Tenim un pla - Pensem la política cultural d'Igualada (Llibret)

TENIM UN PLA

Pensem la política cultural d’Igualada

pobleactiu.cat

N D E X

Cultura transformadora: entre la paella i la foguera

L’Escorxador és de la ciutat!

#CulturaIgualada

Funcionament, usos i recursos dels nostres equipaments

Els jardiners de la cultura

Una mirada al passat

Carta de presentació de la Xarxa de

Productores Culturals de l’Anoia

L’educació artística a Igualada

Les “altres” igualades

Deures per a l’Ajuntament

Conclusions

Programa Tenim un Pla

Crèdits

− Teniu un pla? Doncs enhorabona! − han dit alguns − No és cosa fàcil!

Tenir un pla per la cultura a la ciutat és entendre la cultura com una riquesa de tots i per a tots. És comptar amb la iniciativa de les entitats, escoltar els seus membres i empatitzar amb els seus projectes, siguin majoritaris o cosa de pocs, estiguin de moda o desfasats, portin ingressos o més aviat despeses. És vetllar perquè cap equipament públic s’empolsi pel seu desús i deixadesa i obrir ulls atents a descobrir nous espais que amb poc esforç es poden transformar en llocs ideals de trobada. És proporcionar eines a productors i creadors, als instruïts i a qui tot just comença, i teixir xarxa intergeneracional entre ells. És promoure l’ensenyament de les arts, amb fal·lera, procurant espais, actuacions, festivals, i fent fàcil la gestió de locals, despeses i paperassa. És interessar-se per les noves realitats culturals que arriben amb qui fa més poc que viu a la ciutat i deixar-se amarar d’elles, amb naturalitat, amb l’alegria de qui es fa ric, sense fer-ne pòsters.

Tenir un pla per a la cultura vol dir, sobretot, seure a pensar i treballar la cultura, no només per a entretenir, sinó amb la certesa que la cultura ens farà més tolerants, més crítics, més savis, més generosos, més pacifistes, més lliures i més feliços.

Amb aquest lema plantejàvem, ara fa un any, la campanya de cultura de Poble Actiu; ens proposàvem una reflexió profunda, contrapès necessari per afrontar el “títol”, comprat, de capitalitat de la cultura que se’ns imposava a la ciutat.

Poble Actiu vol agrair immensament a totes les persones que ens han acompanyat al llarg del Cicle. Que han assistit als actes, que han compartit reflexions i conclusions posat el seu granet de sorra per generar el relat que podreu llegir a continuació.

Aquesta publicació vol ser un recull d’experiències, pensaments i reflexions que han sorgit durant els diferents actes i trobades en el marc del Cicle “Tenim un pla”. Esperem que la gaudiu i que us ajudi a repensar, imaginar i somiar com podria ser la cultura a Igualada.

CULTURA TRANSFORMADORA:

Entre la paella i la foguera

Sota el títol “Cultura transformadora, perifèria i privilegis culturals” el passat 19 de febrer de 2022 es va dur a terme un interessant debat a l’auditori del Museu Comarcal, que va comptar amb la participació de l’escriptor i poeta Pol Guasch i la responsable del projecte Kult Laura Arau. Finalment, el poeta i traductor Feliu Formosa va excusar la seva presència per motius de salut.

Durant l’acte la moderadora de la jornada, l’antropòloga Judit Balasch, va anar introduint els de temes centrals del debat: què entenem per cultura, l’accessibilitat de la cultura i el seu poder transformador, entre d’altres.

Pol Guasch entén la cultura des d’un punt de vista abstracte i concret a l’hora. Sovint pensem la cultura des de la perspectiva d’allò que perdura, que deixa rastre. En canvi, ell s’identifica més amb la idea de l’artista Perejaume, que la pensa a través de la imatge del femer, des del seu vessant efímer. A més, reivindica la cultura estretament lligada a qüestions com la precarietat, de la qual sovint no es parla. I, finalment, la dimensió de la cultura com espai de poder, a través de la qual estem definint la idea de la subjectivitat (qui soc o qui som) i també la d’identitat. Malgrat que això pot ser un perill, també obre un espai d’oportunitat.

Segons Guasch, per activar el potencial democratitzador de la cultura, hi ha d’haver un gest intern previ de consciència creadora. En aquest sentit,

els creadors són els primers que han de creure en aquesta força. També reivindica la importància de crear un marc propi que transcendeixi la lògica dels mitjans de comunicació des d’on parlar de la cultura.

Per ell, la cultura ha de fugir de la retòrica i ser porosa. Ha de ser capaç de generar coses noves i això es fa sempre des de la imprevisibilitat. Per tant, no podem posar límits a la creació cultural o fixar objectius predeterminats. Allò que importa, doncs, no és l’artefacte fruit de la creació cultural sinó allò que obre l’artefacte, és a dir, el què es genera a partir d’aquest en el receptor. D’aquesta manera, la cultura impacta més en experiències concretes i no tant en canviar el món en un sentit global.

Finalment, reivindica el ritme i el temps propi de la cultura, que s’allunya de la immediatesa. Les creacions de comunitat, d’espais compartits i de vincles són molt lentes se situen al marge del càlcul o l’interès pel resultat. En aquest sentit, apel·la a una imatge de cultura lligada a la idea del foc, a la rotllana de persones unides al voltant d’una foguera. Per tant, allò important de les creacions culturals és que obren una porta a una comunitat.

Laura Arau concep la cultura com un tot; també les formes amb què ens relacionem amb els altres i el tipus de vida que tenim. Creu que ens hauríem d’acostumar a parlar-ne en plural (cultures). També adverteix que les desigualtats socials travessen la cultura.

Si no canviem les condicions del nostre entorn social, la cultura difícilment podrà ser transformadora.

Defensa la idea que les arts estiguin imbricades amb els moviments socials i s’allunyin d’esdevenir un objecte de consum o una mercaderia. Per ella, és un punt de partida per seguir pensant i imaginant una realitat sense límits.

Des del projecte KULT, aposten per un canvi de model cultural, associant la cultura a subversió per tal de potenciar nous imaginaris. Hi ha una certa desconnexió entre espais, persones i col·lectius que estan fent cultura. El seu projecte vol crear comunitat i la millor manera de fer-ho és al voltant d’una paella. Reivindica la importància dels espais informals, que és on s’acaben coneixent les persones del territori. Per tant, cal activar un marc o un espai perquè la gent es trobi, per connectar i debatre i que d’allà en puguin sorgir projectes comuns.

Una de les conclusions de la jornada, que és a alhora un repte, és crear marcs de relació i de coneixença a nivell local (ja sigui a través d’organitzar paelles i/o fogueres) per tal d’articular iniciatives de persones o col·lectius que estan treballant de manera paral·lela i, sovint, desconnectada.

Sols així es podran generar espais potencials de cultura transformadora.

Joan Domingo i Caballol Sociòleg

L’ESCORXADOR ÉS DE LA CIUTAT!

El més important de tot plegat és cridar a tort i a dret que l’ESCORXADOR ÉS DE LA CIUTAT I TOTHOM EL POT FER SERVIR!

Entitats, escoles, agrupacions diverses, useu L’Escorxador! És un marc meravellós per a concerts, finals de curs, obres de teatre, exposicions, festes, ball, trobades d’amics, sardanes, meditacions col·lectives, xerrades, ioga, conferències, sopars, calçotades... Hi ha unes taxes, sí, però fins i tot es poden negociar. Demaneu-lo a l’Ajuntament, exigiu-lo, i demostreu als nostres polítics que els ciutadans necessitem espais com aquest per poder celebrar la CULTURA!

L’Escorxador, en desús des del 2005, s’ha anat recuperant pels diferents consistoris sense una direcció concreta. Això explica algunes actuacions de rehabilitació més encertades que d’altres, però millor això que una runa. La inauguració oficial de la nau central es va celebrar el 18 d’agost de 2009. Una meditació guiada per un monjo budista a la qual van assistir-hi 180 persones. L’espai es va purificar, ho va explicar l’aleshores alcalde, Jordi Aymamí, però la meditació sembla que va quedar oberta i que avui encara hi som creuats de cames i braços.

Gràcies a la convocatòria de Poble Actiu, ens vam trobar a L’Escorxador per seguir meditant, però ho vam fer asseguts al voltant d’una rotllana, diversa, educada, i sota un sol de primavera que ens regalava optimisme.

Vam parlar i ens vam escoltar.

Potser la purificació i la meditació del 2009 té un efecte retardat i, ara, l’energia de l’espai projecta un estat de pau que permet parlar, sense crispació ni nostàlgia, d’aquell projecte de convertir L’Escorxador en un espai on s’unien les escoles d’arts de la ciutat: música, arts i oficis, teatre i dansa.

Algú va dir que potser havia estat un somni massa ambiciós, fins i tot s’hi incloïa un auditori! Però aquest somni, el de recuperar espais per a promoure la CULTURA, s’ha fet realitat a d’altres ciutats catalanes, de mides similars a la nostra.

En Pep Farrés, actor i director teatral, ens ho va detallar: Lleida, abans escorxador, ara teatre municipal i cafè; Manresa abans fàbrica Balsells, ara escola de música; Sabadell, abans fàbrica Estruch, ara centre de residències artístiques; Granollers abans fàbrica Roca Umbert, ara fàbrica de les arts, biblioteca, restaurant, escola de teatre, platós; Celrà abans fàbrica ara centre cívic, escola de música, escola d’art, biblioteca, hotel d’entitats i restaurant; Taradell, abans fàbrica Can Costa ara espai escènic, biblioteca, sala d’exposicions i ràdio municipal.

També es va dir que al final tot es basa en la voluntat política. En aquesta ciutat s’ha escoltat amb atenció les demandes de persones i entitats que

estimen l’ESPORT i el volen practicar en millors condicions. Perfecte, ho celebrem perquè també ens agrada l’ESPORT.

Però ara potser ens hem de proposar que la ciutat escolti les demandes de les persones que estimem la CULTURA i la volem practicar en millors condicions. Ens hi posem? O seguim meditant?

Francina Cirera Jiménez

#CULTURAIGUALADA

FUNCIONAMENT, USOS I RECURSOS DELS NOSTRES EQUIPAMENTS

El Kiosk del Rec va inaugurar el mes de novembre la primera trobada del Cicle “Tenim un Pla”, que va anar dedicada al “Funcionament, usos i recursos dels nostres equipaments”, i va comptar amb la participació de Mireia Claret, presidenta de l’Ateneu Igualadí; Montse Riera, representant del Casal Cívic d’Igualada; Eduard Serra, representant del Festival FABA i l’Anònima de Manresa, i Víctor Valls, arquitecte.

La regidora de Poble Actiu, Neus Carles, va obrir el debat presentant xifres que ens van situar ràpidament en context: el 2015 es van fer 1.100 activitats culturals a Igualada, tant en espais públics com en espais privats.

La major part d’aquestes activitats van ser concerts. Comparant amb una anàlisi que es va fer el 2019, les activitats culturals han baixat a 855, resultat que s’associa al tancament de dos espais privats, Nits de Taverna i el Hot Blues.

Montse Riera va obrir el debat fent referència a l’estat post pandèmic dels equipaments, que els ha obligat a reconnectar i a retrobar-se després de l’aturada forçada. Riera va assenyalar que els equipaments dels Casals Cívics són de la Generalitat i que a vegades no s’inclouen en les activitats d’Igualada. També va manifestar que els Casals estan molt ben dotats de recursos, però que els falten hores de monitoratge per a les activitats dirigides.

Mireia Claret va reivindicar l’Ateneu Igualadí com una herència molt valuosa que estan obligats a mantenir i promoure. Va declarar la manca d’espais, de sales i de personal per dur a terme les activitats.

Claret va valorar positivament l’autogestió, que els dona llibertat, però també el compromís de fer el projecte econòmicament viable. Claret conclou que la fórmula de l’Ateneu és una molt bona combinació de recursos públics i recursos privats.

Al seu torn, l’Eduard Serra va explicar que Manresa és una ciutat molt cultural i que el seu teixit associatiu proposa activitats de petit format: locals per a ús artístic, per assajar o per a realitzar trobades. Amb la xarxa associativa de la qual forma part, han dut a terme el Festival FABA i han posat en moviment la fàbrica abandonada de FECSA i l’han transformada en L’Anónima, un espai cultural nou a la ciutat, encara en procés de consolidació.

Va cloure la sessió la intervenció de l’arquitecte Víctor Valls, que va dur a terme la remodelació de l’Associació Els Lluïsos de Gràcia, una entitat amb 170 anys d’història. L’edifici té 3500 m2 i 1200 socis, i s’hi duen a terme principalment activitats esportives, també culturals, i aixopluga un Agrupament Escolta. La manca d’espai va fer necessari el pla de reforma i Valls explica la importància de tenir un espai físic adequat i adaptat a les necessitats culturals.

Una de les principals conclusions de la jornada és que Igualada necessita un Pla d’equipaments que tingui en compte les infraestructures de les quals ja disposem. Una altra demanda és la política horària dels equipaments, cal que aquests s’adequïn a les necessitats dels usuaris i de les activitats que s’hi desenvolupen. Necessitem uns equipaments dels quals se n’aprofiti tot el potencial que poden donar, que la manca de recursos tècnics no sigui una barrera per a dur-hi a terme les activitats proposades. I que aquestes, arribin a tothom. Espais gestionats públicament o institucionalment, però cal que tinguin un accés democratitzador.

Cristina Closa i Martínez

ELS JARDINERS DE LA CULTURA

En uns anys convulsos, en els quals la cultura ha estat sacsejada pel terratrèmol de la COVID, m’agradaria parlar de com encarar-la a Igualada, ara i en un futur immediat.

Fa un anys vaig llegir en un llibre de Zygmunt Bauman −Temps Líquids−que podíem tenir tres maneres d’estar a la societat o d’entendre-la: els guardaboscos, els jardiners i els caçadors.

Els guardaboscos són aquells que protegeixen el territori, que creuen que hi ha un ordre preestablert i el respecten, tanquen l’espai, no miren ni el passat ni al futur. És una visió conservadora, el seu projecte és el present, la no intervenció, només la protecció.

Els jardiners, en canvi, no ho veuen així. Hi volen intervenir, pensen què es pot fer, plantegen altres escenaris, projecten un futur, intervenen, inventen i actuen. Conreen, planten, cultiven i recullen.

Per últim els caçadors, l’única cosa que els interessa és obtenir la peça, sense pensar en el futur, són depredadors, rendiment ràpid ara i aquí. Obtenir uns resultats en el present; demà ja veurem què passa.

Si fem un exercici de traslladar aquestes tres maneres d’entendre la societat al que en diem cultura, crec que de cap manera hem de voler ser caçadors, tampoc hem d’acceptar “l’estatu quo”, “l’ordre preestablert”, ens cal anar més enllà, intervenir, pensar en un futur: hem de ser jardiners.

Ser jardiners per fer realitat el projecte que tenim, allò que volem per a la nostra societat, en aquest cas Igualada. Ens agradaria poder estimular el creixement d’aquelles plantes que ens semblen les més fructíferes, poder prendre aquelles decisions que condicionen el futur, estar en els llocs on es prenguin les decisions, en resum, hem d’intentar prescriure la realitat, i que aquesta sigui plural, igualitària, pedagògica, que obri portes, que faci participar a tothom. Anar fins al fons de l’etimologia de la paraula cultura − colere – cultiu: sembrar, tenir-ne cura, per després veure els fruits.

Potser per tot això que he dit, em direu que soc utòpic, doncs, sí, potser sí...

Diuen que Tomàs Moro, quan va crear el concepte Utopia, ho va fer a partir de dues paraules gregues: Eutopia que vol dir “bon lloc”, Outopia que vol dir “cap lloc”.

Potser una utopia és estar, anar, voler aquell lloc que pensem que és bo i que no existeix, i que per tant el volem inventar i/o crear. Perquè està clar que si no tenim una utopia, i no tenim un camí a fer, no hi ha energia i si no hi ha energia no hi ha vida.

Es pot viure una vida sense tenir una utopia, un lloc on arribar, encara que aquest lloc sigui tan bo que no existeixi i l’haguem de crear?

Oscar Wilde deia que el progrés no és res més que caminar cap a una utopia, la utopia és l’infinit? Joan Brossa deia: Apuntem a l’infinit per poder avançar un pas.

Per tirar endavant en aquesta línia de treball es necessiten dues condicions: la primera és creure en el que tenim; la segona, és la confiança en nosaltres mateixos, pensar que hi ha l’energia humana per portar-ho a terme.

Igualada ha demostrat moltes vegades que creu en el que té i que té aquesta energia; de fet, la ciutat no tindria activitat cultural viva si no fos per l’energia de la societat civil. Any rere any es demostra aquesta aposta ciutadana que empeny la ciutat, en paral·lel a una gestió cultural(?) administrativa encasellada i repetitiva.

Tots sabem que si volem organitzar alguna cosa i aconseguir una fita, si volem arribar a aquest lloc que per bo ha d’existir, necessitem recursos i necessitem la implicació de tots.

Si no volem perdre allò que històricament ha aconseguit la ciutat; si volem transformar-ho; si volem tenir una cultura que sigui un referent per a la nostra ciutat i per als altres; si volem ser indiscutibles, inigualables, perquè en un món on cada dia hi ha més caçadors que jardiners, i on els guardaboscos cada dia sembla que miren més cap al passat, tan sols ho aconseguirem marcant la diferència, i aquesta diferència ara per ara es diu excel·lència. Plató deia: facis el que facis, siguis obrer, pensador, arquitecte o carnisser, treballa amb excel·lència.

Ara bé, per obtenir excel·lència fan falta recursos. Per saber quins recursos falten, ens cal una fotografia de la realitat en la que estem. Per fer això necessitem la implicació de tots. Si per fi arribem a tenir-ho, encara ens faltarà elaborar un projecte cultural, i per tenir un bon projecte cultural per a la ciutat cal que tots ens impliquem, que tots participem, que tots siguem generosos i empàtics, perquè entre tots puguem decidir.

Pensem què diu Alan Kay: La millor manera de predir el futur és inventant-lo.

UNA MIRADA

AL PASSAT

“Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”

Hi ha milers de narracions que cada dia desapareixen —com aquestes fulles que moren a l’estiu sense esperar la tardor—, milers d’històries que es conten de manera una mica exagerada perquè, si no s’exageren, no resulten creïbles. […] Cal una mica de mentida per imaginar-nos que perseguim una mica de veritat.

Montserrat Roig i Fransitorra

CARTA DE PRESENTACIÓ

DE LA XARXA DE PRODUCTORES

CULTURALS DE L’ANOIA

Aquest és un escrit de ficció a partir de la taula rodona: La producció i la creació cultural a Igualada.

La comarca de l’Anoia és plena d’espais de creació, de companyies, de productores i de moltíssimes iniciatives privades que fan cultura des de totes les disciplines possibles. Avui, la gent que fem cultura a la comarca ens unim per presentar la creació de la Xarxa de Productores Culturals de l’Anoia. Sabem del cert que només des de la base es construeixen els projectes sòlids i és per això que comencem a traçar les línies per fer que el cor de la creació i la producció cultural bategui més fort que mai a casa nostra.

Sovint la precarietat envaeix el nostre dia a dia i tirem endavant amb més il·lusió que pressupost. Però no oblidem que, més enllà de la vocació, fer cultura és la nostra feina. Davant d’una administració que es nega a organitzar i donar resposta a les demandes del sector, teixim complicitats amb la voluntat de desbordar-la. Cal arribar a acords que ens enforteixin. La cultura té valor econòmic, però sobretot té valor social, pedagògic, artístic i de comunitat. Apostar per la cultura és apostar per un futur millor.

Per tirar endavant el nostre projecte ens hem proposat uns primers objectius:

• Fer una radiografia dels espais, les persones, les empreses i les entitats que produeixen cultura a l’Anoia

• Generar espais de trobada per compartir experiències

• Crear una plataforma que posi en contacte la gent que busca espais i la que en té, la gent que busca feina i la que n’ofereix, etc.

• Trobar-nos amb altres entitats amb situacions similars

• Posar en valor la producció cultural mitjançant accions i campanyes

Estem en el context d’una “capitalitat de la cultura catalana” que no entenem ni ens creiem, i que empeny a la competició de projectes que hauríem de sumar. Proposem deixar de banda les queixes a aquesta capitalitat i arremangar-nos per treballar per la cultura que volem. Per ser capital catalana, primer hem d’exercir, també, de capital de comarca. No podem perdre temps en cortines de fum i campanyes que no van enlloc; cal que seiem al voltant de la mateixa taula i ens agremiem amb els que tenim més a prop. Sovint només ens trobem amb la gent del sector en l’àmbit nacional i, en canvi, ens costa teixir complicitats amb qui tenim més a prop. Només així creixeran projectes amb sentit, vinculats al territori i la seva gent, capaços de garantir oportunitats al talent de la comarca i més autèntics en la seva projecció a l’exterior.

Hem d’engegar nous projectes i poder arriscar, però també garantir que els que existeixen siguin sostenibles i perdurables en el temps. Per fer-ho cal una xarxa que ens doni suport i faciliti que saltar al buit sigui una necessitat i no una temeritat.

Som qui no espera el suport de l’administració sinó que la desborda.

Som qui sap que la millor revolta és fer, perquè fent, demostres.

Som qui defensa una cultura transversal i, en comptes de queixar-se, es posa a treballar.

Som la Xarxa de Productores Culturals de l’Anoia.

Martí Rossell i Pelfort Estudiant de Comunicació i Indústries Culturals

L’EDUCACIÓ ARTÍSTICA A IGUALADA

Una de les idees que m’ha quedat ressonant al cap durant dies després de la taula rodona és: l’educació artística ha de ser més “renaixentista”. Tots els participants de la taula rodona hi van estar d’acord i van fer aportacions que a alguns ens van fer reflexionar sobre el fet educatiu.

Aquesta visió ens interpel·la a preguntar-nos tot allò que és comú a totes les expressions artístiques. Un exercici gens fàcil, però molt necessari. Esprémer les nostres capacitats docents i artístiques perquè en puguem treure un llenguatge comú que ensenyarem des del prisma de cada una de les disciplines.

Podem imaginar que a les escoles i instituts hi hagués projectes artístics que treballen paral·lelament i coordinada amb totes les altres matèries?

Podem imaginar una escola de música i d’art completament integrades la primària i secundària? Escoles d’art i escoles de música que treballen juntes i fan la seva activitat per tot l’àmbit educatiu de la ciutat?

Què necessitaríem per actuar en aquesta direcció? Primer de tot un equip de docents amb la capacitat i la voluntat de poder fer feina deixant de banda les pròpies exigències tècniques i buscar aquest llenguatge que és comú, i a partir d’aquest desenvolupar les necessitats cada una de les especialitats. Una feina titànica, però segur que és apassionant per a molts.

En segon lloc, no pot faltar suport institucional, amb un bon finançament. Hem pogut veure amb l’exposició del projecte “Cantània” que un projecte educatiu interdisciplinari, amb un impacte social molt considerable, i de gran qualitat, és possible. Tot això gràcies a un molt bon equip de treball i un suport institucional (Auditori de Barcelona) i econòmic molt important. També hem pogut veure clar, que grans idees sense el finançament ni la voluntat poden resultar bombolles de fum. Com el cas de l’etiqueta, buida de contingut i recursos “araArt”.

Escoltant els components de la taula rodona em pregunto: quants projectes han quedat al tinter, o s’han desplegat a mitges per falta de suport i finançament? Sovint els artistes i docents de l’art no posem prou l’accent en la visibilització de la feina feta i la recerca de recursos. Ara bé, no hi ha visibilització que valgui si no hi ha institucions disposades a mirar, valorar i donar suport.

Així doncs, en quin punt estem a Igualada? Tenim una escola d’art, una escola de música i conservatori, una escola de teatre (malauradament ja no podem dir que tenim escola pública de dansa) i tants d’altres centres artístics de caràcter privat. Sabríem oblidar les frustracions del projecte fallit de l’Escorxador i posar-nos a treballar en la direcció “renaixentista”?

David Andújar i Bernadí Músic

LES “ALTRES” IGUALADES

Fa més de mil anys Igualada naixia a l’encreuament de dos camins. Aquella intersecció va marcar un punt, un centre. Era recer i refugi. I a poc a poc va anar aixoplugant carrers, cançons, maneres i parles. I també, cal dir-ho, acumulant poder, establint models i retallant dissidències.

La ciutat va anar creixent i teixint més places, danses, quefers i paraules. Però el centre seguia allà, a l’encreuament d’aquells dos camins. I el centre era el centre.

Amb els anys i els panys, la ciutat va esdevenir tapís, un mosaic on se sobreposen centres, punts i comes.

Però el centre reclamava ser el centre. I cada cop el centre esdevenia més un melic, una capelleta que definia un “nosaltres” ambigu que es reconeixia amb els mantres “els de sempre”, “de tota la vida”, “sempre s’ha fet així”.

Però els centres són centres, perquè “el capital cultural és capital, no cultura”. I qui és centre, ho és perquè pot fer i desfer. Posar escenaris, vestir sants, pagar fantes i cosir vestits d’emperador.

Algunes àvies de la ciutat recorden com els diumenges a la tarda, per baixar al centre (al centre-centre) a ballar, havien de portar sabates de recanvi per no aparèixer al ball amb les sabates enfangades dels seus barris. Al ball s’hi anava sense fang, que el fang fa perifèria.

Avui els carrers estan asfaltats i les sabates no s’embruten de fang. Però continuen havent-hi centres, fang, i un silenci ensordidor entre molts retalls d’aquest tapís.

Anècdota-metàfora: a la primera foto de la Capitalitat Catalana de la Cultura hi apareixen tots els mantres del centre-sempre. Una estampa del s.XXI plena d’homes i amb la presència femenina d’una monja.

I llegint el programa de la Capitalitat no hi trobem l’agenda amb les festes majors dels barris, de les revetlles dels carrers, ni tampoc com celebraríem la festa del xai (si seria a una plaça engalanada o a una nau poligonera a la llera del fangar). L’agenda de la Capitalitat també havia oblidat la data de la Setmana de Pasqua que viu la comunitat ucraïnesa de casa nostra o el concert de Crisix, un grup igualadí que toca arreu del món com en Savall, fent heavy metal sense viola de gamba.

Escriu Javier Pérez Andújar: “no hi ha ciutats invisibles, sinó barris immirats; barris que el poder i els mitjans de comunicació no volen veure”. Però també és cert que els Països Catalans som terra de foc i hi ha nits màgiques on tots els barris i carrers fan revetlles. I és preciós observar com les guspires s’ajunten mentre la gent va de foguera en foguera.

Josefina Aguilera

DEURES PER L’AJUNTAMENT

Crear un Pla Estratègic de Cultura

Crear un directori d’entitats culturals

Escoltar les entitats, els agents culturals de la ciutat, i donar resposta a les principals demandes: espais on dur a terme les activitats i recursos econòmics

Crear eines per facilitar la feina de les entitats: agilitzar burocràcia, assegurances, activitats compartides, suport comunicació, etc.

Crear un directori d’equipaments, amb contactes i espais disponibles per a realitzar-hi activitats

Crear un mapa d’equipaments

Obrir L’Escorxador per destinar-lo a projectes culturals Generar oferta pública de formació en dansa, teatre, circ i altres disciplines

Dissenyar un pla de suport a creadors artístics

Dissenyar un pla de conservació del patrimoni i la memòria històrica

Vetllar perquè els tècnics no marxin de vacances just abans de Festa Major

Promoure espais de trobada, debat i decisió entre els diferents agents culturals

Descentralitzar la cultura tot omplint de programació cultural de petit format els centres cívics

Creiem en una cultura de base, horitzontal i democràtica d’accés igualitari, que permeti desenvolupar una visió crítica del món, generant pensament emancipador. Ens comprometem a dur a terme projectes incorporant-hi la perspectiva feminista, antiracista i cooperativa. Entenem la cultura amb valors de transversalitat, transparència i transgressió.

Cal que la cultura s’entretexeixi i s’impliqui amb altres àmbits com l’urbanisme, l’esport, els serveis socials, la via pública etc. S’ha de potenciar el carrer i l’espai públic com un escenari habitual d’activitat cultural per garantir la democratització, la interculturalitat i la creació de nous públics.

Cal mantenir l’aposta per la innovació i la investigació en llenguatges artístics, posant l’accent en el seu apropament a tota la ciutadania. Cal dotar Igualada de les infraestructures amb les característiques necessàries que permetin l’activitat cultural amb total garantia. Cal fer propers i intel·ligibles els recursos culturals i les propostes de programació. Necessitem fer de l’espai públic un escenari de cultura com una fórmula per acostar la cultura a tothom.

Igualada necessita un Pla Cultural com a eina per treballar en una ciutat que dirigeixi polítiques culturals de convicció, rigoroses i constants, amb la voluntat d’encarar un futur d’acció ordenada, i no fruit de la improvisació. El Pla Cultural s’ha de desenvolupar des d‘un equip de tècnics de l’Ajuntament format per professionals de la gestió cultural en coordinació amb diferents regidories, que contempli la visió de gènere i la participació activa de dones en tots els nivells: programació, anàlisi de públic, equip de treball i producció entre d’altres. El Pla ha de servir com a instrument per marcar l’estratègia en les polítiques culturals de la ciutat. Els valors d’aquest Pla Cultural han de ser: generar una mirada estratègica i racional per a la política cultural; oferir a la cultura un espai de centralitat en el conjunt de la política municipal i, finalment, contemplar un procés obert a la participació de la ciutadania.

Ens cal foc. Per fer una paella i aglutinar intercanvi cultural des de la base.

Ens cal obrir portes d’espais oblidats i injustament abandonats per a omplir-los de cultura i de vida.

Ens cal utopia per a poder imaginar el millor dels jardins possibles.

Ens cal memòria per no oblidar el nostre passat.

Ens calen llaços per a unir-nos i fer-nos més forts.

Ens cal bona vista per a veure i reconèixer totes les realitats.

I, per sobre de tot, ens cal un Pla que ens ajudi a fer que tots els altres “ens cal” es puguin fer realitat.

PROGRAMA TENIM UN PLA

Aquesta publicació és un recull de relatories, articles i reflexions al voltant del cicle de debats, xerrades i conferències “Tenim un Pla. Pensem la política cultural d’Igualada” organitzat per Poble Actiu i que ha tingut lloc des del setembre 2021 al maig 2022: “Funcionament, usos i recursos dels equipaments”

16/10/2021 - Kiosk del Rec

Taula rodona i debat amb Mireia Claret, presidenta de l’Ateneu Igualadí; Montse Riera, representant del Casal Cívic d’Igualada; Eduard Serra, representant del Festival FABA i l’Anònima de Manresa, i Víctor Valls, arquitecte

“La producció i la creació cultural a Igualada”

20/11/2021 - La Cooperadora

Taula rodona i debat amb Òscar Balcells, director del Teatre de l’Aurora; Anna Cervera, directora del Zoom Festival; Ricard Espelt, impulsor de Copons InLoft; Maria Hervàs, representant de Teatre Nu i Roger Tarragó, representant de l’Estival de Jazz

“Eines i recursos per portar l’educació artística a l’aula”

22/01/2022 - Centre Cívic de Fàtima

Conferència a càrrec de Pep Prats, creador del projecte Cantània i debat amb les professores de diverses disciplines artístiques Arian Morera, Marta Riba, Teresa Riba, Xesca Vela, i amb l’actor i director Pep Farrés

“Cultura transformadora, perifèria i privilegis culturals”

19/02/2022 - Museu de la Pell

Conferència amb la gestora cultural Laura Arau i l’escriptor i poeta Pol Guasch

Visita a l’Escorxador i taller participatiu

09/04/2022 - L’Escorxador

Visita dinamitzada a càrrec de l’arquitecte Meri Mensa i l’actor Pep Farrés

Poble Actiu vol agrair a tothom la participació en aquest Cicle.

CRÈDITS

Coordinació i edició

Poble Actiu

Relatories

David Andújar Bernadí

Francina Cirera Jiménez

Cristina Closa Martínez

Joan Domingo Caballol

Martí Rossell Pelfort

Col·laboracions de redacció

Josefina Aguilera

Pau Llacuna Ortínez

Santbartomeumes

Jordi Marcé Nogué

Disseny d’il·lustracions

Marina Camprubí

Elisabet Farrés

Disseny i maquetació publicació

Dídac San José

Fotos

Arxiu Comarcal de l’Anoia

Impressió

Unigrafic

Agraïments

Laura Arau, Òscar Balcells, Anna Cervera, Mireia Claret, Ricard Espelt, Pep Farrés, Feliu Formosa, Pol Guasch, Maria Hervàs, Meri Mensa, Arian Morera, Pep Prats, Marta Riba, Teresa Riba, Montse Riera, Maria Sanfores, Eduard Serra, Roger Tarragó, Víctor Valls i Xesca Vela