Prosa: El cavall negre Les històries de la meva àvia L’aventura de la gota d’aigua Tothom es mereix una nit de Nadal
Poesia Hivern hivernet
Treballs premiats XVI Concurs Literari Ferrando Adell
Organitza Societat Cultural Sant Josep I-E Daniel Mangrané
El cavall negre Conten els vells... que fa molts anys, cap a l’ any 1011, hi havia una granja molt a l’est on vivia un cavallet que tenia 2 anyets i vivia amb la seva àvia i el seu avi. El cavall era de color negre molt brillant, era amable i era petit però cada vegada creixia més. Aleshores el cavall va vore que els altres cavalls jugaven en els seus pares i el cavall no tenia en qui jugar. I va començar a pensar i pensar per que vivia amb els seus avis i no amb els seus pares, més tard va voler parlar sobre el tema. Després va dir a la seva àvia: -
Avia, jo he d’anar a buscar els meus pares.
L’àvia li va preguntar: -
T’ho has pensat bé el que estàs dient? Te veus capaç de trobarlos tu tot sol?
Va contestar el cavall: -
Si, si!!
Llavors el cavall va començar a buscar per tota Catalunya. I no va trobar els seus pares, a cap lloc, així que va buscar per tota Espanya. El cavall va travessar rius, barrancs, turons i muntanyes. Finalment se’n va anar cap a França, aleshores el cavall va trobar a un àngel blanc. L’àngel li va preguntar al cavall: -
Com et dius? Ets de França?
El cavall li va respondre: -
No m’han posat nom i no soc d’aquí.
L’àngel li va tornar a preguntar: 1
-
Tu d’on vens, de Catalunya, d’Àfrica, Madrid o Portugal?
El cavall va respondre una altra vegada: -
Jo sóc d’Itàlia, però a casa dels meus avis, sempre hem parlat amb català.
L’àngel va preguntar: -
I com es que estàs a França?
El cavall va explicar que estava buscant els seus pares, i li va preguntar a l’àngel si el podia ajudar. L’àngel li va respondre: -
Que li sabia molt greu però que estava molt enfeinat, però a canvi li donaria una cosa que li seria d’utilitat.
I li va donar unes ales. El cavall es va posar molt content ja que li seria molt mes fàcil buscar els seus pares, va donar les gracies i l’àngel li va desitjar sort i va desaparèixer. El cavall va anar volant fins a Paris, que es l’últim lloc on van vore els seus pares per ultima vegada. Va anar preguntant pels seus pares a tothom que es trobava pel carrer, ningú sabia res, fins que un pagès li va dir que feia cosa d’un any que havien marxat del país i que no recordava el perquè. Li van dir que marxaven, però si que recordava que volien anar a Itàlia. El cavall ja no sabia on buscar més i estava desesperat. Donat per vençut va decidir tornar a casa amb els avis. Quan va arribar a casa va explicarlos tot el que havia fet i el que li havia passat, la seva avia amb els ulls plorosos el va abrasar i li va explicar que als pocs dies d’ell haver marxat, va anar a la seva casa la seva mare i estava molt malalta. Els va explicar que feia cosa d’un any que l’estaven buscant, perque volien coneixer el seu fill.
2
A mig camí van patir un accident on malauradament el seu pare va morir i ella va quedar bastant ferida, però no volia morir sense despedir-se del seu fill. El cavall va preguntar: -
I ara on és la meva mare?
L’avia plorant li va respondre que havia mort dos dies abans que ell arribés. Però li va dir que li digues al seu fill que sempre l’havien estimat molt i que el van deixar amb els seus avis per que ells no tenien prous diners per a cuidarlo, i per això van marxar a fora, per conseguir diners per a ell. El cavall en sentir això es va posar molt trist, però va pensar que almenys va saber perque el van deixar amb els seus avies i que realment l’estimaven. A partir d’aquell dia va anar cada setmana a visitar als seus pares al cementeri i portava un ram de flors. I va viure feliç amb els seus avis.
Lis Sabaté 3r primària
3
LES HISTÒRIES DE LA MEVA ÀVIA Moltes tardes d’hivern m’asseia a la vora del foc amb la meva àvia. La meva iaia em contava històries i anècdotes de quan ella era petita. A mi m’agradava molt escoltar-la. Em semblava molt interessant i a la vegada bastant estrany quan m’explicava que no tenien llum, aigua corrent, etc..res de les tecnologíes que hi han ara. Quan anaven a l’escola, només tenien un llibre, que també els feia de quadern per a escriure. Gairebé no hi havia vehicles, com per exemple els cotxes, en lloc d’aixó hi havien carros portats per matxos i també bicicletes, i qui no tenia res d’això… havia de caminar molt. La meva àvia m’explicava que li agradava molt llegir novel.les i tambè dibuixava molt bé. Em contava que llegia fins molt tard , amb la llum d’un llumaner , també li agradava escoltar la ràdio, en aquell temps no hi havia televisió. Els diumenges i festius anaven amb les amigues a passejar per l’Eixample, o pel parc a Tortosa, i de vegades al cinema, també li agradaba molt anar a ballar. Van viure moments molt difícils quan va passar la Guerra Civil Espanyola. Ella m’explicava que va viure moments de molta por i que quan sentien les sirenes, havien d’anar correns a amagar-se als refugis perquè, quan avisaven les sirenes volia dir que venien els avions a bombardejar. Quasi tothom va patir en aquells temps. La gent no tenia menjar suficient per alimentar-se, ells van poder marxar a una muntanya, fins que va acabar la guerra. Ella em va explicar que quan va començar la guerra, es va haver de separar de la seva millor amiga, ja que aquella va marxar amb la seva família a un altre lloc, i no van saber res l’una de l’altra durant tota la guerra. Però per sor,t quan tot va acaba,r es van retrobar, desprès la meva iaia va seguir estudiant…… “ Corte y Confección”. Li agradava molt cosir i es va fer una gran modista. He volgut recordar algunes coses que m’explicava la meva àvia. Ella ara ja no hi és entre nosaltres, però sempre recordaré amb carinyo les seves històries, i el feliç què era quan me les explicava i com li agradava que jo l’escoltés. Maria Eiximeno 5è Primària
4
L’AVENTURA DE LA GOTA D’AIGUA Tot era fosc, hi havia molta humitat i una estranya força em feia moure a molta velocitat, cap a una direcció incerta, de sobte, a l’horitzó, es distingia un punt brillant, que cada cop es feia més gran. Llavors, una llum potent em va enlluernar, havia sortit del fons d’una font natural. Per a mi tot era nou, era l’hora de descobrir un nou món i diferents sensacions desconegudes fins aleshores. Tot era tranquil l’ambient era càlid, al meu voltant tot era d’un color verdós, era meravellós!! Jo sóc una gota d’aigua, dinàmica, divertida i molt curiosa. Era un dia molt calorós amb una brisa molt agradable, vaig notar com un animalet suau i molt escorredís anava bussejant a prop meu, era un peix. El vaig voler seguir però se’m va escapar, era més ràpid que jo. De sobte la corrent em va fer moure i vaig passar de estar parada a córrer a una gran velocitat. Vaig arribar a una cascada de almenys uns 30 metres, on vaig caure fins al fons d’un rierol. Quin estrés Déu meu! Després del XOF!!, tot va tornar a ser tranquil, vaig tornar a navegar per aquells paisatges. Van transcórrer unes quantes setmanes amb els seus dies calorosos i les seues nits més fresques. Les nits eren precioses, amb els seus punts brillants al cel tan fosc. Es sentien els sorolls del bosc, tenia una mica de por. Alguna vegada, s’escoltava algun animalet a veure al rierol i els podia contemplar a prop. Passat el temps, l´ambient es va tornar insuportable, la calor augmentava cada dia més. Quan de sobte, em vaig sentir suau, molt suau, com si estigues volant, el cert és que estava volant, havia passat de ser una gota d´aigua, en un cos de vapor.
5
La sensació que sentia era extraordinària, estava quasi arribant al cel, quan de sobte vaig aterrar en un núvol, era esponjós i molt suau, al meu costat aparegueren més gotes d´aigua, era impressionant, érem milions només en un sol núvol. Un cop totes juntes, el destí era incert estàvem a disposició d´un vent furiós, ens feia moure a gran velocitat. El núvol en el qual estava jo, es va tornar gris i un fred violent ens va envoltar. Vaig notar com el meu cos es tornava a transformar i de nou notava com si anés a tornar a caure, però aquesta vegada era un cos rígid i molt gelat. M’havia transformat en un floquet de neu. Al aterrar, tot estava gelat, d´un sol color blanc. Aquest estrany canvi em va produir un gran estrés. No em podia moure i l’entorn era sempre igual no passava mai res, estava molt avorrida i trista. Van passar uns dos mesos, més o menys, quan la temperatura va pujar. De cop, tot va canviar, van començar a sortir unes flors estranyes, vaig notar com el meu cos rígid i gelat, s´estava fent més flexible i llavors, vaig començar a lliscar un altre cop, muntanya a baix. Altra vegada vaig notar com estava penetrant entre la terra fins arribar a un lloc fosc i humit, al fons es distingia un punt de llum. Aquesta situació m’era familiar. Tornava Erika Ferrer 6è primària
6
a viure una altra aventura!!
TOTHOM ES MEREIX UNA NIT DE NADAL Els carrers estaven tots il·luminats i decorats. A Girona es vivien uns Nadals especials, tota la gent de la ciutat participava amb la festa, decorant les seves cases i carres. La Carolina, una noia de trenta anys, que sempre havia viscut amb la seva àvia, Josefa, al carrer Major de la ciutat. Sempre decorava la seva casa com si fos un castell. L’any passat, la Josefa va caure malalta. Els metges li van trobar l’Alzheimer i li van dir que a poc a poc s’aniria apagant. Des d’aquell mateix instant, la Carolina passava llargues hores al seu costat, explicant-li qui era, que havia sigut la seva vida i la treia a passejar. Aquest any, era un any difícil per la Carolina, en el mes de maig, es va morir la seva àvia i es va quedar sola en aquella casa gran del carrer Major. Cada dia, sortia a buscar feina per la ciutat, però no trobava res. Per fi, en el mes de Juliol, va trobar feina a una cafeteria, XOC’S, situada al carrer de dalt de casa seva. Cada dia s’aixecava a les sis del mati per obrir i servir als primers clients que arribaven. Es passava llargues estones treballant i quan acabava de la seva jornada anava cap a casa a descansa. S’acostava el Nadal i cada cop més pensava amb la seva àvia. A Josefa li encantava posar les llums al arbre de Nadal. Però aquest any, era diferent. L’àvia ja no estava i era ella qui ho tenia que preparar tot. A finals d’octubre, la cafeteria va prescindir del seu treball i va quedar-se sense feina. Tot era un desastre, sense feina i encara pensant com decorar la casa. L’endemà va decidir tornar a buscar feina i amb la gran sort, que li van oferir treballar a un menjador social, que havia al barri. Sense pensar-ho dues vegades va acceptar. Quina millor manera de passar un Nadal envoltada de nova gent. Cada dia, anava a donar el dinar i el sopar a persones que per mala sort no tenien casa, ni família i que en aquell local eren ells la seva família. Durant la seva estància al menjador, va conèixer a moltes persones, en especial la Maria, una dona de setanta anys que vivia al carrer i que no tenia ni família ni 7
diners per poder viure. Anava al menjador des de feia 2 anys. Quan es van conèixer es van adaptar molt fàcilment, la Carolina la veia com si fos la seva àvia i la Maria com si fos la néta que mai havia tingut. Ja arribava el Nadal i la Carolina ja tenia tota la casa preparada per aquests dies tant especials. Un cop a la setmana, convidava a la senyora Maria a dinar a casa seva. Un dia, es va aixecar més aviat del normal i va anar al menjador per si necessitaven ajuda. Quan va arribar allí, va veure com alguna cosa estigues passant. Estaven els seus dos caps parlant. Al cap d’una estona van cridar als treballadors i els hi van comentar que el menjador tancava les seves portes, que no tenien prous diners per seguir endavant en aquest ajut social. La Carolina, no seu podia creure, sols feina que pensar que faria tota aquesta gent un dia tan especial com és el dia de Nadal sense poder menjar. Tan aviat es va assabentar de la noticia, va començar a buscar diverses solucions, va anar a parlar amb persones del seu barri que volguessin col·laborar, per tal d’oferir de nou aquest servei i que entre tots poguessin fer feliç a tanta gent. Durant les següents setmanes, els més necessitats no podien anar a menjar a cap lloc, però el dia abans de Nadal tot va canviar. La Carolina havia aconseguit l’ajuda de cinc persones del seu barri i amb alguns estalvis que ella tenia van poder tirar-ho endavant de nou. Van preparar de nou el local, el van il·luminar, van fer un arbre amb regals a baix i van preparar les taules. Seguidament van començar a preparar el dinar que l’endemà persones gaudirien i al mateix temps agrairien. Ja era el dia tan esperat, i les portes d’aquell menjador es van començar a obrir. Les persones començaven a entrar i conforme entraven la Carolina els donava un regal. Regals que ella mateixa havia preparat a casa amb coses que ella no utilitzava i que aquesta gent les faria utilitzar. No paraven d’entra i sortir gent i ella estava orgullosa de si mateixa per tot el que havia i estava fent. Sobre les dues de la tarda va aparèixer la Maria, amb els ulls plorosos i li va dir: - Gràcies per tot el que has fet per nosaltres, desitjo que tothom dediqui un minut per ajudar-nos. La vida són segons, avui estem i demà no, així que val més passa aquesta estona amb gent com tu. Al vespre, va aparèixer la televisió local, per fer noticia tot allò que la Carolina havia fet. Des de aquell mateix moment, Carolina juntament amb el menjador 8
van començar a rebre ajudes tant econòmiques com materials per a que mai més tornes a passar, que gent tan necessitada, es quedes sense el dinar de Nadal. Perquè com hem dit abans, tothom tenim dret a viure un dia tan especial.
Mireia Caballé Primer ESO
9
Hivern, hivernet Oh, hivern hivernet que has vingut àrticament. És hora d'apropar-nos a la calor per evitar la fredor. Tantes coses ens has donat com de bones o dolentes ens donaràs. Muntanyes nevades i arbres gelats que tu els has refredat . Tu que ets la segona estació que ara et toca sortir de la gelor. Oh, hivern hivernet, en aquesta terra els nens volen que s'amolle una nevadeta Oh, tu que ets un expert fent paisatges Nadalencs. Les bruixes blanques vindran i faran caure nevades impressionants. A tu et donem un petit regalet que ens el tornaràs amb respecte etern. El regalet que ens donaràs serà el Nadal ple de felicitat. Nosaltres ens divertirem com tu mirant-nos bé. Oh, hivern hivernet que te’n aniras àrticament et recordarem amb respecte com tu eternament. Fins l'any que ve. Pol Pujol, 5è primària
10
11