Tots

qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqw ertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwer Contes premiats tyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty 17è Premi contes curts i poesia Ramon uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui Ferrando Adell opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop asdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas dfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdf ghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfgh jklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjkl zxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcv bnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbn mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnm qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqw ertyuiopasdfghjklzxcvbnmrtyui opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop asdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas dfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdf 09/01/2015

I-E Daniel Mangrané

UN FORAT UNA AMISTAT Vet aquí una vegada, quan els ocells tenien dents, i havia dos nens molt amics.

Un es deia Pau, alt, prim, pel negre, ulls marrons i inteligent.

L`altre l`Alex, baixet, prim, pel groc, ulls blaus i graciós.

Ells sempre jugaven a vigilar el poble, tots els racons i raconets i fins i tot si un arbre estava apunt de trencar-se i fins i tot, si neixia un gat o un gos nou.

Un dia,van veure alguna cosa estranya i van sentir la curiositat a veure el que podia ser. Era un forat llarg i fosc.

-Que i deu haver?-va preguntar l’Àlex.

La misteriosa cosa, va asomar el morret!

Quan va sortir la misteriosa cosa, l’Àlex i en Pau es van quedar de pedra!

L’animaló tenia vuit potes i dos cues!!!

Van agafar la bestiola de vuit potes i dos cues i la van cuidar, li donaven menjar, aigua, caldoreta...

Van buscar per l’ordinador i al final van trobar el que era.

Era un tipus d’eriçó.

Al cap d’un temps i d’invetigar racons i raconets de la població, van veure a la mare de la bestiola i li van tornar.

Van averiguar que el que havia passat, es que la cria s’havia perdut del cau de la mare i que la sort de trobar a l’Àlex i el Pau, va fer que pugués tornar al seu lloc i ningú li fes mal.

Un altra historia més per poder contar de l’Àlex i el Pau. Uriel

EN BUSCA DEL PARE Sóc Meriam tinc 11 anys, visc a Xam, la capital de Súria amb els meus pares i els meus germans Mohamed i Ahmed. La meva familia i jo vam tenir una vida molt difícil a causa de la gran guerra que va haver a Súria.

Abans era molt feliç amb la meva familia i els meus amics. Jugava pels carrers del meu bonic poble amb els meus germans i els meus amics.

Feia sisé i el meu somni era convertir -me en una metgessa, però de cop, va començar la guerra i els meus somnis van resultar impossibles de realitzar, perquè ni jo ni els meus germans ens atreviem a sortir de casa per anar a estudiar. Després de poc temps, molts habitants del poble se’n van anar i el meu poble semblava deshabitat.

Només es sentien els sorolls dels fusells, de les bombes… i els crits de les persones que cridaven atemorides .

Un dia van descobrir que ja no ens quedava ni un trosset de pa per alimentar-nos i el pare va decidir sortir per anar a buscar menjar. La mare li va suplicar: -No, no surtis!! no veus el gran perill que hi ha a fora?

El meu pare va insistir: -Passi el que passi, no et penso deixar ni a tu i els meus fills, morint-se de gana!

El pare va sortir en busca de menjar, el vam esperar, i va passar el dia i la nit i no va tornar a casa.

A casa teniem el pensament de que poder havia mort, els meus germans eren massa petits i no ho entenien.

Passaren molts dies i no teniem res per menjar, ni notícies del pare. Estàvem farts de la guerra i vam decidir fugir del poble, sortir de Súria, i vam anar a Itàlia.

La meva familia i jo vam intentar començar una vida nova i oblidar tot el que ens va passar, va ser molt difícil.

La mare trevallava, els meus germans i jo estudiàvem, a mesura que anava passant el temps vaig fer nous amics i ens vam anar adaptant a les costums de la ciutat.

Vam passar sis mesos i un dia li vaig proposar a la mare: -Mare, hem estat sis mesos aqui, he intentat oblidar el que ens va passar, que mon pare no va tornar aquell dia, què li ha pogut passar?

La mare va respondre: -No ho sé, Miriam. He sentit a les notícies que que la guerra ja es va acabar fa poc.

Jo em vaig il.lusionar : -sí, mare? aixó vol dir que podríem tornar ? així podrem trobar el pare.

Ma mare s'ho va repensar i finalment va dir: -D'acord, tornarem a casa.

Vam anar amb avió, i en arribar tot era silenciós ja no es sentien aquells sons esgarrifosos i atemoridors de la guerra. Vam buscar la nostra casa i en trobar-la, la mare va proposar : -Mireu fills, ens quedarem a aquesta casa mentre busquem el pare, espero trobar-lo.

Ahmed va rondinar : -mare, estem cansats, podem anar a dormir i demà busquem al pare?, vam dir quasi amb els ulls tancats.

Vam anar a dormir, en aclucar els ulls, vaig somiar amb el pare, que em va dir :

-Filla meva, vosaltres us penseu que estic mort i com que no esteu segurs m'esteu buscant, et vull dirque, jo no estic mort, només cal que busqueu molt bé, no estic a Súria ,quan em van pegar amb l'escopeta, em van portar a un país molt llunyà a l’hospital. Ara no et puc donar més informació, estic lluny a molta distància, peró prop del teu cor, busca'm.

Al matí quan em vaig despertar,vaig córrer cap a ma mare per explicar-li el que havia somiat: -mare, mare! He somiat un somni i he vist al pare i m'ha dit que encara està viu i que no està a Súria !

Ma mare va dir: -Veritat…però… què dius? Potser que només és un somni . Però també ens pot ajudar per trobar-lo.

Jo vaig decidir anar a buscar a mon pare. Ja sé que vosaltres us esteu pensant que és un disbarat, que és imposible però si he de recórrer el món senser per trobar el pare , ho faré, i tant que ho faré. Hem vaig haver d’escapar de casa perquè la meva mare no em deixava.

Vaig viatjar a Turquia, a un hospital em van dir que l'havien portat a Espanya, viatjant a Espanya, hi buscava per molts hospitals, una infermera em va dir que el van portar urgentment a New York, a un hospital una infermera anglesa m'estava explicant tot en anglés i que jo no vaig entendre ni una paraula, per sort va venir un metge d’origen àrab i m'ho va traduir, va dir : que el meu pare li van fer una operació i que s'havia recuperat una mica, l'havien enviat al Marroc. En aquell moment anava a perdre l'esperança, però vaig pensar que tot ho feia per trobar el pare. Vaig anar al Marroc, tampoc no estava allí, a Itàlia l’havien portat.

-Jo vaig cridar: oh, Itàlia!. Que prop havíem estat, vaig anar a Italia i quan vaig baixar de l'avió vaig trobar una gran sorpresa : era el meu pare vaig baixar ràpidament de l'avió , i per fi el vaig poder abraçar.

Vam tornar a casa. Després d'un any vaig tenir un germanet que es diu Amin. Jo vaig continuar estudiant i ara tinc 18 anys i estudio batxillerat per ser metgessa.

Kadija

Un terrible encanteri Havia una vegada un nen que la seva afició preferida era la màgia.

Ell sempre estava practicant nous trucs, no li sortien gaire bé, però, mai es rendia perquè volia arribar a ser el millor mag de la història. Quan estava al col·legi, alhora de parlar amb els seus companys, els contava que el seu somni era arribar a ser el millor mag, però aquests, en sentir aquelles històries que dia a dia els contava, se’n burlaven a més no poder.

El noiet es frustrà, perquè deien que ser un mag era impossible i que es necessitava molt d’esforç i pràctica.

En arribar a la seva habitació, plena de llibres, que contenien pràctiques de nous trucs que mai havia provat, el nen començà a experimentar i assajar setmanes, mesos, fins que al final.... li va sorgir la màgia!. Li sortiren uns trucs extraordinaris, increïbles com mai havia pogut imaginar, i així ho volia ensenyar als seus amics.

El nen estava content, emocionat, per fi havia arribat el gran moment..... mostrar que podia ser mag.

Al dia següent, en arribar a l’escola, els ensenyà el seus trucs, però els nens no reaccionaren com ell s’esperava, i la il·lusió que ell tenia es convertí en un sentiment de ràbia, i enfadat, va marxar a casa seva.

A l’arribar, els digué als seus pares, que els companys seguien sense creure en ell perquè li deien que eren trucs de principiant i que no valia la pena perdre el temps en aquestes tonteries. La mare li va dir que ho deixes córrer, però estava massa dolgut i es va voler venjar.

Ell llegint i llegint aquells libres de màgia, en trobà un que li va cridar l’atenció.

Observant aquelles pàgines, es fixà en una on sortia un encanteri diferent als demés, i pronunciant aquelles paraules......... va fer desaparèixer a tota la gent, quedant-se tot sol al món.

Les primeres hores bé perquè no tenia a ningú que el molestés i podia fer tot el que volia, però després es va adonar que, necessitava els seus amics, la seva família, es sentia sol.

El nen llegia, buscava solucions, però, no en trobava cap. Va començar a plorar, no sabia com podia fer aparèixer a tota la gent... no podia ser tan difícil!!!. Volia tornar a estar amb la família, els trobava a faltar per que els estimava massa .

Aleshores, sense saber com, aparegueren un altre cop.

Ell molt content, comprengué que era bo acceptar les critiques dels demés, i no per aquest motiu, els havia de fer desaparèixer.

Per fi havia trobat la solució.........el que havia fet tornar la gent, era estimant-los tal i com eren.

Laia

LA MEVA PRIMERA MESTRA A Tortosa vaig nèixer, més pel destí, a Jesús es va venir.

Tres any d'edat tenia quan a Jesús jo vaig arribar.

Més un col·legi vaig trobar, doncs estudiar jo devia.

En aquest estimat col·legi, que no ho era tant al principi, ja que per a mi era un edifici, amb fantasmes encantats.

A poc a poc em vaig anar fent, a la idea d'estudiar, i entre estudiar i jugar, amics vaig anar fent.

Entre ells la profrssora, que amb el seu afecte i tendresa, el que aprenc, en el meu perdura, gràcies per tot "SENYORA".

Comprenc que a l'escola sóc trasto i inquiet, més amb la seva eterna paciència, procura que estigui content.

Sovint em castiga,

la veritat no ho comprenc, al mateix temps que no m'explico, perquè no puc estar quiet.

Es diu Maribel, a la qual la deiem "SENYO", aquesta senyora de somni, que va vetllar per tots sense parar.

Per aixó Maribel, quan sigui gran, recordaré amb amor a una senyora que es deia Maribel, i per a mi sempre "SENYO".

Jose

EL BOIG QUE NO SABIA QUI ERA No sabia on estava realment. M' acabava de despertar del que no sabia si havia sigut el son d'una nit o de tota una vida. Quan vaig recobrar una mica la consciència vaig adonar-me que el lloc on estava era un hospital. Jo seguia sense recordar res mes. No sabia com hi havia arribat, perquè estava allí i el pitjor de tot... Com hi sortiria. Quan em vaig veure connectat a totes aquelles màquines un calfred em va recórrer tot el cos, però el moment en el que vaig sentir més por amb diferència va ser quan vaig veure aquell home a l'espill de l'habitació. De seguida que el vaig veure vaig pensar que em venia a fer mal. Però quan vaig veure que imitava els meus moviments com si fos jo vaig començar a pensar que estava en aquell hospital per problemes psiquiàtrics. "que m'està passant?" vaig pensar. No sabia que era el millor: si cridar a algun tipus d'infermera o sortir d'aquell lloc sense que ningú se'n donés compte. Com sempre, vaig escollir l'opció mes esbojarrada. Vaig desconnectar tots els cables que tenia connectats i vaig sortir de l'habitació. Amb precaució per no ser vist vaig travessar un passadís que semblava que fos de 400 metres de llargària. Quan per fi vaig sortir de l'edifici vaig trobar-me al centre d'alguna gran ciutat. Estava rodejat per una metròpolis immensa.

Cotxes, motos i fins i tot bicicletes em rodejàvem. Per primera vegada des que m'havia despertat pensava que en aquella mena d'hospital hagués estat millor. Per primer cop pensava què realment podia estar boig. El fet d'anar amb roba d'hospital, feia què cridés una mica l'atenció. Vaig decidir buscar alguna cosa per canviar-me de roba i després ja seguiria intentant aclarir la meva ment. Quan per fi ja m'havia canviat de roba vaig començar a donar voltes per tot arreu. Pensava què l'edifici que feia era el mateix que havia vist dos minuts abans i això no m'agrada. Semblava que estigués fent voltes en rodó. De sobte vaig veure una casa que em resultava familiar així què m'hi vaig atansar i vaig trucar la porta. Una noia jove em va obrir. En veure-la tot se n'havia anat a no-res.

De sobte, la casa ja no ens semblava tan familiar i recorda que la noia em va amenaçar amb trucar la policia si no marxava d' allí. Les meues esperances de recordar alguna cosa ja no existien. No sabia qui era, no sabia on estava i ni tan sols sabia com arreglar allò que m'estava passant. Tenia por de quedar-me així per sempre. De sobte tot es va

fer fosc i la història va tornar a començar. De sobte, em vaig despertar amb un altre lloc conegut, aquest cop totalment diferent. Donava la sensació d'estar una ciutat asiàtica aquest cop més petita. L'alta contaminació m'imaginava per respirar a través d'uns pulmons que semblava què portessin hores sense respirar. En aquell en aquell lloc vaig sentir-me més acollit que en l'anterior, semblava que en lloc em fos familiar però jo no sabia per què. Seguia sense respostes. Una dona gran se'n va atansar i em va oferir diners per què es pensava que jo era un vagabund quan de fet era un important home de negocis. Per què aquest gran salt a la meva memòria? De sobte, vaig veure un gran panell d'il·luminació amb una imatge de l'home que dies abans havia vist en aquell espill. Era ell. Em tornava a espiar. Quan el vaig veure vaig marxar corrent d' allí. Unes maçanes mes enllà em va aparèixer un altre cop. La gent no em parava de mirar.

Semblava que em coneguessin però jo no sabia perquè. De sobte sem va apropar un home que devia ser periodista i em va soltar: "senyor Smith, on ha estat tot aquest temps? Les accions de SmithPCs han caigut un 10% des de la seva desaparició." allò va ser massa informació de cop, així que li vaig demanar que em tornes a fer la pregunta.

Pel que em va dir vaig deduir que jo era una mena d'home de negocis important, cap d'una empresa d'informàtica.

- N'està segur de que no s'ha confós? - vaig dir-li per assegurar-me.

- Vinga Jack, que ja fa dos anys que ens coneixem, no em vinguis amb bromes ara.

No m'ho podia creure. Així que sí. Era un alt empresari, però seguia sense saber com arribar a casa, ni tan sols a quina ciutat estava. Així que vaig seguir fent "broma". De sobte vaig i li dic "si ens coneixem tant com dius, em podries dir com arribar a casa meva?". Vaig fer una vot de confiança i després de demanar-li diners per al taxi el vaig deixar allà tot sol. Vaig agafar un taxi i vaig anar allà on m'havia dit que era casa meva.

La veritat és que durant el trajecte m'havia fet una idea de com seria però en arribar tot allò es va esborrar. Allò no era una casa, era una palau! "no esta malament per a algú que fins fa mitja hora no sabia ni qui era" vaig pensar. Esperava trobar-me algú allà dins però la casa estava deserta. Ni fotografies meves, ni records familiars... Això si, fotos d'una dona i un nen i una nena. De sobte, un despertador va sonar i vaig obrir els ulls.

Una nit més, un somni horrible.

Joan