28 DA N I N E L· LO
29 DA N I N E L· LO
El
SALVATGE del
SAXOFON El músic barceloní Dani Nel·lo és un dels saxofonistes més populars i referencials de l’escena nacional, convertit en una icona que reivindica un imaginari propi. Aprofitant la sortida del tercer disc de Los Mambo Jambo, Jambology (Buenritmo, 2016), repassem la seva extensa carrera. TEXT DAVID MOREU / FOTOS X AVIER MERCADÉ AGR AÏMENT: BOTIGA SA X ON (BARCELONA)
Fem un viatge en el temps. Quina influència han tingut Beatles i Rolling Stones en la teva formació musical? Els meus pares eren melòmans i a casa sempre sonava clàssica, una mica de jazz, cançons dels Beatles i moltes dels Stones, Bob Dylan i Joan Baez. Això influeix qualsevol criatura, i a partir dels 12 anys vaig voler tenir els meus propis vinils. Gràcies a Beatles i Stones vaig connectar amb el so del rhythm’n’blues i el rock’n’roll, perquè una cosa va unida a l’altra. Els uns eren propers a Chuck Berry, Little Richard i Carl Perkins, mentre que els altres reivindicaven la música negra, com Muddy Waters i Jimmy Reed. Se’m va obrir tot un món i vaig començar a freqüentar les poques botigues de discos que hi havia a Barcelona. Fins que un bon dia va caure un saxo a les teves mans i et va canviar la vida... El meu avi era escenògraf i el meu pare era director de teatre, així que a casa sempre hi
ha hagut un ambient creatiu. Però quan ets adolescent, la influència d’un llibre, d’un disc o d’una cançó es multiplica per mil. De seguida em vaig comprar una guitarra, i és la mateixa història de molts nois que muntaven grups amb amics. Al principi cantava i tocava la guitarra, fins que, gràcies a una sèrie de casualitats, em van deixar un saxo i la sensació de tenir aquell instrument tan bizarro va ser genial. Tenia 15 anys i vaig treballar tot l’estiu en un taller d’escenografia per comprar-me’n un amb els estalvis. El 1985 vas unir-te a Los Rebeldes, una de les bandes de rock’n’roll més populars. Què vas aprendre en aquella època? El cantant Carlos Segarra em va trucar perquè s’havien quedat sense saxo. Jo estava molt verd, tot i que ho compensava amb moltes ganes i actitud. Vaig debutar a Studio 54 quan acabaven de treure Esto es rocanrol (Twins, 1984), un mini LP que era entre el millor que havien enregistrat fins aleshores.
30 DA N I N E L· LO
Vaig posar-me les piles amb el repertori i vaig aprendre què eren els escenaris, què significava sortir de gira, com era el negoci musical i, sobretot, què implicava formar part d’un grup. Los Rebeldes era una banda local que, de vegades, tocava a la resta de l’Estat, però després de Más allá del bien y del mal (Epic, 1988) va viure una explosió de popularitat i vam sortir molt de gira. Això va tenir un efecte força bèstia per a un xaval de 19 anys, i ho vaig digerir com vaig poder, perquè ningú et prepara per a aquestes coses. Ara pot sonar exagerat, però era un moment en què la indústria funcionava a ple rendiment amb les multinacionals, i aquell àlbum va ser doble disc de platí. Un cop va acabar la teva etapa amb Los Rebeldes, senties la necessitat d’involucrar-te en projectes més personals? A principi del 1997 ja havia assimilat aquella manera de fer música i tenia moltes ganes de dir la meva. Vaig començar a tocar amb Big Mama & The Blues Messengers i amb altres formacions petites, fins que vaig muntar Tandoori LeNoir, una banda amb músics pioners del blues a Catalunya. Amb Los Rebeldes ja havíem actuat a la recta de l’Estadi durant les Festes de la Mercè davant 100.000 persones, i de sobte buscava tot el contrari. Volia tocar en un club i comunicar-me en les distàncies curtes només amb el saxo. Això em motivava molt i exigia que m’expressés millor amb l’instrument. Podríem afirmar que Nel·lo y la Banda del Zoco va ser un moment de transició en la teva carrera professional? Aquest grup va significar trobar una veu personal també com a cantant. En quatre anys vam enregistrar dos discos, vam fer diverses gires i vaig aprendre molt, perquè crec que un compositor ha de provar coses noves constantment. Per avançar l’has d’encertar i t’has d’equivocar. Un possible error amb Nel·lo y la Banda del Zoco va ser descuidar el saxo, perquè llavors havia de practicar amb la veu i la guitarra. Teníem tots els elements per poder triomfar, però per culpa d’aquells misteris de la música no va ser així. Fins i tot hi ha periodistes que m’han deixat anar: “Estàveu avançats al vostre
temps!”. La qüestió és que vaig quedar molt satisfet amb l’experiència, però vaig tornar al saxo, que és el que més m’agrada. En quin moment vas decidir prestar més atenció a la teva vocació teatral? A partir del 2004 vaig col·laborar amb Carme Portaceli, Lurdes Barba i altres directors teatrals. Amb la Factoria Escènica Internacional vam fer una desena de muntatges per al Teatre Nacional i el Grec, component unes cançons que no hauria escrit mai si no hagués estat per encàrrec. Va ser un moment de tranquil·litat personal i de provar llenguatges musicals diferents. En aquella època vaig dirigir i interpretar l’obra Estranyes sensacions i després vaig escriure Negra i criminal: La ciutat de les ombres amb l’ajuda d’Andreu Martín i de Jaume Ribera. Va ser molt satisfactori i no descarto tornar-ho a fer, perquè sempre m’he sentit molt proper al teatre gràcies a la meva família. Això sí, ha d’anar acompanyat de la música, perquè no tinc voluntat de ser un actor només per comunicar històries.
“EM SENTO LLIURE PERQUÈ NO HE DE DEMOSTRAR RES A NINGÚ” “L’ÈXIT EM VA DEIXAR ESTABORNIT PERÒ ARA JA TINC L’EGO CONTROLAT”
Les teves obres teatrals enllacen amb una gran afició per la novel·la negra i el jazz. D’on prové aquesta teva identificació amb l’univers criminal? Quan era petit i m’interessava pel blues, el jazz i el rhythm’n’blues també vaig descobrir escriptors com Jim Thompson, David Goodis o Chester Himes, que em van obrir les portes d’un món literari que no he abandonat mai. Anys després de Negra i criminal vaig presentar un àlbum en solitari que es va titular Noir (Nómada 57, 2010) i vaig quedar molt satisfet de la gravació, més tranquil·la i propera al jazz. Anteriorment ja havia tret un primer àlbum al meu nom, Vértigo (Blue Moon, 2005), que també encaixava en el món de la ficció instrumental. Per què t’atreu tant la tradició nord-americana de la meitat del segle passat, sobretot el rhythm’n’blues primitiu? Va ser l’època daurada del saxo tenor, i tots els meus referents comencen a final dels anys quaranta i acaben a final dels seixanta. Aquest instrument ha estat un dels paradigmes del jazz, però sempre l’he defensat com si fos una peça essencial del rock’n’roll, el rhythm’n’blues, el soul i fins i tot el funk. Hi ha una sèrie de gèneres que sense el saxo serien inconcebibles, i crec que això s’ha de reivindicar. Moltes vegades m’han mirat per sobre l’espatlla des de l’àmbit de la modernitat o des de l’erudició jazzística, però crec que tinc dret al meu propi univers, i aquest ve del rhythm’n’blues. Los Mambo Jambo va començar com un projecte de directe i s’ha convertit en un referent de l’escena musical. Quin record guardes del vostre inici? El 2009 vam coincidir quatre músics que ens movíem a l’escena d’arrels afroamericanes, i quedàvem al local d’assaig per passarnos-ho bé, però al final vam creure que aquelles cançons s’havien d’ensenyar a la gent. De seguida ens va sortir molta feina, i no hem parat d’actuar durant cinc anys. El més divertit de la música és que mai arribes a port, sempre estàs aprenent i no hi ha cap dia que pensis: “Ara ja soc un virtuós i puc dormir tranquil”. Los Mambo Jambo és un grup amb el qual no he de demostrar res a
31 DA N I N E L· LO
ningú, perquè els temes instrumentals ens fan sentir lliures. Hi ha gent que va per l’autopista, i a mi m’agrada més anar per carreteres secundàries, tot i que així també pots funcionar en l’aspecte comercial. A Jambology (Buenritmo, 2016) heu tingut un productor extern, hi ha hagut canvis a la formació i heu experimentat amb sonoritats noves. Com vau afrontar tots aquests reptes? Teníem clar que el tercer disc no podia ser una continuació dels anteriors i que havíem de fer un pas endavant. El setembre del 2015 vam parar d’actuar, ens vam tancar al local d’assaig i vam centrar-nos en la preproducció, la composició i els arranjaments. Cadascú aportava una idea i després ho cuinàvem a la manera de Los Mambo Jambo entre tots quatre. També hem tingut la complicitat a la producció de Jairo Zavala (Depedro), perquè necessitàvem una oïda externa que ens aportés perspectiva. Aquesta decisió va sobtar molt, alguna gent ens deia: “Però si aquest tio fa de cantautor!”. No sabien que era membre de La Vaca Azul, de 3.000 Hombres i que toca la guitarra a la banda americana Calexico. Ell ens ha ajudat a donar una forma diferent a la nostra música, i sens dubte aquest és el disc que sona millor de tots els que hem gravat. Quina relació has tingut amb l’èxit i la fama al llarg de la teva carrera? L’experiència amb Los Rebeldes em va deixar estabornit, però ara ja tinc l’ego controlat: hi segueixo negociant, però convivim força bé perquè no em mou una necessitat urgent de reconeixement mediàtic. Vull expressar-me amb la meva música per arribar al públic, tant si hi ha 50 com 500 persones a la sala. Evidentment, prefereixo que n’hi hagi molta, però sempre intento donar el màxim possible. En certs moments em retrobo amb l’ego a l’escenari, però el més bonic és quan aconsegueixo ser un canal de transmissió de la música que flota per damunt meu. Cal anar amb compte amb aquesta mena l’star system ridícul que hi ha a casa nostra, perquè estem parlant d’un circuit petit i els joves estan caient en els mateixos errors de sempre amb la fama.
Què ens pots avançar del Sax-O-Rama Rhythm & Blues Sax Meeting 2017, que organitzaràs a final de gener per diverses ciutats catalanes? Ja estem preparant la tercera edició del SaxO-Rama, i més que un festival m’agrada plantejar-ho com una trobada de saxofonistes de rhythm’n’blues, precisament per localitzar aquells músics que comparteixen l’empremta dels saxofonistes salvatges que tant m’agrada. En anys anteriors hi van participar Ray Gelato, Sax Gordon, Benjamin Herman i Dani Pérez amb la voluntat d’agafar aquesta energia del passat per durla a l’escena actual i que segueixi avançant. Aquesta és també una part essencial del meu viatge musical.
Algun cop has comentat que “viure com a saxofonista implica una visió concreta del món”. Et consideres un músic que viu a contracorrent? Considero que s’ha de fer cas de la vocació, i jo visc de la mateixa idea des que era un adolescent, tot i que hi ha gent que potser evoluciona més o d’una manera diferent. Com a persona he volgut seguir fidel al mateix camí perquè volia dedicar-me a la música i transmetre els meus sentiments a través del saxo. En definitiva, la meva voluntat ha estat compartir mons fantàstics i mostrar la cara amable de l’ésser humà. Si després de 30 anys segueixo tocant el mateix instrument, per alguna cosa deu ser, no creus?