Primavera 2014

noves IdeES Revista de l’Institut d’Alcarràs, núm. Dotze/1II (primavera 2014)

LA FINAL DEL PICALLETRES El passat 5 de Juny, els alumnes de 3r d’ESO vam anar a la final del Pica lletres 2014. Va ser un dia ple d’emocions i d’esperança. Jo hi anava com a representant del INS Alcarràs, del grup guanyador de Lleida. A les nou del matí vam agafar l’autobús i vam anar cap a Esparreguera, al Teatre de la Passió. Allà ens vam trobar amb altres instituts que competirien amb nosaltres.

Quan vam arribar, vaig anar amb els altres participants de setze instituts més. Ens van explicar com funcionaria tot el programa i en què consistiria i ens van dir que sobretot es tractava de passar-s’ho molt bé i de gaudir del moment. Finalment, després de lletrejar les tres primeres paraules correctament, a la quarta em vaig posar nerviós i vaig fallar-la, però igualment em van regalar un plec de llibres. Després que s’acabés el concurs, vam agafar l’autobús per anar a Montserrat, on teníem previstes una sèrie d’activitats. Vam dinar, i després vam anar tots plegats a veure un audiovisual que explicava una mica tot el que es podia veure a Montserrat i, lliurement, vam poder fer un tomb pels llocs que més ens interessaven d’aquell fantàstic monestir, fins que vam tornar a agafar l’autobús per tornar cap a Alcarràs. No vàrem guanyar, però igualment jo i tots els meus companys vam estar molt contents d’anar-hi, perquè vam passar un dia molt entretingut.

Oriol Palau (3r B), finalista del Pica Lletres 2014 A la foto podeu veure, a la banda dreta, l’Oriol acompanyat per la Tània Fontanals i el Roger Font a una de les emissions que es van fer als platós de TV Lleida competint amb altres instituts de la província, fase en la qual el nostre institut va esdevenir guanyador

LA CIÈNCIA AL CARRER El passat dissabte 24 de maig a Lleida vam celebrar la trobada sobre divulgació científica coneguda com a Ciència al Carrer. Per 8è any consecutiu, més de quaranta centres i més de vint divulgadors científics van organitzar-se per portar la ciència als ciutadans de Lleida. Ho van aconseguir a través de diverses perspectives, des d’experiments simples i divertits per als més menuts a d’altres ja més tècnics i complexos per gent adulta i amb interès en el tema. Els estudiants de 1r de batxillerat de

SORTIDA A L’OBSERVATORI DEL MONTSEC

El passat dia vuit de maig, els alumnes del Grup d'Astronomia de l'Institut d'Alcarràs (G.A.I.A.) i Meteomart vam anar d’excursió al Montsec per fer una observació astronòmica del firmament durant la nit; un grup de professors de l'institut ens hi van acompanyar per aprofitar millor tot l'espai que teníem a l'autocar. En primer lloc, vam dinar a l’institut. A les 15:30 vam iniciar el viatge cap a

la modalitat científica i el Grup d’Astronomia de l’INS Alcarràs (GAIA) vam representar el nostre centre portant diversos experiments, des d’una reacció química que canvia de color en pocs segons a un cubell amb una mescla de farina de blat de moro i aigua amb propietats sorprenents on els més petits (i alguns no tan petits) s’ho van passar d’allò més bé. Per part del grup d’astronomia, vam portar un telescopi solar amb el qual, gràcies a un filtre que ens protegia dels raigs més forts, vam poder observar unes protuberàncies en forma de flamarada pels voltants del nostre astre rei, tot i que durant poc temps ja que hi havia una mica de núvols i no vam poder fer una observació seguida. En definitiva, tots els participants i visitants vam gaudir d’una bonica jornada de ciència on vam aprendre molt, tant uns com els altres, enriquint els nostres coneixements una mica més dins d’aquest món tan gran com és la ciència.

Albert Morea Font, 1r Batxillerat A

l’Observatori Astronòmic del Montsec, que es troba a Àger. Allí vam poder observar el telescopi més gran de Catalunya, l’anomenat “Joan d’Oró”, i un altre telescopi. Llavors vam anar a sopar les 21:30.

En acabar de sopar vam anar al parc Astronòmic del Montsec. Vam arribar a Alcarràs passada la mitjanit.

Maria Sanfeliu, Anna Tarragó, Ionut Horeanu, Joel Ribes i Anna Montull

LA VIDA ÉS ART (per Marta Mir, 2n B) “Un, dos, tres”-cantava marcant el tempo. Les mans em volaven per sobre les tecles, concentració. La mirada cap a la mà melòdica i de sobte cap a l’altra, consecutivament. Res podia fallar mentre buscava la perfecció en aquella melodia de Pachelbel. Amb passió colpejava cada tecla, intentant transmetre en tot moment els meus sentiments mentre tocava, perquè era d’això del que tractava la música, transmetre. Potser la vida tractava del mateix que de la música, qui sap qui ets si no transmets? Qui et coneix si no et mostres? No importaven els errors que puguis cometre, ni les vegades que sentis que et rendeixes, la vida no acaba aquí. No tots els llenguatges es parlen amb la boca, així que no et preocupis si encara no saps com expressar-te amb paraules. De què tracta la vida? Era la pregunta més temptadora que m’havia fet fins ara. Suposo que fins i tot uns acords sabrien descriure-la, la vida és maca. La resposta a aquesta pregunta és relativa, n’hi ha que respondrien que tracta de buscar la peça perfecta, i un cop la tinguis perseguir-la, intentar-la tocar, i un cop l’executis a la perfecció, un cop hagis aconseguit el que et proposaves, anar cap a una altra cosa, però mai oblidar-la. A vegades tot un projecte pot desmuntar-ho tot i sempre és millor mantenir un punt de partida. Per altres la vida pot ser interpretar noves obres, crear noves regles, tocar les notes sense ninguna partitura, jo simplement em limito a improvisar. I vindran dies de tempesta, no sempre pots esperar a que surti el sol, es tracta d’aprendre a fer música sota la pluja. Cadascú tindrà el seu punt de vista, i no solament en la forma de viure, sinó en molts més aspectes, i tanmateix com no vols que se’t jutgi per la forma en que toques, intenta no criticar la forma en que d’altres creen melodies. I mai, mai en la teva vida entreguis tot el teu cor a algú, la teva vida sencera, les coses no perduren per sempre, i si ho fas, quan desapareixen et quedes amb res. Per això jo sempre entrego tot a un piano, ja que sé que, al menys mentre jo visqui, tindré un piano on desfogar-me totes aquelles nits de tempesta que vindran, on podré intentar tocar a la perfecció la melodia perfecta per a mi, on podré transmetre el que sento mitjançant la música. I podria fer-ho amb paraules, hi ha persones a les quals se’ls hi dona bé això de parlar, i d’altres que se’ls hi dona bé ballar, i això no significa que el primer tingui una parla molt culta i que se pugui expressar perfectament, ni que el segon balli realment bé, sinó que els dos saben dir el que volen que sàpiguen d’ells, i això és el que intento cada cop. Acord de Si que indica el final de Canon en re major, el faig durar. Respiro fondo i faig veure que durant l’actuació no he pensat en altra cosa que notes i més notes. Tanco els ulls, la posició que encara mantinc en forma de quatre, assegut. M’aixeco, i me’n vaig, totalment desfogat i disposat a tornar a fallar en alguna nota sense por, disposat a estossegar-me amb alguna pedra altre cop, sense cap mena de por.

KAFKA I LA NINA QUE SE'N VA ANAR DE VIATGE Hola Elsi, sóc la Brígida., Avui he viatjat de Londres a Amsterdam, als Països Baixos. Amsterdam és una ciutat molt bonica. En els carrers, a la vora hi ha aigua i pots pujar en barca. Ara que és primavera als camps hi creixen tulipes, margarides i molts més tipus de flors; són camps grandiosos i molt acolorits. He visitat molts llocs importants: el Museu de Van Gogh, on s'hi exposen la col·lecció d'obres del pintor holandès Vicent van Gogh; també he visitat la casa d’ Anna Frank, que és un museu dedicat a la 2a Guerra Mundial ―aquí vivia una jueva coneguda pel seu diari. I a part de museus he anat a Vondelpark, que és un parc on hi ha molta natura i un llac amb una espècie de font al mig; és molt bonic i s'hi respira pau. I per últim he anat a visitar el Concertgebouw, que és una sala de concerts i he escoltat una audició de música de Mozzart. Com que vaig arribar ahir no he pogut visitar gaires llocs més. M'allotjo en un hotel que es diu Grand hotel Krasnapolsky, que és de 5 estrelles. Et recomano aquest lloc perquè és molt bonic. Passat demà me'n vaig a recórrer el país d'Holanda. Ja t'aniré escrivint. Et trobo a faltar molt. Adéu i cuida't. / per Ivet Rojo, 1r B

RACÓ LITERARI: APROFITA AQUEST ESPAI PELS TEUS TEXTOS. ENVIA’NS UN

TEATRE DE L’ABSURD (per Andrea Aldevert i Raquel González, 2n A) NARRADOR * Un client entra a un bar a prendre un cafè.

JOSEP: -Hola, bon dia, em pot posar un cafè?

MARC: -Sí, és clar que puc. * El client espera deu minuts.

-Escolti, li he demanat un cafè fa deu minuts i encara no me l'ha posat!

-D'això res, vostè m'ha preguntat que si li podia posar un cafè i jo li he dit que sí, però no m'ha demanat que li posés.

-Doncs, posi’m un cafè! * El client espera deu minuts més.

-Escolti, ara sí que li he demanat un cafè fa deu minuts i encara no me l'ha posat!

-Esperi un moment, vostè ha demanat un cafè, però jo no li he dit que li anava a posar, sols que podia posar-lo.

-Quina poca vergonya! I per què no vol posar-me vostè un cafè??.

-Si jo li demano que em posi un quiosc en mig de la plaça major, vostè me'l posaria?

-Esperi, esperi... que jo el cafè, li penso pagar.

-Jo el quiosc també.

-Miri, o em posa el cafè o me'n vaig a un altre bar.

-Millor fem un tracte, jo li poso el cafè primer i vostè em posa el quiosc després.

-Molt llest! Per què no ho fem al revés?

-D'acord, jo li poso el cafè després i vostè em posa el quiosc abans.

-D'acord, així, sí. Eh! Un moment, em sembla que vostè m'ha tornat a enganyar! Vull parlar amb el propietari del bar.

-Doncs, busqui’l vostè mateix, jo sols sóc un venedor d'enciclopèdies que he entrat un moment a fer-me un cafè.

DIÀLEG AMB EL CARTER DE NINES (per Raül Chetanu, 1r B) -Hola, xiqueta, per què estàs plorant?

- Perquè he perdut la meva nina.

- La teva nina ha anat de viatge a un lloc millor i més bonic amb més nines com ella.

- I com és aquell lloc?

- Aquell lloc està ple de xuxes i les cases estan fetes de xocolata i regalèssia, les faroles també i els camins estan plens de galetes de xocolata. Ah, per cert! La nina t'ha deixat una carta agraint-te tot el que has fet per ella i diu que tots els moments que ha passat amb tu mai els oblidarà. Per mala sort, m'he deixat la carta a casa. Si vols demà a la tarda véns aquí mateix i te la dono.

- D'acord, demà a les quatre aquí. Gràcies. I com és que la carta te l'ha donat a tu?

- Perquè jo sóc el carter de nines. Totes les nines del món, quan volen marxar em deixen la carta a mi i jo les vaig repartint.

- Ah!!

COMIAT A ELSI (per Aina Companys, 1r B) Estimada Elsi, Sóc feliç, molt feliç. Et preguntaràs per què, i la veritat és que he fet una bogeria: m’he casat, sí. Gustav em va demanar que m’hi casés, i jo tan bojament enamorada li vaig dir que sí. Les meves amigues em deien que no m’hi casés, que seria més feliç vivint aventures amb elles, però jo no pensava el mateix. És tan bona persona, tan treballador, i, tan guapo; és l’home ideal. Jo l’estimo, i ell m’estima, això és l’important, no? Doncs ahir va ser la nostra gran boda. Va ser espectacular, meravellós, ens ho vam passar genial. M’ havies d’haver vist amb aquell vestit blanc, amb una cua immensa, un vel que em tapava tota la cara i un ram de flors amb diferents tonalitats, flors blaves, blanques i grogues. Estava guapíssima, i ell també! Tot estava ple de gent, d’amics, fins i tot la meva tia de Rússia, sí, te’n recordes? Em va saber greu no haver-te convidat, però vaig pensar que era millor que no, ja que tu ets molt lluny i creia que els teus pares no et deixarien venir i que... Ens hem de dir adéu... A partir d’ara tindré una nova vida. Al costat del Gustav, viatjarem i acabarem de veure món. Ens quedarem a viure a Tasmània i treballarem els dos plegats. Com comprendràs no podré escriure’t cada dia com ho he estat fent fins ara; no obstant això, cada dia pensaré en tu, els bons i mals moments que hem passat juntes, perquè jo t’estimo molt.

T’enviaré un petó cada nit des del lloc on sigui. Espero que m’entenguis. Et desitjo el millor del món i vull que siguis feliç. Pensaré en tu sempre. Sempre serem les millors amigues. T’estimo molt, Elsi!!! Un petó!! Fins sempre!!

Brígida.

FIESTA FINAL DEL TREBALL PER TASQUES El pasado 13 de junio, todos los alumnos de 1º de ESO hicimos una fiesta para celebrar el fin del proyecto de “El Universo” (Treball per tasques). Primero, los alumnos y los tutores de cada grupo hicimos media hora de tutoría. Luego, nos reunimos todos los grupos de primero en el pabellón, donde algunos alumnos representaron un fragmento del célebre libro Don Quijote de la Mancha. A raíz de esta dramatización, explicaron cómo interpretar el tiempo a partir de las estrellas, tal y como hacían pastores y navegantes antiguamente. También enseñaron la imagen de tres constelaciones (Osa Mayor, Osa Menor y Sagitario) que funcionaban como decorado de la teatralización.

Las dos primeras nos ayudan a entender el paso del tiempo durante la noche. Por último, dos alumnas recordaron la diferencia entre Astronomía y Astrología, conceptos que todavía eran sinónimos en la época del Quijote. Luego, los alumnos del coro interpretaron

COMIAT DE L’IGNASI GUITART

unas canciones: primero, con flauta y luego, cantando.

A continuación, la profesora de Tecnología valoró los trabajos realizados y nombró el reloj solar de Saida Mounim como el mejor. Finalmente, nos pusimos en mesas e hicimos un “pica-pica”.

Carla Izcara y Gemma Casals (1º C)

Aquests anys que he treballat a l’institut d’Alcarràs, com he dit abans, han estat molt interessants i fructífers. Podria escriure’n un llibre ben gros, però... sols faré una petit recordatori d’alguns fets, que encara m’emocionen quan hi penso.

Sense voler ser exhaustiu, per exemple, em complau veure l’alumnat que has tingut a primer d’ESO, arriba a la festa de les orles de 4t i després a les de batxillerat. Em complau retrobar-me tant amb exalumnes que han passat per la universitat, com amb altres que són ciutadans de bé. Em complau recordar diades, sortides, trobades, excursions, on malgrat l’esforç extra, d’organització, d'hores de son... encara et fan somriure quan hi penses. Em complau recordar les participacions a nivell d’esport escolar, on s’ha aconseguit posar el nom de l’institut d’Alcarràs ben alt. Em complau recordar viatges inoblidables realitzats amb companys i companyes de l’institut. Em complau haver treballat amb institucions del poble per a organitzar esdeveniments esportius i/o culturals… per acabar, recordo gratament que el nostre institut fos un referent a la comarca, en l’ús de la bicicleta en moltes activitats que es muntaven des del departament d’Educació Física.

Per acabar, una última reflexió, quan es fa la feina que t’agrada ―i a mi m’agradava la feina que feia (ull viu en l’elecció de la professió !!!!)― treballar no resulta tan sacrificat, fins i tot es pot entomar en sentit contrari. Per haver compartit aquestes experiències amb tots vosaltres, per haver-me fet sentir bé, per tot el que he anat explicant i ... més coses que podria dir, us dono les gràcies a tots i a totes.

Fins aviat

Aprofito la publicació de la revista per a dirigir-me al professorat, PAS, alumnat, pares i mares… en resum a tot el col·lectiu que forma aquesta comunitat educativa. Algú és podrà preguntar el perquè d’aquesta nota.

Doncs la resposta té a veure amb el fet que no he pogut estar en el centre els últims mesos per dolences diverses. Vaja!!!! Jo que he preconitzat amb l’exemple i que he intentat conscienciar tothom de les excel·lències de l’activitat física, em trobo així.

Eppp!!! Això és l’excepció que confirma la regla!!!

Bromes a part, segueixo creient que l’activitat física és bàsica en la millora de la nostra qualitat de vida. Una altra cosa seria l’esport de competició… però avui vull parlar d’una altra cosa.

Vaig arribar a l’institut d’Alcarràs l’any 1997. Era, més que un institut, un camp de pomeres amb uns barracons on el fred i la calor es feien notar, i a Educació Física encara més, ja que no hi havia instal·lacions.

Per sort, i per l’esforç de molta gent, les coses han canviat i millorat, i al dia d’avui disposem d’uns molt bons equipaments. M’he implicat i he posat el meu gra de sorra per a fer millor l’institut en l’afany d’aconseguir l’excel·lència en la formació de l’alumnat. Això passava pel dia a dia amb l’alumne/a, pel dia a dia a l’aula, pel dia a dia al departament, pel dia a dia al claustre, pel dia a dia al Consell Escolar... amb sensacions positives i bon ànim.

Tenir equipaments és interessant, però jo vull remarcar el fet de “l’equipament humà”. El col·lectiu de persones amb qui he treballat aquests anys m’ha deixat una profunda petjada. He après de tothom cada dia, i avui sóc una persona, òbviament, més formada, amb més “competències bàsiques”, i… això, no es Ignasi Guitart paga amb diners.