Sant jordi 2014 versió íntegra

Page 1

TEXTOS PREMIATS AL V CONCURS LITERARI INSTITUT D’ALCARRÀS: SANT JORDI 2013 QUERIDA MUERTE Triste y solo por despecho pues mi muerte yo sospecho. Por apenado que me encuentre solo oigo los latidos en mi pecho. Intenté investigar y aunque tuviera libros, pocos textos me valieron para el pánico explicar. Dulce amiga desconocida, tengo miedo a encontrarte; la aprensión por tu oficio hace que no paren de juzgarte. Es tan malo ser amante de esta dulce partidaria, pues siempre digo a quien pregunte que mi querer va por delante. Me despedí de mi existencia, pues mi partida se acercó. Mi apreciada dama con hoz en mano y con un alma más surcó. Ivet Béjar (Premi de Poesia en Castellà, categoria B)

Espiant per les escletxes del passat Ja des de ben petita sempre he sentit que la vida és semblant a una baldufa que gira i gira seguint sempre el seu propi camí. El meu avi explica que el món dóna voltes sense parar i que, quan menys t’ho esperes, t’acaba arrossegant amb ell, guiant-te per indrets desconeguts. Potser avui estàs aquí, al cim més alt de la muntanya i, demà, enfonsat dins del pou més profund. Però, per moltes voltes que donem o per moltes terres que coneguem, la vida sempre ens farà retornar allà on hem viscut els millors moments de tots. Ara, al costat del meu avi, m’adono del significat que amagaven aquelles paraules. Mai l’havia sentit parlar com avui, enrogallat per l’emoció i completament submergit en un abismal mar de records. A través de la finestra del darrere del cotxe, veia com de mica en mica els carrers urbanitzats s’anaven omplint d’infants carregats amb diminutes motxilles de diferents colors i agafats de la mà de les seves àvies. Vaig intuir que devien ser les cinc passades. No feia ni deu minuts que havíem deixat enrere el rètol d’Alcarràs i ens havíem endinsat en aquesta vila totalment desconeguda. Només en trepitjar aquestes terres, els ulls de l’avi s’emplenaven de melancolia, la seva memòria treia la pols d’aquells records enterrats mentre els seus pulmons absorbien l’aire familiar. El seu cor desbordava tant enyorança com estima i emoció. No vaig dubtar ni un segon en anar-li a preguntar si tot anava bé i ell, amb un somriure als llavis, em va respondre: “Encara que el temps ho ha canviat molt, massa, mai ningú podrà esborrar la màgia, la llibertat i la vida que transmeten els seus carrers. Vine amb mi, petita, acompanya’m en aquest llarg viatge”. No vaig tardar ni un segon en comentar-ho als pares. Mentre l’avi i jo fèiem una passejada per l’escenari on viuria a partir d’ara, ells s’instal·larien al luxós apartament que havien comprat als afores d’Alcarràs. Sense discutir-ho més i, com un gos que segueix el seu amo, vaig enfilar la calçada guiada pel meu estimat avi. En un tres i no res ens trobàvem enmig d’una plaça molt àmplia, il·luminada pels raigs del sol primaveral i on s’alçava el que deuria ser l’església de la vila. Meravellada pel que tenia davant, vaig passar uns minuts contemplant l’obra. Dues llargues escalinates dividides per matolls d’arbustos donaven pas al turó on s’enfilava la barroca façana. Al centre hi havia una finestra de vitralls de colors típica del seu estil i, més amunt, un rellotge parat exactament a dos quarts i cinc de tres. L’alt campanar tenia dues grans i antigues campanes i feia de llar a una família de cigonyes. Una càlida ràfega de vent va topar amb la meva cara i, d’aquesta manera, vaig adonar-me que m’havia quedat embadalida contemplant l’església. Aleshores, immediatament, vaig dirigir-me cap a l’avi, que, sense apartar la mirada, em va dir: “Està exactament igual que fa seixanta anys. Aquest pòrtic verd, el rellotge aturat, l’alt campanar... a hores d’ara encara recordo aquell 15 de setembre quan vaig abandonar aquestes terres per buscar


fortuna en unes altres. La imatge d’aquest campanar fent-se petit a mesura que el cotxe s’allunyava pel camí ha perdurat en la meva memòria fins ara”. De cop, com si tingués pressa, va iniciar la marxa a pas accelerat cap al carrer de la nostra dreta. Vaig haver de córrer per atrapar-lo i fer esforços per seguir-lo. Semblava que fos ell qui tingués quinze anys i jo, els pesats vuitanta. A mesura que avançàvem, l’avi s’engrescava més i més. A vegades s’aturava de cop com si es parés a pensar, a organitzar les idees, a buscar en la memòria. En un d’aquests casos, molt encuriosida, vaig ser jo qui va continuar la conversa: -Avi, mai me n’havies parlat d’aquest lloc i tampoc de la teva infància. Com és que la teva família i tu vau decidir marxar? -Buf... Ja en fa un sarpat d’anys d’això! Jo devia tenir uns quinze anys, crec. Ara no ho recordo ben bé. Els teus besavis, en Jaumet i la Maria, passaven una mala època econòmicament. El meu pare treballava un fotimer per guanyar un sou que fotia pena. Feia mesos que donaven voltes a la idea d’anar a treballar a un país més ric, algun lloc on la fortuna els somrigués més que aquí. Cada cop ho veien tot més negre, anaven de malament a pitjor i, si no haguessin fet res, no haurien tardat massa en quedar-se en la més absoluta misèria. Aleshores, un dia van fer un pensament i, després de deixar la feina, de fer les maletes i d’acomiadar-nos de tots els veïns, amics i coneguts, vam agafar lo cotxe de línia i rumb cap a França. Llavors es va aturar i, tot aclarint-se la veu per poder continuar, va prosseguir amb el seu relat: -Menys d’una setmana! Sí, això vam tardar en arribar-hi. Lo pitjor, lo viatge! Tan llarg com un dia sense pa i encara més per un nen d’uns quinze anys acostumat a estar tot el dia al carrer. Aguantar tancat i assegut en el cotxe de línia va ser tot un sofriment i, els primers dies, una completa tortura. Ens vam allotjar a casa d’uns familiars, de la tieta Pepita, en una ciutat propera a la capital francesa. Ens hi vam quedar fins que vam tenir diners suficients per llogar un piset propi. Una nova vida, una nova ciutat i uns nous costums! Mai vaig acabar d’acostumar-m’hi. Això sí, els croissants, tot un descobriment! Com tot en aquesta vida, de mica en mica m’hi vaig adaptar i vaig fer nous amics. -I per què no vau tornar més aviat, quan ja teníeu diners? –vaig preguntar encuriosida. -Les coses canvien, Aina –em va respondre amb un fil de veu–. Com ja saps, el besavi Jaumet va entrar a treballar en una fàbrica tèxtil i, com qui escala un mur, aviat va pujar posicions fins convertir-se ni més ni menys que en la mà dreta de l’amo, el Sr. Martínez. Als anys 60 pràcticament ja érem una família benestant i, afortunadament, el disgustant canvi havia donat els seus fruits. Com que l’economia m’ho permetia, em vaig acostumar a assistir un cop per setmana al gran teatre de París. Quedava fascinat escoltant bona música, meravellat contemplant els sofisticats balls i bavejant amb els moviments de les ballarines. Bé, realment només tenia ulls per a una en especial. Ja feia dies que m’havia fixat en ella i, la primera vegada que les nostres mirades es van creuar, vaig saber que costés el que costés es convertiria en la teva àvia. Una nit, després de l’espectacle, vaig fer-li arribar una invitació per una cita i, per sorpresa meva, la va acceptar. Vam passejar pels carrers silenciosos d’una ciutat adormida durant tota la nit fins que se’ns va fer l’alba. Només feia unes hores que ens havíem conegut i ja parlàvem amb una franquesa i una confiança admirables. Compartíem diferents punts de vista musicals i ens explicàvem les aspiracions, projectes i somnis que teníem en ment. A partir d’aquella nit, anar al teatre es va convertir en la meva rutina diària i, el seu camerino, en un camp de roses que creixia interrompudament dia rere dia. Tenia clar que conquistar les noies no era el meu punt fort, així que simplement em comportava tal com era. Als vespres, en comptes de fer sopars romàntics a restaurants caríssims, la duia als camps dels afores i ens quedàvem agitats mirant les estrelles. Li mostrava on era el Carro Gran o Orió i ella em mirava meravellada i em dedicava un dolç somriure. Vivíem els dies en el nostre propi món. Ens podíem quedar parlant durant hores o bé, simplement, callàvem mirant-nos fixament. Anhelava que el temps passés ràpid quan era estudiant o treballant i volia que s’aturés quan m’embolcallava en els seus braços. Al cap d’uns mesos, mentre passàvem uns dies a la costa, li vaig proposar matrimoni i ella va acceptar sense pensar-s’ho dues vegades.


Després d’un mes just ens vam casar a la catedral de Rouen. -Què bonic, avi! –vaig exclamar. -Diuen que l’amor t’atrapa i, sens dubte, la teva àvia m’havia atrapat completament omplint-me d’una felicitat immensa –em va dir ell. Cada cop es feia més fosc i la típica fresqueta dels vespres de finals de març ja es començava a notar. Caminàvem a pas lent i notava que cada cop l’avi estava més cansat. La seva memòria era prodigiosa, recordava cada detall, cada moment però, en aquest punt, els anys ja començaven a passar-li factura. -I, avi, què fèieu per divertir-vos en aquella època? -vaig preguntar-li. -Teníem un grapat de jocs, tots més vells que anar a peu. Jugàvem a futbol, a amagar-nos o a agafar, tal com tu fas ara. Simplement buscàvem entretenir-nos. Alguns cops agafàvem les bicis i donàvem voltes pels camins. D’altres, ens banyàvem a la sèquia o al riu i jugàvem pels carrers fins que es feia de nit. La mare, enfadada, havia de sortir més d’un cop al balcó per cridar-me a sopar. Saps què són els forats de la botera? Abans cap casa tenia timbre i, per això, a la part inferior de les portes hi havia un forat on hi deixaven la pesada clau de ferro. Ben bé, aquests forats els feien perquè poguessin passar els gats de casa. Amb els meus amics ens dedicàvem a canviar les claus de lloc, és a dir, les agafàvem totes, les barrejàvem i les anàvem distribuint per cada casa aleatòriament de manera que, quan els propietaris es disposaven a obrir la porta, la clau no encaixava al pany. Quins farts de riure! Veure la cara dels veïns, especialment la de la senyora Enriqueta, que era més dolenta que el fred tardà, no tenia preu! Escoltant el meu avi les hores passaven volant. Ja feia més de dos hores que voltàvem pels carrers d’Alcarràs. El cel s’havia anat enfosquint poc a poc i el fred augmentava per moments. Com que ja estàvem cansats de tant caminar, vam decidir que ja era hora de tornar cap a casa. La setmana vinent començaré l’institut, faré nous amics i, dia rere dia, m’aniré adaptant a una nova rutina. Després de sentir els relats de l’avi, ja no em fa tanta por començar a viure aquí. Estic contenta que aquesta vila plena de records sigui la meva llar durant una bona temporada. Podré conèixer tota aquesta gent de la que l’avi m’ha parlat, la seva manera peculiar de fer les coses, els seus costums i tradicions i, sobretot, la seva alegria, la simpatia i les ganes de viure. Com diu el meu avi, aprendré a valorar Alcarràs per allò que és, un poble ple de bona gent que t’acollirà sempre amb els braços oberts. Tota una família que et farà viure la vida plenament aprofitant tots els moments i que et recordarà, quan calgui, que felicitat no és un destí, sinó una forma de viatjar. Elisabeth Solé (Premi de Narrativa en Català, categoria B)

THE CLOUD The truth is that I don’t remember how many years I have her by my side, but I perfectly remember how she arrived to me. I know it’s not normal to have this type of thing as a pet. My life wasn’t good and my childhood wasn’t easy. My father died when I was in the tummy of my mother and my mother was always ill. We didn’t have enough money to do all the things that I would do. I didn’t have a lot of friends. No one came to sleep at home and I couldn’t go out. I always wanted to have a dog, but unfortunately we couldn’t afford it. The years passed until I was ten. I have never forgotten that day, and I’m not going to forget it now that it’s gone. I was walking through the street when suddenly something bumped into me. When I turned around to see what it was, she flew over me and I couldn’t see her. Without giving any importance I continued walking, but when I looked at the ground I saw a shadow that was following me. Nervously I continued walking until I got to a corner and I turned around again. I was scared, I had no one at my back but the shadow didn’t disappear. After a few seconds, I looked up and there I saw her, white, scared and floating above me. A cloud, I had brought a cloud on top of me since that moment. When I arrived home, the cloud was still in the place where I had found it and she didn’t move. I entered my bedroom and when I lay down in my bed and I looked at her face to face, I discovered that something was wrong. With the intention of touching her I stretched her into my hand, she got afraid and she ran away from me. After some minutes, she came to me and finally I could touch her. What could I do with a cloud?. At the beginning I didn’t know but little by little some ideas came to my mind. The first thing I did was to take her for a walk. The first thing I thought about was the silly faces the people of the park would put when they saw me. Afterwards I brought her home and there I built her a place where she could sleep. I tried to feed her, but she didn’t eat. Throughout the days, that unknown cloud became my best friend. With her I could play without being judged by the clothes I wore or my appearance. And I loved it. It was the best thing that had ever happened to me, I wanted a dog, and without wanting anything back I came across a cloud. It was amazing to share every experience with her, still now I don’t know if she understood me but at least it looked like she was listening to me. And the years past, and Sky was turning bigger and black. I didn’t give importance to this but suddenly she threw all the water that she had inside drop by drop. She looked exhausted, she wasn’t what she used to be and she felt sick. I remember the uncountable times she came to my bed to sleep. And although she left everything wet she still was my little cloud and it hurt me to see her like this. Every time she dropped the water she became smaller and smaller until the point that yesterday, twentieth of April she disappeared into a pond of water. I couldn’t say goodbye to her. Despite the death ended her pain, I miss her. I didn’t live at all until she appeared. And that’s why, now and here, and with these words I thank her for everything she did, for being like she was and for making me happy. Rest in peace my dear friend. Ivet Béjar (Premi de Narrativa en Anglès, categoria B)


UN AMARGO DESPERTAR Empezaba con buen pie las vacaciones: no me había quedado ninguna asignatura, por lo que pasaba limpio al siguiente curso. Aun así no pensaba hacer los deberes de verano, ¡las vacaciones estaban para disfrutarlas! Y, ¿qué mejor forma de hacerlo que en la feria recién llegada al pueblo? Así es, la feria de verano había llegado esa misma tarde pero ese no tenía intención de ir. El primer día siempre solía estar repleto de niñatos. Para gozar la primera de las muchas tardes de libertad que tendría ahora decidí llamar a un par de amigos. Fuimos a tomar unas cervezas. Hacía tiempo que no los veía. Estuvimos toda la tarde charlando sobre qué había sido de nuestras vidas hasta entonces. Al parecer era el único que tenía novia. Pero no quiero darle importancia a este tema, aún no. Más tarde decidimos llamar al resto del grupo para ir a cenar juntos; fue una cena de inicio de vacaciones. Contamos qué teníamos planeado hacer ese verano. La mayoría empezaban a trabajar: unos se iban a embalar, otros darían clases de repaso a niños pequeños, otros ayudarían a sus padres en sus respectivos trabajos… En fin, pequeñas tareas para ganar un poco de dinero. Yo, sin embargo, no tenía nada planeado. Alguien propuso de irnos una semanita a la playa todos juntos. Esa idea me gustó. A mí y a la mayor parte de nosotros. Estuvimos charlando toda la noche. Pocas eras las ocasiones en las que podíamos reunirnos todos. Estuvo bien; pasamos una velada entretenida. Cuando llegué a casa estaban todos durmiendo: papá, mamá y mi hermanita. Procuré no hacer mucho ruido. A la mañana siguiente me despertó mi novia con una llamada telefónica. Eran alrededor de las dos del mediodía. No recordaba que ese día tenía una comida familiar. Blanca y yo hacía más de dos año que salíamos. Se llevaba muy bien con toda mi familia, sobre todo con mi hermana pequeña; y a mí me resultaba estupendo. Me vestí con toda la prisa del mundo. No me arreglé mucho, y tampoco iba muy bien peinado. Abajo nos estaban esperando todos ya sentados en la mesa. Mi padre nos hizo una foto. Blanca le respondió con una sonrisa pero yo le grité: “¿¡Quieres dejar la cámara ya, papá!?” Odiaba las fotos… Durante la comida hablamos de muchos temas, sobre todo “cosas de adultos”, mientras mi abuela no paraba de repetirnos a mi chica y a mí que éramos preciosos, que disfrutásemos de nuestro amor y sobre todo de nuestra juventud, que sería muy breve. Terminada la comida, aún estuvimos charlando un buen rato. Hasta al cabo de unas horas no se marcharon todos, incluidos papá y mamá. Nos quedamos mi novia y yo solos en casa. Decidimos ver una peli para matar el rato. Vimos el típico largometraje de terror en el que el protagonista siempre entra en la habitación que no debe. A Blanca no le daba miedo, es más, le encantaban las historias de terror, le daban risa; sin embargo a mí no me gustaban tanto… Cuando la película terminó estuvimos unos minutos más viendo la tele, o mejor dicho, haciendo zapping. Luego subí a arreglarme un poco y decidimos irnos los dos a la feria. Era bastante tarde, serían sobre las diez de la noche. El cielo estaba totalmente oscuro. Cuando ya estábamos cerca de la feria empezó a llover. La intensidad de la lluvia aumentaba progresiva y rápidamente, así que decidimos nada más llegar refugiarnos en la primera atracción cubierta que vimos. Dio la casualidad que la única atracción que estaba abierta en esos momentos, era la casa del terror. Este año recibía el nombre de “El Payaso Chiflado” y la entrada era la boca de la enorme cara de un payaso psicópata. ¡Qué buen rollo…! Subimos, y como era de esperar, estábamos completamente solos. No sé si esto lo hacía más emocionante o más aterrador. La atracción en sí era muy simple. Solamente constaba de un cochecito que daba vueltas por una pequeña montaña rusa ambientada con escenas de terror. El primer descenso no fue nada del otro mundo. En el segundo, en cambio, el corazón se me aceleró bastante. Pero cuando estábamos camino del tercero la atracción se paró. Se apagaron las luces también. Entonces oí un grito espeluznante que me resultaba familiar. Cuando las luces se volvieron a abrir mi novia ya no estaba a mi lado. Primero pensaba que se trataba de una broma. De un simple truco para ambientar aún más la atracción; pero poco a poco me fui dando cuenta de que aquello iba en serio. Desde arriba vi que al lado de las estructuras que edificaban las vías había una puerta medio abierta. Decidí bajarme del cochecito y acercarme. En la puerta había un cartel en el que ponía “Permitido el paso solo al personal”, pero evidentemente entré. Fui a parar a una especie de laberinto. Estaba débilmente iluminado por

un par de fluorescentes a punto de fundirse que alumbraban desde el techo. En las paredes había manchas de sangre que aún se conservaba fresca, lo que me indicaba que era reciente. También se podía ver escrito ―con aquella misma sangre, supongo― “El payaso chiflado tiene el poder”. A decir verdad estaba asustadísimo. Yo no soy, ni por asomo, como los típicos héroes de las películas. Pero en este caso el amor vencía al miedo. Fui a buscar la salida lo más rápido posible. Estuve un montón de rato. El laberinto era más grande de lo que parecía, y por supuesto, muy complicado. De fondo se oía una repetitiva y siniestra risa de payaso que iba aumentando de volumen a medida que me acercaba a la salida. En ese momento uno de los fluorescentes se fundió en un estallido que casi me mata del susto. Me quedé unos minutos en estado de shock. Al parecer era un saco de desgracias, y encima, aún veía menos que antes. Por suerte ya estaba cerca. El pánico me invadía y me paralizaba. Estaba todo sudado. Deseaba con todas mis fuerzas que esto no fuera más que una desagradable pesadilla, pero desgraciadamente no era así. Entonces, en medio de la terrorífica aventura, se me ocurrió una idea. Saqué el teléfono móvil del bolsillo. Mi primera intención era llamar a mi chicha para que me confirmase que estaba a salvo, y me diera su ubicación; pero entonces se me pasó por la cabeza algo aún mejor: llamar a la policía. Sabía que yo solo no podría con esta situación. Cuando estaba dispuesto a marcar el número de la policía local… típico: no había cobertura. Anduve un rato sin rumbo definido para ver si podía coger ni que fuera un mínimo de señal, pero no obtuve ningún resultado. Entonces, avergonzado de mí mismo, caí en la cuenta de que podía llamar al número general de emergencias, ¡para ello no era necesario tener cobertura! Caí en ese detalle demasiado tarde, ahora el móvil se estaba apagando por falta de batería. Ni me había dado cuenta de que tenía que cargarlo. No me podía creer toda la desdicha de la que era víctima en ese día. Estaba empezando a creer que toda la mala suerte del mundo me acompañaba a mí, pues no cesaban de pasarme sucesos desgraciadamente terribles. Mi desaventura me recordaba a la película de terror que había visto esa misma tarde con mi novia, con la única diferencia que lo mío de película no tenía nada. Finalmente, caminando entre mis vagos razonamientos encontré la salida del laberinto. Este terminaba en una puerta que conducía a otra sala. La puerta tenía pintada una enorme cruz ―con la misma sangre anteriormente mencionada, supongo. Estaba cerrada. Cogí aire, y poco a poco fui girando el pomo de la puerta. Fui abriéndola muy lentamente. Lo que vi me dejó estupefacto: dentro, en medio de la sala, estaba mi chica toda manchada de sangre, atada a una silla. La habitación estaba bastante oscura, sin embargo un foco central iluminaba intensamente al rehén. Rápidamente, sin pensármelo dos veces, corrí hasta Blanca para desatarla. Entonces, apareció un payaso de la oscuridad. Llevaba una pistola en la mano: -Los jóvenes nunca aprendéis. ¿Es que no es lo suficiente descriptivo el nombre de la atracción? ¡El Payaso Chiflado! ¿Pues por qué entráis? Acto seguido el payaso levantó el arma, me apuntó, presionó el gatillo y… …¡Y despierto! Estoy confuso, desorientado. Lo único que puedo atinar es que me encuentro en una habitación silenciosa, de color blanco. A mi derecha mi madre me sujeta la mano.

-Mamá, ¿dónde estoy? -Estás en el hospital cariño. No me acordaba de nada. Estaba preocupado. -¿Qué ha pasado? -Tú y Blanca fuisteis a la feria. Entrasteis en una caseta que se llamaba el Payaso Chiflado, creo recordar. Lo que sucedió es que una de las vías estaba un poco floja, y el cochecito se desvió y caísteis. -¿Y Blanca? ¿Dónde está Blanca? ¿Está bien? -Amor, Blanca… Blanca ha muerto. Entonces el corazón me empezó a arder. A arder de rabia. Tenía unas ganas incontrolables de ir a visitar al payaso y matarlo, pero como no podía moverme descargué toda esa rabia en forma de lágrimas. Lágrimas que poco a poco acariciaban mis mejillas. Todo el mundo creería que un cochecito se desvió y caímos, como dijo mamá. Solo yo y Blanca sabíamos la realidad de lo sucedido, y ella ya no vivía para contarlo. Robert Domènech (Premi de Narrativa en Castellà, categoria B)


EL ALMA OSCURA En la Edad Antigua, el mundo era amorfo y estaba envuelto en niebla. Una tierra de riscos grises, árboles gigantescos y dragones eternos. Pero entonces llegó el Fuego. Y con el Fuego, llegó la Disparidad. Calor y frío, vida y muerte, y por supuesto… Luz y Oscuridad. Entonces, ellos surgieron de la oscuridad. Y encontraron las almas de los dioses dentro de la llama. Nito, el primero de los muertos. La bruja de Izalith y sus hijas del caos. Gwyn, el Señor de la Luz Solar, y sus leales caballeros plateados. Y el Furtivo Pigmeo, a menudo olvidado. Con la fuerza de los dioses, desafiaron a los dragones. Gwyn y sus poderosos rayos despellejaron sus escamas pétreas. Las brujas tejieron tormentas de fuego. Nito provocó una miasma de muerte y enfermedad. Y Seath el Descamado traicionó a los suyos, y los dragones desaparecieron. Así comenzó la Edad del Fuego. Pero pronto las llamas se apagaron, y solo quedó Oscuridad. Ahora solo quedan ascuas, y el hombre ya no ve el sol; tan solo noches eternas. Entre los vivos puede verse a los que sufren la maldición de la Señal Oscura. Así es. La Señal Oscura de los no muertos. En esta tierra han reunido a todos los no muertos para llevarlos al norte. Allí los encerrarán hasta que llegue el fin del mundo. Es el destino de Marcus. Todavía encerrado en mi celda, por el hecho de ser un no muerto, oí un ruido en el techo. De pronto, la escotilla se abrió y apareció un caballero. Por los símbolos de su armadura, juraría que pertenecía a la orden de elite de los caballeros de Astora. Lanzo un cadáver de un hueco. ¿Qué sentido tenía eso? Ya estaba muerto, ¿por qué traerlo al asilo? Cuando volví a alzar la vista, el caballero ya no estaba. Seguía sin saber el porqué de mi encerramiento. Sí, era un no muerto, pero aún no me había vuelto hueco, aunque claro, para ellos, era más fácil capturarme ahora que aún tenía conciencia. Me acerqué al cadáver, y noté que tenía una llave atada a la cintura. Sería la que abriría mi celda. Por probar no pasaría nada. Curiosamente, la puerta se abrió. ¿Acaso ese caballero me quería libre? Y en ese caso, ¿Por qué? Nada más salir, noté cómo el suelo temblaba. Giré mi cabeza y vi la razón: un gigantesco demonio estaba justo en la sala de al lado. Si veía a alguien fuera de su celda, no creo que hubiese tenido ningún problema para destruir la pared, y a continuación me hubiese destruido a mí. Avancé sin hacer ruido, hasta que llegué al fondo de un pozo. Subí las escaleras y llegué al patio exterior. En el centro había una hoguera. Me senté a su alrededor para descansar y recapacitar sobre qué haría. Detrás del gran portón que había en frente de mí era más que seguro que aguardaba la libertad. Pero, ¿a qué precio? Abrí el gigantesco portón; delante de mí, un inmenso patio, y al final, la puerta hacia la libertad. Al llegar al centro del patio, cayó del cielo un inmenso demonio. Era de color verde, y tenía un aspecto grotesco. No podía combatirlo, estaba desarmado. Pero él sí, llevaba consigo un gigantesco martillo, y con él me haría un simple amasijo de huesos en cuestión de segundos. Para mi suerte vi una puerta abierta en la pared izquierda del patio. No dudé en cruzarla, sin pararme siquiera a pensar que posiblemente lo que hubiese detrás podría ser peor. Crucé la puerta y corrí más rápido de lo que jamás había corrido y de lo que jamás correré. El demonio ni se molestó en perseguirme. ¿Era el mismo que había visto al salir de mi celda? En cualquier caso, subí un enorme pasillo y en el mismo pude hallar una espada y un escudo. ¿Serían suficientes para enfrentarme a esa bestia? Al avanzar llegué a un claustro, y en uno de los lados, había el mismo caballero que me rescató. Sobre él había un agujero en el techo. Seguramente ese demonio lo debió ver, y lo aplasto contra el suelo. Me acerque a él, y me habló. -Oh, aún no te has vuelto en un hueco. Bien, no he fracasado. No hay tiempo para hablar, necesito que hagas algo por mí. Escapa, vete de este infernal asilo, y ve a Lordran, la tierra de los dioses. -¿Pero cómo llego allí? -Supongo que ya te saludó ese gran demonio en el patio. Derróta-

lo, esa es la única forma de que la puerta se abra. Luego, espera al gran cuervo. Él te llevará al Santuario Enlace de Fuego; allí, habla con Frampt, el Buscarreyes. Lo reconocerás enseguida, es difícil no percatarse de su presencia… Mis fuerzas se desvanecen, siento que me voy a convertir en un Hueco… Vete ya, no quiero hacerte daño… Me fui algo renegado. Crucé el claustro y llegué a unas escaleras; al subirlas, me encontré justo un piso por encima del gran patio. Y allí seguía el gran demonio. Todavía no me había visto. Traté de escabullirme, pero era tarde, se percató de mi presencia. Ya me veía muerto, así que ¿qué importaba ya lo que hiciese? Me abalancé sobre el demonio y sin saber cómo, mi espada cruzó su ojo derecho. Lo había dejado medio ciego y confuso. La bestia empezó a dar martillazos al aire con su gran mazo, y sin darse cuenta, uno de ellos impactó en el gran portón, dejándolo abierto. Como si de una reacción instintiva se tratase, crucé el umbral del portón y subí unas grandes escaleras hasta ver un gran nido. A su lado había una lápida con el nombre de Velka, y había unas palabras inscritas: Pero llegará un día que un no muerto abandonará el refugio, en peregrinaje, para llegar a la tierra de los dioses. LORDRAN. Antes de darme cuenta, un gran cuervo me atrapó con sus patas y se me llevó. El viaje fue de todo menos placentero. Agarrado por las patas de ese gigantesco cuervo creía que iba a caer en cualquier momento. Finalmente, divisamos tierra. Era un santuario al aire libre, era muy antiguo, posiblemente tenía cúpula, pero el tiempo y la naturaleza habían reclamado su lugar. El cuervo me soltó junto a una gran hoguera, y sentado junto a esta, un hombre. Llevaba cota de malla y tenía espada y escudo, pero aun así no podía esconder la Señal Oscura que tenía en su mano. No tardó en percatarse de mi presencia. -Oh, ¿qué tenemos aquí? Déjame adivinar, la misión de los no muertos. –Dijo nada más verme -Pues sí, ¿cómo lo sabes? –Respondí a la deducción del también maldito. -Bueno, no eres el primero, ni tampoco vas a ser el último en venir aquí con ese cometido. El destino de los no muertos. Escapar del refugio. La tierra de los dioses. No eres el único que ha conseguido escapar. -Y si también tienes mi “misión”, ¿me ayudarás? –Pregunté al curioso guerrero. Por su forma de hablar parecía bastante alicaído. -¿Yo? No, no creo, pero si subes esas escaleras, te encontrarás con un personaje muy… peculiar. -Gracias; por cierto, soy Marcus. –Estuve esperando respuesta, pero el guerrero, desanimado, se limitó a hacer un gesto de aprobación. Subí los escalones que llevaban a lo que parecía ser el verdadero templo; aún tenia tejado, por lo que no pude ver lo que había dentro cuando venía con el cuervo. Al entrar mi sorpresa fue mayúscula. -¡Bienvenido! Soy la serpiente primordial, Frampt, el Buscarreyes. ¿Y vos? –Preguntó la serpiente. Frampt, el Buscarreyes, era una gigantesca serpiente de color negro, con unos gigantescos dientes, pero no eran afilados; más bien parecían dientes humanos. Para añadir otra peculiaridad, tenía un inmenso bigote. -Yo soy Marcus. –Dije tan tranquilo como pude, pues al ver a aquel ser, mi corazón dio un vuelco. -Vengo del Asilo de los no muertos. El guerrero deprimido de abajo me dijo que te buscase. -Ah, sí, ya estaba muy deprimido cuando él acudió a mí por primera vez. De todos modos, veo que vos parecéis estar más dispuesto que él. -¿Dispuesto para qué? -Dispuesto, a suceder al gran Señor Gwyn en el trono del señor del Sol, y prolongar la Edad del Fuego. -¿Perdón? –Creía que la serpiente se burlaba de mí. -Sí, entiendo que esto requiere una explicación. Si sois más pacientes que el otro hombre, quizás descubráis más de lo que jamás conseguiríais por vuestra cuenta.


-Bien, estoy dispuesto a escuchar. -Hace años, cuando los dioses aún vivían en Anor Londo, las llamas empezaron a apagarse. El gran Señor Gwyn pidió a uno de los cuatro grandes dioses, la Bruja de Izalith, que con su magia, duplicase la primera llama original, para así evitar que las llamas perecieran. No obstante, el experimento falló, y de la llama nació una horrenda criatura, con el poder de un dios, y absorbió a la Bruja y a 2 de sus hijas. De allí apareció el Lecho del Caos, cuna de todos los demonios que invaden estas tierras. El demonio tenía el poder del fuego, y con él, en vez de prolongar la Edad del Fuego, pretendía acabar con todo ser viviente. Por eso, el Señor Gwyn, selló a la bestia, y a todos sus adalides en unas ruinas, conocidas ahora como Izalith Perdida. Sin embargo, algunos demonios menores consiguen escapar, y por ello ahora infestan la tierra. El gran Señor Gwyn, no tuvo opción, debía volver al Horno de la primera llama, para avivar el fuego, y con él, se llevó a todos sus caballeros plateados. Al avivar la llama, tuvo que sacrificar su cuerpo, y todos los caballeros que iban con él quedaron reducidos a ceniza. La muerte del Señor del Sol provocó el apagamiento de este, y condenó a los hombres ordinarios a la maldición de los no muertos. La Señal Oscura. Es por eso que solo un no muerto puede suceder al gran Señor Gwyn. -Y… ¿cómo se supone que puedo conseguir eso? -Oh, es fantástico, un pretendiente dispuesto. Para conseguirlo debo llevaros primero al Altar Enlace de Fuego, si me permitís. La gran serpiente abrió sus fauces, me introdujo en su boca y me tragó. En cuestión de segundos fui escupido. Mi olor no era el mejor, pero que le podía hacer. La negra serpiente habló: -Este es el Altar Enlace de Fuego, el sitio preparado para el sucesor del gran Señor Gwyn. Acercaos a la gran vasija delante de la puerta, por favor. –Pidió la serpiente con más amabilidad de la que esperaba. Al acercarme y tocar la vasija un gran rayo salió de esta hacia el cielo, y noté cómo un gran poder nacía dentro de mí. -Muy bien; ahora escuchad con mucha atención. Para abrir la gran puerta, debéis saciar la vasija con almas poderosas, no obstante, solo hay 3 almas capaces de saciar a la vasija. Buscad a los 4 Reyes de Nuevo Londo, a Seath el Descamado, a Nito, el señor del cementerio y al Lecho del Caos. Conseguid sus almas, para saciar a la vasija. -Espera, Frampt, has dicho 3 almas y has dicho 4… seres. ¿Podrías explicarme? –Pregunté todo lo afablemente posible a la serpiente. -Por supuesto, si decidís derrotar primero a los 4 Reyes. -Bien, acepto. Aunque no importa el porqué. –Dije con confianza. -En ese caso, pues, si me permitís… Y otra vez, la serpiente me tragó en un lugar y me escupió en otro. Ahora había unas gigantescas escaleras de caracol, que no parecían tener fina; me asomé al gran abismo negro, y Framp me agarró con sus dientes. -Ni se os ocurra. –Replicó el Buscarreyes -¿Por qué? -Escuchad y lo sabréis. Nuevo Londo fue fundado como una ciudad para no muertos. En sus tiempos, una ciudad tan magnífica como Anor Londo. Hasta que llegaron los 4 Reyes. Estos eran cuatro fantásticos gobernantes, tanto que el gran Señor Gwyn, descendió de los cielos, y les dio parte de su poder, parte de su alma. Pero tanto poder llamó la atención de otra serpiente primordial, Kaathe, el Acechador Oscuro. Este corrompió a los Reyes para que se uniesen a los Espectros Oscuros, enemigos de todo ser viviente. Los Espectros Oscuros dominan el arte de absorber vida y almas. Los Reyes tenían parte del poder de un dios, y solo ellos 4 podrían acabar con toda forma de vida. Para evitarlo, los 3 curanderos de Nuevo Londo, Ingwaard, Yaeba y

Engwy, inundaron la ciudad, matando a sus habitantes y, con ellos, los Espectros Oscuros. Pero el poder de los 4 Reyes era mayor, así que sellaron este paso que lleva al Abismo, lugar en el que los reyes aguardan para esclavizar a la humanidad. No obstante, ningún ser vivo puede cruzar el Abismo, a no ser que tenga el Pacto con el Abismo. -¿El Pacto con el Abismo? -Sí, es este anillo. –Frampt abrió la boca, y en su lengua había un anillo. Con un poco de asco, lo cogí. Y con más asco aun, me lo puse. –Bien, pues ahora, saltad, sin temer a la caída, y estaréis en el Abismo. El Abismo es una gran extensión oscura sin límites, podréis tener todo el terreno que deseéis para combatir a los 4 Reyes. Cuando acabéis con ellos vendré a recogeros. -¿Cómo sabrás que los he matado? -Un ser como yo nota las energías, y aquí hay mucha energía oscura, proviene de los Reyes; cuando la energía desaparezca, será porque los Reyes habrán perecido. Sin más dilación, me lancé al abismo. Frampt tenía razón, no noté nada al tocar el suelo, si es que el abismo tenía suelo. Lo que sí noté era una presencia oscura, muy oscura. Y frente a mí apareció un ser blanco, de unos tres metros de altura, con el cuerpo deforme, con solo un brazo, y con ese brazo el ser blandía una gran espada; sus piernas parecían perderse en la profundidad del abismo. Por intimidatorio que pareciese, era solamente eso, intimidatorio. Sus ataques eran lentos, siendo generoso en términos de velocidad. Acabar con él no fue un gran problema. Apareció un segundo rey, y se repitió la misma pauta. Y así con el tercero, hasta que apareció el cuarto y último rey. Este se puso en posición de rezo y liberó una gran honda de energía que me derribó. Parecía mi fin, pero la lentitud de movimiento del rey me permitió recuperarme a tiempo y derrotarlo con la misma facilidad que los primeros. Apareció una gran serpiente, idéntica a Frampt, pero no era Frampt, era más oscura, tanto en color como en apariencia. Me acerqué a ella y me hablo: -Saludos, guerrero no-muerto, soy una de las serpientes primordiales, el Acechador Oscuro, Kaathe. Sé que habéis sido traído por otro de los de mi especie, sin embargo, es una serpiente mentirosa, que ha perdido la cordura. Oh, guerrero no-muerto, conquistador de los Cuatro Reyes, yo sé vuestro verdadero y el de todos los no-muertos. ¿Deseáis tal iluminación? -Si no te importa. –No sé por qué, pero tenía ganas de escuchar a Kaathe. -Guerrero no-muerto, vos sois el no-muerto elegido. Vos sois nada menos que el primogénito del cuarto dios señor, el Furtivo Pigmeo. Os preguntaréis cómo lo sé. Es sencillo, solo alguien con sangre de dios sería capaz de hacer caer a los Cuatro Reyes con tanta facilidad. Vos debéis matar al Señor Gwyn para acabar la Edad del Fuego, para dar lugar a la edad del hombre, la Edad de la Oscuridad. Sin embargo, mi presencia se limita al Abismo y al Altar Enlace de Fuego. Debéis usar a Frampt para obtener el resto de almas. Ahora, regresad, quitaos el Pacto con el Abismo, y regresaréis arriba. Confiad en mí. Ciegamente confié en Kaathe, y funcionó; volví a estar arriba, con Frampt. Allí le expliqué cómo había sido la batalla, y que estaba listo para enfrentarme al siguiente señor. Sin más dilación me llevó a mi siguiente destino. La Cueva de Cristal. -Esta es La Cueva de Cristal, lugar donde reside el albino Seath, el Descamado, dragón que traicionó a los suyos, y se unió al Señor Gwyn en la gran guerra a cambio del título de Duque de Lordran. No hay más que pueda deciros de él. Lo siento mucho. -No importa Frampt. Me adentre en una gran sala, con un gran cristal al fondo. De la nada, apareció Seath. Era un gigantesco dragón blanco, sin patas y con 3 colas. Seath se acercó a mí. Estaba aterrado. Le dispare una flecha, pero ni lo noto. Seath lanzo un gran aliento de


cristal. Increíble. Lo más increíble es que con él, seguramente sin querer, rompió el gran cristal. Seath perdió su color blanco, y tomo una tonalidad más roja. Me abalance sobre una de sus colas con todas mis fuerzas y la corte. Se giró y corrí hacia su espalda, pero el ataco al frente. Entonces me di cuenta, Seath, el gran dragón albino, era ciego. Repetí la misma estrategia, atacar y correr al otro lado hasta que tras una hora, cayó, fue fácil, pero me llevo mucho tiempo, y más de una vez casi me caza. Volví con Frampt, le explique el porqué de mi demora, parecía no importarle. Nuestro siguiente destino, la Tumba de los Gigantes. Al llegar, nueva historia de Frampt. Este es el lugar de reposo de Nito, señor del cementerio y primero de los muertos. Se encerró en esta gran tumba con el fin de que nadie conociese su secreto del arte de renacer a los muertos. Surtió efecto. Él fue uno de los cuatro grandes señores, un gran espadachín, y primero en conocer la muerte. El destino os ha elegido; aun así, proceded con cautela. Me adentré en la gran tumba, y de un gran sarcófago salió Nito. Este era una gigantesca pila de huesos, cubierta por una túnica, con una gran hoja de guadaña en la mano derecha. Nito se acercó hacia mí a compases lentos. Yo me lancé a atacar. Paró mi ataque con su gran guadaña como si nada. Me di cuenta que debería idear una estrategia no tan directa. Observé el gran número de rocas en la sala. Ideal para esconderse y atacar por sorpresa. Más de una vez Nito me encontró, pero al igual que con los 4 reyes, su lentitud fue una lacra para él. Finalmente cayó como el resto. Volví con Frampt. Fantástico, no hay otra palabra para describir vuestra reciente hazaña. Ahora, solo falta el último, el Lecho del Caos. Debemos partir a Izalith perdida cuanto antes. Al llegar Frampt me explicó cosas muy esclarecedoras. El Lecho del Caos, surgió de un experimento fallido de la Bruja de Izalith, una de los grandes señores. La Bruja trató de copiar la primera llama original. Fracasó, y de su error nació una horrenda criatura que engulló a la Bruja y todo su poder. Del Lecho del Caos nacen todos los demonios. Id con precaución. Me adentré a una gran sala, y al fondo, había un gran árbol, con dos núcleos a su lado. Corrí hacia uno de los núcleos y lo destruí. Pareció dolerle al gran árbol. Aunque eso pareció darle más poder, ya que de su tronco emergió una gran guadaña. Corrí hacia el otro núcleo, pegado a la pared, y ahí descubrí la debilidad de mi enemigo. Su alcance. Pegado a la pared era incapaz de alcanzarme. Así pues, me acerque al otro núcleo y lo destruí. Y otra guadaña apareció. Volví al inicio de la sala, pegado a la pared. Y me percaté de que al pie del árbol había una entrada. Me deshice de parte de mi armadura para aligerar peso, y corrí como nunca antes hacia la entrada. Por poco no me alcanza una de las guadañas. Caminé un rato hasta que llegué al lugar donde se encontraba el experimento fallido de Izalith. Horrenda o aberrante eran adjetivos demasiado amables para esa criatura. No quise ni mirarla ni un segundo más, ni siquiera la miré para hundir mi espada en ella y acabar con su vida. Como en otras ocasiones, volví a Frampt. Y allí se produjo el choque. -Asombroso, realmente sois el no-muerto elegido. –Dijo Frampt con euforia. -Sí, lo es. Y también es el futuro señor oscuro. –Kaathe apareció de la nada. -Tú, serpiente corrupta por el Abismo, ¿qué haces aquí? – Preguntó Frampt con rabia. -Corrupta yo, corrupta tú. Recuerda que nuestro objetivo siempre fue encontrar el verdadero señor oscuro, pero tú te dejaste engañar por el hijo de Gwyn, el chico criado como una chica, Gwyndolin. Desde entonces vas buscando a alguien que prolongue la edad de los dioses, la Edad del Fuego. ¿Y para qué? Los dioses abandonaron Lordran hace tiempo, ¿para qué prolongar su tiempo? Ya es hora de que el hombre tenga su tiempo.

-Mientes, el Señor Gwyndolin aún sigue en Anor Londo. -Porque espera encontrar a un no-muerto estúpido para que ocupe el lugar de su padre, un no-muerto estúpido para que él pueda controlarlo. Pero él, Markus, no es un estúpido, es poderoso, y el primogénito del Furtivo Pigmeo; estaba escrito que solo él podía hacer caer a los Cuatro Reyes, y así ha sido. -No lo escuches, no-muerto elegido; te corroerá, como ya hizo al caballero Artorias. -Artorias aceptó la corrupción del Abismo por voluntad propia, por eso tiene su anillo, el Pacto con el Abismo, el mismo que Markus se puso para derrotar a los Cuatro Reyes. -No-muerto elegido, escoged. Kaathe o yo. –Frampt estaba muy alterado, sin embargo Kaathe estaba muy sereno. -Lo siento, Frampt, pero he oído suficiente. Kaathe, te elijo a ti. –Dije con más seguridad de la que pensaba. -Tú, estúpido, tú no puedes ser el no-muerto elegido, él está destinado a ser dios. –Dijo Frampt algo decepcionado. -Sí, está destinado a ser dios, el dios oscuro. –Dijo Kaathe antes de llevarme al Altar Enlace de Fuego. Al llegar allí me dijo: -Ahora, colocad las grandes almas en la Vasija. No os demoréis. Puse las almas en la Vasija, y la gran puerta de piedra, que conducía al horno de la primera llama, se abrió. Antes de que yo avanzase, Kaathe me dijo. -Me fallaron, todos y cada uno de ellos. Eran fuertes, pero no podían ver la verdad. Me alegro de que vos hayáis probado ser distinto. Ahora, cumplid con vuestro destino. Me adentré al Horno de la Primera Llama y solo encontré desolación. Piedra carbonizada y el suelo cubierto de ceniza. Eso era todo. Hasta que me topé con una gran pared de niebla. Lo sabía, allí estaba Gwyn, Señor de la Luz Solar. Crucé la niebla, y nada más entrar Gwyn se lanzó sobre mí a una gran velocidad y con mucha agresividad. Portaba una gran corona y tenía una larga barba de color gris. Vi su rostro; era triste y cansado. A parte de esa acometida inicial, Gwyn no se mostró agresivo el resto de la lucha. Sus ataques eran potentes, pero desganados. Él sabía que con un solo golpe yo estaría acabado, pues su espadón recubierto en llamas podía derribar cualquier cosa. Después de una ardua batalla, Gwyn, Señor de la Ceniza, cayó. Antes de caer, se arrodilló ante mí y me dijo: -Gra…ci…as… -Dijo de forma cansada; casi no terminó la frase. Eso me sorprendió. ¿Tan cansado estaba Gwyn? ¿Ese era el destino que me esperaba si me convertía en el nuevo señor de la luz solar? Una eternidad entera cansado esperando un sucesor. Por otro lado, si no lo sucedía, el hombre nunca más volvería a ver el sol. Estuve mucho rato debatiendo hasta que llegué a la conclusión de que si el hombre había aguantado todo este tiempo sin sol, no le importaría estar más tiempo así. Salí del Horno de la Primera Llama. Al llegar al Altar Enlace de Fuego un montón de serpientes primordiales se arrodillaron ante mí, y todas a la vez dijeron: -Estamos a tu servicio, nuestro señor. ¿Qué destino me aguardaba? ¿Podía ser peor que el de Gwyn? En ese momento recordé la frase que el caballero de Lloyd me dijo al capturarme: -Eres un no-muerto. Para siempre sin luz. Para siempre sin esperanza. Pues ahora, el hombre no tendría ni luz ni esperanza. Yo era el señor oscuro. Yo tenía el ALMA OSCURA.

(Jordi Dolcet, Premi ex aequo de Narrativa en Castellà, Categoria B)


DIES D'ESTIU Per fi !! -Tu m’estimes?- Em va dir la Noèlia. -Com? ehem... Sí que t’estimo. Suposo...-Vaig dir amb una cara agra com quan als teus pares els demanes per fer una cosa i et diuen “ja ho parlarem”. Ella s’acostava tan lentament... Semblava com en un... Com en un conte de fades! Jo estava allí i ella allà i els seus llavis molt a prop dels meus a uns centímetres. Quan estava a punt de fer-me un petó vaig sentir una veu coneguda: -Va ! Aixeca’t ! Mira que ets gandul, sempre t’he de repetir el mateix! -Faràs tard a l’escola ! I això que avui és l’últim... -Dia!-Vaig dir tan sobresaltat que vaig fer un bot i vaig caure de cul a terra. -Però què fas, home? Va, vinga, ves a esmorzar que només falten 5 minuts. -Com que només 5 minuts? Per què no em cridaves abans? -Però si fa més d'una hora que et crido! Va, vinga, aixeca’t! Mentre esmorzava em rentava les dents, mentre em dutxava, mentre em vestia. No sé si realment m’estava raspallant les dents amb una torrada; em menjava el raspall i em ficava la dutxa i el xampú de pantalons. Vaig sortir de casa molt ràpidament. Quan la mare va cridar “et descuides l’abric” vaig tornar a sortir. “Et descuides la motxilla!”; per segona vegada vaig tornar a sortir. “Et descuides els pantalons!”; vaig mirar cap a baix i sí que en duia. Vaig comprovar que era el meu germà i vaig murmurar: “Imbècil”. El terror de ser el centre d’atenció. Vaig córrer tan de pressa, tant però que tan ràpid no sentia les cames. Per allí a l’horitzó vaig veure l’escola , vaig arribar a sentir el riiiiiiiing de la sirena del col·le. Anna Guizard? Present! Samuel Sisó? Present! Noèlia Guizard? Aquí! Dani Vasc? Vaig obrir la porta de patac. Arf! Arf! Pre...Present, senyor Manel Arf! -Dani, gairebé fas tard un altre cop! Això ja ho parlarem tu i jo a l’hora del pati; va, vinga, mou-te! Asseu-te en una cadira! -Ah sí! És clar... -Bé, classe, deixant de banda aquest petit incident parlarem del festival de fi de curs; us heu estudiat els papers? -Sííííííí !! -Els... Els papers? Pa...Papers? En Samu em va mirar; per l’expressió que em devia veure a la cara es devia de pensar que havia vist un mort. -Va, home, anima't, Dani, no estàs content de ser el protagonista? -Pro...Protagonista? -Sí, home, sí, de Romeu. -Ro...Romeu? -Sí, noi, sí, i quina sort, la teva Julieta és la Noèlia! -NO...NOÈLIA!!!??? QUIN EMBOLIC!! Cap al teatre!! De camí al teatre no vaig obrir la boca. Vaig veure un gos tan tran-

quil per allà passejant. En aquells moments m’hagués agradat ser un gos sense cap tipus de preocupació rebent carícies , poder jeure a on m’apetís, i fer el que volgués. Mentre pensava això no se’m va acudir estudiar una mica el guió però sóc tan despistat que no hi vaig pensar. Ja érem al teatre. M’havien fet ficar un vestit ridícul amb una faldilla boteruda i un barret amb una ploma. Vaig pujar a l'escenari, i vaig mirar per les cortines vermelles; hi havia més de 200 persones!! Quan ho vaig veure se’m va glaçar la sang. De poc no em desmaio, que vaig veure la Noèlia amb un vestit rosa clar. Estava preciosa, no com jo que m’apretaven les mitges i portava unes sabates punxegudes. Quan tocava l'escena en que li havia de parlar a la Noèlia, que estava dalt d’una torre, en Samu em va senyalar amb el dit gros com si digués bona sort o bon rotllo o... ves a saber què. Quan van obrir les cortines vaig veure tota aquella gentada i al meu germà rient-se de mi. Ho trobo normal perquè amb la pinta que feia... Oh... Ju...Julieta me-meva, e-ets la damisel·la més-més bo-bonica qu-q-ue he vist ma-mai... Oh Romeu, tu ets l’home més valent i fort que he vist en molt i molt temps... El meu germà s’estava pixant de riure però jo m’havia pixat a sobre literalment quan havia de fer un petó a la Noèlia... Tota la meva vida esperant rebre alguna cosa d’ella, ni que fos una xocada de mans... i resulta que gràcies a una patètica obra de teatre romanticona aconseguiré molt més que això. Un petó! Encara no m’ho creia! Seria de les que besen amb molta saliva o amb poca? Notaria rugosa la pell per les ferides que es fa al mossegar-se la boca als exàmens difícils? Com seria? I el que era més preocupant... Com creurà que beso? I si ho faig malament i no ho sé? Bé, totes les amants anteriors semblaven satisfetes, però... era la Noèlia! I si em posava nerviós? Oh, era molt difícil. Les meves cames semblaven gelatina, les mans em suaven fins al punt que pensava que gotejarien. Crec que ja n’eren mil i una vegades les que havia somiat en aquest moment, i estava, de moment, sent més desagradable que altra cosa. La Noèlia va fer un somriure nerviós... o vergonyós, no ho sé prou. Ho hagués sabut si les galtes se li haguessin posat vermelletes, però de tant maquillatge ja no sabia si tenia vergonya o si es tractava de quilos de coloret. Es va atansar lentament al meu costat. Jo rondinava quiet com un estaquirot. Vaig empassar saliva lent, no tenia ni idea de què fer, si llançar-me al seu damunt o besar-la tendre. És el que té no estudiar-se el guió. El petó. Vaig mirar la Noèlia, i al senyor Manel, que estava fent una rialla força estranya. Em semblava que era com si em digués només amb el seu rostre de persona superficial, que ho faria malament i que faria el ridícul però no en vaig fer cas. Després vaig mirar els meus pares, que estaven molt emocionats, i el meu germà, que de cop se li havien acabat les ganes de riure. Després de mirar tota aquella gentada vaig tornar a mirar la Noèlia. Li brillaven els ulls, aquell era el moment més feliç de la meva vida. Mai no havia parlat amb ella. Sóc d’aquells que se la miren del racó i que no es dignen a parlar amb ella per res del món, ni per a demanar-li un estúpid llapis, i ara resulta que ens havíem de petonejar durant uns deu segons! Ni que fóssim actors de cine! Bé, tornem al petó. Jo l’estava mirant embovat; per poc no em cau la baba quan em va dir “Preparat, Dani?” Li vaig fer un senyal amb el cap mirant cap amunt i cap avall. Jo em vaig acostar lentament, vam tancar els ulls alhora. Vaig notar el calor de la seva boca quan expirava i la punta dels seus llavis que rosaven els meus; els tenia una mica oberts igual que jo i fins l’instant que vaig sentir com xocaven. Es van tancar les cortines quan ens va interrompre el senyor Manel i ens va dir: “Heu acabat o encara us heu de quedar més temps perquè el teatre ja tanca”. Ens vam separar tan ràpid com vam poder i jo vaig córrer avergonyit cap a la sortida, i seguidament, cap al cotxe del pare. -Què, fill, com ha anat?-Va preguntar la mare rient.


-Arrenca !

-D’acord!

El primer dia. Després d’aquella tarda tan moguda no vaig poder dormir; no parava de pensar en ella, en la Noèlia, tota la nit, tots els minuts no vaig parar de pensar en ella, en els seus llavis, la seva olor a roses i els seus ulls que cada vegada que els veig m’impacten com una fletxa. Després d’un cafè amb llet i cereals -no es pot dir que fos una delicatessen però era prou bo- vaig anar en bici amb el meu germà. Quan passava per les piscines vaig tornar a veure-la; semblava un àngel. De poc no em mato perquè vaig estar mirant-la una bona estona i no em vaig fixar que venia un cotxe. Vaig girar molt bruscament i vaig caure al terra. Després de recórrer cinc metres lliscant per l’asfalt, em vaig cremar sencer; per cert, la Noèlia, al sentir el soroll de la derrapada, va venir a veure què passava. Va ser el més bonic que em va passar en molt temps. El que em va ficar a cent va ser que la veiés amb el meu “amic” Enric. Aquell noi sí que era dolent. Sempre m’ha fastiguejat quan ha tingut l’oportunitat i m’ha deixat en ridícul davant de la Noèlia. Sí que l’odiava, sí, però a la vegada era el meu millor amic, no sé per què. -Estàs bé, Dani?-Em va dir ella. -Segur que està bé, dona, no veus que és un miques... si això no fa mal...-Va dir l’Enric. Després d’això vaig pujar a la bici i vaig marxar. -Segur que estàs bé? Vaig continuar endavant sense dir res.

L’ESMERALDA Després de la confirmació dels pares vaig agafar la bici i vaig passar a buscar l’Esmeralda. Aiiiix l’Esmeralda; la noia és un cas com un cabàs. És una mica xafardera però a la vegada és la persona que em cau més bé del món. És bastant maca i també atenta i bona amiga encara que no sap guardar secrets. ‘’Ding dong’’’ -Sí? -Esmeralda, sóc el Dani, que baixes? -Ah, sí és-és clar, ehem, ara baixo, sí. A aquella noia em semblava que li agradava, per la manera que em mirava... a mi em sembla que sí. Ella abans a mi també m’agradava i vam tenir una relació. Però va durar poc perquè l'Enric hi va intervenir i... ja sabeu. -Ho-hola, Dani! -Hola, Esme, com anem? -Ah, bé bé, jajaja. -Comencem a tirar o què? Jaja -Sí, anem. Mentre entràvem al camí verd l'Esmeralda em va preguntar: -Ehem, Dani, a tu t’agrada la Noèlia, no? -Ah sí, sí, jaja, com ho saps? -Se’t nota, Dani, se’t nota. -Jaja. I a tu qui t’agrada?- Vaig dir. -A mi m’agrada l'Enric. Vaig prémer fort el manillar. Em pensava que li agradava jo! -És molt guapo. És fort i també és bona gent. -No t’ho creguis massa això de bona gent; és un dos cares. LA QUEDADA Després d’unes setmanes de la pedalada en bici, la Noèlia em va parlar pel facebook: -Hola, Dani! -Epppp! -Hem quedat amb l'Enric i l’Anna per fer un tomb pel poble. T’apuntes? -Ah, és clar, jeje, em passeu a buscar o quedem en algun lloc? -Quedem davant de les piscines a les cinc, ok? -D’acord. Adéu! -Xaoo. Que bé!! Per fi podria quedar amb ella! Bé, no era ben bé a ‘’a soles’’, també venia l’Enric i la germana de la Noèlia, l’Anna. L’Anna és d’aquelles persones que envegen el seu germà per tot; ella ho nega però se li nota molt. Mentre dinava vaig pensar per què no venia l’Esmeralda a la quedada; podria ser que estigués gelosa de la Noèlia perquè passa molt temps amb l’Enric, o simplement no en tenia ganes? O potser està castigada. Li ho preguntaré, vaig pensar. La forquilla va quedar damunt de la verdura quan em vaig aixecar. L’ordinador era de l’any de la picor, així que vaig agafar el telèfon. -Sí? -Esmeralda? Sóc el Dani! Hola, Dani ! Per què em truques? -Ah, només et vull preguntar per què no véns amb la colla? És que hem quedat tots. -Crec que em casaré amb el sofà, jaja. -No vindràs doncs? -És que quan van aquells dos junts... Ja saps el que passa. Bé, me’n vaig a dinar, adéu. -Ah, clar, adéu. Per què li he dit? -Eh noi! Aquí –Va cridar l’Enric des de l’altra punta de les piscines. –Les ties encara no han vingut. -Ara vinc, espera!- Li vaig dir amb cara de pomes agres. En

No podré banyar-me?! Aquella setmana la vaig passar pensant, pensant en la Noèlia, pensant en l’Enric, en el petó, en les notes... En les NOTES!! Ves a saber què em faran els pares quan rebin les meves notes!? La veritat és que no sabia què trauria, si notable si bé si suficient si insuficient... Realment estava cagat. Dilluns, primer dia de la setmana, porten les notes; perill de mort. Objectiu: Sobreviure. Va arribar el carter i va deixar caure sobre la bústia una carta de color marró. Segur que allí estaven les notes. El vaig obrir, el sobre, i després de suar i suar vaig mirar les notes; em vaig quedar empanat; com diem ara els joves: amb cara de Poker Face. Vaig continuar amb aquella cara fins donar-li el sobre als pares i resar una mica. Després de veure el rostre dels pares en veure el sobre em vaig espantar tant! -DANIEL!!! – Van dir els pares enfurismats. (Per cert quan els teus pares diuen el teu nom complet, mala cosa! Segur que t’esbroncaran; t’ho dic per experiència). -S-sí?... -Et quedes sense piscines durant tot l’estiu! -Cooooom?! No podré banyar-mee?! Vaig notar com un sacseig, i la veu aquella que era coneguda, la vaig tornar a sentir. -Dani! Aixeca’t, va! Que ja són les 12 del matí! -Co-coom? Era un somni? I les notes no han arribat? - I tant que han arribat! Però Daniel, ja saps que has de millorar més! Aquell suficient hauria de ser un bé però t’ho perdono perquè només has tret un suficient. Encara sort! Aquella mateixa tarda em va trucar l’Esmeralda; deia que si volia anar a donar un volt amb bici pel camí verd. És clar que no m’hi vaig negar pas, però abans li ho havia de preguntar a les autoritats superiors. -Ehem... Mare, pare, que em podeu deixar anar a donar un tomb en bici amb l’Esmeralda? -D’acord, fill, però no facis tard. Et vull trobar a casa a les vuit, ni un minut més.


aquell moment no volia fer cap professó; ja fa temps que ha passat setmana santa. Vaig córrer fins allà i seguidament li vaig donar un copet a l’espatlla de bon rotllo. -Encara no han vingut, doncs? -No, tio, no, ja saps com són les noies; què fa una neurona al cap d’una dona? El ruc. -Jajaja- Vaig riure sense ganes; si hagués tingut més valor li hauria cridat a la cara que és un masclista. - I a tu, noi, qui t’agrada? -A mi? Doncs... La Noèlia. -Ostres, la Noèlia? Que curiós. Curiós? De veritat?- Vaig pensar mentalment. -Nois! Ara venim!- L’Anna va cridar des del camp de futbol. Després de fer un tomb pel poble vam anar a casa de l'Enric, cosa que em va semblar una mica estranya. Llavors d’entrar a l’habitació de l’Enric, aquest va apagar els llums i es va ficar damunt de la Noèlia, i va començar a fer-se petons amb ella. Jo estava present davant mateix i l’Enric em mirava amb la seva mirada de persona immunda com si em volgués llençar fletxes només amb la mirada. Passats cinc minuts vaig obrir la porta i vaig marxar, amb l’orgull pel terra, amb el cor partit. -Qui hi ha?- Va preguntar el meu germà per l’intèrfon del timbre. -Sóc jo. -Qui? -Jo!! Les escales semblaven una rampa de tan ràpid que les pujava i em vaig tancar a l’habitació; i gent, ja sabeu què diuen, que quan tens un problema, l'has d'explicar a algú, però qui seria la persona correcta? El meu germà? No ho crec. Els pares? Encara menys. El meu gos? Dani, pensa, els gossos no parlen... Hmmm... És clar!! Li ho havia de preguntar a la meva psicòloga personal, l’Esmeralda! Així que vaig encendre la ferralla que tenia per ordinador, em vaig connectar al facebook i li vaig contar tot fil per randa. Dies d’estiu -Dani, per començar no hauries d'haver anat a aquestes quedades que fan ells; t’ho he dit perquè sabia que acabarien així, tu t’ho has buscat. -Ho sé, ho sé, però és que ell ho ha fet expressament, sap que m’agrada la Noèlia, li he contat. -De debò no ho ha sabut solet? -Fora bromes, Esme, això va en serio. -D’acord Dani, ara he d'anar a sopar; parlem més tard, ok? -Ok, adéu i moltes gràcies. -Jeje, no es mereixen. Després vaig obrir una conversació amb la Noèlia on hi vaig ficar que si us plau no es fes petons davant de mi amb l’Enric perquè em sentia gelós. La seva resposta va ser que ho sentia molt. Llavors l’Esmeralda li va explicar tot però absolutament TOT el que li havia dit, cosa que no volia. La Noèlia em va enviar un missatge dient que se sentia com una merda i que sabia que m’havia fet mal. Jo en canvi li vaig dir que no passava res. A l’Enric li vaig dir el mateix que a la Noèlia i simplement em va dir que les coses passen i que perdó per haver set més ràpid que jo. La setmana va ser terrible; no estava atent per a res, amb res no dormia per les nits, ni parlava amb ningú. Em sentia com el nen a la bombolla que diuen. Al cap d’uns quants dies vaig millorar i em vaig tornar a parlar amb la Noèlia, però res va canviar; ho vam oblidar tot, però sé que això em quedarà per a tota la vida. Van ser bonics, accidentats, però bonics, aquells dies, aquells dies d’estiu. Albert Morell Terés (Premi de Narrativa en Català, Categoria A)

QUE EL LLEGIR NO ENS FACI PERDRE L’ESCRIURE

Els departaments de llengües de l’Institut d’Alcarràs volen agrair la participació en aquest concurs literari que enguany ja arriba a la seva 6a edició. Només la implicació de l’alumnat i la participació acti-

va en el concurs literari o en altres activitats que organitza l’institut (com el concurs de creació de roses que organitza el Departament de Tecnologia, la dramatització de la llegenda de Sant Jordi que va dur a terme l’Aula d’Acollida, el caraoque del Departament de Llengües Estrangeres, els Mots Encreuats del Departament de Català, l’Intercanvi de Llibres del Departament de Castellà, el taller de xapes i punts de llibre de l’equip de Mediació entre molts altres) donen sentit a una festivitat com és la Diada de Sant Jordi, en la qual commemorem el Dia Internacional del Llibre com a esdeveniment molt significatiu en la tasca de foment de la lectura que duem a terme tots els centres educatius. És per això que és molt important que tota la comunitat educativa

(professors i professores, alumnes, pares i mares) estigui implicada en aquesta mena d’activitats. Ja sabem que hi ha molts alumnes que llegeixen, i n’hi ha que llegeixen molt, però, com diu la dita, “que el llegir no us faci perdre l’escriure”. L’èxit obtigut per part del nostre institut en premis literaris externs com és el que organitza la Coca-Cola o el mateix Ajuntament d’Alcarràs demostren que d’escriure també en sabem, de manera que animeuvos a participar el curs vinent.


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.