TEXTOS PREMIATS AL V CONCURS LITERARI INSTITUT D’ALCARRÀS: SANT JORDI 2013 QUERIDA MUERTE Triste y solo por despecho pues mi muerte yo sospecho. Por apenado que me encuentre solo oigo los latidos en mi pecho. Intenté investigar y aunque tuviera libros, pocos textos me valieron para el pánico explicar. Dulce amiga desconocida, tengo miedo a encontrarte; la aprensión por tu oficio hace que no paren de juzgarte. Es tan malo ser amante de esta dulce partidaria, pues siempre digo a quien pregunte que mi querer va por delante. Me despedí de mi existencia, pues mi partida se acercó. Mi apreciada dama con hoz en mano y con un alma más surcó. Ivet Béjar (Premi de Poesia en Castellà, categoria B)
Espiant per les escletxes del passat Ja des de ben petita sempre he sentit que la vida és semblant a una baldufa que gira i gira seguint sempre el seu propi camí. El meu avi explica que el món dóna voltes sense parar i que, quan menys t’ho esperes, t’acaba arrossegant amb ell, guiant-te per indrets desconeguts. Potser avui estàs aquí, al cim més alt de la muntanya i, demà, enfonsat dins del pou més profund. Però, per moltes voltes que donem o per moltes terres que coneguem, la vida sempre ens farà retornar allà on hem viscut els millors moments de tots. Ara, al costat del meu avi, m’adono del significat que amagaven aquelles paraules. Mai l’havia sentit parlar com avui, enrogallat per l’emoció i completament submergit en un abismal mar de records. A través de la finestra del darrere del cotxe, veia com de mica en mica els carrers urbanitzats s’anaven omplint d’infants carregats amb diminutes motxilles de diferents colors i agafats de la mà de les seves àvies. Vaig intuir que devien ser les cinc passades. No feia ni deu minuts que havíem deixat enrere el rètol d’Alcarràs i ens havíem endinsat en aquesta vila totalment desconeguda. Només en trepitjar aquestes terres, els ulls de l’avi s’emplenaven de melancolia, la seva memòria treia la pols d’aquells records enterrats mentre els seus pulmons absorbien l’aire familiar. El seu cor desbordava tant enyorança com estima i emoció. No vaig dubtar ni un segon en anar-li a preguntar si tot anava bé i ell, amb un somriure als llavis, em va respondre: “Encara que el temps ho ha canviat molt, massa, mai ningú podrà esborrar la màgia, la llibertat i la vida que transmeten els seus carrers. Vine amb mi, petita, acompanya’m en aquest llarg viatge”. No vaig tardar ni un segon en comentar-ho als pares. Mentre l’avi i jo fèiem una passejada per l’escenari on viuria a partir d’ara, ells s’instal·larien al luxós apartament que havien comprat als afores d’Alcarràs. Sense discutir-ho més i, com un gos que segueix el seu amo, vaig enfilar la calçada guiada pel meu estimat avi. En un tres i no res ens trobàvem enmig d’una plaça molt àmplia, il·luminada pels raigs del sol primaveral i on s’alçava el que deuria ser l’església de la vila. Meravellada pel que tenia davant, vaig passar uns minuts contemplant l’obra. Dues llargues escalinates dividides per matolls d’arbustos donaven pas al turó on s’enfilava la barroca façana. Al centre hi havia una finestra de vitralls de colors típica del seu estil i, més amunt, un rellotge parat exactament a dos quarts i cinc de tres. L’alt campanar tenia dues grans i antigues campanes i feia de llar a una família de cigonyes. Una càlida ràfega de vent va topar amb la meva cara i, d’aquesta manera, vaig adonar-me que m’havia quedat embadalida contemplant l’església. Aleshores, immediatament, vaig dirigir-me cap a l’avi, que, sense apartar la mirada, em va dir: “Està exactament igual que fa seixanta anys. Aquest pòrtic verd, el rellotge aturat, l’alt campanar... a hores d’ara encara recordo aquell 15 de setembre quan vaig abandonar aquestes terres per buscar