Fragments d’interior
AINHOA CAÑABATE
LAURA <<Estar boja no sempre és dolent si tens algú amb qui compartir-ho.>> Així acaba el seu llibre, però no la nostra història. Estic al llit, tombada, llegint. Tic-tac, tic-tac, el soroll del rellotge se’m grava al cap. Un segon menys, i un altre... Estic perdent el temps cosa que ella mai em deixava fer. La trobo a faltar. Continuo llegint, torno a repetir el meu capítol preferit, "Sense bogeria no hi ha felicitat". Capítol 8 i l’últim d'un llibre escrit per a mi.
<<A la vida anem tancant cercles, anem canviant. Hem d'adaptar-nos, aprendre a viure amb la idea de que amb qui avui compartim potser demà no estigui amb nosaltres. Així que gaudeix cada instant, exprimeix cada segon, perquè un dia seran els qui formin els teus records. Va per tu Candy>>
Així acaba l'addenda del seu llibre, la fi del seu escrit dedicat a una tal Candy. Només ella em deia així. Era el meu àlies. Fa dos mesos que no parlem i fa dos mesos que la meva rutina es avorrida. M'aixeco, estudio, treballo, ínterim ella signa llibres. Ho sabia, sabia que arribaria molt lluny. Tot i que no va guanyar el primer premi, amb aquest llibre va aconseguir un accèsit. Amb això ella ja és feliç i per tant jo també, perquè és al que ella se li dona bé, compartir la felicitat. Decidit. La vaig a veure. Avui estarà al centre comercial d’aquí al costat. Vull veure-la, donar-li l’enhorabona, perquè encara que ella no ho sap, jo vaig estar allà, al seu costat, a l'entrega de premis. Perquè mai la he deixat sola. Estic disposada a disculpar-me, tot i que és ella la que ho hauria de fer, perquè tot va ser un maremàgnum, les dos ens vam equivocar. Aniré. Decidit. Ja sóc aquí. A unes 10 persones d’ella. Estic nerviosa. Que em dirà? La veig, somrient com sempre. Triomfant. 9 persones. No deixo de jugar amb el llibre, el seu llibre, el meu llibre. L’obro, el tanco. Torno a llegir la meva frase preferida <<...un altre oportunitat, un altre oportunitat...>> que em fa recordar moments inoblidables. 8 persones. Torno a llegir l’ex-libris que he enganxat al llibre. Propietat: Candy. Adreça: Estic molt orgullosa de tu. Telèfon: T’ho mereixes. 7 persones. És la meva amiga, la meva millor amiga. És el meu àlter ego, la persona amb qui tinc més confiança, el meu altre jo. 6 persones. Sóc el seu àlter ego com bé diu el títol del seu llibre. 5 persones. Recordo el motiu pel qual em vaig enfadar. Se’m cau una llàgrima. 4 persones. No sé perquè ella va enfadar-se amb mi. 3 persones. Odio les persones envejoses. No es pot confiar en ningú, perquè fins i tot els “amics” et fallen. 2 persones. Encara no m’ha vist i estic molt a prop seu. 1 persona. No sé que li diré. No escolto res, només sento a un munt de persones cridar. “El següent” M’ho diu a mi? Si, si sóc jo. Ella no
aixeca el cap, únicament em demana el llibre. Llegeix l’ex-libris i ràpidament aixeca el cap. Somriu, somric. No ens ha fet falta dir res més. Ja han passat 2 dies i aquí estem, prenent un cafè, com si no hagués passat res. És veritat això que diuen. Hi ha un punt a la vida en el que t'adones de qui importa, qui mai ha importat, qui no importarà mai més i qui sempre importarà. Perquè els amic de veritat es conten amb els dit de la mà. Ara riem del que va passar. Com vam poder cometre aquest lapsus? Com vam poder desconfiar l'una de l'altre? Aquest va ser el principal error. Però deixem de parlar del tema. Fa dos mesos que no parlem i ens hem d'explicar moltes coses. Ni ella ni jo parlem amb la Marta, ja que va ser la culpable d'aquest malentès, però tot i així sabem d'ella. Segueix com sempre, no canvia ni ho farà mai. Per nosaltres segueix sent la mateixa nena consentida i esnob, que vol aparentar, a través dels gustos i costums dels famosos ser més “intel·ligent i moderna” i l'únic que fa es el ridícul perquè no ens hem de guiar per les novetats com ella creu ni aparentar ser el que no som. Ha Ha Ha m'adono de que no hem canviat i res ens farà canviar. Aquí seguim, la Laura i jo, en el mateix lloc de sempre, amb la mateixa conversa de sempre, tan boges com sempre.
Amb l'amiga de sempre.
JOANA 12:15h del matí, 1 de febrer. Estic aquí, a la terrassa d’un bar prenent un refresc després d’una estona de gimnàs. El sol em dóna a la cara i això fa que em posi les ulleres. Fa calor. És un bonic dia de dissabte. Agafo el diari i llegeixo “La Mega al rescat”. Un altre cas resolt per ella. Que gran que és. És el súmmum de la perspicàcia. Sempre li ha agradat tot el que estava lligat amb la justícia, més especialment investigar. Mai es rendia, ni ho fa. Li encantaven les novel·les policíaques i era fan de Colombo, un detectiu molt excèntric. Ara es ella la famosa però amb una diferència, ella no és un personatge de ficció, és real. Recordo que l’altre dia em va escriure una carta. Em parlava sobre aquest cas i la seva dificultat. Postada: Estic a Berlín,deia. Ara ho entenc millor. Després de fer una ullada a totes les pàgines del diari torno a la seva notícia. “Joana Mesa Garcia, la detectiu més emblemàtica de la policia de Barcelona i del nostre país, és enviada a Berlín, Alemanya, per resoldre l’assassinat d’una dona jueva”. Aquest és el quid de la seva investigació, l’assassinat d’una tal Asenath Quexares. A mesura que em vaig endinsant en la notícia se’m posen els cabells de punta. No pot ser que això continuï després de més de setanta anys. “...Bruno, un home adult de trenta-set anys i nacionalitat alemanya, durant cinc mesos ha estat maltractant a una jove de vint fins al dia trenta-u de desembre de l’any passat que la van trobar morta...” “...però sobretot no hagués estat possible sense l’assistència de la detectiu Mega que afirma que el cadàver congelat de la noia tenia un estrany rictus.” Deixo de llegir, decideixo que quan arribi a casa trucaré a la Joana. Agafo un tovalló i un bolígraf que li demano al cambrer. M’apunto un memoràndum perquè no se m’oblidi, a més afegeixo alguna cosa important de la notícia. Buscaré informació. 12:30h del matí, 3 de febrer. Estic esperant a la Joana que com sempre arriba tard. La puntualitat és el seu punt feble. Em ric. Recordo tots els matins que vam haver de córrer per no arribar tard a d’institut, fins que un dia el director ens va donar un ultimàtum, “el pròxim dia us tancarem la porta”. Durant un temps ens ho vam prendre seriosament però al final de curs tornàvem a ser nosaltres, les últimes en entrar.
12:45h, per fi està aquí, després de trenta minuts de retard. Però ella no es preocupa, tot s’ho pren amb calma. Comença a parlar i parlar. Jo me la miro, i somric. És ella. Segueix sent la nena innocent de sempre. Com s’expressa, com riu... És ella. Qualsevol diria que ha canviat, que és una persona adulta, seriosa, madura, tal i com el seu treball ho requereix. I és cert. Però com diu ella, només maduren les fruites i les persones que no tenen amics amb qui compartir una riallada. Per això, per mi, segueix sent la amiga de sempre, amb les peculiaritats de sempre, el caràcter de sempre, però sobretot amb la vis còmica de sempre, no sé com s’ho fa, però no hi ha dia que no riguis si estàs amb ella. Continua parlant. M’explica perquè l’altre dia no em va poder agafar el telèfon, ( que no es estrany en ella). Però sense oblidar-se d’explicar-me el que havia passat a Berlín. Ha vingut força contenta ja que ha sigut capaç de resoldre, amb ajuda d’un detectiu anglès, el cas que tant difícil estava resultant. A més de guanyar un plus en el sou per la molèstia del viatge. Està explicant, que estan allà es va realitzar una reunió, a la que ella va anar, entre membres importants del país per parlar
sobre el fet que havia succeït, i admet que es va fer una votació per alleugerir la noticia perquè no volien que sortís a la llum ja que menysprea el país, i va haver quòrum per aprovar la proposta. Així que mai sabrem del cert que és el que va succeir de veritat a Berlín. Acabem parlant de tots els estius que vam passar juntes al càmping. Les 14:00h del migdia, decidim marxar després d’haver passat una bona estona. La setmana vinent tornarem a veure’ns. On sempre. Per no perdre els bons costums.
Per que són els que animen els dies.
Iker “No siguis ximpleta” “Deixa’l” som la vox populi de l’ institut. Qui no sap la nostra història? Però que diguin el que vulguin que malgrat les paraules per mi sempre seràs el més perfecte, el primus inter pares. No, Ainhoa, no. Respira. Tranquil·la. Pensa en un altre cosa. I aquí estic a la meva habitació, esplaiant-me, deprimida, sento que no puc amb els meus problemes. Em rento la cara, em miro al mirall, somric i després penso, ja no més, però segons després em torno a enfonsar. El veig cada dia. Ni les llums de Nova York es comparen amb els seus ulls. Alt, moreno, amb un somriure brillant, guapo, simpàtic, graciós, però... m'haig d'oblidar, el seu modus operandi amb mi no és el correcte. Em poso a pensar, més de quatre anys. Moments increïbles. Moments com aquest. Moments lletjos. Sé que no vaig comportar-me del tot bé, però sempre vaig demanar-te perdó, encara que no tingués la culpa. Perquè m’hagués fallat a mi per no fallar-te a tu, però ja és tard. És cert, d’aquests quatre anys només hem estat dos junts. Però què penses dir-me dels dos restants? No seràs capaç de dir-me que no ha hagut amor, que tot ha sigut un joc, com el nostre transfert de cartes anònimes? Mirem, fes-te el ximple i diguem que no m'estimes.No, no vull escoltar-ho. Ploro. Em va utilitzar com li va donar la gana. La culpa va ser meva. La culpa de tot va ser meva, per no haver arribat a conèixerlo quan li vaig dir t’estimo. La culpa va ser meva per creure’m tot el que va prometre’m . És la ràbia la que pren el control. Així que decidim que cadascú segueixi el seu camí. Suposo que no ens coneixem, perquè ja es avui, i això va ser ahir, i ahir ja és passat i avui és un dia diferent. Ara som dos estranys que es coneixent horriblement bé. Sé que vam dir coses. Vam fer coses sense sentit. I caiem en el mateix, en la mateixa rutina. I aquest és el nostre modus vivendi. Mai junts però tampoc separats. Aquí jo, sempre on no estàs tu. I allà tu i les meves ganes d'estar amb tu. Però tornes, sempre tornes i sempre tornen les ganes -o potser siguin com tu i mai marxen del tot-. Potser la nostra relació no és tan boja com sembla, potser això és el que passa quan un tornado xoca contra un volcà. I es que el nostre problema va ser entendre’ns millor amb el llum apagat i aquesta era la teva conditio sine qua non per estimar-me. Però no es pot viure tota la vida a les fosques.
Diuen que només som dos amants en secret que tu em faràs una infeliç tota la vida, què m'importa si t’estimo? Diuen que la nostra història està acabada que estic cega perquè segueixo enamorada. Però t'estimo massa per marxar.
Sembles un dics ratllat, dient les mateixes paraules una i altre vegada "t'he dit que tot va ser culpa meva, ho sento" però em vas prometre que la propera vegada et controlaries. Aquí no hi ha segones oportunitats, la vida no és un joc de Nintendo. La propera vegada, no hi ha propera vegada. Suposo que aquest va ser el
casus belli, el motiu pel qual ara et toca veurem sortir per la finestra. Suposo que és per això que li diuen finestra de vidre. Si, tot això sembla una historia de ficció, una opera prima d'un autor jove. La història d'un amor amb dificultats, de persones no compatibles. Però no pot anar a més, hi ha coses que no poden ser i és això el que es triga a entendre. "Et demano perdo" i tornem a caure.... un altre vegada la mateixa rutina. Encara que sé que només son mentides. Però l’statu quo en el qual estan les coses no és el més adequat per començar de nou. No veig cap canvi. I és que no ho entenc. No t'entenc. Ahir no. Avui sí. Demà potser. Ets una rara avis però com m'agrades. No pot tornar a passar.
Alguns finals són feliços, altres necessaris.
ÀNGEL
Des del primer dia que et vaig veure sabia que series el nen dels meus ulls. Des del primer cop que et vaig tenir als meus braços sabia que t’estimaria sempre. Des del primer moment que et vaig sentir plorar sabia que estaria amb tu a les bones i a les dolentes. Des del primer instant que et vaig veure riure sabia que em faries la noia més feliç del món.Des del moment que vas néixer, ab illo tempore, la meva vida té més sentit. Perquè ara no m’imagino una vida sense tu. Ets els meus cinc sentits. Ahir, avui, demà i fins l’últim dia de la meva vida, mai em separaré de tu, perquè quan et vaig escoltar dir “ tata”, no només se’m va caure el món al terra sinó que vaig saber que estaríem units per sempre. Quina alegria quan em van dir que aviat tindria un germanet. A priori volia una germana, però a posteriori, desprès de veure’t tan petitó, cabell negre, ulls marrons, se’m va oblidar perquè demanava una germana si tenint-te a tu ja ho tenia tot. Quan has anat creixent sempre has buscat estar al meu costat. Darrere meu vas començar a caminar. Hem aprés a escoltar-nos i a entendre’ns sense mirar-nos. Catorze anys amb tu, això sí que és tota una vida, tota la teva vida, però encara ens queden moltes més coses per viure junts perquè la nostra relació és sine die, per sempre. Aquí estic mirant fotos de quan érem petits. Són tot records i ganes de tornar-hi. Per què has crescut? Trobo a faltar aquelles galtes que tan m’agradaven acariciar igual que trobo a faltar els teu mims i les teves trucades plorant quan passava una nit fora de casa i tots els matins que venies al meu llit a despertar-me perquè t’avorries, o bé quan em demanaves dormir amb mi perquè tenies por. On estar el meu angelet? Suposo que només em queda acceptar que has crescut i que ja no ets el meu bebè sinó tot un home, i mira com són les coses, ara sóc jo la que et demana ajuda a tu, i és que ja ets més alt que jo! Semblo una boja, rient i plorant a la vegada. Ui! m’has pillat in fraganti, però ipso facto, sense dir res seus al meu costat, m’abraces i rius amb mi. Hi ha una cosa que no ha canviat i de la que estic molt orgullosa de tu, la teva manera de ser, la teva manera peculiar d’estimar, però sobretot el que no ha canviat ha estat la teva cara de dimoni. I és que com van encertar en posar-te el nom... mig àngel, mig dimoni. El meu àngel. El meu dimoni. I què faria jo sense tu? Si de tu he aprés mil coses. Potser no sóc el millor exemple que podries tenir com a germana però el que està clar és que no et
decebré i et cuidaré amb la meva vida i una mica més. No penso deixar que mai ningú et faci mal i molt menys que t’esborrin aquest meravellós somriure que tens. Molt cops ens han dit que som molt diferents, potser físicament sí, però jo sé que t’assembles una miqueta a mi i m’encanta. M’encanta poder dir que ets el meu germà perquè estic molt orgullosa de tu, i ho dic amb el cap ben alt. No només ets bona persona, llest, i guapo, sinó que a més a més ets humil i valent. Si no fos per tu la meva vida no seria la que és, una vida tan maca, aquesta vida que puc gaudir gràcies a tu, perquè em fas oblidar la resta del món i per aquesta raó t’ho mereixes tot. Tot són virtuts, clar que tens defectes però tan petits... i tu ets tan gran que ni es noten. I és que tot ho fas bé. Lluites pel que realment vols i això és el que he après de tu. Compartim mil i una coses compartim gustos, aficions com és el cas del futbol, i no hi ha cosa que m’agradi més que veure’t jugar a aquest esport, ja sigui ante meridiem o post meridiem m’encanta, perquè et veig feliç, content i em fas estar-ho a mi. També compartim la tossuderia i quan els dos estem tossut alhora no hi ha qui ens aguanti, i molt menys quan ens barallem per aquest motiu, per ximpleries però si no ens baralléssim quina classe de germans seriem? A més, després venen les reconciliacions que tants cops ens han fet plorar o a vegades ni calen, ja que al cap de dos minuts ja ni recordem que ens havíem enfadat, però així és la vida d’un germà. No, aparta la vista de mi. Deixa’m de mirar-me. Aparta els teus ulls grans i brillants dels meus. Guanyaré. Estàs rient. Ainhoa aguanta. Si, guanyo, però in extremis ric. No pot ser, m’has tornat a guanyar. Si és que qui pot resistir-se a aquesta careta? Aquesta és la millor “baralla”. I quina pena aquells que no tenen germans Mai et demano res però avui faré una excepció. Et demano per favor que in articulo mortis, estiguis al meu costat si us plau!, perquè et necessitaré al igual que et necessito ara per ser feliç.
ZAIRA Era el seu primer cas i com és obvi estava molt nerviosa. Suposo que per a ella no ha estat la millor experiència però aquest judici ha sigut el primer de molts. Després de moltes hores ella tenia l'última paraula, tot va quedar sub iudice, en les seves mans. Li va resultar molt difícil prendre la decisió que li va tocar prendre com a jutge perquè no és fàcil separar a uns pares dels seus fills, però sabia que era el que havia de fer, dura lex, sed lex. Matrimoni de facto. Els dos treballen, adinerats. Bona vida. Dos nens. No tenia mala pinta, tot semblava normal. Fins i tot la Zaira es sentia identificada, la seva vida no és molt diferent a la que acabava de llegir, matrimoni de facto també, bon treball, el seu marit advocat i tres fills. Ara venia el problema, pobres nens. El matrimoni havia estat denunciat pels propis avis de les criatures, els quals definien als pares, la Paula i l’Alejandro, com a irresponsables que descuiden als seus fills. I quina poca vergonya! Ningú és mereix uns pares així! En quina societat vivim! Primera denuncia. “Abandonament” dels dos fills, una nena de cinc anys i un nen de dotze, durant cinc hores, de deu de la nit a tres de la matinada. M’ho està explicant i és posa histèrica. Qui pot deixar als seus fills menors sols a casa a les tantes de la nit? Que no estem parlant de nens de setze - disset anys, sinó d’una nena de cinc!! Els pares és defensaven dient que només van sortir a sopar a casa d’uns veïns (que encara està per demostrar) , i no consideraven que fos res greu, però la ingnorantia legis non excusa, i per tant per aquest motiu sí serien culpables. A més, que tant familiars com amics propers a la família afirmen que aquesta acció no només és certa sinó que més d’un cop ho han fet. Me’n recordo quan la Zaira i jo parlàvem de com els hi diríem als nostres fills i de com seria el nostre futur perfecte. Com ens agradava imaginar! La vaig conèixer en entrar a l’institut, però ens vam fer amigues de veritat als quinze anys i aquí estem. La veritat que teníem un grup molt maco i ara totes ens seguim veient. La Zaira tenia clar que volia estudiar dret, i aquí la tenim posant ordre i no és estrany, sempre havia estat la mediadora entre nosaltres. Estava boja com totes, però tenia i té molt de seny. Em continua explicant com va avançar el judici. El matrimoni tenia una altre denuncia, en aquest cas de l’escola dels nens on afirmaven que la seva higiene no era l’adequada per anar a l’escola i era senyal de descuit per part dels pares. Però aquesta denuncia de moment no tenia proves i com diu el principi jurídic, in dubio pro reo. Els denunciats estan molt decebuts amb els seus familiars ja que s’han assabentat que degut a aquestes denuncies poden perdre la patria potestas, informació que tampoc tenien els avis, els qui afirmen que no és fàcil denunciar a un fill, però que ho havien de fer per donar-los un escarment, i per tant la patria potestas de iure passaria a mans dels dos avis, tant paterns com materns. Clar, davant de tot aquest embolic i de la possibilitat de “perdre” als seus fill els pares de les criatures no
sabien com actuar i tot això va acabar enfrontant als dos acusats, que mútuament es culpaven. No m’acaba d’explicar com va acabar el judici perquè van arribant les demés, però em diu que l’aparició d’una persona non grata, (la qual la seva assistència no podia ser prohibida), per part dels dos adults denunciats va fer que en deu minuts aquesta família és trenqués i per tant els nens en dos dies havien de ser separat dels seus pares. Encara que fos dur així havia de ser perquè així és la llei, pacta sunt servanda. I em fa gràcia perquè moltes vegades les famílies “models” o “perfectes” com era aquesta no són el que semblen ser. I pobres nens! Deixem el tema i ens dediquem al que havíem vingut a fer, primer judici de la Zaira! Està tan feliç i me n'alegro tant! És persones que no vols que faltin mai a la teva vida. I és que s’ha anat convertint en una peça important per a mi, és tan persona! I s’ho mereix tot, perquè també ha tingut els seus i per fi li tocava somriure! És tan comprensiva, treballadora i huracà la derrota. Però sobretot és amiga de les seves el que fa que avui totes estiguem aquí.
La Zaira, tan poqueta cosa però amb un cor tan enorme.
celebrar el d’aquestes ella poc a poc gran com a moment dolents forta que ni un amigues i això és
ALBA I ho va fer, el públic li demanava i ella com a gran artista estimada per tothom va decidir fer un bis de la cançó. El públic cridava, aplaudia, estava gaudint del seu concert. La seva veu anava in crescendo, tot i que era el darrer tema que anava a cantar. Els meus cabells es van posar de punta. Ho fa genial. Va tornar a cantar la selva nova cançó in extenso, sense deixar-se ni una sola vocal i amb més sentiment que mai, es trobava bé, suposo que es sentia a casa, perquè després de molt temps tornava a fer un concert a Barcelona i ad hoc va composar aquesta canço, perquè tornava a la seva ciutat. L’Alba, amiga meva des dels 6 anys és tota una artista. Ella, com jo, volia ser mestre, però el que de veritat li agradava era cantar. I mira-la, allà, sobre un escenari, brillant. Ara tothom coneix el seu nom. Alba, Alba Oneto. I em sento tan bé quan vaig pel carrer i escolto el seu nom o quan poso la radio del cotxe i sento les seves cançons, perquè pensar que una amiga tan especial per a mi, amb la que he compartit tants moments, ara és especial per a molta gent m’omple d’orgull. Li ha costat però ha valgut la pena. I em ric de tots els que deien que no ho aconseguiria. Va començar cantant amb un altre noia, la Pilar, les dos finalistes en un concurs, en el qual el premi finalment va ser ex aequo, amb una condició, que cantessin juntes i les dos van començar així la seva carrera artística. Ara per llàstima (o no tanta llàstima) ja no canten juntes. L’Alba, que tenia pànic escènic, es va quedar in albis en algun concert per aixó es van separar. Però ella com a gran lluitadora que és, i que ha sigut durant tota la seva infantesa i adolescència, ha vençut a les seves pors i ara és una gran cantant amb molt d’èxit. Ara tota la gent, fins i tot els que no creien en ella, volens nolens, l’han d’escoltar. Ara tinc in menti milers de records. Recordo el primer dia que ens vam veure. Era el meu primer dia a una escola nova, l’escola del Bosc. Ella motu proprio va oferir-me seure al seu costat i jo molt avergonyida vaig acceptar. Suposo que des d’aquell moment mai ens hem separat. Mentida. Al començar la ESO, escola nova, gent nova, moltes classes..., ens vam distanciar una mica. Però mira com és la vida, que només ens va voler “separar” tres anys. I aquí estic amb els seus fills, mirant com canta i és que conec a tota la seva família, en lato sensu, i per descomptat ella coneix a la meva.I vivíem al costat... ens hem criat al mateix barri, amb les mateixes persones, si no anava jo a casa seva venia ella a la meva i així sempre. Suposo que és aquest el motiu pel qual la meva mare somriu quan li dic “estic amb l’Alba”.
Anàvem a tot arreu juntes, i a veure qui s’atrevia a separar-nos! Si ella dibuixava, jo dibuixava, si jo volia jugar, ella jugava. Encara que molts cops ens barallàvem, mai ens hem enfadat en stricto sensu. Hem jugat juntes, hem dormit juntes, hem estudiat juntes, hem sortit de festa juntes, hem rigut juntes, hem plorat juntes... Hem crescut juntes. Potser per això és tan difícil que es trenqui la nostra amistat. Han entrar moltes més persones a la nostra vida, moltes més amigues, però les que són de veritat duren, no se’n van. I ella no ha marxat i li dono les gràcies. Perquè si necessito ajuda, aquí està la Alba. I dóna tanta satisfacció poder comptar amb algú com ella. Espero que tothom tingui aquesta oportunitat, l’oportunitat de tenir una amiga que s’assembli una miqueta a ella, perquè així serà una amiga de les de veritat. Sí, d’aquestes que només es poden comptar amb els dits d’una mà. Recordo el dia dels seus divuit anys. Recordo el sopar, recordo la festa, beure i menjar fins ad nauseam. Recordo haver-la omplert a petons, a abraçades. I és que, no qualsevol persona està present a uns divuit! Estic ja a casa. Recordo el concert. Que lluny arribarà! La meva cantant, sic, la meva. La de la seva família, la de la gent que l’estima. Perquè jo hi era allà, quan ella estava malament, com ho seré sempre. Jo vaig
posar la mà al foc per ella. I no vaig cremar-me. No m'agraden les persones que no valoren els esforços, ni els mèrits. Em repugnen les persones que no reconeixen que s’ha convertit en una de les grans, -encara que per mi sempre ho ha sigut -.
Des de que et vaig conèixer, fins avui que som amigues i fins que siguem àvies.
ALEX No és fàcil començar parlant d’això però és el fonament de la seva adolescència.Ell era un nen no desitjat, igual que el seu germà ja que eren bessons. Van néixer in vivo arrel d’un accident o millor dit duna bogeria, ja que els seus pares, tots dos molt joves, van practicar el coitus interruptus. Van formar una família, una família improvisada on els nens anaven creixent igual que el dèficit de la família. El seu pare tant sols amb trenta-u anys i amb una gran pressió sobre la seva vida, ja que tot li venia gran, va decidir acabar amb la seva vida ingerint una gran quantitat de dosis de pastillas. Però el que realment li va afectar a l’Alex i va fer que prengués el camí equivocat va ser veure el cadàver del seu pare en rigor mortis. Tot i l’esforç de la seva mare, família i amics, és aquí on aparec jo, ja que jo era la seva millor amiga, no vam podem evitar que s’introduís al món de les drogues. Va començar únicament sent traficant i el superàvit que li proporcionava l’utilitzava per ajudar a la seva mare però també va fer que comences a consumir. La seva adolescència es resumeix en alcohol i drogues. Tot això va fer que comencéssim a separar-nos i la nostra amistat anés disminuint fins al dia que va entrar en delirium tremens durant unes quantes hores i va haver d’ingressar a l’hospital. I si, jo vaig ser la primera en presentar-me a la seva habitació.
Durant tres mesos va anar a rehabilitació i va aconseguir superar aquesta etapa. Li va costar però va iniciar una nova vida. Jo vaig ser una de les persones que va ajudar-li més, igual que a la seva mare, qui després d'haver vist al seu fill apunt de morir va començar a tenir malestar general, tot li sentava malament i li feien mal tots els ossos, el que ella no sap és que tot era psicológic i el medicament que prenia, que li feia sentir millor, era únicamente placebo. El seu curiculum vitae no era molt bo ja que no tenia res més que la ESO. Era i és una persona molt llesta i amb moltes capacitats per aconseguir tot allò que vol tot i ser un gandul. Va fer batxillerat, batxillerat social, ja que l’economia i la política sempre havien estat àmbits del seu interès. Ha anat creixent a nivell personal i professional. Batxillerat, carrera universitària, màster. Una casa, dona i dos fills. Fills que els ha tingut in vitro , ja que les drogues el van deixar estèril.
És un exemple a seguir tant en la vida privada com pública. Sí, és polític però no és president del govern, ni ministre, ni un polític conegut. No és d’aquests que roben. Un ràtio de tres politics corruptes per un com ell. Però ara no entrem en això. Va començar sent membre d’un partit polític fins que va ser nomenat president. Va ser elegit pels seus companys a través d’unes votacions, un vot per capita. Ell, tant cavallerós com sempre, abans d’accedir a la presidència va fer un referèndum per saber l’opinió del poble. I aquí el tenim. Als cartells de la nostra petita ciutat. Per agrair tot el que la seva mare havia fet per ell, i com sempre, per ajudar-la, va decidir, perquè amb el seu sou s'ho podia permetre, donar-li cada més una prorrata de cent euros. Es pot dir que ha tornat a viure i menys mal perquè si no hagués canviat jo ara no podria gaudir de la seva amistat, una amistat que aprecio amb tot el meu cor, d’aquestes que no vols que s’acabin.
Perqu猫 la vida d贸na segones oportunitats a aquells que estan disposats a viure-la somrient.
JUANA Amb llàgrimes als ulls t’escric. No sé si tindré valor a ensenyar-t’ho o simplement cremaré les meves paraules i les faré volar per a que arribin allà on tu estiguis quan em faltis. En aquest moment, en el moment em que em faltis només em quedarà dir-te, requiescat in pace (RIP) iaia, perquè serà la única manera de pagar-te tot el que has fet per mi. No sé si llegiré les teves paraules a la teva missa rèquiem o si te les enviaré per correu un cop siguis a la teva nova llar. No sé què faré amb aquestes paraules que tant m’estan costant escriure però que em serveixen per expressar l’inexpressable, per adonar-me que en realitat no tinc paraules per descriure’t, per dir-te tot el que m’agradaria. Perquè tot ho poc resumir en tres paraules. La meva deessa. Sí, deessa. La meva dona perfecte. Omniscient perquè allà on jo vaig tu estàs amb mi, vrbi et orbi, i si no és en persona només em fa falta mirar-me la mà i veure el teu anell per saber que estàs i sempre estaràs al meu costat. Omnipotent perquè tens un gran poder. Després d’haver arribat on has arribat havent superat tot el que has superat, ets el pilar d’aquesta família. Amb molt de merit, has sabut tirar endavant cum laude, tu sola a quatre fills i has sigut la persona més forta que mai he conegut sent capaç de superar la teva malaltia. Immutable perquè des de que tinc consciència et recordo com ara, cabell curt castany, ulleres, potser alguna arruga més que abans, però sobretot el que no canvia és el teu meravellós somriure. Ets la manera que té el món de dir-me que bonica és la vida. Omniscient, omnipotent, immutable Inri eterna. Sí, seràs eterna perquè no hi ha cap dia que no pensi en tu, i quan faltis, perquè això és llei de vida, no hi haurà cap dia que no me’n recordi de tu. Em tocarà aprendre a viure sense tu però sé que mai t’oblidaré. Sempre dius que per mea culpa ets una miqueta més feliç, mai m’agrada tenir la culpa de res però en aquest cas m’encanta ser la culpable. Encara que tu tampoc et salves, perquè si jo sóc on sóc i he arribat on he arribat és gràcies a tu, per ajudar-nos, per ajudar-me. Gràcies per recolzar-me en tot i sempre creure en mi, gràcies per fer-me feliç durant més de disset anys, per trucar-me totes les nits i recordar-me que et tinc, que tinc la sort de tenir una àvia com tu tot i no veure’ns cada dia. Gràcies pels teus regals, pels teus dinars. Gràcies per les teves esbroncades, pel teu temps, gràcies pels teus consells, pel teu somriure i gràcies per estimar-me. No sé que faria sense tu. Molt dies em paro a pensar com m’ho prendre quan em diguin que ja no podré abraçar-te mai més o que ja no podré escoltar la teva veu. Pensar que això algun dia passarà em fa plorar i voler aprofitar cada segon al teu costat i sobretot animar-te i ajudar-te en aquests moments per veure com compleixes cinquanta anys més (com a mínim hahaha). Però el que he fet i estic fent per tu és peccata minuta en comparació al que has fet tu per mi. M’encanta que tu, la meva iaia, siguis com una millor amiga, alguna vegada hem discutit però precisament és això el que ens fa tenir aquesta relació.
No has anat a la universitat però jo mateixa t’atorgo el meu propi títol honorífic per destacar en tot el que fas. Perquè ningú cuina tant bé com tu, per fer de les teves mans un medicament, i moltes més coses et concedeixo un honoris causa pels teus mèrits per tot el que m’has ensenyat, perquè ets tot un exemple a seguir.
Avui vull brindar per tu, per mi, per saeculo saeculorum
Sandra
Avui escric només per a tu, tu que sempre estàs aquí i sé que continuaràs. Fa temps que estic pensant en fer-ho però tinc por de no em surtin les paraules. Estic nerviosa però amb ganes de començar. Encara que no m'expressi bé perquè les llàgrimes m'ennuvolen els ulls i la ment, espero al acabar haver conseguit captatio benevolantiae i que t'agradin les meves línies.
Sé que no t'ho dic moltes vegades, però vull dir-te que em sento molt orgullosa de tenir una mare com tu, per ser com ets, amb les teves virtuts i defectes, perquè ho tens tot i tot m'ho has donat. Tot i que sembli que cada any que passa, cada any que compleixo m'allunyo més de tu, o com tu dius, m'avergonyeixo de tu perquè ja no em deixo petonejar tant com abans, o m'agrada menys que m'acompanyis a llocs o simplement quan m’aïllo a la meva habitació, tant tu com jo i qualsevol persona propera sap que sense tu sóc incapaç de prendre una decisió, que sense la teva opinió i acceptació sóc incapaç de comprar-me res, i sense la teva ajuda no hagués sigut capaç de fer tot el que he fet i d'arribar on he arribat. Per tant m’avergonyiré ad Kalendas Graecas, és a dir, mai, perquè no em puc avergonyir de la persona que m’ha donat la vida, de la persona que més m’estima. Així que no m'importa sortir al carrer agafada a la teva mà i cridar als quatre vents que et necessito, que com tu no hi ha ningú, i que ets la dona perfecte. I a qui no li agradi que no miri, de gustibus non disputandum.
No hi haurà suficients dies per donar-te les gràcies i agrair-te tot el que fas per nosaltres i en especial per mi, per deixar-te (deixar-vos) la pell i donar-nos tot allò que pots (podeu), perquè sé que per a tu no és fàcil, perquè la situació econòmica no és com ens agradaria, però anem tirant, i moments millors vindran perquè audaces fortuna iuvat, i tu ets la persona més valenta i lluitadora, la que carrega amb tots els problemes de la família, tant la família de casa com la de fora i tot això la vida t'ho recompensarà.
M'has ensenyat que l'important a la vida no és el que un té sinó el que cadascú val. Que no he de tenir tot el que vull perquè puc ser igual o mes feliç amb el que tinc, perquè la vida ha de ser aurea mediocritas, és a dir, m'he de conformar amb el que tinc, ni molt ni poc. M’has ensenyat que qui realment ha de romandre a la meva vida són aquelles persones que de veritat m’estimen, que la persona que ha ser feliç sóc jo i no he de plorar per ningú, perquè ningú es mereix les meves llàgrimes, que he de viure la vida perquè sóc jove, carpe diem sempre amb cap, però gaudir, perquè ja tindré temps de penedir-me. Que no m’he de creure tot el que em diuen i abans de prendre decisions o afirmar he d’actuar cum grano salis. He après que no he de fiar-me de la gent, i que ha vegades he de fer-me la ximple i no prendrem les coses tan a pit.
Gràcies mama per aquell dia en que em vas ensenyar a donar el meu primer pas, perquè em vas donar la seguretat dels teus braços, uns braços que em sostenen sempre perquè no caigui i així fer el meu propi camí. Ara ja alea iacta est i segons com jugui les cartes guanyaré o perdre, però sé que tu m’ajudaràs per a que el meu camí sigui estable.
Gràcies per criar-me i cuidar-me com ho has fet, al meu germà i a mi. Ara amb el pas del temps comprenc tots els teus càstigs, i me'n alegro de tots aquells cops que em vas prohibir fer alguna cosa i jo m'enfadava, perquè sé que tot ho fas pel meu bé i he aprés dels consells que m'has donat durant els meus disset anys. Gràcies mama per aconsellar-me, per lluitar per mi, per oferir-me la teva espatlla per poder plorar en ella, compartir les llàgrimes amb mi i després somriure perquè juntes hem trobat la solució. Gràcies mama per compartir totes les meves alegries i per ajudar-me en les tristeses. Gràcies per ser com ets, per ser la meva mare.
Beatus ille qui sent les teves paraules màgiques cada nit, “Bona nit. Fins demà. T’estimo molt. Que dormis bé”. Feliç jo que les escolto cada dia i em fan sentir que un dia més et tinc al meu costat. Perquè sempre hi estaràs, ho sé, estiguis present en cos i ànima o estiguis vigilantme des d’una estrella juntament amb el iaio.
És que et necessito més que a ningú en aquest necessito perquè cuidis de mi, perquè m'aguantis, necessito perquè m'estimis, perquè t'estimo.
planeta. Et i més que res et
MARC
A tu, al meu millor amic. A tu, el meu talismà. A tu, que ets com el meu germà. T'escric, perquè verba volant, scripta manent, i així m'asseguro que tard o d'hora podràs llegir les meves paraules, paraules que potser no et dic molt sovint, perquè jo sóc més de facta, non verba però que sé que les saps.
Se m'acaben les oportunitats i podent escollir entre totes les persones que m’envolten ja era hora de parlar de tu perquè com amic no hi ha ningú com tu, non plus ultra. Tenir algú amb qui comptar suposa un alleujament per moltes persones mentre que altres troben a faltar l'absència d'un bon amic. Per sort per a mi, i desgràcia pels demés jo he tingut la sort de quedar-me amb el millor. Sempre hem sabut que podem confiar l'un amb l'altre fins i tot en els moments en els que apareixen molts problemes. Ets una persona molt important en la meva vida, amb la que puc comptar sense por a que em jutgis o em malaconsellis. No importa quants anys passin, ni si prenem rumbs diferents. Diuen que les vertaderes amistats no poden trencar-se sota cap circumstància. Sé que a pesar de tot continuarem recolzant-nos l’un a l’altre com hem fet fins ara, sempre lleials.
Sense saber-ho mira on hem arribat, sis anys ja... que es diu aviat, però en comparació amb els que ens queden no són res. Qui diria que arribaríem a ser tan amics la primera vegada que ens vam veure, tu, tan tímid però a l'hora tan simpàtic, amb el teu mig somriure avergonyit i ara, ara ja ningú et pot treure el somriure de la cara, i m'encanta. Estiguis feliç o tinguis un dia dolent, sempre tens temps i un somriure espectacular per mi. I és que així com no vols ser el meu millor amic? Beneït el dia en que ens van posar junts a la classe a primer de la ESO i avui, nihil novum sub sole, aquí et tinc assegut a la taula del davant, i és que sóc una pesada no em separo de tu! Em sorprèn com de ràpid vam començard a ser amics, però sobretot com ha evolucionat la nostra amistat, ha estat un veni, vidi, vici, perquè sembla que siguem amics de tota la vida, i potser és el que ens deparava el destí, així que espero que quan siguem vellets ho puguem dir: sí, de tota la vida. Espero també poder continuar celebrant junts els nostres aniversaris, i tornar a repetir el dia a Salou, o la nit a Port Aventura, i sobretot aquell ball de Forés, si és que tenim tants moments per recordar i tornar a reviure... Te'n recordes quan vam haver de disfressar-nos per fer el treball de català? O quan vam fer la fotonovel·la de castellà? O quan et vam vestir de princesa a un restaurant? O millor, quan ens vam disfressar dels Increibles? O aquell dia prenent un gelat a Reus? I aquella tarda al meu càmping? Ho veus, tantes coses.... Et demano una cosa, quan siguis tennista professional, o el millor DJ no t'oblidis de mi, hahaha. M'agradaria donar-te les gràcies per tots aquests moments, per no deixar-me mai, per estar sempre ajudantme,recolzant-me, per preocupar-te per mi, per animar-me en tot el que faig, per aconsellar-me, per alegrar-te per mi i desitjar-me el millor, i sobretot gràcies per creure en mi. Gràcies per escoltar-me, per deixar-me gaudir de la teva companyia, per poder confiar en tu, per confiar en mi, per compartir les meves alegries però també les meves
tristeses, gràcies per deixar-me formar vida, per ser el meu amic i sobretot, aquí sense fallar-me ni una sola pels teus petits detalls que al final per a molt grans. Gràcies per entendrem d'explicar-te les coses, únicament ulls, si és que intelligenti pauca de com de bé senten les teves paraules i abraçades quan no tinc un bon dia. nostra amistat.
part de la teva gràcies per estar vegada. Gràcies mi acaben sent sense necessitat mirant-me als veritat no saps les teves Aquí es veu la
Saps? Arribaràs lluny, i perdona si m'equivoco, errare humanum est, però com estic segura del que dic, casi que podria jurar-ho. Ets maco, simpàtic, súper bona persona, estudiós i esportista. Amb aquesta descripció no és molt difícil equivocar-me. I tot això és el que m'agrada de tu. Agradable amb tothom com el que més. Constant i aplicat en tot allò que t'importa, donant tot el que pots. Aplicat en els estudis, on obtens les teves recompenses que fan envejar a tanta gent igual que amb l'esport. Et desvius pel tennis, és la te va passió, una passió molt maca, i ens ensenyes a tots que amb l'esport es poden aconseguir moltes coses i que ajuda molt en el dia a dia mens sana un corpore sano. Ets tot un exemple a seguir, i un bon partit eh... hahahaha.
Acabant ja, si alguna vegada ens enfadem, o si em trobes a faltar, cf. de nou aquest escrit, perquè poden passar moltes coses però per a mi sempre seràs el meu Marc, i mai canviarà la meva opinió de tu. Perquè a la meva vida hi ha molt poques persones que signifiquin el que tu, i per aquest motiu sempre et guardaré en un racó del meu cor.
VOSALTRES
Tot ser humà per naturalesa és sociable. Des que som petits ens agrada estar acompanyats. La nostra primera companyia són els pares, familiars i germans, als qui devem tot i més. La família és allò més valuós que posseïm. A mesura que creixem va augmentant el nombre de persones que coneixem i inconscientment trobem gent que té coses en comú amb la nostra manera de ser, i així, mica en mica, anem formant el nostre grup d'amics. Quan som nens un amic és aquell amb qui juguem i passem una bona estona, però a mesura que anem madurant, un amic és molt més que això. Un amic és algú amb qui ens identifiquem. Mai trobarem una persona igual a nosaltres però sí és possible trobar a algú que pensi més o menys igual, amb qui podem passar una estona agradable. Un amic és algú qui et recolza en les teves decisions, algú que t'escolta i et dóna bons consells, que busca sempre el teu bé i estar amb tu als bons moments però sobretot als dolents. És algú amb qui pots confiar sempre. Però no creieu que els bons amics es tenen sense esforç, una amistat s'ha de cultivar dia a dia. Els nostres amics, el nostre grup d'amics, són las persones amb qui compartim esports, música, festa, etcètera... amb qui compartim temps i somriures. Aquí, inter nos, podem dir que els amics són la família que cadascú escull.
Per aquest motiu i després de moltes setmanes m'he adonat que hi ha moltes persones a la meva vida a les quals, d'una manera o d'un altra, m'agradaria donar-li les gràcies o simplement dedicar-los unes quantes paraules perquè ja em toca acomiadar-me i ho faig amb felicitat però tristesa a la vegada. Felicitat per acabar aquest treball però tristesa perquè em queden moltes coses per dir a moltes persones. Tant a familiars, que són el més bonic de ma vida (tot i que no m'ha donat temps de parlar d'una peça clau), a amics, que també s'han guanyat un lloc al meu cor, com a professors tot i que sembli estrany.
Mama, papa, gràcies, us estimo. Tete, iaia, Idem. Si sóc on sóc és per vosaltres.
Amics, amigues, per qui començo? A molts us conec des de fa molt, a d’altres no tant, però l'important és que els amics no són des de sempre, sinó per sempre. Triaré als "Puzzle" suposo que serà una bona manera de trencar el gel. No fa ni dos anys de la nostra existència com a grup, id est , fa poc que sortim junts i potser últimament hagin hagut bastants sots i ara poques coses continuen igual, però i la de coses que tenim per recordar? I les coses que hem viscut tots junts? És cert que amb algú simpatitzàvem més que amb d'altres, però qui no se’n recorda de totes aquelles tardes d'hivern a la Garci? I d'aquella frase tan famosa; "ese y... ese", i els dies de platja? I tots els aniversaris de cadascú de nosaltres?, que a tots hi ha alguna cosa per explicar, i què dieu de la cursa que vam córrer, escampats però junts a la vegada? Roger, Joel, tal com sou m'encanteu. Estranys a vegades, com tots els homes, però excel·lents. Les classes de mates amb tu Roger, ni per un deu les canvio. Joel, ets el meu rellotge als matins, avorriré la frase, "Ainhoa, baixa", però no les partides al “password”. Víctor, Nicolás i viceversa, aix vosaltres dos, qui us entengui que us compri. Víctor, el millor , inesperat, espontani, tant tu, tan al teu món, una caixa de sorpreses, un bon amic, el millor company de taula que podria tenir. Nicolás, tu si que ets sui generis, hauries de venir amb un manual per entendre’t, però que sàpigues que jo ho he a aconseguit, i així amb les teves coses és com a mi m'agrades. Amb tu no he viscut petits moments que recordar, amb tu he viscut molt més, quins temps!
Marta, Mar, sinònims de festa. Marta, tu ets especial, tens una una cosa que fa que molt poques persones t'entenguin però els que ho fem, som els que de veritat et valorem. Mar, tu i jo sí que ens entenem, que ens posin música i a ballar. Laura, no t'he de dir res, vid. AinhoaCañabate_llatinismes_01 i et fas una idea. Els demés, moltes gràcies també pel que heu fet perquè això funcioni.
A vosaltres he de sumar-vos moltes més persones. Marc, Daniel, Àlex, el trio lalalá. Àlex, amb tu porto des dels cinc anyets... cada any a la teva classe, i molt contenta. Marc, a tu també t'ho he dit tot ja. Daniel, el rei de la marxa, i la resposta als meus dubtes. Als tres, moltes gràcies per ajudar-me i aguantar-me tot i ser pesada. Sandra, Sandra Vilaró, tu sí que ets la meva amiga, una súper amiga, d'aquestes que per res et fallen i de les que vull tenir sempre. A tu no et puc escriure només unes línies, per tu necessito uns altres llatinismes. És que encara me’n recordo quan tu vas ser l’única amiga, la vertadera amiga que em va mirar als ulls i em va donar una mala notícia, mentre els demés van voler callar. Tu i jo som iguals. Les dos igual de presumides, la roba som nosaltres, i que no falti el mocador al coll. I què dir de les fotos, si ens agrada més posar davant d'una càmera que a una model! Les nostres sessions de dues-centes fotos són meravelloses. No puc acabar de parlar de tu si no parlo del treball de recerca! Quins mal de caps hem tingut però que bé ens va quedar. Ha estat una bona experiència, però sobretot fer-ho amb tu com ja van planejar a quart d'ESO ha estat el millor. I aquí tenim el nostre nou. Anna, amb tu vaig encaixar des de bon començament a primer de la ESO, i així continuem, ets una gran persona Anneta.
Les "pink ladies" les tres princeses. Alba, Zaira, Ashley sou una injecció de felicitat.
Oposats als "Puzzle" tinc als "Galleta", oposats entre cometes perquè un d'aquests grups, per se no serien el que són sense l'altre. El que no té un, ho té l'altre. Vull parlar de vosaltres, els Galleta perquè crec que si no ho faig no estaria parlant de tots els meus amics. Agraeixo molt que compteu amb mi, que feu plans i jo estigui en ells. No em sé encara tot el vostre vocabulari però 'pio' d'estar amb vosaltres. M'heu demostrat que no em fa faltar ser i actuar exactament igual, que sent jo mateixa puc tenir una bona relació amb tots vosaltres. Olga, ens coneixem des de petites i sempre em tingut una relació molt bona. Nil, ens vam conèixer a tennis, als onze anys i per sort un anys després ens va tocar junts a la classe. Sara, tu vas venir nova l’any passat i és com si haguessis estat tota la vida amb nosaltres, gràcies a tu també em sento una més. El quartet de basquet així us vaig començar a conèixer: Adrián, el de la gorra. Sergi, “el de así”. Vam viure unes experiències molt maques igual que amb vosaltres Santi i Javier, i ara continuem igual.
Hauria de nomenar a moltes més persones i no acabaria mai d’escriure però espero que tot us sentiu importants, per favor, perquè al cap i a la fi, tots o gairebé tots seguim in situ, al lloc on ens vam conèixer i on van néixer aquestes boniques amistats. Mad, si no parlo de tu és com que em deixo una cosa molt important a dir. No fa ni un any que mantenim contacte però he de reconèixer que molt abans de conèixer-te ja estava disposada a fer-me amiga teva. Beneïts germans i el fútbol! Beneïdes mares que parlen dels seus fills! I mala sort de no haver coincidit abans. Jo mateixa em paro a pensar, com ens podem conèixer des de tan poquet i ser tan bons amics, i això que ens veiem poc, però també parlem molt. Bé, ja ho he dit, l'important és que els amics no són des de sempre, sinó per sempre. Pot ser ara em toca parlar d’uns altres amics diferents. Uns amics, no amics. Sinó uns professors amics. Durant tota la meva etapa com a estudiant he tingut diferents professors, professors més bons i professors no tant bons, però de tots he aprés alguna cosa. Com més gran he sigut més relació amb ells he tingut fins al punt d’arribar ha agafar estima a algun d’ells. Com a tu, Montse Gasa, que m’ha fet molta il·lusió tornar-te a tenir com a professora després de dos anys. M’has marcat molt i per això havia de parlar de tu. O el Jose Luís Dosda, el meu professor d’educació física, aquell home que sense cap obligació va portar-me al metge fora d’horari escolar després de sortir de classes de natació pels meus dolors al pit. Profe moltes gràcies. També parlaré de la Isabel Fernández, faltaria menys, has sigut com la meva tutora sense obligació a ser-ho igual que amb tots els demés, com quan ens vas ajudar al treball de recerca quan un altre professora ens va fallar. M’has donat la teva confiança i jo he intentat no fallar-te mai, la relació que tinc amb tu m’agradaria tenir-la amb molts més profes. Moltes gràcies per tenir sempre un somriure i per tractar-me tant bé. Rosa Mateu, la meva profe “guai”de català, m’encantes. M’encanta quan m’ajudes amb els meus dubtes i em contestes als meus correus dos minuts després d’enviar-te’ls a les 00:00 de la nit, sempre tan agradable i amb molta confiança. He tingut sort de tenir-te com a tutora personal el meu últim any a l’institut. Per acabar però no menys important vull parlar de tu, Núria Iranzo, la meva professora de mates durant tres anys. Gràcies per tenir paciència amb mi, i sobretot per quedar-te amb mi cada dimecres fent hores “extra” quan podries marxar a casa teva. També gràcies per aconsellar-me i interessar-te per mi, pel meu futur ajudant-me en altres matèries que tant em costen. Gràcies a tots de veritat. Post scriptum: M’hagués agradat dedicar-vos més temps, igual que ho heu fet tots vosaltres amb mi. Espero no haver-vos fallat mai.