Anna Fraguas, El blog de la rizos.

Anna Fraguas Segon de batxillerat Ins Can Planas 2019-2020

ENTRADA 1 Bon dia i bon any nou lectors!

Aquest any, continuaré amb el blog, però amb la incorporació d’una nova secció. Al blog cada dilluns hi haurà una nova entrada, i que serà, de salut, de cuina, d’entreteniment, d’esport…..

Aquesta nova entrada tractarà sobre un esport, més concretament sobre l’hoquei patins, on hi haurà entrevistes, fitxes tècniques de jugadors, curiositats, experiències relacionades amb aquest esport, etc.

I com avui és dilluns, inaugurem aquesta nova secció “OKMonday”, que espero que us agradi a tothom i que podeu conèixer més una miqueta d’aquest esport que a mi em fa tan feliç.

Primerament us faré una petita introducció sobre en què consisteix aquest esport, l’hoquei patins.

HOQUEI PATINS Aquest esport és un esport d’equip, on es practica amb patins de quatre rodes. A cada equip hi juguen quatre jugadors de pista i un porter, i l’objectiu és fer gol a la porteria contraria. Els materials principals són els patins en aquest cas de quatre rodes, (dos davant i dos darrere) i un estic.

Aquest esport és principalment important a Portugal, Argentina i Catalunya. On el primer equip espanyol i català d’hoquei patins va ser creat a Cerdanyola.

Una curiositat sobre aquest esport, és que la majoria de jugadors de la selecció espanyola són catalans. Actualment a Espanya hi ha uns 180 equips, dels quals 110 aproximadament són catalans.

A continuació us deixaré una a ​ ddenda​, o sigui una pàgina web per si us voleu interesar més per aquest esport.

http://www.fcpatinatge.cat/ca

I ara us explicaré una petita part meva.

Jo puc dir que he anat creixent en pistes d’hoquei, fins i tot quan estava a la panxa de ma mare, jo ja estava a pistes d’hoquei, a causa

de que el meu pare era jugador, (un altre dia ja us explicaré la seva història).

Jo vaig néixer un 21 de juny, pero com vaig ser prematura, fins a finals de juliol, no vaig poder sortir de l’hospital, sinó hagués estat aquest motiu, jo ja hauria estat en poliesportius, però no va poder ser fins l’agost.

Van anar passant els anys, jo anava creixent i aquest esport no em cridava l’atenció, si es veritat que quan el meu pare entenava o jugava, doncs jo anava amb el meu estic i jugava amb els fills dels altres.

Als 6 anys vaig decidir començar a fer patinatge i el vaig practicar fins els 9 anys, on vaig veure que ja no m’ho passava bé, així que li vaig dir al meu pare que volia jugar a hoquei com ell. Vaig començar a anar a entrenar als 10 anys, però no va ser fins els 12 que vaig començar a competir. Els meus pares em van apuntar a l’U.E.H. Barberà on el meu pare era entrenador i on havia estat jugant. En aquest club he jugat fins ara, que per raons personals, he hagut de deixar, i ara he començat una nova experiencia al Sabadell. Aquest club ha sigut com la meva segona casa.

No va ser fins els 12 anys que vaig començar a senit la passió que sento ara. Aquest esport m’ha donat molts moments, tant bons com dolents, moments per recordar i moments per oblidar, m’ha ensenyat a estimar, però també a odiar; he rigut però també he plorat. He conegut a gent increïble, però també a persones ​snobs​que volien aparentar més del que eren i per elles sentir-se superiors havien de trepitjar a altres persones. També he conegut a la meva a ​ lter ego​, una noia més gran que jo, d’un altre país, es diu Lizana, però tothom li diu Liz, la conec desde fa cinc anys, i desde llavors hem compartit molts moments juntes, tant bons com dolents, ella desde fa dos anys va haver de marxar a Tenerife per temes de treball, aquest estiu va venir a passar un dies aquí i vaig tenir la sort de poder tornar a veure-la, i vam plorar, però van ser llàgrimes de felicitat.

També m’ha ensenyat a tenir esperança, i ha plorar de dolor (ara mateix escrivint aixó he tingut un ​lapsus​de quan em

vaig lesionar del genoll esquerre i vaig haver d’estar cinc mesos sense poder fer cap tipus d’esforç i sense poder jugar.

D’aquell moment només tinc el record de que vaig caure i quan volia aixecar-me no podia, ja que tenia molt dolor al genoll, l'àrbitre va parar el joc en el moment en que va veure la meva caiguda, quan va veure que no podia aixecar-me va cridar al meu entrenador i aquest va cridar també al meu pare, jo en aquell moment era un mar de llagrimes, llagrimes perquè em feia molt mal i perquè sabia que la caiguda havia estat forta, i tinc la imatge borrosa de que al voltant meu hi havia un maremàgnum​de gent que em preguntava si estava bé, si volia gel…

Finalment després de moltes sessions de fisio i d’uns quants mesos tenint molta paciència, vaig poder tornar a jugar, però això sí, amb molta cura, ja que si em torno a lesionar podria necessitar una operació.

Però no tots els records són dolents, també en tinc de bons, com quan al 2018, a la celebració de la Nit de l’Esport de la meva ciutat em van donar un a ​ ccèssit​, és a dir, un premi que no era el principal, per la meva projecció esportiva.

En l’​ínterim ​de l’any que em vaig lesionar i quan em van donar el premi, una persona molt important per a mi, també del món de l’hoquei em va posar l’​àlies​de la “Rizos” així que ara hi ha amigues i amics que em diuen així i jo encantada.

Per últim us volia recomanar un llibre nou que parla sobre l’esport les dificultats de l’esport femení que s’anomena “Nosotras”. (Per cert, ja que estic estudiant llatí, aprofito i us deixo una curiositat, no se si sabeu que el gravat que es posen en els llibres per marcar la propietat es diu ex libris​, que prové del llatí).

*L’hoquei forma part de la meva vida, el porto a la sang i per a mi és part del meu món.*

I aquí s’acaba la primera entrada de la nova secció del blog, espero que us hagi agradat i fins la setmana vinent!!

ENTRADA 2 Bon dia i bona setmana!

Comencem una nova setmana, i això significa que hi ha una nova entrada a la nova secció del blog.

Espero que hagueu tingut una bona setmana i que hagueu disfrutat del cap de setmana.

Dimecres vaig caure en una frenada i vaig tornar a fer-me mal al genoll (però per sort només va ser el cop) i ahir al partit vaig tornar a caure’m i em vaig donar un cop amb el manec de l’estic a la barbeta, on ràpidament el meu entrenador em va posar gel i una pomada antiinflamatoria, i ara només ho tinc una miqueta inflamat.

Avui us parlaré sobre la meva experiència als World Roller Games 2019 celebrats a Barcelona, on jo vaig tenir el plaer de poder ser voluntària, juntament amb una altra companya del meu equip i altre gent que no coneixia.

Els World Roller Games és l’esdeveniment mundial més gran que agrupa els campionats del món de totes les disciplines de roller sports. Els quals són: Alpí, Artístic, Roller Freestyle, Descens, Inline Freestyle, Hoquei Línia, Hoquei Patins, Roller Derby, Scooter, Velocitat i Skateboard.

Jo vaig tenir la sort de poder ser voluntària aquest estiu passat en els que es van celebrar a Barcelona des del 4 al 14 del juliol. On van participar més de 4.000 atletes i al voltant d’uns 12.000 voluntaris. La seu era d’aquest esdeveniment era Barcelona, però també hi havia subseus com: Mollet del Vallès, Vilanova i la Geltru, Sant Cugat i Terrassa (on jo vaig estar).

Quan t’apuntaves per ser voluntària havies d’omplir un formulari, posant l’esport principal que volies i el càrrec que volies fer. Jo em vaig apuntar per l’hoquei patins i a Terrassa ja que era la seu que tenia més a prop de casa i que ja coneixia. La meva tasca consistia en estar al costa de la taula dels àrbitres i de la banqueta d’un equip, per poder

portar-los aigua i sortir a la pista a passar la mopa si l'àrbitre m'ho demanava.

Vaig estar des del 7 al 13 de juliol, i el meu horari era de les 13:30 fins les 20h. Com era un voluntariat no ens van donar diners, però ens pagaven el menjar i en el meu cas també el berenar, i finalment a tots els voluntaris ens van donar un ​plus​com aigrament pel nostre treball, que va ser que ens van regalar les entrades per poder anar a veure en el nostre cas, la final i la semifinal intercontinental d’hoquei patins tant femenina com masculina, on la selecció espanyola femenina va quedar campiona del món i la masculina va guanyar la medalla de bronce. Les finals que eren ​el​​súmmum​del campionat, es van celebrar al Palau Blaugrana.

La categoria de l’hoquei es dividia en tres categories, a Terrassa es celebrava el Campionat Challenger's d’homes de la categoria sènior, que estava format per: 1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

9.

Bèlgica China Taipei Japó Nova Zelanda Austria Uruguay Macau-China Holanda India

Aquesta categoria era on estaven els equips més fluixos. I que finalment Holanda es va proclamar campiona, ja que va guanyar a Bèlgica, la majoria de jugadors d’aquest dos equips jugaven a equips catalans, ja que eren mig catalans o tenien la doble nacionalitat.

Sense cap dubte, per a mi, l’equip que tenia més v ​ is còmica​, eren els uruguaians, ja que són els que més van parlar amb mi, posiblemente perquè l’idioma és molt semblant i també perquè tota l’estona em feien riure i no eren riures forçats això segur o com es diria en llatí, rictus​.

El dia 12 com era el penúltim dia de voluntariat entre tots el voluntaris que estavem a Terrassa vam parlar sobre què podiem fer al dia següent en l’estona que no arribaven els jugadors ja que aquell dia havíem d’estar allà a les 8 del matí per controlar que tot estigués bé, però fins les 10:00 no havia cap partit.

Així que com érem suficient q ​ uòrum​ , és a dir, havia el nombre mínim de votants, vam decidir fer un partit entre nosaltres.

Quan ja portavem 10 minuts de partit van arribar els jugadors de Nova Zelanda, que es van canviar ràpidament i ens van demanar jugar contra nosaltres, nosaltres vam dir que sí, ja que era una experiencia inolvidable, però tots nosaltres ens vam fer una pregunta on el seu quid e ​ ra com faríem els equips, finalment vam decidir jugar barrejats i per tria de tots van ser dos jugadors de Nova Zelanda els encarregats de crear els equips, vam estar jugant al voltant d’una hora i mitja fins que finalment els nostres “superiors” ens van donar un u ​ ltimàtum perquè paréssim de jugar i ens donés temps a canviar-nos.

Sense cap dubte aquest estiu he viscut una experiencia inolvidable e irrepetible, on he conegut a gent espectacular i he tingut el honor de poder jugar contra gent de l’altre punta del món.

Per cert per poder explicar-vos tot això vaig haver de fer-me un ​memoràndum​ , per no deixar-me cap dada important.

Aixx!!! Ja m’oblidava i això que ho tenia apuntat, els jugadors uruguaians em van regalar dues

samarretes, a part també vaig aconseguir dues de Nova Zelanda i una altre d’entrenament de l’equip d’Àustria.

Postdata​: La meva ha estat una mica desastre, dilluns s’em va trencar l’estic a l’entreno, que per cert m’he hagut de comprar un altre.

Ara sí que sí, dic adéu i fins dilluns vinent!!

ENTRADA 4 Eii, bon dia i bon dilluns!!

Comencem la setmana amb bon temps, sembla que sigui primavera i només estem a la segona setmana de febrer.

Bé, avui l’entrada no és d’un tema en concret, us explicaré com ha estat el meu cap de setmana.

El meu cap de setmana va començar divendres a la tarda, on vaig anar amb tres amigues més a celebrar l’aniversari d’una d’elles.

El vam anar a celebrar al Parc Vallès de Terrassa.

Vam quedar a les vuit i mitja ​post meridiem​ , fins allà ens va portar el pare de l’Andrea. Un cop allà no sabíem on anar a sopar, aixì que vam anar descartant llocs i ​a posteriori​vam elegir anar a sopar al Foster Hollywood.

Això sí, ​a priori​ja vam decidir que després de sopar aniríem a jugar a les bitlles. Més o menys vam trigar unes dues hores sopant, i després vam anar com ja havíem decidit a fer una partida a la bitlles, la veritat és que feiem una mica de pena i cap de les quatre vam ser capaces de fer un ple, finalment vaig guanyar jo, però perquè vaig tenir sort.

Després de jugar a les bitlles vam anar a un estil de bar anglès a prendre alguna cosa.

I finalment al voltant de la una a ​ .m​vam tornar a casa.

Un cop a casa vaig trobar i​n fraganti a ​ l meu germà menjant un paquet de galetes, ja que ell no s'esperava que hi hagués algú despert.

Dissabte em vaig aixecar sobre les deu del matí, vaig ajudar a fer les coses de casa fins a les onze i mitja, i després vaig a marxar a entrenar a l’equip de minusvàlids d’hoquei de Barberà fins les dues del migdia. A

continuació vaig marxar a casa on m’esperaven els meus pares i el meu germà per menjar.

A les cinc de la tarda vam marxar cap al poliesportiu d’aqui de Barberà, ja que el meu germà jugava a les sis i havia d’estar una hora abans. Va jugar contra el Santa Perpètua. L’entrenador de l’equip contrari, era un jugador que el meu pare havia entrenat quan jugava allà. El meu pare l’hi té molta estima a aquell club ja que és on va jugar durant més de deu anys, i on al 2007 va portar a un equip de nens de 8 a 10 anys i van quedar campions de Catalunya (un dels jugadors era l’entrenador que he esmentat fa res). A ​ b illo tempore​sempre que va al poliesportiu de Santa Perpètua, els pares i jugadors s’alegren.

El partit va començar malament per l’equip del meu germà ja que passats els primers cinc minuts anaven perdent 0-1, ja que els van marcar el gol i​n extremis​ , però un de l’equip contrari va fer una falta una mica greu i l'àrbitre i​pso facto​li va treure targeta blava, que significa que el Barberá havia de llençar una falta directa. La falta la llençar el meu germà i va marcar gol. A partir d’aquell moment el Barberá va tornar a confiar y van aconseguir guanyar el partit per 9 a 3.

Després de l’equip del meu germà va jugar el Segona Catalana, que jugaven un partit que portava s ​ ine die​ , és a dir, sense data més de dos mesos.

El diumenge va ser un dia per estar a casa, ja que jo no tenia partit, i vaig aprofitar per fer deures. Desprès de menjar jo em vaig anar a la meva habitació a veure un capítol d’una sèrie, i va estar interessant, perquè la protagonista s’entera ​in articulo mortis​del seu pare que té un germà.

A la tarda vam posar una pelicula per veure en família.

I fins aquí l’entrada d’avui.

Ens veiem la setmana vinent i espero que tingueu una bona setmana.

ENTRADA 5 Eii, tornem a trobar-nos, vosaltres com a lectors i jo com ​a escriptora. ¿Què tal el vostre cap de setmana? Al meu com no hi podia faltar ha hagut hoquei. Però en aquest cas jo no he jugat.

El meu cap de setmana va començar com cada setmana, divendres per la tarda. He de confesar que divendres no vaig fer res, vaig estar amb el mòbil i l’ordinador més o menys 3 hores, a les sis i mitja vaig sortir de la meva “cova” com diuen els meus pares, per poder berenar.

Després de berenar vam anar els meus pares, el meu germà i jo a passejar.Vam sopar una mica de embotit i pa. I després els meus pare​s es van quedar al menjador a veure un pelicula, i el meu germà i jo vam marxar cadascú a la seva habitació amb els nostres aparells electrònics.

El dissabte la meva mare va anar a treballar al matí i el meu pare, el meu germà i jo ens vam aixecar a les nou, ja que el meu germà havia d’estar a les deu al camp del Sabadell perquè tenia partit. La primera part del partit va quedar ​ex aequo​ , és a dir, 0-0 cap dels dos equips va aconseguir marcar. A la segona part l’equip Barbarenc va aconseguir marcar cinc gols a cero, d’aquests cinc, tres els va marcar el meu germà. Finalment l’equip del meu germà va guanyar 0-5.

Després d’aquest partit els tres vam marxar corrents cap a casa, ja que el meu germà tornava a tenir partit a les quatre amb el juvenil una categoria superior a la seva, però que puja a ajudar.

El partit del juvenil va començar amb mitja hora de retard, ja que el partit anterior havia començat tard. Primerament l'àrbitre va començar revisant les fitxes de cada jugador i es va adonar que hi havia una samarreta b ​ is​de l’altre equip, hi ​havien dos jugadors que portaven el

numero 5, ​ad hoc​l'entrenador va posar-li amb una cinta el numero u a un dels jugadors perquè poguessin jugar.

Un cop tot resolt va començar el partit, on va començar guanyant l’altre equip, però un de l’equip contrari va provocar un penalti i això va ajudar a que el Barberà pogues marcar.

El marcador durant uns quants minuts va ​estar empatat, però quan només quedaven cinc minuts per acabar la primera part, els barbarencs van aconseguir tornar a marcar amb una jugada entrenada. A la primera part va quedar el marcador amb els locals 2 gols i els visitants 1.

La segona part va començar malament per l’equip visitant, ja que a un dels seus jugadors li van treure una targeta blava a causa de q​ue va enganxar amb l’estic a un de l'equip contrari, i el va expulsar durant 2 minuts, ell deia que havia estat sense voler, però ​volens nolens​ , ja havia comès la falta i en faltes com aquestes s’han de treure targetes blaves.

El jugador seguia discutint amb l'àrbitre dient que havia estat sense voler, l'àrbitre li deia que li ​feia​igual que hagués estat sense voler, que això estava penalitzat en aquest esport, però el jugador encara seguia i va haver un punt en el que la conversa s’estava repetint ​ad nauseam​ , és a dir, el jugador seguia recriminant-li a l'àrbitre que no mereixia una targeta, així que l'àrbitre ​motu propio ​li va treure en aquest cas una targeta vermella, això va significar l’expulsió directe del jugador del que quedava de partit i possiblement no podrà jugar durant un parell de partits més. En la meva opinió l'àrbitre ho va fer bé, ja que va arbitrar bé i amb sentit i va estar ​stricto sensu​, ja que va arbitrar estrictament i justament, sense estar a favor d’un o d’un altre, sinò que ho va fer amb criteri.

Aquesta targeta va significar el tercer gol per l’equip local, on el Pablo un dels jugadors, va tirar una falta directa i va fer una jugada que tenía in mente. C ​ ada jugada o gol seu fa que se'm possi la gallina de piel (SIC)

Finalment el Barberà va guanyar per 5 gols a 2, i l'àrbitre va posar ​latu sense​a l’acte del partit, el motiu de l’expulsió del jugador explicant que primerament l’havia tret targeta blava, i seguidament l’hi va haver de treure’l targeta vermella.

Després d’aquest partit vaig marxar a casa, em vaig dutxar i em vaig preparar i canviar de roba per anar a

un sopar a Santa Perpetua, el sopar era sorpresa per una ex companya meva d’equip que dilluns passat va complir els 18 anys, també van anar dues amigues seves. Quan ens va veure al restaurant es va quedar ​in albis,​ja que no s’esperava aquella sorpresa.

Després de sopar vam anar a la discoteca Waka de Sabadell, a mesura que passava la nit la música anava i​n crescendo. A ​ l voltant de les cinc de la matinada cadascuna va marxar a casa seva.

Diumenge estava molt cansada i no vaig sortir de casa, em vaig llevar al voltant de les onze del matí, vaig esmorzar tranquilament i a les dotze vaig seure al sofà amb el meu pare i el meu germà per veure un partit del Barça d’hoquei que jugava contra un equip italià, el Barça va guanyar 7 a 1. Després vam menjar botifarra a la brasa que va fer el meu pare, quan vam acabar de menjar vaig anar-me a la meva habitació on em vaig fer una migdiada de dues hores. A les nou de la nit vam sopar i finalment tots quatre ens vam quedar al menjador mirant un programa que es diu 091, on agents de la policia o guardia civil mostren algunes de les situacions a les que s’han d’enfrontar.

I per acabar l’entrada d’avui us deixo un trosset de la que actualment és la meva cançó preferida del moment.

“A la fi tornaré a mi Només l'ànima sap tot el que patim Porto un temps que no sé on vaig M'he buscat per recordar-me qui era abans He d'acceptar que les coses van canviant I encara em queden moments per ser feliç…”

La cançó pertany al grup Oques Grasses i es titula “Torno a ser jo”, possiblement aquesta cançó em representi actualment.

Ara sí, fins aquí l’entrada d’avui, espero que us agradi i fins la setmana vinent.

ENTRADA 6 Benvinguts a una altre entrada d’aquest blog.

Començem una nova setmana, l’ultima del mes de febrer, que aquest any té 29 dies.

Bé avui us parlaré d’una situació en la que potser heu estat vosaltres o en conegueu algú.

Aquest cap de setmana vaig quedar amb una amiga que feia temps no veia, i em va explicar que la setmana anterior, va haver d’anar a un judici.

Els seus pares estan separats, feia ja dos anys que li havien donat la ​patria protestas​​a la seva mare, ja que la jutge va pensar que el seu pare no es podia fer càrrec perquè estava gairebé tot el dia fora de casa a causa del seu treball.

El jutge va explicar als pares que havien de complir el ​pacta sunt servanda​, que anteriorment havien pactat, on feia constancia que el pare podia estar amb els seus fills els dimarts a la tarda i el segon i quart cap de setmana de cada mes.

El motiu pel qual va tornar al jutjat va ser perquè la mare no estava complint amb el pacte, ja que molts caps de setmana on ella i el seu germà havien d’estar amb la seva mare, ella marxava fora, i no els deixava anar amb el seu pare.

El ​ pare era conscient d’aquests incompliments, estava molt bé que la mare marxés fora de casa, pero no estava conforme en que no ​deixés anar als seus fills amb ​ell​, i els ​deixés​a casa d’algun altre familiar, així que el pare ja l’havia denunciat a ella més d’un cop.

Fa ​ just un ​mes ​que le pare va posar l'última denuncia quan el van informar que el seu cas estava s ​ ub iudice​, tornava a estar en cas de la mateixa jutgessa de fa dos anys.

Aquest cas, com molts semblants, era un cas d ​ e iure i no de facto​, (un cas de dret i no de fet), j​a que la solució l’havia de posar la jutgessa, era una situació complicada i important, i no podien deixar que ​passés més temps en la qual la mare no ​complís​el pacte.

Quan ​ la jutgessa li va preguntar a la mare que per què no deixava els seus fills en casa del seu exmarit, la mare va dir que era perquè aquell cap de setmana no els tocava a ell i per tant ​ella no tenia l’obligació ​de portar-los​amb el pare, i moltes excuses ​més, “​ ignorantia legis non excusat”​, només estava po​sant excuses i no estava complint la llei.

Durant el judici, la jutgessa tenia dubtes sobre si el pare estava dient la veritat.

La​meva amiga pensava que la jutgessa aplicaria un ​“in dubio pro reo​ ”, és a dir, que es posaria de la banda de la seva mare.

Ningú ​ s’esperava la resolució final, on finalment li va donar la raó al pare. Aquest va aconseguir que els seus fills es fossin a viure amb ell, i siguin els fills els que decideixin lliurement quin dia i quin cap de setmana volen anar amb la seva mare.

Quan​la mare va escoltar la resolució es va posar a cridar com un boja.

Minuts després, es va adonar ​que estava donat l’aparença d'una perso​ na n ​ on grata​ , i potser la jutgessa podia dir una sentència pitjor, així que es va calmar i va demanar disculpes.

Quan va acabar el judici la mare va anar a on estaven els seus fills i el pare d’aquests, la mare els va demanar perdó, els va dir que no estava d’acord amb la resolució i per últim ella els va dir: “​Dura lex, sed lex​”, la llei és dura però es la llei.

Aquest va ser el meu primer cop en un jutjat, on vaig veure que ​fins i tot els qui tenen el poder s’equivoquen, que tothom té el dret a una segona oportunitat, i que parlant i pensant es poden resoldre els problemes.

Fins aquí l’entrada d’avui, ens veiem dilluns vinent!!

ENTRADA 7 Bé, començem una setmana que serà dura. Avui comencen els quinze dies de confinament a casa. Encara que a Catalunya vam començar divendres passat.

Ara ens toca una temporada una mica dura i dificil, però amb paciència i esperança aconseguirem sortir-nos.

Divendres per la tarda vaig haver de trucar al meu fisio, perquè feia dies que em tornava a fer mal el genoll. Per no fer-me sortir de casa, em va dir que proves de prendre'm la medicació que ja en un passat em va dir. Em va recomanar que la pastilla la prenguès cada vuit hores pero que entre cada una em prenguès una d’efecte ​placebo​ , és a dir que no té cap efecte.

Dissabte ens vam llevar els quatre sobre les deu del matí i vam baixar al jardí, ja que els meus pares han decidit fer un canvis. Així que tot el matí ens el vam passar traient pedres i herbes.

Després de menjar els meus pares es van quedar al menjador mirant la tele, el meu germà va marxar a la seva habitació i jo a la meva.

Vaig encendre la televisió i em va sortir un documental on parlaven sobre joves i la seva addicció a l'alcohol i les drogues. El vaig mirar fins al final, ja que em va causar curiositat, a mi no m’agrada l’alcohol és més l’intento evitar sempre que puc, sí que és veritat que quan hi ha alguna festa o es la festa major d’algun poble i estic amb els meus amic, si que bec però sempre amb consciència i amb moderació. Al documental va sortir un jove en una llitera on el seu cos es trobava en un estat de ​rigor mortis​, el seu color de pell era molt pàl·lid i el seu aspecte era igual al que apareix uns minuts després de morir. Un dels metges que anava amb la llitera va explicar que aquest jove té problemes a casa i que feia dues setmana va aparèixer a l’hospital en un estat de delirium tremens, a ​ mb terribles al·lucinacions i tremolors.

Diumenge ens vam llevar tard. Vam netejar la casa vam menjar carn a la brasa que va fer el meu pare i després vam mirar una película de Netflix que vam triar a través d’un ​referèndum, ​és a dir que vam triar per mitjà d’una votació.​V ​ am sopar i els meus pares van marxar a dormir aviat ja que avui havien d’anar a treballar.

Avui el meu germà i jo ens hem llevat sobre les deu del matí hem esmorçat junts, i a continuació cadascú s’ha posat a fer les seves coses.

El meu germà s’ha posat a fer deures, i m’ha demant ajuda, ja que no sabia com fer un ​currículum vitae​ .

Sobre les tres de la tarda han arribat els meus pares de treballar i hem començat a menjar tots junts. La meva mare ha explicat que a la seva fàbrica han fet fora a dues persones,perquè tenen un s ​ uperàvit d ​ e treballadors, però poca feina i això ha provocat que hagués un ​dèficit​ .

Desprès el meu pare ens ha explicat que el seu millor amic ha venut la botiga, i no sabien si repartir-se el ​ràtio​que rebessin entre els seus treballadors p ​ er càpita​o calcular la ​prorrata​i repartir-la entre els quatre.

I fins aquí ja no us puc explicar més, ja que encara no s’ha acabat el meu dilluns.

Us volia recomanar la sèrie d’Elite, divendres van estrenar la tercera temporada i està molt bé.

Seguiu-me en “​Instagram​ ” o “​twitter​ ”. Allà anire penjant coses per fer aquests dies de confinament menys amargs.

Ens veiem dilluns vinent en el blog!!!

ENTRADA 8

Bé comencem una nova setmana, però no ho sembla.

Portem ja una setmana de confinament, i encara ens queden molts dies més a casa. Cada família ho fa com pot. Jo per sort puc estar amb el meus pares. De moment cap membre de la meva família té símptomes del COVID-19 i espero que així continuï.

Hi ha moments en què tinc ganes de plorar de tristesa per la situació, però també hi ha d’altres on tinc ganes de plorar d'alegria. Perquè els espanyols estem deixant enrere les diferències i ens estem ajudant els uns amb els altres.

Estic orgullosa de tots els sanitaris, que s’estan deixant la pell, que fa dies que no abracen al seus familiars per por al contagi. Orgullosa de tots aquests farmaceutics, policies, caixers, i persones que netegen que estan fent hores extres treballant per poder assegurar la salut d’altres persones i on molts s’obliden de la seva pròpia salut.

Aquest virus esa provocant moltes perdues de familars, i el més dolorós és que no es poden acomiadar d’ells. I si la mort d’un familiar ja és dura, no em puc imaginar el dolor que han de sentir perquè no els poden acomiadar com es mereixen.

Fa poc temps la tieta del meu pare va morir, el meu pare té tota la seva família a Calahorra i la veu poc. Feia ja dos anys que no anavem allà. I un diumenge de desembre vam rebre una trucada on un altre familiar ens informava sobre la mort de la Margarita. Els altres familiars ens deien que no feia falta que fóssim, que no volien que ens sentim dins d’un compromís, ens van dir que el r​èquiem​, és a dir la missa de difunts, seria dilluns següent a les quatre de la tarda. I per molt que ens van repetir que no fóssim que no feia falta, els meus pares van decidir anar-hi, els van decidir deixar al meu germà amb la meva tieta, i a mi em van deixar decidir si volia anar o no. Jo vaig decidir anar-hi, ja tinc una edat i són coses normals de la vida.

Així que aquell mateix diumenge el meu germà va marxar a casa la meva tieta a dormir. El dilluns els meus pares i jo ens vam aixecar a les

sis del matí, i sobre les sis i mitja ja estavem direcció Calahorra, vam arribar allà sobre les deu i mitja.

El que primer vam fer només posar un peu allà va ser anar a fer un bon esmorzar, vam anar a un bar que es diu “Los leones” ​(mea culpa​ja que és el meu bar preferit d’allà), jo com sempre que anem vaig demanar un “pinxo” de truita de patates poc feta amb una coca cola, i els meus pares el seu “pies de cerditos més la canya”.

Sobre les onze del matí vam posar rumb al tanatori, i quan vam arribar allà encara que el motiu per el qual ens trobàvem allà no era gens positiu, la nostra família es va alegrar molt de veure’ns ja que no s’esperaven la nostra presència.

El primer que em va saludar va ser un dels meus cosins el net de la Margarita, em va dir que no feia falta que hagués anat i jo li vaig dir “la familia está para lo bueno y lo malo, pero sobretodo para lo malo”.

Un cop vam saludar a tots, cadascú es va a posar a parlar amb un familiar, jo vaig anar amb els meus cosins on ens vam donar molt d’amor, vam parlar sobre els estudis… Després van venir les meves tietes i com no podien faltar en una reunió familiar, vam comenzar a preguntarme sobre l’amor, si tenía “algún chiquillo en mente”, etc.

Suposo que això es ho bo de tenir a la familia lluny, que quan ens veiem sempre hi ha algun tema sobre el que parlar o que durant el temps que estem junts sempre hi ha carinyo.

Sobre la una del migdia vam marxar a menjar a un restaurant on ens va invitar el fill de la Margarita. Vam anar els meus tiets, la meva tieta, el meu cosí i la meva cosina, els meus pares, el marit de la Margarita en Manolo i jo (realment no són els meus tiets, ja que la Margarita era la tieta del meu pare, però ella a mi sempre em va tractar com una neta, fins i tot havia ocasions que el meu cosí es posava gelós). A mi em va tocar sentar-me al costat del meu cosí perquè segons ell havíem de recuperar el temps que estem separats.

A les tres menys quart, vam marxar a l’esglesia on es celebraria la missa.

Hi havia molta gent, Calahorra es una ciutat petita, però allà tothom coneix a tothom i a més suposo que ser l’àvia

del “capi” de l’equip de fútbol feia que la gent et coneixes més.

La missa va ser molt maca i desde el primer segon érem ja moltes persones les que estàvem plorant, jo em vaig posar al costat dels meus altres cosins a la segona fila i ens vam donar les mans els uns amb els altres. La missa va acabar amb “​Per saecula saeculorum​”, que és la darrera frase que es diu en algunes misses, on el seu signicat és “pels segles dels segles”.

Mentres s’estava fent la missa em vaig poder adonar que sota de la creu que tenia la tapa del taüt es trobava el llatinisme​U ​ rbi et orbi​​que són unes paraules que s'utilitzen en uns quants decrets de les congregacions romanes o en els benediccions solemnes del Papa per a indicar que s'adrecen no solament a la ciutat de Roma, d'on el Papa és bisbe, sinó a tot el món catòlic.

En acabar la missa la meva cosina em va obligar a portar la corona de flors fins al cotxe, jo no volia perquè eren els familiar més directes qui l’havien de portar, però les seves paraules van ser “haz el favor de hacerme caso, mereces llevar esa corona igual que yo, eres de la familia y también te mereces decirle el último adiós igual que nosotros” així que amb més llàgrimes a la cara per les paraules que em va dir la cosina, vaig agafar la corona i li vaig acompanyar.

Un cop vam sortir de l'església vaig poder veure ​peccata minuta llàgrimes a la cara dels meus pares i així que vaig anar a on estaven els i els vaig abraçar. A continuació van ser els meus cosins els que van venir a per mi, i ens vam donar els sis cosins una gran abraçada, en aquell moment jo ja estava plorant com una magdalena, a causa de la situació i suposo que també perquè feia molt de temps que no estavem tots junts.

Finalment vam anar al cementiri. A la seva làpida posava ​RIP​ , que significa “requiescat in pace” i en català que reposi en pau. També es trobava una fotografia d’ella i unes paraules per part de tota la família.

Finalment sobre les sis i mitja el meus pares i jo vam decidir marxar ja cap a casa, perquè al dia següent els treballaven i jo tenia classe. Així que ens vam despedir de tots i vam marxar. Un cop al cotxe li vaig preguntar al meu pare que significava la paraula ​INR​I​, ell em va explicar que era una inscripció que figurava a la creu de Jesucrist com a burla.

Hi ha persones que tenen por a la mort, por a que la gent s’oblidi de ells, però jo crec que, qui de veritat t’estima mai s’oblidara de tu.

A l​ a família del meu pare la considero també la meva família, perquè tenen tot el ​cum laude​​de que jo els consideri la meva família, sempre ens han estimat al meu germà i a mi com uns nebots, cosins i nets més.

Se que estem en uns moments durs, així que els qui pugueu disfruteu al màxim de les vostres families, potser és hora de deixar de banda una mica els aparells electrònics i estar amb el teu germà, els teus pares, la teva cosina o la teva àvia, perquè mai sabras quan serà l’ultim moment que estara amb ells.

Per cert no té res a veure amb això, però si algun d’aquest dies no sabeu què fer, aprofiteu per informar-vos més sobre l’hoquei patins. Jo només us dic que l’Aitor Egurrola el porter del Barça, fa poc va rebre un títol ​Honoris causa​, per ser l’esportista blaugrana que més títols ha guanyat.

I fins aqui l’entrada d’avui. Cuideu-vos molt a vosaltres i als voltres.

ENTRADA 9 Bon dia, avui comença una nova setmana i també comencem la tercera setmana de confinament.

Bé avui us parlaré sobre una ciutat, que ja he esmentat en alguna entrada anterior.

Calahorra és un municipi de la La Rioja, situada a la part de La Rioja Baixa.

Calahorra ​é​s el a ​ ure​a ​mediocritas entre dos municipis més, entre Pradejón situada a l’oest i Rincón de Soto a l’est.

Per al meu pare Calahorra és el seu Beatus ille​, encara que també és una ciutat, no és igual que aquí, ja que allà tenen uns costums diferents i una manera de viure diferent.

Calahorra com moltes altres ciutats més, té una història romana.

El seu nom romà és “​Calagurris Iulia Nasica”.

El títol el títol de N ​ assica el va obtenir l​'any 171 abans de Crist, ho va atorgar Publi Corneli Escipió Nasica. Poc després de la seva conquesta, a mitjan segle I abans de Crist, Juli Cèsar li va afegir “​Iulia”.

Els guerrers de la Calagurris tenien tanta bona fama, que August va formar una guàrdia personal amb soldats procedents de Calagurris.

Als habitants de Calagurris va ser atorgada la ciutadania romana, amb l’obtenció de “​ municipium civium Romanorum”.

Com qualsevol ciutat romana, tenia tots els serveis necessaris, temples, fòrums, termes, teatres, amfiteatre... També tenia un circ, i avui dia queden algunes petites restes en el que avui dia es coneix com el Paseo del Mercadal.

Va ser seu d'administració de justícia i va encunyar moneda almenys en tres períodes històrics, en les guerres Sertorianes, en el regnat d'August i​Tiber​ i i en època visigòtica sota el regnat de Suintila.

A continuació us deixo alguns monuments romans que avui dia encara es poden veure. ● Restes de el circ romà en el Passeig del Mercadal. El circ tenia unes mesures de 360 ​m de llarg per 80 d'ample. Les "carceres" o caselles de sortida es troben a la zona de l'Ajuntament i només es conserva a la vista part de la capçalera semicircular nord, al costat de la Llevadora. En aquest lloc s'han trobat restes dels canals de desguàs que desembocaven en les termes existents en aquella època en el que ara és l'actual Centre Comercial ARCCA. Alguns dels canals de desguassos estan exposats al Parc de l'Era Alta, a escassos metres del lloc esmentat.

● El casc antic manté l'estructura urbana original romana, en ell es troben les restes de la xarxa de clavegueram romà, clavegueres romanes (no són visitables) així com el jaciment de la clínica, restes d'una vil·la romana de segle I en tres nivells, que estava decorada amb columnes i estucs. Entre les troballes, que es conserven al Museu de la Romanització, destaca la Dama Calagurritana, bust en marbre d'una dona. Prop d'aquest jaciment, es localitzen les restes més importants de la muralla de la s. III i la porta romana de l’ "Arc del Planillo" .

● També es pot visitar el museu romà de la ciutat.

Calahorra també es reconeguda per ser la ciutat de les verdures. I per la seva gastronomia.

El que a mi més m’agrada de Calahorra són les seves festes d’estiu, celebrades del 25 al 31 d’agost i que és celebren en honor a “San Emeterio i San Celedonio”.

A Calahorra hi ha sis penyes i cadascuna té un mocador i brusa d'un color característic: la “Peña Philips” de vermell, la “Peña del

Sol” de verd, la “Peña Calagurritana” de negre, la “Peña Riojana” de blau, de color granat la Peña “El Hambre” i de color rosa la “Peña la Moza”.

Les penyes diuen que no hi ha rivalitat entre elles, però jo penso que una mica sí que hi ha, així que aportem c ​ um grano salis​, per poder creure que no tenen rivalitat entre elles.

A les festes hi ha tancaments de vedells i vaquetes, corregudes de bous i piques, amb les penyes recorrent els carrers acompanyats per xarangues, degustacions gratuïtes de les penyes, gegants i capgrossos, correfoc, concerts de música, focs artificials o bous de foc entre moltes coses. (Quan de vegades explico a la gent en què consisteixen aquestes festes em critiquen perquè hi ha corregudes de bous, i jo els entenc que estiguin en contra d’això però ​de ​gustibus non disputandum​).

Una de les coses més destacades i que més afluència de públic té són les degustacions de zurracapote que les penyes de la ciutat ofereixen en les seves respectives seus, i és que el popular zurracapote va ser creat a Calahorra fa més de mig segle per penyistes de la Penya Philips.

El zurracapote (o surra) és una beguda elaborada a partir d'una barreja de vi claret, encara que també hi ha qui ho prepara amb vi negre o blanc, sucre, canyella i llimona, aquesta seria la base principal del zurracapote. Encara que també pot haver variacions i hi ha gent que li posa diferents tipus de fruita com préssec, taronja, plàtan, etc.

Les degustacions de vi, choricillo, sardines, xocolata o ranxos són també habituals en les Festes. Només la Penya Philips ofereix degustacions gratuïtes, la resta de penyes ofereixen degustacions gratuïtes i no gratuïtes. Les festes de Calahorra estan declarades d'Interès Turístic Regional.

Jo els dic a les meves amigues que algun any hem d’anar juntes perquè les hi pugui ensenyar els costums d’allà, però mai ens posem d’acord així que anirem quan els porcs volin o a ​ d kalendas Graecas​, osigui mai.

Més d’un cop he dit que m’agradaria poder viure allà, per poder formar part d’un penya, però no sabria de quina formar part, ja que cada cosí meu està en una diferent.

Quan vas a cada caseta de les penyes pots trobar alguna frase en llatí.

Per exemple en una d’elles només entrar per la porta pots llegir el famós “​ Carpe diem​” traduït com viu el moment o en una altra en la porta fica “​ Audaces fortuna iuvat​”, la fortuna ajuda als audaços.

A Calahorra també hi ha un club de futbol, on el seu primer equip està a Segona Divisió B desde ja fa un parell d’anys.

Al 2018 va ser l'únic equip de les quatre primeres categories de futbol nacional espanyol que no va perdre cap partit.

Va ser l'únic equip dels 486 equips (20 de Primera, 22 de Segona, 80 de Segona B i 364 de Tercera) que va aconseguir arribar tan espectacular registre.

He de dir que el meu cosí es el capi de l’equip. Ell un dia em va explicar que en una de les parets del vestuari posa Alea iacta sunt, el van escriure entre tots els jugadors, un dia quan jugaven un partit important, on el resultat va ser d’empat i era la federació qui decia a qui els donava els punts.

Parlant d’esport, cada 31 de desembre celebren la “San Silvestre” una carrera de participació popular. On els adults corren 6km i els infants els últims 3 quilòmetres amb els adults. ​Aquesta carrera té una ​captatio benevolentiae, p ​ rimerament diuen que les inscripcions són gratuites, però després et fan pagar dos euros, per si et passa alguna cosa, és a dir, et fan pagar una mena de seguro.

Bé fins aquí l’entrada d’avui, us recomano que almenys un cop a la vostra vida aneu a visitar Calahorra, que gaudiu de la seva gastronomia i sobretot del seu vi.

Adéu!! Fins la setmana vinent!!!

ENTRADA 10 Bona tarda.

Bé els estudiants, ja portem un mes de confinament a casa. Però que portem un mes a casa no significa que no estiguem fent res, és a dir, tenim deures, treballs, avançar temari de forma individual, etc.

Jo tinc la sort que visc a una casa amb terreny i jardí, i quan m’agobio puc sortir a fer una mica d’esport perquè m ​ ens sana in corpore sano​ , per tenir una bona salut s’ha de tenir una ment sana o a prendre l’aire fresc.

Aquests dies de setmana santa, he ajudat a pintar la planta baixa de casa meva, hem trigat dos dies, ja que el primer dia, pel matí vam forrar tot per tal de no tacar el sòl, els endolls, etc.

Per la tarda vam començar a pintar, vam estar al voltant de 4 hores. Al dia següent ell i jo ens vam aixecar al voltant de les nou del matí i sobre les deu ja estàvem pintant un altre cop fins a les tres del migdia, i va ser a la tarda quan ja vam poder comprovar que tot estava bé pintat i vam començar a desforrar tot.

També un d’aquests he fet vídeo trucada amb l’equip de minusvàlids d’hoquei de Barberà del qual jo formo part. Vam estar més d’una hora parlant i ens ho vam passar molt bé. Vam parlar una mica sobre hoquei, cadascú va fer un mini house tour, vam presentar a les nostres mascotes, etc. Per a mi és tot un orgull poder formar part d’aquest equip, ja que m’han ensenyat que els que tenen moltes limitacions no es posen cap obstacle, en canvi nosaltres que no tenim cap limitació no parem de posar-nos excuses i obstacles.

També he fet vídeo trucada amb el meu equip d’hoquei, hem fet dues vídeo trucades una on vam estar parlant sobre la situació en la que ens trobem, vam analitzar els últims partits, on cadascuna vam donar el nostre punt de vista, també vam parlar sobre l’últim entrenament que vam fer on ens vam marxar amb un mal sabor de boca, ja que vam tenir un problema, el nostre entrenador durant la trucada va poder veure que l’ambient era tens ​Intelligenti pauca​, així que va decidir que mentres parlàvem cadascuna per torns vam haver de dir el que li molestava de les altres companyes i també les virtuts o el que més li agradava, quan vam acabar totes, el també ho va fer, i ens va fer

adonar-nos que havíem dit més virtuts o coses agradables que coses dolentes. Perquè no tornés a haver aquest havien de tensió o incomoditat a l’equip vam decidir que en el primer moment que ens molestés alguna cosa de l’equip ho havíem de parlar entre totes, per complir aquest pacte, l’entrenador ens va fer escriure una frase al grup de ​Whatsapp​que tenim totes perquè v ​ erba volant, scripta manent​ , és a dir, les paraules volen, els escrits resten. En acabar aquest vídeo ens vam adonar que totes havíem comés algún error en alguna jugada, però errare humanum est.

L’altre video trucada que vam fer va ser per fer una mica de físic totes juntes, ja que cada cop que l’entrador pregunta si estem fent físic, totes diem que sí, pero molts cops es mentida i com el nostre mister ho sap, va decidir que almenys un cop a la setmana havíem de fer-ho totes juntes, també ens va dir facta, non verba, és a dir que vol fets i no paraules, i d’aquesta manera s'assegura que almenys un cop a la setmana fem físic. Quan fem físic hi ha una part que ​nihil novum sub sole​, osigui que hi ha un exercicis que sempre hem de repetir ja que són essencials per al nostre esport.

Durants aquests dies també he vist moltes pel·lícules i series, però també he vist entrevistes online, una de les quals he vist, ha estat la que li han fet avui mateix al capità blaugrana de la secció d’hoquei patins, Pau Bargalló, on ha parlat sobre la situació en la que estem, com s’entrena ell, i els seus companys, etc. El Pau és un jugador non plus ultra, ha arribat al màxim nivell del seu esport, a part de jugar al Barça, ja fa uns anys que és part de la selecció espanyola absoluta d’hoquei.

I podria seguir explicant més coses més, però llavors es faria avorrit per a vosaltres i cansat per a mi.

No sortiu de casa si no és per cap motiu urgent o obligatori. Cuideu de vosaltres i del vostres. Parleu si podeu per videotrucada amb els vostres amics, familiars…

Hem de seguir lluitant, un dia més és un dia menys. Aviat arribarà el dia on cadascú podrem dir al Covid-19 “​Veni, vidi, vici​”, he arribat, he vist, he vençut.

Molts petons i abraçades virtuals!! Ens llegim la setmana vinent.

ENTRADA 11

Bon dilluns!!

Bé començem una nova setmana, encara que per mi tots els dies són iguals desde que estem confinats a casa.

Avui només serà una petita entrada i que us parlaré sobre dos sortejos que he guanyat.

La setmana passada va haver un sorteig a Instagram​on donat like a la fotografia entraves en el sorteig d’un estic d’hoquei, doncs resulta que vaig guanyar. L’estic és el disseny que el jugador Carlos Nicolia, un jugador argentí conegut en el món de l’hoquei. Aquest estic esta dissenyat p ​ er se, ​això provoca que l’estic sigui ​sui generis​,​i​​d est,​a ​ quest model d’estic està exclusivament dissenyat per ell, ja que ell ha escollit el tipus de fusta, l’acabat de la pala, les mides del mànec, ​etcetera.

Però aquest no és el primer sorteig d’un estic que guanyo.

El 31/10/2015, em vaig llevar amb una notificació al meu movil de ​Twitter​que em va fer quedar-me ​in situ d ​ urant un segons, fins que vaig sortir del “trance” i vaig anar a l’habitació dels meus pares a dir-los la notícia. A la notificació deia que havia resultat guanyadora del sorteig on es sortejava un estic firmat per tot l’equip del Barça d’hoquei.

Aquest regal si que va ser sorpresa, perquè jo no sabia que es sortejava un estic, és a dir, per guanyar l’objecte havies de fer-hi una pregunta a un dels jugadors, però jo només li vaig fer la pregunta, sense saber que hi havia un regal en joc.

L’estic finalment me’l van enviar al pavelló d’hoquei de Barberà (una altre sorpresa, ja que jo pensava que me’l enviarien a casa, però un amic dels meus pares coneix a un tècnic de l’equip i els va demanar que me’l enviessin allà que em faria més il·lusió).

L’estic estava firmat per tot l’equip d’aquell moment i a més posava “Para Anna con mucho cariño Pablo Álvarez”, que era a qui l’havia fet la pregunta. A més de l’estic hi venia una carta d’agraïment pel meu suport a l’equip, dient-me que esperaven que m'agrades l’estic i per últim, ​post scriptum​, ​posava que esperaven una foto meva amb l’estic.

Us deixo v ​ id,​​una imatge del regal.

Inter nos​, aquest és un dels millors records que tinc relacionat amb l’hoquei, una vegada també vaig estar parlant amb un jugador del Barça, on jo li feia un seguit de preguntes ell les responia, i v ​ iceversa.

Finalment per acabar aquesta entrada, aquest matí la federació catalana de patinatge ha fet un comunicat dient que les lligues queden idem​que després de com va acabar la primera volta, és a dir, només conten els resultats de la primera volta.

Bé i fins aquí l’entrada d’avui.

Quedeu-vos a casa i cuideu de vosaltres i dels vostres.