Llatinismes i literatura
Marta JimĂŠnez Arenas INS Can Planas LlatĂ 2 n batxillerat Curs 2019-20
Llatinismes I Segons aquest ex-libris, el diari pertany a Marta Jiménez, en aquest diari s’expliquen anècdotes al llarg dels anys. . El meu àlies a la família és ‘’Marteta.’’ El primer viatge que recordo amb la família és a Roma i l’ anècdota més divertida va ser el meu lapsus, després de fer la migdiada. Com que ens havíem aixecat molt d’hora desprès de la migdiada jo estava convençuda que havíem d’ esmorzar perquè havíem dormit tota la nit. Jo només tenia cinc anys i em vaig despertar despistada. A la meva escola de primària per Sant Jordi sempre es feia un concurs literari on s’havien de escriure contes, jo el vaig escriure d’ animals que es perdien al bosc i amb aquest conte em van donar un accèssit. ( un premi més que no era atorgat als primers llocs del concurs, un quart premi) Després d’ entregar el conte, la mestra ens va fer escriure una addenda, annex al final del conte per tal de dir més informació i se’n entengui. Quan vaig arribar a la educació secundaria obligatòria tenia un company al qual li agradava molt la història, per això ell s’imaginava que el seu álter ego eren personatges antics, a les festes de carnestoltes sempre acabava disfressat de personatges ; molts d’ ells eren déus. Una vegada vaig anar amb la meva família al Liceu a veure una òpera infantil, quan vam arribar em va cridar l’atenció que algunes persones anaven amb roba molt elegant. La veritat és que em van semblar una mica esnobs.
A l’escola una vegada per setmana ens portaven a la biblioteca, l’encarregada de la biblioteca era la Maria que ens agradava perquè era molt organitzada. Un dia es va donar de baixar perquè va tenir un fill. A l’ ínterim de la seva baixa fins que va tornar , van posar a la Laura que era molt simpàtica però una mica més desordenada. A partir d’aquell dia a la biblioteca va haver un maremàgnum de llibres on era molt complicat trobar el llibre que buscaves.
Llatinismes II Sortida a la muntanya L’ultima sortida de l’esplai va ser el súmmum de la nostra convivència de grup. La vam organitzar amb un quòrum d’infants com no havia succeït en les darreres vegades. El lloc escollit va ser la falda del Montseny. El quid de la qüestió era escollir una casa de colònies a la muntanya però que les excursions no fossin difícils, per tant estàvem contents. El problema és que no tothom està acostumat a fer grans excursions per la muntanya. Tenim el grup dels urbanites que les seves passejades més llargues les fan anant de compres. Així que el rictus del Pol, en assabentar-se que no faríem alta muntanya, va ser un poema. Estava tan feliç que es va convertir en la vis còmica del grup: ens feia riure a tots. En aquella ocasió va venir un monitor que es dedicava a la cuina. Sempre és un plus menjar bé a unes colònies . En comptes de dinar els macarrons amb tomàquet de tota la vida, ens va fer unes mandonguilles amb verdures per llepar-se els dits. Quan va arribar l’hora de marxar, els monitors ens van donar un ultimàtum per deixar recollida la casa tal i com la havíem trobat. Ja de tornada vam fer un memoràndum del cap de setmana i tots estàvem d’acord en que havia estat un èxit. Posdata: m’he oblidat que a l’autocar també vam començar a preparar la següent sortida: tothom ho havia passat tant bé que volíem repetir.
.
Llatinismes III El cap de setmana passat vaig anar al cinema a veure la pel·lícula 1917. Era l’òpera prima, la primera pel·lícula de guerra que feia Sam Mendes. El casus belli de la primera guerra mundial va ser l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran. ja que a partir d’aquest moment va començar la guerra que va anar estenent-se per tot el mon. A més en aquesta guerra hi va haver alguna altra conditio sine quo non( condició que si no hagués estat no hauria això: com la situació econòmica de Europa... El primer que ens ensenya la pel·lícula es el modus vivendi dels soldats a la guerra. La vox populi deia que els alemanys havien fugit, però els anglesos van descobrir que el modus operandi dels alemanys era esperar que els ataquessin. Per a avisar als anglesos del statu quo de la guerra trien a dos soldats que són unes rares aves per la seva valentia. Els alemanys fingeixen retirar-se perquè els tractin primus inter pares com un altre país dels aliats. Durant la batalla van haver transferts de soldats entre les companyies per fer actuacions especials. Ell donava la vida i a canvi li donarien una medalla. Aquest era el quid pro quo de la seva guerra.
Llatinismes IV Dimecres al sortir de l’institut, vaig marxar cap a casa tranquil·lament, menjava sola a casa. A les tres post meridiem amb el dinar a taula, em vaig posar les notícies. A priori no és el que més m’agrada però aquell dia hi havia coses importants:van explicar la història d’una persona que es casava in articulo mortis. abans de morir Com tenia una malaltia que no tenia cura, va decidir amb la seva parella fer el casament in extremis abans de morir. A posteriori la seva parella va escriure un llibre on explicava l’ experiència. Desprès va sortir una notícia sobre un lladre que va entrar a robar a un banc a les cinc ante meridiem (abans del migdia) . Com que va començar a sonar l’alarma, la policia el va agafar in fraganti. Sense perdre temps, ipso facto el van portar al jutjat per tal que declarés el que havia fet. També van fer notícies sobre cultura. Casualment a Egipte han trobat una altra tomba funerària de l’època dels faraons, fa molts segles. Ab illo tempore, fins aquest moment ningú la havia visitat. Els investigadors volien fer-li proves a la mòmia que van trobar, però com és molt car, ho van posposar sine die fins que trobessin diners per tal de fer-ho.
Desprès de totes aquestes notícies van començar els esports, que ja no em semblaven tan interessants.
Llatinismes V L’altre dia a la biblioteca del meu poble van fer una xerrada sobre igualtat i motu proprio vaig decidir participar-hi ja que és un tema que em sembla interessant i el seu debat avui dia va in crescendo. In mente vaig anar repassant totes les ocasions que sortien als noticiaris. En lato sensu de la igualtat, la nostra societat hauria de lluitar perquè totes les persones independentment de la edat, raça, gènere o religió siguem tractats de la mateixa manera i tinguem els mateixos drets i oportunitats. S’ha creat el ministeri d’igualtat ad hoc, per estar més a prop d’aquesta problemàtica i poder influir en canviar el món. El debat va ser molt interessant i molt emotiu quan una nena petita que anava amb la seva mare va voler fer una pregunta i es va quedar in albis. Un dels actes va ser una ponència in extenso de les vivències d’una noia marroquina que va venir a viure a Barcelona als 14 anys i com li va resultar de complicat adaptar-se a una societat tan diferent a la seva a més d’estudiar una nova llengua. En el seu cas volens nolens va haver de sortir del Marroc perquè els seus pares van decidir que ella havia de tenir més possibilitats i la van enviar a casa dels seus tiets a un poblet de Barcelona i poder jugar ex aequo a la mateixa lliga que els nois de la nostra edat a Europa. Ella va escriure la seva història i més tard un jove director la va conèixer i li va proposar fer un petit documental que també estaven promocionant amb aquests col·loquis. Segons deia al seu llibre habemos vivido en la casa mas grande del mundo, (sic) deia , referint-se al desert.
També va explicar que faria debats ad nauseam perquè la gent prengués consciencia del que ella havia viscut. Quan va acabar la xerrada fins i tot li van agrair haver compartir les seves vivències amb un bis d’aplaudiments.
Llatinismes VI L’altre dia a casa vaig veure una pel·lícula que tractava d’un judici. Començava amb una parella de facto( de fet) que tenien dos fills i també la patria potestas d’un nebot, fill de la seva germana gran que havia mort feia uns anys en un accident. Al pare el soci de la seva empresa el va enganyar i tenia moltes deutes per això el van denunciar i va haver d’anar a judici. Al judici el soci va dir que no coneixia que hi hagués una llei que obligués a pagar els impostos però el jutge li va dir ignoratia legis non excusat. Després de presentar totes les proves el cas va quedar sub iudice. Quan va sortir la sentencia li van treure la casa a la parella encara que tenien fills. Semblava una injustícia però dura lex, sed lex. El pare no va reconèixer de iure la sentencia i va protestar. Al final van arribar a un acord perquè tots dos socis paguessin la multa i el pare no perdés la seva casa. Com van arribar a un pacte amb la justícia i pacta sunt servanda, van haver de demanar un crèdit per afrontar la situació. El pare acabava dient que no s’havia tingut en compte in dubio pro reo, perquè ell era innocent i el culpable havia estat el seu soci. El seu company l’havia enganyat i per això havia posat en perill a la seva família ,des d’aquest moment el soci va ser considerat persona non grata a casa seva.
Llatinismes VII Dimecres a la nit després de sopar, vaig trobar una sèrie a Netflix que tractava de la vida en un hospital. Només vaig veure dos capítols però em va agradar molt ja que parlava de temes mèdics i altres coses de la societat. A la sala d’espera hi havia dues dones embarassades. Una portava molt temps volent tenir un fill i ho havia aconseguit in vitro. L’altre s’havia quedat embarassada sense voler-ho, perquè utillizava com a mètode anticonceptiu el coitus interreptus. Després arribava a urgències un home al que li van diagnosticar delírium tremens. Resulta que era un alcohòlic que portava dos mesos sense beure. A un pacient que li havien de treure una dent, per tranquil·litzar-lo li van dir que li havien donat un calmant, però li van treure in vivo perquè en realitat li havien donat una pastilla amb efecte placebo. A l’hospital faltava personal perquè hi havia dèficit de metges i infermeres. La ratio adequada era de dos metges per cada planta del hospital, però en realitat solament hi havia un per planta (és a dir 30 malalts per càpita). Per això van posar un anunci al diari i van arribar molts currículum vitae. Quan van tenir diners de la prorrata del ministeri, van fer entrevistes per contractar diversos metges. Al cap d’un mes van aconseguir tenir superàvit de personal, per tant la gent que estava malalta havia d’esperar menys temps. Van haver d’escollir entre tots els metges el cap d’urgències. Per això van fer un referèndum i va sortir el metge més antic de l’hospital. Al final del segon capítol que vaig veure també hi havia misteri. Van trobar un pacient mort a una habitació, amb un rigor mortis com si hagués mort feia 24 hores. Espero que això ho expliquin al següent capítol.
Llatinismes VIII L’últim cop que la meva àvia va venir a dinar a casa ens va explicar la història d’un veí que tenia quan vivia al poble. A mi m’agraden molt aquestes històries antigues perquè parlen de coses que em semblen una mica estranyes però la meva àvia les explica de forma divertida. Era sobre un veí que tenia quan era petita. Aquest nen es deia Lluis i sempre es comportava malament amb els altres. Per més inri, deia moltes paraules malsonants. Com la seva família era pobre, habitualment robava menjar als supermercats. L’àvia deia que per a ell era peccata minuta. Un dia va anar a l’església i el cura va començar a educar-lo. Des d’aquell dia i per saecula saeculorum es va convertir en un bon noi. El cura el va enviar a una escola i com que era bon estudiant va acabar el batxillerat amb excel·lent cum laude. Després d’acabar la universitat es va convertir en professor en la facultat de filosofia, i fins i tot el van nomenar doctor honoris causa. La meva àvia estava tan orgullosa de que un nen tan pobre hagués arribat a tenir aquesta vida, que ho explicava vrbi et orbi perquè tothom s’adonés que amb l’ esforç es pot aconseguir qualsevol cosa. Durant tota la vida va seguir en contacte amb el cura del poble i sempre que podia anava a les misses de rèquiem per recordar als veïns que havien mort. L’àvia em va explicar com a cosa curiosa que en aquestes misses en Lluis sempre deia les darreres paraules i acabava dient RIP. per desitjar-li al mort que descansi en pau. La veritat és que d’aquesta última part de la història no vaig entendre gaire, però es mea culpa per no anar mai a missa.
Llatinismes IX Un dia estava veient un programa a la televisió, que tractava d’ uns germans d' una família del Marroc. Estaven parlant de com veien la vida al seu país i la seva opinió sobre viure a Espanya. Vivien a un poble molt petit de l’Atlas on el treball era molt dur perquè eren pagesos. A part dels seus pares, vivien amb tres germanes més a casa. El més gran es deia Mohammed i volia tenir una família i un treball al Marroc, i la seva frase preferida era beatus ille, perquè li agradava molt mès viure al camp. El més jove es deia Ali i volia anar a Espanya perquè deia que audaces fortuna iuvat i com ell es considerava molt valent pensava que tindria sort. Cadascú tenia la seva opinió però no es barallaven perquè de gustibus non disputandum. Ali tenia uns amics que feia un any havien emigrat i per això deia que a Espanya es vivia millor que al Marroc i que si treballava podria aconseguir tenir un bon cotxe i diners per divertir-se. Li repetia moltes vegades al seu germà la típica frase de carpe diem, perquè era jove i no volia perdre el temps treballant al camp. Ali pensava que Mohammed no volia arriscar-se perquè vivia en aurea mediocritas a una vida còmoda i mediocre. Anava a treballar al camp amb el seu pare i no tenia cap diversió quan acabava la seva jornada. Mohammed intentava convèncer al seu germà per quedar-se al Marroc perquè li feia por que al viatge hi hagués algun problema. Per això sempre començava a parlar amb un to de captatio benevolentiae perquè atengués les seves paraules. També li deia que era molt jove per prendre aquesta decisió amb la intenció de que la seva idea quedés ad calendas graecas. , és a dir que no ho fes mai. Ali escoltava atentament les raons del seu germà però en realitat pensava que la seva opinió la havia de prendre cum grano salis, perquè volia provar-ho per saber si tenia raó. Realment pensava que ja tenia la decisió presa i que en poc temps emigraria a Espanya. Alea iacta est , perquè no hi havia marxa enrrera.
Llatinismes X Ara que estem tota la família a casa sense poder sortir pel confinament, per entretenir-nos juguem moltes vegades a jocs de taula. Els meus pares i jo juguem sempre però al meu germà no li agraden gaire i només ho fa alguns cops. A ell li agrada més fer esport, però jo li dic que jugui perquè mens sana in corpore sano, ja que com fa tant esport serà molt bo als jocs de taula on s’ha de pensar. Un dia que vam jugar al Catan, a la primera partida vaig guanyar molt ràpid per molts punts i vaig dir als meus pares: veni, vidi, vici. Ells van riure i van demanar jugar més. Un altre dia vam jugar al Scrabble, que es un joc en el qual s’han de construir paraules ja existents amb les lletres que et van sortint. Quan es va posar difícil, el meu pare va posar una paraula molt estranya. Quan la vam buscar al diccionari no existia i ell va voler canviar-la però li vam dir que verba volant, scripta manent. Si es jugués parlant ho podria canviar però com està escrit s’ha de mantenir. Per aquesta paraula no va sumar punts. Quan va protestar li vaig dir que intelligenti pauca per la qual cosa no calien més explicacions. Per no discutir vaig comparar la paraula (que és el mateix que dir he confer amb el que diu el diccionari) i no la vaig trobar. Per tal que es quedés tranquil li vaig dir que encara podia guanyar, però que errare humanum est. Ell em va contestar que en comptes de tant parlar podríem haver acceptat aquesta paraula o el que és el mateix facta non verba. Està clar que la paraula no va valer i va perdre la partida. Un altre joc al que juguem bastant es el parxís, en el que la meva mare és una experta i guanya gairebé sempre. Sempre que mata una fitxa diu: nihil novum sub sole i quan guanya la partida diu non plus ultra. Jo li dic que no m’agrada jugar amb ella al parxís perquè sempre ens guanya, però a més a més ens vacil.la.
Llatinismes XI Recordo un dia fa temps, que havia quedat amb la meva amiga Carla al parc de davant de casa i va arribar un grup de joves que planejaven les seves vacances d’estiu. Els nois estaven a punt d’acabar el primer any a la universitat i volien fer el camí de Santiago. Els agradava el viatge d’Astúries a Santiago i viceversa. Entre ells va haver moments de discrepància en l’elecció del destí fins que un d’ells els va dir: ‘inter nos, decidirem el lloc i com sempre serà l’encertat on gaudirem i ens ho passarem d’allò més bé’. En escoltar-lo la resta d’amics es van aixecar a picar-li de mans, id est, estaven tots d’acord en que formaven un grup molt maco i s’ho passarien molt bé en qualsevol destí. In situ anaven buscant les possibles rutes. Ídem pels hostals de peregrins que es trobarien pel camí. Aquesta ruta per se estava preparada per tenir allotjaments ben distribuïts i a preu assequible a totes les butxaques. Cada cop el grup estava més animat explicant el bon vi de la vid gallega i el famós pop afeira cuinat en calderes de coure, al estil tradicional. Van començar a fer llistes per repartir les feines, un miraria els horaris de tren, un altre les distancies a Google Maps etcètera. Això em va recordar el viatge que vaig fer quan era petita amb el grup d’esplai, es un destí molt sui generis, es pot fer a qualsevol edat i butxaca. Post scriptum: la meva amiga m’havia enviat un Whatsapp dient- me que arribaria tard però jo em vaig quedar asseguda al banc escoltant els plans dels viatges dels nois.