Alba Oliva, L'Odissea d'Alba

Yoga, llibres, viatges, receptes, sentiments, records, festa, jocs, homenatges…. Si vols veure això i moltes coses més, ja podeu veure l’Odissea d’Alba, un programa d’11 vídeos on gaudir i riure una bona estona.

L’Odissea d’Alba Alba Oliva Molina INS Can Planas 2n batxillerat 2016-2017 Llatí

Guió I Hola nois i noies!

Suposo que algú de vosaltres us preguntareu on estic, qui sóc, què vull dir-vos… doncs quedeu-vos i us ho explicaré tot!. Durant unes setmanes, m’engresco en una petita aventura on a través d’uns vídeos aniré desvetllant alguna cosa sobre la meva vida, gustos, aficions, i arran d’això em podreu veure fent diferents coses, i així tots i totes em podreu conèixer millor. Per tot això, a aquest mini projecte meu he decidit donar-li el nom de L’Odissea d’Alba. Avui us porto a un dels llocs més especials per mi, el jardí de casa. Tot això té molta relació amb el vídeo que us he preparat, ja que m'obro a tots vosaltres perquè em conegueu una mica més. Aquest espai, el qual dic que és un dels més especials per mi, com ja podeu veure està ple de flors, d'arbres i plantes, té un gran maremàgnum de vegetació, a mi em porta molts records, em desperta les ganes d'estiu, de sol, d'amics, de festa, etc. Com ja us he dit, ja que us porto un vídeo per tal que em conegueu millor, doncs volia fer-ho en un dels meus llocs preferits, on m'agrada molt estar i gaudir fent diferents coses com llegir un bon llibre.

Per tal de fer-vos més entretingut el vídeo i també ensenyar-vos part de la meva vida us he portat algunes coses meves que us aniré ensenyant a mesura que avanci.

Arribat aquest moment, voleu saber coses o no? DONCS VINGA COMENCEM!!

1. Em dic Alba Oliva, visc a Barberà del Vallès i tinc 18 anys 2. Tinc una germana, que es diu Miriam, té 21 anys i d’ella tinc poques paraules, suposo que com tots els germans també ens barallem, però sincerament no sé què faria sense ella, com es diu moltes vegades, “Ni contigo ni sin ti” simplement es el meu àlter ego.

3. Tinc 4 gossos, 3 gosses que es diuen Abril, Noa i Bella, i un gos que el tinc des de fa molt poc temps, ara té 3 mesos i es diu Yako.

4. D’aficions en tinc molt poques, però la més gran és la lectura. M’apassiona llegir, i sobretot que em recomanin llibres, tot i que potser després quan vaig a comprar un llibre no faig cas d’aquestes recomanacions, però me les apunto i tinc grans llistes de llibres pendents a la meva habitació. Haig d’afegir que tinc poques manies, però aquí una sí que tinc, i és que no m’agrada agafar els llibres de la biblioteca o de qualsevol altre lloc, crec que solament d’obrir la tapa i trobar un ex-libris amb el nom de la biblioteca demostrant que no és meu i per tant, que no el podré afegir a la meva llibreria, m’enfada. De llibres us podria ensenyar un munt, però en aquest cas solament us ensenyaré un dels meus llibres estrelles, el qual vaig descobrir fa poc temps, i és aquest Dime quién soy de Julia Navarro. Aquest llibre té un addenda, ja que després d’acabar-ho van voler afegir unes paraules de la pròpia autora, però tornar a escriure i a imprimir tantes còpies els costava molts diners.

5. Lligat una mica amb el punt anterior i amb el meu amor per la lectura us confessaré un dels meus petits desitjos pel futur, i es tenir una gran biblioteca a casa meva, d’aquestes típiques de pel·lícules que ocupen una habitació sencera. Què creieu, ho aconseguiré o no?

6. Ficada en les manies més personals, un confessaré una altra. M’encanten les colònies, de fet en tinc moltes i m’encantaria tenir moltíssimes més, però amb el tema de posar-me les colònies sóc una mica estranya … i ara us preguntareu, com pots ser estranya en posar-te una colònia? Doncs si!! Jo em poso les colònies a mesura de com tingui l’estat d’ànim o a previsió de com m’anirà el dia. Si estic molt contenta i preveig un dia tranquil i sense cap complicació em poso una colònia molt dolça que no olori tant, però si en canvi estic enfadada o trista o haig de presentar un treball, haig de fer un examen o qualsevol cosa així doncs hem faig una pujada d’adrenalina i hem poso colònies fresques que olorin molt. Aquí també us he portat dues de les meves preferides i que representen una per cada cas.

7. Un altre de les meves passions són els anells, m’encanten. Us he portat el lloc on els guardo, que és una caixa que em van fer a mà per l’amic invisible i aquí els tinc tots organitzats sobretot per la mida.

8. Tinc un tatuatge a la zona del coll per darrera, que és una calavera amb una rosa, i m’agradaria fer-me mes però crec que encara no he trobat el motiu.

9. Tinc una afició des de fa molt de temps, i és la cuina, m’encanta!. Però sí que és veritat que ara ho practico menys...

10. Tinc un petit trauma des de petita, ja que em vaig presentar a un concurs de lectura, i vaig perdre. Crec que mai podríeu endevinar quin àlies em vaig posar per entrar al concurs. Jo en aquell moment tenia el típic pensament que creus que ets el millor en tot, sobretot en l’ínterim entre els 10 i els 14 anys, i creia que seria la persona que millor llegiria de totes, fins que va arribar la que em va treure el premi. De totes maneres, tot i no guanyar, als participants ens van donar un accèssit, que òbviament endevineu què era? (Un llibre).

11. Odio les persones que intenten aparentar una cosa que no són i imiten als altres creient que són més que ells, els anomenats esnobs. M’he trobat amb moltes persones així, suposo que com tothom i l’única cosa que m’alegra de trobar-los és que aprens a allunyar-los.

12. L’any passat, durant la setmana Santa vaig fer el curs de monitor, que organitzava l’ajuntament. Podria explicar-vos milers d’experiències precioses de la meva vida, però aquesta va ser increIble, de les millors, les pràctiques les vaig fer aquest estiu a l’escola del Bosc, (ups), lapsus linguae, a l’escola Elisa Badia. M’ho vaig passar increïble i vaig aprendre un munt de coses, ja no solament relacionades amb el curs sinó a nivell més personal i de grup. A més, em vaig endur un grup d’amics els quals actualment tinc relació i espero tenir-la per sempre.

Fins aquí aquesta primera entrega de L’Odissea d’Alba, on tots m’acompanyareu pel camí de la meva vida i dels meus records. Moltes gràcies per veure’m, espero que us hagi agradat i que em vegeu la setmana que bé en una segona entrega!

Per últim, donar-vos les gràcies i un petó molt gran, o el que és el mateix Plurimas gratias ago et basia mille, però sobretot donar-vos un consell, que no se us escapi mai la llibertat!.

(Liberae sunt nostrae cogitationes, “lliures són els nostres pensaments”)

Guió II Hola nois i noies, benvinguts un altre dia a L’Odissea d’Alba, un programa on tots ens ho passarem molt bé!

Avui us porto un vídeo una mica diferent, ja que com vaig dir a la meva mini presentació, aquí em podreu veure fent diverses coses. Dues de les coses més importants per mi són per una banda els amics, i per l’altra riure, riure sempre, així que avui he preparat un vídeo perquè riguem tots junts, però no us creureu que viatjaré sola en el meu vaixell per aquesta aventura no? DONCS NO! Ho faré acompanyada, millor dit, molt ben acompanyada.

Estimats i estimades, doneu un fort aplaudiment a la meva amiga Noelia!!!!!!

Noelia: Hola a tots!

Jo: Ja us he dit que avui faria aquest vídeo acompanyada de la meva amiga Noelia, però abans de passar a l’acció volia presentar-la com es mereix i deixar imprès en un vídeo la nostra historia. La Noelia i jo ens vam conèixer quan vam entrar a l’ ESO al mateix institut, i ens vam relacionar molt ràpidament, ja que ella és una persona molt riallera, amb una gran vis còmica, i això a mi em va cridar molt l’atenció. Després ens va passar el que suposo que passa en moltes amistats, que es talla, però no per cap disputa ni res, sinó simplement perquè ens vam allunyar. Després, vam tornar a coincidir a batxillerat, sobretot en les classes de llatí i grec, que com érem poques persones doncs vam començar una altra vegada a parlar, i així fins ara.

Noelia: I espero que per sempre!

Jo: Potser d’aquí a un temps t’hauràs d’escriure un memoràndum per recordar-te de mi, però per ara ens estimem molt!.

Noelia: Però Alba, anem al quid del vídeo no? Que et poses a parlar i no acabarem mai.

Jo: Doncs sí, tens raó!

Avui us he portat un vídeo on la Noelia i jo intentarem superar amb èxit set postures diferents de ioga. El ioga és una pràctica que va néixer a Orient, i va trigar centenars d'anys a ser coneguda a Europa. Es refereix a una tradicional disciplina física i mental que es va originar a l'Índia. La paraula s'associa amb pràctiques de meditació en l'hinduisme i el budisme.

El ioga està molt present en les nostres vides, fins i tot el nostre ajuntament va intentar oferir uns cursos de ioga al poble, però a l’assemblea en la qual s’havia de decidir no van arribar al quòrum de votants necessaris perquè s’aprovés la decisió, per tant no va ser possible.

Pot ser que alguna postura no ens surti, però nosaltres ho intentarem! Donarem un ultimàtum a aquella postura que no surti perquè així el vídeo no es farà tan llarg.

Esteu tots preparats?! DONCS COMENCEM! Jo: Com a primera postura he posat la més difícil, és el súmmum de totes, però sempre m’ha agradat treure les coses difícils primer.

Postura I Noelia: Després d’una postura tan difícil, ara tenim una més senzilla.

Postura II

Jo: Amiga, crec que si t’hagués pagat per ajudar-me en aquest vídeo, per la postura que bé ara hauria d’haver-te donat un plus...

Postura III

Postura IV

Postura V

Postura VI Postura VII

Jo: I per fi, ja hem acabat!!!! Espero no haver-te cansat amiga meva, ara segur que quan em vegis pel carrer em faràs un rictus de fàstic per haver-te fet patir tant...

Noelia: M’ho he passat molt bé!

Jo: Per cert, us haig d’afegir una postdata, perquè abans se m’ha oblidat de dir-vos una cosa, tot això ha estat fet en directe, cap postura ni res estava preparat, és a dir, heu vist la nostra primera experiència, sense cap pràctica.

Doncs bé navegants meus fins aquí la segona entrega de l’Odissea d’Alba, on de mica en mica anireu descobrint diverses aventures de la meva vida.

Espero que us hagi agradat, que em vegeu la setmana que ve en una tercera entrega d’aquest programa i ja sabeu, Plurimas gratias ago et basia mille!!!

Avui el meu consell del dia bé molt relacionat amb l’amistat, ja que he compartit el vídeo amb una amiga meva, i és aquest: El que busca amics sense defectes, es queda sense amics.

Un petó molt gran i moltíssimes gràcies!

(Sine amicitia, vita esse nullam, “la vida no és res sense amics”)

Guió III Hola nois i noies!

Benvinguts a la tercera entrega de l’Odissea d’Alba, ja us aviso que avui pujareu al meu vaixell per recórrer els viatges de la meva vida. Després del vídeo de la setmana passada avui us porto un més tranquil. Jo segueixo amb el meu propòsit de què em conegueu i descobriu els meus gustos, les meves experiències, i per això avui us porto una part molt especial de la meva vida. Haig d’afegir que sóc una persona una mica diferent de la majoria de la meva edat, sóc una rara avis, ja que m’agrada molt sortir amb la meva família, fins i tot m’agrada més que amb els meus amics, també suposo que depèn de la relació amb la teva família. És veritat que en els meus 19 anys he fet pocs viatges, però els que he fet, han estat molt especials.

Voleu volar fins al primer destí? Endavant!

Primer començaré pel meu primer viatge, ja us dic que no són fora d’Espanya, ja que jo solament he sortit d’Espanya dos cops, els altres viatges han estat per aquí, per això no solament us explicaré als llocs on he anat, sinó els llocs on m’agrada anar de vacances, o com a costum.

1. Tots els estius, a part de fer algun viatge amb la família o amb els meus amics, vaig una setmana com a mínim al poble del meu avi, que està a Sòria, es diu Almazán. És un poble molt petit, però tot i ser així ha tingut anys molt complicats i, sobretot en temes d’atur i problemes polítics, actualment l’statu quo ha millorat molt. Vaig des de que vaig néixer i normalment amb els meus avis, la meva germana i la meva tieta. Suposo que una de les raons per les quals m’agrada anar és que allà estan els meus cosins, que tot i que viuen a Barcelona i a Badalona solament ens veiem allà, a més tenim les nostres cases al mateix carrer i estem tot el dia junts. Sempre dic que aquesta setmana d’estiu és la setmana més esperada de tot l’any, però després passa molt de pressa i quan t’adones ja has de tornar un altre cop a casa, a la rutina… El que més m’agrada és la tranquil·litat, el modus vivendi de les persones de poble és molt diferent a la ciutat.

2. A nosaltres sempre ens agrada aprofitar ja que estem al poble i visitar llocs que estan més a prop que des de Barcelona.

Hem visitat Burgos, Terol, i algun lloc més però un dels que més recordo va ser a Segòvia, un lloc que no se m’oblidarà mai. Vaig anar l’any 2011, i òbviament vam visitar l’aqüeducte, l’Alcázar, i un monestir, a part de milers de parcs i zones lliures que hi ha. Aprofitant que érem a Segòvia i jo sempre havia volgut anar, vaig demanar-li el favor a la meva tieta i com un quid pro quo em va portar a visitar els jardins de les fonts del Palau de San Ildefonso, on hi ha molts arbres, molts camins, laberints, però la pena és que moltes fonts no estaven en funcionament, sobretot les que eren més grans, però la veritat és que un lloc molt bonic.

3. Des de fa cinc anys, cada any normalment pel gener o febrer vaig amb els meus pares i els meus tiets a Andorra, on lloguem una casa i estem un cap de setmana. Jo m’ho passo molt bé i la neu m’encanta, però sí que és veritat que el fred moltes vegades em fa perdre les ganes de sortir i a vegades penso que no aprofito del tot el temps, però quan no surto un dels plans que més m’agrada és acompanyar-me d’un llibre i veure les precioses vistes que es veuen des del menjador.

4. L’any 2014 va ser el segon cop que vaig sortir d’Espanya, però en canvi té el número 1 en els meus viatges estrelles, i va ser el viatge de fi de curs amb els meus companys. Vam anar a Itàlia, més concretament a Venècia, Pisa i Florència. El que més em va agradar va ser Florència, però la veritat és que una cosa que em va desagradar una mica va ser la gent, i sobretot, la quantitat de gent que roba. A més, és que és al·lucinant el modus operandi que té aquesta gent per robar, de fet a un company meu li van treure la documentació i no ens vam assabentar ningú. Traient tot això, haig de reconèixer que Itàlia té molt racons especials, vam visitar moltes coses en el nostre temps lliure, tot i que en algunes esglésies o edificis no vam poder entrar perquè la conditio sine qua non era tapar-se les cames i no portàvem res.

5. I com a últim petit viatge us porto fins a Ciudad Real. Vaig anar l’estiu passat durant una setmana amb la meva família i una de les coses que més em va agradar va ser el menjar, és un dels llocs que millor he menjat. Al poble on érem tampoc vaig fer moltes coses perquè era un poble petit i no gaire divertit però vam sortir dos dies.

El primer vam anar a Almagro, una ciutat petita però amb coses boniques, com la plaça major o el corral de comèdies. Una de les coses que més em va cridar l’atenció és que feien petites escenes d’obres pel carrer, concretament el dia que jo vaig anar estaven interpretant l’òpera prima de Miguel de Cervantes, La Numancia, de l’any 1852. Van interpretar a Miguel de Cervantes perquè ell té la funció de primus inter pares entre tots els escriptors. I el segon dia, per acabar d’una manera triomfal la nostra setmana vam anar a Toledo, d’on vaig sortir enamorada. Allà vam poder visitar les portes, la catedral, els miradors, l’Alcazar, el centre històric, l’acadèmia d’infanteria, etc.. Vam entrar al Museu de l’exèrcit però hi havia conferències sobre l’exèrcit i el casus belli de la guerra de 1835 i vam sortir ràpidament.

I aquests han estat els meus viatges i les meves experiències pel nostre territori, espero que dintre de molt poc tingui moltes més per explicar. Cada vegada que surto m’adono més de la importància que té compartir el temps amb els teus, que sembla que ja solament es parla de futbol i de mòbils. De fet, avui he quedat amb dos amics meus, i hi han passat mitja hora parlant sobre el transfert d’Alexandre Isak al Real Madrid, que ha costat 10 milions d’euros, que li diuen la perla sueca…aquestes coses avui dia són vox populi, tothom les parla.

I fins aquí la tercera entrega de l’Odissea d’Alba, espero que us hagi agradat i que em vegeu la setmana que ve. Moltíssimes gràcies per veure’m, o el que és el mateix, Plurimas gratias ago et basia mille!

El meu consell d’avui és una mica diferent, ja que no és ben bé un consell, sinó una frase molt meva i de la meva família: Hogar, dulce hogar.

(Si vis amari ama “Si vols ser estimar, estima”)

Guió IV Hola navegants meus, benvinguts un dia mes a l’Odissea d’Alba! Jo volia preguntar-vos una cosa…. Heu menjat avui o no? Doncs obriu bé les boques perquè passareu molta gana… Ja us vaig dir que una de les meves aficions era la cuina, sempre m’ha agradat, i jo em vaig proposar fer una recepta en un dels meus vídeos, i tot i que va ser una proposta sine die, ja que no sabia quin dia ho faria, el dia ha arribat! Avui us porto una recepta perquè tots i totes la feu a casa i tasteu coses noves. A mi sempre m’ha agradat i interessat molt l’Antiga Roma, amb els costums i les formes de vida dels romans, per això la recepta que farem avui és típica d’aquella època. Tampoc creieu que els menjars eren molt diferents dels d’avui dia, ab illo tempore, en aquella època ja s’utilitzaven productes com la mel o els dàtils.

M’he aixecat aquest matí a les 8 ante meridiem per comprar els ingredients, tot i que us haig de confessar que sóc tan despistada que m’he oblidat un ingredient i he anat a comprar-ho in extremis, solament quedaven cinc minuts per tancar…. així que després de tota aquesta Odissea espero que em quedi molt bé! Vinga, que us els ensenyaré.

Ingredients: • 50 gr de farina • 150 ml de llet • oli • mel • pebre negre Una vegada vistos els ingredients crec que podríem passar a l’acció oi?

Després de rentar-nos les mans, pas molt important per elaborar qualsevol menjar, hem de posar a bullir la llet.

(Mentre bull) - Sabeu, els aliments bàsics de la societat romana eren el blat, amb el qual òbviament feien pa i el vi. També es menjaven olives, carn i alguns tipus de peixos. És veritat que la gastronomia variava molt del tipus de recursos que tingués una família, segurament els rics menjarien menjar de més qualitat que no pas els pobres.

Quan veiem que comença a bullir afegim la farina. Això ho hem de coure uns minuts fins que veiem que queda una massa espessa. Una vegada estigui ho retirem del foc i ho deixem refredar.

Aquest dolç fregit, és una bona opció per berenar, perquè com és molt dolç i molt pesat no ho menjarem per sopar, que en teoria ha de ser l’àpat més lleuger del dia.

Això és un altre de les coses que desperta la curiositat sobre el món romà, ja que nosaltres fem un sopar lleuger, i ells el sopar el feien l’àpat més complet i entretingut.

El seu menú es basava en tres plats: El gustus, que seria com un aperitiu que podia ser meló, tonyina, tòfones… La Prima mesa que era el plat fort i podia ser pollastre, cabrit, etc.. i finalment la secunda mesa, que eren els postres. Imagina’t sopar a les 11 post meridiem i ficar-te tots aquests plats… mare meva no sé com dormiríem després…

Un cop s’ha refredat, hem de tallar la massa en forma de bastons o la forma que vosaltres vulgueu. I després de tallar-les les fregirem en oli molt calent.

Mentre la massa s’està fregint, us haig de dir una notícia perquè quan ho he escoltat, he anat ipso facto a mirar a internet si era veritat perquè no m’ho podia creure. Heu escoltat aquesta això de l’home que han agafat in fraganti robant carabasses? A mi no em sembla bé robar, de fet cap cosa, però home, ja que et poses doncs roba alguna cosa de la qual puguis treure més profit que fer-te una crema no? Potser li tenia afecte a les carabasses, i quan faci el seu testament in articulo mortis se les deixarà als seus fills, qui sap…

Deixant les notícies paranormals i tornant al nostre plat estrella, com a últim pas, quan encara estiguin calents, li afegirem la mel, i si es vol, també es pot posar pebre negre mòlt. Això es pot acompanyar amb nous, pinyons o formatge fresc.

Doncs jo crec que a priori creia que no em quedaria tan bé, però a posteriori podem dir que té bona pinta oi?

I fins aquí aquesta entrega tan culinària de l’Odissea d’Alba, espero que us hagi agradat i que esteu tots anant a comprar els ingredients per fer-la!!! Moltes gràcies per veure’m i us espero la setmana que ve en un altre vídeo, i ja sabeu Plurimas gratias ago et basia mille.

El meu consell d’avui és una sola paraula, però té el màxim significat del que em transmet a mi l’art de cuinar, crec que és una de les poques coses on tens la llibertat de crear com tu vulguis, i és aquesta: Evasió.

Un petó!

(Consuetudo quasi altera natura “El costum és la nostra segona naturalesa”)

Guió V Hola nois i noies!

Avui us dono la benvinguda a un dels vídeos més especials per mi. Com ja us he dit alguna vegada, per mi una de les coses més important és la família, i com no podia ser d’una altra manera, he decidit dedicar un dels meus vídeos a ells. La definició o el concepte de família lato sensu inclou a totes aquelles persones descendents del progenitor, però com jo tinc molta família i per una altra banda també tinc altres persones a les quals he d’agrair moltes coses doncs he decidit dedicar-li també a amics o altres … ja anireu veient. Ja que el meu propòsit és dedicar unes paraules a aquelles persones importants, ad hoc he decidit fer-lo escrivint cartes. Al final les enviaré i així també serà com un petit regal per aquestes persones. No diré els noms ni a quina persona va dedicat però suposo que per les meves descripcions i paraules endevinareu de qui estic parlant, i si no doncs simplement espero que us agradi. Jo ja tenia in mente algunes coses que volia escriure però espero que ara em surti i fer-ho de tot cor. I a partir d’ara, que s'escolti la música i les muses m’inspirin…

Crec que haig de començar escrivint a aquelles dues persones que m’han donat la vida.

Tan protectors però a la vegada tan lliures. Per vosaltres sento que tinc moltes coses a dir-vos però a la vegada no en tinc cap. Des del primer moment de la meva vida heu estat allà, acompanyant-me en el meu camí, tant si ha estat feliç com si ha estat difícil i també sé que moltes vegades vulgueu o no vulgueu, volens nolens heu de fer coses amb nosaltres que segurament us avorreixen o no us fan gràcia. M’agrada aprendre de tothom, però sobretot de vosaltres, perquè sé que mai m’ensenyareu coses dolentes o que em facin mal, i espero poder aprendre molt temps més. M’agrada escoltar-vos mentre parleu dels vostres temps joves com si fossin ahir, de les vostres experiències o de com va sorgir aquesta petita història a la qual jo anomeno família.

Confio en què el nostre camí serà etern…

En un moment com aquest també penso escriure’t a tu, tot i que ara estem molt lluny.

Encara recordo com et vaig conèixer, demanant un bis a aquell concert a Sabadell, i el camí cap a casa on pensava que de veure’t acabaria vomitant, perquè la situació era ad nauseam. Encara que el nostre recorregut hagi estat curt ha estat molt intens, i no em penedeixo de res, perquè sé que tant tu com jo hem après i gaudit molt de cada un d’aquells moments que ara queden com a bonics rècords.

Tu no podies faltar en aquesta dedicatòria, i en particular em posa molt contenta escriure’t, he viscut molts anys al teu costat vivint moments inoblidables. Des de fa molt petita m’has ensenyat a divertir-me però sobretot has estat un gran exemple de superació, i sempre seràs un referent per mi. Tu m’has vist créixer, i després he tingut l’oportunitat de veure’t jo, veure com avances en aquesta època tan difícil, de com et

superes dia a dia. Sempre vius per impulsos, fent les coses motu proprio, per això espero que els fanals dels carrers no s’apaguin mai.

OH! I com no escriure’t a tu… La teva mà m’ha acompanyat en tot el camí escolar, i no solament a mi, tu agafes les mans de totes les persones que passen per la teva vida, i això és d’agrair, perquè nosaltres sentim que no ho fas com a treball, sinó com a part de la teva pròpia vida. Potser sembla que no, però nosaltres també percebem que el vostre afecte va in crescendo durant la nostra estada.

A tots ens ha passat, i aquesta etapa, sobretot de batxillerat, ha vingut com un monstre darrere nostre, i perquè no dir-ho… algun cop m’ha agafat els peus, però mai m’agafarà sencera. I una de les raons per les quals això no passarà és per l’estima i les paraules de tots vosaltres, de les persones que dediqueu cada minut del vostre treball a intentar que ningú baixi del vaixell, i que es mantingui recte i ferm fins que arribi a port, on cada un de nosaltres agafem un altre vaixell rumb direcció pròpia. Típic moment de.. es que ens dóna por quedar-nos in albis a l’exposició, o es que no puc amb això…. i sempre tens un… home, per tots els déus del Olimp, és clar que pots.

(Sic). Simplement, gràcies.

Em falta el meu àlter ego… la meva companya per tota la vida. Quan ets petita, la teva família stricto sensu en redueix als pares i als germans, i tot que m’hagués agradat tenir més, m’ha tocat el que m’ha tocat. Em vas cuidar quan vaig néixer i em cuides ara que sóc més gran que tu. Encara recordo petits moments de quan érem petites, aquelles carreres on acabàvem barallant-nos i aquella dóna ens feia quedar ex aequo, perquè cap de les dues podíem guanyar sense molestar-nos. Ja diuen que la nostra relació és una de les més boniques que hi ha, i estic totalment d’acord, no es pot comparar amb cap altre. Tot i ser més petita que tu t’he vist créixer com a persona, fer-te més madura i arreglar molts errors de la teva vida, però tot i això per mi sempre seràs 90% perfecte. Desitjo veure i viure molts moments més amb tu i poder-los explicar en un futur.

I fins aquí aquesta entrega taaan especial de l’Odissea d’Alba, que per uns moments s’ha posat melancòlica eh… però també m’agrada que descobriu aquesta part de mi.

Avui us he descobert in extenso els meus sentiments i les meves paraules per algunes persones, òbviament no estan totes, perquè per agrair tinc molta gent, però si no el vídeo es faria molt llarg. Espero que us hagi agradat i que em vegeu la setmana que ve en una pròxima entrega, i us puc avançar que serà més moguda i divertida.

El meu consell d’avui és que us deixeu estimar per totes aquelles persones que ho volen fer, que les que no volen ja se'n van soles. (“Memento vivire” Enrecorda’t de viure.)

Guió VI Hola nois i noies!

Benvinguts un dia més a l’Odissea d’Alba, avui ha tornat el meu vaixell, i per una segona vegada no el conduiré sola. El vídeo d’avui és una mini prova podríem dir de memòria, on he preparat un joc, però abans d’explicar-vos res, donem la benvinguda un altre dia més a aquest programa nostre, a la senyoreta Noelia.

(Entrada) Està tan present en els nostres vídeos que crec que la Noelia i jo ja semblem com una parella de fet, de totes maneres seríem un matrimoni de facto, perquè tot i que ens comportem com un matrimoni amb els nostres vídeos i molts moments més que no veieu, no tindríem el reconeixement legal d’una relació.

Deixant de banda les nostres declaracions, us explicaré el vídeo que us porto. Per avui he preparat un vídeo, amb unes targetes on hi ha 6 noms, tres per cada una. A les targetes ja veieu els noms: (Clitemnestra, Atena, Deucalió, Àrtemis, Perséfone i Virgili.)

Per no desvetllar cap cosa, direm que tots són personatges importants de l’Antiga Roma i Grècia, alguns mitològics. A la part de sota de les targetes hi ha les paraules que estan prohibides, perquè són molt evidents i s’endevinaria de seguida el personatge. El funcionament del joc és el típic, et poses la targeta al cap, i l’altra persona t’anirà dient informació perquè arribis fins a l’indentitat del teu personatge.

Haig de dir, que per fer aquest vídeo una mica més cruel, la que perdi el joc d’avui haurà de fer un repte que l’altre decidirà, i ho penso gravar, sé que és molt cruel però ja sabeu, dura led, sed lex, però com jo et conec i sé que em dius que si però després no ho fas, he portat un contracte perquè em signis el nostre pacte, i una vegada signat, pacta sunt servanda. Si perds tu, potser em penso pujar el vídeo a internet, però tenint la seva autorització, perquè no serà la primera vegada que sense saber que pujar coses d’una persona sense el seu permís està prohibit, han penjat informació i els han tancat les xarxes socials per denúncies, i tot i que no ho sabessis això no s’excusa, ignorantia legis non excusat… Vinga que començarem ja!

Repartirem les targetes, i et deixaré començar a tu perquè ets la convidada del meu vídeo, i crec que l’últim perquè després d’això segur que em declares persona non grata a la teva vida…

(Frases per endevinar els personatges i paraules prohibides: Clitemnestra. Prohibit: Agamèmnon, assassinat a la banyera, amant, la seva germana va ser nascuda d’un ou, Micenes.

• És una dona, exemple del que no s’ha de fer, en contraposició a Penèlope.

• Era reina.

• Tenia tres fills.

• Va ser assassinada pel seu fill en venjança.

Atena. Prohibit: deessa, Minerva, judici, guerra de Troia, òliba.

• Era filla de Zeus.

Va participar en un judici.

• No va tenir amors, se la coneixia com verge.

• Un dels seus atributs és un animal.

Deucalió. Prohibit: Prometeu, Pirra, repoblar la terra, Bíblia, Noè.

• Era un home mortal.

• Va construir un arca i va pujar amb un familiar seu per intentar salvar l’humanitat.

• Té un símil amb una història posterior.

• Van anar a l’Oracle de Delfos.

Àrtemis. Prohibit: deessa, Leto, Apol·lo, Diana, animal sagrat, sacrifici d’Ifigènia.

• Filla de Zeus.

• Participa en un mite que té com a causa la mort d’una cosa que li atribueix.

• Se l’identifica amb fletxes.

Perséfone. Prohibit: Prosérpina, mort, Hades, inferns.

• Filla de Zeus.

• Va ser raptada per un familiar seu com a esposa, i va ser portada a un lloc on va ser reina.

Se li atribuïa amb el creixement de les plantes i de la renovació.

• Virgili. Prohibit: Bucòliques, Geòrgiques, i Eneida, Nàpols, vida del camp, Octavi August.

• Va ser un poeta romà.

• Li van treure les terres del seu pare.

• Va tenir un encàrrec d’un emperador romà molt important.

• Va escriure tres obres importants, i al final de la seva vida va demanar que si no acabava una d’elles, la cremessin. )

Ja hem acabat el joc!!! I acabarem ràpidament perquè amb els crits dels nostres vídeos, els meus pares em faran fora de casa i tot, perquè ja sóc major d’edat i la patria protestas obliga a donar protecció als fills fins als 18 anys… PER CERT! Abans d’acabar el vídeo, us haig de dir que he llegit novetats en el cas del nostre amic que robava per fer-se cremes de carabassa, l’hauré de convidar a uns dels meus vídeos, perquè segueixo sense entendre-ho. Fins ara no hem tingut cap sentència del cas perquè el cas estava encara en mans del jutge, és a dir, sub iudice, però avui he llegit el titular de: Seguint el principi de in dubio pro reo i a falta de proves, l’acusat ha quedat absolt. A falta de proves no ho entenc perquè el van agafar robant però la justícia és així… però no podem fer res, perquè els jutges decideixen, i ells tenen el poder i el càrrec de iure, és a dir, per nomenament oficial.

•

Deixem de banda les super noticies per acomiadar aquí aquest vídeo, espero que us hagueu rigut i que us hagi agradat molt. Moltes gràcies per veure’m i us espero la setmana que ve en una pròxima entrega de l’Odissea d’Alba.

El meu consell d’avui és com un petit deure, i és: El que no treu a passejar el somriure un dia, igual que la resta del món, perdrà aquell dia.

(Audietur et altera pars: A l’altra part també se l’ha d’escoltar)

Guió VII Hola nois i noies!

Us dono la benvinguda un dia més a l’Odissea d’Alba, que aviat haurem de canviar el nom, perquè això ja és la nostra Odissea, si em faig famosa pels nostres vídeos i cobro molts diners no us preocupeu que faré càlculs i us donaré el que us toqui per càpita, i tant de bo poguéssim dir que hem aconseguit un superàvit, de tants diners recaptats.

Si no us heu assabentat per tots els vídeos, jo sóc una persona a la qual li encanta parlar, amb tothom i del que sigui, quan busqui treball ho hauré de posar al meu curriculum vitae, perquè potser em fan fora i tot del que parlo, però és que jo sóc així, m’agrada somriure sempre, no com les típiques persones que no tenen expressió a la cara, sembla que tenen rigor mortis.

Segueixo amb la meva oratòria, avui he vingut amb ganes de parlar i de transmetre les meves opinions, i per això us porto un vídeo sobre un tema potser no tan divertit, però molt actual i almenys per mi interessant, la gestació subrogada. Us haig de dir que m’he hagut d’informar sobre aquest concepte, perquè tot i que estic actualitzada del que passa, hi ha molts termes que potser encara no entenc. Sé que exposar la meva opinió tant lliurement en un tema com aquest pot aixecar possibles opinions contràries, però jo sempre m’he considerat una persona molt respectuosa, i comprenc totes les opinions encara que no les comparteixi, però segueixo amb la meva idea que en els temps en què estem i amb la modernització i la llibertat que hi ha, sobretot a nivell de pensament, aquests temes els haurien de portar a referèndum. Abans de començar a parlar del que és o del que comporta, us explicaré la raó per la qual he escollit aquest tema. Jo sóc una persona molt jove encara per parlar de temes d’embaràs i de bebès, però jo he tingut un cas molt proper, en concret a la meva família, d’una dona que no ha pogut complir aquest somni de ser mare, per raons de salut..., per això crec que és necessari que se sàpiga possibles solucions per complir els somnis de moltes dones, i òbviament també homes. Perquè segueixo pensant que aquesta és una de les parts més injustes de la vida, les dones que poden tenir fills moltes vegades els tenen perquè s’han quedat embarassades però no els volen, i les dones que volen ser mares no poden, potser és casualitat, però passa.

Sempre es veu el típic cas de la noia enganxada a les drogues patint delirium tremens, o també amb problemes amb l’alcohol, que els han de donar un placebo mentre elles creuen que són medicaments amb eficàcia mèdica, i després tenen els problemes que tenen.

La gestació subrogada és un procés, també anomenat mare de lloguer, on una dona i una altra persona o parella la qual no poden tenir fills per diversos factors com poden ser infertilitat, riscos a l’hora del part o de l’embaràs per dèficit de ferro que impedeix que l’embrió creixi, parelles homosexuals… signen un acord on accepten que se li introdueixi a aquesta dona o mare de lloguer un embrió engendrat prèviament per fecundació in vitro, que es fa fora de l’organisme, en contraposició a in vivo, que es fa dintre, al seu úter, i així portar-lo a la vida on finalment serà entregat als que seran els

seus pares. Per tant, l’única funció de la persona gestant és engendrar i donar a llum al bebè, però sí que és veritat que encara existeixen casos on la gestant és també la donant d’òvuls. El primer pas és trobar a la dona que gestarà aquell nen, normalment ho fan per la compensació econòmica, però en casos menys habituals, són per altruisme.

A aquella dona se li fan proves de salut i altres per veure com està. Després se signa el contracte, i finalment es passa a fer el que és la fecundació.

El nostre problema: que a Espanya no està permès, perquè aquí es considera que la mare legal d’un nen és aquella que l’ha parit. El problema més gran és en portar al nen de retorn a Espanya, perquè li poden denegar la nacionalitat espanyola. Els països més freqüents per portar a terme aquesta pràctica són els Estats Units on cada vegada hi ha més centres preparats per això, abans llegia que hi ha una ràtio d’uns 30 centres per cada 100 persones, a l’Índia sempre ha estat permès, però a partir del 2013 es va fer una llei on es prohibia per parelles homosexuals, solters i parelles de països on no està permesa la gestació subrogada. A Ucranïa també està permès, a Grècia és possible fer-ho sempre que siguis resident allà, que la gestant i l’embrió no tingui cap vincle genètic, i que les dones portin papers mèdics on justifiqui que no poden gestar per si mateixes.

A Rússia està permès i és accessible per indicacions distintes com malformacions de l’úter, malalties, etc, de fet Rússia va ser el primer país a portar a terme aquesta pràctica el 1995. Al Regne Unit i a Portugal també és legal, però sota unes condicions, com pràcticament a tot arreu.

La pregunta més freqüent sobre aquest tema és el preu que costa. Òbviament dependrà del país on es porti a terme, però de totes maneres en cap lloc serà molt barat, és una pràctica cara, però com tot avui dia, en qualsevol moment trobem aquest problema, per exemple avui hem anat uns companys i jo a la biblioteca per llogar un llibre i la prorrata ens ha sortit a pagar 4 euros cadascú, per un llibre, o sigui que tot està car, imagineu-vos encara més les tècniques de reproducció assistida com aquesta.

Com a despeses de la gestació tenim les despeses del que és l’embaràs pròpiament dit, metges, alimentació, etc, també tenim despeses d’agència que són les empreses encarregades de buscar la dona gestant, aquest poden variar depèn del país, però països com Grècia o Rússia el preu és sobre els 8.000 i 12.000 euros. En casos com Canadà pot ser de 12.000 i Estats Units de 20.000. Després estan les despeses legals, i el que és la compensació econòmica per la gestant. En total, et pot costar des de 35.000 a 150.000 euros, o sigui que imagineu aquelles famílies que no poden tenir fills i a sobre no tenen diners. D’aquest tema podria tractar milers de coses més, perquè és molt complex i té molta informació, és immens, però tampoc vull que es faci etern, així que aquí acabo. Si esteu interesats busqueu, que el món d’internet és una meravella.

Això si, abans d’acomiadar aquest vídeo, us faré el típic consell del dia, i el meu sonarà molt a mare però crec que és el millor segons el tema que hem tractat avui, eviteu 100% el coitus interruptus a l’hora de tenir relacions amb les parelles, que després es veuen casos de nenes molt joves que pateixen embarassos no desitjats, i pensar que això es podria evitar. I fins aquí el vídeo d’avui, espero que us agradin també aquests tipus de vídeos diferents, no tan divertits però molt interesants, almenys per mi. I a part també penso que tenim una edat com per estar al cas de tots aquests temes, que qui sap el que ens esperà quan siguem grans.. i si no us ha agradat doncs espereu un altre, així també apreneu que no sempre es guanya, a vegades hem de sortir perdent.

Un petó molt gran! ..

(Vires acquirit eundo: “La força s’adquireix avançant”)

Guió VIII Hola nois i noies, benvinguts un dia més a l’Odissea d’Alba. Ja tenia jo ganes de trobarme amb vosaltres un dia més…. Avui us porto un vídeo molt especial, i sobretot divertit, perquè fa poc va ser el meu aniversari 19 i això em va fer recordar el meu aniversari passat, amb els meus estimats 18 anys, i va ser taaant divertit que crec que es mereix un vídeo, perquè això sí que va ser una Odissea.

Suposo que com per tothom, celebrar els 18 anys és molt típic, tan típic que crec que és com una tradició ja i perdurarà per saecula saeculorum, tan normal com escoltar el rèquiem a les misses de difunts. Sortint de festa, sopant o simplement menjant unes patates al parc de davant de casa, de qualsevol manera es pot celebrar, però per mi va ser molt especial, ja que em van fer una festa amb tots els meus amics. Us haig de confessar, ara entre nosaltres, que la meva família i els meus amics no serveixen molt per guardar secrets, i la veritat és que m’ho esperava, sempre hi ha la típica àvia que no s’assabenta de res i et fica la pota preguntant alguna cosa, però això són coses sense importància, és peccata minuta. Però de totes maneres va ser especial, perquè a més la meva festa va ser com passat un mes del meu aniversari, per tant ja creia que no m’havien fet res i la sorpresa va ser molt més gran. Sí que va haver-hi alguns grups de Whatsapp i missatges que em van donar pistes, però ara sense que ningú ho sàpiga, això va ser mea culpa.

La manera amb la qual em van portar a la meva festa ni us l’explicaré, perquè d’escoltar-la em donaríeu la raó amb això de què els meus amics no s’han de dedicar a l’organització de festes. Tampoc us explicaré el funcionament d’una festa ni coses tafaneres, però sí que hi ha algunes coses que crec que mereixen ser explicades. El meu local, que és aquí a Barberà, té dues sales, i el meu aniversari era a una i a la del costat hi havia una altra festa, i a tothom li ha passat, estàs de festa, content, fa calor, surts del local a què et doni una mica l’aire i fins aquí tot perfecte, però quan vaig entrar no em pregunteu com, em vaig ficar a la sala del costat, imagineu quina vergonya, però és que per més inri, era una festa gitana. Aquí arriba el moment en el qual desitjaries tenir el poder de la invisibilitat o directament no existir, perquè si, a tothom li pot passar, però la vergonya la tens. Arribat aquest moment, alguna cosa havia de fer, i jo que sóc molt extravertida, sobretot en aquests moments, em va sorgir l’excusa menys ocurrent però perfecte per aquella ocasió, oferir-los pastís. Òbviament, ningú volia pastís, i menys a les 3 de la matinada, això sí, em van presentar al noi de l’aniversari, vam ballar i em van oferir de tot, una família encantadora i sobretot, molt divertida.

A qui no li agrada una bona festa amb uns bons amics? I encara més, si és el teu aniversari. Jo crec que una de les coses més boniques d’aquestes festes, sobretot si són els 18 anys és el retrobament amb amics de tota la vida però que fa temps que no veus.

Al meu aniversari van venir 2 amigues que les conec des de que vam néixer pràcticament i per raons d’estudis i de treball no ens veiem tant, però em va fer molta il·lusió, de fet una d’elles s’ha convertit una mica en la típica noia que sempre està estudiant, no surt molt de casa, i això està molt bé perquè obté alts mèrits acadèmics, ja és una alumna honoris causa, però clar va venir i es va asseure al sofà de la sala i no va fer res en tota la nit. Això no significa que la critiqui ni res, jo respecto a tothom i em sembla perfecte, però com que em sentia malament perquè ella no estava còmode, i aquesta sí que va ser una de les coses que menys em va agradar del meu aniversari.

Després ja no parlem del típic pesat amic de l’amic del teu amic, que és el que t’interessa de veritat, i et trenca tot el bon rotllo, perquè et pot parlar des de l’examen d’Història que va fer ahir amb la seva qualificació cum laude (perquè a més et recorda a cada moment les seves màximes qualificacions), fins que el Papa de Roma parla urbi et orbi, que no per res, però potser això em pinta més per un cafè de diumenge a la tarda que no pas pel meu aniversari a les 4 de la matinada.

I ja per acabar, el súper moment, el més divertit per tota la festa menys per mi. Els meus pares em vam comprar un pastís espectacular per la meva festa, a més d’una de les pastisseries que més m’agraden i el van deixar allà ben bonic. L’encarregada de treure el meu pastís, que era la meva germana, es va recordar de treure’l a les 4 del matí, i jo tenia molta gana de pastís, llavors una de les meves amigues em va encendre les espelmes, van començar a cantar amb les seves veus celestials i me’l va posar allà davant amb la seva cara de menja’m, i tant si me’l vaig menjar, tot sencer jo sola, de fet se’l va menjar la meva cara.

Quan em vaig poder treure el pastís dels ulls i de tots els forats de la meva cara el primer que vaig fer va ser plorar, perquè estava allà, a terra i no l’havia ni tastat, solament em va quedar desitjar-li que descansés en pau, i posar-li la inscripció RIP. Però ella ja ho sap, si m’estàs veient, com diuen “La venganza se sirve en plato frío”, de fet des d’aquell dia la seva entrada a casa meva està prohibida.

I fins aquí el vídeo d’avui, espero que us hagi agradat i que a més em conegueu en un aspecte més nocturn de la meva vida, que tothom el té però a vegades no el treu. El meu consell d’avui és que us doneu alegries de tant en tant, i no dic de festa, si no amb el que cada un de vosaltres trobeu aquesta sensació tan bonica i que tant ens omple, a la que li diuen felicitat.

Fins la setmana que ve!

“Gaudeamus igitur iuvenes dum sumus” (Gaudim ara, que encara som joves)

Guió IX Hola a tots i benvinguts un dia més a l’Odissea d’Alba! Abans de començar el vídeo em permetre 2 minuts per dir-vos una cosa. Ja que això arriba al seu final, i aviat tancarem aquesta etapa de la meva Odissea, espero de tot cor que us estiguin agradant els meus vídeos, sobretot els temes que tractem, perquè moltes vegades jo sé que és difícil agradar a tothom, o que a tothom li sembli interessant la teva vida, però de totes maneres pels que us estigui semblant interessant quedeu-vos, perquè avui avancem un pas més per la meva trajectòria, i aquest cop ho farem cap enrere.

17 de febrer de 1998.

Diuen que això de néixer és interessant, i el pas més bonic de la vida d’una dona.

Aquesta decisió marca la vida de moltes persones, però una vegada fet, alea iacta est.

Doncs si és així, provem, i jo crec que les nou del matí ja és bona hora no? Doncs vinga a la feina!

I tota aquesta gent qui és? A mi m’han dit que jo tindria una mare i un pare, no tants.

Ahhh, ara entenc, aquests braços sí que és la meva mare, ara torno a escoltar aquell cor que porto escoltant des del primer moment, aquesta cançó que em donava llum cada dia. Però el meu pare on és? Espera, que crec que aquell home amb bata està dient alguna cosa…. que?, que s’ha anat a casa per la meva bossa? Papa, crec que no comencem gens bé aquesta relació nostra eh…

Quina aigua més fresqueta i com relaxen les mans d’aquestes noies que tan bé m’han tractat, ara deixeu-me dormir.

Oh nooo, aquí no es pot dormir mai, aquesta dona del monyo jo crec que és la meva àvia, siiiii, de fet ella em cantava quan era a la panxa amb la mama, deixaré que m’agafi una mica, que tampoc s’està tan malament als seus braços eh, que bé olora.

Maig 1998.

I aquí estic, una altra vegada amb la iaia del monyo, però ara espera, em ficaran a aquesta banyera? Aquesta banyera no és com la de casa meva, de fet sembla més una piscina…. però una piscina al maig? Mama, no em faràs això oi?!!

Crec que ens aixequem ja, i ens estem apropant a la piscina... bé Alba t’has d’arriscar, has de ser valenta, potser m’agrada i tot.. vinga audaces fortuna iuvat! I ara, però aquest home perquè em llença l’aigua per sobre! M’està mullant i a més està molt freda!!! No m’agrada gens.

Juliol 1998.

Vinga fotos, i vinga fotos, fins i tot quan dormo m’adono que m’està fent fotos, aquesta mama…. Per cert, Miriam, t’haig de dir que aquesta nina no m’agrada, tot i que cadascú té els seus gustos, de gustibus non disputandum, i d’acord que sigui estiu, però posa-li ni que sigui una samarreta, pobreta.

Agost 1998.

Això de comprar-nos una casa al camp m’ha semblat molt bona idea, sobretot perquè la vida a la ciutat és un caos, i la vida al camp és feliç, beatus ille aquest que pot fer-ho.

Quan acompanyo a la mare a comprar sempre hi ha gent corrents, fins i tot es barallen per un tros de carn, i ja no dic quan anem en cotxe a veure a la iaia, la gent a la carretera es torna boja… M’encanta aquesta tranquil·litat, i no fa falta que digui, que bé es dorm al camp….

Febrer 1999.

Ara mama sí que l’has fet bona. Però com em poses això? Tothom em diu que em menjaria, però totes les nenes van de princeses, i tu no tens una altra cosa que de plàtan. Espero que l’any que ve vingui el de princesa….

Setembre 1999.

Com m’agradaria tenir un cavall, tot i que jo sé que Ad Kalendas Graecas succeirà, de totes maneres quan sigui una mica més gran ho demanaré, ja sé que tenim gossos, però no em deixen tranquil·la, i quan em poso a sobre d’ells no els agrada gens.

Mentrestant, en conformaré amb el meu cavall blanc…

Gener 2000.

Papa aquesta jaqueta que m’has comprat pesa molt! Però va, per aquest somriure que et provoca quan me la poso i sortim al carrer amb la mateixa jaqueta, quan et veuen els amics i et feliciten per tenir una filla tan “heavy”, i per la cara d’orgull que jo veig, me la posaré, de fet si em fas una cua i em deixes aquelles olleres de sol, ens assemblem més oi?

Per cert, he escoltat bé i aquests amics teus han dit que aviat aniré a uns “baretos heavys”, i que a la panxa de la mama ja he anat a algun?!

Juny 2000.

Quin dolor d’esquena m’agafa d’escoltar a aquesta cosina cridar…. està tot el dia igual, els tiets ja no saben que fer. I ara, mama qui és aquell home amb què està parlant el meu papa? I de què parlen? (Però no Javi, no podem actuar cum grano salis perquè tampoc hem parlat amb ell i no sabem res, tot i que és una persona que es deixa portar pels excessos i no troba l’aurea mediocritas. ) Diuen paraules molt estranyes… cu… que?

• Mama, que és cum grano salis?

• Alba, cum grano salis és una expressió llatina que vol dir que a vegades s’han de contrastar les coses abans d’afirmar-les, perquè poden no ser com hem pensat.

• Ahhhhh…

Febrer 2001.

Però vols deixar la càmera ja i donar-me pastís? Que m’estic morint de ganes de tastarlo!!! A més, el primer que faré serà agafar la xocolata d’enmig.

Abril 2001.

M’has agafat una mica malament per aquesta foto iaia…. després de menjar-me el pastís de xocolata… per cert, t’ha quedat boníssim. Però espera no em facis encara la foto, Lula, Mik veniu amb mi per la foto. Ja pots fer-la iaia!

Febrer 2002.

SIIIIIIIII!!! Per fi ha arribat la disfressa de princesa! Quant de temps esperant aquest moment…. Què he escoltat? Una foto? Un altre cop!? Vinga va, però espera, Miriam vine al sofà, farem com les princeses de la televisió. Mare meva amb tot el públic que tenim veient-nos no farà falta fer una captatio benevolentiae per cridar l’atenció eh…

Agost 2002.

Avui foto de cosins! Fotos en la nostra família? Què estrany… Vinga ara toca una de germanes, i a mi per ser la petita m’ha tocat a la cadira petita. Però per què fa aquesta cara per fer-nos la foto? Jo crec que vol fer-nos una rient-nos…

I fins aquí el vídeo d’avui! Com ja heu vist he fet un pas per la meva vida però des de el que m’imagino o recordo que era el meu punt de vista. Espero que us hagi agradat que us hagueu rigut sobretot i us espero la setmana que ve en una pròxima entrega de l’Odissea d’Alba. El meu consell d’avui és curt però molt senzill, gaudiu de la vida, dels plaers, del present i no penseu en el futur, que ell es fa solet, Carpe Diem a tothom!

Un petó!

De parvis grandis acervus erit (De les coses petites es nodreixen les coses grans)

Guió X Hola nois i noies i benvinguts un dia més a la nostra Odissea! Durant tota la trajectòria pels meus vídeos suposo que haureu conegut gran part de la meva vida, però de totes maneres avui us porto un carro d’informació nova. Voleu escoltar tot el que us haig de dir? Doncs endavant!

Ara em faran unes preguntes, les quals hauré de contestar, i així tothom sabreu alguna cosa més, tot i que potser alguna ja les sabreu.

1. Color preferit.

• Tot i ser la primera pregunta ja tinc diverses respostes, perquè per mi el color preferit de sempre ha sigut el verd, però reconec que mai em vesteixo de verd per exemple, llavors el verd és el meu color preferit per materials o per la meva habitació, però per vestir i altres coses en realitat és el negre.

2.

Animal preferit.

• El gos sense cap dubte, de fet com ja sabreu tinc 4. Ara també estic pensant que m’agradaria tenir peixos, però jo per tenir peixos hauria de tenir-los en peixeres molt grans perquè em sembla molt cruel tenir-los en aquestes rodones típiques i una gran és més complicat, així que ja veurem.

3.

Esport preferit.

• Actualment no practico cap esport, però el que més m’agrada és caminar i si pot ser per la muntanya en llocs frescos, per rius…això ajuda molt a mantenir la ment fresca i ja se sap, junt amb una bona alimentació, perfecte, mens sana in corpore sano.

4.

Menjar preferit.

• La veritat és que no tinc cap menjar preferit, m’agrada gairebé tot, però si hagués d’escollir alguna cosa, la pasta en general.

5.

Carn o peix?

• Sóc més de peix, perquè realment de carn solament menjo pollastre, la resta m’agrada però no tant.

6.

Fruita preferida.

• La pinya i el préssec.

7.

Pel·lícula preferida.

• La veritat és que pel·lícula preferida tampoc podria dir cap perquè m’agraden moltíssimes, però per una tarda de cinema que hagués d’escollir algunes, escolliria Pulp Fiction, Million Dollar Baby, American History X, La Milla Verde, i òbviament totes les de Johnny Depp, El barbero diabólico de la calle Fleet, Descubriendo el Nunca Jamás…

8.

Actor preferit.

• Per la resposta anterior potser ja sabreu un dels dos per mi magnífics actors, per una banda Johnny Depp, i l’altre és Morgan Freeman.

9.

Llibre preferit.

•

10.

•

11.

•

12.

•

13.

•

14.

•

15.

•

Aquesta jo crec que és la pregunta més complicada, perquè com ja sabeu m’encanta llegir i és molt difícil escollir un de tots els que m’he llegit, però diré 3, i són Dime Quién Soy de Julia Navarro, La Voz Dormida de Dulce Chacón i La ladrona de libros. Fa poc temps vaig començar a llegir la saga de Jocs de Trons, perquè tothom em parlava molt bé, però no he pogut passar de la primera pàgina, i per veure que passa al final òbviament haig de llegir-me el primer (Cf. Canción de hielo y fuego).

Major virtut.

Tot i que suposo que com tothom també m’equivoco moltes vegades perquè sóc una mica orgullosa, errare humanum est, també tinc virtuts, com per exemple l’empatia.

Lloc preferit dels que hagis estat i dels que no.

Dels que he estat el que més em va agradar va ser Toledo, i dels que no he estat m’encantaria anar a Turquia.

T’has trencat un os algun cop o alguna ferida greu?

La veritat és que ossos crec que mai m’he trencat, algun esquinç com gairebé tothom, però res més, el que si em vaig fer un cop va ser cremar-me i de fet va ser bastant greu. Jo tenia 9 o 10 anys i estava a la cuina dels meus avis, llavors vaig encendre una cafetera i me'n vaig anar corrents, ja sabeu que això de què els nens ho tafanegen tot no és res nou, nihil novum sub sole, i quan vaig tornar estava tota l’aigua sortint com una font, llavors en comptes d’esperarme que sortís tota l’aigua, vaig passar el braç per sobre per treure l’endoll, imagineu com se’m va quedar el braç.

Que faries si una persona et donés un milió d’euros?

El primer que faria seria signar un paper amb aquella persona perquè ja no pogués tirar-se enrere, que ja se sap que de boca es poden dir moltes coses, i les paraules se les emporta el vent, verba volant, scripta manent. Suposo que una quantitat me la quedaria per fer les meves coses, i l’altre la donaria a ONG, a investigació, a centres d’animals, etc.

Com et veus dintre de 10 anys?

Dintre de 10 anys en tindré 29, a punt de deixar el 2. Home doncs suposo i espero que amb els meus estudis acabats, amb notes molt altes, non plus ultra, intentant buscar pis per volar del niu dels pares, amb un treball, una mitjana estabilitat pel que són els 29 anys, amb les meves festes de tant en tant i conservant amics actuals. Sobretot espero assolir ràpidament l’èxit en el meu treball i poder dir com va dir Cèsar, veni,vidi,vici.

Que li diries a algú que et demana un consell?

Depèn del tema pel qual em demanés el consell, però així general podria dir que gaudís el present i a cada persona que tingués en aquell moment a la seva vida, perquè un dia estem aquí i demà ja no estem, i també li aconsellaria tranquil·litat a l’hora de conèixer a les persones, perquè moltes vegades no són

el que semblen, que ja se sap que tothom et diu que confiïs en ells i després no són reals, per tant que es guanyin la seva confiança amb fets que demostrin, facta, non verba.

16.

•

17.

•

18.

•

19.

•

20.

•

21.

•

Quina és la frase més bonica que t’han dit?

Coses com frases no recordo ara cap però sí que sé que sempre m’ha agradat que a la gent li agrado per la meva alegria en tots els moments, siguin bons o dolents, i segons els meus amics sempre faig riure.

Si el geni de la llum et concedís un desig, què demanaries?

Desitjos tinc molts, però sé que alguns són impossibles, però un desig que em fa molta il·lusió és que m’agradaria llegir-me tots els llibres escrits, des del primer fins a l’últim, però aquest no sé si posar-lo també en la llista d’impossibles…

Què et fa sentir viva?

Moltes coses, la meva família, els meus amics, les superacions de les metes que em poso dia a dia, sobretot en aquesta etapa del batxi. A mi m’encanten les petites estones i els petits moments, com quan arribo a casa i els meus gossos em vénen a saludar com si fes un mes que no em veuen, o quan prens un café amb una amiga que potser no veus fa anys, quan coincideixes amb algun conegut i et surten records, tot això… Jo sempre he cregut molt en el que s’amaga darrere dels ulls i del somriure, de fet m’entenc molt més amb això que no pas parlant a vegades, hi ha persones que no necessiten grans explicacions per entendre les coses, intelligenti pauca.

Què és el que més valores d’un amic?

Amic a vegades és una paraula molt forta, perquè existeixen moltes amistats fugaços i després fan molt mal, llavors jo crec que l’important és adonar-se de qui és realment un amic. Jo valoro sobretot que sempre estigui allà, i ja no físicament perquè a vegades és impossible compaginar la vida de dues persones, però hi ha moltes maneres de ser present que no són físicament.

També valoro l’empatia, la sinceritat i el sacrifici en algunes ocasions, típic “Hoy por ti mañana por mi”.

Quin superpoder t’agradaria tenir?

Doncs a mi el superpoder que més m’agradaria seria el de parar el temps o poder tirar-ho enrere, tot i que poques vegades em penedeixo. I després jo crec que com el 90% de la població, volar m’encantaria i teletransportar-me a qualsevol lloc del món.

Experiència divertida.

D’experiències divertides tinc moltes, però una que va ser increïble, de fet no fa molt de temps, i això ho dic perquè ara quan ho escolteu pensareu “I això ho fa una persona amb 17 anys”, doncs sí. Un dia estava a casa meva amb la meva germana i una amiga, llavors la meva mare va córrer pel passadís, va agafar la

bossa i se'n va anar molt de pressa. Llavors jo em vaig quedar com pensant una manera divertida de córrer pel passadís en una cadira, i em vaig asseure a la cadira de rodes de l’ordinador i vaig agafar embranzida amb els peus a la paret per sortir cap enrere disparada pel passadís, però clar no va ser així, sinó que vaig caure cap enrere.

• Per això dic que per una persona de la meva edat, molt normal no és, però suposo que tots tenim el nostre esperit infantil despert encara.

I fins aquí el vídeo d’avui, espero que us hagi agradat i us espero la setmana que ve en el últim vídeo de la nostra Odissea. Us tindré preparada alguna sorpresa?...

El meu consell d’avui és que fixeu els ulls cap endavant en allò que podeu fer, no cap enrere en allò que voldríeu canviar.

Un petó!

Semper fidelis (Sempre fidels)

Guió XI Hola amics meus i benvinguts a l'últim vídeo de l’Odissea d’Alba. Ho dic molt contenta, però la veritat és que em fa molta pena dir adéu a aquest episodi tan bonic de la meva vida, on he compartit amb tots vosaltres experiències, gustos, sentiments, etcètera.

I ja que és el meu últim vídeo doncs he decidit dedicar-li a l’últim episodi més caòtic de la meva vida, que ha estat el meu batxillerat.

Quan tu acabes 4t de l’ESO se’t presenta un mapa on tu tens camins, que cap d’ells saps on acabaran, però a la vegada saps que tots comencen allà, llavors allà comencen els dubtes, les preguntes, definitivament no saps ni cap a on donar un sol pas. Allà arriba el… “Faig batxillerat, que pel que m’han explicat és horrible (i la veritat és que ara així inter nos, penso ídem que ells), faig cicles formatius, que segur que són més relaxats, entro al món laboral, i tampoc estan les coses esplèndides per nosaltres, em vaig d’au pair a França, id est, a treballar cuidant nens, o desaparec del mapa i me’n vaig a fer la volta al món”. Òbviament hi ha decisions massa complicades o directament impossibles. També hi ha persones a la vida que t’ajuden i t’aconsellen, ja no en l’àmbit familiar, sinó professors o treballadors de l’escola, i moltes vegades ells són els que et donen una embranzida a la cama per dirigir-te cap a algun camí quan tu sents que estàs a l’espai i no hi veus cap camí amb claredat.

En el meu cas, aquí vaig començar un camí amb alguna que altra pedreta. La veritat és que no m’aturo moltes vegades a preguntar-me això, perquè per mi preguntar-te coses passades ja no té cap sentit, però si em preguntessin que perquè vaig fer batxillerat, suposo que la meva resposta seria que ho vaig fer com un repte personal.

Vaig començar 1r de batxillerat bastant relaxada i tranquil·la, sobretot després d’un estiu i la veritat és que el canvi no va ser molt gran pel que fa a estudi, ho vaig passar amb les típiques cosetes, però quan va acabar 1r i va començar 2n, amiga meva… A tots ens hauria agradat estar tot l’any allà ben preparades, en el nostre lloc, in situ, com les restes arqueològiques que sempre estan al seu lloc i es mantenen rectes i fermes, però no, 2n de batxillerat té molts altiplans, i jo la veritat és que no em vaig deixar ni un, per fer-ho perfecte. Jo crec que quan entrem per la porta el primer dia de 2n de batxillerat ens haurien de regalar un got, perquè això és el nostre curs, un got que anem omplint a poc a poc, molt a poc a poc, i si de tant en tant no el buidem, desborda, i amb el got ens desbordem nosaltres. A mi moltes vegades m’han dit “Es que el 2n de batxillerat és estudiar constantment”, i jo no estic d’acord, per mi aquest curs ha estat decisions constantment, de l’any que dura potser més de la meitat són decisions, decidir prioritzar coses, decidir què fer i què no fer, i ja no dic la decisió que apareix cada dia, tirar endavant o aturar-te. La veritat és que és una etapa difícil, i difícil per se, o sigui ningú te la fa difícil, simplement ets tu mateix.

Però deixant de banda el costat més negre també hi ha un costat per mi almenys preciós i amb una fantasia diferent d’altres moments. A la planta de 2n de batxillerat es poden olorar dos perfums, per una banda Eau de preocupació, perquè es contagia, però també s’olora el bon rotllo, l’afecte, l’empatia pels altres, l’estima, molts

sentiments que per mi han estat fantàstics i molt necessaris. Jo el meu 2n de batxillerat el vaig enfocar amb una decisió de fer-ho en dos anys en comptes d’un, i jo sóc una persona molt sociable i no tinc problemes per conèixer gent nova, però és que la rebuda que a mi personalment em van fer va ser increïble, hi ha de tot òbviament, però en general molt especial. Fins i tot a la persona més rara i especial que no saps per on agafar-la, aquelles que fan les coses sui generis, tenen una compenetració increïble amb el grup, i això és d’admirar moltíssim. M’emporto moltes experiències, i la veritat és que veient com veig ja el final d’aquest camí, em venen moltes al cap, les típiques cartes de la teva amiga enmig de la classe perquè no et veu gens bé, i al final sempre hi havia el post scriptum amb aquell t’estimo que et fa una punxada d’alegria…

Encara recordo de quan fèiem els primers debats a classe, que primer havíem d’escoltar el que havia de dir l’altre i viceversa, i això no coneixent-nos de res…

També he de dir una cosa molt curiosa per mi, i és que aquesta etapa m’ha fet créixer un sentiment de superstició, he arribat a creure en amulets que potser tenia per casa i no els feia ni cas, i un dia els portava a un examen i treia una molt bona nota, llavors he cregut durant tot el curs en aquests amulets.

I haig de dir que fins aquí l’últim vídeo d’aquesta Odissea tan especial per mi, ha arribat el moment d’acomiadar-nos, espero que us hagi agradat molt i que ho hagueu gaudit, sé que heu après moltes coses de mi, com per exemple que m’encanta llegir, Vid tots els meus vídeos, perquè a tots ho heu dit. I el meu últim consell és un consell que suposo que després de prendre segons quines decisions tothom el pot dir, però jo us el diré, i és que sempre sempre sempre quan hagueu de prendre decisions d’avançar cap a algun lloc, ho feu segurs i sobretot perquè vosaltres mateixos voleu, no perquè ningú us ho digui ni res, sinó que us surti del cor.

Un petó etern per tots vosaltres!

Hic et nunc Aquí i ara.