Ana Sánchez, Una petita part de Mowgli

LLATINISMES I LITERATURA Una petita part de Mowgli

Ana Sánchez García INS Can Planas Llatí 2n Batxillerat Curs 2016/2017

Llatinismes I Hola a tots i a totes!

A partir d’avui, aquest serà el racó on deixaré escrites algunes de les meves experiències i/o aventures de la meva vida, on explicaré un moment molt específic i no gaire fàcil, i d’altres on la felicitat és el factor més important.

Al final d’aquest diari (o com vulgueu anomenar-lo) posaré un ex-libris amb el meu nom per a que en un futur els meus fills ho puguin llegir.

El meu nom és Ana i per a la meva família el meu àlies és “Mowgli”. Sí, és una mica absurd potser, però sabeu el noi de la pel·lícula de “El llibre de la Selva”?

Doncs quan era petita, la meva tieta deia que m’assemblava a ell tant en aspecte físic com en ser una nena molt moguda, és a dir, em podria definir com la seva Àlter ego, i des d’aquell moment, la meva família em diu així.

Començaré a explicar-vos el meu viatge a Tenerife al 2007, és a dir, tenia 6 anys, perdó, tenia 7, he tingut un petit lapsus.

Quan vam arribar a l’hotel, que es deia “Puerto Palace”, ens el vam recórrer sencer per veure com era i què faríem allà.

Bé doncs, la tercera nit vam anar al restaurant de l’hotel i tot seguit a la sala on feien una festa i un concurs per entretenir a la gent que s’allotjava allà. El concurs consistia en agafar la major quantitat de peces de roba que hi havia en aquella sala, i per donar més ambient a la nit, la meva mare va participar.

Finalment, la meva mare va ser la guanyadora del concurs, on la van nomenar “Miss Puerto Palace” i a més va rebre un ram de flors i un diploma. Els altres concursants, en canvi, es van haver de conformar amb un accèssit.

Després d’aquest concurs, van posar música i vam conèixer uns nois d’uns 17 anys en aquell moment. La veritat és que eren molt simpàtics i extravertits, però un d’ells era un esnob, volia aparentar el que tothom sabia que no era.

Vam anar a dormir i al dia següent vam anar a “Los Lagos Martiánez”, que és un conjunt de piscines, jardins i restaurants on hi ha pedra volcànica.

Vam passar el dia allà , però a l’hora de sortir, el meu avi va veure que les seves xancletes de bany no les tenia a la bossa i no les trobava, va treure tot el que hi havia dins la bossa en mig del carrer, tothom ens mirava. Quin maremàgnum es va formar!

Vam estar a Tenerife una setmana. Vam visitar moltíssimes coses i era hora de tornar a casa. A l’ínterim entre l’anada i la tornada se’m va fer molt curt car va ser una experiència increïble.

Estàvem a l’avió de tornada a Barcelona però les nostres vacances no acabaven allà, sinó que dues hores més tard d’arribar, agafàvem un altre avió per anar a Sevilla.

Quan estàvem preparats per sortir, la meva àvia em va donar un llibre de viatges on al final hi havia un addenda que deia que un dels millors llocs per anar a gaudir uns dies era Tenerife. Quina raó tenia!

Llatinismes II Hola de nou! Ja estic per aquí una altra vegada.

Si us enrecordeu, la setmana passada vaig explicar el meu viatge a Tenerife i vaig dir que tot seguit aniríem a Sevilla. Doncs bé, avui us parlaré de l’estada pel sud, que juntament amb la de les illes, va ser una de les millors vacances de la meva vida.

Vam arribar a l’aeroport de Sevilla i allà ens va recollir el meu tiet per anar concretament a Alcalá de Guadaíra.

Com sempre fèiem a l’arribar, vam col·locar la roba a l’armari i vam deixar tot ben recollit, després, com a costum que tenim, ens vam dirigir al “Benito Villamarín”, l’estadi de futbol del Real Betis Balompié, que està al centre de la ciutat.

A l’arribar a l’estadi, vam veure l’homenatge que van construir en honor a Miki Roqué, un jugador del Betis que sempre feia riure a tothom amb la seva vis còmica, lluitava fins l’últim minut de partit pel seu equip i per culpa del càncer va morir als 23 anys. En aquest reconeixement hi havia escrit un memoràndum per recordar-lo sempre amb una postdata al final que deia: SEMPRE ETERN 26.

Vam visitar tot l’estadi, els dies i els horaris dels partits, i per sort, hi havia un aquell cap de setmana a les 20:00h. La meva família va començar a parlar per veure si podríem anar a veure-ho ja que l’entrada costava 45 € i havíem de passar tot un mes allà. Finalment van decidir que sí aniríem gràcies a que el

mes passat el meu pare va rebre un plus per treballar més hores de les habituals i podríem passar sense cap problema aquell mes de vacances.

Durant la setmana vam estar visitant moltíssimes coses, com la Giralda, la Torre del Oro, el Puente de Triana, la Plaza de España etc... fins i tot un dia vam anar a Cadis a visitar la meva tieta, que viu a un poblet d’allà.

Va arribar el cap de setmana i recordo que estava molt nerviosa, no era el primer partit que veia del meu equip però sí era el primer en veure’l allà. Tots ens vam posar les nostres samarretes, vam agafar les banderes i vam marxar cap a l’estadi.

Un cop allà vam veure arribar tot l’equip en autocar, tothom esperava els jugadors a la porta principal. Van començar a baixar tots i l’últim en baixar va ser Rubén Castro, el súmmum de l’equip, el millor de tots, i tothom li va demanar autògrafs i fotos.

L’equip directiu i els jugadors es van reunir al vestuari abans del partit, on fan un recompte de jugadors, ja que s’ha de jugar amb 11 persones, però sempre hi ha d’haver unes 16 o 17 per si s’han de fer canvis. També han d’estar tots el directius i l’entrenador. És necessari que hi hagi quòrum per prendre totes les decisions de l’equip.

Tot seguit, els jugadors van sortir al camp, tothom aplaudia i cantava.

El partit anava transcorrent, anàvem 2-1, guanyant, fins que Pereira, un jugador del Betis, va fer una falta a un jugador de l’altre equip i l’àrbitre li va treure targeta groga però li va donar un ultimàtum i va dir que a la propera l’expulsaria.

Quedaven tres minuts pel final del partit, i no podia creure el que estava veient, Pereira va tornar a fer una entrada i ara no va ser fora de l’àrea de penal, sinó dins. L’àrbitre va complir el que va dir, Pereira va quedar expulsat i a més era penal. Però el quid no era només que fos penal, sinó que la propera setmana no podria jugar el partit amb el nostre major rival, el Sevilla.

Pereira va mirar l’afició amb un rictus molt forçat als seus llavis, sabia que no ho havia fet bé.

El penal va ser gol i seguidament l’àrbitre va xiular el final del partit, 2 a 2. Vam empatar però estava tan contenta i emocionada d’haver viscut aquella experiència que res no m’importava en aquell moment.

Vam estar un munt de dies més a Sevilla, però cap dia va ser millor que el del partit de futbol.

Llatinismes III Hola! Aquesta setmana torno amb una altra experiència, i aquest cop no és cap viatge!

Quan tenia uns quinze anys, la meva cosina, que en tenia vint, em va dir que tenia parella. Estava molt enamorada, l’estimava i es respectaven molt.

Però en aquesta relació hi havia un problema i era que en Sergi (així es deia la seva parella), tenia trenta anys i era futbolista. Això implicava que gairebé no es veien, ja que ell havia de viatjar molt pel seu ofici.

La meva cosina em va dir que el que més li va impactar a en Sergi d’ella van ser els seus ulls, ja que no eren com els de tothom sinó que tenia un ull de color verd i un altre de color marró, era una rara avis.

Tot anava molt bé en la relació, encara que jo creia que ell l’estava enganyant sobre el seu treball i realment estava amb ella per interès i no per amor. A més, els amics d’ell no eren molt socials i no feien res de bo. Ja m’enteneu... En canvi, la meva cosina sempre ha estat molt bona estudiant i treballadora, el seu modus operandi de fer les coses era admirat per tots els seus amics, que pel que es podia veure, eren iguals que ella. En definitiva... creia que l’statu quo dels dos no era el mateix.

Un dia, la meva cosina em va dir que havia de parlar amb mi perquè s’havia barallat amb el Sergi i el motiu va ser que quan estaven junts, ell només estava amb els seus amics al bar, i així dia rere dia, era un conflicte diari, es podria dir que era un casus belli.

Tot això ho anava analitzant, ja que no m’agradava gens el que estava passant car era molt estrany i la meva cosina ho passava molt malament. Vaig sortir al carrer i vaig anar preguntant pel poble per veure si algú em podia donar una informació útil. Tothom em va dir el mateix, en Sergi no era futbolista, ni molt menys! Es guanyava la vida venent droga, aquest era el seu modus vivendi real.

Em van dir que a la meva cosina moltes vegades li deia que havia de fer un transfert a Anglaterra perquè l’equip demanava aquest traspàs. Però sempre era mentida i quan deia això era perquè havia de fugir d’allà car la policia el volia detenir. Ja ho pensava jo, que aquest noi no era gens fiable!

Aleshores vaig decidir anar a visitar un amic dels meus pares, que era escriptor, i per a mi era el primus inter pares, el millor de tots els escriptors.

Vaig preguntar-li si sabia on podia trobar un llibre que expliqués com s’havia de comunicar un assumpte greu a algú, i per sort meva, em va dir que una novel·la que va escriure feia uns anys enrere tractava d’això. Me la va deixar i la vaig llegir amb moltes ganes, ja que era la seva òpera prima, la primera de totes les que va escriure.

Vaig decidir que li havia de dir i demostrar a la meva cosina que en Sergi no era realment qui creia ella, era una conditio sine qua non fer-ho, si volia veurela bé havia de fer alguna cosa per demostrar-li qui era en realitat.

La meva estratègia va ser trucar a en Gerard, un altre cosí meu, per a que quedés amb en Sergi i li demanés algun tipus de droga que venia, mentre que la meva cosina i jo estiguéssim amagades escoltant-lo tot.

Va arribar el dia. Nosaltres estàvem a una cantonada i ells dos a l’altra banda.

En Gerard li va oferir vint euros per la droga i ell va acceptar.

En el moment que en Sergi va treure el subministrament de la butxaca, la meva cosina va anar cap a ell cridant que no el volia veure més i la seva relació acabava allà.

La ruptura de la meva cosina i en Sergi va ser vox populi durant unes setmanes, tothom parlava d’això. Però sempre estaré orgullosa del que vaig fer per ella, perquè aquell cop li vaig fer jo el favor, però un altre dia segur que ella m’ho farà a mi, quid pro quo.

Llatinismes IV Bon dia!

Potser avui no us agrada tant el que explicaré com altres dies, però, com ja vaig dir, això és el raconet on puc oblidar-me del món una estona.

Avui, ho vull dedicar sobretot als meus avis i al meu tiet que van estar amb mi quan més ho necessitava.

Tornaré una mica enrere, exactament quan tenia vuit anys. Els meus pares es van divorciar, i com tothom sap, a priori, per als fills o filles no és una situació fàcil. Per a mi no va ser gens agradable, perquè jo era una nena que sempre he estat amb els meus pares i mai m’havia separat ni d’un ni de l’altre, fins i tot quan hi havia unes colònies a l’escola, m’ho havia de pensar molt si hi volia anar.

Quan els meus avis i el meu tiet es van assabentar d’això, immediatament sense pensar-ho, ipso facto, em van dir que em quedés amb ells a casa seva fins que aquesta situació es normalitzés per a mi. Però no penseu que no veia als meus pares, cada dia els veia. El meu pare quan sortia de treballar cap a les 14:00 p.m. , venia a casa de la meva àvia i estava amb mi una estona. La meva mare cada tarda estava amb mi.

El meu tiet, em portava cada dia a l’escola, ens llevàvem a les 8:00 a.m. , desprès em recollia a la una, a les tres em tornava a portar i a les cinc em recollia de nou. En aquest temps que em portava el meu tiet, sempre li deia que no li digués res a ningú, no volia que la gent comencés a parlar ni dels meus pares ni de mi. A posteriori, quan la gent veia que sempre anava amb el meu tiet i no veien a la meva mare, doncs era obvi que finalment s’assabentessin que alguna cosa havia passat.

El meu tiet es va convertir en un segon pare per a mi, sempre ho he dit i ho seguiré dient.

També ho han estat els meus avis. Tots els caps de setmana pel matí ens anàvem tots tres a esmorzar i a caminar pel centre de Sabadell. Ab illo tempore ho continuem fent quan vaig a dormir a casa seva.

Me’n recordo que un cap de setmana el meu pare volia donar-me una sorpresa i tot just nosaltres sortíem per la porta i el vaig enxampar in fraganti amb un regal que portava, eren unes entrades per anar a un concert, però a l’últim moment, in extremis, van avisar que el concert s'ajornaria sine die, i no sabíem fins quan ni per què.

Quan van passar unes tres setmanes després del concert, ens vam assabentar de que el cantant havia organitzat la gira in articulo mortis.

No sé quant de temps vaig estar a casa dels meus avis, però crec que tot aquell temps em va fer créixer com a persona i vaig veure la importància que té la família en els moments més difícils.

Va arribar el moment en que ja m’havia acostumat a aquesta situació i els meus pares van refer la seva vida amb les seves parelles. Al principi era una mica estrany però em vaig acostumar ràpidament.

I fins a dia d’avui, a pocs dies dels divuit anys, segueixo agraint-los tot el suport i l’afecte que em van donar.

Llatinismes V Bon dia! Ja ens tornem a veure un dia més.

Avui tenia in mente explicar-vos unes colònies que vaig fer quan cursava sisè de primària.

Abans d’anar-nos, els professors ens van fer una xerrada amb les diferents activitats que faríem i el lloc on aniríem, ja que no parlarien més d’això ad nauseam. Aniríem a Girona i algunes de les activitats que ens van dir van ser: tir amb arc, cursa amb vela, escalada i futbol.

Quan vam arribar a la casa de colònies ens vam instal·lar a les habitacions i ens vam anar a la platja per començar la cursa amb vela, que consistia en fer les voltes marcades en el menys temps possible. Recordo in extenso, amb tot luxe de detalls, tot el que vam fer per poder guanyar. Finalment així va ser, vam ser els guanyadors d’aquella cursa en vela i ens van donar un premi ex aequo a tots.

Vam tornar a la casa de colònies, vam menjar i ens vam anar a un camp de sorra que hi havia al costat per començar a fer tir amb arc, ens van ensenyar com s’agafava i com es llençava la fletxa. Un cop tothom va aprendre, ens van dividir en grups per fer un joc i veure qui quedava primer. El meu grup ja havia llençat i em tocava a mi, però no sé que em va passar que em vaig quedar in albis, i ho vaig fer pèssimament. Vaig tornar a llençar i em van aplaudir. Tots esperaven un bis.

Al matí següent les professores ens van cridar per explicar-nos l’activitat d’aquell dia i ens van dir literalment aquestes paraules: “Avui faremos escalada i heu de fer cas als monitors. Aquesta nit anirem a fer proves pel bosc” (sic).

Les ganes per començar a escalar anaven in crescendo i motu proprio quan el monitor ad hoc va preguntar qui volia començar vaig presentar-me voluntària per ser la primera a pujar.

Aquesta experiència em va agradar moltíssim.

Per la tarda vam jugar un partit de futbol i per la nit vam fer una gimcana, que, stricto sensu, formava part de les colònies. Al dia següent vam baixar a

la piscina i per la tarda ens va venir a recollir un autocar i vam tornar a casa.

Quan vam arribar, la meva mare em va preguntar com havia anat i què havíem fet, llavors jo li vaig explicar en un sentit ampli i en general, és a dir lato sensu, tot el que havíem fet.

Aquestes colònies, volens nolens, sempre les recordaré, perquè encara que passin els anys, va ser una de les millors.

Llatinismes VI Benvolguts una altra setmana més!

Avui parlaré d’una amiga molt especial per a mi i una anècdota que em va explicar sobre el seu treball.

Ella es diu Vanessa, la vaig conèixer sopant a un restaurant, i el que ens va unir va ser que les dos érem del mateix equip, el Betis.

A partir d’aquell dia, ens vam anant veient més dies car vivim al mateix poble. Un dia la Vanessa em va preguntar què volia estudiar i li vaig dir que jo volia estudiar clàssiques, i encara que molta gent em digués que no hi ha sortides o no em servirà per a res, ho volia fer sense dubte.

Ella em va dir que va estudiar dret i també li deien el mateix, però finalment estava treballant del que ella volia.

Em va explicar moltes anècdotes que havia tingut en el seu treball, però una d’elles va ser la que més em va agradar. Em va dir que va ser un dels judicis més durs que va tenir perquè tractava de la custodia d’uns fills però dura lex, sed lex.

La parella era un matrimoni de facto i ella havia denunciat l’home perquè deia que ell no tractava bé els seus fills. Llavors quan la Vanessa es va assabentar de la denúncia va pensar: “Un altre cop el mateix cas de sempre, però pacta sunt servanda.”

El dia del judici, estaven presents les dues parts enfrontades, la Vanessa i els advocats de cadascun.

La dona no parava de faltar el respecte a l’home, fins que la Vanessa va avisarla que mentre estigués sub iudice, s’havia de respectar a tothom. La veritat que pel que m’anava dient la meva amiga es veia que aquesta dona era una persona non grata, de fet, jo vaig dubtar que fos veritat el que deia la denúncia.

La majoria d’edat al nostre país de iure és als divuit anys i els fills d’aquests en tenien tretze i quinze, és a dir, els dos s’havien d’encarregar d’ells, però la dona volia privar l’home de la patria potestas dels seus fills. La Vanessa va demanarli proves per veure que tot allò que deia era veritat, però aquesta no en tenia cap per demostrar que el que deia no era mentida, i davant el dubte, es va afavorir l’acusat i es va aplicar el principi clàssic in dubio pro reo. La custòdia dels fills seria compartida entre tots dos.

La Vanessa em va dir que aquesta dona no sabia res de la llei, no obstant, ignorantia legis non excusat per denunciar a la lleugera i provar sort en aquesta.

Llatinismes VII Bon cap de setmana a tots!

Com ja sabeu, cada setmana us explico diferents anècdotes de la meva vida, avui m’agradaria explicar-vos la història de com vaig néixer tal com m’ho expliquen els meus pares a mi.

Aquell any es va convocar un referèndum on l’Estat va assegurar a la població que a finals d’any el dèficit reduiria. També es va parlar sobre el tema de la ràtio entre treballadors i pensionistes que fins aquell moment era insuficient per mantenir el sistema.

El meu pare va portar el seu currículum vitae al forn de pa Armengol, que està situat a Sabadell. El van trucar i va començar a treballar allà (a dia d’avui encara continua treballant en aquest lloc). A finals d’any es va fer la prorrata i va tocar repartir 650 euros per cada treballador fixe, però com va haver-hi un superàvit de 300 euros, finalment van repartir 700 euros per capita.

Després d’explicar-me la situació que hi havia en aquell moment al país, m’expliquen que a l’haver aconseguit treball el meu pare, ja tenien un salari per poder mantenir una família i volien tenir un fill però la meva mare no es podia quedar embarassada.

Aquest problema ells no ho sabien fins que van anar al ginecòleg, és clar, i aquest, primer, els va preguntar que si practicaven el coitus interruptus, ja que potser aquest seria el problema. Però els meus pares li van dir que no i el ginecòleg va citar la meva mare un altre dia per fer-se unes proves.

Un dia va arribar una carta a casa on deia que el problema era per les trompes de Fal·lopi de la meva mare i si volien buscar solució a aquest problema havien de tornar a visitar el doctor Martínez, és a dir, el ginecòleg.

El doctor Martínez els va dir que la solució que hi havia si volien tenir un fill/a seria fer la fecundació in vitro, que es realitza fora del cos de la mare. Els meus pares no s’ho van pensar dues vegades i van decidir fer això.

Tots dos van comunicar a les famílies que havien utilitzat aquesta tècnica, i estaven molt contents de que finalment pogueren tenir un nadó.

La meva tieta es va alegrar molt però no estava bé del tot ja que el seu marit era alcohòlic i dies abans va tenir un delirium tremens, que fins i tot van haver de trucar a urgències perquè creien que es moria.

El van portar a l’hospital i el van deixar ingressat, en aquell temps la meva tieta prenia un medicament sense saber que era placebo i li produïa un efecte psicològic molt eficaç per controlar els nervis.

Als pocs mesos d’estar ingressat, els metges van arribar a la seva habitació i van veure el seu cos en rigor mortis. Va passar el que tothom creia, va morir.

Van ser uns mesos durs per a ella però se’n va adonar que era molt més feliç sense la presència d’una persona alcohòlica a la seva vida.

Als set mesos d’estar embarassada la meva mare, va trencar aigües. Van anar ràpidament a l’hospital i la van deixar ingressada. Als tres dies d’estar allà li van dir que li provocarien el part perquè no podien aguantar-lo més.

El part va trigar moltes hores però finalment vaig néixer, encara que vaig estar molt poca estona amb la meva mare perquè com vaig ser setmesona ràpidament em van portar a la incubadora car els meus pulmons encara no estaven ben formats i el meu pes no era l’adequat ja que vaig pesar 1’800kg.

Quan els metges van veure que havia arribat al pes indicat i ja podia respirar per mi mateixa, sense necessitat de màquines, em van donar l’alta i ens vam anar cap a casa. Tothom estava molt content amb la meva arribada, perquè a més d’haver estat un embaràs molt desitjat, era la única nena de la família.

Llatinismes VIII Hola de nou! He estat una mica desapareguda aquest mes però ja torno a ser aquí!

Avui m’agradaria explicar-vos el que em va passar l’altra dia parlant amb la meva cosina.

Era dissabte i estàvem tota la família a casa de la meva àvia dinant, com acostumem a fer un dia de cada mes. Cadascú estava parlant amb qui volia, com normalment passa als menjars familiars. Jo estava parlant amb la meva cosina sobre com havia canviat la nostra família.

Per curiositat li vaig preguntar com va viure la mort del nostre avi (ja que jo no el vaig conèixer perquè va morir abans de que jo naixés). La meva cosina es va posar a plorar i em vaig sentir una mica malament perquè va ser mea culpa que es posés així. Li vaig donar una abraçada i li vaig dir que no feia falta que parlés d’allò si no volia, però em va dir que no passava res, que aquella pregunta va ser peccata minuta però que amb aquell tema era molt sensible.

Havent-se tranquil·litzat va començar a explicar-me que el meu avi era un home molt especial, li agradava molt fer riure a la gent i sobretot li agradava ajudar sense obtenir cap recompensa per fer-ho. Em va dir que per a ella aquell any va ser un dels més durs car la mort del nostre avi va ser dos dies després d’haver obtingut el seu doctor honoris causa a partir del seu treball doctoral qualificat cum laude.

La meva cosina estava treballant quan li van trucar per telèfon per dir-li que al nostre avi li havia donat un atac al cor i que probablement moriria. Ella va anar ràpidament a l’hospital on es trobava el meu avi però ja era massa tard. I per a més inri, la meva mare estava embarassada i a causa dels nervis i del gran ensurt que es va emportar, va perdre el nen.

Em va explicar que el meu avi era amant del món romà i sempre deia que abans de morir havia d’anar a Roma a escoltar la benedicció vrbi et orbi i el discurs previ del Papa. Però no va arribar a aconseguir-ho.

Amb els ulls llagrimosos, la meva cosina ja gairebé no podia parlar i només em va dir que el dia de l’enterrament van anar a l’església a fer un rèquiem, on ella

mateixa li va honorar unes paraules que acabaven amb un “per saecula saeculorum, avi”.

Cada any, el dia de Tots Sants anem a visitar-lo al cementiri. La seva tomba és molt peculiar, ja que en ella hi ha inscrita la locució llatina RIP (requiescat in pace) en honor a la seva passió per aquest món.

Des d’aquell dia que vaig parlar amb la meva cosina, tinc un objectiu, que és el d’anar a Roma a complir el somni que no va poder complir el meu avi.

Llatinismes IX Hola a tots i a totes! Com podeu veure continuo amb el ritme d’escriure cada setmana com us vaig prometre.

Avui m’agradaria parlar-vos d’una part de la meva família que viu a un poblet al camp situat a Cadis, concretament a Los Badalejos.

Des de ben petita, tots els estius anava amb els meus pares i els meus avis a Andalusia a visitar-los, ja que són els germans de la meva àvia.

Ells treballen al camp, amb els cavalls, les vaques i les ovelles, a més, cuiden el terreny. Quan anava de vacances allà, el que més m’agradava era llevar-me d’hora amb el meu avi i el meu tiet i anar a cuidar els animals, sobretot els cavalls. N’hi havia un que era de color blanc i em vaig quedar impressionada amb la seva bellesa, encara que al meu avi li agradava més un que era de color marró, però de gustibus non disputandum. El meu tiet em va dir que aquest cavall seria meu i mentre jo estigués allà, m’encarregaria jo d’ell.

Sempre pensava que el camp era el lloc ideal per viure. Beatus ille qui viu al camp per poder gaudir de la naturalesa en tots els seus estats.

Els meus tiets no necessiten res més per a ser feliços, van trobar el punt mitjà al camp i tenien una vida tranquil·la, no tenien ni molt ni poc, és a dir, van trobar la seva aurea mediocritas allà i com ells sempre diuen: “Encara que les granotes criïn pèl o ad Kalendas Graecas, el meu lloc està aquí i aquí ens quedarem.”

El meu cosí des de molt petit fa competicions de cavalls i a més té una finca on ensinistra els cavalls salvatges per poder competir amb ells. Llavors, una vegada, com sabia que els cavalls m’agradaven molt, em va invitar a veure una de les seves competicions.

Vaig anar amb ell per veure com s’organitzava tot abans de començar la cursa.

Mentre jo li feia preguntes sobre com era estar allà enmig, davant de tanta gent, em va dir unes paraules que se’m van quedar gravades i van ser aquestes: “Ana, en aquest cas, quan tu surts a l’arena, no hi ha marxa enrere, alea iacta est, has d’afrontar tots els obstacles que et posin tan bé com sàpigues i mai rendir-te per aconseguir el primer lloc. Sempre has de ser valentai no deixar que els inconvenients que et posi davant la vida t’enfonsin perquè audaces fortuna iuvat.”

Vaig asseure a la graderia més propera per veure en primer pla el meu cosí i el seu cavall.

L’espectacle va ser increïble, tot decorat amb els colors de la bandera andalusa (verd i blanc) i els cavalls eren preciosos.

Clarament, volien guanyar-se l’atenció del públic i crear una actitud positiva car la gent es sentia identificada amb aquells colors, es podria dir que era totalment una captatio benevolentiae.

Potser va ser sort o tenir la seva família al seu costat li va donar forces, però finalment va acabar el primer. Li van donar una medalla i una copa al millor genet.

Quan va sortir, tots vam anar a donar-li l’enhorabona per la gran feina que va fer. I jo, que quan era petita m’agradava saber com s’aconseguien les coses, vaig preguntar-li com havia aconseguit acabar el primer i ell em va dir que els nostres desitjos s’aconsegueixen amb constància i valentia, però també hem de tenir en compte actuar amb moderació, és a dir, cum grano salis.

Vaig poder anar veient que la vida cal gaudir-la cada moment, ja sigui al camp, a la ciutat o en una cursa de cavalls. Com el gran Horaci deia: Carpe diem, que la vida són dos dies!

Llatinismes X Bona tarda a tots/es!

No sé si serà bo o dolent per a vosaltres el que us vaig a dir però aquesta serà la penúltima vegada que escriuré aquí ja que estic a finals de segon de batxillerat i he d’estar cent per cent concentrada en els estudis.

Després d’aquesta notícia, us parlaré d’una de les persones més important per a mi, ell és el meu cosí petit, un petit pilar en la meva vida.

El dia que va néixer, el recordo perfectament, com si hagués estat ahir, un 20 d’abril del 2014, va ser un dels dies més feliços de la meva vida. Sempre he estat la petita de la família i em feia molta il·lusió tenir un cosí més petit, a més també em feia molta il·lusió perquè és el fill del tiet que us he parlat alguna vegada.

Quan tenia un anyet, els meus avis li van regalar la samarreta del Betis (Cf. Samarreta Real Betis temporada 2015/2016) com han fet sempre amb tots els néts, nihil novum sub sole, la mateixa història es repeteix sempre. Ho fan amb la intenció de que tots siguem del Betis i ho estan aconseguint!

Viu a Sevilla però quan hi ha vacances sempre venen a visitar-nos o a l’inrevés.

Quan estic amb ell sempre anem a córrer una mica pel parc (fent jocs, és clar, encara és petit), per a que tingui una formació intel·lectual, atlètica i mental ben desenvolupada, com diria la meva àvia: mens sana in corpore sano. És un noi molt intel·ligent, sap quan ha de fer les coses i quan s’està equivocant, no cal renyar-lo molt sovint car intelligenti pauca. També fa entremaliadures però és petit i a la seva edat és normal. Me’n recordo que una vegada va llençar sense voler un pot de vidre on la meva àvia guardava el xampú i quan el seu pare es va assabentar es va enfadar molt amb ell. Es va posar a plorar i li vaig dir que no passava res perquè errare humanum est.

La veritat és que quan està ell, la casa s’omple de felicitat, sempre està rient. És molt especial el que sentim per ell, perquè és un nen molt proper a la família i molt afectuós, sempre està donant abraçades i fent petons. Amb aquests petits detalls és on un s’adona de la sinceritat dels actes

dels nens petits i el que més importa són els fets i no les paraules (facta, non verba).

Per a mi és el non plus ultra de la meva família. Tinc molts cosins però amb aquest tinc un afecte especial que no tindré mai per ningú i és que som molt semblants en caràcter i congeniem molt bé.

Avui us he volgut parlar d’ell per a que algun dia ho pugui llegir i pugui veure que tot el que li diem és veritat, perquè les paraules se les emporta el vent però els escrits sempre es queden (verba volant, scripta manent).

Quan creixi i tingui cert coneixement podrà dir amb orgull “veni, vidi, vici” perquè va arribar, el vam veure i va guanyar el nostre cor.

Llatinismes XI Bona tarda!

Avui, com ja us vaig dir la setmana passada, és l’últim escrit que faré ja que ara he dedicar el meu temps als estudis.

Per acomiadar-me de tots vosaltres m’agradaria parlar-vos dels meus amics, d’una gran part de la meva vida, la família que vaig escollir.

Durant tots aquests anys a l’institut he conegut moltíssima gent però no pensava conèixer a persones que ara aprecio un munt. Encara que a tots no els puc anomenar “amics” perquè no els tinc la mateixa confiança i el mateix afecte que tinc pels meus amics de veritat.

A alguns els conec des que anàvem a primària, però tot i això, els estimo a tots per igual car l’important no són els anys que portis amb cadascú sinó que tots i cadascun d’ells et facin sentir especial.

Per a mi són persones increïbles.

Amables, respectuosos, responsables, bons amics, etcètera... però per saber com són, no val només amb que jo us ho digui, cal veure-ho in situ. I com és lògic, tots tenim defectes i tots som diferents tant en caràcter com en aficions, però això ens fa estar més units (crec que ells pensen idem que jo). Com diu molta gent, un puzle no es forma amb peces iguals.

En el meu grup d’amics es troba la meva millor amiga, la Neus, per a mi una persona amb un caràcter sui generis, però això la fa única. Per entendre’ns només ens cal una mirada. Inter nos hi ha una connexió especial i és que amb un simple “hola” ja sap si estic bé o tinc un mal dia i viceversa.

També es troben tres grans pilars en la meva vida que són la Sabina, el Joaquin i l’Olaya. Són imprescindibles per a mi i sempre han estat al meu costat quan els he necessitat.

Sempre intento que tots estiguin bé i m’agrada fer-los riure amb qualsevol ximpleria. Id est, quan un d’ells no té un bon dia o no té ganes de fer res, si no s’alegra ell per se, intento fer-ho jo, perquè el que menys m’agrada a la vida és veure a la gent que estimo malament.

Després estan l’Ariadna, la Paula, la Lidia i l’Ivan que encara no ser del mateix grup els considero els meus amics i sé que encara que l’any vinent cadascú agafi un camí diferent, no perdrem el contacte ja que són persones molt especials per a mi.

Ja sabeu una mica més de mi i de la gent que m’envolta, desitjo que us hagi entretingut durant aquestes setmanes. Ens veiem aviat!

Post scriptum: He d’agrair al meu institut (Vid. INS Can Planas) que gràcies a aquest he conegut persones que mai imaginaria haver conegut i a més, per la petita gran família que hem format entre els companys de classe (inclosa la nostra professora).