Berta Bernal Miranda, Cartes a la societat.




20 gener 2020, Barberà del Vallès

Estimada Societat, Em dic Berta Bernal i tinc 17 anys.

T’escric aquesta carta perquè estic farta; del que ets; del que transmets; del que aportes.

No entenc el teu comportament. D’on has tret aquests valors o no tant valors?

Ets envoltada de persones hipòcrites, i desgraciadament t’han acabat transformant en una d’elles.

Potser tu has deixat que l'avarícia et corrompi; era el que més t’interessava. Volies posseir el poder, com aquell qui posa el seu nom a l’ex-libris per sentir que té alguna propietat. Però no sempre has estat una persona egoísta. Estic segura que quan vas néixer eres competent; estaves disposada a ajudar i cooperar amb tothom i no jutjaves mai a ningú. Ara només puc dir que fas el contrari: jutges les persones; les discrimines pel simple fet de tenir un color de pell diferent, d’estimar una persona amb els mateixos cromosomes o per formar part d’una classe social o sexe determinat. Amb el temps, cada vegada t’has anat assemblant més a un esnob que intenta aparentar el que no és; una persona que només mostra el que té; materialista; interessada; amb vicis.

M’has decepcionat i m’has fet rabiar alhora. Em pensava que eres capaç d’aprendre i créixer; de superar els teus lapsus, àlies errors, també coneguts com errades; que no cauries amb la mateixa pedra i molt menys trepitjaries a tantes persones. Creia que tenies aspiració per millorar i fer millorar. T’has enfonsat en un gran maremàgnum confonent la igualtat amb l’equitat. El que sí és real i cert és que permets una intolerància a la diversitat. En comptes de defensar els teus drets, t’amagues darrere l’ignorància.

Em dóna por on pots arribar. Ens trobem en l’ínterim entre el passat i el que vindrà. Però només ens queda lluitar per a que demà la societat sigui societat de tots, i no dels rics en poder. I estic segura que hi ha un àlter ego, un altre jo que comparteix amb mi aquestes paraules, que potser no s’atreveix a queixar-se i plantar-te cara… o que ja t’ha dedicat alguna carta. Només diem la nostra per aconseguir un accèssit, aquella recompensa que volem: que ens escoltis. I és una recompensa que ens hem guanyat per acostar-nos amb valentia i criticar allò que no ens agrada.

Et podria deixar una gran addenda final on afegir-hi més i més coses, però no acabaria mai; hi ha tant i tant per dir i fer. I jo no vull canviar el món, només vull que el món canviï. I això només depèn de tu, Societat; formes part d’aquest món i per això no el pots deshumanitzar, si us plau.

De la teva mai admiradora, Berta Bernal Miranda.

27 gener 2020, Barberà del Vallès

Estimat Futbol, L’altre dia no em parava de preguntar d’on sortien els valors d’una societat. Després d’una estona rumiant, vaig acabar pensant en tu. Quan fem un memoràndum d’on vivim; quan recordem per què la nostra societat és com és, hem de tenir present allò que la condiciona i fa que sigui d’una manera o una altre.

Futbol: noranta minuts, dos equips, vint-i dos jugadors, una simple pilota i un gran negoci darrere.

Ets, en essència, un joc o esport que desperta passió i afició; però, per desgràcia, un negoci i una forma de vida. Ets present en qualsevol part del món i darrere teu sempre hi ha un plus, alguna cosa més: interessos ocults. El problema és que t’utlitzen com a instrument de poder; i tu, deixes fer. Un poder per fer diners, controlar i manipular. I totes les persones mínimes que et seguim i fem possible la teva existència, és a dir, el teu quorum d’aficionats, som muts testimonis d'aquest “espectacle”.

Potser ha arribat el moment de mirar una mica més enllà i descobrir què s'amaga darrere teu.

El futbol ha esdevingut una cosa més que un esport, et fas seguidor d'un equip i t'identifiques amb els seus colors. El món sencer dedica el seu oci a tu, tant practicant-te com consumint-te. És veritat que ets una manera de relacionar-nos i socialitzar-nos però també inculques uns valors violents, sexistes i discriminatoris. Tot el contrari a la vis còmica que tenies quan vas néixer, aquella facultat per fer riure i passar-s’ho bé. Des de petits, els nens i nenes viuen i veuen l’ira que es transmet en aquest “joc” on el quid, allò realment important, era la pura diversió. Un joc que s’ensenya a mentir i ser hipòcrita, a portar cares plenes de rictus de menyspreu, on es defensa la competitivitat per ser el millor, es discrimina la dona i on es fomenta la desigualtat entre classes socials, ignorant la paradoxa que els pobres admirem aquells que tenen una vida plena de milers de milions.

Tots els professionals que engloben aquest àmbit son còmplices de que sorgeixi un negoci poderós, on el teu súmmum, allà on pots arribar, sigui només un producte per comercialitzar. Els que tenen el poder, empresaris, polítics i mitjans de comunicació van observar que eras l'esport del poble i van utilitzar-te per a obtenir més i més poder, i així controlar i manipular més i més la població.

El futbol es presenta com un joc integrador, tots units per uns colors però el que no es vol veure és que darrere aquest hi ha senyors omplint-se les butxaques. L'objectiu d’aquests? Que la gent estigui pendent del partit, del clàssic o de qui guanya la Champions o la Lliga i no tingui temps per reflexionar sobre el que realment passa a l’actualitat: nens morint de gana a Àfrica, mercat d’esclaus a Líbia, destrucció de fauna i flora arreu del món, etc. El ciutadà es troba davant seu amb una realitat construïda pels de dalt, que oculta la vertadera realitat.

Potser és massa tard per a un ultimàtum, un últim avís no serveix per res si no m’ajudes. Tens una gran repercussió social i podries fer bones obres, començant per construir una societat rica en valors com la solidaritat i igualtat de condicions per a tothom.

De la teva no seguidora, Berta Bernal Miranda.

Post data: Espero impacient la teva resposta.

3 febrer 2020, Barberà del Vallès

Estimada Religió, Aquesta no és la meva òpera prima; ja he fet altres obres abans. Durant setmana m’he adonat que, igual que al futbol, també hi ha interessos ocults darrere teu.

T’he de donar les gràcies; ets aquella cosa que tothom necessita; ets allò que dóna llum.

Des de sempre hem hagut de creure en alguna cosa. Els humans som així, ens aferrem a creences certes o falses pel simple fet de tenir una petita conditio sine qua non; una condició indispensable per seguir endavant.

No obstant, també han agafat la teva essència per manipular la població i fer diners. A l’statu quo ja no importa que sent la gent quan pensa en la seva religió. Actualment, només interessa quina és la religió dominant, qui és el primus inter pares, quina ideologia destaca per damunt de totes les altres.

Religió, no tens malicia. Per mi, és la societat la que t’ha donat aquest adjectiu. T’utilitzen per dirigir les persones; per imposar modus operandi i modus vivendi, aquella manera d’actuar, pensar i viure que tenim els humans per culpa de la ideologia.

Només puc dir que has sigut i ets casus belli, el motiu de milions de guerres arran del món. I per aquest motiu vaig fer un transfert, ara ja no sóc jugador que cap equip, he creat la meva pròpia religió i les normes del meu joc. Potser penses que sóc una mica diferent, una rara avis, però per aquesta simple raó no em sento identificada amb cap potència ideològica.

Espero, atentament, que continuïs sent motiu d’esperança i no d’odi. Ets vox populi, estás arreu del planeta i les persones parlem de tu constantment. Cada país d’aquest món et reb a la seva manera; a la seva cultura. Però, tot i així, tots compartim el mateix principi o fi, no deixis que aquest esdevingui mesquí i avar.

Espero, especialment, la nostra reciprocitat, un quid pro quo. Tu ens dones lliure creença, i nosaltres donem sentit a la teva existència.

Amb els meus millors desitjos, Berta Bernal Miranda.

10 febrer 2020, Barberà del Vallès

Estimat Nadal, La setmana passada vaig estar parlant amb la teva mare Religió… i ara, et toca a tu.

Hivern. Fred. S’acosta el teu moment. Com cada any arribes de sobte. No sóc conscient; sempre m’adono just a l’últim moment, in extremis.

Imaginem el dia com a metàfora de la vida. Quan et lleves, no vols que mai acabi el matí. La teva vida ante meridiem et fa viure i riure. T’ilusiona la idea de trobar regals sota un arbre; donar-li menjar al caga tió o als camells del reis mags; poder anar-te a dormir una mica més tard perquè al dia següent no hi ha escola; i, fins i tot, tornar a classe per explicar als teus amics allò que t’han regalat. A priori, és a dir, inicialment, Nadal, sembles una gran festivitat. Ets capaç d’omplir de colors el dia de molts nens. A posteriori, després de les 12 del migdia, quan ja vius al post meridiem, quan ja no ets un nen, t’adones que el matí ja ha passat i ara ets només un pur consumidor del nadal. La tarda ja no és llum nadalenca, sinó vanitat, aquella ansia per mostrar tot el que tens, tot el que pots comprar i gastar en la nostra societat capitalista.

Mai entendré com pots transformar la innocència del matí en un simple post a Instagram.

25 de desembre, obres qualsevol xarxa social i ipso facto, inmediatament, trobes la paraula consumisme en majúscules a tots els perfils. Sense adonar-te, in fraganti, en aquest mateix moment del crim que origines, hi ha milers de persones passant nadal al carrer, sense família, amb fred; hi ha nens esperant bojament un regal que mai podran tenir. I no només nadal; sine die, indefinidament; sempre. És de nit; el dia va morint, i just en aquest moment, in articulo mortis, començo a pensar realment en tu; en el que signifiques per uns, i per uns altres. Els nens t’estimen, i el capitalisme més, i és per això, pot ser, que segueixes actiu.

Fins aviat, Berta Bernal Miranda.

17 febrer 2020, Barberà del Vallès

Estimada Infància, Fa temps que no sé res de tu, però l’altre dia vaig tornar a sentir-te amb el Nadal.

Et recordo llunyana i freda. No va ser la meva millor amiga. I desgraciadament volens nolens, ho vulguis o no, tampoc ets la millor amiga de molts nens.

Realment no vas ser tu, potser era massa petita… o els nens massa dolents. Encara avui busco una resposta. El meu cap segueix in albis; segueix en blanc esperant el perquè del que va passar. I eI temps va passant. I hi ha moments que no s'esborraran mai; moments que t’han marcat i t’han fet fort. I seran per sempre al teu record, en el teu pensament, in mente.

Passen els anys i involuntàriament, no motu propio, t’adones que no ho pots negar. Has nascut per ser diferent. I les diferències t’enriqueixen. Les rareses et fan tu. No t’amaguis a la teva habitació; el món t’està esperant impacient.

Sí tens dret a jugar cada tarda amb amics; a poder anar a classe a aprendre sense por. Sí tens dret a ser feliç, encara que t’hagin fet creure el contrari; tot i els "no vals per a res" (sic), que així t’han dit textualment. De vegades, necessites cridar-ho ben fort bis, dos cops, o els que facin falta.

He gastat part de la meva vida odian-te, Infància, però ara només em queda donar-te les gràcies.

Lato sensu, en sentit ampli, m’has fet no jutjar les persones, m’has donat esperit crític, rebel·lia, empatia i maduresa. Stricto sensu, en sentit estricte, he pogut créixer i formar-me. Ara sé que vull al meu costat i sé que sóc capaç de lluitar per a això, ad hoc. Sóc la persona que sóc gràcies a tu, estic in extenso convençuda, completament, no tinc dubtes.

Infància, deixa viure a tots els nens ex aequo, per igual. Tots mereixen recordar-te bonica i plena de colors, fins I tot ad nauseam, en excés amb una mica de ràbia per la nostalgia.

El que els espera després de tu, no és més que injustícia in crescendo, en augment dia a dia.

Una abraçada nostàlgica, Berta Bernal Miranda.

24 febrer 2020, Barberà del Vallès

Estimada Explotació Infantil, Arrases amb 1 de cada 10 nens. Arrabasses la infància a més de 152 milions vides.

Eritrea. Somalia. El Congo. Myanmar. Sudán. Afganistan. Pakistan. Zimbabwe. Burundi. Yemen.

Nike. Coca-Cola. Apple. H&M. Victoria’s Secret. El Corte inglés. Inditex. Cortefiel. Kellogs. Pantene.

De iure, és a dir, d’acord a la llei de la Unió Europea, l’Article 32 prohibeix el treball infantil i protegeix als joves més grans de 16 anys al treball. La llei és dura però és la llei, dura lex sed lex, i moltes empreses no estan disposades a seguir-la pels interessos ocults que hi ha darrere, un altre cop. Diners? Mà d’obra barata? Ignorantia legis non excusat; està clar, “l’ignorància” de la llei no t’eximeix del seu compliment; has d’informar-te i després respectar-la. Perquè es deslocalitzen empreses llavors? Què passa amb els països fora la Unió Europea? Què passa amb els nens?

Tu, Explotació Infantil a països del tercer món, ets la roba low cost, els nostres mòbils, les nostres sabates, l’esmorzar o la nostra dutxa. De facto, de fet, ets la causa del nostre primer món… i de la absurda i incoherent divisió del món en rics i pobres, països desenvolupats o en vies de desenvolupament. Sub iudice, sota judici, no hauries de tenir cap valor. Representa que les lleis, allò pactat, s’han de cumplir; pacta sunt servanda. Tot i així, molts cops el judici és in dubio pro reo, és a dir, a favor de l’acusat; a favor de les empreses que et permeten i et fomenten per tal de guanyar més i més diners i omplir-se més i més les butxaques.

El més surrealista és que nosaltres som culpables. Nosaltres també et fomentem. Seguim comprant i consumint en tu. En comptes de ser una persona non grata, no benvinguda, esdevens tendència i moda.

La teva patria potestas t’estima. El teu pare, el consumisme, està orgullós de tu. La teva mare, l’empresa, farà el possible per a que no caiguis. Per això segueixes viu; perquè la societat materialista i capitalista t’estima i estima els diners que dones.

Farta de tu, Berta Bernal Miranda.

16 Març 2020, Barberà del Vallès Estimat Medi Ambient, Com estàs? Encara ets viu? Fa temps que estàs sent experimentat pels humans al laboratori, in vitro. Volen acabar amb tu perquè això fa diners, com tot.

Boscos tallats i cremant. Animals en perill d’extinció. Mars de plàstic. Contaminació. Inundacions.

Guerres petrolíferes. Escorxadors. Pols fosos. I podria seguir el teu curriculum vitae, el teu llistat de dades personals i professionals, que mai acabaria. No són poques les dures imatges de la Terra. No són molts els anys de vida que et queda. No podem fer marxa enrere com en el sexe, coitus interruptus, els danys són evidents i imminents.

No hi ha cap dubte: el planeta està morint…o l’estem matant? No deixem Tan sols fa falta sortir al carrer, respirar emissions o trepitjar brossa. Tan sols fa falta encendre una pantalla, veure desforestació o animals en condicions incoherents. Suposo que té efecte placebo; no funciona; és un fals medicament.

El consumisme està arrasant el nostre dia a dia. Vivim amb la paraula «gastar» al cap; vivim per gastar i consumir. I fins on arriba aquest, que no ens adonem del que destrossem per capita, per persona, durant el camí o del que generen els nostres capritxos.

El consumisme és fruita en plàstics; hamburgueses d’un euro; aigua en ampolla. l per això al referèndum seguirà guanyant el nostre egoisme; la votació del poble decideix. El consumisme és addicció; ignorància.

El capitalisme s’està menjant la poca humanitat que ens queda; en fa actuar fredament, sense cor, com la rigidesa dels cadàvers, rigor mortis. Vivim amb la paraula «diners» al cap. I fins on arriba aquest, que ens transforma en persones avares que fomenten el materialisme i la competitivitat. I és clar que la teva destrucció significa el superàvit de les empreses; tenen més ingressos que despeses i per tant, més diners. Ets el dèficit, és a dir, allò que falta per a que una empresa faci pujar els ingresos tant com les despeses. Desgraciadament, triomfa el que més poder tingui. Un poder aconseguit a base de matar animals i plantes i generar residus i emissions contaminants. Un poder que et mata, Medi ambient.

L’avenç ens està traient el planeta. I fins on arriba aquest, que acaba amb els propis humans. La ràtio, el nombre de persones per grup, és molt més gran al que ens pensem. No hi ha una porrata equilibrada, la proporció és desproporcionada. Contaminar significa respirar aire contaminat, beure aigua contaminada i menjar aliments contaminats…

L’avenç ens centra en el futur, deixant de banda la paradòxica idea de que no existirà un demà perquè avui no hem tingut cura del nostre món. I mentre tu, Medi Ambient, pateixes delirium tremens, aquella psicosi tòxica causada per l’alcohol, l’avenç.

Només crido ajuda i la humanitat, l’únic causant de la teva destrucció, un cop més, no fa res.

Segueixen experimentant in vivo amb tu, amb el teu ésser. L’acció humana s’ha apropiat de l’ecosistema. No queda temps. Només queda: la nostra llar destrossada.

Amb molt afecte, Berta Bernal Miranda.

23 Març 2020, Barberà del Vallès

Estimat Educat o educada, Ens eduquen a tots per igual, i tots per igual som diferents.

No trobes el teu talent natural però el sistema educatiu tampoc busca que l’alimentis. I per a més inri, per si fos poc, molt menys s’interessa per aquest.

L’aprenentatge emocional és vital; que t’involucris i experimentis. Per què no es parla ni s’ensenya?

No és error menor, peccata minuta, fer la població ignorant.

Escoltar informació passivament sí és un error monumental. Desconeixen com funcionen les nostres ments; no ens ensenyen a innovar o a crear alguna cosa original. Som educats per a ser gestionats i eficients, i eficientment gestionem les nostres emocions malament, però mea culpa, culpa meva i no del sistema, de la tradicional educació que perdurarà per saecula saeculorum, pels segles dels segles, per sempre.

Pot ser massa exigents; obedients dins un sistema social on et diuen que entris, i jo et dic que surtis.

Que surtis de les quatre parets que anul·len la nostra activitat cerebral, que en pau descansi, requiescat in pace. Adormits adolescents; professors amb desmotivació total; pares res conscients; massa ments descansant, en rèquiem; massa cadires calentes, i que poc es calenta el cap a la política educacional.

Notes no sempre per mèrits personals, honoris causa. Notes que si no són excel·lents cum laude, amb lloança i la màxima puntuació, et fan dubtar de la teva capacitat mental. No s'aprèn, només sents que memoritzes informació inútil de fonts, que als mesos oblides i és normal; no hi ha temps per l’oci personal.

El sistema educatiu funciona malament, les proves són evidents. I és l'hora de cridar vrbi et orbi, a la ciutat i al món, ben fort, que espero que arribi el final de decisions inconscients i hi hagi canvis imminents ja que ens eduquen a tots per igual, i tots per iguals som diferents.

Educadament, Berta Bernal Miranda.

30 Març 2020, Barberà del Vallès

Estimat infectat o infectada, El Covid-19 ha arribat a les nostres ciutats i ha canviat les nostres vides. Alea iacta est, la sort està llançada, no podem fer res. Omple els cors i els carrers de por. Por que fa que et preguntis: on aniré ara? On aniré ara, si no puc veure la família, riure amb els amics o amb el meu amor? Però la por també et fa aprendre a disfrutar del moment, carpe diem. És com si ara comencéssim a valorar totes aquelles coses que abans no; no eren més que una costum sense importància. Ara penses: beatus ille… feliç aquell o aquella qui donava un passeig per la sendera del camp i veia els ocells; prenia el sol a la terrassa d’un bar; tocava la sorra de la platja; de gustibus non disputandum, per gustos colors i sense discutir; mil plans especials.

El ritme frenètic de la societat, anar d’aquí cap allà, d’allà cap aquí. No tenim temps de pensar què és el que volem per a les nostres vides; què et fa feliç. Veure la vida cum grano salis; amb un gra de sal una mica d'escepticisme; dubtant d’allò que és o del que no ens agrada. Pot ser és hora de fer totes aquelles coses que va vas dir que un dia faries i no has trobat temps encara. Coses utòpiques, impossibles, sense data que es realitzaran ad Kalendas Graecas. A casa, tancat, sents que t’enyoraves a tu mateix. Arrisca’t i triomfa amb tu; la fortuna ajuda als audaços, audaces fortuna iuvat.

Enmig de la tempesta, ve un vent que amenaça amb emportar-se tot de tu. Sense preguntar, sense escrúpols, sense que tu t’adonis, s’emporta tot el que t’importa: l’amor, els somnis, el sentir que no estavem vivint. Trobar-te en un daurat terme mig, un estat ideal sense excés d’alegries ni de penes, dins una aurea mediocritas.

Per això ara que estem tots aïllats a casa, has après a veure més enllà del que sempre solies veure i això, és molt. Em dirigeixo a tú amb una captatio benevolentiae, per buscar alguna cosa que emportar-te d’aquesta situació; que t’ompli més com a ésser, i després poder deixar-ho anar. Ara ets, en essència, una persona més forta, més sàvia i més humana.

Espero que fins mai, Berta Bernal Miranda.

13 Abril 2020, Barberà del Vallès

Estimada víctima de violència de gènere, Tancada a casa. Amb por. Sola.

Em pesa el cor en pensar en la dona. La mateixa dona que han humiliat, maltractat, apallissat i menyspreat al llarg de tota la història. En aquella que ahir es va deixar la veu, i avui ens deixa per no tornar. Facta non verba; són fets, no paraules. 1 de cada 3 dones és victima. 1.051 assassinades des de 2003, només a Espanya (confer, compara-ho a la OMS). Intelligenti pauca; a l’intel·ligent, poques paraules li fan falta per entendre-ho.

Aquest cop el meu crit implora per totes a la estèreo i més en contra de la violència de gènere.

Gèneres, sensacions de poder i de perdre, Pot ser ens perdem si perdem més el nostre poder.

El dies van passant; les setmanes, els mesos, els cops; cada «no vals per res»; cada «no tens a ningú»; cada «estàs sola». I et fiques tan endins d’aquest «estàs sola», que t’ho creus durant molt i molt de temps. Que mai et facin sentir menys per per tenir por, per no saber què fer, per equivocar-te, errare humanum est; errar és humà. Arriba un moment en el que ets incapaç de dir una cançó o una pel·lícula que t’agradi. No ets ningú; no ets res; ruïnes. El maltractador ha dedicat molt de temps en esborrar-te cada somriure de la cara. I les paraules volen; són aquests escrits el que romanen; verba volant, scripta manent.

Les ales a batre. No estàs sola. Recorda que qui t’estima no et farà mai mal. Llença el teu crit més fort que jo t'escolto des d’aquí; dóna’m la teva mà i no la deixis anar. Poder dir: «vaig arribar, vaig veure i vaig vèncer la violència de gènere«; veni, vidi, vici. Prou d’amagar-se per por; per saber de més; per considerar-se menys. Dona, vals més que les lleis, les bàscules i els insults. La gent creu que viure violència de gènere és el més dur, però el més difícil és sobreviure a ella.

Partim d'estar en segon pla com una cosa oportuna i a la fi no acabem en cap perquè ens treuen la vida si oposem resistència. Basta ja del «tu permets la violència«. El maltractador gaudeix d'una impunitat brutal pel silenci. El patriarcat diu: «resisteix i mor». La justícia diu: «no resisteixis i calla, calla, calla fins que moris». No hi ha res nou; nihil novum sub sole.

Ets lliure; torna a tenir somnis, Mereixes pau mental, una ment sana en un cos sa, mens sana in corpore sano. Ets valenta quan lluites per tu. No he conegut millor guerrera que tú, que sempre tornes a la batalla.

L’amor no és violent, obsessiu i maltractador. L’amor no és més enllà, non plus ultra, que amor. I estimar no et fa mal.

Amb molt d’amor, Berta Bernal Miranda.

20 Abril 2020, Barberà del Vallès

Estimat ésser viu, “Vaig anar als boscos perquè desitjava viure deliberadament i veure si era capaç d’aprendre tot allò que la vida m’havia d’ensenyar. No volia descobrir a l’hora de la mort que no havia viscut.“ (Vegeu, vid. David Thoreau) Les persones ens esforcem per buscar llocs bonics que recórrer; ciutats boniques que visitar; persones boniques que conèixer, moments bonics per viure; roba bonica que portar; quadres bonics per a un saló bonic en una casa bonica, i etcètera, més coses boniques. Tenim la necessitat de fer la nostra vida més bonica, malgrat allò lleig que la compon.

Entre nosaltres, inter nos… queda prohibit plorar sense aprendre; aixecar-te un dia sense saber què fer; tenir por als teus records. Queda prohibit no somriure als problemes; no lluitar pel que vols; abandonar-ho tot per por; no convertir en realitat els teus somnis. Amb el pas el temps sempre queda menys gent; les persones venen i van, però somrius en adonar-te que els que s'han quedat, els vols el mateix, idem, o encara més. Un somriure costa poc però produeix molt. No empobreix a qui el dóna i enriqueix molt a qui el rep. Dura només un instant, i perdura en el record eternament per se, per si mateix. No hi ha ningú tan ric que pugui viure sense aquest i ningú tan pobre que no el mereixi.

De vegades, ens envaeixen els pensaments: i si no ho aconsegueixo? I si les coses no surten bé? I si em quedo sola? I si moro, qui tindrà cura de mi en aquest lloc entre la llum i el no-res? I si la gent em rebutja o riu per no ser com els altres? I si fracasso i no aconsegueixo el vull? I si els meus somnis només es compleixen al meu cap? La por a la mort mata els somnis. La por mata l’esperança; et frena i t'atrapa. La por et pot aturar de fer allò que saps que ets capaç de fer. Id est, és a dir, treu el coratge i venç la por. No pots. No, pots. Tot el contrari, al revés, viceversa. T’he vist fer-ho, com si res; fent-ho fàcil; fent creure a el món que és fàcil; qualsevol és capaç. T'he vist abraçar el silenci quan tothom tenia els braços tancats. T'he vist sent paracaigudes del teu propi salt; un llampec de llum en els moments en què el món va decidir apagar el focus del teu somriure.

Realment, mor lentament qui no viatja; qui es queda in situ, al lloc original; qui no llegeix; qui no escolta música; qui no balla. Mor lentament qui destrueix el seu amor propi; qui no es deixa ajudar.

Mor qui es transforma en esclau de l'hàbit; qui no s'atreveix a canviar el color de la seva vestimenta; qui no conversa amb qui no coneix. Mor qui omet una passió o el seu remolí d’emocions; qui no arrisca allò cert ni allò incert per anar darrere d'un somni. Així que demana avui, fes-ho avui, arrisca avui. No et deixis morir lentament. No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica; sense haver estat feliç; sense haver augmentat els teus somnis. No permetis que ningú et tregui el dret a expressar-te, que és gairebé un deure. Encara que de vegades el vent bufi en contra, no abandonis les ànsies de fer de la teva vida una cosa extraordinària; de fer-la sui generis, a la teva manera. La vida és desert i oasi; ens fa caure; ens fa mal; ens ensenya; però també ens converteix en protagonistes de la nostra pròpia història. No t’oblidis mai de viure després d'escriure-la, post scriptum.

Més viva que mai, Berta Bernal Miranda.