Llatinismes i literatura: Diari d’un noi adolescent.
Ainoa Martínez Martínez 2n de Batxillerat 2014/15 INS Can Planas Isabel Fernández
QUI RIU L’ÚLTIM, RIU MILLOR Era un dia de pluja, i havia decidit tancar-me a la meva habitació, com solia fer cada dia després d’arribar de l’institut, per acabar la novel·la que estava fent. La meva novel·la tractava sobre la meva vivença dia a dia en aquell horrible institut i de com els meus companys de classe em feien la vida impossible. El escriure era com una manera de poder alliberar-me i desfogar-me de tota la ràbia que acumulava dia darrera dia. Volia acabar-la quant més abans possible, però sentia por per si alguns dels meus companys la llegia i s’adonés que aquell noi martiritzat era jo. Llavors, vaig decidir que la firmaria amb un àlias per no aixecar sospites de la meva persona. D’això farà uns 6 anys ja, on per llavors tenia catorze anys. Encara ho recordo perfectament i se que mai me’n oblidaré. El meu suposat àlter ego, amb qui ho vaig compartir tot des que erem ben petits, al assabentar-se per altres persones de la meva orientació sexual, em va donar de costat i ni tan sols em mirava a la cara per dir-me “hola”. Fixa’t si era bona persona que al principi estava accèssit per pur interés dient-me que li parles del que feim jo i el meu xicot, i ínterim que em donava jo l’esquena ja ho escampava per tot arreu. Allò em va afectar tant en els estudis com en l’àmbit personal. El considerava el meu millor amic i pensar que jo l’havia recolzat en tot moment... En fí, la vida és així.
Cada dia d’institut era un nou repte per afrontar. Havia d’aguantar tota mena de burles i insults...i ja et pots imaginar quins. A la novel:la que vaig escriure i amb la qual m’he fet famós, no les vaig possar tal qual, el que vaig fer va ser allà on havia d’anar la paraula, posar asteriscs i al final de tot d’aquest, posar un addenda amb totes les barbaritats dites per les seves boques. Abans d’entregar-lo a l’editorial per a que el publiqués, vaig haver de passar-me hores, dies i fins i tot setmanes per a corregir-la d’adalt a baix. Hi havia bastants lapsus a l’hora d’expressar-me, i a més un maremàgnum d’idees mal expressades que no s’acaba d’entendre. Es sorprenent com en una mica més de sis anys he millorat tant a l’hora d’escriure com en la meva pròpia seguretat. Per fí em sento bé amb mi mateix. Fins i tot, hores d’ara podria fins i tot donar les gràcies al martiri que em van fer passar els meus companys perquè gràcies a això, m’he convertit en un escriptor esnob ja que estant de moda els meus llibres entre els joves, i molts d’aquests se senten identificats amb el llibre i volen que els hi firmi, i jo ho faig i els atenc encantat de la vida. Em sento satisfet amb mi mateix ajudant a altres nois que potser han patit como jo durant l’adolescència. Ahir per exemple, vaig anar a una firma de
llibres a la biblioteca on els biliotecaris em van demanar després si els hi podia firmar els exemplar que tenien allà juntament amb l’ex-libris que identifica a la biblioteca.
UN DIA MOLT ATRAFEGAT El diumenge pel matí vaig llevar-me sobre les onze aproximadament i no hi havia ningú a casa. Vaig anar cap a les habitacions per veure si encara estaven dormint i res, em trobava completament sola. Era d’estranyar que un diumenge al matí tan d’hora s’haguessin anat tots sense avisar-me la nit d’abans. o aquell mateix matí. Em dirigia cap a la cuina i una vegada allà, quan em dirigia a obrir la nevera, vaig veure un memoràndum enganxat una mica més a dalt del mànec per on s’obra aquesta. A la nota deia que s’anaven al mercat, després a casa de l’àvia i a més un plus de feinada que era que m’havia d’encarregar de fer la neteja de tota la casa jo sola i a més, donant-me un ultimàtum que sinó deixava la meva habitació neta com una patena quan arribessin, no sortiria el cap de setmana vinent. Al primer moment de llegir-la vaig pensar que la meva mare m’havia gastat una broma posant que havia de fer tot allò, ja que té molta vis còmica ella, però no, no era cap broma. Al final de tot del memoràndum, una postdata que deia que em fes jo el menjar que arribarien tard. Em preguntava el quid del perquè no m’havien avisat per anar amb ells en comtes de deixar-me tota sola. Per un instant vaig pensar que la meva mare m’havia gastat una broma fent-me fer allò, ja que té molta vis còmica ella, però no, no era cap broma.No em va agradar gens aquest lleig, ells se´n van i em deixen a mi amb tota la feinada per un dia que puc tenir lliure per a descansar i relaxar-me. La meva paciència aquell dia que només acabava de començar, ja estava al súmmum! A continuació assimilant la feinada que em tocava fer aquell dia, vaig decidir esmorzar tranquil·lament i amb tota la calma de món com si no hi hagués pressa de fer les coses. Una vegada vaig acabar d’esmorzar , primerament vaig posar-me amb el menjador i la cuina. Una vegada acabades aquestes, amb el passadís, els banys i les habitacions excepte la meva, que ho deixaria per més tard quan hagués descansat una mica. Ja eren les dues del migdia i tenia gana. Vaig fer-me un plat d’espaguetis amb carn per llepar-se els dits i només vaig fer-ne per a mi, ja que ells no havien contat amb mi abans llavors jo ara tampoc contaría amb ells. Una vegada vaig acabar de dinar, vaig baixar la brossa, i tornant a pujar vaig obrir la bústia per a veure si hi havia alguna carta ii em vaig trobar amb un paperet que venia de part del president de la comunitat de veïens per comunicar-nos a tots que el pròxim divendres es faria una assamblea per a decidir si posar càmeres al pàrquing, i que es necessitava si us plau la partipació de tos els veïns possible
perquè no tothom estava a favor,i, si nosaltres, la meva familia, estàvem a favor, havia d’haver el quòrum del sí per a posar-les. Finalment, vaig arribar a casa i vaig posar-me immediatament amb la meva habitació. Vaig trigar com més de trenta minuts seguits sense parar, però va valer la pena només per la cara de pam de nas que se li van quedar al arribar i veure que havia fet tot la feina que se m’havia manat. I també pel rictus de ràbia que va expressar la meva mare amb els seus llavis, ja que ella segur que no volia que jo sortís el cap de setmana vinent, i per això mateix, m’havia dit que fes tota aquella feinada, pensant que no ho faria.
UNA NOTÍCIA BASTANT PECULIAR Aquell diumenge al matí estava resultant força tranquil comparat amb els altres. Estava tota sola al sofà, m’acabava de llevar i només eren les vuit. Aquell era el meu modus vivendi habitual de cada diumenge al matí. Vaig encendre la televisió però no emitien res interessant, així que vaig decidir-me pel telenotícies. Parlaven sobre quin va ser el casus belli pel qual va estallar l’enfrontament entre França i l’Estat Islàmic arran de l’atentat yihadista que es va produir fa poc a França. El modus operandi dels yihadistes va ser sense sang freda ni pudor envers les persones afectades que no tenen culpa de res, sota el meu punt de vista. Una data curiosa és que l’statu quo dels afectats és de classe alta, són gent coneguda al país, i sobretot un que era un primus inter pares del govern francès. A continuació, van pasar la imatge d’un d’aquests terroristes, i era ben bé un rara avis ja que no portava la típica vestimenta de la seva religió, sino que era ros i anava vestit com qualsevol persona d’aquí. Mai m’hauria imaginat que un terrorista portes aquestes pintes!
Després vaig escoltar també que l’Estat Islàmic havia posat una conditio sine qua non, que va ser la següent: Només deixarien els atentats cap a França, si aquests els demanaven perdó públicament tant per tots els mitjans de comunicació. Però la vox populi francesa es negava a cedir contra uns assassins que havien destrossat llars i famílies amb la pèrdua dels membres de la seva família. Quid pro quo i de sobte vaig adonar-me que el meu germà, tant astut com sempre, havia aprofitat que estava pensativa en aquell tema per treure’m la televisió i posar-se a jugar al FIFA. I la veritat és que no sé com però va aconseguir, fent-me xantatge de que em faria després un massatge si jugava amb ell. I així va ser, però el trampós, va fer un transfert, es va traspasar un dels jugadors més bó del meu equip cap al seu. Però tot i això, a mi l’únic que m’importava era tenir el meu massatge després. Uns quants mesos després del succés, van anunciar que farien l’òpera prima d’un esdeveniment d’aquest tipus tant delicat, i el qual faria veure arreu del món el mal que poden arribar a fer aquestes persones sense motiu, i que sortiria a la cartellera el desembre vinent.
MÉS VAL ADONAR-SE TARD QUE MAI
A priori, el Batxillerat abans de cursar-lo semblava fàcil, però una vegada començat el curs havent fet els primers exàmens, ipso facto em vaig adonar que allò no era tan fàcil com em pensava. M’havia ficat de ple a la boca del llop, però vaig decidir pel meu orgull personal seguir endevant. El curs anava pasant i les meves notes cada vegada anava empitjorant més. Realment no era conscient que m’estava jugant el curs, pensava que me’l treuria fent el mínim com a l’ESO, però estava ben equivocada. Ja gairebé in extremis del curs vaig posar-me les piles i a estudiar més, però encara així va ser tot un fracàs les notes finals, em vaig posar de debó massa tard i havia perdut el fil de moltes matèries. També recordo com els meus pares en van agafar in fraganti intentant amagar les notes i el càstig sine die que van posar-me: estar sense mòvil i ordinador fins que a ells els donés la gana. Com era d’esperar, vaig haver de repetir curs. Ab illo tempore fa que no suspenc tant, però sembla que aquest curs m’està passant semblant a aquell any. Recordo perfectament el dia que vaig anar a buscar les notes de les proves extraordinàries de l’any que estava repetint, que va ser el primer dijous del mes de setembre, ante meridiem. Des que vaig acabar aquests exàmens fins que no vaig tenir els resultats, em trobava molt neguitosa, patia d’insomni i estava intranquila pel fet de que amb tres màteries suspeses, podia tornar a repetir un altre any primer de Batxillerat, i pel fet de que no volia fer-me moltes il·lusions per després emportar-me una gran decepció. Una vegada vaig veure que sí que pasava per fi a segon, va ser un moment de molta felicitat per a mi. Al final, després d’esforçar-me durant l’estiu havia merescut la pena. Estava orgullosa de mi mateixa i aquell mateix dia, post meridiem, vaig poder fer la migdiada i descansar tranquila sabent que havia aconseguit el que m’havia proposat. En veritat, vist tot a posteriori, es podria dir que vaig llençar un any de la meva vida per no fer res, ja que si m’hagués posat com ho hauria d’haver fet, m’hagués pogut tret primer en un sol any. I penso el mateix d’aquest curs, que si no m’hagués deixat tant al primer trimestre, també tindria més possiblitats d’aprovar-lo i no anar tant justa. De vegades, penso en el que em deia el meu avi abans del seu in articulo mortis:r que m’esforcés en els estudis que volia realment fer i que no em rendís mai, que ell
sabia que jo podia amb tot el que em proposés. Això és el que moltes vegades em motiva a l’hora de seguir amb els estudis.
UN SOMNI FET REALITAT Els que formaven part del grup de categories del nostre club de patinatge teníem in mente anar a fer un viatge a Itàlia on ens instal·laríem en un hostal, per a poder anar a un campus de patinatge, on tindríem com a entrenadors i monitors als millors patinadors i patinadores del món. Ad hoc havíem de ser un mínim de vint i només s’hi van apuntar catorze. Llavors com no vam poder anar-hi, i tots i totes teníem moltes ganes de poder coneixer-los, vam decidir organitzar per primer cop fa dos anys la I Exhibició Internacional de Patinatge Artístic a Sabadell, al nostre club, convidant-los a ells i a d’altres. Sic al desembre passat va tenir lloc per segon cop en les nostres vides La Exhibició Internacional de Patinatge bis com la del desembre del 2013. El nostre club de patinatge va organitzar la II Exhibició Internacional, on hi van assistir els millors patinadors i patinadores d’Espanya i d’arreu del món, d’on la majoria són italians. Va ser un festival in extenso ja que es va omplir més impossible de patinadors i públic i, es van vendre totes les entrades les dues primeres setmanes de sortir a la ventat el pavelló de Sabadell. Nosaltres, els de categories, ens vam prestar motu proprio per a organitzar tot l’event i buscar algú que ens patrocinés, que no va ser gaire difícil. Ho vam demanar al propietari d’una coneguda empresa de patins que justament es situa la botiga al costat del nostre pavelló on entrenem. Aquest no sé si va ser per volens nolens o bé o perquè nosaltres estàvem allà mirant-lo fixament però va acceptar, però amb unes quantes condicions i entre erem stricto sensu per a a que se’n portessin un bon record nostre i parlessin bé dels nois del club de Sabadell allà on anessin. Una era que nosaltres ens havíem d’encarregar de guiar-los quan arribessin a Barcelona i organitzar una bona benvinguda per a que quedessin satisfets i volguessin tornar un altre any. La darrera exhibició que vam fer sens dubte, va ser la millor que havia vist a la meva vida. En aquesta es van fer a més, petites competicions per les diferents categories que hi ha. Des d’Iniciació C fins a Categories. En moltes d’aquestes competicions les puntuacions van ser ex aequo per a diversos patinadors i patinadores de la mateixa categoria i per aquest motiu van sortir més guanyadors de premis dels previstos. Em va fer pena els nens i les nenes que eren més petits i al mig de la pista es van quedar in albis, i algun fins i tot s’ho va prendre tant de debò, que van sortir plorant cap a les monitores seves que estaven just a la línia on marcava el fora de pista. La música anava in crescendo a mesura que s’anava acabant l’exhibició per a cridar més l’atenció cap al final, que era on es reservava el millor de la tarda.
Acabada l’exhibició, la gent s’acostava als campions del món per a que els firmessin autògrafs i per fer-se fotos. Els nens més petits que estaven de públic, fixeu-vos si eren innocents, que ens demanaven autògrafs a nosaltres també. Aquestes exhibicions, lato sensu, han sigut el millor que hem pogut organitzar. Els petits del club han après moltíssim, i nosaltres hem après també moltes tècniques per acabar de perfeccionar o bé per milorar en els salts, posicions, figures obligatòries i piruetes, i en tot. Aquest any ens agradaria organitzar-ne una altra, però ens ha aconsellat el patrocinador propietari de la botiga, que millor que no ho fem cada any sinó serà massa ad nauseam i potser no accepten venir perquè es fan un fart de cada any el mateix.
SENTÈNCIA INJUSTA Aquesta setmana un policia local m’ha fet arribar personalment al meu domicili una citació per anar al judici, i tornar a declarar però aquesta vegada cara a cara amb el noi que em va robar moneder i el mòbil farà ja gairebé un any. Òbviament aquest noi, del qual desconeixo el seu nom, quan entri a la sala i el tingui al davant meu, per a mi serà persona non grata ja que el fet que em robés d’aquella manera amenaçant-me amb una navalla que portava em va causar molts patiments els dies posteriors, a part d’atacs d’ansietat, insomni i por a sortir al carrer sola. Però gràcies al suport rebut per part dels meus pares vaig superar-ho més ràpidament. Per als pares veure’m passar-ho tan malament no va ser plat de bon gust i menys quan em va passar l’any passat quan encara en tenia disset, i es clar a més raó van haver d’estar més pendents de mi i de cuidar-me com se suposa que tot pare i mare hauria de fer, com diu la llei patria potestas que diu és obligació dels pares vetllar pel bé dels seus fills o fills quan encara són menors d’edat, com el meu cas. Quan em trobava a la sala esperant a que em comuniquessin quan podia entrar, els meus nervis cada vegada anaven augmentant. Una vegada estava a dintre em va tranquillitzar que encara el noi no hi hagués entrat, però no va trigar a entrar. Primer vaig declarar jo en contra d’ell juntament amb l’advocat d’ofici que em van assignar, i després va ser el seu torn dels altres, de l’acusat i del seu advocat. Finalment, el jutge era la persona sub uidice en la qual requeia tot el poder de decidir quina sentencia dictar. Es trobava en una situació dubtosa i per tant va demanar ajuda al jutjat popular que votés a favor o en contra de l’acusat. Aquests van decidir decantar-se per de facto cap al noi acusat ja que a falta de proves concloents no se’l podia declarar com culpable, i no per l’àmbit de iure que és el que la llei otorga. Llavors el jutge, havent sabut la decisió final del jutjat popular, va acabar dictant la sentència de que el noi sortiria impugne ja que quan vaig declarar, vaig dir que era de nit i pot ser no era ell però que segurament, i també pel fet que quan va passar ell era menor d’edat. El cas estava in dubio pro reo, que és la situació en la qual el jutge no sap realment cap a quin bàndol decantar-se i ho fa cap al de l’acusat. Com diu l’expressió llatina dura lex, sed excusat: la llei és dura i no sempre és justa per a tothom.
Els meus pares que eren a la sala just darrera meu estaven molt indignats i cabrejats amb el decidit pel jutge. Suposo que es va sentir així perquè ells són els únics que em van veure passar-ho malament durant moltes setmanes. A continuació, va ser per aquest motiu que el meu pare va llençar un comentari grotesc cap al noi i aquest el va contestar també faltant-lo al respecte al meu pare. Va ser mutu. De seguida el jutge va escridassar al meu pare dient que aquesta no era un comportament adequat per estar a la sala i que si ho tornava a fer el faria fora amb una multa. El meu pare rapdament després de escoltar allò que li va dir el jutge va demanar disculpes i que no sabia que això fos motiu ni molt menys de posar-li una multa. El jutge va contestar-li que ignorantia legis non excusat referint-se a que no pot posar d’excusa que no ho sabia per a que se li perdonés la falta greu. I per acabar va obligar a tots dos, al meu pare i al noi acusat fer un pacta sunt servanda que es demanessin disculpes i que no tornés a pasar una altra vegada sinó es veuria obligat a prendre una decisió que no agradaria a cap dels dos.
MASSA ESTRESSAT Aquest nou curs ens havia tocat ser un gran nombre d’alumnes entre les dues classes de 2n de Batxillerat, ni més ni menys que més de trenta-cinc alumnes a cadascuna, mai s’havia donat al nostre el cas que el nostre Institut tingués tant ràtio en una mateixa classe, on fins i tot feia falta portar sempre cadires i taules perquè no hi havien suficients per a tots. Les classes es feien molt difícil de fer, molts es tiraven xerrant tota l’hora i molestant sense pensar en els que volíem atendre, encara que unes més que altres. La matèria en la qual succeïa més això era a economia i economia de l’empresa, ja que aquesta optativa va estar molt demanada pels alumnes. Tot i això era la meva assignatura preferida ja que des de petit sempre deia que quan fos gran muntaria una gran empresa i em faria ric, però dubto que el segon es compleixi. Al primer trimestre vam estar amb el tema de Recursos Humans i la professora ens va manar fer un curiculum vitae en el qual es tractava de redactar de forma adequada i seriosament les nostres dades personals juntament amb la nostra trajectòria acadèmica o professional en l’àmbit del treball, i a més, les nostres virtuts que destacaríem per porta a terme les tasques,les quals ens podríem torbar el dia de demà a qualsevol feina. Però aquest trimestre ens vam endinsar en un tema que de moment no m’estava agradant gens ni mica, i que em va fer replantejar si de veritat serviria per a muntar una empresa i si realment era al que em volia dedicar la resta de la meva vida. La professora només parlava de que s’hauria de fer en cas que a una empresa es produís un dèficit que es donava quan els ingressos no superaven les despeses que tenia aquesta, i també ens explicava com mantenir el superàvit a una empresa que es donava en el cas quan els ingressos superaven notablement les despeses i així havent complit un dels propòsits fonamentals de l’empresa, a més de la prorrata que era la la proporció dels guanys de cadascun dels membres que formen l’empresa i treballadors. I jo ja no podia més, havia d’estudar massa definicions i conceptes de tantes matèries...
I per altra banda, per a tenir el meu cap més embolicat encara, havia de decidir que votaria al referendum que es durà a terme a finals d’aquest mes, per aprovar o no les decisions dels membres actuals que formen el govern. Aquestes noves decisions són les següents: Per una banda, el vendre o no a menors de 18 anys el coitus interruptus per tal de poder evitar que es quedin embarassades si no ho volen, i a més, el permetre o no només la fecundació in vitro en casos molt extrems on es sàpiga del cert que la
dona o l’home no podran tenir fills mitjançant l’acte sexual. és a dir la tècnica in vivo, i llavors s’hauria d’optar de fer-ho per aquesta via amb ajut laboratori i especialistes. Per altra, deixar el mètode placebo que consisteix a prendre un fals medicament però sense que la persona afectada del que sigui ho sàpiga, ja que a vegades pot fallar i no donar resultat. Tenia clar que després d’acabar aquell horrible trimestre m’aniria de festa amb els meus amics i beuria per oblidar-me de tot i passar-m’ho bé sense haver d’estar menjant-me el cap per res, però com feia tan temps que no bevia gairebé un any només espero que no patís un delirium tremens ja que m’han dit que es veuen al·lucinacions de tot tipus i, t’entren tremolors per tot el cos, i segons es comentava no fa molt a una noia d’aquí a la vora la van trobar tres dies més tard de quan va morir, que ho van saber per l’autòpsia, que estava ja en plena fase de rigor mortis.
ESCÀNDOL ARREU DEL MÓN El diumenge als telenotícies no feien més que parlar de l’atac i agressió amb punyalades que va rebre el Papa Francesc per part d’uns encaputxats i que encara havent posat inri per part seva per a intentar escapar, no va servir de gaire. Segons anaven informant les últimes hores, l’estat del Papa Francesc anava empitjorant, i finalment cap a dos quarts de vuit del vespres van anunciar que havia mort. Aquest fet va revolucionar i desolar sobretot a la ciutat del Vaticà, i al món del catolicisme ja que el Papa Francesc va destacar entre tots els altres per tenir una mentalitat més oberta i actuar de manera més propera a la gent. Jo no sóc religiós, però entenc que per a la vrbi et orbi del Vaticà i per als catòlics sigui un gran pèrdua. Van emitir un comunicat dient que es televisaria la rèquiem del difunt Papa per a que tothom que volgués podés anar a dir-li adéu. Seria dimarts, és a dir avui a les dotze del matí. I com que la meva mare és molt catòlica volia veure-ho sense falta. Però buscant el canal de televisió vaig tocar un botó accidentalment que no deuria haver-lo tocat la pantalla a ratlles grises i blanques, però que el considerava peccata minuta ja que m’havia passat altres cops i apagant la televisió s’arreglava fàcilment. Eren les 11:55 i la meva mare només feia que posar-me més nerviós cridant-me que l’arreglés ja que començaria en no res. Tocava tots els botons, l’encenia i l’apagava, però no hi havia manera de que es treiessin les ratlletes. Al final no vaig poder solucionar-ho i la mare es va quedar sense poder veure la missa que li feia tanta il·lusio, era mea culpa per haver tocat el que no devia.
Després se’m va ocórrer que li podia posar a l’ordinador la retransmissió perquè ja s’havia fet i estaria penjada a internet. I així vaig fer per contentar-la una mica. A la missa van estar explicant tot el que havia fet al llarg de la seva vida, els estudis que va treure’s cum laude per haver tret la màxima nota de la seva generació. A més a la missa van considerar-lo el pontífex honoris causa per tot el realizat en tan poc temps i haver aportant tantes novetats i modernitat a la figura del Papa, que mai ningú havia aconseguit, i que sempre serà recordat per saecula saecculorum infinitament.
Per acabar a un dels costats de l’esglèsia van col·locar una pancarta on la gent podia escriure dedicatòries, i al centre de la Pancarta en gran hi posava: RIP que són les sigles que volen dir que reposi en pau el difunt. I al costat una fotografia seva.
COMIAT AGREDOLÇ Aquesta any com se suposa que acabaré el Batxillerat, els meus pares han decidit en qüestió de tres mesos, posar en venta el pis on vivim i marxar a viure al que seria el seu beatus ille, és a dir el seu lloc idíl·lic per a viure, el qual és un poblet petit i allunyat que es troba a Aragó, concretament a la província d’Osca. Ahir mateix, mentre menjava, em van informar que just havia arribat un matrimoni amb tres fills que estaven disposats en compar la casa. Per suposat, jo em vaig mostrar en desacord per l’alea iacta est, ja que una decisió com aquesta s’ha de rumiar detingudament i no a la babalà, i sense escoltar-nos a nosaltres els fills, a més que una vegada venuda la casa ja no hi hauria marxa enrere possiblement. Mai m’hagués pensat que els pares podrien fer semblant bogeria, ja que qualsevol persona cum grano salis no deixa la seva vida fins ara, el seu treball, el seu habitatge i tot per una idea tan sobtada i eixelebradacom aquesta. A mi ja m’agradava prou viure a Barberà del Vallès, encara que molta gent digui que no, jo la trobo una ciutat aurea mediocritas perquè no és ni molt gran ni molt petita, és a dir que està en un punt mig, i a més té tot l’essencial i el necessari per a viure còmodament, i no com el que crec que passaria si ens anem al poblet perdut en mig de la província d’Osca, encara que com ja es diu “de gustibus non disputandum” per tant, no a tothom li agradarà el mateix que a mi i així s’haurà de respectar. El moment més difícil va ser quan vaig comunicar als meus amics i coneguts que en dos mesos ja m’aniria però que tornaria per veure’ls a ells i a la meva família, però encara així em trobava molt trist per haver-me de separar de tot el que ha sigut fins ara la meva vida. Va ser molt emotiu el moment en el que la meva millor amiga i jo ens vam quedar sols al banc del davant de casa meva. Em va donar una abraçada com mai ningú me n’havia donat cap i a continuació, ens vam posar a plorar desconsoladament. Llavors per animar-me va exclamar les expressions “carpe diem!” seguit d’un discurs que em va donar sobre que almenys aprofités el poc temps que em quedava allà i no me’l posés trist i plorant, seguidament de l’altra expressió “audaces fortuna iuvat”, referint-se a que ja veuria com sabria espavilarme per allà i fer-me ràpid amb la gent. Més tard aquella mateixa nit sopant, la meva mare intentant de portar-me cap a la seva idea de voler marxar, va començar a parlar amb el seu do fantàstic de la paraula que tenia, a través per tant de la captatio benevolentiae per així seduir-me i fer-me canviar d’idea o pensament, i a continuació per si ja no era suficient, el meu pare va dir-me la data exacta en la que marxaríem que seria l’1 de juliol, és a dir ad Kalendas Graecas del setè mes de l’any i en el qual començarien del tot les vacances de l’Institut. Però que no s’enganyin, mai podran ni podrien fer-me marxar si fos per decisió meva.
I aquĂ enganxo una fotografia en la qual sortim la meva millor amiga i jo, que encara que ens separem, mai la canviaria per res del mĂłn.
HORA DE CANVIAR D’HÀBITS Avui a classe parlant amb en Jaume, un dels meus amics, hem decidit d’apuntar-nos al gimnàs ara que s’apropa l’estiu i el bon temps. M’ho ha proposat ell i com ja n’havíem parlat altres cops d’anar-hi li vaig dir de broma que ho volia signat i per escrit sinó no m’ho creuria perquè verba volant, scripta manent. Tenim el mateixos objectius. El primer seria guanyar volum corporal i una vegada l’hàgim aconseguit, just després la definició del cos. Però tot de manera sana, sense prendre res d’hormones ni coses d’aquestes, i ens agradaria poder compaginar-lo amb els estudis, per a poder aconseguir així una mens sana in corpore sano, i al menys o per part meva poder cridar ven alt veni, vidi, vici ben orgullós d’haver arribat a la meva meta que tinc pendent des de fa anys, i haver veure els resultats i fer una confer amb l’abans i el després havent així guanyat a les meves inseguretats mentals. A la tarda vaig acostar-me al gimnàs nihil novum sub sole d’un parell de minuts que fa cantonada al meu carrer per a informa-me de com anaven els preus per fernos socis. Com que per parlar amb el noi de recepció ja hi havia una cua important, només vaig agafar fullets, un de cada per si de cas. En aquests fullets va ser on vaig veure que hi havia una pàgina web que des d’allà mateix es podien fer tots els tramit i em vaig posar en això. Al cap de 10 minuts ja va estar fet. Als segons de tramitarse la sol·licitud vaig rebre un correu d’acord que ho havia fet bé, però va ser quan em vaig adonar que vaig clicar la casella que no era i en comtes d’apuntar-me al gimnàs, m’havia apuntat a classes d’step, errare humanum est però havia d’arreglar-lo ja. La meva mare que sempre m’escridassa per tot va dir-me que a ella volia facta non verba perquè no li servia que ho sentís, que ara havia de donar jo la cara i sinó es podia fer res hauria perdut diners inútilment per no fixar-me en les coses. i jo en tot això callat i empassant-me-les d’una en una, com sempre em tocava fer, perquè a les persones com ella intelligenti pauca que ho saben fer tot bé i saben de tot no se’ls hi pot retreure res. Després d’aquesta situació complicada amb la mare vaig acostar-me abans de que tanquessin el poliesportiu per a veure si em podrien donar una solució. La noia molt agradable em va dir que no em preocupés per res que ara m'anul·lava la sol·licitud i que em feia una de nova en un moment. Li vaig agrair tant!
Aquell any era el meu sens dubte, anava a per totes per aconseguir el meu cos non plus ultra tan desitjat sempre i que mai em veia capaç d’aconseguir i tenir el cos perfecte.
DESENAMORAMENT Avui, amb el noi amb el que parlava des de feia més de cinc mesos, ens hem enfadat i hem deixat de parlar definitivament. I.e. en només un dia, he patit més per mal d’amor que en tota la meva vida. Idem com sempre ens passa, però aquesta darrera discussió sens dubte ha sigut la més forta de totes. Ara mateix em sento molt trist com si mai pogués tornar a ser feliç. M’he passat tot el dia plorant sense parar i és que no puc parar de donar-li voltes al cap. Inter nos teníem una relació que a molt altres causava enveja molts cops. Quan estàvem junts anava tot genial, no ens separàvem l’un de l’altre i fent-nos petons i abraçades sense fi. Jo des del primer cop que vam veure’ns que va ser després d’estar parlant durant gairebé dos mesos pel Whatsapp, ja em vaig adonar que m’havia estava enamorat d’ell i viceversa. Jo vaig ser el primer en dir-li “t’estimo” i per tal com és ell d’avergonyit pels assumptes de l’amor, crec jo que per se si no li hagués dit jo ell no m’ho hagués dit, però potser només són paranoies meves i del meu cap. Després de tot l’amor que ens mostrat tant l’un com l’altre, em sembla molt trist haver acabat insultant-nos i faltant-nos tant al respecte. El nostre gran problema que ha fet acabar amb la nostra relació ha sigut la gelosia, entre d’altres coses com que ell últimament no em responia i jo li deia vid. els missatges i contesta’m al moment, a causa també de la llunyania, perquè ell no confiava en mi quan sortia de festa, etcètera. Una vegada vam acabar de discutir pel Whatsapp, volia enviar-li un post scriptum que digués: encara que ara no serveixin de molt aquestes paraules ni les apreciïs segurament, vull dir-te-les. No em penedeixo de haver viscut amb tu tots aquests moments ja siguin bons o dolents. Els bons m’han fet sentir-me el noi més feliç del món,i els dolents m’han fet aprendre sobre moltes coses i com actuar davant les adversitats i el problemes que es poden presentar quan s’està en parella. I que sàpigues que sempre et tindre present, ja que has estat el meu primer gran amor i que espero que tot te’n vagi molt bé, que ets un noi que vertaderament val la pena tenir al costat ja sigui com amic o xicot. I res més a dir, només espero que algun dia d’aquí a un temps poguem quedar com amics. Un petó...Però en tocar “enviar”, només em sortia un tic d’aquests, i ni la seva foto ni la connexió em sortia...el que volia dir que m’havia bloquejat. Em va estranyar aquest gest tan covard de no poder parlar les coses com adults, no era pas propi seu i sui generis i mai m’ho hagués esperat per part d’ell. Per sort o per desgràcia, se’m va ocórrer tornar-me a obrir el compte a Badoo, que va ser la xarxa social in situ on ens vam trobar i vam començar a parlar. I així ho vaig fer, treint-me l’orgull i la vergonya, vaig escriure-li tot el text que he citat abans i li vaig enviar sense fer-me il·lusions de rebre una resposta seva.