Alba Boix. Treball sobre els llatinismes PAU 2011-2012 IES Can Planas. Barberà del Vallès
Clàudia Secunda Mentre la seva mare parlava amb les veïnes més esnobs del carrer, la nena llegia l’últim escrit del seu avi al peristil. Com sabem Virgili era una persona de molta exigència, per això ja havia començat a repassar l’Eneida abans de morir. La Clàudia llegia les addendes de la primera pàgina encara que no ho entenia del tot. No feia gaire temps que el professor l’ensenyava a llegir. El seu desideràtum era ser escriptora, com el seu avi. De sobte va en recordar-se que havia de fer els deures del dia següent, va deixar el llibre al banc del jardí i començà a córrer cap a l’habitació. Llavors, va tenir un lapsus, on era l’agenda? Ho havia oblidat. La va buscar per tota la domus però no la va trobar. Segur que li havia tret la seva germana Clàudia Prima, que com és la major sempre la molesta. Quan corria cap a l’habitació de sa germana, un plec del peple li va quedar enganxat a l’accèssit de sobre la prestatgeria, el premi de participació que havia guanyat el seu pare Claudi en una cursa de carros. L’accèssit va caure a terra però no es va fer malbé i una esclava el va recollir. La nena tampoc va trobar l’agenda a l’habitació de la Clàudia Prima i va decidir que la continuaria buscant després d’haver berenat. Es dirigia a la cuina quan va sentir uns cops suaus a la porta principal. Un esclau va obrir la porta a la Júlia, àlies la Blanca, pel seu color de pell. La Júlia era el seu àlter ego, la persona en qui més confiava, la seva millor amiga. Quan va entrar a casa va deixar la seva bossa a l’entrada, es va ajupir i obrí la bossa. De la bossa va treure l’agenda de la Clàudia, oblidada el dia anterior a casa seva.
Clàudia a l’amfiteatre La mare de la Clàudia li donava un ultimàtum per a que es recollís l’habitació, mentre Claudi, el seu pare, rebia una carta del seu veí Marc Antoni. La carta el convidava a ell i a la seva família a assistir a l’amfiteatre aquella mateixa tarda. En Marc Antoni havia comprat entrades per a ells també perquè havia aconseguit un plus a la feina, aquells diners extra li venien d’allò més bé. En Marc Antoni tenia molta vis còmica, qualsevol cosa que digués era graciosa, i mentre en Claudi llegia la carta rebuda, anava rient. També l’explicava que havia hagut una assemblea al Senat on el quòrum havia estat a punt de prohibir la naumàquia als amfiteatres a causa de l’opinió d’alguna gent que pensava que era un espectacle massa sanguinari. El quid era si es devia votar a favor de la tradició de la naumàquia des de temps immemorables, o bé si s’havia de votar en contra, pensant en els que morien en aquests espectacles tan cruels, tot i que eren esclaus i això no s’havia d’oblidar. La postdata de la carta deia que en Marc Antoni esperava la seva resposta. A l’hora del dinar van parlar sobre la proposta que els havia fet Marc Antoni d’assistir amb ell a l’espectacle. Finalment els pares van decidir que la Clàudia Secunda no hi aniria perquè era massa petita per veure allò, però la seva germana Clàudia Prima sí que hi aniria. La mare i la germana veurien la batalla naval des de la summa cavea i el pare podria tenir una visió més propera al combat seient unes files més avall per ser un home i per ser d’ una classe social més alta que alguna gent de la plebs. La nostra protagonista va queixar-se, no estava gaire d’acord, per això la seva mare la va tranquil·litzar dient-li que no es quedaria a casa sense fer res, que podria anar a jugar a casa de la Júlia. La Clàudia va pensar que allò era molt millor que anar a l’amfiteatre i va acceptar perdre’s l’espectacle. Abans de marxar va apuntar al seu memoràndum que havia de donar de menjar a la seva cigala quan tornès a casa. La seva família va passar a buscar a la Clàudia a casa de la Júlia quan la batalla va acabar i la van portar de nou cap a casa. Al arribar a la domus, la mare de la Clàudia, Sulpícia Octàvia, va regalar a la seva filla petita una pupa nova (nina) que l’havia comprat pel camí. Allò va ser el súmmum d’aquell esplèndid dia!!
La Clàudia rep una visita inesperada La Clàudia estava acabant de llegir l’opera prima del seu avi Virgili, les deu Èglogues o Bucòliques, poemes pastorals inspirats en els idil·lis de Teòcrit, un poeta alexandrí del segle III aC. La mare, Sulpícia, parlava amb Claudi, el qual acabava d’arribar de la feina a la valetudinària. Parlaven del statu quo de la ciutat del costat. La vox populi no tenia cap pes allà, i el seu rei feia tallar el cap de qui parlés en contra les lleis que ell imposava, però alguna cosa passava últimament. Feia dies que el rei no feia matar ningú, no se’n sabia res. De tant en tant algun ajudant del rei sortia a explicar que estava malalt però que no trigaria en recuperar-se. La Fama corria ràpid pel poble i escampava tota mena de rumors. S’estava creant un aldarull força gran, un totum revolutum. De sobte van colpejar la porta i l’esclava, junt a la mare, va obrir-la. De l’exterior en va entrar Orestes, el tiet de la Clàudia. Orestes era un soldat a la legió romana, però el seu modus vivendi li creava una molt mala reputació. De totes maneres, la Clàudia se l’estimava molt. Abans d’entrar a la domus, Orestes, rara avis entre els qui exercien la mateixa professió que ell, va fregar els seus peus a la catifeta de l’entrada. Orestes venia a explicar a en Claudi la seva situació. Havia entrat a casa del rei del poble veí fent-se passar per un príncep de terres llunyanes i el rei l’havia acollit a casa seva de bon gust. Ell havia aprofitat per robar-li algunes riqueses quan el rei atenia els afers importants a la ciutat i els talls de gola. Quan es disposava a robar-li les joies reials que havia trobat en una caixa forta, el rei el va enxampar i el va voler matar ell mateix. Tenint en compte que aquest era un home d’edat avançada, Orestes defensant-se dels cops d’espasa que li intentava clavar el rei, va acabar assassinant-lo. Com que aquest no era el modus operandi que hagués utilitzat un lladre i s’havia fet passar per un príncep, era molt greu i era un casus belli. Els seus servents intentaven tapar l’escàndol de la mort del rei pel moment. Necessitava diners per fugir i se’ls va demanar. A canvi havia aconseguit que els soldats ferits als entrenaments acudissin a en Claudi. Ara tindria més clients. Era un quid pro quo.
Un altre dia a la vida de la Clàudia Quan Virgili estava in extremis la seva essència estava a punt de marxar del seu cos i reunir-se amb alguns éssers estimats a l’Hades. A priori de deixar en aquest món al seu fill, Virgili confià a en Claudi el seu llibre més estimat, escrit per ell mateix. El nom del llibre no el puc desvetllar, car els historiadors encara no saben de la seva existència i no és la meva intenció treure’ls l’entreteniment. Més tard, l’ancià morí i Claudi va guardar, durant molts anys, l’epopeia escrita pel seu pare. A posteriori de la mort de Virgili, va nàixer la Clàudia. Com és normal en les dones, segons la concepció dels romans, la seva curiositat va dur-la fins les cuines. A la nit, serien les tres ante meridiem, quan tots dormien, la Clàudia avençà de puntetes pel passadís passant per la sala de l’impluvium fins al lloc de treball dels esclaus i esclaves de la casa, les cuines. Un cop allà va prémer amb totes les seves forces unes quantes rajoles en l’ordre correcte i aparegué, davant els seus ulls confosos, un nou passadís. Aquest comprenia l’espai entre dos cubicula. Al final del passadís hi havia una estreta i petita biblioteca, on el seu pare guardava diversos llibres, entre ells aquell llibre tan especial per a Virgili, lliurat el dia de la seva mort. La Clàudia l’agafà i el llegí durant una bona estona fins que va quedar adormida estirada a un dels bancs que hi havia per seure. Sulpícia, la seva mare, la va enxampar in fraganti gràcies a l’oblit de la Clàudia, que no havia tancat la porta del passadís descobert. La despertà i la va castigar pels seus actes. La propera vegada hauria de vigilar més de no deixar-se portes obertes. La Clàudia va fer el que li manà la mare ipso facto. El càstig consistia en ajudar a les esclaves quan cuinessin o bé quan netegessin les cuines. Aquest càstig era terrible per a la nostra protagonista, ja que era un càstig sine die, no sabia quan acabaria. A les vuit post meridiem el seu pare va voler parlar amb ella. Va cridar-la fortament perquè ell es trobava al triclini i ella encara es trobava a les cuines ajudant. Li va dir amb paraules alades: -Vine hic et nunc, que hem de parlar. La Clàudia tenia por, però quan va arribar fins on era el seu pare, ell va fer-li una abraçada ben forta explicant-li que no hi havia res d’especial allà, que si no l’havien parlat de l’existència d’aquell llibre i de la biblioteca amagada era perquè esperaven encara el moment idoni. Tot havia de passar suo tempore.
La Clàudia a les Termes de Caracalla Quan els pares de la Clàudia varen tornar de l’espectacle del que havien gaudit, van explicar a la filla petita que el públic va reclamar un bis al cor del teatre abans de l’èxode. La Clàudia estava contenta, el seu pare Claudi semblava més animat després de l’obra de teatre. El seu pare havia estat preocupat i inquiet des de la visita de l’oncle Orestes. Aquest era pertanyent a la família d’stricto sensu, i no de latu sensu com havia intentat difondre el seu pare entre el veïnat. En Claudi volia dissimular i treure importància al tema, perquè els veïns, a causa de les visites de l’oncle, miraven la família amb cara acusadora. Era normal que els veïns miressin així la família de la Clàudia, car Orestes tenia molt mala reputació. La nena va demanar la seva mare permís per marxar d’excursió amb l’escola. Hi havia programada una sortida a les Termes de Caracal·la. Sulpícia va explicar a la Clàudia que les coses mai es feien gratis et amore, hauria d’ajudar a fer feines de la casa, ja que la Clàudia no feia res motu proprio. La Clàudia que no esperava aquesta resposta per part de la seva mare, va quedar-se in albis. La mare va sentir el seu disgust in crescendo, i al no obtenir resposta per part de la seva filla va reaccionar ex abrupto, deixant volar la fúria del moment. Al cridar a la seva filla pel nom de Clàudia, la Clàudia Prima, la germana gran de la nostra protagonista, va pensar que la renyaven a ella i ex aequo van sortir corrent les dues de la domus. Sulpícia va calmar-se i va fer un pacte amb la Clàudia Secunda. Ella li permetria anar d’excursió a les termes, ad hoc la Clàudia cuidaria del peristil durant dues setmanes. Ho havia fet ex professo!! Sabia perfectament que a la Clàudia no li agradaven gens els insectes que vivien entre les plantes del peristil. De totes maneres, la nena va acceptar el pacte. Al dia següent la Clàudia va marxar a les famoses Termes de Caracal·la. Allà van ensenyar-li les diferents sales, la d’aigua freda (frigidarium), la d’aigua tèbia (tepidarium), i la d’aigua calenta (caldarium). També l’apodyterium, la piscina exterior, els ornaments fets de marbres policromats, metalls preciosos, fonts, mosaics i escultures, la basílica, els jardins, el gimnàs, els banys turcs (laconicum) i la biblioteca. A més, el professor va explicar a tots els nens el sistema de forns i canonades sine qua non es podrien escalfar les piscines. Aquest sistema hidràulic era molt sofisticat i la Clàudia va aprendre moltíssim. Tot i així, va haver de patir envoltada d’insectes durant les dues setmanes acordades.
La Clàudia i la situació familiar La deessa Fama corria per tota la ciutat a gran velocitat. Aquesta pretenia difondre, i així ho va fer, l’escàndol de la mort del rei veí. Acusaven Orestes de la seva mort per no parlar de la mala fama que s’havia creat vivint amb una noia sense haver-se casat prèviament. La Clàudia admirava aquella gent, a la que no l’importava gaire el que diguessin d’ ella. Admirava per exemple el cas del seu oncle Orestes, que formava, junt amb Andròmeda, una parella de facto fantàstica. Orestes estava sub iudice, el judici es faria aviat. Hi havia gent que no estava d’acord amb que es fes el judici, però Orestes, per sort, podia aferrar-se a l’habeas corpus. Claudi donà la seva opinió a Sulpícia Octàvia; ell estava a favor que enviessin un temps als calabossos el seu germà. Així ell aprendria la lliçó i pot ser el seu estil de vida començaria a canviar poc a poc. Sulpícia no estava gens d’acord, pensava que el noi no s’havia comportat bé, però que de totes maneres no mereixia la crueltat que l’esperava al calabós. Van discutir fortament fins que amb la tensió acumulada pel judici i les diferències d’opinió, el seu marit va demanar-li que marxés i recollís les seves coses, “Tuas res habeto”. La Clàudia ho va sentir i començà a plorar sabent les conseqüències d’aquella frase, el seu pare havia demanat el divorci a la seva mare. Amb l’affectio maritalis van voler celebrar la cerimònia anomenada difarreatio. El jutge va donar la pàtria potestas a Claudi, és a dir, el dret sobre els fills, en aquest cas sobre les filles. Però abans d’anul·lar el matrimoni que havien dut a terme tants anys, van parlar de nou però més calmats. Abans de prosseguir amb el trencament de la parella de iure van perdonar-se i van acabar amb el judici. La Clàudia estava molt contenta, però encara quedava el judici d’ Orestes. L’oncle de la Clàudia va assistir al judici i després de molt rebombori Orestes va quedar en llibertat. El jutge havia dictaminat “In dubio pro reo”. Orestes no era detingut per falta de proves, era declarat innocent. De totes maneres estava considerat persona non grata per a tot el poble. Claudi havia quedat amb una petita decepció, car ell esperava, per part del jutge, una resposta com “Dura lex, sed lex” i que anés al calabós com mereixia, però per altra banda havia quedat més tranquil sabent que el seu germà havia sigut declarat innocent i restaria a casa seva. Això no va ser del tot així. Claudi no sabia que un ajudant del difunt rei estava escrivint una carta en aquells mateixos moments al Senat. “Si vis pacem, para bellum” deia a la carta. Per quedar amb l’esperit pur i tenir pau interior, el poble veí havia declarat la guerra a la ciutat de la Clàudia. Orestes no restaria tranquil a casa, sinó que hauria de lluitar a la batalla com a bon soldat.
En Claudi i la medicina El pare de la Clàudia va arribar molt tard aquella nit. Havia tingut molta feina durant tota la setmana i volia descansar, però la Clàudia tenia curiositat i volia aprendre de la saviesa del seu pare. Volia saber com era la feina a la valetudinària, com era la sanació dels malalts i que es sentia quan s’aconseguia l’objectiu salvar una vida. En Claudi va haver d’explicar el que havia fet durant l’última setmana a la seva filla, car la Clàudia mai gaudiria de la sensació de cursar uns estudis que l’interessessin. Mai podria sentir en la seva pell aquella experiència que només pot aportar l’alma mater, aprendre. En Claudi encara podia recordar la sensació d’èxtasi i completa felicitat que l’havia envaït quan va rebre el premi Honoris Causa per la seva vàlua com a metge a la universitat de la ciutat. El títol va anar acompanyat per lloances i una gran distinció i reconeixement, cum laude. Per la ment, encara li passava la imatge del públic que aplaudia i aquell amic seu Julus, qui va atorgar-li els honors ex cathedra. A continuació va parlar amb la Clàudia del pacient de dimecres, qui necessitava un ronyó que funcionés correctament per sobreviure i no el va rebre a temps a causa de la llista de donants, la qual era curta. El pacient no era a la llista per rebre el ronyó, car hi havia un numerus clausus de malalts que poguessin disposar d’un bon ronyó. El pacient va morir finalment i el rigor mortis va arribar-li a les 4 hores de la mort clínica. El dimarts, en Claudi havia rebut una visita d’una pacient que es preguntava com havia pogut quedar embarassada si havia practicat el coitus interruptus. Va ser llavors quan la Clàudia es va preguntar com es tenien els nadons i en Claudi va sortir del pas explicant que era massa complicat per a la seva edat, car era un tema tabú en aquella societat. Un soldat romà havia arribat a la valetudinària, el dijous, amb un fort delirium tremens, la tercera fase del síndrome de l’abstinència de l’alcohol, que en ocasions podia ésser mortal, però que en aquella ocasió, per sort, en Claudi havia pogut salvar el pacient gràcies a un petit experiment que havia fet in vitro. La substància utilitzada havia estat realment curiosa, ja que es tractava d’una substància placebo, substància que cura, però no té una acció terapèutica per ella mateixa. La Clàudia estava contenta d’haver pogut compartir experiències tant interessants amb el seu pare.
La Clàudia creix L’economia de Màntua, la vil·la on vivia la Clàudia i la seva família, tenia un dèficit d’un 3 per cent més que l’any anterior ja que Cremona, on uns segles després el senyor Stradivari confeccionaria amb gran precisió però també amb gran amor els seus famosos violins, els hi havia prestat feia poc milers i milers de denaris per poder sortir ben parats de la guerra que s’aproximava. Van tenir sort els mantuans que el poble veí accedís, finalment, a canvi d’una suma important de diners, a no executar la venjança preparada a causa de la mort del seu cruel monarca. Com que van gastar els denaris prestats per subornar al poble veí, ara els mancava plata. Devien a Cremona molts diners. En Claudi va voler explicar a la seva filla la situació actual de la vil·la perquè la Clàudia estava creixent i havia de conèixer coses importants que l’ajudarien en un futur a no ser manipulada pels alts càrrecs i a ser una dona culta. L’actitud i el pensament del seu pare era bastant actual respecte la resta de romans, però la Clàudia n’estava molt agraïda d’això. El pare va parlar a la nena de la solució que volia imposar l’actual govern, volien augmentar els impostos i d’ara en endavant n’haurien de pagar 100 denaris més per càpita al mes. Per sort es votaria a favor o en contra de la decisió política en un referèndum. Si el poble n’estava a favor, en Claudi hauria d’enviar el seu currículum vitae a la tabernae d’àmfores del carrer Decumanus a prop del fòrum de la ciutat per treballar en el torn de nit i exerciria dos treballs per poder pagar els impostos imposats. Finalment el poble es va decantar a favor de l’augment dels impostos tot i que haurien de fer grans esforços i sacrificis. El govern a més es va fixar en que la ràtio dels alumnes respecte a la dels professors a les escoles no era gaire equivalent, les aules no estaven ben proporcionades perquè hi havia masses professors i pocs alumnes, així que el govern va pensar en una reforma política que ajudaria a resoldre el problema. Si feien fora a alguns professors, no haurien de pagar tants sous i tindrien més diners per poder pagar a Cremona, però va haver-hi tantes queixes per part dels mestres, que van decidir retirar la proposta. Al finalitzar l’any, van adonar-se que havien equivocat els càlculs perquè havia hagut un superàvit dels ingressos pagats pels impostos sobre el que ells havien calculat, sobre el que necessitaven, per això van decidir baixar el gravamen o carrega política, el poble mantuà tornaria a pagar el que sempre havia pagat pels impostos. En Claudi va regalar a la seva filla, per celebrar el retorn dels anteriors impostos baixos, un cactus. Aquest no estava acostumat a un hàbitat tant humit i la Clàudia hauria de vigilar a l’hora de regar-lo.
La Clàudia i la mort La mare de la Clàudia havia preparat abric per a tota la família, car faria fred. El cel estava ennuvolat en aquell dia de desembre d’un any ben allunyat dels annos dominis que vindrien posteriorment. Per més Inri, els entesos havien predit una forta pluja a la zona. La Clàudia assistiria per primer cop a la seva vida a un enterrament. Un famós sacerdot s’havia entrebancat amb un esglaó del temple de la ciutat i del cop al cap havia mort. La Clàudia sabia que quan la seva ànima baixés a l’Hades, trobaria al seu avi. El poble no estava gaire trist, tenien assumit que aquell home havia estat bo i aniria a parar als Camps Elisis. Era el seu premi. La Clàudia no podia ni imaginar que segles després, la mort seria vista amb altres ulls, amb uns ulls tristos, que es pensaria que la vida acabava amb la mort, que aquesta visió de la vida no duraria per saecula saeculorum. La cerimònia va començar amb un rèquiem cantat pel cor. Aquest, en un moment de tensió, per no haver assajat prou la peça musical, va desafinar una mica, però era peccata minuta. A la làpida hi havia un gravat que us resultarà familiar, inscrites hi eren les sigles RIP. Llavors el sacerdot encarregat de la cerimònia fúnebre va parlar urbi et orbi. Més tard, quan ja havien tornat a casa, la Clàudia va córrer cap al seu cubicle, que era el seu sancta sanctòrum, l’espai al que tenia més estima. Sense voler va deixar la gàbia de la seva cigala oberta, l’animal va sortir sense que la nostra protagonista se n’adonés. Quan la mare de la Clàudia va obrir la porta del cubicle per anar a dormir s’espantà i es retirà amb sorpresa en veure aquella bestiola. Súlpicia va cridar “Vade retro!!”. És curiós, a la Clàudia li va semblar sentir una veueta que responia “Mea culpa” just quan la cigala entrà de nou a la seva gàbia.
La Clàudia va al circ La Clàudia corria ràpidament cap a l’escola perquè sabia molt bé que si parava en algun moment arribaria tard. Una dona del carrer va quedar molt sorpresa per l’energia de la Clàudia i va dir amb paraules alades: << Guaita aquella estudiant quina energia té, podria ser atleta. Mens sana in corpore sano, necessita un cos sa per arribar a l’escola a temps i tenir una ment ben educada i hàbil.>>. Quan va arribar, els alumnes preparaven una redacció sobre la magnífica teoria del filòsof René Descartes, el cogito, ergo sum. La Clàudia va escriure a una velocitat increïblement ràpida, tot i així no va poder acabar la redacció i el professor, emprenyat, va cridar <<per quan hauràs acabat la feina, ad kalendas Graecas??>>. La Clàudia va sortir de la classe amb una gran tristor perquè el mestre havia escrit una petita carta que informava a la Sulpícia Octavia, la mare de la Clàudia, del retard de l’assistència a classe que s’havia produït aquell matí. Quan la Clàudia va entrar al peristil on es trobava la mare asseguda llegint en un banc, va disposar-se a lliurar la nota amb por. El cap li donava voltes i els nervis feien tremolar les seves cames. Va apropar-se a ella mentre pensava <<Trigarà molt en perdonar-me? Durarà gaire el seu mal humor? Festina lente, no et precipitis. De tot manera Alea iacta est, la meva decisió no canviarà perquè he de ser honesta.>>. Quan va entregar la nota a la seva mare, va tancar els ulls esperant amb pànic la resposta en forma de crits. Sulpícia va preguntar, d’una manera força forta, per què ho havia fet, per què no havia sortit abans de casa. La Clàudia va respondre molt sàviament << Errare humanum est, però prometo que no tornarà a passar, sortiré aviat tots els dies a partir d’ara.>> La mare va calmar-se però, tot i així, va dir << Facta, non uerba. Hauràs de demostrar-me com surts aviat cada matí, i si torna a passar, et castigaré.>>. En aquell mateix moment, en Claudi va entrar a la casa i va cridar << Ja que la política romana està basada en el panem et circenses, aprofitem-ho i sortim a veure una cursa de carros al circ>>. A més va explicar a la mare com havia sanat un pacient amb una malaltia molt difícil de curar, va dir molt divertit << Veni, uidi, uici>>. No podia ser més perfecte, non plus ultra. La mare l’havia perdonat, marxarien en breu al circ i a més a en Claudi l’havien atorgat un ascens per la seva fantàstica habilitat i els magnífics coneixements, que havien sigut posats en pràctica a la valetudinària, on curaven els malalts.
La Clàudia i la pupa La Clàudia estava admirant la petita libèl·lula que passejava pel peristil quan la mare li va preguntar si havia fet ja tots els deures manats pel mestre. Quan va rebre la resposta afirmativa, va tornar a entrar a la casa amb molta més calma de la que havia sortit, id est, amb la tranquil·litat de no haver de pensar en un càstig un dissabte. Més tard, quan la libèl·lula havia marxat, la veu d’una serventa va explicar que la Clàudia Prima prendria offa, una mena de pizza preparada amb civada i aigua, per sobre posarien diverses coses verbigràcia mel, etcètera. L’offa seria preparada per la serva d’una manera sui generis, com solien fer a la seva vil·la natal. “Què vols tu Secunda?” va preguntar l’esclava amb paraules llunyanes. La Clàudia va respondre “Idem!!”. De sobte es van sentir uns cops a la porta, era l’amiga de Sulpícia que venia a visitar-la. Portava amb ella un regalet per a la Clàudia i quan va arribar al peristil va donar-li amb un somriure. La Clàudia va obrir amb força l’embolcall i amb alegria va treure una pupa de ceràmica artesana. Hi havia una nota amb la nina, que deia així “Espero que t’agradi, l’he portada d’Alexandria. Post Scriptum: Inter nos, jo encara jugo amb nines”. La pupa era bonica per se i podia moure braços i cames. La Clàudia gaudia fent-la caminar de dreta a esquerra i viceversa. L’amiga de Sulpícia Octàvia portava amb ella un cadell que va encarar-se versus la pupa nova. Ràpidament la Clàudia va apartar-la del seu punt de mira. Aquella nina la va acompanyar durant tota la seva vida. La setmana passada vaig veure a la televisió un documental sobre Màntua, havien trobat in situ una pupa romana, m’agrada pensar que era de la Clàudia.