Arqueologia a Catalunya: Empúries by INS Can Planas

ARQUEOLOGIA A CATALUNYA

Alumnes: Yuliana Cabezas Rosa Díaz Carolina sala Curs: Segon de batxillerat. Tutora: Isabel Fernàndez Any: 2012-2013

Índex I. INTRODUCCIÓ .......................................................................................................................................................2 I.1 OBJECTIU: ............................................................................................................................................................................. 2 I.2 PROCÉS A SEGUIR: ............................................................................................................................................................... 3 II. QUÈ ÉS L’ARQUEOLOGIA .................................................................................................................................4 II.1 L’ORIGEN DE L’ARQUEOLOGIA ........................................................................................................................................ 5 II.2 HISTÒRIA ............................................................................................................................................................................ 5 II.3 DIFERENTS TIPUS D’ESTUDI ARQUEOLÒGICS .............................................................................................................. 6 II.4 TÈCNIQUES DE L’ARQUEOLOGIA ..................................................................................................................................... 8 II.5 MÈTODES DE DATACIÓ .................................................................................................................................................. 10 II.6 SUBDISCIPLINES A L’ARQUEOLOGIA ........................................................................................................................... 11 II.7 LA RESTAURACIÓ I LA RECONSTRUCCIÓ .................................................................................................................... 11 III. GRECS A CATALUNYA ................................................................................................................................... 13 III.1 L’HÈL·LADA. BREU ESTUDI GEOGRÀFIC .................................................................................................................. 13 III.2 ARRIBADA DELS GRECS A CATALUNYA .................................................................................................................... 15 III.3 POBLATS INDÍGENES A GIRONA ................................................................................................................................ 17 IV. EMPÚRIES ......................................................................................................................................................... 29 IV.1 ROSES .............................................................................................................................................................................. 29 IV.2 SANT MARTÍ D'EMPÚRIES (S. VI AC) ...................................................................................................................... 30 IV.3 EMPÒRION GREGA ......................................................................................................................................................... 32 IV.4 EMPÒRION ROMANA .................................................................................................................................................... 35 IV.5 MUSEU D’EMPURIES ............................................................................................................................................. 38 V. CENTRE D’ARQUEOLOGIA SUBAQUÀTICA.............................................................................................. 44 VII. ENQUESTA ...................................................................................................................................................... 46 VII.1 MODEL D’ENQUESTA ................................................................................................................................................... 46 VII.2 TABLA DE DADES I GRÀFIQUES:................................................................................................................................ 48 VII. CONCLUSIÓ ..................................................................................................................................................... 57 VIII. BIBLIOGRÀFIA ............................................................................................................................................. 59 IX. ANNEXOS ........................................................................................................................................................... 61 TROBEN EL PRIMER VAIXELL IBER DE LA PENÍNSULA IBÈRICA ........................................................ 61 Data del segle I aC i transportava àmfores de vi a la milícia romana ........................................... 61 EL TEATRO ROMANO DE SAGUNTO DEBE VOLVER A SER RUINA ...................................................... 63 EL TRIBUNAL SUPREMO DESESTIMA EL RECURSO DEL AYUNTAMIENTO DE LA POBLACIÓN VALENCIANA Y CONFIRMA EL DERRIBO DE LA RESTAURACIÓN ................................................................................................................. 63

I. Introducció Per començar caldria dir que cap de nosaltres eren conscients de que acabarien fent un treball de recerca sobre l’arqueologia a Catalunya. La idea de treballar el jaciment més important de la península ibèrica ens la va transmeté la professora de clàssiques de l’institut IES Can Planes, Isabel Fernández. Si en de ser sinceres al principi no estàvem convençudes del tot, però a mesura que vam a aprofundir sobre el treball, ens vam adonar que vam triar l’opció correcta. Quan vam fer les primeres recerques estàvem molts perdudes, ni tant sols imaginàvem que darrere d’Empúries hi hagués tant informació, com per exemple alguns pobles indígenes (Ullastret, Castell i Puig de Castellet).

I.1 Objectiu: Al juny de 2012 ens vam proposar esbrinar com s’estudia un jaciment, quines intervencions es fan, si estan cuidades les restes i si tenint coneixement del jaciment que tenim al costat entre d’altres. Ara que ja em estudiat i aprofundí el màxim possible, podem dir que hem aconseguit el nostre objectiu. Hem après moltes coses a l’hora de treballar, com per exemple: a organitzar-nos el temps, la feina, a treballar en grup, a extreure la informació necessària i prescindir de la que no necessitem, a fer estadístiques... També caldria destacar que sense l’ajuda i atenció de la nostra tutora de treball de recerca no ho hauríem aconseguit. Ella s’ha preocupat de ajudar-nos a fer les coses així com també ens a ajudat a redactar, trobar informació... També ens ha sigut molt útil diversos llibres que ens han proporcionat i les visites que hem fet als museus i pobles indígenes. Per concloure la nostra introducció podem dir que aquest treball ens ha sigut grat a l’hora de fer-lo i, malgrat tot l’esforç que hem fet per portar endavant la recerca ens portem coses bones d’aquesta.

I.2 Procés a seguir: Hem de dir que al principi del treball no ens vam organitzar les parts, així doncs, cada membre del grup posava la informació a mesura que la trobava. Al cap d’unes setmanes ens vam adonar que calia organitzar-nos les parts del treball. Va ser aleshores quan vam parlar amb la nostra tutora i vam establir unes parts per cada membre del grup i un dia a la setmana per parlar amb la tutora i decidir que manca al treball i que no. A partit d’aquest moment cadascuna va posar-s’hi a treballar el que li tocava. Pel que fa a les visites, vam haver de reunir-nos tres dies per anar a Girona a veure el recinte arqueològic d’Empúries, al centre subaquàtic de Girona, i per últim a veure els poblats indígenes (Ullastret, Castell i Puig de Castellet. Amb una de les visites, el centre subaquàtic de Girona, vam tenir problemes. Quan vam decidir anar-hi ens vam trobar que estava tancat. Aquest mateix problema el vam tenir amb Puig de Castellet. Malgrat aquests contratemps vam decidir treballar-los, encara que no els haguéssim vist. Quan tenim la recerca d’informació i les visites fetes vam haver de passar unes enquestes al primer cicle de d’ESO que representaria segon d’ESO, al segon cicle de d’ESO que representaria quart d’ESO, i als alumnes de segon de batxillerat del Can Planes. Aquesta la vam passar per tal d’esbrinar el coneixement del jaciment més important de la Península Ibèrica. Un cop l’havíem passada, vam haver de passar les dades a l’ordinador i extreure les nostres conclusions. Per una banda vam separar els resultats de cada curs per comparar-los, es aleshores quan vam utilitzar gràfiques circulars. Per altra banda vam unificar els tres cursos en una gràfica comparativa, i vam fer una gràfica per cada pregunta. Cap al final del treball vam haver d’apressar-nos, perquè pensàvem que no ens donaria temps, però ara que l’hem acabat veiem que ha no anat tot tant malament.

II. Què és l’arqueologia El concepte arqueologia procedeix del grec “ἀρχαίοσ” (antic o vell) i “λόγοσ” (ciència). Partint de la seva etimologia podem dir que l’arqueologia és una ciència que estudia allò vell. L’arqueologia neix vinculada al sorgiment de l’interès per les restes físiques de la revolució Industrial a Anglaterra al segle XIX, i té com a objectiu l’obtenció del coneixement que estudia la cultura de diverses societats humanes viscudes anys enrere a partir de la recuperació i anàlisis del material que es trobi. L'arqueologia és molt important per a estudiar la història, l'antiguitat, les societats existents i les cultures prehistòriques. Què coneixeríem de la història antiga sense l'arqueologia? Pràcticament se'ns reduiria al món clàssic, Grècia i roma i només quedaria el que els seus historiadors escriure tenint en compte que fins a l'actualitat només es conserva una reduïda part de tot el que es va escriure. caldria destacar que hi ha dues arqueologies: la precientífica i la científica

Arqueologia Precientífica La arqueologia precientífica. Abans d'arribar a ser una ciència fonamental, l'arqueologia experimentar una fase de tempteig. Va travessar una època en què es recollia objectes sense raó ni objectiu o amb l'esperança que en un futur es sabria prou. Més que una ciència era una actitud que manifestava un interès per les obres antigues. Abans del Renaixement sol s’observaven sense desenvolupament d'activitat científica. A l'edat mitjana només pel que fa al passat religiós tenia interès, la resta fins i tot es destruïa. En el Renaixement s'adopta com a model l'Antiguitat Clàssica i s'inicia el col·leccionisme de coses antigues per part de la noblesa i l’església. Es va a la caça d'aquests objectes. Es consolida en els segles XVII i XVIII amb la creació d'institucions dedica i la fundació dels grans museus i les primeres excavacions intensives. Però no s'aconsegueix donar un contingut científic.

Arqueologia Científica La arqueologia Científica es desenvolupa a mitjans del segle XIX. L’arqueologia experimental o científica, les dades de les investigacions arqueològiques són obtinguts mitjançant experiments. Intenten reconstruir un objecte amb els mateixos mitjans que posseïa la cultura passada que estan estudiant. També, proven un objecte per veure el seu funcionament i les seves limitacions. Aquest tipus d’arqueologia permet rebutjar idees i modificar teories.

II.1 L’origen de l’arqueologia Els dos pilars més importants de l’arqueologia son: les restes materials (qualsevol objecte o element físic) i altres documents escrits. El seu principal objectiu és l'estudi dels canvis en l’organització social i la diversitat del comportament humà al passat. En tota la historia, l’arqueòleg es basa en una font de materials sense deixar de banda les fonts escrites.

El període de transició entre la prehistòria i la història és la Protohistòria. Aquest és el període de certs pobles que encara no tenen escriptures, tot i que posteriorment s’han trobat documents escrits que parlen d’aquestes . En aquesta etapa els arqueòlegs i historiadors han de treballar junts. Al món grecoromà el període de la protohistòria va des de l’època mitjana al món àrab.

A Roma, en l’època medieval els grans monuments arqueològics tenen una forma molt especial. En el Renaixement es pretén recuperar l’antiguitat mitjançant fonts i documents.

Avui dia, l’arqueologia és considerada una ciència social autònoma, gràcies a l’estudi de les restes materials en un espai i temps. És per aquest motiu que l’arqueologia té un particular interès en el període en que trobem les restes i períodes anteriors i posteriors en que es troben les restes. En l’actualitat, els arqueòlegs dediquen ocasionalment la seva atenció a materials actuals i investiguen residus urbans.

II.2 Història L'arqueologia va sorgir gràcies a la curiositat de l'home amb l'objectiu de conèixer realment el seu passat. Al segle XVIII l'arqueologia va començar a fer-se notar per l'ànsia del col·leccionisme i l’antiquarisme, buscant llocs on es poguessin trobar tan valuosos objectes. Dos exemples van ser els descobriments de Pompeià i Herculà, quan en 1710 el príncep de Elboeuf, inicia una excavació en una sèrie de pous i túnels a Herculà trobant, per primera vegada, un teatre romà. Malgrat la seva descoberta aquest li va causar poc interès ja que el que el buscava eren objectes de gran valor per a la seva col·lecció privada. Casualment al 1748 es va descobrir Pompeià per mitjà d'una excavació que més endavant va ser deixada en mans

de Giuseppe Fiorelli qui va experimentar una tècnica interessant de calcs en guix per mostrar més la ciutat com era.

El començament de l'arqueologia clàssica Al segle XIX l'arqueologia comença a prendre’s com una ciència, ja que es comencen a emprar mètodes científics. Tant com l'etnografia, que és l'estudi de les societats primitives, i la prehistòria, sent l'etapa de la història que estudia les societats sense escriptura, es veuen vinculades a l'arqueologia perquè sense aquesta no obtindrien dades per a les seves investigacions. Després de que Napoleó fos a Egipte i trobés la pedra Rosetta la cultura egípcia es va començar a recuperar les cultures mesopotàmiques i les precolombines, es destacaven pels seus grans imperis. Aquest motius van ser suficients perquè els primers arqueòlegs comencessin a realitzar excavacions. Paul Emile Botta i Austen Henry Layars van tenir afany en fer unes excavacions amb l'objectiu de donar a llum importants ruïnes que es trobaven a Mesopotàmia, sense utilitzar el mètode científic.

II.3 Diferents tipus d’estudi arqueològics Actualment hi ha diversos tipus d’estudis arqueològics com per exemple l’experimental, l’industrial, el medieval, el subaquàtic i l’urbà.



Arqueologia Experimental

En els anys seixanta van començar a treballar en l’arqueologia experimental. Aquesta és la que estudia profundament les restes dels materials trobats. Hi ha dos mètodes de fer-ho: -Rèplica de materials de objectes trobats fent servir els coneixements de la mateixa època, per exemple vestits, objectes o edificis. -Reconstrucció de la mateixa manera que es practicava en la cultura objecte d’estudi, com per exemple reconstruir el procés de conreu del camp .



Arqueologia Industrial

Va néixer al Regne Unit , per estudiar la Revolució Industrial, és dedica a estudiar les restes de materials com exemple els molins, ponts metàl·lics, trinxeres de guerra del segle XX i les restes de màquines que s’han trobat. Les recuperacions de les grans estructures de ferro com el mercat Sant Antoni de Barcelona seria un exemple. 

És

Arqueologia Medieval la

que

vol

aprofundir

l’anàlisi

restes

materials

medievals.

Les excavacions comprenen àrees rurals i urbanes entre el segle VII-XV, per exemple els castells, ermites, monestirs i tombes. 

Arqueologia Subaquàtica

En aquesta arqueologia s'utilitzen tècniques que permeten als arqueòlegs poder estendre el camp

d'investigació

món

subaquàtic.

Uns

dels

grans

avantatges

l'arqueologia subaquàtica és, la millor conservació de les restes trobades, i la facilitat d'aïllarles cronològicament. El més important a l'hora d'estudiar les restes és el context en què és troba la peça perquè ens facilita la reconstrucció. Destacaríem en les troballes restes de vaixells i àmfores.

Quan es troben restes al fons del mar, cal seguir estrictament un protocol: 

No s'ha de tocar o treure la peça perquè si és toca o s'extreu és pot provocar deteriorament i la pèrdua de molta informació.



Cal advertir les autoritats superiors de l'existència



Cal ser respectuós amb el medi natural.



És molt important recordar que el robatori de restes arqueològiques és un delicte.

El Mar Mediterrani ha sigut important en la nostra història. En ell podem trobar restes de vaixells enfonsats, construccions portuàries, com el d’Empúries.

Durant les últimes dècades, els avenços tecnològics han permès l'accés a les restes subaquàtiques. És a Girona on es troba el Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), inaugurat el 1992 per donar cabuda a totes les restes subaquàtiques que es troben enfonsades davant les nostres costes.

Un vaixell trobat en el Cap de Roses



Arqueologia Urbana

L'arqueologia urbana és l'estudi subterrani de les ciutats, es realitza en túnels, subterranis etc. amb l'objectiu d’agafar objectes o materials i intentar reconstruir la vida quotidiana de les ciutats en el passat. Els materials trobats es restauren e investiguen per poder saber en què s’utilitzaven anteriorment.

Restes trobades en el Mercat del Born de Barcelona

II.4 Tècniques de l’arqueologia Les tècniques que s’utilitzen en l’arqueologia són: La tècnica mes important és l’excavació estratigràfica inventada per Mortimer Wheeler. Consisteix en agafar restes trobades e intentar posar-les en una seqüències cronològica.

El carboni 14 o radiocarboni. El carboni 14 o radiocarboni és la tècnica que ens ajuda a conèixer la edat de materials de menys de 60000 anys. Aquesta tècnica va ser perfeccionada després de la segona guerra mundial.

Urani 238, radioscòpic o potassi d’Aragó. S’utilitza en la geologia i en l’arqueologia per datar roques o cendres volcàniques de fins a 5.000 milions d’anys i no menys de 100.000 anys.

La dendrocronologia. Del grec δζνδρον (“arbre”), χρόνοσ (“temps”) i λόγοσ (“estudi”), és un altre tipus de tècnica que s’utilitza per datar les restes carbonitzades de fusta i dels nostres d'arbres vius a partir de l'anàlisi de creixement dels anells dels arbres, vegetals...

La termoluminescència i arqueomagnetisme. La datació amb termoluminescència (TL) és un mètode de datació que permet datar ceràmiques, el material inorgànic més abundant en els jaciments arqueològics dels últims 10.000 anys; i permet datar materials inorgànics (com el sílex cremat) de fins a 50.000-80.000 anys d'antiguitat, el límit del radiocarboni. Però la TL és menys precisa que aquest a l'exactitud de les dates.

Permet datar materials inorgànics com el sílex de fa més de 50.000-80.000 anys 9

La datació amb l’arqueomagnetisme investiga la història del camp magnètic de la terra (CMT), en els termes de les variacions en direcció i intensitat que ha experimentat en el passat. En principi l’arqueomagnetisme es basa, en les peculiaritats del CMT i l'altra a les propietats magnètiques d'alguns minerals de ferro que es troben normalment en els materials com argiles (maons, teules, toves, ceràmiques) i sediments cremats in situ per la presència de les llars termes, tombes d’incineració.

Tomba de l’emperador Qin Shi Huangdi a Xi'an (221-206 aC) envoltada d'un exèrcit de soldats de terracota, és va descobrir al any 1974.

II.5 Mètodes de datació La datació del passat és una tasca que exigeix molta cura. Quan es troba un objecte en un jaciment cal planificar la seva extracció i transport al laboratori, probablement no veu la llum des de fa molt temps i moltes proves podrien perdre si no es fa el correcte. Avui dia, gràcies a mitjans tecnològics cada vegada més avançats es pot dir quina és l’edat aproximada de tot el que es troba. De tots els mètodes de datació possibles destacarem:



Racemització d’aminoàcids: Aquesta tècnica s’aplica a restes òssies i es basa en el comportament que es produeix en les molècules d’aminoàcids L o D quan un ésser viu mor.



Empremtes de fissió d’urani: Es basa en la velocitat constant de fissió dels àtoms d'urani-238 continguts en vidres volcànics i ceràmica.



Potassi d’Aragó: Mètode de datació radiomètrica que permet datar roques d’origen volcànic i arqueològics més antics de l’origen de la humanitat.

II.6 Subdisciplines a l’arqueologia Dins de l’arqueologia hi ha diferents branques que depenen de la civilització que estudia: 

Assiriologia: (del grec (Ἀςςυρίᾱ), «Assíria» i (-λογία), «estudi»), s’ocupa d’estudiar la

civilització Assíria (imperi localitzat a l’antiga Mesopotàmia). 

Egiptologia: És l’estudi de l’antic Egipte.



Histologia: Es defineix com l’estudi de l’imperi Hitita (imperi d’origen indoeuropeu,

situat a la regió central de la península d’Anatòlia).

II.7 La restauració i la reconstrucció La restauració arqueològica neix a Itàlia al primer terç del segle XIX. Lleó XII (1823-1829) va posar per escrit la reconstrucció de Sant Pere de Roma no precisament innovant sinó al contrari reposant amb pedres pròpies de l'edifici o amb reproduccions que es diferencien de les originals. Aquesta tècnica, anomenada anastilòsi, és la tècnica utilitzada en la reconstrucció de monuments en ruïnes i cal tenir molta cura amb aquest mètode per no danyar les restes que es pretenen conservar. Tant monuments, com escultures o qualsevol altre objecte necessiten les tasques adequades de consolidació i restauració. Cada resta que se sotmet a aquests procediments abans s'ha d'analitzar i determinar en quin tipus d'ambient es troba, de quin tipus de material està composta i quines precaucions cal tenir en compte per no malmetre les restes. Cada material requereix un tractament específic ja sigui marbre, vidre, ivori, ceràmica etc... La conservació de qualsevol resta o jaciment arqueològic obliga a treballs permanents i costosos i d'altra banda es poden presentar molts inconvenients, tenint en compte els ambients agressius en què es troben. Els monuments que estan en ciutats molt poblades pateixen les conseqüències de la congestió urbana. Un exemple clar són les velles construccions de Roma atacades per l'acció química de l'atmosfera contaminada de la ciutat, com també les vibracions d'un trànsit motoritzat afectant greument les conservació de les pintures de les restes arqueològiques. Cal tenir en compte normes molt estrictes perquè si l’escultura és mal restaurada no només fa un canvi en l'estat natural de la ruïna sinó que també afecta la societat en el futur ja que la peça no seria original i no es podria estudiar de la mateixa manera que amb una peça sense ser transformada.

La importància de cuidar i protegir el patrimoni arqueològic serveix per no perdre els testimonis de les activitats humanes en el passat. Els països interessats en el seu patrimoni cultural s'ordenen unes lleis per tenir cura i protegir-lo. Són abundants els oficials administratius i culturals que es dediquen a la conservació i vigilància del patrimoni.

Criteris que s'han de tenir en compte a l'hora de restaurar una obra o resta arqueològica: 

Cal comprendre que la restauració és un mitjà de recerca i coneixement, per això abans de restaurar una obra hem de tenir la màxima informació possible de la mateixa.



Cal respectar l'estil original de l'obra.



S'ha de dur a terme amb materials de qualitat en el cas de reemplaçar un de diferent al del material original. És sempre millor reparar de substituir.

Aquest és el cas de la mala metodologia utilitzada, en reconstruir el Teatre Romà de Sagunt situat a Valencia i construït al voltant de l'any 50 aC.

El Teatre Romà de Sagunt va ser reconstruït entre 1994 i 1997 pels arquitectes Giorgio Grassi i Manuel Portaceli, la qual ha rebut moltes crítiques per haver manipulat aquest teatre romà sense tenir en compte la llei del patrimoni i transformant totalment la imatge d'aquest patrimoni cultural afegint plaques de marbre a les grades i un escenari de 1.20 metres que ja no es conservava. La polèmica s'inicia llavors en el moment en què el Tribunal Suprem de València dictamina enderrocar en un termini de 18 mesos aquesta última restauració manada fer per l’ajuntament de la població valenciana.

Finalment el Tribunal Suprem s'ha desfet la sentència que havia imposat de demolir l'antiga reconstrucció del teatre i deixar-la tal com aquesta ja que ha dit que demolir el teatre seria una despesa innecessària en aquell moment.

. Reconstrucció del teatre Romà de Sagunt

Teatre romà de Sagunt (València)

(València)

III. Grecs a Catalunya III.1 L’Hèl·lada. Breu estudi geogràfic Grècia (del grec Ελλάδα, Elláda), és un país del sud-est d'Europa. Atenes és la capital del país i la ciutat més gran. Grècia té fronteres amb Albània, la República de Macedònia i Bulgària al nord, i Turquia, a l'est. El Mar Egeu. Es troba a l'est de la Grècia continental, el mar Jònic a l'oest i el Mar Mediterrani al sud. Grècia moderna té les seves arrels en la civilització de la Grècia antiga, generalment considerada el bressol de la civilització occidental. Com a tal, és el bressol de la democràcia, [8] la filosofia occidental, [9] els Jocs Olímpics, la literatura occidental i la historiografia, la ciència política, els principals científics i matemàtics principis, i el drama occidental, [10] que inclou tant la tragèdia i la comèdia. Hèl.lada (Ἕλλασ) és com designaven a la seva terra els hel·lens (habitants de l’antiga civilització grega). Grècia és un estat independent europeu en l'extrem sud de la Península Balcànica. El terme "Grècia" va ser utilitzat originalment per a l'àrea de "Acaya Fthiotidos", és a dir, una petita àrea definida per dues badies i Maliakos Pagasitikos, i era, segons Homer en el regne de Barallo i Aquil·les (Ilíada B 383). Durant el segle 8 aC. terme "Grècia" es refereix a tota la part de la península, des del fons i les Termòpiles, juntament amb les illes dels mars Egeu i Jònic, sense establir cap condició política única. Grècia té una història molt rica. D'acord amb les troballes dels jaciments arqueològics habitats des del Paleolític. Però hi ha una evidència més clara de l'era neolítica. Durant el paleolític no hi va haver un sol Estat grec, però moltes petites ciutats-estat independents, amb un llenguatge i una cultura comuns durant el desenvolupament. Durant 13

aquests anys ha desenvolupat especialment cretencs, dominant el mar Mediterrani, les Cíclades i Micenes. En aquestes àrees desenvolupades civilitzacions principals: la minoica, les Cíclades i la micènica. El vuitè abans de Crist segle. tenen una important colonització grega com el comerç . Cal destacar la sortida de les ciutats materna per al desenvolupament ràpid i el progrés. Itàlia es va convertir en una segona Grècia i va ser anomenat Big Ellada. Entre les ciutats-estat distingir tres: Atenes, Esparta i Tebes. Des la sisena segle. A través d'una sèrie de guerres, els romans van ser capaços de derrotar als ciutats-estat gregues i per vèncer. L'any 146 aC considerat el moment de la presentació de Grècia. Els estats abolit, els romans aturar les lluites internes i es divideixen en quatre províncies de Grècia: Macedònia, Acaia, i les illes de Creta.

Grècia és un país molt muntanyós, amb estretes valls i petites planes costaneres. Els seus magnífics ports naturals i les dificultats de comunicació per terra han fet dels grecs un poble mariner per excel·lència.

De la Grècia Antiga distingirem quatre grans zones:



Grècia continental Es subdivideix en: zona septentrional: la Tessàlia (plana fèrtil) banyada pel riu Pereneu, està el Mont Olimp (casa de Déus)Zona Central : ocupa Àtica, una península al sud. És important perquè en ella està Atenes. *Dins d’aquesta zona de Grècia trobem la Grècia meridional: Aquesta regió esta dividida en 6 regions: Acaya, Elide, Arcadia, Argolide, Lacònia i Mesenia. -Acaya: no va destacar en la historia de Grècia -Elide: si situada a l’oest, travessada pels rius Peneu i Alfeu. Era coneguda per la ciutat de Olimpia i pel culte a Zeus -Arcadia: era una regió de pastoreig, on va destacar Mantinea i Tegea -Argolide: la seva capital es Argos. Va destacar en la època micènica. Era la rival d’Esparta, i en l’època clàssica va destacar Epidaure pel santuari d’Asclepi -Lacònia: amb el riu Eurotes i el Taiget. La seva capital Esparta i lacedemònia.

-Mesenia: esta situada al sud, era una regió dèbil, per aquest motiu va estar envaïda per Esparta



Grècia insular: Esta formada per illes i arxipèlags: Illes Jòniques Illes cícliques Illes Espòrades Creta i Eubea. Creta és més gran, ocupa un lloc estratègic. (Medi camí entre Grècia i Egipte)



Grècia colonial: a causa de les emigracions dels grecs ocupa Àsia menor(només ocupen la franja costera) i el mar Negre on funden diverses ciutats properes a aquest mar.



Àsia Menor: van destacar les ciutats de Milet, Efes i Fosea.



Magna

Grècia:

ocupava

Corcia,

Trotona,

Erea,

Tarent

Posidònia

Sicilia i mediterràni occidental: a Sicilia va destacar les colònies de Siracusa i Tarent.

III.2 Arribada dels grecs a Catalunya Actualment hi ha moltes ciutats que tenen el seu origen en antigues colònies greges i romanes. Grècia, sempre ha sigut un país pobre, la terra útil per als conreus no és molt abundosa, un 80% de territori grec és muntanyós. A les ciutats els aristòcrates incrementen dia a dia el seu poder i exerceixen una pressió molt gran sobre els petits camperols, ja que tenen molta dificultat per conrear les petites terres que tenen. També hi ha una gran inestabilitat política i econòmica a causa de la manca de recursos i d’un gran creixement demogràfic, que provocarà un creixement migratori a altres territoris.

Durant els anys 575-600 aC, una alta colònia coneguda com a Empòrion, va ser fundada per els foceus procedents de Focea, ciutat grega d’Asia Menor (actualment Turquia) i funden en un illot a prop de la desembocadura del riu Fluvià, a la badia de Roses , una petita ciutat, avui dia coneguda com Empúries. Els primers anys es va quedar sota la influència de Massàlia (colònia al sud de França,) Gadir (Cadis), Malaca (Màlaga), i Cartago. A causa de la creació d'aquestes colònies sortiran els fundadors de Ebussus (Eivissa), ja amb aquestes bases seu comerç comença a expandir ràpidament per tota la costa mediterrània de la península ibèrica.

Els grecs la seva ruta era per tot el mediterrani, i van establir colònies en Massalia i en Empòrion. L’ intenció dels grecs, era viatjar per tot el mediterrani i adquirir nous mercats on podrien aconseguir productes que no tenien a la seva ciutat com per exemple:, or, coure, plata i sobretot l’estany per l’elaboració de bronze.

Al segle III aC. la situació en el Mediterrani occidental ha canviat molt: Roma havia conquerit tota la península i s'ha convertit una nova potència. L'altra gran potència era Cartago, que domina el nord d'Àfrica, el sud de la península Ibèrica i les illes -Sicília, Còrsega, Sardenya i Eivissa. Empòrion, igual que Massàlia i les altres colònies gregues, es va unir a Roma, ja que sempre era els seus competidors comercials i ofereix als romans fan una segona guerra púnica, en la península ibèrica. El general cartaginès Hànnibal va prendre la ciutat ibèrica de Sagunt, aliada de Roma, i després es llença amb un gran exèrcit cap a Itàlia, travessant els Pirineus i els Alps. A l’any 218 aC, immediatament després que Hànnibal prengués Sagunt i marxés a Itàlia per fer la guerra contra el seu gran enemic romà, els romans desembarquen a Massàlia per tallar-li el pas, però hi van arribar massa tard i una part de les seves tropes naveguen fins a Empòrion per fer la guerra als cartaginesos que quedaven a la península ibèrica. Gneu Escipió desembarca a Empòrion amb la missió d’impedir que Hàsdrubal enviés reforços al seu germà Hànnibal. A més, els emporitans, temorosos de la competència comercial i política dels cartaginesos, van cridar els romans i que obrin les portes al poble més imperialista de l’antiguitat. Al costat d' Empòrion els romans instal·len un campament militar que esdevindrà permanent i durant tota la guerra Empòrion amb un port segur per rebre reforços i subministraments per a les tropes romanes que lluitaven a la península Ibèrica. En vèncer Cartago en les guerres púniques, Roma s'apodera de les antigues possessions cartagineses a la costa mediterrània de la península Ibèrica. En els segles IV i V aC els romans van anar conquerint la península ibèrica. En aquest procés Empòrion segueix servint l'entrada d'homes i de productes provinents d'Itàlia, que desembarcaven al port d’Empòrion. És un període de gran prosperitat per a la colònia focea, ja que en surt econòmicament beneficiada i conservava alhora el seu autogovern polític com a recompensa a la fidelitat mantinguda en la seva aliança amb Roma. Cap al 100 aC. el campament militar del costat d ‘Empòrion es converteix en una ciutat, poblada per romans i independent de la ciutat grega. Amb el temps l'entorn d ‘Empòrion s'ha anat romanitzant i, no gaire temps després, els grecs i els ibers que vivien a la ciutat grega reben la ciutadania romana i tots dos nuclis urbans s'unifiquen en una sola ciutat anomenada

municipium emporiae. No obstant la prosperitat econòmica, la fundació d'una ciutat romana al costat de la grega provoca a la llarga la integració cultural i política a l'Imperi romà.

Al 1908 s’iniciava la recuperació científica d’Empúries i les excavacions que gairebé avui dia continuen .

III.3 Poblats Indígenes a Girona

Ibers a Catalunya Els ibers eren habitants preromans de la península Ibèrica, que van poblar el territori de l'actual Catalunya entre el segle VI aC. i el segle I, deixant un gran nombre de restes arqueològiques que s'han conservat fins al dia d'avui. El territori ibèric estava constituït per diferents tribus, els noms de les quals coneixem gràcies als texts que ens han deixat els autors grecs i romans. Aquests poblats gairebé sempre es trobaven en zones privilegiades com pujols altes o petites muntanyes. L'activitat dels pobladors era bàsicament agropecuària.

Els Indiketes Els indigets (llatí, indigetes o Indigetae) van ser un poble iber de la península Tarraconense, A l'extrem nord-oest, al golf de Roses (Rhode) fins als Pirineus ocupant les comarques de la Empordà, la Selva i Girona dels quals es destaquen tres jaciments importants que són: Castell (a Palamós), del Puig de Castellet (a Lloret de mar) i Ullastret ( al Baix Empordà). Tots aquests poblats consten d'unes defenses bàsiques (muralles, torrasses, pous) i els seus edificis van ser construïts amb maons.

ULLASTRET La cultura ibèrica la trobem a Catalunya ja des de la primera meitat del s. VI aC, com a resultat de la influència de dos corrents culturals sobre el món indígena de finals de l'edat de bronze. La primera procedent de l'Europa central (a partir del 1.100 aC), i la segona produïda per l'arribada de pobles colonials mediterranis, especialment fenicis i grecs (mitjans s. VII aC). La plana empordanesa estava poblada pels indiketes i va ser una zona intensament hel·lenitzada.

Període preibèric (650-550 aC) És un període marcat pel pas d'una economia i un ambient cultural propis de l'edat de bronze final, a una economia i societat característiques de l'edat de ferro. L'home abandona l'hàbitat de les coves i s'agrupa en poblats preurbans, a l'aire lliure. L'assentament típic d'aquest moment és el poblat de cabanes de planta circular construïdes amb fusta, branques i fang, amb la base tallada parcialment a la roca.

La zona empordanesa va ser testimoni de l'arribada dels pobles colonials fenicis, grecs i també etruscos, atrets aquests per la possibilitat d'establir un comerç d'intercanvi amb els indígenes, basat en els productes agrícoles (vinya olivera i d’altres) i en els minerals de la veïna zona pirenaica. Cap al 600 aC, els grecs foceus van crear la colònia d'Emporion. És un període en el que s'intensifica a Catalunya el coneixement i l'ús del ferro, tot i que encara era un producte exòtic, que no es normalitzarà fins al període següent.

Període ibèric antic (550-450 aC) A Catalunya es coneixen pocs poblats d'aquest període, entre ells els dos d'Ullastret (Puig de Sant Andreu i l'Illa d'en Reixac). Tot i que, amb freqüència, els poblats de l'ibèric antic es troben situats a la plana, comencen a establir-se en llocs elevats. A l'Empordà, en aquest moment, es documenten les primeres cases de planta rectangular per influència colonial mediterrània, construïdes amb murs de pedra i tova. En el Puig de Sant Andreu s'erigeix la primera de les seves muralles (finals s. VI aC) i es comença a fer servir la necròpolis del Puig de Serra. Pel que fa a l'artesanat, es comença a adoptar el torn ràpid en la fabricació de ceràmica, decorada sovint amb motius pintats. És l'anomenada ceràmica ibèrica pintada, que segueix els models del sud-est de la península Ibèrica. També s'imita la ceràmica grisa fabricada a les colònies gregues focees del golf de Lleó, i es comença a desenvolupar la metal·lúrgia 18

Període ibèric ple (450-200 aC) És una època de notable creixement demogràfic, degut al progressiu desenvolupament d'unes condicions de vida més favorables per a l'home. Aquest fet es constata per l'aparició de molts poblats en aquest període. Hom suposa que va ser una etapa bèl·lica, doncs es dóna prioritat d'assentament d'aquests poblats en llocs elevats com a mitjà de defensa, constatat alhora per la presència d'armament als aixovars funeraris. En aquesta etapa s'intensifiquen les relacions comercials amb els pobles colonials. La influència grega és cada cop més important en l'àrea indiketa, intensament hel·lenitzada per la proximitat de la ciutat d'Emporion, i la fundació de la colònia grega de Rhode, al nord del Golf de Roses. Cada vegada són més nombrosos els productes procedents del món italià. Un dels trets més característics dels indiketes serà la substitució de la ceràmica ibèrica pintada per una altra decorada amb pintura blanca o "indiketa", que es va començar a fabricar a partir de la segona meitat del s. V aC fins al s. II aC. Una altra producció característica serà l'anomenada ceràmica "de la costa catalana" o "emporitana", que perdurarà fins a època romana.

Període ibèric tardà A finals del període anterior, els ibers es van veure immersos en l'enfrontament entre cartaginesos i romans pel domini del Mediterrani central i occidental, donant lloc a les guerres púniques. L'any 218 aC (2a Guerra Púnica), els romans desembarquen a Empòrion. A partir d'aquest moment comencen les transformacions en el sistema d'ocupació i explotació econòmica del territori. Comença el període de romanització, que no es farà efectiva fins al s. I aC. Els poblats ibèrics no s'abandonaran immediatament, però mica en mica s'aniran incorporant al nou model de vida romana. A la zona empordanesa els canvis es produeixen amb rapidesa. Puig de Sant Andreu i l'Illa d'en Reixac van ser abandonats durant el primer quart del s. II aC, i sembla ser que es va produir per causes econòmiques. Tanmateix, les monedes trobades al jaciment, datades amb posterioritat, demostren que el lloc va ser freqüentat després del seu abandonament com a hàbitat, segurament per la pervivència de les activitats de culte als temples.

La quotidianitat dels ibers Malgrat les diferències regionals la cultura ibèrica va tenir unes característiques comunes a tot el territori. 19

L'economia es basa en l'agricultura i la ramaderia, i en un important coneixement i explotació dels recursos naturals. S'intensifiquen període ibèric.

el comerç i l'intercanvi. Apareixen les primeres monedes cap a finals del Es practica la incineració com a ritual funerari.

Apareix, i es generalitza, el primer sistema d'escriptura autòcton. Tecnològicament, es desenvolupa la metal·lúrgia del ferro; s'adopta el tron ràpid per a la fabricació de la ceràmica i adquireixen importància altres activitats artesanals com el treball de la pedra. Es desenvolupa el fenomen urbà. S'escullen emplaçaments d'acord a la defensa i els poblats es fortifiquen. La societat s'estructura amb classes socials i la divisió en el treball. Trobarem una classe aristocràtica, sacerdotal...

Agricultura i ramaderia L'agricultura va ser l'economia bàsica dels ibers. L'Empordà, juntament amb la plana de Lleida, van ser dues zones considerades com a grans productores de cereals. Les eines agrícoles conservades corresponen a una agricultura desenvolupada. Les restes de llavors carbonitzades trobades a Ullastret demostren la importància d'aquest cultiu de cereals, especialment l'ordi vestit. També trobarem blat, midó de blat i mill. El gra era emmagatzemat en sitges i àmfores. Aquestes últimes també es feien servir per al transport. Per moldre el gra es feien servir molins de vaivé i de rotació. 6La segona activitat econòmica era la ramaderia. Constituïa una aportació important a la dieta alimentària, però també proporcionava matèries primeres com la llana, les pells o els ossos, que es feien servir per fabricar diversos estris. la majoria d'ossos animals que s'han trobat a les excavacions són d’oví caprins, de porc, de bovins i, en menor quantitat, de cavalls i gossos. Altres activitats econòmiques complementàries de les que s'han conservat restes eres la cacera, la pesca i la recol·lecció.

El comerç i la moneda Els intercanvis comercials realitzats amb el món colonial, s'evidencien per l'arribada als poblats ibèrics de productes de l'àrea grega, púnica, de la península Itàlica, i fins i tot del món celta. Eren productes de caire alimentari -vi, oli...-, dels que s'han conservat els recipients en els que eren transportats (àmfores), i també objectes de luxe com vaixelles, joies, teixits... A canvi, els indígenes oferien els seus excedents de cereal i les seves matèries primeres -metalls, pells, sal, mel i, a vegades, esclaus-. També s'ha constatat el comerç a petita escala, entre el món indígena. 20

La moneda arriba al Mediterrani nord-occidental a través dels grecs. A Catalunya, les primeres encunyacions van ser els divisors emporitans del s. IV aC i, a partir d'aquest segle o el següent, Empòrion i Rhode comencen a emetre dracmes.

La vida espiritual La manca de referències a divinitats ibèriques i els pocs noms que s'han conservat és degut a la ràpida assimilació dels déus locals ibèrics als d'origen mediterrani. A Ullastret només es coneix la representació de dues divinitats: la deessa Demèter i el déu Bes d'origen egipci. D'entre els cultes ibèrics en destaca el culte al crani, molt comú en el món ibèric català i del sud de la Gàl·lia. S'han trobat restes de diversos cranis humans travessats amb claus, amb abrasions a les dents i, també, fragments de crani i mandíbula relacionats amb actes rituals. El ritual funerari d'enterrament es basava en la incineració. Les restes humanes eren sovint rentades i esmicolades i es guardaven en una urna funerària. Aquesta es guardava generalment en una petita fossa feta al terra en la que també es col·locaven les ofrenes fetes al difunt i el seu aixovar personal. Els llocs destinats a necròpolis no estaven allunyats dels poblats. La d'Ullastret està situada al Puig de Serra, a Serra de Daró, uns 400 m al nord-oest del poblat de l'Illa d'en Reixac.

Llengua i escriptura La llengua ibèrica és un dels aspectes menys coneguts de la cultura ibèrica. El seu origen, de fet, és controvertit. L'escriptura ibèrica neix al sud-est de la península Ibèrica durant el s. VI aC i, des d'allà, s'estén per tota la costa mediterrània, arribant a Catalunya a finals del s. V aC. Consta de 28 signes, alfabètics i sil·làbics al mateix temps. S'escrivia indistintament de dreta a esquerra o al revés. La majoria dels signes procedeixen de l'escriptura fenícia o grega, però amb valors fonètics diferents. Es llegeix però no es pot traduir. Els ibers feien servir la ceràmica, làmines de plom o bé pedra com a suport de l'escriptura. Les inscripcions d'Ullastret consisteixen, la gran majoria, en incisions realitzades a la base de vasos àtics de la primera meitat del s. IV aC, però també en destaquen les realitzades sobre plom, pesos de teler i fusaioles, i sobre un rython o vas amb forma d'animal, la més antiga trobada al jaciment.

Artesania L'estructura socioeconòmica ibèrica va permetre l'aparició d'una classe social d'artesans, dedicada a la producció de manufactures destinades al mercat o a la comunitat. En destacaren la metal·lúrgia, la ceràmica, el teixit i el treball de la pedra. La metal·lúrgia del ferro i del bronze es documenta per la troballa de forns i escòries de producció. Amb aquests metalls es fabricaven eines agrícoles, armes, objectes d'ornamentació, de cirurgia, d'ús personal... La producció de ceràmica a torn va ser una activitat ben desenvolupada a partir de l'adopció de la tècnica de torn ràpid, ja des de mitjans s. VI aC, tot i que la producció de ceràmica a mà va continuar per a la fabricació de recipients de cuina. Pel que fa a la producció tèxtil, aquesta estava basada en la llana i les fibres vegetals aptes. D'aquesta activitat es conserven les fusaioles, utilitzades per filar, i els pesos de teler. Els telers que es feien servir eren verticals. Finalment, la construcció de muralles i altres obres de caràcter públic, com les cisternes i els carrers empedrats, demostren l'existència de picapedrers que treballarien per a la col·lectivitat i que explotaven les pedreres de l'entorn més immediat.

Urbanisme i arquitectura Els poblats ibèrics característics són els oppida, és a dir, assentaments instal·lats en llocs de fàcil defensa i fortificats. Degut al terreny irregular en què s'instal·laven, l'organització urbana és també irregular doncs s'havien d'adaptar a les pendents del sòl. Tot i així, i en la mida del possible, van intentar fer una organització ortogonal com el cas de l'Illa d'en Reixac. L'oppidum actuava com a centre de poder. D'ell en depenien les activitats polítiques, militars i religioses de la comunitat i, alhora, oferien al poble serveis comuns de defensa, emmagatzematge, proveïment d'aigua...

Recinte arqueològic El conjunt arqueològic d'Ullastret està format per dos poblats ibèrics, el Puig de Sant Andreu i l'Illa d'en Reixac, i la necròpolis de Puig de Serra. Puig de Sant Andreu és l'únic jaciment visitable actualment.

Puig de Sant Andreu Una bona part de les restes visibles actualment corresponen a la darrera fase d'ocupació del poblat, al segle III aC. 22

Durant els gairebé quatre-cents anys de vida d'Ullastret, les cases es van reconstruir en diverses ocasions. A les reconstruccions sovint s'aprofitaven els murs de les fases anteriors com basaments, fet que es reflecteix en la continuada superposició de parets. Les parts més importants de Puig de Sant Andreu són les següents:

Muralla (segles VI-III aC) És la muralla ibèrica més gran de Catalunya i la més antiga. El costat occidental estava reforçat amb sis torres de planta circular i una de quadrada, que possiblement en recobreix una altra de més antiga, també circular. A prop del Museu hi ha una altra torre circular reaprofitada en època medieval. A la muralla s'hi han trobat set portes.

Porta 1 (segle III aC) Era la porta principal del poblat i va ser reconstruïda almenys en una ocasió. Davant seu es veuen murs que formaven part del sistema de defensa. Al sud de la porta, una estructura poligonal recobreix una torre de planta circular.

Entrada a la torre 6 (segle VI aC) En la fase més antiga de construcció de la muralla, l'accés a la part alta de la fortificació es feia mitjançant escales helicoïdals construïdes a l'interior de les torres.

Edifici de probable ús públic (segles IV-III aC) Les seves estances s'obrien a un pati porticat. Del pòrtic en resten dos basaments de columna de pedra.

Carrer empedrat i cisterna (segle III aC) A partir del segle III aC, a Ullastret es construeixen cisternes que copien les de la colònia grega d'Empúries, i que servien per a emmagatzemar l'aigua de pluja. Aquestes cisternes eren tallades a la roca i revestides amb blocs de pedra sorrenca i arrebossades amb morter. Es tapaven amb grans lloses de pedra i l'aigua s'extreia per un forat.

Cases i sitges (segles V-III aC) En aquesta zona adjacent a la muralla meridional, es poden veure cases de planta rectangular, amb el mur posterior tallat per a la construcció de la muralla de la primera meitat del segle IV aC. Els dipòsits tallats a la roca són restes de sitges anteriors a la construcció de les cases. 23

Temples (segle III aC) A la part més alta del turó es conserven restes de dos temples, un d'ells visible només en part. Són de planta rectangular, amb avantsala i columnes a la façana. No se sap quines divinitats s'hi adoraven, però s'hi varen trobar nombrosos exvots de terra cuita.

Muralla i torres del castell medieval (segles IX X) En època medieval, a la part alta del Puig de Sant Andreu es va construir un castell del qual es conserven restes de murs i torres.

Temple (segle IV aC) A l'inici del vessant nord del turó es conserven les restes del temple més antic descobert a Ullastret. És de planta rectangular amb avantsala i columnes a la façana.

Cisterna (segle III aC) Dintre d'aquesta cisterna es va trobar un brocal de pou, que es pot veure al Museu. Sota l'edifici del Museu hi ha una altra cisterna.

Dipòsits d'aigua tallats a la roca (segles V-IV aC) Abans de la construcció de les cisternes del segle III aC, l'emmagatzematge d'aigua es feia en grans dipòsits tallats al subsòl rocós del turó. Se'n coneixen dos, situats vora les cisternes.

Sitges (segles VI-III aC) A Ullastret se n'han trobat i excavat prop de 230 dipòsits tallats a la roca destinats a conservar els cereals. Es revestien amb argila i palla i es tapaven amb fang per guardar hermèticament el gra i conservar-lo durant llargs períodes.

Muralla vista des de l'interior del poblat (segles VI-III aC) En aquest punt s'observen dues fases de construcció de la muralla, superposades, i el seu enllaç amb una torre de planta circular.

Barri de cases adossades a la muralla (segles VI-III aC) Aquest barri es troba situat entre la muralla oest i el carrer D, un dels més llargs del poblat que arribava fins a la porta 4. A llevant del carrer hi ha un mur molt ampli que delimita un altre barri, més elevat, en el qual es troba situat el visitant en aquest punt. 24

Desguàs i escala d'accés a la torre 2 (segles IV-III aC) En aquest punt hi ha un desguàs per evacuar l'aigua de la pluja a través de la muralla. També es troba l'accés a la muralla que, després de l'amortització de les escales interiors, es va fer amb escales exteriors adossades al parament de les torres.

Gran casa amb patis (segles IV-III aC) Aquesta era la residència d'una de les famílies de l classe aristocràtica d'Ullastret. Estava organitzada al voltant de dos grans patis als quals s'obrien diverses estances dedicades a activitats político-militars, domèstiques, artesanals i d'emmagatzematge. Al llarg del temps s'hi van efectuar diverses reformes, la última de les quals inclou un pis superior.

Edifici de probable ús militar (segle III aC) Aquest edifici, de planta organitzada en dos blocs simètrics i de construcció molt acurada, sembla haver format part de les infraestructures militars del poblat doncs s'hi han trobat diverses armes. Actualment està en fase d'excavació.

Cases adossades a la muralla oest (segles V-IV aC) Aquest grup de cases, de planta rectangular i d'una sola estança precedida d'un porxo, són d'un tipus molt comú a Ullastret des de finals del segle V aC. Obren a un carrer pavimentat amb pedra amb un desguàs central.

Parament de la primera muralla (segle VI aC) Aquestes són les restes que es conserven de la muralla més antiga del poblat. Tancava un petit tram del costat de llevant. Quan es va ampliar el poblat, va perdre la seva funció defensiva.

Porta 4 (segles VI-III aC) Es va utilitzar durant tota la vida del poblat. Es troba situada a l'extrem septentrional de la muralla més vella. Estava defensada per la torre 5 i al seu costat s'hi obre una porta més petita, auxiliar.

Barri construït a l'exterior de l'antiga muralla (segles IV-III aC) Després de l'ampliació del poblat es van construir tres barris amb illes de cases allargades, graonats en el vessant de llevant del turó. El barri superior està parcialment excavat. 25

Torre Nord (segles IV-III aC) És de planta quadrada i és la més gran de la fortificació. Interiorment està dividida en dues estances. Es va construir en el moment de l'ampliació del segle IV aC.

L'Illa d'en Reixac El poblat de l'Illa d'en Reixac s'assenta sobre un turó, a uns 400 m al nord-est del Puig de Sant Andreu. Les primeres excavacions a l'illa d'en Reixac les va fer el doctor Oliva el 1965, quasi vint anys després que ell mateix i el professor Pericot comencessin a treballar al Puig de Sant Andreu. El poblat de l'illa d'en Reixac està situat en un petit turó, a ponent del Puig de Sant Andreu. Fins ben entrada l'època moderna, el promontori va ser un illot al mig de l'estany d'Ullastret, que es nodria de l'aigua del vell curs del Daró. La dessecació del llac va donar l'aspecte actual a la zona. Segons la informació recollida fins ara, l'assentament es remunta al segle VII aC i es deuria desocupar el II aC arran de l'ocupació romana durant la segona guerra púnica. Els treballs d'excavació realitzats a l'Illa entre 1965 i 1995 han permès constatar les considerables dimensions del poblat. La cronologia i la cultura material del jaciment són iguals a les de Puig de Sant Andreu. La xarxa urbana del poblat és més regular que la del Puig i presenta un traçat de tipus ortogonal. Actualment, aquest jaciment està en procés d'excavació i no està obert a la visita del públic.

Necròpolis de Puig de Serra La necròpolis es troba a Serra de Daró, dalt d'un turó d'on es domina un ampli territori al nord i a l’oest. Es va descobrir el 1982 i es va excavar fins al 1986. S'ha descobert un total de seixanta tombes, de les quals moltes han arribat en un mal estat de conservació degut a que la necròpolis és troba dins del terreny comunal de Serra de Daró i s'hi han fet extraccions de terres al llarg del temps. La necròpolis es data a partir de la primera meitat del segle V aC, però anteriorment aquesta zona va ser ocupada com a hàbitat amb finalitats de vigilància i altres usos. Actualment no esta oberta a la visita del públic.

Castell (S. VI i I dC) Es troba a Palamós (província de Girona) també anomenat "la Fosca" situada en una petita península que s'endinsa a la platja de Castell. Aquest se situa sobre un assentament del segle VI aC. A la part més alta d'aquest territori es troben les primeres construccions en plena edat de ferro, on s’instal·là una petita part de la població formada per 6 cabanes al segle V aC. A mitjans del segle V aC van ser abandonades temporalment i van ser reutilitzades per recollir aigua de la pluja o també com llocs d'escombraries.

Al segle IV aC. El territori es fortifica pel costat de més fàcil accés de la península, amb una muralla que envoltava tot el poblat, i construint dues torres de reforç. Durant aquest segle va tenir un gran creixement demogràfic gràcies a l’influencia de la ciutat d'Ullastret. També es van construir habitacions de planta rectangular o quadrada. Gràcies al descobriment d'alguns elements de construcció com a bases de columnes, es pot considerar que hagi existit un edifici d’ús públic, probablement un temple.

Amb l'arribada dels romans a Empúries l'any 218 aC. Alguns poblats van ser abandonats o destruïts, al contrari de Castell que gràcies a la importància estratègica té un gran desenvolupament urbanístic. A la part baixa del poblat es va construir una plaça emmurallada a la qual se li van afegir diversos locals comercials. Aquestes últimes reformes es situen en l'època de l'emperador August.

Restes conservats

Tenen una gran importància i actualment estan molt ben conservats. Avui dia es conserva gran part de les estructures arquitectòniques del poble iber sobretot les essencials com: La muralla, 27

les torres, les bases de les columnes de la plaça i les cisternes. Aquest poblat va ser el segon poblat més important de Catalunya després d'Ullastret.

Materials Arqueològics

Al segle VI fins al segle III aC., Com material arqueològic es destaca la ceràmica grisa emporitana i un plom en escriptura ibèrica nord-oriental el text és dels més extensos dels que s'ha trobat fins ara a Catalunya.

El Puig de Castellet És un recinte fortificat de l'època Ibèrica, situat estratègicament que servia per tenir més visió de vigilància dels enemics de l'època. Actualment és un jaciment que forma part de la ruta dels Ibers a Catalunya.

Situat a 2 km del nord de la vila de Lloret de Mar (comarca la Selva). El seu punt més alt amunt 197,42 metres sobre el nivell del mar, va des de la desembocadura del riu Tordera fins a la costa de Lloret. És un recinte de forma pentagonal, amb una superfície de 650 quadrats, la part sud-est de l'assentament queda protegit per l'altura d'un turó natural que fa la funció de muralla. S'accedeix al recinte per dues portes, la principal situada a l'est i la secundària situada a l'oest més protegit per dues torres. A la zona interior del recinte està format per onze zones rectangulars amb dos a tres habitacions, per zones situades per aprofitar el màxim de la superfície i la il·luminació deixant part central lliure per a l'edificació d'equipaments comunal, El Puig de Castellet tracta d'un conjunt de construccions, que segons l'estudi dels materials trobats en les excavacions permeten confirmar que el Puig de Castellet va ser construït entre els anys 250-210 aC, entre la primera i la segona guerra púnica, mentre Roma i Cartago lluitaven pel control de la Mediterrània occidental, va ser abandonat poc després del final de la segona guerra púnica cap a l'any 200 aC. Les notícies del jaciment Puig de Castellet es situen l'any 1943 però fins al 1968 no es realitzen les excavacions esporàdiques del centre d'investigacions arqueològiques de Girona amb la col·laboració de l'ajuntament de Lloret de Mar. Puig de Castellet era un recinte que per la seva situació estratègica la seva funció era defensar o vigilar el territori on habitaven grups de guerrers i les seves famílies, des del recinte

dominaven la franja marítima i controlaven els assentaments ibèrics de la zona. Estava fortificat amb una àmplia muralla i torres defensives. La visita a les restes arqueològiques es complementa amb l'itinerari botànic que permet observar les espècies pròpies de la vegetació mediterrània i gràcies a l'estudi dels carbons recuperats en l'excavació, s’han identificat aquelles que ja existien en època Ibèrica. Les restes Arqueològiques de Puig de Castellet es divideixen en tres categories: el ceràmic, lític i metàl·lic.

El més abundant és el ceràmic com vaixelles per cuinar i conservar aliments i les àmfores ,com eines de ferro com claus per a la construcció o les eines de pedra com per esmolar, picar.

El Puig de Castellet, situat a Lloret de Mar (la Selva).

IV. Empúries IV.1 Roses Segons alguns geògrafs coincideixen que Rhode actualment Roses (Girona) va ser la primera fundació grega occidental, i sembla respondre a la necessitat d’enclavaments a la ruta de l'estany que des de les illes britàniques arribava al mediterrani a través de la Gàl·lia. Les fonts literàries ens indiquen de la presència de los rodis en la Península Ibérica y de la fundació de Rhode entre el 800 y el 776 a. C.

Els

grecs

Massàlia

(Marsella)

van

fundar

els

establiments

Empúries

més tard a Roses (Rhode) situats en els extrems sud i nord del golf amb l'objectiu d'aconseguir les riqueses de la regió que en aquell temps estava dominada pels ibers indígenes.

Massalia es converteix el port més important de la zona, però es necessiten altres punts de contacte més al sud. Es funda Empòrion, port de caràcter comercial en dues fases: Paleàpolis en una illa i més tard Neàpolis a la costa i prop d'un poblat iber anomenat Indiketes.

Jaciment de la ciutadella de Roses.

IV.2 Sant Martí d'Empúries (s. VI aC) És el primer assentament grec de la població d'Empúries que data del segle VI aC habitat de forma permanent. Es situava en l'actual població de Sant Martí d'Empúries del municipi de l'Escala al costat del mar. Entre els segles VII i XI Sant Martí era capital del territori d'Empúries, però els comtes van decidir traslladar-la a la capital de Castelló d'Empúries. Aquesta zona no fa molt que ha estat excavada per tant no s'han trobat moltes restes a causa del poc temps que va estar habitada.

En entrar a aquesta població es pot recórrer tots els seus carrerons i observar les cases de pedra adornades en part per escuts d'armes i símbols de glòria, també es poden admirar les ruïnes de les vuit esglésies, entre les restes arqueològiques més antics que es troben aquí són els de la basílica paleocristiana. Tot i que s'han fet diverses excavacions es desconeixen les dimensions i característiques urbanístiques de l'antic assentament dels grecs foceus. Aquest poble està pràcticament envoltat de muralles. Per altra banda a Sant Martí d’Empúries tenim una església. Aquesta va ser construïda entre els segles X i XVI va ser restaurada i ampliada en diverses ocasions: l'any 926, en el 1248 van construir el campanar i el sostre i per últim el 1468 després de la destrucció d'aquest poblat a càrrec del duc Lothringen.

Està situada a la part més alta d'un enorme penyal. Aquesta església és senzilla i al seu interior es troba un altar paleocristià del segle V. i en la porta de l’església es troben tres làpides de marbre de l'any 962 que descriu la construcció d'una església pre-romànica en aquest mateix lloc. La primera làpida és la més antiga de marbre blanc, allargada i partida en dues meitats iguals i commemora la reconstrucció d'un temple anterior al segle X. La segona làpida fa referència al moment en què el clergue Guillem de Palol reconstruir el temple. La tercera inscripció aquesta redactada en llengua catalana i documentada l'any 1507. En Empúries estava dividida en la Paleàpolis (en grec παλαιάπολις, «ciutat antiga»), i la Neàpolis (en grec νεάπολις, "ciutat nova"). Neàpolis: La seva fundació tingué lloc el 550 aC. , però no significà la fi de la vida a la Paleàpolis. Es tractava d’un nucli urbà rectangular, voltat de muralles que seguia l’esquema de les polis gregues. L’estructura de la ciutat des del seu punt de vista urbanístic no és molt clar. Cal tenir present que les ruïnes que avui veiem excavades són quasi totalment construccions de les etapes més recents de la ciutat (hel·lenística, alt imperial, paleocristiana, visigòtica..) Paleàpolis: va ser el primer establiment foceu, construït en una illa (actualment unida al continent) més com una estació de comerç que com a establiment pròpiament dit. No se’l coneix gaire perquè esta sota l’actual poble Sant Martí d’Empúries. Va ser fundada pels foceus.

Església Sant Marti d’Empúries

IV.3 Empòrion grega Va ser funda al S. VI aC. per comerciants grecs-foceus, Empòrion. Aquest nou assentament es desenvolupa en dues fases: Paleàpolis-ciutat antiga-i més tard Neàpolis-ciutat nova-. El significat en Empòrion és "mercat", que ens dóna una idea exacta de les intencions dels nous colonitzadors. De la ciutat antiga, Paleàpolis, ens queden poques restes ja que s'ha construït successivament sobre. Actualment es coneix com l'illot de Sant Martí d'Empúries. S'ha documentació que situa en ell al santuari d'Artemisa, però realment només tenim algunes restes, en concret capitells jònics reutilitzats per construccions posteriors

El recorregut de la ciutat grega comença des de l'aparcament de cotxes que hi ha davant de la muralla ciclòpia on hi ha la porta d'entrada a la ciutat.

La muralla ciclòpia Era el lloc pel qual s’accedia a la ciutat. Va ser construïda a meitat del segle II aC formava part del sistema defensiu de la ciutat la qual limita la Neàpolis pel costat sud. Es diu ciclòpia perquè està construïda amb grans blocs de pedra calcària. Es tancava amb una reixa de ferro.

Porta proteichisma hel · lenística i torre de la muralla grega A la ciutat s'entrava per una porta que es tancava amb una reixa de ferro. Després la seguia un corredor que ja no es conserva perquè altres excavacions realitzades en aquest mateix lloc. També hi havia altres seccions a la dreta del corredor que tampoc es conserven i que gràcies a les armes trobades en aquest punt es va saber que era el lloc des d'on es vigilava. Més endavant es troba un gran mur que és la proteichisma construïda a la meitat del segle III aC amb l'objectiu de protegir-se de les màquines de guerra que utilitzaven en la segona Guerra púnica.

Recinte de Serapeion i Asklepeion

Eren uns santuaris dedicats a divinitats guaridores de malalties que gaudien d’una gran popularitat: Asclepi, déu grec de la medicina, i Serapis, déu egipci. Que els santuaris es trobin a l’entrada de la ciutat demostra el profund caràcter marítim i portuari que aquesta tenia, ja que el culte d’Asclepi s’estengué per via marítima arreu de la Mediterrània de la mà de mariners i navegants. Asclepi esdevingué patró de la gent del mar.

A l’esquerra de l’entrada hi havia l’Asklepieion, centre terapèutic-religiós sota d’advocació del déu de la medicina. Comprenia tres temples i un edifici, on els malalts experimentaven el somni sagrat que els sacerdots interpretaven per tal de determinar el tractament terapèutic més adequat. L’estàtua és la del déu Asclepi, el déu de la medicina. És una còpia, ja que l’original es troba a l’interior del museu.

Taverna Tota una sèrie d’habitacions a banda i banda del carrer que porta al macellum. Eren les “botigues” romanes, obertes al carrer i situades a les zones més transitades de la ciutat. Formaven part d’una edificació d’un o dos pisos, que servien de vivenda per a diverses famílies de classe treballadora

Talaia i muralla oest És el lloc més allunyat de la ciutat. La muralla que limitava per occident la Neàpolis es convertia aquí en una defensa que acabava en una torre de vigilància. Al costat d'aquesta hi havia una cisterna plena d'aigua perquè els defensors beguessin d'ella i també es va utilitzar com a últim refugi per amagar-se per si els enemics entraven a la ciutat.

Factoria de salaons Tenia diverses dependències destinades a l’elaboració de conserves de peix i salses: un pati central, on es tallava i es rentava el peix, un conjunt de dipòsits revestits de morter hidràulic (opus signinum) on es produïa la maceració de les conserves i un magatzem en forma de L. Aquestes salses de peix s’envasaven per a la seva comercialització en àmfores produïdes pels terrissaires de la ciutat. Els salums de peix, sovint tonyina, eren molt preuats a l’antiguitat i el seu comerç era molt important. Tant important que una de les frases habituals per dir que una persona tenia molta vàlua era “val el seu pes en sal”. Les salses de peix s’envasaven en àmfores i es transportaven als diferents destins.

Domus o casa del peristil Casa construïda el s. I aC. Articulada al voltant d’un pati central (atri) al qual s’accedia des del carrer a través d’un passadís. La casa està al voltant d'un pati central i un pòrtic de columnes que rep el nom de peristil. Hi ha una habitació situada al nord i també es conserva una cisterna i un pou dins el pati utilitzat per al consum domèstic d'aigua.

Cisterna pública S’utilitzava per recollir l’aigua de la pluja que queia de les teulades de l’edifici. També servia per donar llum a les estances disposades al seu entorn, les quals solien tenir el terra pavimentat amb mosaics.

Àgora o plaça pública Era la plaça pública de la ciutat grega i formava el centre cívic, polític i econòmic de la ciutat. Va ser creada al segle II aC de planta rectangular i envoltada per un pòrtic. Al nord limitava amb la stoa i al sud, est i oest amb tres pòrtics ja no conservats.

La stoa Era un edifici de dos pisos destinat a les activitats comercials i socials. Va ser ocupat per la necròpolis

cristiana

temps

baix

imperi

l'alta

edat

mitjana.

Era una mena de“mercat”de dimensions considerables.

La basílica paleocristiana Aprofitant les restes d’unes velles termes, s’edificà aquesta petita església durant el s. IV dC. Es tracta d’una capella relacionada amb el cementiri cristià que l’envolta i que funcionava com a tal quan la Neàpolis va ser abandonada i la població es va replegar a Sant Martí d’Empúries.

Casa hel·lenística amb mosaic Aquesta casa situada per la via abans d'arribar al museu monogràfic. Es coneix amb el nom de "Domus del mosaic amb una inscripció" que diu (ΗΔΥ ΚΟΙΤΟΣ) que vol dir “Que et sigui un plaer jeure”la seva data és de la primera meitat del segle I aC.

Casa de l’atri Aquesta casa està situada al voltant d'un atri tetràstil de quatre columnes. Es caracteritza per l'existència d’un atrium, un pati central descobert que emmagatzemava aigua i també donava il·luminació i ventilació a les altres habitacions de la casa.

IV.4 Empòrion Romana La ciutat d'Empúries va ser projectada seguint els cànons urbanístics de les colònies romanes: a partir de les estructures militars preexistents es va traçar la xarxa de carrers en la usual quadrícula de cardines i decumani. Després es va envoltar de la muralla i tot seguit es va començar a aixecar el fòrum. El Cardo Maximus unia el fòrum i la porta principal del sud, l'única conservada. Tanmateix un element misteriós distorsiona el traçat habitual de les fundacions romanes: un mur separa el recinte emmurallat en dues parts.

La ciutat romana no està completament estudiada, només s'ha completat un 20% de les excavacions. La ciutat és notablement més gran que la grega.

Cases romanes Les cases conserven nombrosos mosaics, pintures i ornaments de tot tipus com ara la casa núm. 1 va ser construïda sobre dues terrasses i està envoltada per un atribut hexàstil. Amb el temps posessin jardins nous i en els habitacions van a pintar mosaics negres. A la casa núm. 2A conserva l'esquema clàssic d'1 vella casa itàlica i la casa 2B que serà construïda amb murs de tàpia, aixecats sobre una base de pedra i arrebossats amb calç pintada al fresc.

Cisternes Públiques Estan situades prop del fòrum. En nord del fòrum hi havia un mercat per on havia unes botigues posades al carrer central. Aquest carrer passava per una plaça sota la qual estava els cisternes públiques. L'aigua s'introduïa a través de 8 pous distribuïts en 2 línies equivalents de quatre. Van ser construïdes a l'època d'August a la fi del segle I aC.

Muralla del praesidium Era

campament

militar

que

vigilava

protegia

port

d'Empúries.

Fòrum Era la part més Important de la ciutat ja que és situaven tots els edificis restaurats més emblemàtics i monumentals. Aquesta plaça tenia tres ports d'accés i també tenia tres tipus d'edificis. A la part nord hi havia la zona religiosa amb un gran tremp central dedicat a Júpiter, Juno i Minerva. Aquest tremp estava envoltat per altres tremps més petits dedicats a altres divinitats i voltants del havia mercats i centres comercials. Més tard van ser construïts a la part central de la ciutat els edificis restaurats administratius: a l'est hi havia una basílica civil on és realitzaven els assemblees dels ciutadans i al sud una cúria on és reunia el consell municipal. Al

sud i a l’est de la plaça hi havia un seguit de locals comercials (tabernae) oberts als carrers que delimitaven el fòrum.

Ínsula Eren els blocs de la ciutat que estaven emmarcades per dues cardines i dos decumani. Els ínsules eren cases de pisos on és concentraven un seguit d'habitacions que donaven a un pati en comú.

Card Maximus i locals comercials El card decumanus i el decumanus maximus són els dos carrers principals de les quals desemboquen la resta de carrers de la ciutat. El card decumanus era un carrer que anava des de la porta sud al fòrum i que estava ple de taverna.

La muralla romana Aquest sector construït a finals del segle II aC situat a la part sud de la ciutat, és el millor conservat de tot l'exterior defensiu. És un mur, recte sense torres i té dues parts: l'interior, fet de carreus poligonals i el superior de formigó, calç, sorra i pedra. La funció d'aquesta muralla, no era defensiva sinó per delimitar la ciutat i diferenciar del territori agrícola.

Amfiteatre L'amfiteatre és un edifici construït al començament del segle I aC, situat a les fores de la ciutat. Aquest recinte està dedicat als jocs de gladiadors. Tenia una planta ovalada i unes grades que probablement eren de fusta.

Palestra o gimnàs Era un edifici rectangular delimitat per uns murs en molt mal estat situats a l'est de la porta de la ciutat i fora de la muralla, que servia per a la pràctica d'exercicis físics com salts, curses i lluites. Els romans van dissenyar un termini urbanístic semblant a un tauler d'escacs i van fer què el terreny s'acomodés a les seves necessitats.

IV.5 MUSEU D’EMPURIES El Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC) és un museu nacional que té com a objectiu la conservació, investigació i divulgació dels vestigis arqueològics a Catalunya, que il·lustrin els diferents períodes històrics compresos entre la prehistòria i l'època medieval. Va sorgir arran de la llei de museus de 1990 i és un museu en xarxa format per un conjunt de diferents seus i jaciments, repartits per tota la geografia catalana. En aquest museu hi trobem dues peçes fonamentals com són el sacrifici d’Ifígènia i l’Estàtua d’Asclepi.

Estàtua d’Asclepi Aquesta és la peça més important del museu. Aquesta peça potser corresponia a l’últim quart del segle II aC. L’estàtua es va trobar en Empúries a l’any 1909, en un gran compartiment de la gran cisterna situat, just davant del temple. Els arqueòlegs van pensar que era el déu Asclepi, déu grec de la medicina i de la curació. Les excavacions d’Empúries s’iniciaren el 23 de març de 1908 , per la junta de Museus de Barcelona, dirigides per Josep Puig i Cadafalch i executades per Emili Gandia. Entre l’octubre i novembre de 1909, en el sector dels temples es van trobar dues parts de l’estàtua identificada com Asclepi i altres elements escultòrics de marbre. A l’any 2006 el Museu d’Arqueologia de Catalunya va impulsar el Projecte Esculapi, un projecte que ha tingut com a finalitat primera i principal l’avenç en l’estudi del conjunt, simultani a la restauració de la peça. El Projecte Esculapi ha estat desenvolupat sota la supervisió tècnica i científica d’una comissió d’experts formada per arqueòlegs i diversos especialistes en escultura d’àmbit nacional i internacional. Als serveis de restauració del MNAC, l’Esculapi ha estat sotmès a un exhaustiu procés d’examen, estudi i tractament de conservació-restauració, procés durant el qual s’han fet servir els recursos que ofereixen les tecnologies més avançades. Els resultats d’aquest projecte es van presentar en l’exposició L’Esculapi. El retorn del déu, que va tenir lloc a la seu de Barcelona del MAC l’any 2007. Un cop finalitzada l’exposició, l’Esculapi va tornar a Empúries, on es pot visitar en l’actualitat.

Elaboració El lloc de fabricació probablement seria l’illa de Delos al mar Egeu, amb marbre del Pentèlic, que es va fer servir per el Panteó i el de Paros que és va fer servir per la deessa Venus de Milo, n’hi ha una inscripció grega davant del temple de Delfos (Apol·lo) que diu “Γνωθιςεαυτóν” = Coneix-te a tu mateix. El vestit i els peus, estaven esculpits amb marbre del món Pentèlic, situat a 7 km d’Atenes, mentre que els braços i el cap, van ser esculpits amb marbre de l’illa grega de Paros . La seva vestimenta està composta per una túnica blanca i sandàlies, a la mà esquerra recolza el bàcul o la barra d’Asclepi ,amb la ma dreta devia sostenir una patena, en grec (Πηατνε=Phante). Se’l reconeix fàcilment, pel seu atribut més representatiu que és la serp enrotllada en un bastó, la serp per als grecs simbolitzava el animal de la curació del cos tant com a exterior e interior. 39

Mite d’Asclepi Asclepi, en grec Ἀςκληπιόσ i per els romans Esculapi, era el déu de la medicina. Segons la mitologia Asclepi era fill d’Apol·lo i de la mortal Coronis, abans d'esdevenir déu va ser un heroi de Tessàlia (Grècia). Hi ha diverses versions sobre el lloc i les circumstàncies del seu naixement, explica el poeta grec Píndar del segle VI aC la història amorosa entre Apol·lo i Coronis, filla del rei de Tessàlia. Apol·lo va baixar en forma de cigne i va deixar embarassada a Coronis. Apol·lo va ordenar a un corb que vigilés a Coronis per si li era fidel. Coronis va tenir relacions amb diverses persones i el corb va voler advertir a Apol·lo dels amors de Coronis. Apol·lo va maleir l'animal, que fins aquells moments era de color blanc, transformant-lo en color negre. A continuació va matar a Coronis, però abans que l’incineressin li va treure del ventre a Asclepi. Una altra versió diu que el rei Flegias de Tessàlia va viatjar al Peloponnès amb la seva filla per comprovar les seves riqueses; allà va conèixer a Apol·lo que va seduir la nimfa que es deia Coronis i es va quedar embarassada. En tenir el nadó el van abandonar al peu d'una muntanya. El nen va ser alimentat per les cabres dels ramats dels pastors. Apol·lo va confiar el petit al centaure Quiró a la muntanya del Pelió (lloc on vivien els centaures). El centaure el va instruir en les arts de la medicina i de la caça. Van intervenir en la seva educació Apol·lo i Atena. Atena li va lliurar dos fioles (ampolleta petita de coll llarg i prim.) plenes de sang de la Gorgona. En una de les fioles la sang estava enverenada i en l'altra tenia propietats per ressuscitar als morts. El jove Asclepi es va mostrar sempre molt hàbil i disposat i va arribar a dominar l'art de la resurrecció. Va tornar la vida a un gran nombre de persones importants entre les quals hi ha Hipòlit, fill de Teseu. Va practicar la medicina amb gran èxit per això li van aixecar santuaris en diversos punts de Grècia. Asclepi tenia un gran poder de ressuscitar morts, i per això Zeus va acabar amb la seva vida ja que tenia por que s’alterés l’ordre del món. Quan Asclepi va ressuscitar a Hipòlit, Zeus es va enfadar molt i el va matar amb un llamp. Apol·lo es va irritar molt per la mort del seu fill Asclepi i per venjança va matar als Ciclops, que havien fabricat el llamp. Asclepi va anar al cel i es

convertir

constel·lació

Serpentari

Ofiuc.

Segons la Ilíada Asclepi va tenir dos fills: Podaliri i Macaó, tots dos eren metges, pretendents d’Hèlena i va participar a la guerra de Troia. En llegendes posteriors es diu que tenia una esposa Epíone i les seves filles eren: Iaso (la curació), Higia (la salut), Panacea (la curació universal gràcies a les plantes), i Egle (lluentor sanadora) entre d’altres.

Ritual al temple d’Asclepi Quan els pacients arriben al temple d’Asclepi, a la primera terrassa es banyaven per purificar el seu cos i se'ls prescrivia una dieta estricta, també se'ls indicaven una sèrie d'exercicis que hauria de fer diàriament, hi havia un pòrtic construït perquè els pacients passessin diverses nits. Es donava molta atenció a la higiene del pacient i als aspectes psicològics (se'ls oferia diversos

entreteniments,

especialment

teatre,

espectacles

jocs

atlètics).

En la majoria dels temples havia una font sagrada, de la qual el malalt bevia aigua per purificar la seva ànima. Després estava llest per assistir als sacrificis. A la terrassa central els pelegrins oferien sacrificis als déus, sacrificaven un gall, una cabra, un vedell o bé cremaven blat a l'altar. El sacerdot recitava les paraules i les oracions sagrades i els altres les repetien. Llavors passaven al tercer nivell o al temple del déu. En aquest nivell es duia a terme el somni terapèutic. Al capvespre els malalts es ficaven als llits per descansar (del grec κλινε κλίνη cline, d'on ve el terme clínica), els serfs apagaven el llum, després apareixia el déu escortat per dos de les seves filles i un esclau. Va de llit en llit per examinar els malalts i els donaven una barreja d'ungüents i xarops que són subministrats pels serfs del temple (del grec, θεραπεία terapeutes). Es consideraven que les causes psicosomàtiques de moltes malalties, era provocada per la navegació. Quan ja estaven curats les persones donaven ofrenes, com a símbol d’agraïment. Actualment els arqueòlegs han trobat centenars d'ofrenes en marbre, terracota o algun metall que representa la part salvada del cos. Si el pacient moria, el sacerdot tenia la justificació que era el desig del déu per no alterar l'ordre de la naturalesa (o si per alguna raó vivia uns mesos més del temps que l'havien pronosticat, llavors es sentiria tan agraït que no tindrà inconvenient a donar béns materials a la congregació.

Fases del procés de la curació Quan els malalts arribaven al santuari d’Asclepi, se’ls feia passar per cinc fases de curació. En la primera fase s’esperaven al exterior del santuari, com per exemple a la palestra, teatre i banys; la segona fase era la hidroteràpia, la presencia d’aigua en el temple era molt important en el temple, perquè era la base de la curació, abans d’entrar en el temple el malat es purificava; en la tercera fase es feia l’ingrés del malalt amb un “Òbol” (era una moneda), després venia un sacerdot on l’interrogava i l’explorava, després que el sacerdot l’explorés pertocaven al santuari i jeien en llits anomenats “l’Abaton” (unes habitacions subterrànies),

després el sacerdot li donava vi barrejat amb plantes somníferes que els adormia, a la nit se’ls apareixia el déu . Si es curaven es comprometien a fer un sacrifici en un altar (sovint amb galls) i es comprometien a portar un ex-vots de la part del cos curada .

Mosaic del sacrifici d’Ifigènia Aquest mosaic pertany al segle I aC. i va ser trobat a la part alta de la ciutat romana d’Empúries, al nord-oest del fòrum, l’any 1849. Es considera el mosaic més important i significatiu trobat a Empúries. El mosaic peranty al segle I aC, moment de màxim imperialisme romà, essent emperador Octavi August després d’haver instaurat l’imperi a Roma.

Tècnica El mosaic era una decoració de paviment o de paret feta amb tessel·les de diversos colors i materials, que solen ser cubs més o menys regulars de mig centímetre de costat. Els materials podien ser des de marbres de colors (basalts, granit, pòrfir, serpentina), pedres semiprecioses (malaquita, lapislàtzuli, cornalina) fins a vidre, esmalt o ceràmica. La tècnica de col·locació dels mosaics és descrita amb detall per Vitrubi i per Plini el Vell.

Els dos autors parlen d’una base de preparació sobre un sòl llis i sec, que consisteix en tres capes: 1. statumen: capa inferior amb conglomerats de pedra de dimensions d’un puny. 2. rudus: segona capa formada por tres quartes parts de grava i una de calç, d’una 3. profundidat de 25 cm. 3. nucleus: capa superior formada por tres quartes parts de ceràmica triturada i una de calç, amb un gruix d’uns 12 cm. Sobre el nucleus es posava el preparat sobre el qual s’incrustaven les tessel·les, que es col·locaven seguint un patró definit, uns cartrons figurats o geomètrics. Per marcar l’àrea que es cobria amb un determinat color de tessel·la, hi havia sinopies , marques sobre l’enlluït on es disposaven les tessel·les. Finalment, les tessel·les es polien amb unes pólvores de marbre, sorra i calç, que deixava la superfície llisa i compacta.

Descripció Aquest mosaic es tracta d’un emblemata d’opus vermiculatum(un tipus de mosaic que dibuixa un contorn al voltant de formes utilitzant tesel.les). Els emblemata eren petits elements que se situaven al centre del paviment, presidint una composició geomètrica, generalment en blanc i negre, i d’alguna manera els personificaven. Usualment s’hi acostumava a representar un sol motiu (com ara el que dibuixa una màscara tràgica o el que mostra peixos o una perdiu) però també hi havia escenes com la del felí que persegueix una gallina o la que ara comentem. Aquest emblema figurat ocupava la part central d’una sala, està envoltat per una sanefa negra i es va trobar al mig d’un paviment d’opus tessellatum de color blanc amb sanefes exteriors negres. Hi apareixen 15 personatges (13 persones i 2 estàtues).

Representació En aquest mosaic està representada una escena mitològica, el sacrifici d’Ifigènia. L’escena es desenvolupa en un campament militar, en el port d’Aùlida; al fons, uns arbres i tendes. Els arbres possiblement són xipresos, els arbres funeraris per excel·lència. De la tenda o pavelló en penja una tela blanca. En el centre de l’escena hi ha un altar i, al seu voltant, hi trobem els personatges principals de l’episodi. Ifigènia, vestida de blanc, amb el cap cobert amb un vel (senyal de dol), es troba entre Ulisses (l’heroi mític de l’Odissea d’Homer), en el centre de la composició, i el seu pare, Agamèmnon, en un primer terme, que es posa la ma al cap en senyal de dolor. Calcant, l’endevinador i sacerdot, cobert amb una túnica blanca es troba entre Ulisses i Menelau, rei d’Esparta i germà d’Agamèmnon. Menelau porta un ceptre en les seves mans creuades. Un camillus (nen noble, acòlit) nu i, en primer terme, assisteix els oficiants. En

un segon pla veiem soldats i altres personatges que assisteixen a la cerimònia i que poden voler simbolitzar el poble. Darrere un arbre apareix un soldat, segurament identificable com Aquil·les o Àiax. En la part esquerra del mosaic hi ha una columna i sobre aquesta les figures d’Àrtemis i Apol·lo. A la part superior dreta del mosaic Àrtemis condueix una cérvola.

Significat del mosaic Podem destacar dos aspectes: 1. La influència hel·lenística: els temes mitològics, com el sacrifici d’Ifigènia, eren temes molt propis

del

gust

grec

que

veiem

represos

pels

romans.

2. Sembla que aquest mosaic va ser realitzat en un taller oriental, fet que ens porta a parlar de contactes comercials i culturals entre les dues ribes de la Mediterrània.

V. Centre d’arqueologia subaquàtica El centre subaquàtic de Girona és un dels museus mes importants de la nostra península, dedicats a les restes arqueològiques romanes. En 1992 neix el centre arqueologia subaquàtic a Catalunya, amb unes funcions orientades a l’inventari, la protecció, la conservació , l’estudi i la difusió del patrimoni arqueològic de Catalunya que es troba submergit en aigües costeres interiors. Ara parlarem una mica de la seva historia. En el 1894 uns busos grecs, pescadors d’esponges, que van deixar el seu país, amb el propòsit de buscar l’apreciat coral vermell, típic del cap de Creus, que van ser contractats per Romualdo Alfaras, per a desenterrar unes àmfores del fons del mar. Es va haver d’esperar diverses dècades per a que es dugessin a terme, altres excavacions com aquestes. La recuperació del sarcòfag d’Hipòlit al mar de Tarragona va ser trobat al 1948 o la recuperació de les àmfores en el derelicte de Palamós a finals dels anys 50 són algunes de les operacions arqueològiques mes conegudes. En l’actualitat un equip d’arqueòlegs del centre subaquàtic de Girona (CASC), ha descobert en el Cap de Creus restes d’una nau ibera, que es va conèixer a la nostra península ibèrica. Aquest vaixell es va trobar al 1967 per submarinistes belgues. Va ser sotmès a un estudi arqueològic però no li van donar gaire importància, van dir que era <<una embarcació romana >> . El vaixell es troba a 24 metres de profunditat al Cap de Val (nom amb el qual van anomenar a la nau). Gràcies a la gran capa de sorra d’uns 60 centímetres, s’ha conservat en un bon estat .

Els investigadors van datar el vaixell del segle I aC. i es va enfonsat entre l’any 25 -1 aC. La seva funció era transportar àmfores de vi des de la vila romana de Baetulo - l’actual Badalona-fins a Marsella.

Les restes d’un vaixell situat a Roses.

VII. Enquesta VII.1 model d’enquesta Per tal d'esbrinar el coneixement de el jaciment més important de la península hem passat una enquesta als alumnes de segon d'ESO (primer cicle d'ESO), quart d'ESO (segon cicle d'ESO) i segon de batxillerat. Treball de recerca: Arqueologia a Catalunya: Amb aquesta enquesta volem saber fins a quin punt coneixem restes arqueològiques properes a la nostra població.

Encercla la resposta

correcta: 1. Què és Empúries? a) Un riu. b) Una ciutat moderna. c) Una muntanya. d) Un jaciment arqueològic. 2. On esta Empúries? a) A Tarragona. b) A Girona. c) A València. d) A Barcelona. 3. Has estat algun cop a Empúries? a) Sí, un cop. b) No, mai. c) No sé el que és ni on es troba. d) Diverses vegades. 4. Si has estat algun cop, amb qui has anat? a) Amb la família. b) Amb l’escola. c) Amb l’institut. d) D’altres (colònies, casals, grups d’esplai....). 5. Si has estat algun cop, et va agradar? a) Sí, és un lloc bonic i interessant el que s’apren. b) Gens, no m’interessa visitar llocs com aquest. c) Amb tanta pedra no vaig entendre què hi havia, no vaig aprendre res. d) Sí, està bé, però amb un cop ja vaig tenir prou. No repetiria. 6. Si no has estat mai, tens curiositat o interés per anar a Empúries? a) Sí, amb la família hem dit d’anar-hi i tinc interés. b) Quan ho vaig estudiar a classe em va semblar un lloc bonic, voldria visitar-lo. c) No, no tinc cap curiositat. d) No sé el que hi ha, per tant no puc dir.

7. Qui va viure a Empúries? a) Grecs i romans. b) Romans i cartaginesos. c) Romans i catalans. d) Grecs i àrabs. 8. Empúries va ser famosa per.... a) Les guerres que van tenir lloc entre romans i cartaginesos. b) La salaó de peix. c) El famós temple del Partenó. d) No ho sé. 9. Actualment què es visita a Empúries? a) Un recinte arqueològic i un museu, amb unes restes molt importants. b) Una ciutat moderna. c) Hi ha molt poc a veure, gairebé res. d) Conec el que és però no sé què hi ha. 10. Saps el valor arqueològic què té Empúries per la nostra península Ibèrica? a) És el jaciment arqueològic grec més important de tota la Península ibèrica b) Hi ha tan poques restes que simplement es coneix el seu nom i poca cosa més. c) Va ser important en el seu moment però ara no. c) No ho sé, no la conec. 11. Has estudiat Empúries a l’escola o a l’institut? a) Sí, a l’escola. b) Sí, a l’institut. c) Sí, tant a l’escola com a l’institut. d) No l’he estudiada mai. 12. Coneixes les següents restes arqueològiques? (encercla tot allò que coneguis tnat si ho has visitat com simplement saps què és encara que no has visitat mai) a) Colisseum a Roma b) Partenó a Atenes c) Teatre romà a Mèrida d) aqüeducte de Segòvia e) Pont rom{ d’Alc{ntara f) Restes romanes a Barcelona g) ciutat romana a Pompeia h) Muralles romanes a Àvila

VII.2 Tabla de dades i gràfiques: 2N BATXILLERAT 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12

a 0 22 22 8 21 11 30 20 44 39 8 50

b 10 29 28 9 2 10 19 13 6 6 16 44

c 1 0 1 5 1 6 2 2 0 10 8 25

d 45 1 1 3 3 9 2 20 5 0 22 39

a 3 27 24 34 33 12 49 46 62 62 14 75

b 44 71 56 3 3 6 37 5 19 4 10 66

c 1 3 5 2 3 19 16 14 3 33 7 26

d 59 2 15 3 5 31 4 37 16 5 63 66

a 8 34 12 9 3 17 39 29 36 24 11 61

b 30 39 51 3 3 15 23 3 8 7 17 51

c 2 4 47 3 3 16 15 8 3 14 11 38

d 45 4 3 7 7 15 2 31 4 12 47 43

4RT D’ESO 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 2N D’ESO 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12

GrĂ fiques comparatives:

VII. Conclusió

Primer de tot podem dir que, tot i haver estudiat el millor possible les restes d’Empúries, encara queda molt per treballar sobre Empúries. Aquest treball només es un incentiu a la gent que li agrada aquest tema.

La nostra idea en aquet treball era investigar i donar a conèixer la importància de les restes arqueològics a Catalunya, aprofundir en la seva historia així com també, esbrinar el motiu de l’arribada dels grecs i romans a la nostra península Així doncs ens vam centrar en el jaciment arqueològic d’Empúries situat al golf de Roses, al municipi de l’Escala, perquè vam preferir treballar això i intentar fer-ho el millor possible, que no pas treballar altres parts i no treballar-les bé

Per altra banda vam haver de viatjar a Empúries i visitar Roses (Rhode), Sant Marti d’Empúries i altres poblats que van ser importants per els grecs i romans. A Empúries hem pogut conèixer com es vam adoptar els grecs i el canvi que van experimentar amb la arribada dels romans, com vivíem, com era el seu territori, las seves construccions i també vam poder conèixer les diferents parts de la ciutat grega y romana. Al conèixer la seva historia ens donarem compte que antigament Empúries estava dividida en tres parts: la paleàpolis que es situava a San Marti, la neàpolis que era la ciutat grega i la ciutat romà.

També hem visitat alguns pobles ibèrics que es situem a Girona i es anomenaven indigets. Algunes de aquests pobles son Castell, Puig de Castellet i Ullastre. Aquet últim es el més conegut i el millor conservat de aquests 3 pobles.

Arran de aquest investigació hem fet unes enquestes sobre la arqueologia a Catalunya als alumnes del nostre institut dels curs segon i quart de l’ESO i als de segon de batxillerat on hem fet preguntes bàsiques sobre Empúries, el jaciments, la seva historia i altres per saber si havien anat mai. El resultat de aquesta enquesta ens va servir molt a nosaltres per comprovar el coneixement que tenen els alumnes enquestats basant-nos en el que han estudiat o han escoltat en les classes de cultura o història.

Pel que fa a les conclusions del nostre estudi podem dir que: Primer de tot hem vist diverses irregularitats a l’hora de contestar a les preguntes. Malgrat això podem veure que a mesura que avança els estudis secundaris obligatoris la gent es va oblidant de les coses apreses als cursos anteriors. També hem vist que la gent que ha visitat Empúries o sap el que és en té més coneixement d’aquesta.

Un cop hem acabat el treball ens hem adonat de la importància que tenen les restes arqueològiques per la nostra història. També hem vist que aquest tema no ens queda tant llunyà. Aparentment les persones que van a visitar aquest jaciment i no tenen coneixement del tema, només veuen quatre pedretes mal posades, ja que hi ha molta gent que no es conscient de la importància.

Per finalitzar les nostres conclusions, pensem que no hi ha massa gent que tingui coneixement sobre arqueologia, ja sigui de Catalunya o d’altres llocs.

VIII. BibliogrĂ fia http://www.mac.cat/alt/prepact/cat/emp/historia.htmlL http://ca.wikipedia.org/wiki/Arqueologia#Hist.C3.B2ria_de_l.27arqueologia http://www.misrespuestas.com/que-es-la-arqueologia.html http://enciclopedia.us.es/index.php/Arqueolog%C3%ADa http://www.iaa.fadu.uba.ar/cau/ http://grec.bcn.cat/ http://www.xtec.cat/~xripoll/eart5.htmhttp://geografia.laguia2000.com/climatologia/greciaclima-y-vegetacion http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=21930 http://www.slideshare.net/mcarmearanda/6sacrifici-ifignia-presentation-746803 http://sobreleyendas.com/2010/07/07/asclepio-el-dios-de-la-medicina/ http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/roma/urbs/emporiae.htm http://amarti35.files.wordpress.com/2010/02/empc3baries.pdf http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/10/17/documental-grans-civilitzacions-grecia/ http://www.xtec.cat/~xripoll/art5.htm http://amarti35.files.wordpress.com/2010/02/empc3baries.pdf http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=18142 http://www.iaa.fadu.uba.ar/cau/ http://www.iaph.es/web/canales/arqueologia-subacuatica/la-arqueologia-subacuatica/arqsub-esp.html http://www.iaph.es/web/canales/arqueologia-subacuatica/metodos-tecnicas/index.html http://www.arqueotur.org/yacimientos/poblado-iberico-de-puig-de-castellet.html http://www.mac.cat/esl/Rutas/Ruta-de-los-Iberos/Los-indiketes/El-Puig-de-Castellet http://lloretdemar.org/ca/que-visitar/lloret-iber/212-lloret-dels-ibers-puig-de-castellet http://lloretdemar.org/images/publicacions/PuigCastelletCast.pdf http://www.tv3.cat/videos/324879 http://www.historiayarmas.com/ampurias-el-desembarco-de-rosas-los-romanos-en-hispania/

http://www.cbrava.com/empuries/empuries.es.htm http://www.spanisharts.com/arquitectura/imagines/protohistoria/emporion.html http://www.vegueries.com/asp/rutasVESP.asp?v=Girona&Id=125 http://www.slideshare.net/carmadruga/emporionampurias-6569538 http://www.don-travel.es/sant-marti-empuries/ http://www.solonosotras.com/archivo/18/cult-mitol-181101.htm http://www.mac.cat/Seus/Ullastret http://www.slideshare.net/mcarmearanda/6sacrifici-ifignia-presentation-746803#btnNext http://www.slideshare.net/ElenaGallardo/marco-geogrfico-de-grecia-etapas http://www.sapiens.cat/ca/notices/2012/11/troben-el-primer-vaixell-iber-de-la-peninsulaiberica-3076.php

Llibres Guia del museu d’arqueologia de Catalunya (Empúries ) Introducció a l’arqueologia de Catalunya de Antoni Daura I Eduard S{nchez Introducció a l’arqueologia subaqu|tica de F. Javier Nieto Prieto

IX. Annexos

Troben el primer vaixell iber de la península Ibèrica Data del segle I aC i transportava àmfores de vi a la milícia romana Carla Galisteo Divendres, 30 de novembre de 2012

Les restes del vaixell Centre d'Arqueologia Subaquàtica Un equip d’arqueòlegs del Centre d’Arqueologia Subaqu{tica (CASC) ha descobert al cap de Creus les restes de la primera nau iber que es coneix a la península Ibèrica. El vaixell, que va ser trobat i espoliat el 1967 per submarinistes belgues, ja va ser sotmès en aquella època a un estudi arqueològic que no li va donar gaire importància i que va determinar que era una embarcació romana. Ara, una nova investigació ha indagat les profunditats de la costa del Port de la Selva per conèixer la verdadera història d’aquella embarcació. El vaixell descansa a 24 metres de profunditat a la zona del Cap de Vol –indret que ha proporcionat el nom amb el qual s’ha batejat la nau–, i amb el pas del temps va quedar colgat sota una capa de sorra de 60 centímetres gràcies a la qual s’ha conservat en bon estat. Durant aquesta campanya s’ha dut a terme un estudi exhaustiu de la proa de la nau, i la primera conclusió dels investigadors és que data del segle I aC i que es va enfonsar entre l’any 25 i l’1 aC. Diversos elements i objectes que acompanyaven la troballa són els que 61

han evidenciat que es tracta d’una nau construïda amb tècniques navals ibers, a diferència de la resta que s’han localitzat fins ara, d’època romana. En primer lloc, la forma de la carena és plana, perquè en aquella època a la costa hi havia molts aiguamolls i aquest tipus de construccions podien navegar bé per aigües poc profundes. Un altre element són les quadernes que formen la carcassa de la carena, que estan lligades amb cordes, una tècnica que no utilitzaven els romans. Per últim, s’ha trobat una moneda iber amagada sota la base del pal, i es creu que va ser col·locada allà com un amulet. Les restes d’{mfores de vi que s’han trobat a l’interior de l’embarcació –la majoria d’{mfores van ser espoliades el 1967–, a més, han proporcionat noves dades sobre la primera indústria exportadora catalana. Sembla que Cap de Vol es dedicava al transport de vi des de la vila romana de Baetulo –l’actual Badalona– fins a Marsella, possiblement per subministrar-lo a la milícia romana. Tot i que és evident que els poblats ibers eren mariners, fins ara no hi havia cap evidència arqueològica que ho demostrés. Aquesta troballa és la primera nau identificada en tota la península que permet conèixer les tècniques constructives i de navegació dels pobladors de la costa catalana abans de l’arribada dels romans.

El Teatro Romano de Sagunto debe volver a ser ruina El Tribunal Supremo desestima el recurso del Ayuntamiento de la población valenciana y confirma el derribo de la restauración EL PAÍS Valencia 2 ENE 2008 - 16:43 CET La polémica restauración del Teatro Romano de Sagunto se deberá derribar en el plazo de 18 meses. Una sentencia del Tribunal Supremo (TS) así lo ha dictaminado al desestimar el último recurso interpuesto por el Ayuntamiento de la población valenciana. El litigio ha durado 17 años. Se levantarán las placas de mármol que se superponen a la anterior piedra de las gradas y se demolerá el muro de cierre de la escena hasta una altura de 1,20 metros. Es decir, desaparecerá el escenario reconstruido y el teatro recuperará su aspecto ruinoso anterior a la intervención diseñada por los arquitectos Giorgio Grassi y Manuel Portaceli. El Supremo confirma así la sentencia del Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana (TSJCV) de 2003 y recoge que el Ayuntamiento y la Generalitat estuvieron de acuerdo en que las obras de reversibilidad son posibles, y por lo tanto, el fallo es ejecutable. La Generalitat debe ejecutar la sentencia, que acarreará un coste de millones de euros. El TSJCV consideró ilegales las obras en función de la Ley de Patrimonio Histórico Español de 1985. Estimó que se trataba "de una reconstrucción sobre las ruinas auténticas". El teatro se construyó en el siglo I y sufrió múltiples modificaciones a lo largo de su historia.

Litigio iniciado por un ex diputado autonómico del PP El abogado y ex diputado autonómico del PP Juan Marco Molines inició el litigio en 1993 contra la intervención decidida por la Generalitat, a la sazón gobernada por Joan Lerma, del PSPV-PSOE. Desde entonces, el teatro romano ha formado parte del debate político y arquitectónico. "Se acabó la posibilidad de recursos", ha declarado un satisfecho Marco Molines. El PP valenciano hizo bandera contra la intervención, si bien con los años la campaña fue perdiendo fuerza conforme la Generalitat, gobernada a partir de 1995 por los populares, dotaba de uso cultural al recinto. El teatro romano se convirtió en una patata caliente que se ha ido eternizando en recursos. El Supremo ha desechado ahora el argumento de que la reversión imposibilitaba "el uso cultural continuado" y ha echado por tierra la opinión extendida de que, guste o no, demoler el teatro ahora es un gasto innecesario. El alcalde de Sagunto, Alfredo Castelló, del PP, señaló que "ahora simple y llanamente habrá que cumplir lo que dice la sentencia". La diputada socialista Ana Noguera ha preguntado al PP por qué considera inejecutable una sentencia que obligaba a derribar las nuevas gradas del estadio de Mestalla y, sin embargo, sí "quieren destrozar" el teatro romano.