Secundèria 129

secundèria LA REVISTA PER ALS JOVES DE SECUNDÀRIA

número

129

novembre 2008 - any 13 - www.deria.cat

Tiratge: 54.300

Bruno Oro,

les diferents vides d’un artista La revolució de l’E-reader - El Che, heroi o assasí?

deria.cat

Participa Participa ii Guanya!!!

Guanya!!!

Sorteig de FORFETS

Ara ja pots baixar-te les nostres revistes amb entrevistes, fotos...

l’editorial

02 nosaltres

www.deria.cat

El món roda… i roda Som en un món canviant. Sembla que d’un mes a l’altre tot pugui haver-se transformat i quedar-se caduc allò que era modern. Consumim ràpidament cultura, televisió, videojocs i, fins i tot, espectacles esportius. Aquest gust per la immediatesa és el tret característic de la nostra societat, on la tecnologia avança amb més velocitat que les persones.

Però cal aturar-se de tant en tant. Sense negar l’evolució que poden suposar algunes millores, cal respirar. Només quan un està quiet, hi reflexiona.

El ritme frenètic és positiu sempre que hi hagi moments on la calma sigui la protagonista. I és que això és de vital importància, precisament, per triar què volem i què no. Tenim massa ofertes, de tot tipus, i el moment d’escollir és tan imprescindible com el moment d’aprendre alguna cosa nova. A la xarxa, per exemple, la sobreinformació pots despistar-nos massa sovint. I, amb l’aparició constant de nous aparells tecnològics, podem oblidar que allò que volem és que siguin útils. El disseny es pot tenir en compte, és clar, però no hauria de ser el factor determinant d’un producte.

Per aquests motius, tant al web com a la revista, podreu llegir reportatges on hem volgut oferir-vos informació sobre noves tecnologies que, segurament, sí que seran revolucionàries. És el cas de l’E-reader, un aparell on es pot llegir directament des de la pantalla i es poden tenir emmagatzemades centenars de novel·les. Això acabarà amb els llibres en paper? Doncs haurem d’aturar-nos i reflexionar. Perquè el que sembla segur és que pensar, encara que sigui en veu baixa, es podrà seguir fent sempre.

nosaltres la imatge tv3 02 03 05 El món roda…

Future Ruins Serrallonga

el convidat 06 Bruno Oro

joventut 08 Aleix Saló, guanyador del

enderrock tema del mes 09 10 The Pepper Pots i El Che Guevara, heroi o assassí?

reportatge 12 La “e-ink” marca

entrevista 16 Toni Cano

boca a boca 18 Tomàs Molina

NOVEMBRE 2008

129

Premi Tira Còmica Més Jove

i roda

Soul Atac

apren a 14 consumir Consumòpolis4

tendència

històries de agenda 20 sexualitat 21 guia jove 22 recomanem 22 23 catalunya novembre 2008 Carta d’una P.A.P.I.L.O.M.A

desconeguda

Editor: Josep Ritort i Ferrús · Direcció: Albert Lladó · Cap de màrqueting: Àngel Garcia · Redacció: Diego Giménez, , Jaume López, Laura Cerdan i David Baret · Disseny i maquetació: Enric Vidal Famadas, Susana Perdomo · Assessorament lingüístic: Rosa Soley · Edita i distribueix: Edicions Catalanes del Món de l’Ensenyament - Edicat, SL · Impressió: Imprintsa · Dipòsit legal: GI-161-95 · ISSN: 1137-4306 · Tirada útil mitjana: 54.300 exemplars (PGD/OJD Distribució gratuïta 2005) · Edicions Catalanes del Món de l’Ensenyament-Edicat, S.L.: Adreça: Carrer Roger de Flor, 334. 1r 2a - 08025 Barcelona · Telèfon: 93 451 61 70 - Fax: 93 451 33 91 · Adreces electròniques: www.edicat.net - Correu electrònic: revista@edicat.net (redacció) - Publicitat: 93 451 61 70, publicitat@edicat.net

Subscripció 1 €

Tiratge: 54.300

la imatge 03

www.deria.cat

Future Ruins autor: 2007 de Michelle Lord Expossició: J.G. BALLARD. Autòpsia del nou mil·lenni

CCCB Dates: 22 de juliol – 2 de novembre de 2008 Horaris: De dimarts a diumenge i festius: d’11 a 20 h Dijous: d’11 a 22 h Tancat: dilluns no festius Preus: Entrada: 4’50 € Entrada reduïda els dimecres no festius i per als jubilats i estudiants: 3’40 € Visites en grup: 3’40 €/persona Entrada gratuïta: menors de 16 anys, aturats, Amics del CCCB i primer dimecres de cada mes.

Més informació: CCCB – www.cccb.org

www.deria.cat

tv3

5

SERRALLONGA

La llegenda del bandoler TV3 presenta, amb col·laboració d’Oberon i TVE, una gran producció sobre un dels mites catalans més vius: el bandoler Serrallonga.

Una història d’abast universal plena d’aventures, acció, amor, amistat, odis i venjances que ens transportarà a una època en què el bandolerisme era una de les poques sortides a l’opressió i la misèria a què la noblesa sotmetia al poble.

La història

Les ninetes ploren, molt més ploraran perquè en Serrallonga a agafar-lo van.

Les ninetes ploren, ploren de tristor, perquè en Serrallonga n’és a la presó Les ninetes ploren, be poden plorar, que a’n Serrallonga el van a matar.

Les ninetes ploren, be poden plorar, que a’n Serrallonga l’han d’esquarterar.

Cançoner Popular de Catalunya, “Les ninetes ploren”

Serrallonga és la història d’un bandoler que esdevé llegenda en una època dura on la lluita per sobreviure era la principal preocupació d’un poble esclavitzat per la fam, i en què el bandolerisme era una de les poques sortides de la misèria.

Joan Sala, àlies Serrallonga, es veu obligat a deixar la seva dona i fills i escapar de la justícia per haver comès un crim en defensa pròpia, i se suma a la colla de bandolers a la qual pertanyen els seus germans i de la qual és cap un vell enemic de la infància, Antic. Serrallonga i Antic s’enfronten. Antic és empresonat i s’allista a les tropes de l’exèrcit espanyol.

El rei de les Guilleries

Serrallonga, per da munt de tot, és un reb el. Robatoris i assalts fan que sigui admirat pe l poble i conegut com el rei de les Guilleries. Le s do nes el busquen i les au toritats li donen res guard.

Gaudeix també de la protecció dels no bles que veuen en ell la poss ibilitat de lluitar pe ls seus propis interessos da vant la Corona. La lle genda de Serrallonga creix imparablement.

En tornar de les campanyes a Itàlia, i veient en què s’ha convertit el seu antic rival, Antic accepta l’encàrrec del Virrei de donar caça a Serrallonga. La persecució és implacable.

Comencen així anys de traïcions, paranys, emboscades i massacres de tots els qui encobreixen o simpatitzen amb el bandoler.

Creix a la vegada la fascinació i l’odi d’Antic envers Serrallonga.

Els nobles que abans el protegien, ara se li giren en contra. La colla de Serrallonga, perseguida fins al límit, és desmantellada. Serrallonga es va quedant sol i ha de fugir a França on sobreviu amb Joana, una de les seves amants. Quan Joana queda embarassada, un Serrallonga feble i cansat torna a Catalunya.

La seva dona, Margarida, està empresonada i els seus germans i amics han estat assassinats. Serrallonga, carregant la culpa d’aquells que van morir per ell i veient que ha arribat la seva hora, s’entrega. És jutjat i condemnat a mort… Però el mite segueix viu.

06 el convidat

www.deria.cat

Bruno Oro, artista

“La vida és un espectacle increïble” En un racó immillorable -al cafè Liadísimo de Gràcia- i amb el Bruno Oro explicant-nos la seva vida, és molt fàcil deixar-se endur per la maduresa d’un actor que, amb trenta i pocs anys, ens parla de teatre, cinema, televisió i música. Tot i ser conegut pel seu vessant més humorístic, a la vida dels artistes també hi ha una part de patiment.

“Vinagre”, “Minoria absoluta”, “El matí de Catalunya Ràdio”, Little Ashes, Déu n’hi dó?

Sí, molta feina, la majoria ja feta, Little Ashes ja està filmada i “Vinagre” ja està rodat, són catorze capítols ja empaquetats. La veritat és que aquest any és per a mi molt especial perquè començo ensenyant coses que he fet i de les quals no sé encara com serà el resultat, com el nou disc...

Són moltes novetats que ja veurem com surten.

Com creus que ha influït el teu llegat familiar en la teva carrera? (Riu) Sempre et fan aquesta pregunta?

Em fan la pregunta però no en aquest sentit, i m’agrada que me la facis perquè per a mi el llegat

familiar és a nivell personal, és a dir, de com he viscut jo què és ser artista i què són les inauguracions, les crítiques, la dificultat de mantenir el nivell, d’estar en galeries de pes, de no caure mai, l’angoixa de l’artista que passa des dels més petits als més grans. Això ho he viscut de manera molt present des que era petit perquè vivia amb els meus avis. És una cosa que s’ha de viure per entendre, ja que la gent no se n’adona i a vegades ens veuen d’una forma idíl·lica, que vivim molt bé... Però hi ha una part de patiment important.

De fet, interpretaràs al Pepín Bello a Little Ashes. Va conèixer al teu avi, Ramon Pichot?

Bé, el meu avi, no. El meu avi oncle si l’Antoni Pichot que és viu, era molt amic del Dalí, el va arribar a conèixer. És curiosa la història del Pepín perquè sense ser artista va estar envoltat de ells.

Es diu de Pepín Bello que va ser com el catalitzador de tota la generació del 27. Com ha estat la preparació del personatge?

La veritat és que... clar, era l’únic que encara vivia i impressionava una mica que ell tingués 102 anys i estigués viu i molt seré. Fins que va morir va estar molt bé del cap i amb una salut increïble.

Va ser dur parlar en anglès en una pel·lícula amb personatges com Lorca, Dalí, Bunyuel... que són tan espanyols i d’alguna manera sí que va ser dur pensar que tot allò que ells representen ho havíem d’obviar ja que els interpretàvem quan tenien 25 anys i eren poc coneguts.

“Escriure una comèdia és més difícil que escriure un drama”

Tal com raja Nom complet: Bruno Oro i Pichot.

Lloc i data de naixement: 4/8/78 Barcelona.

Un grup de música: Beatles, Tom Waits, Marvin Gave.

Una pel·lícula: Night on Earth de Jim Jarmusch.

Un llibre: Qualsevol llibre de Cortázar.

Plat que cuines millor: La pasta.

Una mania: Que els quadres estiguin rectes (riu).

Una qualitat: La perseverància.

Un somni: Tenir salut molts anys.

On t’agradaria anar de viatge?

Mèxic.

Tens fama de ser molt... Histèric.

Tot i les teves interpretacions dramàtiques, tant al teatre com al cinema, la gent potser coneix més el Bruno humorista. Creus que en general hi ha la percepció que fer humor no és, per exemple, interpretació de qualitat?

Crec que cada cop menys perquè la gent s’adona que fer riure és més difícil. Escriure una comèdia és més difícil que escriure un drama perquè fer riure a tothom és molt difícil. Pots fer riure a un o altre, però a tots en general és complicat. Per altra banda, els grans drames de la vida ens afecten a tots per igual. Sí que hi ha una mica la idea que si un és còmic no és actor. Bardem és un actor i Bruno Oro és un còmic o és un humorista o és un imitador fins i tot. Termes que no em sap greu que me’ls diguin perquè sóc una mica tot, però per sobre de tot, actor, perquè un, finalment, s’ha de ficar en la pell de qui imita o interpreta...

Com resumiries els darrers anys a “Polònia”?

Per a mi, hi ha un abans i un després de “Polònia”.

Professionalment, m’ha donat molta confiança perquè he pogut desenvolupar un art que és el de la imitació que era molt innat en mi, ja que vaig començar imitant als mestres de l’Institut.

He pogut treballar amb un equip petit com el del Toni Soler on hi hagut molta confiança, on m’han “cuidat” molt, m’han donat molta “canxa”. El Toni és una persona molt generosa en aquest sentit.

A més, amb un producte que ha tingut molt èxit,

amb la qual cosa agafes com una gran confiança perquè la televisió és molt poc estable, fugissera i amb “Polònia” portem tres anys. A més, et dóna una comoditat que et permet compaginar-ho amb altres coses.

Ara, continuant amb la televisió, t’has embarcat en un nou projecte amb la Clara Segura. Vas començar a treballar amb ella el 2004 al teatre amb Maca, per favor... les postres i el 2005 amb No et moguis. Es pot dir que amb “Vinagre” porteu el mateix aire?

Sí, sí, la llavor està en les dues obres precedents i tant la Clara com jo som molt camaleònics, ens agrada fer diversos personatges i a les dues obres interpretàvem molts personatges. Per tant, el Toni, que ens va veure al teatre, de seguida va tenir aquesta idea i va dir textualment “fes alguna cosa amb la Clara que sigui com al teatre” i això és “Vinagre”. És com una sitcom.

A mi m’agrada pensar que no són gags independents Sí que funcionen per si sols però els personatges evolucionen, el futbolista va passant per un procés... No s’estanquen.

Quin és el teu preferit?

N’hi ha molts. Potser a qui li tinc més carinyo és al Noè que és el vell de Cadaqués i, com que jo sóc d’allà, li tinc especial estima.

07

Pel que fa al teatre, has treballat en diverses obres, des del 1998 fins a 2008.

El teatre és el que et dóna les taules, és el que a la llarga també et permet mantenir-te, no tant econòmicament ja que malauradament no està tan ben pagat com la televisió, però mantenir-te en el sentit d’estar viu professionalment, d’aprendre, de treballar amb diferents directors, actors, i és una font de coneixement bonísima. Tanmateix, et permet patir cada cop els nervis d’una nova estrena, que diuen els actors més veterans que cada cop és pitjor. És això de “però tu ja no et deus posar nerviós”. No, cada cop més (Riu).

En altres entrevistes dius que de jove vas començar en la interpretació imitant els teus professors. De fet, va ser un professor qui et va convèncer per anar a actuar en un cafè teatre? Com va ser aquesta primera actuació?

Sí, l’Albert la Cruz, va venir un dia i em va dir “tu no t’has de dedicar a la biologia”, que era el meu primer desig, “tu t’has de dedicar a l’espectacle“ , va contactar amb un amic seu que tenia un bar i em va dir “mira, faràs un show còmic el dissabte a les nou del vespre, he aconseguit que tinguis una horeta allà” i jo amb 17 anys vaig recollir les meves imitacions i acudits de l’Eugeni i vaig debutar. Mai ho he passat pitjor, el debut va ser duríssim. Però, poc a poc, va anar funcionant.

Aquell any em vaig presentar a les proves per l’Institut del Teatre i em van agafar.

Arribar i moldre...

No, arribar i moldre no, la gent sempre diu “carai tu tens molt èxit no? I has triomfat molt”. I jo penso, però si he treballat molt, porto des del 17 anys treballant molt. L’Institut del Teatre és una canya. La gent no s’ho pensa, entres a les nou del matí i surts a les sis, estàs tot el dia allà. Hi ha una mica la idea idíl·lica de l’actor que surt a la televisió i ja està, et comencen a trucar per pel· lícules... I no és així, tu t’has de moure.

Ara, canviant de tema, tens un altre interès, la música que segons he sentit et ve del vessant italià de la teva família.

Sí, tota la vida he fet classes de piano però mai havia cantat, jo era un cantant frustrat. Un dia vaig a anar a Nàpols a conèixer la meva família i quan vaig tornar, vaig escriure una cançó amb paraules napolitanes i això em va fer perdre la vergonya. Em sento molt a gust cantant en italià i vaig començar a escriure cançons en italià. El meu mestre, el Maurici Villavecchia, em va dir “fem un disc” i gràcies a la televisió me l’he pogut produir, i allò que va començar en broma va acabar en serio i amb una banda boníssima, i amb un disc de molta qualitat.

Què podem trobar al disc?

Al disc, hi ha cançó pop, algunes balades, funky, mig temps... El disc és difícil de definir perquè xucla una mica molts estils i fonts d’inspiració.

“Que es fixin en el teatre que hi ha a la vida”

Per acabar, què diries al joves de Catalunya que comencen a donar les seves primeres passes al món del teatre?

Allò que t’he dit abans, que vagin a veure molt teatre, que vagin a veure molt cinema, concerts. Que es fixin en el teatre que hi ha a la vida, que s’asseguin als cafès i observin la gent, les converses, que observin. Que imaginin molt, la imaginació és molt important, imaginar escenes, imaginar personatges. Que observin la vida com espectadors, perquè la vida és un espectacle increïble.

Diego Giménez, diego@edicat.cat Fotos: Ivan Giménez

8 joventut

www.deria.cat

“Amor cap a la pròpia feina”

Entrevista a Aleix Saló

Guanyador del Premi Tira Còmica Més Jove del Carnet Jove.

Aleix Saló Braut, de 25 anys i de Barcelona, ha estat el guanyador de la tercera edició del concurs Premi Tira Còmica Més Jove, convocat pel Programa Connecta’t del Carnet Jove de la Secretaria de Joventut amb l’objectiu de donar una empenta als joves dibuixants de còmic que s’inicien en el “novè art” i facilitar-los l’accés al món professional.

Quan vas saber que t’agradava el còmic?

Des que vaig descobrir a preescolar que fent quatre gargots podia explicar coses, situacions, historietes... No crec que en aquell moment fos conscient de si allò era còmic o una altra cosa. Però a partir de llavors es va convertir en una necessitat plasmar idees en un paper. Actualment, però, només m’assento a dibuixar per feines concretes, i m’agradaria tenir més temps lliure per recuperar el plaer de dibuixar per dibuixar. Potser quan acabi la carrera d’Arquitectura ho podré tornar a fer.

L’Aleix signarà un contracte de col·laboració professional amb la revista Més Jove, que publica mensualment la Secretaria de Joventut al diari ADN, durant els 11 números següents al lliurament del premi per tal de realitzar de la tira còmica de la contraportada. A més a més, l’Aleix Saló farà tres col· laboracions amb la revista El Jueves.

L’edició d’enguany del certamen ha comptat amb el suport dels màxims referents del sector del còmic: la Federació d’Institucions Professionals del Còmic (FICOMIC), l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya (APIC), Edicions El Jueves i Ediciones Glénat, a banda de la col·laboració del diari ADN.

Quins són els passos a seguir quan algú decideix dibuixar?

Doncs, el que és dibuixar, és ben fàcil: llapis, paper i començar a crear allò que et demani el cos... Però suposo que us referiu a quins són els passos per fer carrera en el món del dibuix.

I crec que en això, com a tot arreu, no hi ha fórmules màgiques. En part, perquè cadascú té una idea diferent d’allò que és tenir èxit en la pròpia vocació. Hi ha qui se sent realitzat tenint un petit públic i podent vendre la seva obra a un preu que el permeti sobreviure, i hi haurà qui necessiti sentir que és un dels grans en la seva disciplina. En aquest últim cas, no hem d’oblidar que s’ha de pagar un preu molt alt i renunciar sovint al temps de lleure i passar moltes hores treballant en la pròpia obra. L’èxit professional dóna satisfacció però no necessàriament ens fa feliços.

Tot i així, m’arriscaré a esmentar tres coses que considero cabdals en el camí cap a l’èxit: ser perseverant, no perdre mai la capacitat d’aprendre i evolucionar, i fer el possible per a què la teva feina et motivi i et diverteixi. Be water my friend...

Com està el món laboral?

No sóc economista, però és evident que estem vivint una etapa de recessió que ens afectarà.

Alguns dels mitjans on publico estan patint una baixada d’ingressos en publicitat, sobretot els de premsa, i crec que a la llarga veurem com desapareixen bastants dels diaris que hem vist sorgir mentre ha durat la bonança. Per altra banda, també crec que s’acosta una revolució en els mitjans informatius a Internet, un camp que en el nostre país encara no està prou aprofitat. Si algú té idees innovadores sobre com acostar el còmic o el dibuix al terreny de la xarxa virtual, ara és el moment de portar-les a terme. A mi, els moments de canvi i incer-

tesa em disparen l’adrenalina, perquè són els millors moments per trobar oportunitats. Seria pitjor viure en una època d’aquelles en què tot és inamovible, no?

En aquest sentit, el Premi Tira Còmica Més Jove del Carnet Jove és un bon trampolí?

Ja us ho diré d’aquí un temps. Sempre necessito certa perspectiva temporal per valorar si aquells passos que he donat m’han obert portes o m’han portat a un cul-de-sac. El que és evident és que aquest premi m’ha aportat satisfacció i noves oportunitats. Em fa especial il· lusió poder publicar a El Jueves, revista de la que sóc seguidor acèrrim des que era adolescent, quan somiava que algun dia seria un dels seus dibuixants... I aquí estic, donant voltes al guió de les vinyetes que els presentaré.

Com i quan et vas assabentar del concurs?

Vaig assabentar-me de la segona convocatòria per Internet l’any passat, però no em va donar temps a presentar-hi res perquè tot just acabava de traslladar-me a viure a Barcelona i m’havia d’ocupar d’altres coses. A més, com que publico regularment i tinc altres encàrrecs, els concursos sempre els deixo com a última opció. Ara que, després de guanyar aquest, segurament m’animo a presentar-me a més convocatòries.

Vas trigar molt a preparar la teva proposta?

8 anys, els que he trigat a trobar un estil que em satisfaci. L’estona d’executar el dibuix crec

Més informació:

que és secundari. És evident que el meu estil no és excessivament elaborat, però haig de dir que és una cosa totalment premeditada. M’ha costat anys despullar el meu traç de tot allò que sobrava, sempre a la recerca d’un resultat fresc i espontani, que crec que és el que millor encaixa en el món de la vinyeta d’actualitat. El món del còmic, el dels comic-books, novel·les gràfiques i demès, ja és una altra història.

En què et vas inspirar?

Les vinyetes que vaig presentar es basen, com tota l’obra que publico, en l’actualitat més candent i com la percep el ciutadà. Això m’obliga a llegir premsa diàriament, per estar informat.

Per últim, algun consell als nous participants o per als joves que es vulguin dedicar a dibuixar?

Doncs el que us exposava abans: perseverança, aprenentatge continu i amor cap a la pròpia feina. I que no els espanti la crisi, que els únics que hi tenen alguna cosa a perdre són els adinerats. Els que som joves i vivim amb quatre rals podem estar ben tranquils.

JOVE.CAT

altaveu 09

www.enderrock.cat

El soul del nord i del sud

The Pepper Pots i Soul Atac Són les dues bandes de soul que fan furor a les pistes de ball des dels pols musicals dels Països Catalans. El grup valencià Soul Atac ha guanyat el Premi Enderrock al Festinoval de Lleida, i l’any que ve grava el segon disc. Els gironins The Pepper Pots s’han aliat ara amb el productor novaiorquès Binky Griptite en busca d’una sonoritat més old school i soulera per al seu proper àlbum.

Soul Atac ha nascut en un lloc equivocat?

Hem nascut al País Valencià i estem molt orgullosos de la nostra terra. L’estil que ha donat lloc a la nostra fusió és la música negra, però Soul Atac no s’entén si a un estil tan llunyà no li afegim el toc valencià. Gràcies a eixa necessitat de convivència entre la nostra cultura i la nostra llengua i l’estil que ens agrada ha sorgit una proposta com la nostra...

Us considereu blancs amb l’esperit negre?

Depèn del dia, però hem arribat a la conclusió que la nostra música vol ser negra, però nosaltres no ho som. L’estil funk-soul és realment la meta a la qual aspirem musicalment, però com que escoltem tants grups i estils diferents (i cal multiplicar els estils i les influències per onze, que som els components de Soul Atac), doncs el resultat, com es pot definir? És soulatacat.

Text: Ferran Amado, Fotos: Arxiu EDR

The Pepper Pots ha nascut al lloc equivocat?

Segurament som el que som gràcies a haver nascut a Girona, perquè el nostre punt de vista de la música jamaicana o nord-americana és molt diferent del que poden tenir en els seus països d’origen. Si visquéssim a Jamaica o als Estats Units potser estaríem tocant dancehall o hip-hop, i de ben segur que no tindríem les influències que tenim.

Us considereu blancs amb l’ànima negra? És molt agosarat dir que tenim l’ànima negra, però sí que es cert que la música negra ens fa posar la pell de gallina. És el que hem escoltat sempre.

La música que practiqueu és un creuament d’estils d’arrel negra, que van de l’ska al soul, el northern soul i el rocksteady. Amb quin us sentiu més identificats?

En el grup hi ha hagut molta evolució. Potser abans tiràvem més cap al rocksteady o l’ska, i de mica en mica hem anat incorporant més el so del soul nord-americà. Però si ens demanes que ens mullem amb un estil, et diríem que actualment és el soul, però sense deixar de banda les arrels més jamaicanes.

Sense gent com The Skatalites, The Pioneers o els grups vocals del so Motown, com The Velvettes o The Marvelettes, entre d’altres, The Pepper Pots existirien?

No només The Pepper Pots sinó moltes altres bandes punteres d’avui dia no existirien. Tant la música jamaicana com el soul fet als Estats Units durant els seixanta han estat una influència bàsica per a la música actual. Artistes com Marvin Gaye, The Supremes, Bob Marley o Skatalites encara sonen a les ràdios com el primer dia.

Amb quins dels artistes actuals que reivindiquen l’ska i el soul us sentiu més identificats?

Molts dels nostres referents i artistes de capçalera són dels anys seixanta, però avui també hi ha un grapat de músics amb uns projectes molt interessants. Dins aquest grup i amb un ressorgiment del so més pur, amb una gran influència de segells com Stax, Motown o Atlantis, destacaria els nord-americans Sharon Jones & The Dap-Kings i The Dynamites, entre molts altres. Si mirem més el vessant jamaicà, ens agraden grups com Deal’s Gone Bad, Hepcat i Westbound Train.

La vostra proposta musical sembla que té més sortida a fora que no pas a la vostra terra...

Hem tocat molt a l’estranger: des de les gires pel Japó, Rússia i Finlàndia fins als nostres tres tours per Europa (Alemanya, França, Suïssa, Bèlgica, Itàlia, Àustria, la República Txeca, Anglaterra...), però ens anem fent un petit forat a Catalunya i s’hi comença a valorar el nostre treball. El fet de cantar en anglès i la facilitat de contacte gràcies a Internet també han ajudat a donar-nos a conèixer a fora.

Tots els estils de la música negra conflueixen a Soul Atac, del funk al soul, passant pel rap, però amb quin us sentiu més còmodes?

Quatre opinen que estan més a gust amb el funkrock, tres amb el soul, un amb la música disco, un altre amb el rock, un amb el bebop i l’últim amb el jazz. Com que Soul Atac és un grup assembleari, aquest és el resultat de fer la mateixa pregunta a onze persones. Cada resposta porta darrere una argumentació que necessita un especial Enderrock, així que us deixem amb aquest resum.

Si no haguessin existit ni James Brown ni Aretha Franklin, entre d’altres, Soul Atac existirien?

M.A: Probablement no, però tal volta sense el cant d’estil valencià, sense Dusminguet, Fermin Muguruza, RATM, Ovidi Montllor, Sam Cooke, sense Gato Pérez i molts altres, tampoc existiria Soul Atac. El nostre objectiu és aconseguir eixe estil negre que tant ens agrada sense deixar de banda el que es fa a casa.

Sou profetes a la vostra terra?

A la nostra ciutat adoptiva de València ens sentim molt estimats, però les coses no són fàcils per a un grup amb un estil diferent i amb lletres en català, hem de currar molt per arribar a tenir una seguida de concerts. Aquest és el cas de Soul Atac: curro, curro i més curro. El que és trist és que els vertaders profetes ”com és el cas de

Miquel Gil” tinguen problemes per estrenar els seus treballs a la seua pròpia ciutat.

Quins projectes teniu per a aquest curs?

El nostre segon disc, a partir de 2009, i consolidar Soul Atac i la nostra malaltia per la fusió ”negra” amb lletres en català i un espectacle molt energètic. Tenim funk-rock i soul per donar i vendre...

10 tema del mes

www.deria.cat

El Che Guevara,

heroi o assassí?

Ernesto Guevara, més conegut com El Che, va ser un metge argentí que va lluitar contra diverses dictadures d’extrema dreta a l’Amèrica Llatina i, fins i tot, l’Àfrica. La seva imatge, amb la gorra al cap i la mirada perduda, ha sigut una de les més reproduïdes de la història. Ara, Benicio del Toro el reencarna al film, dividit en dues parts, d’Steven Soderbergh. Però com va arribar aquest noi de Buenos Aires, de classe mitjana, a agafar un fusell i morir per allò que considerava just?

Una família acomodada Ernest (1928-1967) va ser el gran de cinc germans. Els seus pares venien d’una família aristocràtica i, entre altres negocis, es dedicaven al cultiu d’herba de mate. Encara que va néixer a Rosario, va viure els primers anys de vida entre Buenos Aires i Caraguatay – on la família tenia plantacions –. Però, amb només dos anys, va patir la primera crisi d’asma, malaltia que el va acompanyar sempre. Per això, per trobar un clima més apte, tota la família es va desplaçar a Córdoba.

Primeres lectures El Che, encara un nen malaltís que devorava llibres, va viure des del 1930 fins el 1947 a Córdoba. Allà va passar la seva infància i adolescència, i va conèixer amics com Alberto Granado i Carlos “Calica”, amb qui després viatjaria per tot el continent veient la misèria humana, l’explotació que patien els pobres i on es despertaria la seva consciència social. Però, molt abans d’això, i com que passava molts dies al llit amb febre, va començar a interessar-se per Sartre, Kafka o Freud, antre d’altres, una cultura molt superior als nens de la seva edat.

Els viatges El 1947, l’empresa constructora de la família va haver de tancar. Els seus pares es van separar i tots es van traslladar a Buenos Aires. Ernest decideix estudiar medicina, carrera de la qual es va graduar el 1953, i la seva una gran curiositat el fa viatjar constantment sense recursos.

Poc abans d’acabar els seus estudis, durant nou mesos i amb una vella motocicleta, marxa amb el seu amic Alberto Granado. Visiten gran part de l’Amèrica més pobre i coneixen de primera mà les injustícies que afecten els camperols. És el primer gran viatge – i que es relata a la pel·lícula Diarios de motocicleta (2004) interpretada per Gael García Bernal – on entren en contacte amb el metge peruà Hugo Pesce, especialista en lepra i membre del partit Comunista.

La influència en els dos joves és tal que, fins i tot, Granado acaba treballant en un hospital a Veneçuela. Guevara ha de tornar a l’Argentina per acabar els seus estudis però no podrà oblidar, mai, allò que ha vist.

Una vegada llicenciat, Guevara torna a fer un gran viatge. Aquest cop, amb Carlos “Calica” Ferrer. Surten el 7 de juliol de 1953 i, al desembre, arriben a Guatemala. Tot ha canviat en el jove metge. S’instal·la en aquell país i és testimoni de com els Estats Units col·laboren en un cop d’estat per derrocar el govern democràtic. Allà coneix a Hilda Gadea, que serà la seva primera esposa (i amb qui tindrà la seva primera filla), i a Ñico

Imatges de la seva época de guerriller. Fotos de: www.bohemia.cu

Foto de www. pamerica.cubaminrex.cu López que és qui, per primer cop, l’anomena “El Che” perquè Guevara utilitza aquesta expressió constantment.

El guerriller Una vegada transformat ja en El Che, marxa a Mèxic i ingressa al “Movimento 26 de Julio”, liderat per Fidel Castro. Té la seva primera filla mentre, inspirats per les idees revolucionaries de José Martí, un grup de menys de cent persones d’idees antiimperialistes intenten entrar a Cuba.

Volen derrocar el govern del dictador Fulgencio Batista. Dels 82 guerrillers que van en un vaixell anomenat Gramma, només en sobreviuen 20, entre ells el mateix Fidel Castro, el seu germà Raül (avui, president de Cuba) i el Che. Una gran derrota però que els uneix més.

L’estratègia canvia. Ara, ocupen Sierra Maestra, una zona muntanyosa del sud-est de l’illa. Encara que els mitjans són precaris, El Che destaca per sobre de tots. Obliga els soldats a aprendre a llegir, exigeix respecte als enemics capturats i, sobretot, als pagesos que habiten la zona. Els mitjans de comunicació comencen a interessars’hi i, fins i tot, el New York Times l’entrevista.

Ha nascut el mite.

La victòria Després de mesos de lluita, de conèixer la seva segona dona, Aleida March (amb qui tindrà 4 fills), i de perdre molts companys, es fan amb la important ciutat de Santa Clara. Amb només 350 homes, han pogut vèncer 3.500 soldats. El camí a La Habana està més a prop. Els primers dies de 1959 aconsegueixen el poder i restableixen un govern moderat presidit per Manuel Urrutia.

Fidel Castro – que en un primer moment només és el cap de l’exèrcit – no es conforma amb aquest rol. Vol

11

Imatges de la pel·lícula The Motorcycle Diaries (Diarios de motocicleta), director Walter Salles

Imatges de la pel·lícula Che: El Argentino, director Steven Soderbergh

Viatges internacionals. Fotos de www.pemba.cubaminrex.cu un canvi més radical i, poc a poc, va ocupant llocs de poder. Ernest Guevara, entre altres tasques de vital importància, farà de ministre d’Indústria i president del Banc Nacional. Les relacions amb la URSS s’intensifiquen i comença el comunisme a Cuba. Han canviat un dictador de dretes per un d’esquerres.

Una lluita a mort Ernest Guevara tenia una concepció internacional de la justícia. Es podria haver quedat a l’illa, on li havien atorgat la nacionalitat i era tractat com un heroi, però va preferir marxar a combatre altres formes d’opressió.

Així, el 1965, durant nou mesos, va marxar a l’Àfrica

per donar suport a la rebel·lió que s’estava produint a la República del Congo. Va ser un desastre.

L’Àfrica tenia moltes complicacions. L’idioma, i la falta de disciplina dels guerrillers, era un impediment massa gran. Va preferir tornar a articular la seva lluita a l’Amèrica Llatina. Aquest cop, es va dirigir a Bolívia, que era governada pel dictador René Barrientos. Però els Estats Units no podia permetre que el model cubà s’expandís. I, amb l’ajuda de la CIA, els soldats bolivians van aconseguir atrapar-lo. El 9 d’octubre de 1967, fent veure que havia mort en batalla, el van afusellar.

Sens dubte, la història d’Ernest Guevara està plena de clars i obscurs. Lluitador incansable, home culte, sensible, feia de metge sempre, fins i tot, amb els enemics que havien estat ferits per ell mateix.

Però també era partidari, per aconseguir la transformació social, de l’ús de la violència. Aquell que no donava suport a la revolució armada era “feble”.

En definitiva, un heroi que va morir pels seus ideals – sempre lloables – però que no va viure prou per veure què ha fet Fidel Castro amb Cuba.

Albert Lladó, albert@edicat.cat

12 reportatge

www.deria.cat

La “e-ink” marca tendència Cansats de carretejar els llibres amunt i avall com si fossin maons? Cansats d’apilonar els llibres de qualsevol manera? Doncs arriba la tinta electrònica de la mà d’uns lectors que pretenen fer-nos la vida més fàcil. El problema, de moment, i com sempre que parlem de tecnologia, és el preu que està entre els 200 i els 600 euros. Per això, si volem deixar de banda els llibres com quan en el seu temps es va deixar de banda el papir, ja cal que comencem a estalviar.

El paper electrònic, també anomenat “epaper”, és una pantalla amb la textura, el gruix i la flexibilitat d’un paper corrent. El nou invent reprodueix la informació que té emmagatzemada en un finíssim disc dur amb una qualitat d’imatge superior a la d’una pantalla de cristall líquid però, de moment, només en dos colors: blanc i negre o bé vermell i blau.

mòbils, etc., el paper electrònic no emet llum. Llegir un e-paper produeix la mateixa sensació a la vista que llegir un llibre o una revista de paper.

En un extrem, conté un mòdem extraplà -del mateix gruix que el paper- amb el qual podem connectar-nos a Internet.

A diferència de la pantalla d’un ordinador o altres dispositius com telèfons

Diego Giménez, diego@edicat.cat

Hanlin v3 Es tracta d’un lector molt complet amb un preu ajustat. El seu preu normal és de 224 euros, encara que estan de promoció i venen aquest lector per 203 euros, amb una SD de 1GB, una funda i un adaptador de SD a USB de regal.

Kindle Amazon pretén que el Kindle es converteixi en l’iPod de la lectura per només 272 euros.

Com a curiositat té que és que es pot utilitzar la Wikipèdia per buscar termes gràcies a la seva connexió EVDO. · Pantalla: 6” (15’24 cm en diagonal) · Resolució: 166’7 dpi. 600×800 · Colors: 4 nivells d’escala de grisos · Memòria interna: 256 MB, 180 accessibles per a l’usuari. Accepta targetes SD i MMC · Formats de text suportats: TXT, AZW, PRC, MOBI · Formats d’àudio: MP3 · Bateria: una setmana o més. Usant la connexió wireless, un dia · Dimensions: 191 x 135 x 17’8 mm · Pes: 292 gr.

· Pantalla: 6” (15’24 cm en diagonal) · Resolució: 166’7 ppi. 600×800 · Colors: 4 escales de grisos · Memòria interna: 32MB. Accepta targetes SD i MMC · Formats de text suportats: PDF, RTF, DOC, HTML, TXT, FB2, CHM, WOLF, RAR i ZIP (descomprimeix al vol) · Formats d’àudio: MP3 · Formats d’imatge: WOLF, Djvu, PNG, TIFF, GIF, BMP, JPG, RAR, ZIP · Bateria: 9.000 passades de pàgina · Dimensions: 184 x 120.5 x 9’9 mm · Pes: 200 gr.

Irex Iliad Existeixen dues versions, l’iRex iLiad i l’iRex iLiad 2nd Edition. Les diferències són només que el model nou té amb bateria de major durada (20% més) i una carcassa més estable i que està en castellà. A Espanya, l’iRex iLiad 2nd Edition, el comercialitza Apol·lo XXI per 649 euros. Les seves característiques són: · Pantalla: 8’1” (20’57 cm en diagonal) · Resolució: 158 ppi. 768×1024 · Colors: 16 nivells d’escala de grisos · Memòria interna: 256 MB (encara que en realitat només 128 són accessibles per a l’usuari). Accepta targetes MMC, SD i Compact Flash · Formats de text suportats: PDF, HTML, TXT i PRC (el format de la botiga on-line Mobipocket) · Formats d’imatge: JPEG, PNG i BMP · Bateria: 15 hores · Dimensions: 155 × 216 × 16 mm (la grandària d’un A5) · Pes: 390 gr.

Sony Reader Existeixen dos models, el Sony Portable Reader System PRS-500 i el nou PRS-505, que es va presentar l’octubre de l’any passat.

Les característiques són: · Pantalla: 6” (15’24 cm en diagonal) · Resolució: 166’7 ppi. 600×800 · Colors: 4 escales de grisos · Memòria interna: 64MB. Accepta targetes Memory Estic Pro Duo i SD · Formats de text suportats: BBeB Book (BroadBand eBook o LRS), Atovó PDF, TXT, RTF i DOC (en aquest últim cas es necessita tenir instal·lat el Microsoft Word al PC per realitzar la conversió) · Formats d’àudio: MP3 i AAC · Formats d’imatge: JPEG, GIF, PNG i BMP · Bateria: 7.500 passades de pàgina (els dispositius de tinta electrònica només gasten bateria en passar la pàgina, en la qual cal excitar cadascun dels components de la pantalla per a què pugi a la superfície la “tinta” negra o blanca) · Dimensions: 175’6 x 123’6 x 13’8 mm · Pes: 255 gr.

14 apren a consumir

www.deria.cat

Torna “Consumòpolis4: Què fem al nostre temps de lleure?”

Us passaríeu el dia sencer de compres?

Us heu deixat molts diners a les rebaixes i després no heu fet servir res d’allò que vau comprar? Llavors, potser sí que patiu un consumisme agut i un forat a la butxaca que arriba fins les sabates. Per sort, tenim qui pensa en nosaltres i, per tal d’aprendre a consumir com Déu mana, és a dir, no sent uns monjos o monges però sí consumint amb criteri, han creat un concurs per sensibilitzar-nos de la necessitat d’un consum responsable.

Com funciona?

Treball en equip i joc, tot en un.

A la fase del concurs organitzada i gestionada per l’Agència Catalana del Consum, a través de l’Escola del Consum de Catalunya, els participants han de superar dos nivells: • El primer nivell són unes proves de caràcter pedagògic i lúdic que cal resoldre dins d’un joc interactiu anomenat “Consumòpolis 4”, al qual es pot accedir a través de la pàgina web de l’Agència Catalana del Consum (www.consum.cat).

El concurs, convocat per l’Agència Catalana del Consum, pretén fomentar la participació dels centres educatius, a través del professorat i de l’alumnat, en activitats relacionades amb l’educació del consumidor per així sensibilitzar els escolars de la importància que té realitzar els actes de consum de forma conscient, crítica, solidària i responsable.

• El segon nivell és un treball en equip consistent en l’elaboració d’un llibre virtual amb el títol Les formes d’oci i de lleure dels joves al passat, present i futur, que ressalti els valors del consum responsable.

Com inscriure’s?

Per poder inscriure’s, s’han de formar equips de 5 alumnes matriculats en qualsevol centre escolar públic, privat o concertat de Catalunya en un dels següents cicles: cicle superior d’educació primària, primer cicle d’educació secundària o segon cicle d’educació secundària. Els ha de coordinar i representar un professor o professora del seu centre educatiu.

www.consum.cat

Escola del Consum de Catalunya Gran Via Carles III, 105, lletra I, 08028 Barcelona, Tel. 93 556 67 10, Fax 93 556 67 11 A/e: aula.consum@gencat.cat

16 entrevista

www.deria.cat

Toni Cano, Còmic

“Fer riure no és fàcil, però és molt agraït” Toni Cano és un showman en el sentit clàssic del terme. Ha fet ràdio, televisió i és fàcil trobar-lo als escenaris catalans.

Amb només 27 anys, ha treballat amb El Terrat i és un dels monologuistes més coneguts de Barcelona. Enguany, al Teatreneu, ha estrenat dos espectacles propis. Tot amb un únic objectiu: fer passar una bona estona a través de l’humor.

Quan va ser la primera vegada que vas pujar a un escenari?

La primera vegada que vaig pujar a un escenari amb un muntatge propi va ser als 13 anys. Però crec que porto fent el mico amb un micro des que vaig començar a parlar.

Amb divuit anys, te’n vas a estudiar el batxillerat a New Jersey. Com et va influir en la teva formació com actor?

Allà vaig tenir l’oportunitat de formar part del club de teatre de la escola. Allò és el bressol del showbusiness, i es nota. El teatre del meu “col·le” era enorme i muntàvem espectacles que semblaven del TNC. Vam fer un musical, Bye, Bye Birdie. A l’estrena, ens van venir a veure directors de Brodway que van arribar amb limusina. Però el més important va ser guanyar el primer premi del Repertorio Español de Nova York, un teatre força reconegut amb programació en castellà.

Sis anys després, ja havies actuat a la majoria de locals de Barcelona amb un personatge anomenat “Susi Klein”. Qui és en realitat?

“Susi Klein” és la meva “companya” d’escenaris fa ja un temps, tot un personatge que m’ha ajudat moltíssim a poder dedicar-me al món del monòleg i poder fer espectacles que interaccionen molt amb el públic.

I amb el mateix personatge, has anat per tot Espanya, no?

Sí, he passat per gairebé totes les comunitats autònomes i puc dir que gaudeixo molt a cada racó.

Fer riure no és fàcil, però és molt agraït.

Però també has fet de productor del programa de RNE “No es un día cualquiera”, que va guanyar un ONDAS el 2003. Com compagines la feina més creativa amb la de gestor?

Vaig estar com a becari a RNE i després vaig tenir la sort de treballar amb un equip amb noms molt potents. Vaig aprendre moltíssim, vaig adonar-me de la importància de la gestió i la producció, i també vaig veure que el cos em demanava molt més explotar la meva vessant creativa. Ara aprofito tot el que vaig aprendre per gestionar els meus espectacles.

Ets una persona molt vinculada al teu barri i participes de forma activa de l’associacionisme i treballes, constantment, amb joves. Què t’aporta aquest contacte directe?

Tocar de peus a terra amb la realitat que he crescut, la realitat d’un barri obrer amb una classe mitja amb ganes de millorar i superarse que ha hagut de lluitar molt per dignificar el que és avui el nostre barri. Viure al Bon Pastor és com viure en un poble dins de la gran ciutat de Barcelona, ens coneixem tots, hi ha un gran respecte i això et fa tenir la sensació que formes part d’una gran família.

Però, potser, pel que et coneixem més és per ser el presentador del programa “TORO”, de Televisió Comtal. Com recordes aquells 3 anys de directe diari?

En aquesta etapa vaig aprendre molt, va ser com un màster en televisió. En tres temporades, vaig fer cinc programes. Vaig tenir l’oportunitat de fer un producte televisiu molt digne i de gran èxit pels escassos recursos tècnics i econòmics de que disposàvem. Venien entrevistats de primera línia perquè allà es divertien i tot era diferent.

“De petit deia que de gran volia ser metge o pallasso” Després, a televisió, has treballat amb El Terrat.

Amb el Terrat, vaig tenir la gran sort de treballar al “Que no surti d’aquí”, amb els còmics més grans d’aquest país l’estiu passat. Ara participo a “Els 25”, una coproducció d’El Terrat i TV3, però aquesta vegada estic darrera de les càmeres.

I què fas en un diari seriós com La Vanguardia digital?

Des de principis d’any, faig una secció setmanal tots els divendres a LaVanguardia.es, “Monólogonews”. És una cosa diferent, un resum de l’actualitat en clau d’humor sense arribar a ser el monòleg clàssic.

Albert Lladó, albert@edicat.cat Fotos Ivan Giménez i Mercedes Dentone

Tal com raja Nom complet: Antonio Cano Torres Lloc i data de naixement: Clínica Sant Jordi, Barcelona, 4 de novembre de 1980 Un llibre que ens recomanaries: Sense notícies de Gurb I una pel·lícula: Descongélate de Dunia Ayaso i Félix Sabroso Plat que cuines millor: Pasta de full farcida de vegetals Una mania: Escriure en verd Una qualitat: Estimar molt, molt, molt a la meva gent Un somni: Ser feliç amb la meva família i amics, i si és compatible amb la felicitat, arribar al més alt d’aquesta professió On t’agradaria anar de viatge: A la Costa Oest dels Estats Units Tens fama de ser molt… obert i xerraire

18 boca a boca

www.deria.cat

Tomàs Molina, Cap de meteorologia de Televisió de Catalunya

“No hem de donar per tancada la sequera” Té a les seves mans la bola de vidre del temps i amb ella endevina el futur. Vint-i-un anys seguits apareixent per televisió per explicar el seu pronòstic meteorològic han convertit Tomàs Molina en un dels rostres més populars de la petita pantalla. Físic i periodista de formació, és actualment cap de meteorologia de Televisió de Catalunya i vicepresident de la International Association of Broadcast Metereology, l’associació internacional dels homes del temps. En aquesta entrevista, ens parla de la seva feina com a meteoròleg, de la importància i la urgència de gestionar els recursos hídrics per fer front a l’amenaça de la sequera i, també, del –segons ell- mal anomenat canvi climàtic.

Què fa que els homes del temps sigueu tan populars?

Aquesta és la gran pregunta. La veritat és que sempre som líders d’audiència, en tots els canals i en totes les franges. A Catalunya, hi ha un seguiment molt gran de la informació meteorològica i també tenim un lligam gran amb la societat.

També hi té a veure l’estil propi de fer arribar als telespectadors la informació meteorològica?

Efectivament. Històricament, la meteorologia era un “parte” escèptic i nosaltres vam ser de les primeres televisions del món a ser sensibles al temps. El temps passa en alguna lloc, a algunes persones i provoca efectes, i fem referència al territori amb el seu nom, amb voluntat que s’entengui.

Quin és el principi de la predicció meteorològica?

El pronòstic és una projecció futura del temps que ha fet i que fa en una zona. Utilitzem l’observació dels mapes com a punt de partida. Coneixem molt bé el temps que està fent ara i això ens ajuda a fer la predicció del temps futur amb molta fiabilitat.

Quina?

Pràcticament del cent per cent en les pròximes sis hores, i entre el vuitanta i noranta per cent en les properes vint-i-quatre hores. Gairebé s’encerta sempre.

I creus que la gent té aquesta mateixa percepció de l’alt índex d’encerts?

Encara hi ha algú que diu que fallem, però en realitat ens fan molt de cas. Ara encerto més el temps d’aquí a sis dies que el 1981. Quan vaig començar, encertava el temps d’aquí a dos dies.

Cada vegada, per tant, rebeu menys estirada d’orelles...

Alguna vegada encara fallem i quan això passa algú s’enfada. Però en tot cas sí que hi ha gent que es queixa amargament del temps que fa. I contra qui es queixen? Doncs contra els homes del temps.

Aconseguirem algun dia fer que plogui?

Ara per ara és tot una quimera. A molts llocs ja s’ho plantegen, per exemple a Aràbia Saudita, on hi ha un concurs anual per fer ploure. També s’han fet força estudis a Israel i als Estats Units basats en la sembra de núvols, és a dir, de les primeres partícules a partir de les quals es comença a formar la gota per fer créixer la nuvolositat en condicions adequades. Això s’ha provat però no ha reeixit i encara no s’ha aconseguit que sigui efectiu.

Era previsible que abans de l’estiu tornés a ploure com ho ha fet i que es tornarien a omplir els embassaments?

Aquí típicament ens plou a la primavera i, per tant, sí que era previsible que plogués. Però el cas és que no plovia. Ha plogut quan ja no era previsible, quan ja no acostuma a passar.

Podem donar per tancat aquest capítol de sequera?

El capítol sí, però no hem de donar per tancada la sequera. La sequera no és l’aigua que plou del

cel, és l’aigua que necessita la gent, i som molta gent demanant aigua. Sequera vol dir que no tenim aigua per a tothom. El problema el continuarem tenint si cada català gasta de mitjana cent setanta litres per persona i dia, tot i que sigui un consum baix.

“Prou de dir-ne canvi climàtic: n’hem de dir canvi global”

Per tant, l’important no és només que plogui...

Tots els mapes de canvi climàtic pronostiquen disminucions d’entre el trenta i el quaranta per cent d’aigua en els pròxims anys. Però és que, a més, estem vivint augments de la població desmesurats de fins al vint per cent que no havíem vist en els darrers quinze anys. La suma d’una cosa i l’altra és inaguantable.

Quines infrastructures hidràuliques s’haurien d’impulsar per fer front al problema?

S’han de fer embassaments, que demanen quinze o vint anys, i alhora hem de ser capaços de poder portar l’aigua en algun moment, durant una època concreta, allà on calgui.

Això vol dir fer un transvasament?

Sí que és transvasar aigua perquè implica canvi de l’aigua de conca, però de manera pactada amb possibilitat de tornada a través de connexió de xarxes. L’aigua s’ha de poder portar amunt i avall de manera controlada perquè el problema de l’aigua no serà només de Barcelona, serà també de Tarragona i de les Terres de l’Ebre. Cal connectar les xarxes per ser capaços d’arribar a pactes.

A jutjar per la divisió social i política que ha viscut el país arran del tema, sembla que no tothom ho veu de la mateixa manera...

El que no va estar ben gestionat aquí va ser el debat social perquè es va parlar com si fos portar aigua a Barcelona. S’ha d’explicar més i millor.

Però això s’ha de fer, i sobretot s’ha de fer ja.

Si no ho fem, la primavera que ve podem trobar-nos en la mateixa situació de sequera...

O aquest mateix hivern. Sobretot perquè som molta gent. Tothom està mirant el cel, però el cel no importa, importa la demanda. Els catalans som molt sensibles a l’escassetat d’aigua i molt estalviadors, però som set milions i mig.

El canvi climàtic és intrínsicament dolent per naturalesa...

No. És senzillament el que hi ha. En tot cas, el nom de canvi climàtic està mal triat.

I com ens hi hauríem de referir?

Jo advoco per canviar la nomenclatura. Prou de dir-ne canvi climàtic: n’hem de dir “canvi global”.

L’hem anomenat canvi climàtic perquè ens hem quedat amb la idea de falta d’aigua però de fet és un canvi global estructural. Fer front al canvi climàtic implica fer front a aquest canvi global.

Tot el món està canviant...

Sí, i ho està fent a una velocitat abismal. S’estan produint moviments migratoris a gran escala.

Això implica canvis en l’estructura social dels països més necessitats, que s’empobreixen encara més perquè emigren els més capacitats, i dels països d’acollida com el nostre. No es només un problema d’aigua. El canvi climàtic és només una part del canvi global que vivim.

Text i fotos: Marc Alemany

20 sexualitat

www.deria.cat

P.A.P.I.L.O.M.A Qui es pot beneficiar d’aquesta vacuna?

La Sara i l’Anna estudien 4t d’ESO. Avui, després del pati, el seu tutor ha fet a la classe una xerrada sobre la vacuna contra el virus del papiloma humà. La Sara i l’Anna, com la resta de noies de la classe, havien sentit alguna cosa a les notícies sobre aquesta vacuna però no havien parat gaire atenció fins aquest moment. I és que, tal i com els ha dit el seu tutor, cal estar ben informats dels avantatges que ofereix la ciència per tal de prendre’n benefici!

En els darrers dies, la premsa s’ha fet eco d’un avenç molt important de la medicina. Els centres mèdics de tot el país s’han omplert de dones joves que han rebut la vacuna del papiloma, una vacuna que sembla que serveix com a prevenció del càncer d’úter!

Com en tot, cal estar ben informats per tal de saber què és, per a què serveix i de què preveu. La vacuna contra el virus del papiloma humà (VPH) o papilomavirus (HPV) és una vacuna contra algunes varietats de malalties de transmissió sexual del virus del papiloma humà. Aquest virus està associat amb el desenvolupament del coll d’úter o càncer cervical i les berrugues genitals, i és aquí on apareix aquesta vacuna com a mètode de prevenció.

Les formes VPH-16, VPH-18, VPH-31 i VPH-45 són variants del VPH que es transmeten per via sexual i que es relacionen amb el càncer. Provoquen en el pacient brots que poden no ser visibles. En

Totes les comunitats autònomes inclouran en el seu calendari estatal aquesta vacuna, la qual tracta de prevenir el VPH del tipus 6, 11, 16 i 18.

La vacuna es començarà a administrar durant l’últim trimestre d’aquest any. I està previst administrar la vacuna en l’àmbit escolar durant el curs 2008-09 a sisè de primària. Es poden beneficiar d’ella totes les noies amb edat compresa entre 11 i 14 anys que no hagin tingut relacions sexuals. Les dosis es farien coincidir amb la vacuna de l’hepatitis A i B. En aquest cas, s’estudia que l’administració sigui gratuïta. Està previst que Catalunya administri la vacuna a 30.000 joves.

aquest cas, la persona podria estar patint el virus tot i haver passat anys del contagi. També poden aparèixer berrugues que no provoquen dolor però sí, irritació. Les berrugues no tenen perquè ser malignes però poden emmascarar l’etapa prèvia d’un càncer.

pot persistir i produir les lesions precanceroses prèviament esmentades.

Concretament, el VPH-16 i el VPH-18 es transmeten per la via genital i provoquen el 95% dels casos de càncer cervicouterins. El contagi es pot donar per contagi vaginal o anal. Aquestes formes de VPH poden també relacionar-se amb el càncer oral, principalment de gola.

Laura Cerdán (Psicòloga)

No sempre aquest virus desemboca en un càncer, de fet pot desaparèixer de manera espontània en un període de dos anys. Però, en el cas de no ser així,

Actualment, els avenços de la ciència i la medicina han permès que el govern introdueixi en el pla de salut la vacuna contra el VPH, la qual està prevista que beneficiarà cada any 2.100 nous casos de càncer d’úter.

Per a les persones que no estan incloses en aquest rang d’edat, el preu de la vacuna és de 150 euros cada dosi i s’administra en tres dosis.

La vacuna és efectiva al 100% en els casos de VPH i en el 90% en els casos de berrugues genitals. El seu efecte perdura 5 o 6 anys.

Al Secundèria escoltem les teves demandes i busquem resposta als teus dubtes d’amor, sexualitat, relacions... no ho dubtis i escriu-nos!

lauracerdan@edicat.net

21

GUI A JOVE NIT

T’ajudem a assolir l’èxit L’EUNCET és un centre universitari adscrit a la UPC, pioner i innovador, que basa el seu model educatiu en les competències, avançant-se, així, al nou Espai Europeu d’Ensenyament Superior.

Si la teva finalitat és aconseguir un lloc de treball adequat al teu perfil competencial, adquirint no només coneixements teòrics, sinó també habilitats, actituds, valors i eines per afrontar amb èxit la inserció al món laboral, la teva escola és l’EUNCET.

EDUCACIÓ

SERVEIS

EDUCACIÓ

EDUCACIÓ

EDUCACIÓ

Crta. de Talamanca km.3, 08225 Terrassa (Barcelona).

Tel. 93 730 19 00 info@euncet.es www.euncet.es

El futur a l’empresa

EDUCACIÓ

La Diplomatura en Ciències Empresarials d’EAE potencia especialment l’aprenentatge pràctic amb un mètode comunicatiu on la participació dels alumnes és essencial. Aquesta formació t’ajudarà a desenvolupar la capacitat de treball, d’anàlisi i l’ètica professional i t’aportarà els coneixements teòrics necessaris per accedir al món de l’empresa i introduir-te a cadascuna de les seves àrees específiques.

C/ Aragó, 55 - Barcelona Tel.: 902 47 46 67 www.eae.es admisiones@eae.es

T’obrim les portes al món · Hostessa Relacions Públiques · TCP Tripulant de Cabina de Passatgers, · Hostessa i Auxiliar de vol · Relacions Públiques i Màrqueting · Secretariat Internacional d’alta direcció · Agent de viatges

EDUCACIÓ

Turisme, una opció amb futur

Pg. De Gràcia, 66 (Barcelona) Tel.: 93 215 88 66 www.formatic-barna.com formatic@formatic-barna.com

Si t’agrada relacionar-te amb la gent, aprendre idiomes, viatjar i conèixer cultures diferents, no ho dubtis, estudia turisme, vine a CETA. A la Diplomatura en Turisme et podràs especialitzar en gestió hotelera, informadors i guies, i agències de viatge, podràs estudiar fins a set idiomes i gaudir, des del primer curs, d’una borsa de treball amb més de 650 empreses d’arreu del món.

EDUCACIÓ

MODA

C/ Aragó, 55 - Barcelona Tel.: 93 227 80 90 www.ceta.edu.es ceta@ceta.edu.es

T’agrada el Turisme?

Adscrits a la primera universitat en recerca turística del país, amb nosaltres podràs cursar des de cicles formatius d’allotjament, agències de viatges i informació turística, fins la diplomatura en Turisme.

Una borsa de treball amb més de mil ofer tes de feina i de pràctiques. Inscripció ja ober ta! Descobreix perquè som líders en turisme a Barcelona.

C/Rocafort, 104 Tel.: 93 426 98 22. www.mediterrani.com

Disseny, una professió de futur L’Istituto Europeo di Design de Barcelona, forma part d’una xarxa internacional d’escoles de Disseny amb seus a Milà, Torí, Roma, Venècia, Madrid i Sao Paolo, que imparteixen formació en les àreas de Disseny Industrial, d’Interiors, d’Áutomoció, Arts Visuals (Disseny Gràfic i de Video) , Moda i Comunicació. És l’escola del projecte, on la teoria s’aprèn amb la pràctica i la creativitat es mesura amb la realitat.

IED Barcelona. C/ Torrent de l’Olla, 208.

Barcelona 08012 Tel.: 93 2385889 www.ied.es info@bcn.ied.es

publicitat@edicat.net

22 cultura

www.deria.cat

RECOMANEM

AGENDANOVEMBRE2008

LLIBRES RECOMENATS PER: Obra narrativa

XIV Saló del Manga

Heydrich i les agents del saló Kitty

Miquel Àngel Riera Edicions del Salobre

L’edició de l’obra narrativa completa de Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930 – Palma, 1996), després de la recopilació de tota la seva poesia l’any 2004, sens dubte permetrà copsar l’interès i la importància d’un dels millors escriptors de la literatura catalana del segle XX. Riera va elaborar la seva narrativa ja molt tard, després de molts d’anys de dedicació quasi exclusiva a la poesia.

Dies: del 30/10 al 02/11/2008

Festivals - La Farga (C. Barcelona, 2) serà l’espai central del Saló. Dins d’aquest recinte, s’ubicaran els estands de les empreses expositores. A més, es faran les següents activitats: macro espai de videojocs, sala d’actes, exposició de manga, tallers de jocs tradicionals japonesos, mangateka, taller de manga, taller d’aprenentatge de japonès, taller de modelisme, estand de firmes d’autors invitats, sala de premsa i zones de restauració.

El Poliesportiu del Centre (C. Riera de l’Escorxador, 15) destinarà la seva pista central a l’escenari del Saló. Allà es faran els concursos de cosplay, karaoke, actuacions musicals i demostracions de cultura japonesa.

El Centre Cultural Barradas (Rbla. Just Oliveras, 56) destinarà el seu auditori de 240 seients a les projeccions d’anime.

El centre de L’Hospitalet de Llobregat tindrà una senyalització especial del Saló del Manga, a més de comptar amb personal de FICOMIC que orientarà el públic al carrer.

La Farga, el Centre Cultural Barradas i el Poliesportiu del Centre estan molt a prop.

XXV Premi de Narrativa Ribera d’Ebre Miquel Esteve i Valldepérez Cossetània Edicions

Aquesta obra, que és a mig camí entre la novel·la històrica i el thriller, recull amb habilitat narrativa alguns dels episodis més estremidors de l’Alemanya nazi, al voltant de la figura de l’Ober-gruppenführer de les SS Reinhard Heydrich, i reflecteix amb un remarcable deix de sensibilitat l’impacte del testimoni d’una agent ensinistrada en un bordell berlinès al servei del Tercer Reich als seus companys ancians de residència.

CINEMA

Entrades: L’entrada es vàlida per a qualsevol dels quatre dies del Saló. Amb la mateixa entrada, es pot accedir als tres recintes del certamen. Les taquilles estaran ubicades a La Farga i al Poliesportiu del Centre.

Gomorra

Crepuscle (Twilight)

Matteo Garrone

Catherine Hardwicke (http://www.crepusculolapelicula.com)

Poder, diners i sang: aquests són els valors als quals els residents de la província de Nàpols i Caserta han d’enfrontar-se cada dia.

Gairebé mai tenen la possibilitat de triar, i gairebé sempre estan obligats a obeir les regles del “sistema” de la Camorra. Només un pocs afortunats poden arribar a pensar a dur una vida normal.

Arriba una història d’amor entre un vampir i una humana. Bella Swan (Kristen Stewart) sempre va ser una noia una mica diferent, sense seguir les tendències de la resta de les noies del seu institut de Phoenix. Quan la seva mare es torna a casar, envia Bella a viure amb el seu pare, a la petita i plujosa ciutat de Forks, Washington. Llavors coneix el misteriós i atractiu Edward Cullen (Robert Pattinson), un jove misteriós.

MISCEL·LÀNIA iGoogle

TotCinema.cat

www.google.com/ig

www.totcinema.cat

Si vols dissenyar el teu propi cercador amb notícies, el temps, vídeos, història, cultura i tot el que vulguis, amb iGoogle tens una oportunitat mol senzilla i a l’abast de tothom.

Si esteu farts de buscar pel·lícules o DVD’s que estiguin doblats al català, ara ho teniu més fàcil amb el portal TotCinema.cat, on trobareu tota la informació referents a estrenes en català.

Entrada general: 6 €. Es podrà adquirir a les taquilles del Saló del Manga. L’entrada serà únicament vàlida per a un dia.

La venda anticipada d’entrades generals es farà a partir de l’1 de octubre a través d’El Corte Inglés i Servicaixa. També es podran adquirir a http://www.servicaixa.com. L’entrada serà únicament vàlida per a un dia.

Dies: fins al 29/11/2008

Cicle de cinema asiàtic

Cinema.

22:00 h Lloc: Centre Cultural Les Corts - Casal de Joves Les Corts C. Dolors Masferrer i Bosch, 33 - Les Corts Entrada gratuïta

Entrada Carnet Jove: 4 €. Tots els titulars del Carnet Jove i el Carnet + 25 podran adquirir les entrades per 4 €, de venda únicament a les taquilles del Saló del Manga. L’entrada serà únicament vàlida per a un dia.

Entrada grups escolars: 4 €. L’escola cal que presenti una carta del centre on cal especificar el nombre d’assistents, de venda únicament a les taquilles del Saló del Manga. L’entrada serà únicament vàlida per a un dia.

Els visitants del Saló del Manga que vinguin disfressats de personatges manga, anime o videojocs podran entrar gratis el divendres 31 d’octubre als tres recintes del Saló. La caracterització cal que sigui integral, no val que la disfressa sigui parcial.

Horari al públic: 30 d’ octubre, de 10 a 20 h.

31 d’octubre i 1 de novembre, de 10 a 21 h.

2 de novembre, de 10 a 20 h.

Com arribar-hi: Metro: Línea 1. Parades Rambla Just Oliveras / Avinguda Carrilet Renfe o FFCC: L’Hospitalet de Llobregat Bus: 110, L10, L12, L14, L52, L82, L’H1, L’H2 Cotxe: Ronda de Dalt. Sortida 14

23

HISTÒRIESDECATALUNYA

Dia: fins al 16/11/2008 Dia: fins al 23/11/2008

A.Q.A. (Aigua amb gags) / 50’ Actuacions.- Quan un element bàsic i quotidià (l’aigua) entra en contacte amb l’element més incontrolable de tots (el pallasso), el resultat és absolutament imprevisible. En Marcel Gros és un pallasso que quan vol es transforma en faquir, en mag o en científic per demostrar que l’aigua i el riure són dues fonts de vida, més que necessàries, imprescindibles.

Calendari: diumenge 23 de novembre Hora: 12 h Lloc: Dipòsit Circular Activitat gratuïta Places limitades No cal reserva prèvia

Dia: fins al 01/11/2008

Concert M83 Concerts.

Lloc: Razzmatazz +info: http://www.salarazzmatazz.com salarazzmatazz@salarazzmatazz.com 933208200 o 932720910 Dia: fins al 11/12/2008

Cicle de concerts “Músiques de la Mediterrània” Concerts.

Lloc: Oratori de Sant Felip Neri Pl. Sant Felip Neri, 5 - Ciutat Vella Entrada Lliure +Info: 933173116

Setmana de la Ciència Ciència - Enguany, el Museu participa en els actes destinats a celebrar la Setmana de la Ciència a Catalunya (SC’08), amb dues activitats pensades per a què petits i grans aprenguin i es diverteixin plegats.

A tot vapor!

Pugeu al tren del Museu i descobrireu els secrets de l’aigua en estat gasós mitjançant una activitat lúdica i participativa a l’exposició permanent. Experiments, jocs i demostracions a tot vapor! El món va canviar de marxa amb l’arribada del vapor, ja fa més de dos-cents anys. Us proposem d’apropar-vos a la història del vapor amb un viatge només apte per a mol·lècules... L’aventura, que comença dalt d’un trenet de vapor, ens portarà en primer lloc a l’atmosfera. Després passarem per les calderes i els pistons de les màquines del Museu i acabarem descobrint com n’és d’important, encara avui, el vapor. A més, al llarg del recorregut coneixerem inventors grecs, maquinistes de vaixell i operaris tèxtils. Pugeu al tren?

Calendari: ds. 8 / dg. 9 // ds. 15 / dg.

16 de novembre Horari: a les 12 h i a les 12.30 h Lloc: Jardí del Museu i Exposició Permanent Edat recomanada: de 6 a 10 anys Activitat gratuïta Places limitades No cal reserva prèvia Dia: fins al 14/11/2008

Mostra de poesia visual “Cyberpoem 5.1”

Poesia .

Inauguració: 25 d’octubre a les 19 h.

De dilluns a divendres de 16:00 h a 21:00 h Lloc: Centre Cívic Torre Llobeta C. Santa Fe, 2 - Nou Barris Entrada gratuïta + info: 933585614

Carta d’una desconeguda El 1881 neix a Viena Stefan Zweig, un veritable activista cultural i un analista sublim dels estats d’ànim de l’home modern, tal com reflecteix als seus poemes, novel· les, assaigs, biografies i, fins i tot, obres teatrals, amb tant d’èxit que, a la primera meitat del segle XX, és l’escriptor viu més traduït del món.

Aquest autor polifacètic i políglota ha estat un testimoni de la història cultural contemporània d’Europa amb textos històrics com Moments estel·lars de la humanitat on es narren fragments de la vida de Goethe, Dostoievski i Haendel. També ha estat autor de reflexions filosòfiques com La lluita contra el diable sobre Nietzsche, Kleist i Hölderlin, i de traduccions de Baudelaire i Verlaine. I, significativament, el seu entorn més proper estava format pels homes més destacats del segle XX, amb qui va mantenir una llarga correspondència al llarg de tota la seva vida amb un total de més de 20.000 cartes privades, a més de les publicades per la seva primera esposa, Friederike von Winternitz.

Malauradament, com si es tractés d’una de les seves obres dramàtiques, la vida d’aquest gran autor també va acabar al Brasil el 1942, en un tràgic suïcidi conjunt amb la seva segona muller, angoixats davant les notícies dels triomfs nazis que arribaven des d’Europa. Tant és així que, abans de morir, va escriure la seva autobiografia, El món d’ahir (1944), on relata detalladament la crisi de la civilització occidental.

A Catalunya, més que per les seves obres teatrals (com Jeremies o Volpone), és probable que el coneguem per una adaptació dramàtica d’una de les seves novel· les, Carta d’una desconeguda. Una obra que relata en primera persona l’amor fidel i amagat d’una dona vers un escriptor que va conèixer de jove, i que és el pare del seu fill. La novel·la estructurada per un curt pròleg que ens explica com i quan rep la carta l’escriptor, segueix amb una llarga missiva on la desconeguda li explica la seva història, tot obrint el seu cor i desfogant-se, ja que sap que la llegirà un cop ella estigui morta.

Pocs anys després de la mort del seu autor, Carta d’una desconeguda va arribar a les grans pantalles cinematogràfiques de mans de Max Ophuls (1948). La versió teatral que es podia veure la temporada passada a Barcelona anava a càrrec de Fernando Bernués, i desgranava la història d’aquesta desconeguda en quatre dones en diferents moments de la seva vida. Qui encarnaven la desconeguda en les diferents edats eren Emma Vilarasau, Carlota Olcina, Ivana Miño i Marta Marco.

Oriol Junqueras

Helena Moliné