Descobrir, Experimentar i Crear by Ediciones Sandoval

Álvaro de Sandoval Guerra •

Sergio Martínez Martínez

Manual d’Educació Plàstica i Visual

Autors Álvaro de Sandoval Guerra Sergio Martínez Martínez Direcció editorial Álvaro de Sandoval Guerra Il·lustracions Sergio Martínez Martínez César Bustamante Casuso María de Sandoval Fernández

«Digues-m’ho i ho oblido; ensenya-m’ho i ho recordo; involucra-m’hi i ho aprenc» Benjamin Franklin (1706 -1790) Estadista i científic dels Estats Units.

«No conec cap fet més alentador que la inqüestionable capacitat de l’home per dignificar la seva vida per mitjà de l’esforç constant» Henri David Thoreau (1817-1862) Escriptor, filòsof americà i pioner de la teoria ecologista.

Cobertes i disseny gràfic César Bustamante Casuso Supervisió lingüística Marta Villegas Merino Impressió i enquadernació Gráficas Calima, s.a. Santander - Cantàbria

«No cal tenir molts llibres, sinó tenir-los bons» Luci Anneu Sèneca (2 a.C.- 65) Filòsof llatí.

DADES TÈCNIQUES D’AQUEST LLIBRE Paper utilitzat per als continguts teòrics: «Gardamatt», 135 gr/m2, mat dues cares, expressament fabricat per a aquesta obra. Paper destinat a les propostes operatives: «Especial Dibujo», 140 gr/m2, expressament fabricat per a aquesta obra.

© Álvaro de Sandoval Guerra, 2008 «DESCOBRIR, EXPERIMENTAR I CREAR» Dipòsit legal: SA–81–2008 ISBN: 978–84– 920616–7– 9 Reservats tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, gravada en sistema d’emmagatzematge o transmesa de cap manera ni per cap procediment, ja sigui electrònic, mecànic, reprogràfic, magnètic, o qualsevol altre, sense l’autorització prèvia i per escrit de l’editor. IMPRÈS A ESPANYA – PRINTED IN SPAIN PRIMERA EDICIÓ:

juny de 2008

Aquest llibre coresponent al Primer Cicle d’ Educació Secundària Obligatòria, àrea d’Educació Plàstica i Visual, forma part dels materials didàctics curriculars del Projecte Editorial d’Ediciones Sandoval, i ha estat degudament supervisat i autoritzat com a material didàctic ajustat al currículum oficialment vigent.

• Saber explicar què és l’espai, així com la seva funció expressiva en l’arqui tectura i en l’escultura. • Saber indicar els aspectes perceptius que suggereixen l’efecte de l’espai. • Saber explicar la influència del color i de la llum en la percepció de l’espai. • Comprendre i descriure els elements de la perspectiva cònica frontal i de la perspectiva cònica obliqua o angular. • Saber representar espais interiors mitjançant l’aplicació de perspectives cò niques frontals.

• Comprendre el concepte d’espai diferenciant entre l’espai natural, l’espai urbà i l’espai interior. • Valorar i diferenciar la lectura espacial en l’arquitectura, en l’escultura i en la pintura en les seves diverses maneres. • Representar amb formes planes sensacions espacials, utilitzant claus que resolen la il·lusió de profunditat en el dibuix i en la pintura. • Representar la sensació espacial en el pla, utilitzant com a recurs el co lor, l’esfumat –o perspectiva atmosfèrica– i la perspectiva cònica.

OBSERVAR I PERCEBRE L’ESPAI En la imatge visual l’espai funciona com una espècie de gran recipient o continent informe en el qual coexisteixen i es relacionen, entre si, els volums (els objectes, les cases, les muntanyes, etc.). Per aquest motiu definim el terme volum com la porció d’espai que ocupa un cos. Observant l’espai podem distingir-ne tres tipus: • L’espai NATURAL obert i lliure format per boscos, prats, muntanyes, mar, cel, etc. • L’espai URBÀ articulat mitjançant carrers i places, delimitat per edificacions. • L’espai INTERIOR de l’arquitectura, definit per les parets i els mobles que tanca. En l’espai les coses –els volums– tenen una posició relativa: sempre poden estar al davant o al darrere, de costat, a l’esquerra o a la dreta, prop o lluny, a dalt o a baix.

L’espai és un lloc amb límits variables, buit o ocupat d’objectes i dimensionable en tres direccions: altura, amplària i profunditat. En vertical, de dalt a baix, per comprovar l’altura; en horitzontal, d’esquerra a dreta, per verificar l’amplària, i en direcció transversal, del darrere al davant, per estimar la profunditat. Comprendre l’espai, saber moure-s’hi, és una exigència psicològica tan important i profunda que, de vegades, és inconscient, és a dir, intuïtiva i difícil d’explicar. La seva percepció és complexa: per captar-lo a fons no n’hi ha prou amb mirarlo, cal introduir-s’hi, “respirar-lo” i recórrer-lo en totes les direccions, observar-lo des de tots els punts de vista. Així mateix, la imatge espacial està condicionada per la llum i el color.

El mar, el camp i la ciutat de nit canvien d’aspecte, és més difícil orientar-s’hi perquè els volums i les distàncies desapareixen per deixar el lloc a les grans ombres creades per la llum de la lluna, o pels punts lluminosos de llum artificial en la foscor. També el color deforma considerablement l’espai: una estança amb les parets blanques es percep més gran que amb colors foscos.

En l’espai urbà l’efecte profunditat es produeix, generalment, per la superposició de les formes que el configuren i, especialment, si es reforça per l’empetitiment aparent de les cases, dels arbres, dels fanals o dels carrers.

En l’espai interior l’efecte profunditat ve donat per l’aparent disminució de les formes, cada vegada més llunyanes, i per la convergència visual de les línies paral·leles, de la qual cosa deriva el mètode de la representació en perspectiva cònica.

164

En l’espai natural l’efecte de profunditat ve donat pel degradat del color, quan, per un efecte atmosfèric, s’aclareix al lluny, cosa que crea plans successius cada vegada més grisencs. Unitat 11 - Observació i percepció de l’espai

CLAUS O PROCEDIMENTS QUE RESOLEN L’EFECTE DE PROFUNDITAT El món real és tridimensional. Però, com representar l’espai en un suport pla com el paper, el llenç o el cartró? El problema és etern: mentre que els cossos reals tenen volum, és a dir, tres dimensions (altura, amplària i profunditat), el paper sobre el qual treballem és bidimensional, només en té dos: alt i ample.

Al llarg de la història s’han cercat les claus o els procediments que resolguessin, cada vegada més eficaçment, aquesta important dificultat: aconseguir que un dibuix realitzat en una superfície plana produeixi en l’observador una impressió de realitat el més semblant possible a la que provoquen els objectes tridimensionals.

Es poden seguir diversos camins per resoldre la profunditat i donar sensació de volum a les nostres representacions sobre el paper. Els grans artistes solen combinar aquests camins o claus assolint representacions sorprenentment tridimensionals. Destaquem, per separat, les més significatives per dur a la pràctica.

Superposició o encavalcament. Quan la representació d’una forma queda interrompuda per topar-se amb el contorn d’una altra, es crea la il·lusió que està tapada per la del davant, amb la qual cosa es produeix la il·lusió o l’efecte de profunditat en l’espectador.

L’enquadrament i la textura. La relació entre l’objecte i el suport informa sobre la disposició espacial. Si el motiu sembla sortir de l’escena, es percep com una cosa propera. A més, com més a prop està la superfície d’un objecte, millor en percebem la textura i més detalls hi podrem distingir.

La diferència de grandàries. Els objectes que ocupen una posició petita del camp visual es perceben com més allunyats que aquells que ocupen una posició més gran. A més, els objectes es po den separar en línia recta, horitzontal o vertical, amb la finalitat de crear un efecte d’espai entre ells.

La perspectiva aèria o atmosfèrica. Els objectes llunyans es veuen més difuminats i blavencs que els més pròxims, perquè hem de veure’ls a través de més aire i partícules en suspensió. Per crear l’efecte de perspectiva en un paisatge, pots utilitzar aquest recurs combinat amb el de la textura.

L’altura relativa o posició en el quadre. Quan els objectes es projecten per sota de la línia de l’horitzó, les projeccions més altes en el camp visual, –és a dir, aquelles que es troben sobre o per sobre de la línia de l’horitzó–, semblen més llunyanes.

La perspectiva cònica o lineal. Es tracta d’un mètode de representació de l’espai tridimensional sobre el paper (bidimensional). Com a clau que resol la profunditat, es refereix al fet que les línies paral·leles (com les de les vies d’un tren) convergeixen en perdre’s en la distància. Bloc IV - Espai i volum

165

LECTURA VISUAL DE L’ESPAI L’espai –com hem indicat anteriorment– és un lloc amb límits variables, dimensionable en tres direccions (altitud, amplària i profunditat) i buit o ocupat per cossos. De fet, hem parlat d’una zona o plaça espaiosa, d’un moble que ocupa massa espai, de la falta d’espai per moure’ns amb comoditat o fins i tot de l’espai infinit de l’univers. Comprendre l’espai, saber-s’hi moure, és una necessitat tan important i profunda que resulta instintiva i complexa d’explicar. Gaudim dels colors presents al nostre voltant, sabem distingir, sense gaires dificultats, les intencions d’un anunci publicitari, però, no obstant això, ens resulta difícil organitzar i representar l’espai, que també és essencial per a la nostra vida. Per percebre i captar a fons l’espai no n’hi ha prou de contemplar-lo, cal que ens hi introduïm i el recorrem en totes les direccions, que el mirem des de tots els punts de vista, que sentim que ens envolta.

166

Quan visitem una escultura o una obra arquitectònica, el lloc o medi en el qual se situa és l’espai real en què ens trobem; no obstant això, quan contemplem un dibuix o una pintura que mostra l’espai, ens trobem davant un espai representat, assolit mitjançant alguna de les claus o els procediments que resolen la profunditat, és a dir, la sensació d’espai sobre una superfície bidimensional.

Monestir d’El Escorial (1563-1584). San Lorenzo de El Escorial, Madrid. Per llegir visualment l’espai exterior i interior d’una arquitectura cal recórrer-la. Només penetrant en l’interior de la seva arquitectura podem valorar-ne tot el significat, tant utilitari com estètic. 1. Vista panoràmica del Monestir i el seu entorn. 2. La torre del Prior vista des de les estances reials. 3. Vista del Pati dels Reis amb l’església al fons.

3.1 En l’arquitectura En l’arquitectura l’espai és la part essencial de l’edificació. Els edificis es projecten per ser recorreguts i vistos en el seu interior. L’espai interior i l’espai exterior són conseqüència dels volums construïts. Aquests dos tipus d’espais configuren el que anomenem arquitectura: l’art de projectar i construir edificis i monuments. El valor expressiu de l’espai arquitectònic varia segons la configuració i distribució entre espais oberts i espais tancats.

3.2 En l’escultura En l’escultura, l’espai és el buit que s’insinua entre les parts plenes (matèria) i les buides (aèries). Per comprendre i llegir correctament aquesta contínua relació entre volums convexos i còncaus, cal observar la tridimensionalitat de l’escultura des de diversos punts de vista moventnos al voltant d’ella. Unitat 11 - Observació i percepció de l’espai

Auguste RODIN (1840-1917). El pensador, 1880. Bronze. 0,719 x 0,451 x 0,562 m. París. L’escultura representa la lluita interna de Dant davant de les portes de l’infern. Les tres imatges mostren com varia la forma en canviar la posició de l’observador, com els volums de la figura (cap, braços, tòrax, cames) s’articulen en l’espai i com l’espai entra en les seves formes volumètriques. Les línies virtuals (en vermell) miren d’explicar la integració de la matèria en l’espai.

3.3 En la pintura En la pintura es pot representar l’espai mitjançant la perspectiva o amb la tècnica del clarobscur amb els seus efectes de llum i ombra sobre els objectes. Així mateix, es pot usar únicament el color, fent servir els matisos tonals o les combinacions vibrants i de contrast de tons freds-càlids. Al llarg de la història de l’art, l’espai en la pintura s’ha representat de maneres molt diverses: • Realista: és la forma més tradicional i es basa en l’ocupació de la perspectiva cònica, la superposició dels diferents elements i l’ús de la perspectiva atmosfèrica, difuminant els tons a mesura que s’allunyen de l’espectador. • Simbòlic: com s’esdevé en les pintures egípcies o medievals, molt simplificades i sense tenir en compte les regles de la perspectiva. • Psicològic: com en la pintura abstracta, utilitzant efectes de llum i color per crear sensacions de profunditat. • Dinàmic: com en la pintura cubista i futurista, superposant diverses imatges del mateix tema observat des de diversos punts de vista.

Diego VELÁZQUEZ (1599 -1660). La rendició de Breda, 1635. Espai realista: en aquest quadre universal la sensació espacial està tan reeixida que s’ha arribat a dir que Velázquez “va pintar l’aire”. La superposició de figures i el difuminat del fons són els elements que donen lloc a una imatge tan increïblement “real”.

Frank STELLA. Variació Sinjerli I, 1968. Espai psicològic: en l’art abstracte la sensació espacial s’aconsegueix mitjançant la combinació i superposició de formes i colors, com en aquesta atrevida composició que trenca, a més, amb el format tradicional de quadre.

Jaïs NIELSEN (1885-1961). Sortida!, 1918. Espai dinàmic: els futuristes utilitzen diferents plans i punts de vista per assolir una sensació de profunditat irreal però sensible.

167

Beat de la Seu d’Urgell, segle X. Espai simbòlic: en els còdexs medievals la sensació espacial pràcticament desapareix, ja que el que es busca no és la representació “real”, sinó la “simbòlica”. Bloc IV - Espai i volum

LA PERSPECTIVA CÒNICA La perspectiva cònica, també anomenada perspectiva lineal, és un sistema de representació que intenta descriure els objectes de manera similar a com els veiem, tenint en compte els canvis aparents de forma i grandària en la distància. De tota manera, la imatge perspectiva no pot ser mai idèntica a l’òptica, ja que no pot expressar la mateixa percepció de relleu que ens donen els nostres ulls, però sí que ens acosta a la il·lusió real de l’espai.

4.1 Perspectiva cònica frontal Es tracta del tipus més senzill de perspectiva cònica. En ell, totes les línies de profunditat convergeixen visualment en un únic punt, anomenat punt de fuga, mentre que les línies frontals horitzontals romanen horitzontals i les línies verticals queden també verticals. Els elements fonamentals de la representació perspectiva cònica frontal són: • La línia de l’horitzó (LH) situada sempre a l’al tura dels ulls de l’observador; es veu molt bé en el

mar com a línia divisòria entre l’aigua i el cel; en una altra part se’n necessita una d’imaginària. • El punt de vista (V). Representa la situació teòrica de l’observador; aquest punt no és visible en el dibuix, però determina l’enquadrament de l’escena que contemplem. • El punt de fuga (P) al qual es dirigeixen totes les línies de profunditat, és a dir, el punt on concorren totes les rectes perpendiculars al pla frontal, i que es localitza en la LH.

El terme perspectiva implica agudesa i penetració en l’observació, visió en profunditat. La perspectiva cònica va ser inventada en el Quattrocento i va revolucionar la pintura. És una tècnica de representació que permet desenvolupar, en la superfície plana (bidimensional) d’un full de paper, l’efecte de profunditat en l’espai.

168

Resulta molt significatiu evocar l’impacte que entre els ciutadans de la Itàlia de principis del se gle XV van provocar els primers quadres que Paolo Ucello, Andrea Mantegna o Piero de la Francesca van realitzar com a virtuosos de la perspectiva cònica. Diuen que la commoció va ser tan gran en contemplar aquelles superfícies planes, que més d’un espectador va pensar que allò era fruit d’efectes esotèrics i màgics. Amb el temps els mecanismes perceptuals de l’ésser humà s’han acostumat ja a llegir i interpretar els traçats perspectius entenent-los com el que són: un conjunt de regles i mètodes que permeten interpretar la realitat amb una gran fidelitat en alterar les dimensions i la configuració dels objectes en funció de la distància o l’allunyament i, en general, de la posició que adoptin respecte al punt de vista de l’observador. Saber mirar l’espai constitueix la primera i indispensable premissa per a la seva representació: els arbres d’un passeig empetiteixen a mesura que s’allunyen de la mirada; cases i objectes són diferents segons el punt de vista des del qual s’observin. Aquest fenomen que fa semblar grans les coses properes a nosaltres i petites aquelles llunyanes pot ser reproduït gràficament si es coneixen els principis elementals de la perspectiva cònica. Sense aprofundir en les regles geomètriques sobre les quals es basa, tractarem la perspectiva en les seves aplicacions intuïtives. Unitat 11 - Observació i percepció de l’espai

Dibuix, en perspectiva cònica frontal, de l’interior d’una de les sales d’una galeria d’art modern.

PASSOS EN EL TRAÇAT D’UNA CAIXA DE PERSPECTIVA FRONTAL

Per construir un espai interior mitjançant una caixa de perspectiva frontal, del tipus que repre sent a la il·lustració superior, cal: - Traçar la línia de l’horitzó (LH), situada a l’altura dels ulls de l’observador, sobre la meitat de l’altura del full. - Dibuixa un rectangle amb els costats majors paral·lels a la LH. Es veurà com una paret frontal situada al fons. Com més alt se situï el rectangle respecte a la LH, més protagonisme adquireix el terra i

millor podrà dibuixar-se; per contra, si el rectangle se situa més baix, és el sostre el que adquireix més protagonisme. - Fixar la posició del punt de fuga (P) que està sempre en la LH i davant dels ulls de l’observador. En el cas de la fotografia superior, el dibui xant ha situat l’observador da vant dels nenúfars de Monet del fons i lleugerament desviat cap a la dreta. - Dibuixar els traços horitzontals de les parets laterals,

que estan inclinats i convergei xen en el punt de fuga (P). - Observa com les pintures de les parets i les rajoles de terra es dibuixen més petites a mesura que s’allunyen de l’observador. Les altures dels objectes que estan a la mateixa distància de l’observador es veuen iguals. - El rectangle frontal, situat al fons, haurà de dibuixar-se més gran si l’habitació és poc profunda i més petit si l’estança és més profunda.

1 LH

2 LH

Vista d’un espai interior obert. Els elements que s’usen en la perspectiva estan sempre presents també en la realitat, com ho demostra la vista de la fotografia i l’esquema gràfic que s’acompanya. Si prolonguem les rectes perpendiculars al pla del fons, aparentment convergents, podem determinar el punt de fuga P situat davant de l’observador. Lògicament, la línia de l’horitzó (LH) passa per aquest punt de fuga.

3 LH

4 LH

Piero DELLA FRANCESCA. Ciutat ideal, 1485. El quadre és una rigorosa aplicació de la perspectiva cònica.

5 LH

L’espai hi està perfectament representat: les línies de profunditat dels edificis laterals convergeixen en el punt de fuga P que coincideix amb el centre de la porta principal de l’estructura arquitectònica central.

Bloc IV - Espai i volum

169

4.2 Perspectiva cònica obliqua Si ens situem davant d’una cantonada a l’interior d’una habitació, l’observem com un segment vertical i, per tant, perpendicular a la virtual línia de l’horitzó (LH) situada a l’altura dels nostres ulls, segons es dibuixa en l’esquema de la figura situa da a la dreta.

Les arestes comunes de les parets laterals amb el terra i el sostre, que en l’espai real són rectes horitzontals, s’observen inclinades: les de la dreta (a i b) convergeixen cap a l’esquerra en el punt de fuga F1 de la LH, i les de l’esquerra (c i d) ho fan cap a la dreta en un altre punt F2 també situat en la línia de l’horitzó.

A dalt a l’esquerra, esquema d’un espai interior sota una perspectiva cònica obliqua (amb dos punts de fuga F1 i F2 ), amb l’observador situat davant d’una cantonada. A la dreta, fotografia d’un espai arquitectònic anàleg.

Així mateix un paral·lelepípede, o una forma cúbica, observada des de l’espai exterior i en visió angular, mostra totes les seves cares deformades. En definitiva, per representar la visió obliqua o angular cal aplicar el mètode de la perspectiva cònica obliqua. Els elements fonamentals d’aquest tipus de perspectiva són: • La línia de l’horitzó ( LH ).

170

• El punt de vista ( V ), que determina l’enquadrament de l’escena.

• Els punts de fuga F1 i F2 , on convergeixen les línies de profunditat de la perspectiva. Sabent que la LH està sempre a l’altura de l’ull de l’observador, tant en la perspectiva frontal com en l’obliqua, hem de recordar que: - quan la LH la situem a poca altura (visió dels objectes de baix cap amunt), les línies que marquen la profunditat baixen; - quan la LH se situa a gran altura (visió dels objectes de dalt cap avall), les línies de profunditat pugen; - quan la LH se situa en una posició intermèdia (visió frontal dels objectes), les línies de profunditat superiors baixen i les inferiors pugen.

Perspectiva cònica obliqua d’un espai exterior amb formes prismàtiques a diferent altura respecte al punt de vista triat.

Norman FOSTER. Commerzbank, 1997. Frankfurt. La fotografia presenta una visió en perspectiva obliqua d’aquest modern i atractiu edifici d’oficines.

VOCABULARI

• Espai

Extensió o lloc limitat de diverses maneres (espai natural, urbà o interior), dimensionable en tres direccions (altitud, amplària i profunditat) i buit o ocupat per cossos.

- en arquitectura, l’interior d’un edifici, definit pels seus elements constructius: murs, envans, pilars, coberta, etc.

- en escultura, l’espai físic relacionat amb els volums de les obres, circumdant a aquesta, que pot adoptar un paper actiu.

- en pintura, il·lusió de profunditat obtinguda sobre una superfície plana mitjançant alguna clau entre les figures o formes: canvi de grandària, superposició, contrast de color, etc.

Unitat 11 - Observació i percepció de l’espai

UNITAT

Observació i percepció de l’espai

ANÀLISI DE LES CLAUS QUE RESOLEN LA PROFUNDITAT Observa les imatges inferiors. En totes es resol la il·lusió de l’espai i l’efecte de profunditat en la superfície bidimensional del pla de la làmina. Superposa un full de paper transparent sobre cada il·lustració i, amb llapis, bolígraf o retolador, traça els contorns dels elements que

identifiquen i suggereixen la il·lusió de profunditat, com s’ha exposat a l’epígraf 2 de la teoria.

Nom:

Redibuixa o enganxa, en els espais de la part inferior, els esquemes traçats. Així mateix, identifica les claus o els procediments que originen el volum en l’espai, tot indicant-les al peu de cada il·lustració.

Núm:

3 Curs:

Data:

ESPAI NATURAL

ESPAI URBÀ

ESPAI INTERIOR

CLAUS QUE RESOLEN LA PROFUNDITAT:

La perspectiva aèria o atmosfèrica que pro-

L’encavalcament dels diferents elements

La perspectiva cònica frontal, on totes les

voca que les muntanyes del fons es vegin

i l’empetitiment aparent dels elements

rectes perpendiculars al pla del fons conver-

difuminades, davant de la intensitat de

urbans més llunyans, així com de les per-

geixen en un punt, cosa que origina la disminu-

color que mostren les roques del primer pla.

sones.

ció progressiva de la grandària dels objectes.

2 1

VERIFICACIÓ Quins tipus d’espai hi pots observar? 1. Quins tipusfonamentals fonamentals d’espai hi pots observar?

2. Observant L’espai és només profunditat o té també altres dimensions? l’espai que ens circumda, hi distingim, bàsicament, tres tipus: el natural, l’urbà i l’interior. - L’espaipot natural, obert des i lliure. Éssol l’espai i acarona lesquadre? muntanyes, les valls, i el que fon el mar amb observar-se d’un puntque de envolta vista, com si fos un 3. L’espai l’atmosfera del cel en la línia que forma l’horitzó. - L’espai urbà, articulat mitjançant carrers i places i delimitat per les edificacions. - L’espai interior, definit per la superfície de l’objecte que el circumda i els elements i estris que conté.

2. L’espai és només profunditat o té també altres dimensions? L’espai és el continent que embolcalla formes tridimensionals, i aquestes presenten extensió en amplària ( X ), profunditat ( Y ) i altura ( Z ) i tenen, com a conseqüència d’això, volum, com s’aprecia a la fotografia. Els volums ocupen una porció de l’espai i, per tant, aquest no sols té profunditat, sinó també extensions en amplària i altura.

3. L’espai pot observar-se des d’un sol punt de vista, com si fos un quadre? Les formes planes s’integren sobre una superfície, amb la qual cosa s’origina una sola relació figura-fons, perceptible en una sola visualització. Les formes tridimensionals, en canvi, es desenvolupen lliures en l’espai, i donen lloc a un sistema de relacions múltiples entre la figura i l’espai que l’embolcalla, impossible de ser captades i expressades en la seva totalitat des d’un únic punt de vista. Efectivament, els cossos per ser percebuts en la seva totalitat obliguen l’espectador a fer un recorregut o desplaçament visual i tàctil al voltant d’ells. La contemplació i realització de les formes tridimensionals exigeixen i generen un major dinamisme que el que requereixen els plans, la relació dels quals amb el suport és fonamentalment estàtica.

172

La percepció de l’espai és complexa. Per captar-lo a fons no n’hi ha prou amb mirar-lo, cal introduir-nos-hi i recórrer-lo en totes direccions, mirar-lo des de tots els punts de vista.

UNITAT

Observació i percepció de l’espai

L’EFECTE PROFUNDITAT MITJANÇANT L’ESFUMAT Recorda que en la percepció de l’espai, l’efecte profunditat ve donat per diverses claus, com són: l’encavalcament visual de les formes, el seu empetitiment aparent a mesura que s’allunyen de l’observador, la perspectiva cònica, la posició relativa en el quadre, etc. Però hi ha un altre element que té una gran rellevància a l’hora d’assolir efectes espacials versemblants: el color. Per crear profunditat, el color pot emprar-se de dues maneres: combinant

tons càlids i freds (ja que els primers tendeixen a acostar-se a l’espectador i els segons a allunyar-se’n); i combinant gamma alta i baixa. Aquest segon mètode s’utilitza en la creació de la perspectiva aèria o atmosfèrica, ja que, quan observem un paisatge, els elements més llunyans es veuen més clars i difuminats que els més propers. Aquest efecte espacial és usat tot sovint pels artistes en els seus paisatges.

Nom: Núm:

Curs:

Data:

MATERIALS: utilitza materials convencionals (retoladors, llapis de colors, ceres) o bé empra la tècnica del collage amb papers de colors plans.

Et proposem que, mitjançant l’esfumat o degradat d’un únic to o color, miris d’aconseguir l’efecte de profunditat basant-te en la imatge que t’oferim a la dreta o una altra de la teva creació. Para esment als exemples inferiors per apreciar com els tons suaus en el fons de l’escena reforcen la sensació de profunditat.

La Vall del Silenci, al Bierzo lleonès, deu el seu nom a haver estat en temps antics lloc de retir dels anacoretes.

Efecte o il·lusió de profunditat. En la il·lustració superior la il·lusió s’obté mitjançant l’enfrontament de colors càlids (terrosos) i blaus freds i intensos que es van empal·lidint cap a les parts superiors. En la inferior, l’efecte de profunditat s’aconsegueix mitjançant l’ús de tons foscs sobre fons clar.

Tècnica: collage

3 2 1

VERIFICACIÓ l’espai sobre un paper? 1. Es pot pot representar representar l’espai sobre un paper?

2. L’espai Quina tècnica permet representar l’espai dei profunditat) la manera més realista? té tres dimensions (altura, amplària mentre que el paper en té únicament dues: altura i amplària. Per tant, per aconseguir la sensació d’espai sobre un paper cal fer servir una sèrie de claus que generin en la nostra percepció la il·lusió que el que estem veient sobre el pla té profunditat. Al llarg de la història de l’art han estat molts els procediments

Quina diferència hi ha entre l’anomenada perspectiva cònica o lineal i la perspectiva atmosfèrica o aèria? 3. utilitzats per assolir aquesta sensació d’espai i profunditat en les obres realitzades sobre el paper, el llenç o la paret; les més utilitzades són: variació de grandàries, enquadrament i textura, altura o posició relativa en el pla del quadre, encavalcament entre les formes, perspectiva aèria o atmosfèrica i, fonamentalment, la perspectiva cònica o lineal.

2. Quina tècnica permet representar l’espai de la manera més realista? Normalment, quan es vol assolir la sensació d’espai sobre el paper s’empren diverses claus de manera conjunta, per accentuar la il·lusió espacial en l’espectador. Però, en línies generals, pot dir-se que la perspectiva cònica o lineal és el mètode més eficaç per assolir la sensació de profunditat sobre el pla. Aquest mètode es basa en la convergència en un punt de fuga de les línies perpendiculars al pla del quadre, a més de l’empetitiment aparent de les formes a mesura que s’allunyen de l’especta dor. Quan a la perspectiva lineal se li uneixen, a més, altres claus, la il·lusió d’espai en l’espectador pot ser molt notable, i s’arriba a donar el cas, en algunes obres excepcionals, de confondre el quadre amb la realitat.

3. Quina diferència hi ha entre l’anomenada perspectiva cònica o lineal i la perspectiva atmosfèrica o aèria? Com acabem d’indicar, la perspectiva cònica o lineal es basa en la convergència de les línies perpendiculars al pla del quadre en un punt de fuga comú, a més de l’empetitiment relatiu de les figures a mesura que s’allunyen de l’espectador. En canvi, la perspectiva atmosfèrica o aèria es fonamenta en l’aclariment i difuminat dels elements més llunyans enfront de la definició i el contrast de les figures situades en primer pla. En l’espai real, l’aire, en contenir par tícules en suspensió i vapor d’aigua, crea una pel·lícula boirosa que ens fa veure els objectes llunyans més suaus i clars que els propers. Per això, l’ús d’aquesta clau de profunditat en els quadres genera en l’espectador la sensació de contemplar un espai real.

174

PERSPECTIVA AÈRIA O ATMOSFÈRICA Francisco de GOYA. La verema, 1787.

PERSPECTIVA CÒNICA O LINEAL Vincent VAN GOGH. Habitació de Van Gogh a Arles, 1888.

UNITAT

Observació i percepció de l’espai

LA IL·LUSIÓ DE PROFUNDITAT PER SUPERPOSICIÓ DE FORMES Si disposem d’una sèrie d’objectes de manera que tots apareguin complets i amb les seves formes perfectament definides, però sense que cap n’oculti parcialment un altre, és molt difícil establir un criteri de proximitat o llunyania.

obtenir efectes espacials més o menys accentuats.

2. Fes una altra composició emprant únicament un to amb

1. Agafa un full transparent i redibuixa sis de les formes infe-

una saturació diferent: més saturat i viu en els atuells situats al davant i successivament més tènue o grisenc cap al fons del pla.

riors que t’agradin més. Disposa-les de manera que s’encavalquin, de manera anàloga a com es mostra a la il·lustració de la dreta. Acoloreix cada forma de manera diferent, per

NOTA.- Ambdues propostes també es poden portar a terme a manera de collage: retallant papers de colors amb les formes dels objectes i superposant-les.

Nom:

3 Núm:

Curs:

Data:

MATERIALS: llapis de grafit, llapis de colors i/o collage (cartolines o papers de colors).

La pràctica de la superposició de plans és tan útil com eficaç. Si disposem els objectes de manera que s’ocultin els uns als altres parcialment, n’estarem descrivint la proximitat o la llunyania. En aquest cas, la interpretació s’ha accentuat mitjançant la línia, emprant diferents gruixos en el traçat.

40 2 1

VERIFICACIÓ 1. És possible possible utilitzar utilitzaralhora, alhora, enen una una mateixa mateixa representació, representació, diverses diverses clausclaus o procediments o procediments per resoldre la profunditat en un suport pla? per resoldre la profunditat en un suport pla?

2. Com pot ser usat el color per representar l'espai?

Des que l’ésser humà va començar a dibuixar i pintar, es va plantejar el problema de la representació del relleu i la profunditat. Mentre que la realitat circumdant a l’artista té tres dimensions ben definides, el paper sobre el qual ha de plasmar les imatges que veu només té dues dimensions. Per aquesta raó, el dibuixant ha de servir-se d’un instrument eficaç per combatre la dificultat que li planteja la seva superfície de treball. Al llarg de la història de l’art, aquesta qüestió ha suscitat un interès prioritari entre els artistes de tots els temps, que han treballat per aconseguir que les seves obres semblessin reals. Amb la finalitat de resoldre parcialment aquesta tercera dimensió a partir d’una superfície plana, hi ha diversos indicadors o procediments que resulten molt útils quan s’apliquen correctament. Entre ells, en destaquem: 1. 2. 3. 4. 5. 6.

La superposició de plans o encavalcament d’un objecte per un altre. La grandària relativa de les imatges. L’enquadrament i la textura. La perspectiva aèria o atmosfèrica. L’altura relativa o posició en el quadre. La perspectiva cònica o lineal.

El conjunt de tots aquests indicadors, en major o menor grau, segons les circumstàncies, dóna al cervell les dades necessàries per crear la sensació d’espai i relleu.

2. Com pot ser usat el color per representar l’espai?

176

El simbolisme dels colors accentua la sensació de volum i espai. De tothom és conegut que els colors càlids (vermells, taronges i grocs) situats sobre un mateix pla i ocupant la mateixa superfície que els colors freds (verds, blaus i violetes) semblen més propers. Per això, es pot dir que els tons freds donen la sensació d’allunyar-se i els càlids la d’aproximar-se a l’espectador.

Edouard MANET. Les orenetes, 1873. Els grans mestres, com Manet, són capaços de crear una il·lusió d'espai molt versemblant en les seves obres, convidant-nos a penetrar-hi. En aquest cas, es tracta d'un quadre que mostra un espai obert. La diferència de grandària entre les figures humanes del primer pla i les construccions del fons ajuden a percebre la sensació de profunditat. Igualment, la claredat del cel enfront del to més encès de la terra col·labora en la creació de l'efecte espacial.

UNITAT

Observació i percepció de l’espai

CREACIÓ D’ESPAI AMB VARIACIÓ DE GRANDÀRIES I CONTRAST En aquesta làmina et proposem que realitzis una composició paisatgística emprant dues de les claus que resolen la profunditat: - la diferència de grandàries entre els objectes més propers i els més llunyans; - la perspectiva atmosfèrica o el contrast entre els objectes propers (més saturats i definits) i els allunyats (més suaus i difuminats). Per reforçar la composició pots emprar qualsevol altra clau, com la textura o l’enquadrament, la posició relativa, la perspectiva cònica, etc.

Nom:

3 Núm:

Curs:

Data:

2 1

Per potenciar l’efecte de profunditat d’aquest dibuix, l’autor ha pintat els globus aerostàtics més difuminats i de menor grandària a mesura que s’allunyen de l’observador.

VERIFICACIÓ 1. Coneixes Coneixes elelnom nom d’algun d’algun artista artista que que hagi destacat hagi destacat per la seva per habilitat la seva ohabilitat traça en ola creació de la il·lusió espacial? traça en la creació de la il·lusió espacial?

2. Creus que en la pintura actual continua tenint importància la representació fidel de la sensació espacial? Són molts els autors que han aconseguit crear en les seves composicions una il·lusió d’espai molt vívida, gairebé real. Durant el Renaixement, van destacar a Itàlia autors com Piero della Francesca o Paolo Ucello, que van ser els primers a utilitzar la perspectiva cònica. En el Barroc, un dels creadors que va saber reproduir millor la sensació espacial va ser Diego Velázquez, del qual es va arribar a dir que era capaç de pintar l’aire, per la seva gran traça en l’ús de la perspectiva aèria o atmosfèrica. En la pintura impressionista podem destacar Claude Monet, el qual, amb unes poques pinzellades i el seu excel·lent domini de la llum, sembla convidar-nos a penetrar en els seus quadres.

2. Creus que en la pintura actual continua tenint importància la representació fidel de la sensació espacial?

En la pintura contemporània hi ha molts artistes preocupats per reproduir en les seves obres la il·lusió espacial, per bé que en molts altres casos aquest interès queda relegat enfront d’altres consideracions expressives o estètiques. Alguns autors fins i tot desfiguren totalment la il·lusió espacial o de profunditat per provocar en l’espectador sensacions o sentiments diversos: atracció, rebuig, reflexió, etc. No obstant això, també cal tenir en compte que les noves tecnologies posen al nostre abast possibilitats il·limitades per a la creació d’espais virtuals, que troben la seva aplicació en jocs d’ordinador, creació de projectes d’arquitectura, decoració, realitat virtual, etc. I evidentment, els artistes no són aliens a aquestes novetats i les incorporen cada vegada més en les seves obres.

Piero DELLA FRANCESCA. La flagel·lació, 1455. Oli sobre mur.

178

EA Sports. FIFA Football 2008, 2007. Creació d’espais virtuals interactius mitjançant l’ús de les noves tecnologies.

Infografia arquitectònica d’un hotel de luxe.

UNITAT

Observació i percepció de l’espai

PERSPECTIVA CÒNICA FRONTAL D’UN ESPAI INTERIOR La perspectiva cònica frontal permet fer composicions dotades d’una gran sensació de profunditat i espai d’una manera ràpida i senzilla. Els passos que cal seguir per realitzar la perspectiva s’han explicat amb detall en la teoria.

En aquesta làmina et proposem que dibuixis la teva classe en perspectiva cònica frontal. Per a això, t’hem delimitat l’espai de treball i hem assenyalat la línia de l’horitzó, és a dir, la línia horitzontal que marca l'altura del punt de vista del dibuixant, en aquest cas tu mateix. Sobre aquesta línia de l'horitzó has de marcar el punt de fuga principal P (depenent de la teva posició més o menys desplaçada cap a la dreta o l’esquerra) i la paret frontal. A partir d’aquí, has de col·locar els diversos elements que hi ha a l’aula.

+4 1 5

Nom:

3 Núm:

Curs:

Data:

2 1

(pissarra, taules, cadires, finestres, porta...) seguint el que hem exposat en la teoria i parant esment també en la fotografia adjunta, sobre la qual s’ha traçat l’esquema bàsic de les línies de profunditat que regeix la perspectiva. Amb aquest mètode aprendràs a realitzar composicions dotades de gran profunditat i realisme, ajudant-te del color i la decoració compositiva.