Hipàtia d'Alexandria 4t. Mostra. Llatí by Editorial Barcanova

LL ATÍ

ANNA TORRENT FINA VILANOVA

Programa

Hipàtia d’Alexandria

ESO

UNITAT

LLENGUA LLATINA » 1 . De l’indoeuropeu al llatí DEL MÓN CLÀSSIC A LACTUALITAT » 2. Roma, mestressa de mig món PARLEM EN LLATÍ » 3. Mots catalans de procedència llatina DE PART DELS DÉUS » 4. Amors i amorets

Vista panoràmica del Colosseu i de l’arc de Constantí, a Roma.

Vista panoràmica de l’antic fòrum de Roma.

LLENGUA LLATINA « UNITAT 1

» LLENGUA LLATINA 1. De l’indoeuropeu al llatí VOC AB U L AR I Família lingüística. Conjunt de llengües que tenen un origen comú i unes semblances evidents. Cada família es divideix en subfamílies, de manera que podem establir l’arbre genealògic de les llengües.

Algunes famílies lingüístiques –F amília indoeuropea (grec, anglès, rus…) – Família altaica (mongol, manxú…) – Família caucàsica (georgià, txetxè, ubikh…) – Família afroasiàtica (àrab, hebreu, somali…) – Etc.

S AB I ES Q U E… ? Hi ha algunes llengües aïllades que no formen part de cap de les famílies lingüístiques conegudes. Una d’aquestes llengües és l’èuscar o basc, una de les llengües més antigues d’Europa, i fins i tot del món, que no té relació amb cap altra.

T’has preguntat mai quantes llengües es parlen al món? D’on ve la teva llengua? Quines van ser les primeres llengües? Totes aquestes preguntes tenen resposta, encara que sovint sigui una resposta incerta, atesa la poca informació de què disposen els historiadors de la llengua. Actualment es parlen més de 5.000 llengües al món, algunes amb molts parlants, altres en canvi amb pocs. Moltes d’aquestes llengües no són totalment independents i diferents d’altres, sinó que hi tenen semblances. Aquestes similituds fan que la majoria de les llengües puguin agrupar-se en famílies lingüístiques. Com pots veure en el quadre del marge, al món hi ha diverses famílies lingüístiques, però ara ens centrarem en la família indoeuropea.

1.1. Les llengües indoeuropees A partir del segle xviii alguns lingüistes van adonar-se que existien diverses coincidències entre algunes llengües de l’Índia, com el sànscrit, i algunes llengües europees. Van comprovar, també, aquestes semblances amb diverses llengües perses, com l’avèstic. A partir de la comparació d’aquestes llengües van determinar que un bon nombre de les llengües d’Europa i algunes llengües d’Àsia formaven part d’una mateixa família lingüística. Vegem-ne un exemple comparant aquests dos mots: Mare

Pare

Sànscrit

matar

pita

Llatí

mater

pater

Grec

meter

pater

Gòtic

muoter

fadar

Al segle xix, el lingüista Franz Bopp va publicar la seva teoria d’una família lingüística indoeuropea, que tenia una llengua originària comuna: l’indoeuropeu. Com que no se n’han trobat testimonis escrits, es tracta d’una llengua hipotètica que els estudiosos han aconseguit formular a partir de l’estudi de les característiques de totes les llengües indoeuropees. L’indoeuropeu es parlava cap al tercer mil·lenni abans de Crist al centre d’Europa i a les estepes de Sibèria. Aquesta llengua era parlada per una sola comunitat: la dels pobles indoeuropeus que vivien en aquests territoris.

UNITAT 1 » llengua llatina Tenim pocs coneixements sobre aquests pobles indoeuropeus. Al llarg del temps aquests pobles van emigrar cap a altres zones, fet que es coneix amb el nom de diàspora. Aquesta diàspora va comportar-ne el desmembrament en diversos grups que es van dirigir a zones diferents i ben allunyades. Així, alguns van anar cap a l’Índia, l’Àsia Menor, Grècia, Itàlia, el nord d’Europa, etc.

VO CAB ULARI Diàspora. Dispersió d’un grup ètnic fora del seu lloc originari.

Podem afirmar que cap a l’any 1000 aC els pobles indoeuropeus ja s’havien disgregat totalment. Aquesta diàspora va comportar que l’indoeuropeu es dividís, també, en diferents branques, les llengües indoeuropees. Aquesta família de llengües indoeuropees ha anat evolucionant al llarg del temps fins a conformar un gran nombre de les llengües actuals: LLENGÜES INDOEUROPEES Llengües indoiràniques Llengües índies bengalí hindi urdú romaní (parlars gitanos)

Llengua Llengües Llengua grega germàniques albanesa

Llengües iràniques

afganès kurd persa tadjik

grec

alemany anglès danès feroès islandès neerlandès noruec suec

albanès

Llengües eslaves bielorús búlgar eslovac eslovè macedoni polonès rus serbocroat txec ucraïnès

Llengües Llengües Llengua bàltiques celtes armènia

Llengües itàliques (llatí)

bretó escocès gal·lès irlandès

castellà català francès gallec italià occità portuguès romanès retoromànic sard

letó lituà

armeni

Llengües de la península Itàlica llatí osc umbre etrusc (llengua no indoeuropea) grec (llengua indoeuropea, però no itàlica)

1.2. El llatí De totes les llengües indoeuropees existents, ens centrarem en les llengües itàliques. Poc abans de l’any 1000 aC, diversos pobles indoeuropeus arribaren a la península Itàlica i es van establir en diferents zones. Eren pobles independents que parlaven una llengua d’origen indoeuropeu, però ja amb grans diferències. Així, quan es va fundar la ciutat de Roma (753 aC), a Itàlia es parlaven diverses llengües entre les quals hi havia el llatí. Aquesta llengua va tenir una evolució substancialment diferent a les altres llengües itàliques. Mentre aquestes últimes ni tan sols no es van expandir sinó que van desaparèixer, el llatí es va estendre i va ocupar tota la península Itàlica, fet que va anar molt lligat a la política dominant i imperialista de Roma. Així, quan un territori era conquerit pels romans, en poc temps passava a parlar la llengua llatina i a abandonar la seva pròpia llengua. Aquest augment de parlants del llatí va ser gradual, i al segle ii dC, moment de màxima expansió de l’Imperi romà, el llatí es parlava des de la mar Càspia fins a la península Ibèrica, i des de Britània fins a Egipte. És fàcil d’imaginar que, al costat de les diferències geogràfiques, també hi havia diferències entre el llatí de les diverses zones. Podríem dir que el llatí parlat per un habitant d’Hispània tenia variants respecte al llatí d’un habitant d’Egipte.

Etapes del llatí Els romans, a més d’expandir-se per tot l’Imperi i abastar una zona molt extensa i diversa, també van romandre en els territoris ocupats durant molt temps. Això va comportar que el llatí s’estengués per tot el territori i que aquest anés evolucionant al llarg del temps. Així, no era igual el llatí del segle vi aC que el llatí del segle iv dC, per posar un exemple. L’evolució de les llengües és un fet habitual i evident en la història de qualsevol llengua, ja sigui antiga o actual. En el cas del llatí podem fer la classificació cronològica següent: llatí arcaic, llatí clàssic, llatí postclàssic, llatí tardà, llatí medieval, llatí humanístic i neollatí.

Estela funerària romana del segle ii aC amb una inscripció.

• Llatí arcaic (des dels orígens fins al segle ii aC). Aquest període abasta des dels primers testimonis no literaris, escrits en objectes quotidians (segle vi aC), fins als primers textos literaris (segles iii - ii aC). El llatí arcaic va rebre les influències de la cultura i la llengua grega. • Llatí clàssic (segle i aC – segle i dC). Es tracta d’un llatí plenament consolidat que representa el moment de màxima esplendor de la literatura llatina. En llatí clàssic van escriure els millors autors llatins, com Virgili, Ovidi, Livi, Ciceró, i molts d’altres.

• Llatí postclàssic (segles i-ii dC). Durant aquesta etapa va continuar havent-hi grans escriptors en llengua llatina, però utilitzaven un llenguatge molt farcit de termes populars, arcaics, girs gramaticals, és a dir, una llengua molt barroca. Al segle ii dC va acabar la gran època de la literatura llatina. • Llatí tardà (del segle iii al segle vii). Aquest període començà en el moment en què va finalitzar la gran època de la literatura llatina i arribà fins al moment en què el llatí va deixar de ser una llengua parlada. Aquest fet no es va manifestar al mateix temps en tot el territori romà, sinó que podem trobar-hi una variació de dos segles (600-800 dC). • Llatí medieval (del segle viii al segle xiv). Es tractava d’un llatí que ja no es parlava, perquè havien aparegut les llengües romàniques, que eren les que utilitzava la majoria de la població. Tot i així, el llatí no va desaparèixer, sinó que va esdevenir una llengua de cultura: en aquella època qualsevol persona que volgués tenir accés a la cultura havia de saber llatí, a més de la llengua materna. Va passar a ser una llengua de cultura fins i tot en territoris que no havien format part de l’Imperi romà, com ara Polònia, Noruega, Hongria, Islàndia, etc. I podem dir que, en aquella època, Europa sencera escrivia en llengua llatina. • Llatí humanístic (a partir segle xv). Els humanistes van reprendre el llatí per comunicar-se tant en l’àmbit parlat com escrit. Aquests pretenien imitar els autors llatins de l’època clàssica.

SAB I E S Q UE …? Els humanistes són persones partidàries del corrent anomenat humanisme, que propugna un retorn a la cultura grecoromana, en tots els àmbits, com la literatura, la filosofia, etc. L’humanisme col·loca l’ésser humà al centre de l’univers.

Vista del monestir de Poblet. Els monestirs van esdevenir grans centres de cultura a l’edat mitjana. Els monjos hi copiaven a mà les obres de l’antiguitat grecoromana.

llengua llatina « UNITAT 1 • Neollatí (o llatí del segle xxi). Actualment, diferents associacions pretenen rellançar el llatí com a llengua viva de comunicació entre els pobles. A aquesta empresa s’hi ha sumat la revista Latinitas, i també el Vaticà, que utilitza el llatí en els seus documents oficials. Per posar-se al dia, un seguit d’experts han introduït 15.000 noves paraules al llatí, per poder descriure el món actual. Han afegit mots tecnològics, esportius, socials, etc. Fixa-t’hi: aeròdrom: aerinavium portus iceberg: nataris mons glacialis OVNI: res inexplicata volans

solter: solitarius vagó llit: currus dormitorius whisky: vischium

1.3. Un llatí per a cada moment Ubi meum instrumentum computatorium est?

Partint de la realitat social que ens indica que les comunitats no són homogènies, sinó que existeixen elements diferenciadors, i que els parlants tenim la capacitat d’adaptar-nos a realitats diferents, podem dir que la societat romana no era una excepció. Així, al costat d’unes etapes cronològiques de la llengua llatina, podem observar diferents llatins en funció de la circumstància de l’individu. No era el mateix el llatí que parlava un camperol de les províncies que el d’un funcionari de l’Imperi que vivia a Roma; tampoc no era igual el llatí que parlava un soldat destinat a un territori allunyat de Roma que el d’un mestre. La diferència principal i més important —però no l’única— entre els diversos llatins és la del llatí culte i el llatí col·loquial. • Llatí culte. També s’anomena llatí literari o llatí escrit, ja que és el que utilitzaven els escriptors i els mestres d’escola. Era el llatí oficial, el que es feia servir en l’Administració. Aquest tipus de llatí era estricte amb les normes gramaticals, força rígid i no va patir gaires alteracions ni variacions al llarg de la seva existència. Si el comparéssim amb el català, seria el català literari, és a dir, el que llegim en els llibres, en la premsa escrita, el que escoltem en les notícies de les televisions o ràdios, el català que segueix les normes de gramàtica vigents. • Llatí col·loquial. Molt sovint se l’identifica amb el llatí vulgar o el llatí parlat. Al costat del llatí culte, coexistia un llatí parlat per la gent del carrer, per les classes més populars, que prescindia de les normes gramaticals. Era un llatí molt viu, espontani, que contínuament innovava i que va evolucionar ràpidament. D’aquesta evolució popular del llatí col·loquial van sorgir les diverses llengües romàniques. Fent la mateixa comparació anterior, també podríem parlar d’un català parlat que es diferencia substancialment del de la premsa o dels registres més formals. Aquest català familiar i quotidià canvia molt ràpidament i és el que marca el camí i l’evolució de la nostra llengua.

UNITAT 1 » llengua llatina » ACTIVITATS

» ACTIVITATS

6. Relaciona cada llengua de la columna de l’es-

1. Digues si són vertaderes o falses les afirmacions següents:

a)  No sabem exactament el nombre de llengües que existeixen al món. b)  Existeixen quatre famílies lingüístiques que agrupen totes les llengües del món. c)  A partir del segle xvi els lingüistes es van adonar que hi ha semblances entre llengües de diverses regions. d)  L’indoeuropeu és una llengua hipotètica de la qual no en tenim testimonis. e)  El poble indoeuropeu se situava al centre d’Euro pa i a les estepes de Sibèria.

2. Defineix què és una família lingüística. 3. Classifica les llengües següents en un dels grups lingüístics que tens més avall: albanès alemany irlandès bengalí txec rus

bretó suec francès macedoni occità anglès

afganès grec noruec letó persa polonès

indoirànic

germànic

eslau

bàltic

cèltic

grec

itàlic

albanès

4. Indica quina és la llengua intrusa en cada sèrie: a) Kurd, hindi, urdú, armeni. b) Búlgar, eslovac, lituà, eslovè. c) Albanès, serbocroat, txec, bielorús. d) Italià, polonès, francès, portuguès.

Busca informació sobre el lloc on es parlen oficialment aquestes llengües i sobre el seu nombre aproximat de parlants: letó sard bretó neerlandès occità

islandès urdú rus gal·lès armeni

querra amb la de la columna de la dreta amb la qual tingui un parentiu més pròxim: escocès •

• portuguès

gallec •

• polonès

persa •

• irlandès

bielorús •

• alemany

romanès •

• català

danès •

• urdú

lituà •

• letó

hindi •

• kurd

7. Respon a aquestes preguntes: a) En quina època es parlava la llengua indoeuropea? b) Què és la diàspora dels pobles indoeuropeus? c) En quin moment l’indoeuropeu es va desintegrar en diverses llengües? d) De quina manera van deduir els lingüistes com podia ser la llengua indoeuropea si no existeixen documents escrits?

8. L’èuscar, una de les llengües més antigues d’Euro-

pa, l’origen de la qual és desconegut, no es relacio na amb cap de les famílies lingüístiques conegudes. Actualment es parla al País Basc i a Navarra i té mig milió de parlants. Té unes característiques que la fan molt especial, des del punt de vista lèxic i també fonètic. Però com que segur que coneixes alguns mots en basc, comprova-ho tu mateix, omplint aquesta taula: Nom propi

…

Cognom

…

Plat de cuina típic

…

Topònim

…

Esport típic

…

Adeu

…

Policia autonòmica

…

President del govern basc

…

13.

Comprova tu mateix que el basc no té semblances amb el català ni amb el castellà completant la taula de sota amb els mots bascos corresponents: etxe • haurride • behi aita • gazte • zahar ama • gizaki

Català

Castellà

Basc

pare

padre

…

mare

madre

…

casa

…

jove

joven

…

germà

hermano

…

home

hombre

…

vell

viejo

…

vaca

…

10. Per quines raons els pobles conquerits pels romans van abandonar la seva llengua i van aprendre llatí?

11. Digues l’etapa del llatí que correspon a cada una d’aquestes característiques:

a)  El llatí esdevé una llengua de cultura i ciència. b)  Els testimonis que tenim del llatí no són literaris, sinó que els trobem en objectes quotidians. c)  El llatí deixa de ser una llengua parlada. d)  El llatí intenta recuperar el seu paper com a mitjà de comunicació i imita el llatí clàssic. e) El llatí presenta característiques populars i arcaismes.

12. Ordena cronològicament aquestes etapes del llatí:

a) Llatí postclàssic. b) Llatí tardà. c) Llatí clàssic.

d) Llatí humanístic. e) Llatí arcaic. f) Llatí medieval.

El llatí clàssic fou la llengua utilitzada pels escriptors de renom de la literatura llatina al segle i aC. Entre aquests, destaquen autors com ara Virgili (Eneida), Ovidi (Metamorfosis i Art amatòria), Tit Livi (Història de Roma), Horaci (Odes). En grups, busqueu informació sobre la vida i l’obra de cadascun d’aquests autors i exposeu-la a la resta de companys i companyes. Podeu fer un PowerPoint, amb unes 4 o 5 diapositives i fer una presentació de 3 o 4 minuts com a Escultura de Virgili, a la màxim. ciutat de Màntua (Itàlia).

14.

Les persones utilitzaven la varietat de llatí culte o de llatí vulgar en funció de la seva condició social o de les seves circumstàncies personals. Digues a quin registre fan referència aquestes característiques: a) Innovava constantment. b) Era utilitzat pels mestres de l’escola. c) Presentava pocs canvis innovadors. d) Era utilitzat pels escriptors. e) No tenia normes gramaticals. f) Era viu i espontani. g) Estava regulat per normes gramaticals. h) Era parlat per les classes populars.

15. Justifica l’afirmació següent: «El català prové del llatí vulgar».

16.

Avui dia no hi ha parlants nadius del llatí, però sí que és la llengua oficial a l’Estat del Vaticà, on s’estudia i s’utilitza. Busca informació sobre aquest microestat europeu i contesta: a) Quina és la seva situació geogràfica? b) Quina és la seva superfície i quants habitants té? c) Al Vaticà, hi té la residència el cap suprem de l’Església catòlica. Saps quin és el nom de l’actual papa? d) Amb quines paraules llatines s’anuncia la proclamació d’un nou papa?

UNITAT 1 » del món clàssic a lactualitat

» DEL MÓN CLÀSSIC A LACTUALITAT 2. Roma, mestressa de mig món 2.1. O rigen i enfortiment de Roma durant la Monarquia

Nord Quirinal

Viminal

im ax

clo

Tí

m ca

u Ri

La ciutat de Roma va ser fundada l’any 753 aC a Turons la península Itàlica, concretament a la regió del Roma de Ròmul Muralla de Servi Tul·li (s. IV aC) Laci. Aquesta era una zona adequada per a l’assentament humà per diverses raons: d’una banda, tenia una bona posició estratègica perquè era al centre de la península Itàlica —cosa que li Camp de Mart permetia controlar-ne tot aquell territori— i també al centre de la Mediterrània i, per tant, gaudia Capitoli d’una bona posició de control; d’altra banda, era un terreny fèrtil per la proximitat del riu Tíber, la qual cosa va propiciar que els primers pobladors practiquessin l’agricultura i la ramaderia. A més, el riu Tíber —navegable per als vaixells de l’època— els permetia arribar ràpidament fins al mar, que era tan sols a vint quilòmetres. Aventí Amb aquestes condicions favorables va sorMar Tirrena a 20 Km gir un assentament humà batejat amb el nom de Roma i que era el resultat de la unió d’uns poblats situats en set turons i separats per zones pantanoses, que habitaven en cabanes i vivien de l’agricultura i la ramaderia. Durant aquesta època, anomenada Monarquia (753 aC - 509 aC), perquè la ciutat era governada per un rei, Roma va passar de ser un petit poblat a esdevenir una ciutat ben consolidada. La prosperitat d’una nova ciutat com Roma va tenir com a conseqüència un augment demogràfic important, ja que molts habitants de poblats propers s’hi instal·laven a la recerca de noves oportunitats. L’ampliació de la ciutat va donar pas a la formulació de les primeres lleis, a fi de garantir el seu bon funcionament i la convivència dels seus habitants.

Origen llegendari de la ciutat de Roma Segons la llegenda, el fundador de Roma va ser Ròmul, un dels dos germans bessons abandonats al riu Tíber perquè morissin, ja que eren nets del rei destronat Numitor. Però els dos infants van ser salvats i alimentats per una lloba i criats per un pastor que els va adoptar com a fills. Quan van ser grans, van descobrir el seu origen i, feliços de la seva sort, van voler fundar una ciutat al mateix lloc on temps enrere la lloba els havia salvat. Els dos germans es van barallar pel regne de la ciutat i Ròmul va matar el seu germà Rem. Aleshores es va proclamar rei de Roma.

Fòrum

Esquilí

Palatí Celi

2.2. Expansió durant la República Durant el període de la República (509 aC - 27 aC), Roma va experimentar un creixement molt gran. Va passar de ser un poble d’agricultors i ramaders a una poderosa ciutat de la Mediterrània. Els primers temps de la República no van ser fàcils ni tranquils, ja que els romans es van enfrontar amb molts pobles de la península Itàlica i els van vèncer. Posteriorment, i de manera gradual, es van apoderar de gran part de la Mediterrània occidental i oriental. Cada territori conquerit passava a ser una província romana, rebia un nom i mantenia un vincle amb Roma.

La conquesta de la península Itàlica

Via Appia, que comunicava Roma amb el sud de la península Itàlica.

La mentalitat expansionista dels romans va fer que, després d’aconseguir una ciutat forta i pròspera dins la regió del Laci, volguessin apoderar-se de tota la península Itàlica. Així, van començar pels pobles i les regions més properes. A algunes les convencien que s’unissin a Roma gràcies a aliances pacífiques, però les que s’hi resistien eren conquerides mitjançant la força. Després d’apoderar-se del centre de la península, Roma va emprendre la conquesta del nord i va aconseguir sotmetre la regió d’Etrúria. Seguidament va conquerir el centre-sud, en derrotar els habitants de la regió dels samnites. Encara restava lliure del domini romà el sud de la península Itàlica, que rebia el nom de Magna Grècia, ja que estava format per una gran quantitat de colònies que els grecs hi havien fundat per establir tractes comercials al llarg de la mar Mediterrània. Roma va aconseguir apoderar-se de tota la Magna Grècia quan va conquerir la rica i important ciutat grega de Tàrent. Aquesta ciutat, tot i rebre ajut militar d’algunes ciutats de la Grècia continental, no va poder suportar l’envestida de Roma. Al segle iii aC, després d’expulsar els grecs del sud, els romans es van disputar el control de Sicília (amb una molt bona posició estratègica en les rutes comercials) amb uns nous rivals: els cartaginesos.

Expansió de Roma a la península Itàlica.

El domini de la Mediterrània Després d’aconseguir el control de la península Itàlica, Roma va voler ser la ciutat més poderosa de tota la Mediterrània. En aquella època, Cartago, una ciutat situada al nord d’Àfrica, a l’actual Tunísia, exercia el seu poder militar i comercial a la Mediterrània occidental. L’enfrontament entre Roma i Cartago era inevitable, ja que totes dues pretenien dominar la Mediterrània. Així van esclatar les guerres púniques, que per als romans van ser el primer conflicte bèl·lic més enllà de les fronteres de la península Itàlica. Aquestes guerres entre cartaginesos —a qui els romans anomenaven púnics— i romans van tenir diverses fases: • Primera Guerra Púnica: els romans vencen i s’apoderen de Sicília, Còrsega i Sardenya, que passen a ser les primeres províncies romanes. • Segona Guerra Púnica: el gran protagonista d’aquesta guerra va ser el general cartaginès Anníbal, que, amb un gran exèrcit, va travessar els Pirineus i els Alps amb la intenció d’atacar Roma. Va arribar fins a les portes de la capital, però els cartaginesos van ser derrotats pels romans. Començava la romanització de la península Ibèrica. Finalment, per evitar nous conflictes amb els cartaginesos, el senat romà va enviar un exèrcit a Cartago que va destruir definitivament la ciutat. Així es va posar fi a les llargues guerres púniques i Roma va aconseguir també el domini d’una part del nord d’Àfrica.

Els cartaginesos van utilitzar elefants per transportar les tropes i el material de guerra.

Les conquestes de Roma a la fi de la República.

del món clàssic a lactualitat « UNITAT 1

La ciutat de Tarragona és una bona mostra de la presència romana en el nostre territori, com ho manifesten les restes de l’antic circ romà.

Roma va donar el nom de províncies als nous territoris conquerits. A cadascuna d’aquestes províncies, hi enviava un magistrat especial, una mena de funcionari que controlava políticament, administrativament i militarment aquest territori allunyat de Roma. Aquest magistrat seguia les ordres dels governants de Roma, recaptava impostos dels habitants de les províncies i procurava tenir la província pacificada. Les províncies romanes no coincideixen físicament amb els països actuals, sinó que cada província romana abarca una suma de petites parts d’aquests. Vegeu-ne el mapa de la pàgina següent per comprovar-ho. En totes aquestes províncies els romans van deixar la seva empremta: des de la llengua a l’arquitectura, des del nom de ciutats a la literatura, etc. Aquesta herència és més forta en unes que en altres, però en la majoria avui dia encara podem contemplar algun tret que ens remet al nostre passat romà. A l’actual Catalunya, que formava part de la província de la Hispània Citerior, tenim abundants testimonis arqueològics que evidencien la presència romana a casa nostra.

2.3. Expansió durant l’Imperi

Estàtua de l’emperador Trajà a la ciutat de Roma.

VOC AB U L AR I Limes. Frontera establerta pels romans per separar el seu territori de les zones bàrbares.

L’Imperi, període que comprèn des de l’any 27 aC fins a l’any 476 dC, es va iniciar amb l’emperador August, que va continuar l’onada expansionista dels anteriors governants de la República. Sota el seu mandat es van annexionar més territoris a Orient i es van estabilitzar i reorganitzar les conquestes d’Occident. Així, va acabar la conquesta del nord d’Hispània amb operacions militars contra els càntabres i els àsturs, i es va dividir l’extensa província de la Gàl·lia en quatre parts. Podem dir que la divisió territorial en províncies es va iniciar de manera força improvisada durant la República i August es va trobar amb la tasca de reorganitzar-la per fer més eficaç el govern d’un territori cada vegada més extens. I és que tant August com els seus successors van anar ampliant el territori dominat per Roma cap al centre i el nord de l’actual Europa, fins als rius Tigris i Eufrates, a Mesopotàmia. Els avantatges econòmics que suposava aquest gran imperi, generats pels impostos que pagaven els habitants de les províncies, contrastaven amb les dificultats militars per mantenir en pau i estabilitat tantes províncies i tan diferents. Aquest fet va obligar a posar fi a les conquestes romanes a l’època de l’emperador Trajà, un emperador d’origen hispà que va governar des de l’any 98 fins a l’any 117 dC. A partir d’aleshores, l’exèrcit romà es va dedicar plenament a mantenir les fronteres pacificades. Els successors de l’emperador Trajà tenien més interès a mantenir el territori romà que a conquerir-ne més. Per aquest motiu van decidir marcar i enfortir les fronteres, que ells anomenaven limes.

Van construir el limes germànic entre els rius Rin i Danubi. De la mateixa manera, les muralles d’Adrià i d’Antoni separaven la Bretanya romana d’Escòcia (entre les actuals Carlisle i Newcastle upon Tyne). A orient, a l’altra banda del riu Eufrates, el limes protegia Síria i Aràbia dels perills dels nòmades del desert. I a l’Àfrica el limes s’adaptà en funció dels adversaris.

Màxima expansió de l’Imperi romà.

2.4. Divisió de l’Imperi romà El govern d’un imperi tan extens havia arribat a ser incontrolable per a un sol home, l’emperador, al qual les funcions que havia de dur a terme no permetien passar gaire temps a Roma. Dioclecià, que va governar des de l’any 284 fins al 305, va intentar solucionar-ho organitzant l’Imperi en quatre parts, cada una de les quals tenia una mena de responsable propi. Roma va deixar de ser la residència imperial i aquesta es va traslladar a les noves quatre capitals: Nicomèdia, Sírmium, Milà i Trèveris. Els nombrosos successors de l’emperador Dioclecià no van continuar amb aquesta organització de l’Imperi, però tampoc no van retornar a Roma el seu paper de capital imperial. Al contrari, Constantí, emperador del 312 al 337, va traslladar la capital a Constantinoble (l’actual Istanbul).

del món clàssic a lactualitat « UNITAT 1 Tot i que en realitat les diferències entre els territoris romans d’orient i els d’occident eren cada vegada més grans, no va ser fins a l’època de l’emperador Teodosi que es va visualitzar clarament la divisió de l’Imperi. A la seva mort va dividir-lo entre els seus dos fills: Arcadi, el més gran, va ocupar-se del d’Orient mentre que Honori va rebre el d’Occident. A partir d’aquell moment, la història dels dos imperis va tenir recorreguts diferents. L’Imperi d’Occident va caure l’any 476 amb l’abdicació de l’últim emperador romà, Ròmul Augústul, davant Odoacre, cap d’un poble germànic. A partir d’aquí, els pobles bàrbars van recuperar els territoris que havien estat romanitzats. L’Imperi romà d’Orient, conegut també com a Imperi bizantí, va ser governat per emperadors romans fins al segle xv, en què va passar a formar part de l’Imperi turc otomà. 800 700 600 500 400 300 200 100 1 100 200 300

MONARQUIA

REPÚBLICA

400 500

IMPERI Decadència

753 aC Fundació de Roma.

272 aC Conquesta de la península Itàlica.

27 aC Final de la República.

241 aC Final de la Primera Guerra Púnica. 202 aC Final de la Segona Guerra Púnica.

14 dC Mort d’August.

284 dC Dioclecià organitza l’Imperi en quatre parts.

476 dC Fi de l’Imperi romà d’Occident.

395 dC Teodosi divideix l’Imperi entre el d’Orient i el d’Occident.

117 dC Màxima extensió de l’Imperi.

312 dC Constantí trasllada la capital a Constantinoble.

2.5. Viatgem per l’Europa romana Els romans van arribar a terres molt allunyades de la seva ciutat originària. En el moment de màxima extensió, l’Imperi romà s’estenia des de la mar Càspia fins a Hispània, i des de Bretanya fins a Egipte. En tots aquests territoris van deixar la seva empremta, ja fos a través d’edificis públics, d’elements lingüístics, de trets socioculturals, etc. Com és evident, les restes arqueològiques són les que més fàcilment podem contemplar, i aquestes es troben a qualsevol indret conquerit per l’Imperi romà i en diferents estats de conservació. Ens centrarem en el continent europeu, però no esmentarem les ciutats romanes d’Hispània, que ja vas estudiar al curs anterior.

Arles (França) Iulia Arelate Sextanorum, colonitzada per Juli Cèsar.

L’amfiteatre és un dels monuments més impressionants i més ben conservats del món romà. Va ser construït cap a l’any 70 dC i tenia una capacitat per a 30.000 espectadors.

August va fer construir aquest elegant teatre per acollir uns 12.000 espectadors. Actualment encara es troba en plena activitat.

del món clàssic a lactualitat « UNITAT 1 Trèveris (Alemanya) Augusta Treverorum, colònia fundada per August l’any 16 aC.

La Porta Nigra és l’única part conservada de l’enorme muralla romana que envoltava Trèveris. El seu nom prové de la pàtina negra que durant segles va cobrir-ne els blocs de pedra.

Les termes imperials daten del segle iv, en temps de Constantí el Gran. Eren les terceres més grans de tot l’Imperi.

De l’amfiteatre, se’n conserva només l’el·lipse de 75 per 50 metres, ja que durant d’edat mitjana es va utilitzar com a pedrera.

La muralla d’Adrià (Regne Unit) Durant un viatge a la Bretanya l’any 122 dC, l’emperador Adrià va projectar aquesta muralla que tenia la funció de separar els romans dels bàrbars, a més de ser un punt d’observació i control del comerç.

La muralla anava de costa a costa i tenia una llargada de 80 milles romanes, és a dir, d’uns 117 quilòmetres.

del món clàssic a lactualitat « UNITAT 1 Pompeia (Itàlia) Pompeia, fundada al segle vi aC, va passar a mans dels romans l’any 80 aC.

Així és com es conserven els carrers de la ciutat, ben empedrats, amb voreres.

El fòrum de Pompeia era una gran plaça rectangular (38 m × 142 m), envoltada per un pòrtic de columnes per tres dels costats, mentre que al costat nord hi havia un temple dedicat originàriament a Júpiter. A partir de l’any 80 aC en aquest temple es van venerar també Juno i Mi nerva. En la imatge es poden observar les columnes que s’han conservat del temple, als peus del Vesuvi.

S AB I E S Q UE …? Pompeia va ser una pròspera ciutat del sud d’Itàlia, embellida per molts edificis públics i moltes cases luxoses, que va ser destruïda per l’erupció del volcà Vesuvi. Aquest fet va tenir lloc el 24 d’agost de l’any 79 dC, i els pompeians es van veure sorpresos per una pluja de pedres i per rius de cendra bullent. Tota la ciutat i els seus habitants van quedar sepultats fins a finals del segle xvi, moment en què es van iniciar les primeres excavacions. No serà fins a finals del segle xix i principis del xx que van començar unes veritables obres d’excavació i conservació.

2.6. Viatgem per altres indrets romans Els països del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient conserven autèntiques meravelles urbanístiques i arquitectòniques de l’època romana. Els romans no van deixar de banda les ciutats de les províncies i, ja fos perquè era la ciutat on l’emperador passava temporades, ja fos perquè era la ciutat on vivia el governador, les van construir i embellir a imatge de la seva estimada Roma. El-Djem, a Tunísia; Leptis Magna, a Líbia; Palmira, a Síria, i Jerash, a Jordània són bons exemples del patrimoni que encara es conserva de la presència romana en aquests territoris.

El-Djem (Tunísia) L’amfiteatre d’El-Djem era un dels més grans de l’Imperi. Tenia tres pisos i una capacitat per a 35.000 espectadors.

L’arena, o pista, mesurava 65 m × 39 m. A sota hi havia dues galeries en forma de creu, amb diverses cel·les als costats per als gladiadors i les feres.

del món clàssic a lactualitat « UNITAT 1 Leptis Magna (Líbia) La ciutat, coneguda com la perla d’Àfrica, va ser incorporada a l’Imperi l’any 146 aC, després de la derrota dels cartaginesos.

La ciutat va prosperar gràcies al comerç i es va ampliar amb la construcció d’edificis cada vegada més grans.

Un ric comerciant va patrocinar la construcció d’un teatre, considerat «la joia de la ciutat» i un dels més majestuosos de tot l’Imperi.

Palmira (Síria) L’actual Tadmur va ser una ciutat de mercaders que gaudia d’una posició privilegiada entre els dos grans imperis, el romà i el persa. El seu nom, Palmira, significa ‘Palma’ o ‘Ciutat de les palmeres’. Les restes romanes dels segles ii i iii dC es van veure afectades per l’acció del grup armat Estat Islàmic, que l’any 2015 les va destruir parcialment.

El Cardo Maximo era una via amb columnes que dividia la ciutat al llarg d’1,2 quilòmetres.

El teatre de Palmira, del segle ii dC, és un dels més majestuosos del Pròxim Orient. El fons representa la façana d’un palau, però només se’n va conservar la planta baixa.

S AB I ES Q U E… ? Es diu que l’any 268 dC Odainath, cap de les tropes romanes d’Orient i rei de Palmira, va ser assassinat. La seva esposa Zenòbia va assumir-ne el poder, però aviat es començà a sospitar d’ella perquè en poc temps va voler ser la reina de tot Orient. Es diu que Zenòbia era atrevida, noble, bella, però, per sobre de tot, ambiciosa. Va assumir els títols d’Augusta i Mare de l’Emperador, ja que volia que el seu fill governés la part oriental de l’Imperi romà. L’emperador Aurelià va voler acabar amb Zenòbia i el seu regne, i va assetjar Palmira. La reina va fugir de nit buscant l’ajut dels perses, però va ser capturada quan estava a punt de travessar el riu Eufrates. La ciutat de Palmira es va rendir i a la seva reina, Zenòbia, la van portar com a presonera a Roma, on va ser exhibida durant les festes per celebrar el triomf de l’emperador Aurelià.

del món clàssic a lactualitat « UNITAT 1 Jerash (Jordània)

L’antiga ciutat de Jerash és el símbol del luxe i del poder romà a Orient. Va ser creada per allotjar les tropes d’Alexandre el Gran, i la ciutat es va enriquir entre els segles iii aC i iii dC.

Caminar pels seus carrers escortats per centenars de columnes ens fa evocar altres temps i ens porta a la plaça oval, un espai públic de gran bellesa arquitectònica.

UNITAT 1 » del món clàssic a lactualitat » ACTIVITATS

» ACTIVITATS

20.

Indica si aquestes afirmacions són vertaderes o falses:

17. Argumenta per què la ciutat de Roma va ser fundada a la zona del Laci.

18.

Llegeix aquest text de Tit Livi, un historiador romà que va explicar l’origen de la ciutat i el seu desenvolupament, i contesta les preguntes:

Quan l’estat va haver augmentat amb aquest gran desenvolupament i amb tanta quantitat de persones, va esdevenir difícil distingir el que era correcte del que no ho era i van sorgir delictes clandestins. Per això es va edificar al fòrum una presó, aixecada al mig de la ciutat, per fer por a l’audàcia que anava en augment. Sota el govern d’aquest rei no sols va créixer la ciutat, sinó també el territori i els seus límits. Es va unir el bosc Mesi al dels Veios i es va estendre el domini fins al mar; a la desembocadura del Tíber es va fundar la ciutat d’Òstia, i a prop es van fer unes salines. Tit Livi: Els orígens de Roma. a) Quins perills va suposar per a Roma l’augment de la població? Com ho van solucionar? b) Què és el fòrum?

19.

Després de la Primera Guerra Púnica, els romans van apoderar-se de Sicília i la van romanitzar. Avui en dia conservem bonics mosaics en algunes vil·les romanes que s’han conservat parcialment en aquesta illa. És el cas de la Villa del Casale. Busca i enganxa en el teu quadern les imatges d’aquests mosaics: Les deu noies en biquini, Ulisses i Polifem i La gran cacera.

a) Els romans anomenaven púnics els cartaginesos. b) Després de la Segona Guerra Púnica, els romans van conquerir el nord d’Àfrica. c) La província de la Gàl·lia comprèn tota l’actual França. d) Egipte va ser l’última província conquerida durant la República. e) Roma enviava un magistrat especial a cada província per governar-la. f) L’Imperi romà d’Occident es va mantenir fins al segle xv.

21.

Digues quina importància van tenir aquests personatges llegendaris o reals en la història de Roma: a) Ròmul. b) Anníbal. c) Octavi August. d) Juli Cèsar.

e) Trajà. f) Constantí. g) Adrià. h) Dioclecià.

22. Com definiries actualment el mot província? Té el mateix significat que en l’època romana?

23.

Busca en aquesta sopa de lletres el nom de vuit províncies conquerides durant la República. Pots consultar el mapa corresponent:

24. El

nom Mesopotàmia prové del grec mesos que significa ‘al mig’ i potamos que vol dir ‘riu’. Observa on estava situat aquest territori i explica què creus que significa aquest nom.

25.

Els limes no són els únics murs que els pobles han construït al llarg de la història. L’afany de separar-se d’altres civilitzacions o bé de defensar-se de pobles enemics, és un tema constant en la història de la humanitat. Observa les imatges següents i relaciona-les amb la construcció corresponent: 1. Mur entre Israel i Palestina. 2. Muralla xinesa. 3. Mur de Berlín. A

• Esbrina la data de construcció de cadascun d’aquests murs i busca quina ha estat la seva història fins a l’actualitat.

UNITAT 1 » del món clàssic a lactualitat » ACTIVITATS

26. Busca mots en català derivats del mot llatí limes. 27. Digues

si són vertaderes o falses aquestes afirmacions: a)  Pompeia va ser destruïda per l’esclat del volcà Vesuvi el 25 d’agost de l’any 79 dC. b)  La Porta Nigra és part de la muralla que protegia Trèveris. c)  Adrià va construir una muralla per separar els romans dels bàrbars. d)  La muralla d’Adrià separa actualment Anglaterra i Irlanda. e)  Arles és una ciutat que va ser colonitzada per Juli Cèsar, i que està situada al sud de França.

28. Fixa’t en el mapa de les províncies romanes de

la Gàl·lia, Germània i Britània, i relaciona cada topònim llatí amb l’actual: Londinium • Narbo Martius • Massalia • Tolosa • Colonia Claudia • Ara Agrippinense

• Colònia • Bordeus • Tolosa • Utrecht • Marsella

Burdigala •

• Lincoln

Traiectum •

• Narbona

Lindum •

• Londres

29.

Busca alguna imatge i informació (data de construcció, localització exacta, característiques, estat actual de conservació…) sobre aquests edificis d’època romana en diferents països que foren romanitzats: a) Amfiteatre de Nimes (França). b) Teatre de Mèrida (Espanya). c) Temple de Diana d’Évora (Portugal). d) Biblioteca de Cels, a Efes (Turquia). e) Teatre romà de Bosrà (Síria). f) Temple de Júpiter, a Volubilis (Marroc).

30.

En grup, prepareu una exposició oral sobre Pompeia, una ciutat de l’antiga Roma que va ser destruïda per l’erupció del Vesuvi l’any 79 dC. Actualment, és un dels jaciments arqueològics més ben conservats i permet conèixer com era la vida quotidiana dels romans i de les romanes en el moment de l’erupció. Busqueu informació i imatges sobre els aspectes següents i prepareu una presentació en PowerPoint per exposar-la a la resta de companys i companyes de la classe: 1. Localització de Pompeia, erupció del Vesuvi i destrucció de la ciutat. 2. El fòrum de Pompeia: temples i altres edificis a tocar del fòrum. 3. Les termes: distribució d’espais. 4. Edificis per a l’oci i espectacles. 5. Cases i vil·les (mosaics). 6. El Lupanar, la prostitució a Pompeia. 7. Mercats, botigues i locals per menjar i beure. 8. Els carrers de Pompeia.

31.

Quan el volcà Vesuvi va entrar en erupció, es calcula que a Pompeia hi havia uns 15.000 habitants. Alguns es van poder escapar i van salvar- se, però unes 2.000 persones van quedar sepultades per les cendres. A partir de 1860, quan es van començar les excavacions sistemàtiques a Pompeia, els arqueòlegs han anat descobrint els embolcalls dels cossos descompostos d’un miler de víctimes de l’erupció, dels quals s’han fet motlles injectant guix líquid en els buits que van deixar els cossos calcinats en la cendra. Busca imatges d’aquests motlles de guix que corresponen a persones o animals que van morir en aquella erupció.

parlem en llatí « UNITAT 1

» PARLEM EN LLATÍ 3. M ots catalans de procedència llatina Encetem l’apartat Parlem en llatí dedicat a l’estudi del lèxic. En aquest apartat, després d’estudiar l’origen dels mots catalans, arribarem a la conclusió que gran part del vocabulari, amb modificacions fonètiques o sense, prové del llatí. La ciència que ens aporta informació sobre la procedència de les paraules és l’etimologia i aquesta informació la trobem en els diccionaris etimològics. Els diccionaris més importants pel que fa a la llengua catalana són el Diccionari català-valencià-balear, de Mn. Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll; el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, i el Diccionari etimològic, de l’Enciclopèdia Catalana. L’ús d’aquests diccionaris especialitzats et pot ser molt útil per treballar els apartats del llibre dedicats a l’etimologia.

Diccionari català-valencià-balear (Alcover-Moll) en format digital. Actualment, gairebé tots els diccionaris tenen una versió en línia.

3.1. El substrat, el superstrat i l’adstrat Com ja hem apuntat, els pobladors dels diversos territoris conquerits pels romans van adoptar el llatí vulgar o popular, el qual en va esdevenir la llengua estàndard. El llatí vulgar, però, era un llatí poc uniforme que tenia diferències en funció del lloc de procedència, de la classe social i de la professió dels colonitzadors. Així doncs, la base del català és el llatí vulgar, que es va veure també influït per altres llengües, ja fossin anteriors o bé posteriors a la romanització. Segons la influència, parlem de substrat, superstrat o adstrat.

UNITAT 1 » parlem en llatí Substrat El substrat és la influència que van exercir en el llatí les llengües preromanes parlades pels pobles que vivien al territori de l’actual Catalunya abans de l’arribada dels romans. En aquest territori vivien els ibers, amb una llengua i una cultura pròpies. Més endavant hi va arribar un poble d’origen indoeuropeu, els celtes, que han deixat la seva empremta en la nostra llengua amb paraules com betum o galta. A més, a la franja pirinenca hi havia pobles d’origen basc que ens han passat paraules com xiruca, esquerra o pissarra.

Superstrat El superstrat és la influència que ha exercit una llengua en una altra sense substituir-la. En el cas del llatí, era bàsicament la influència del germànic i de l’àrab. Els germànics van ser uns pobles que, en successives invasions, s’anaven apoderant de l’Imperi romà d’Occident. D’entre aquests pobles germànics, cal esmentar els visigots, que van establir-se al nord de la península Ibèrica. Algunes paraules d’origen germànic que han arribat al català són blau o espia. Els àrabs van arribar a la península al segle viii dC i van expandir-se ràpidament. De l’àrab perduren mots com gatzara o albergínia.

El mot albergínia prové de l’àrab.

Adstrat L’adstrat és la influència lingüística entre dues o més llengües per proximitat o per raons polítiques o comercials. La llengua catalana, un cop formada, ha estat influïda pel castellà. Paraules com amo, enfadar o burro en són bons exemples. El francès també ens ha deixat paraules com xofer, consomé o croqueta. De l’italià utilitzem mots relacionats, sobretot, amb la música i les arts com ara piano, partitura o soprano. L’anglès també ha influït en el lèxic català en diversos àmbits amb paraules com bàsquet, càmping o club.

3.2. E ls mots patrimonials i els cultismes Podem classificar les paraules que ens han arribat del llatí en dos grans grups: els mots patrimonials i els cultismes.

Mots patrimonials Els mots patrimonials o populars són aquells que ens han arribat per transmissió oral. Amb el pas del temps, la forma originària es va anar alterant fonèticament, fins a arribar a una forma que no s’assembla gaire a l’original. Per exemple, la paraula llatina pavor ha evolucionat a la paraula catalana por.

El mot càmping prové de l’anglès.

S AB I ES Q U E… ?

Cultismes

Quan no es creen paraules noves sinó que s’incorporen mots d’una altra llengua per designar conceptes nous, es parla de manlleus. És un manlleu de l’anglès la paraula sandvitx.

3.3. Els neologismes

El Termcat (Centre de Terminologia) s’ocupa de normalitzar neologismes que les innovacions científiques i tecnològiques requereixen. El Cercaterm és el seu servei de consultes en línia.

Els cultismes ens han arribat directament de fonts escrites i gairebé no han sofert canvis fonètics; per tant, la seva forma actual és molt semblant a l’originària. És el cas del mot llatí examen, que ens ha arribat exactament igual.

La llengua catalana també ha incorporat paraules de nova creació per designar idees o conceptes nous. Són els neologismes. A partir del segle xviii la tecnologia i la ciència han progressat moltíssim i ha estat necessari crear nous termes per designar els invents o les noves teories que han anat sorgint. Així s’ha configurat un vocabulari tècnic científic comú a tothom, que ha facilitat la comunicació i la divulgació dels descobriments. Els científics han recorregut directament al grec i al llatí per a la designació de conceptes científics o tècnics. És un neologisme el mot virus, que en llatí volia dir ‘verí’ i actualment s’usa en el camp de la medicina i de la informàtica com a element infecciós i nociu. Amb el pas del temps, els neologismes deixen de considerar-se paraules de nova creació i s’incorporen a la llengua comuna. És el cas, per exemple, del mot televisió, que està format per un ètim grec tele(‘lluny’) i un ètim llatí visio (‘visió’). Segons el TERMCAT, el neologisme sororitat es refereix al lligam estret que s’estableix entre dones basat en el compartiment d’expe riències, interessos, preocupacions… amb la finalitat d’arribar a la igualtat de gènere. Aquest neologisme, de creació recent, està format pel mot llatí soror (‘germana’) i el sufix -itat (‘en qualitat de’).

UNITAT 1 » parlem en llatí » ACTIVITATS

» ACTIVITATS

36. Digues dos cultismes dels mots llatins següents:

32. Indica quines d’aquestes informacions trobaries en un diccionari etimològic:

a) L’obra de Miquel Martí i Pol. b) L’evolució del mot pissarra. c) Els antònims del mot immediat. d) L’equivalent anglès de sopar. e) L’origen del mot blau.

37. Relaciona els mots patrimonials de la primera columna amb els ètims llatins corresponents:

33. Busca l’origen d’aquests mots en un diccionari etimològic i comenta’n el significat:

bagatel·la • frac • gatzara • consola xirimoia • papilionaci

34. Completa amb el concepte al qual correspon cada definició:

a) Eina de consulta que ens proporciona la història de les paraules. b) Ètim llatí que ens ha arribat amb força transformacions fonètiques. c) Ètim llatí que ens ha arribat amb la mateixa forma originària. d) Paraula de nova creació per designar un invent o realitat nova. e) Ciència que estudia els canvis fonètics de les paraules. f) Ciència que estudia l’origen dels mots. g) Mot manllevat d’una altra llengua per designar un concepte nou. h) Forma originària d’un mot.

35. Completa els espais en blanc de la graella:

a) annum (‘any’) d) regem (‘rei’) b) solidum (‘massís’) e) concilium (‘assemblea’) c) balneum (‘bany’) f) auricula (‘orella’)

Mot llatí

Cultisme

Mot patrimonial

taurus

…

toro

labium

labial

…

directum

directe

…

apis

…

abella

folium

…

full

ignorare

…

enyorar

corpus

…

cos

oculus

oculista

…

abella •

• spatulam

llebre •

• apem

poble •

• insulam

illa •

• concilium

consell •

• leporem

espatlla •

• populum

38.

A partir de l’ètim llatí i del seu significat, esbrina a quin terme culte es refereix cada definició: a) (capillum → cabell). Relatiu o pertanyent als cabells. b) (mandare → encomanar, confiar). En política, sinònim de cap d’estat. c) (nomen → nom). Relació del personal d’una empresa en què s’especifica la retribució econòmica que correspon a cadascú. d) (regulam → regla, norma). Fer que una cosa sigui regular. e) (araneam → aranya). Classe d’artròpodes. f) (fructum → fruit). Que dona fruit.

39. Relaciona cada mot llatí amb el neologisme català que ha originat. A continuació, busca’n el significat i comenta la relació semàntica que hi ha: ego (‘jo’) espàtula cumulus (‘piló’) auditoria lenticula (‘llentia’) lapil·li audito (‘escoltar amb atenció’) cumuliforme spatula (‘pala petita’) ego lapillus (‘pedra petita’) lentícula

Els núvols cumuliformes semblen cúmuls de cotó.

de part dels déus « UNITAT 1 AL T R ES O B R ES R E L A C I O NA D E S El naixement de Venus, de William-Adolphe Bouguereau. Musée d’Orsay, París. El naixement de Venus, d’Odilon Redon. Metropolitan Museum of Art, Nova York. El tocador de Venus, de Francesco Albani. Museo del Prado, Madrid.

» DE PART DELS DÉUS 4. Amors i amorets En totes les èpoques, les arts plàstiques han representat temes i personatges mitològics, però és a partir del Renaixement que els pintors i escultors van recuperar i representar amb força la vida agitada dels déus i de les deesses i dels herois. De totes les divinitats, una de les que ha tingut més protagonisme i que ha inspirat més artistes és Venus (Afrodita, per als grecs), la deessa de la bellesa i de l’amor.

4.1. El naixement de Venus Els orígens d’aquests deessa no són gaire clars, però segons la llegenda més coneguda, Venus va néixer de l’escuma del mar quan Saturn va tallar els genitals del seu pare Urà i els va llançar al mar. El naixement d’aquesta deessa ha estat interpretat per força pintors, però l’obra més coneguda és El naixement de Venus, de Sandro Botticelli. Botticelli immortalitza el moment de l’arribada d’aquesta deessa a l’illa de Xipre, consagrada al seu culte, empesa pel Zèfir i per la brisa Aura, que estan entrellaçats en una abraçada. Venus apareix en el centre de la composició dins d’una gran petxina. Els llargs cabells rossos li cobreixen el pubis mentre que amb el braç dret intenta tapar-se el pit. A l’altre costat hi ha una de les Hores, les deesses de les estacions: és la Primavera, que porta la capa adornada amb motius florals i llança roses a Venus.

El naixement de Venus, de Sandro Botticelli. Galleria degli Uffizi, Florència.

UNITAT 1 » de part dels déus 4.2. Venus i Mart Venus es va casar amb Vulcà, ferrer i déu del foc (el menys agraciat de l’Olimp, ja que era lleig, coix i sempre anava brut), però a qui realment desitjava la deessa era al déu de la guerra, Mart, valent, alt i ben plantat.

ALTRE S O B RE S RELACIONADES Venus i Mart, fresc pompeià. La farga de Vulcà, d’Il Tintoretto. Palau Ducal, Venècia.

Botticelli va immortalitzar una d’aquestes trobades entre Venus i Mart, en la qual Venus està desperta i mira Mart mentre dorm. Alhora, uns petits sàtirs juguen al seu voltant. Els amants estan sota un arbust de murta, l’arbre consagrat a la deessa. Aquesta obra amaga el missatge del triomf de l’amor sobre la guerra, ja que Venus ha allunyat Mart de les seves accions bèl·liques. Un dels sàtirs intenta despertar-lo bufant-li a l’orella amb una petxina, dos més li prenen les armes i un altre es posa el seu casc.

Venus i Mart, de Sandro Botticelli. National Gallery, Londres.

En aquesta obra d’Il Tintoretto, el pintor ha representat Vulcà, que sorprèn la seva dona nua, mentre Mart, amagat sota el llit, treu el cap per fer callar el gos que borda. Al fons, l’escut de Mart, en què es veu reflectida l’escena del primer pla. Al bressol es representa Cupido, símbol de l’amor entre Venus i Mart.

Vulcà, Venus i Mart, d’Il Tintoretto. Alte Pinakothek, Munic.

AL T R ES O B R ES R E L A C I O NA D E S Venus i Cupido, de Peter Paul Rubens. Museo ThyssenBornemisza, Madrid. Venus i cupidells, de Salvador Dalí. Col·lecció privada. Venus i Cupido amb un organista, de Ticià. Museo del Prado, Madrid.

4.3. Venus i Cupido Segons la llegenda, fruit de les relacions entre Venus i Mart va néixer Cupido o l’Amor. Se’l representa com un nen amb ales —semblant a un àngel de la mitologia cristiana—, i sovint porta un arc i un carcaix amb dos tipus de fletxes: unes que provoquen un amor instantani i unes altres que provoquen indiferència o rebuig. Amb aquestes fletxes podia despertar amors i passions en tots els éssers mortals i immortals, però també històries molt tempestuoses. Cupido sol acompanyar la seva mare en moltes obres. En aquesta, es veu la deessa semiincorporada agafant l’arc de Cupido amb la mà esquerra.

Venus i Cupido, d’Alessandro Allori. Musée Fabre, Montpeller.

El pintor italià Ticià va representar Venus acompanyada de Cupido, que sosté un mirall en el qual es reflecteix parcialment el rostre de la deessa. Un altre amoret es disposa a coronar Venus com a deessa de l’Amor.

Venus del mirall, de Ticià. National Gallery of Art, Washington D. C.

4.4. Psique i Cupido Segons ens explica Apuleu en la seva novel·la L’ase d’or, Cupido també es va enamorar bojament i la seva història d’amor tampoc no va ser planera. Vet aquí la història: Hi havia un rei i una reina que tenien tres filles de les quals destacava la més petita, Psique, per la seva bellesa. Ciutadans i forasters s’aplegaven per veure-la, com si fos la mateixa Venus. La deessa, molt indignada, va demanar al seu fill que castigués la noia i que cap home s’hi acostés. Aleshores, el pare de la noia va consultar els oracles, sospitant alguna malvolença dels déus i, fent cas del que li havien vaticinat, va abandonar la noia en una muntanya abrupta per tal que un monstre horrible se l’emportés. Psique es va adormir i quan es va despertar es va trobar al bell mig d’un bosc on hi havia un palau reial. Hi va entrar, va reposar i va menjar i, a la nit, un marit invisible la va fer la seva esposa. I així anaren les coses durant molt de temps. Mentrestant, la sort de Psique s’escampava arreu i les germanes, envejoses, la van convèncer perquè esbrinés qui era el seu misteriós marit i li van donar una llàntia. Així, a la nit, Psique va poder observar el rostre més bell que mai no havia vist, però una gota d’oli calent va caure damunt del déu i aquest, en veure’s descobert, es va allunyar volant. Trista i desconsolada, el va buscar pertot arreu fins a arribar a la mateixa Venus. Aquesta li va imposar feines dures i desagradables. Finalment, Júpiter, veient l’immens amor que hi havia entre ells, va oferir ambrosia a la noia, que va esdevenir immortal. Poc després es van celebrar les noces entre Psique i Cupido davant de tots els déus.

ALTRE S O B RE S RELACIONADES L’Amor i Psique, de François Gérard. Musée du Louvre, París.

Aquest conjunt escultòric de Canova ens mostra Cupido amb les ales obertes que s’ajup damunt de Psique, incorporada suaument i lliurada al seu amant, en una abraçada dolça i suau.

Eros i Psique, d’Antonio Canova. Musée du Louvre, París.

de part dels déus « UNITAT 1 AL T R ES O B R ES R E L A C I O NA D E S Venus i Adonis, de Peter Paul Rubens. Metropolitan Museum of Art, Nova York. Venus i Adonis, de Ticià. Museo del Prado, Madrid. Venus, Adonis i Cupido, d’Annibale Carracci. Museo del Prado, Madrid.

4.5. Venus i Adonis Potser l’episodi més bonic dels amors de Venus va ser la passió que va tenir per un jove caçador que es deia Adonis. La deessa de l’amor va abandonar l’Olimp i acompanyava Adonis per valls i muntanyes quan aquest anava a caçar. Venus temia que alguna fera el pogués ferir o, fins i tot, matar-lo, i així li ho feia saber. Adonis no l’escoltava i canviava l’amor que li oferia Venus per la cacera als boscos. Per altra banda, sembla que a la reina dels Inferns, Prosèrpina, també li agradava aquell bell caçador. Davant d’aquesta situació, Júpiter va decidir que Adonis passaria un terç de l’any amb Venus, un terç amb Prosèrpina i el terç restant allà on volgués. Però Ares, que també estimava Venus, es va posar gelós i va enviar un porc senglar per tal que ataqués i matés Adonis. Així va passar, i la sang d’Adonis es va convertir en una anèmona, la primera flor que surt a la primavera. En la pintura d’Il Veronese, podem veure Venus que sosté el cos d’Adonis, mentre observa Cupido que vol calmar un gos que està fent lladrucs. Cal destacar el contrast entre el cos de la deessa, il· luminat per uns rajos de sol que es filtren entre els arbres, i el d’Adonis, a l’ombra.

Venus i Adonis, d’Il Veronese. Museo del Prado, Madrid.

UNITAT 1 » de part dels déus » ACTIVITATS 4.6. Les tres Gràcies Les tres Gràcies eren unes divinitats, filles de Júpiter, que solien acompanyar Venus. Es consideraven personificacions de la bellesa, l’alegria, la tendresa i l’amistat i sovint acompanyaven les muses, perquè es considerava que exercien una gran influència a l’hora de crear. Si bé van ser temes preferits per a l’art, tant en obres pictòriques com escultòriques, van tenir poca importància en la mitologia.

ALTRE S O B RE S RE LACI O NADES Les tres Gràcies dansant, d’Antonio Canova. Canova Museum, Possagna. Tres Gràcies hiperrealistes, de Salvador Dalí. Col·lecció privada. Les tres Gràcies, de Rafael Sanzio. Musée Condé, Chantilly (França). Les tres Gràcies, de Hans Baldung, dit Grien. Museo del Prado, Madrid.

En aquesta obra, Rubens pinta les tres deesses nues, generoses en carns, d’acord amb els cànons de bellesa de la seva època. Les Gràcies també eren deesses de la vegetació i per això hi ha una garlanda de flors damunt del grup; així queda clara la seva vinculació amb la natura. Hi ha un amoret amb una cornucòpia d’on raja aigua, símbol del naixement d’una font. S’observen les deesses agafades pels braços fent un cercle.

Les tres Gràcies, de Peter Paul Rubens. Museo del Prado, Madrid.

Antonio Canova interpreta el mite amb la seva sensibilitat peculiar. Es tracta, en aquest cas, d’un grup escultòric de marbre blanc que representa les tres deesses, entrellaçades com les de Rubens. Les escultures de Canova són polides i refinades al màxim, amb la qual cosa aconsegueix un gran efecte de lluminositat que accentua la bellesa idealitzada d’aquestes deesses.

Les tres Gràcies, d’Antonio Canova. L’Ermitage, Sant Petersburg.

POSA’T A PROVA « UNITAT 1

» POSA’T A PROVA

7. Defineix aquests conceptes:

1. Defineix aquests conceptes: diàspora, família lingüística, indoeuropeu, humanistes.

a) Substrat. b) Superstrat. c) Adstrat.

2. Digues un exemple de cada una d’aquestes

8. Relaciona cada un d’aquests conceptes lin-

famílies lingüístiques: llengua germànica, llengua bàltica, llengua cèltica, llengua eslava.

güístics amb la definició corresponent, que tens més avall:

3. Relaciona cada definició amb l’etapa o el re-

cultismes • mots patrimonials neologismes

gistre lingüístic corresponent: llatí clàssic, llatí tardà, llatí culte, llatí arcaic, llatí medieval. a) Etapa preliterària del llatí. b) Llatí no parlat pel poble, només utilitzat en l’àmbit de la cultura. c) Llatí del moment de màxim esplendor de la literatura. d) Llatí que marca el final de la gran literatura llatina. e) Llatí escrit sotmès a les normes gramaticals i que no experimenta variacions al llarg del temps.

a) Paraules de nova creació per designar idees o conceptes nous. b) Mots llatins que han passat al català sense gaires canvis fonètics. c) Mots del llatí que han passat al català amb moltes alteracions.

9. Observa aquest quadre de Velázquez i explica què representa.

4. Explica en unes 10 línies l’expansió de Roma. 5. Ordena cronològicament aquests fets sobre l’expansió de Roma:

a) Conquesta de la Gàl·lia. b) Divisió entre l’Imperi romà d’Occident i el d’Orient. c) Roma conquereix la Magna Grècia i tot el sud de la península Itàlica. d) Després de la Primera Guerra Púnica, Sicília passa a ser una província romana. e) Roma esdevé la ciutat més poderosa del Laci. f) Es construeix la muralla d’Adrià a Britània.

La Venus del mirall, de Diego Velázquez. National Gallery, Londres.

6. Relaciona la descripció d’aquestes restes romanes amb la ciutat i el país a què fan referència: Coneguda com la perla d’Àfrica • Plaça oval amb columnata • Amfiteatre de l’Imperi • de grans dimensions Majestuós teatre del segle ii dC •

• El-Djem

•

• Leptis Magna •

• Síria • Jordània

• Palmira

•

• Tunísia

• Jerash

•

• Líbia

UNITAT

Via Stabiana, a la ciutat de Pompeia (Itàlia).

LLENGUA LLATINA » 1 . L’evolució del llatí DEL MÓN CLÀSSIC A LACTUALITAT » 2. Tots els camins porten a Roma PARLEM EN LLATÍ » 3. Topònims d’origen llatí. Gentilicis DE PART DELS DÉUS » 4. Històries d’amor

LLENGUA LLATINA « UNITAT 2

» LLENGUA LLATINA 1. L’evolució del llatí 1.1. Del llatí a les llengües romàniques S AB I ES Q U E… ? Sovint els parlants d’una llengua no coincideixen exactament amb un país o un estat. Com a exemple hi ha el castellà, que té molts parlants distribuïts per tot el món. Així, es parla castellà a Espanya, Mèxic, l’Argentina, Colòmbia, el Perú, Veneçuela, Xile, Cuba, l’Equador, Guatemala, Bolívia, la República Dominicana, el Salvador, Hondures, Puerto Rico, el Paraguai, l’Uruguai, Nicaragua, Costa Rica, Panamà i Guinea Equatorial. En alguns països, com als Estats Units d’Amèrica, el castellà és la segona llengua més parlada a causa de l’enorme afluència d’immigrants procedents de l’Amèrica Llatina.

El llatí col·loquial, el que es parlava en l’entorn familiar, quotidià, al carrer, a l’exèrcit, etc., va evolucionar de manera molt diferent del llatí culte, que es va mantenir sense gaires canvis. El llatí culte i el llatí col· loquial, parlat per tota la població, tot i ser la mateixa llengua, mante· nien grans diferències motivades per l’allunyament geogràfic, per l’es· tatus social dels romans que s’instal·laven en un territori, per la llengua que abans es parlava en aquell territori, etc. Aquestes «petites» diferències entre el llatí d’una i altra zona van anar augmentant al llarg del temps, sobretot quan l’Imperi romà es va desestructurar i es va dividir en molts territoris independents. Aquests territoris van ser colonitzats per molts i diversos pobles bàrbars que van aportar algunes influències de la seva llengua. Per aquest motiu la desaparició i la transformació del llatí són diferents en funció de les zones i de la seva història. Podríem dir que la influència del llatí en els territoris de l’Imperi romà té diferents graus: 1. En algunes zones va desaparèixer totalment sense deixar emprem· tes lingüístiques destacades: al nord de l’Àfrica, a les zones de l’Orient Pròxim, etc. 2. En altres zones va desaparèixer deixant evidents trets lingüístics, tals com estructures gramaticals, mots, etc.: és el cas d’algunes llengües europees que han anat per camins diferents del llatí, com ara l’alemany o l’anglès. 3. En altres zones el llatí no ha desaparegut, sinó que s’ha transformat en altres llengües, les llengües romàniques. Les actuals llengües romàniques són: el català, el castellà, el francès, l’italià, l’occità, el gallec, el portuguès, el romanès, el sard i el retoromànic (romanx).

S AB I ES Q U E… ? L’aranès és una varietat de l’occità, pròpia de la Vall d’Aran (era Val d’Aran). És llengua oficial a Catalunya, conjuntament amb el català i el castellà, i és la llengua vehicular de l’ensenyament a la Vall d’Aran.

UNITAT 2 » llengua llatina Totes aquestes llengües romàniques es consideren germanes, ja que provenen d’una llengua mare comuna: el llatí. Entre elles hi ha moltes semblances, com és el cas d’aquests mots, que serveixen d’exemple: Llatí

Català

Castellà

Francès

Italià

Portuguès

vita

vida

vie

vita

vida

totus

tot

todo

tout

tutto

tudo

amicus

amic

amigo

ami

amico

amigo

liber

llibre

libro

livre

libro

livro

manus

mà

mano

main

mano

mâo

Totes les llengües romàniques s’ubiquen principalment al con· tinent europeu, però no són les úniques llengües parlades a Europa, ja que al costat d’aquestes existeixen llengües com l’anglès, l’alemany, el macedoni, el rus, l’hongarès o el basc, i així fins a una setantena.

Aquesta diversitat lingüística suposa una gran riquesa cultural que cal preservar i difondre. Per aquest motiu diverses organitza· cions i també la pròpia Unió Europea treballen per saber exactament la situació de les llengües europees i preservar aquelles que disposen de menys parlants.

Mapa de les llengües romàniques en l’actual continent europeu.

1.2. Naixement, vida i mort de les llengües L’evolució de la llengua llatina, que comença amb el seu naixement a partir de l’indoeuropeu, la seva expansió per molts territoris i la seva mort a través de la transformació a les llengües romàniques, no és un procés exclusiu del llatí, sinó que ha succeït i succeeix en moltes al· tres llengües. Totes les llengües, sense excepció, canvien, i aquests canvis lin· güístics comporten el naixement i la mort natural de les llengües. Es diu que al món existeixen més de 5.000 llengües i que cada setmana en moren dues; és a dir, deixen de tenir parlants. En general, quan parlem de mort de les llengües ens referim a la substitució lingüística; és a dir, al procés d’abandonament de la pròpia llengua per part d’una comunitat lingüística.

Els darrers parlants L’únic tret que tenen en comú el genocidi i la substitució lingüística és el fenomen del «darrer parlant». Els darrers parlants són aquells individus que, després que la seva comunitat hagi estat exterminada —sigui físicament o mitjançant la substitució—, han mantingut la seva llengua fins a la mort. La història de la lingüística està plena de necrològiques de «darrers parlants». A més d’Ishi són prou coneguts el darrer parlant de dàlmata, Antoni Udina, mort el 1898, o el darrer parlant de manx, Ned Maddrell, mort el 1974, o la darrera parlant de cupeño, Roscinda Nolasquez, morta el 1987, entre d’altres. Davant la mort dels últims parlants de varietats en procés d’extinció, són habituals els planys dels lingüistes, però el fet és que, quan mor l’últim parlant, la llengua ja fa temps que és morta. La substitució lingüística pot ser un procés molt ràpid i és possible que sigui acomplert totalment només en quatre generacions, de manera que la llengua que nosaltres parlem sigui totalment estranya per als nostres besnets. Els planys, per tant, i més aviat l’acció, haurien de començar davant dels primers símptomes de declivi si és que, de fet, hi volem posar remei. Allò que és difícil, però, és justament d’identificar aquests símptomes. Una de les dificultats segurament consisteix en el fet que els parlants no s’adonen que la seva llengua és en perill d’extinció fins que ja és massa tard per posar-hi remei, però potser la fonamental és que molt poques vegades observadors prou competents i prou imparcials han fet els estudis necessaris durant prou temps perquè puguem fer un diagnòstic quan encara hi som a temps. Carme Junyent: Vida i mort de les llengües. Empúries.

Però, per què s’abandona una llengua o bé se substitueix per una altra? La resposta és complexa, ja que hi intervenen molts factors: la condició de l’individu que la parla (sexe, edat, classe social, origen…), l’existència de bilingüisme (pas decisiu per a la substitució), la pèrdua de funcions i de prestigi de la llengua, l’escolarització, i molts altres factors. També es pot donar el cas que una llengua desaparegui a causa de fenòmens naturals o per fets malaurats com l’extermini d'una po· blació sencera o un conflicte bèl·lic. Sigui com sigui, hem de tenir present que totes les llengües ac tuals desapareixeran d’una manera o d’una altra com ho han fet totes les anteriors. Es tracta d’un fet natural.

1.3. L’alfabet llatí L’alfabet és el conjunt de símbols, anomenats lletres, que codifiquen una llengua escrita. L’aparició de l’alfabet representa per a la civilitza· ció un gran invent cultural, ja que, gràcies a la seva facilitat d’aprenentatge, es podia escriure tot el que es podia dir. Aquest instrument, senzill i econòmic, va revolucionar la transmissió de la cultura i la co· municació humana. Gràcies a l’alfabet, l’escriptura es va fer popular i va permetre l’aparició de la literatura i el coneixement de les lleis i la ciència. Cada llengua té el seu propi codi, que pot ser particular o contenir variacions d’un altre. A l’antiguitat, l’alfabet no era l’únic sistema d’es· criptura, sinó que n’existien d’altres de més complexos, com ara l’ideo grama o el sistema sil·làbic. L’alfabet llatí prové del grec per mitjà de l’etrusc. Com molts alfa· bets, es caracteritza per tenir un signe (lletra) per a cada so. El llatí tenia 23 lletres majúscules, ja que les minúscules no es van començar a utilitzar fins al final de l’Imperi romà. A B C D E F G H I K L M N O P Q R S T V X Y Z

Actualment el català utilitza l’alfabet llatí amb alguna lletra afegi· da: la j, la w i la u. La major part de les llengües de l’Europa occidental empren també aquest alfabet llatí amb alguna variació, com la ñ del castellà. A causa de la història colonitzadora de gran part dels països europeus, aquest alfabet es va escampar arreu del món, on continua utilitzant-se. Així, països tan allunyats com el Vietnam, que va ser co· lònia francesa, fan servir l’alfabet llatí. Tot i això, l’alfabet llatí no és l’únic que s’utilitza a Europa. Existeix també l’alfabet ciríl·lic, que prové del grec i que es va desenvolupar al segle ix dC, quan els monjos Ciril i Metodi van traduir la Bíblia a l’antic eslau. L’alfabet ciríl·lic té més lletres que el llatí i, actualment, l’utilit· zen les llengües eslaves (rus, ucraïnès, bielorús, serbi, macedoni i búl· gar), així com altres d’influència cultural russa.

VO CAB ULARI Ideograma. Aquest sistema d’escriptura dibuixa els objectes i les idees; així, quan vol dir peix, dibuixa un peix. Tot i que en principi pot semblar senzill, la seva complexitat recau en la gran quantitat de signes de què disposa per escriure tots els objectes i idees, i en el fet que existeixen conceptes difícils de dibuixar. El sistema jeroglífic egipci i el pictòric xinès utilitzaven l’escriptura ideogràfica. Sistema sil·làbic. Aquest sistema utilitzava un signe per a cada síl·laba, per la qual cosa tenia quatre vegades més signes que l’alfabet.

SAB I E S Q UE …? Al món existeixen un bon nombre d’alfabets diferents. Cada un és utilitzat per diverses llengües. Alguns dels més coneguts són aquests: l’alfabet àrab, l’alfabet xinès, l’alfabet tàmil i l’alfabet hebreu.

llengua llatina « UNITAT 2 L’alfabet grec també el trobem entre les llengües europees. L’uti· litza una única llengua, el grec, i es va crear a finals del segle ix aC. El nom alfabet prové del nom de les seves dues primeres lletres: alfa i beta. Alfabet ciríl·lic

Alfabet grec

Majúscules

Minúscules

Nom

Majúscules

Minúscules

Nom

[a]

alfa

[a]

[b]

beta

[b]

[l]

gamma

[g]

[r]

iota

[i]

[m]

lambda

[l]

[f]

[p]

[x]

[r]

1.4. La pronúncia del llatí Les 23 lletres de l’alfabet llatí es pronuncien gairebé totes com en català, amb alguna petita diferència que ara et presentem:

Alfabet llatí

Pronúncia

[k].

[k] com si la h no hi fos.

G GU / QU

Com la nostra ga, gue, gui, go, gu. La u es pronuncia sempre.

És la suma de dues l; per tant, sona com una l·l.

[s] sempre sorda.

En majúscula tant s’utilitza per a la u com per a la v en minúscula. El so tant d’una com de l’altra és sempre [u].

[ks].

S’utilitza per a transcripcions de paraules que provenen del grec: Olympus.

[f]. S’utilitza per escriure mots provinents del grec: philosophia.

[tz]. S’utilitza per a la transcripció de mots grecs: zephirus.

El sistema vocàlic del llatí està compost de les 5 vocals (a, e, i, o, u), més la y, que prové del grec. En llatí no hi ha vocals obertes i tampoc no es pronuncia la vocal neutra.

UNITAT 2 » llengua llatina En la grafia llatina no existeix l’accent gràfic. Per tant, no hi ha normes d’accentuació. A l’hora de llegir un text has de tenir en comp· te que les paraules de dues síl·labes són planes i que no existeixen mots aguts. Fixa’t en la manera com pronuncia les paraules d’aquests textos el teu professor o professora. Després, fes pràctica i fixa’t en la pronunciació de les consonants que t’hem indicat en la pàgina anterior.

VII. (1) Quibus rebus cognitis, Caesar apud milites contionatur. Omnium temporum iniurias inimicorum in se commemorat; a quibus deductum ac depravatum Pompeium queritur invidia atque obtrectatione laudis suae, cuius ipse honori et dignitati semper faverit adiutorque fuerit. (2) Novum in republica introductum exemplum queritur, ut tribunitia intercessio armis notaretur atque opprimeretur, quae superioribus annis esset restituta. (3) Syllam, nudata omnibus rebus tribunitia potestate, tamen intercessionem liberam reliquisse; (4) Pompeium qui amissa restituisse videatur bona etiam quae ante habuerint ademisse. Juli Cèsar: Guerra Civil, I, VII.

VIVAMUS, mea Lesbia, atque amemus, rumoresque senum seueriorum omnes unius aestimemus assis! soles occidere et redire possunt: nobis cum semel occidit breuis lux, nox est perpetua una dormienda. da mi basia mille, deinde centum, dein mille altera, dein secunda centum, deinde usque altera mille, deinde centum. dein, cum milia multa fecerimus, conturbabimus illa, ne sciamus, aut ne quis malus inuidere possit, cum tantum sciat esse basiorum. Catul: Poesia Completa, V.

ACTIVITATS « llengua llatina « UNITAT 2

» ACTIVITATS 1. Per comprovar tu mateix la proximitat de les llengües romàniques, omple aquest quadre: Llatí

c) Totes les llengües romàniques tenen un origen comú: l’indoeuropeu. d) El sard es parla a la península Itàlica. e) A Europa hi ha una llengua per a cada país.

Busca informació en diversos webs sobre les llengües romàniques que et proposem i omple una fitxa com la que tens a sota per a cada llengua:

Auricula

Homo

Locus

Tempus

Francès

…

Italià

…

Català

…

Portuguès

…

Nom de la llengua

…

Romanès

…

Lloc on es parla

…

Castellà

…

Llengua oficial/ cooficial

…

Nombre de parlants

…

Comprova també que algunes llengües euro pees, tot i no ser romàniques, conserven influèn cies de la llengua llatina. Omple aquest quadre: Llatí

Mater

Familia

Pater

Studere

Anglès

…

Alemany

…

mare

família

pare

estudiar

Portuguès

…

Romanès

…

Castellà

…

Català

3. Independentment del nombre de parlants, to· tes les llengües romàniques tenen una riquesa i una història molt importants. Relaciona el nom d’aquests escriptors amb la seva llengua: Elvira Lindo •

• francès

Marin Preda •

• català

José Saramago • Antonio Tabucchi • Antoine de Saint-Exupéry • Montserrat Roig •

• romanès • castellà • portuguès • italià

4. Digues si són vertaderes o falses aquestes afir· macions:

a) Les llengües romàniques provenen del llatí vulgar. b) En algunes zones de l’Imperi romà, el llatí va desaparèixer sense deixar empremta.

gallec • francès • català • occità • romanx

6. Llegeix aquests fragments literaris i digues en quina d’aquestes llengües romàniques estan es· crits: gallec, francès, portuguès, italià, romanès.

J’ai pris l’autobus à deux heures. Il faisait très chaud. J’ai mangé au restaurant, chez Céleste, com d’habitude. Albert Camus: L’étranger.

Entrò in cucina. La tavola era sempre apparecchiata; e al suo posto c’era una scodella coperta con un piatto. Alzò il piatto, c’era una minestra di verdura, ormai fredda. Carlo Cassola: La casa di Via Valadier.

Quando atraversou a povoaçâo, ma abaixo, com o rebanho atrás dele, era ainda muito cedo. Ao longo das ruas tortuosas, as portas conservanvam-se fechadas, e nâo vinha das habitaçôes o mais insignificante ruído. Trindade Coelho: Os meus amores.

Auzi. Nu vezi nimic. Corpul îsi pune întrebari radicale. Recurge la solutia ascunderii în întuneric pentru a problematiza mai percutant prezenta. Sibiu Danz 2007.

Non ia de negro senón cun vestido estampado azul e branco e levaba sobre os ombros un chal da color prata vella, com prolongación dos cabellos. Manuel Rivas: Un millón de vacas.

UNITAT 2 » llengua llatina » ACTIVITATS

Llegeix aquest fragment sobre la importàn· cia de l’escolarització, tant per a la preservació de les llengües com per a la seva desaparició, i deba· teu entre tots els companys i companyes de classe sobre aquest tema.

L’escolarització com a element indispensable en la conservació de les llengües és una arma de dos talls en la mesura que pot ser un dels motors de la substitució. Si pensem en la caiguda espectacular del nombre de parlants del bretó des de final del segle xix fins ara, no és difícil associar-hi la instauració, l’any 1886, de l’ensenyament obligatori —en francès. Òbviament, aquest era un bon procediment per aconseguir que una població que fins aleshores era pràcticament monolingüe en bretó, no arribés a l’edat adulta sense conèixer el francès. Per si no n’hi havia prou amb l’escolarització obligatòria, els ensenyaments francesos van desenvolupar tècniques «pedagògiques» molt efectives, tant que fins i tot les van exportar a les colònies. […] La difusió de la llengua dominant per mitjà de l’ensenyament és una pràctica molt estesa. Els indis americans, per exemple, veuen la política educativa com l’amenaça més preocupant per a la supervivència de les seves llengües. Ben bé fins als anys 70, als Estats Units hi havia la convicció que l’única manera de «civilitzar» els indis era apartar els nens del seu ambient i educar-los en internats on l’ús de la llengua nativa era prohibit. Si a aquesta prohibició hi afegim el desarrelament que implicava viure allunyat del nucli familiar, no es fa difícil d’entendre el descens del nombre de parlants de llengües ameríndies i el seu estat agònic actual. Que l’escolarització és un bon mètode per difondre la llengua dominant ja és prou sabut, i que també ho pot ser salvar la llengua recessiva sembla una conclusió òbvia. Els resultats, però, no ho confirmen. Carme Junyent: Vida i mort de les llengües. Empúries.

Busca qui és Carme Junyent, on treballa i quina és la seva branca de coneixement. Cita dos llibres més escrits per ella, diferents del que hem comentat.

9. Defineix què és un alfabet i redacta un text ar· gumentatiu sobre la seva importància.

10. Quantes lletres té l’alfabet llatí? Escriu-les. 50

11. A l’antiguitat existien altres tipus de sistemes d’escriptura. Llegeix aquestes definicions i digues a quin tipus corresponen: a) Utilitza un signe per a cada síl·laba. b) Fa servir dibuixos per indicar objectes o idees.

12. Identifica amb quin alfabet europeu està escrit cada text: a)

Basoan neskatila alai eta maitagarri bat bizi zen. Txanogorritxo deitzen zuten, amak egindako txano gorriarekin ibiltzen baitzen beti.

13. Llegeix correctament aquests mots llatins: chorus sanguis aquila decedo Caesar ancilla fecisse ducis Cicero civis argentum

celtae procella aqua magister adulescens quibus illas publice acies Galliam amicitiam

iaceo rexit philosophus schola civitas societas requies flagellum video germanos vivere

14.

Llegeix aquest fragment de les Metamorfosis, d’Ovidi, que explica el mite de Faetont, el fill d’Apol·lo, a qui va demanar poder conduir el carro del sol. No va poder dominar-lo i va cremar algunes zones de la terra.

Dixerat haec Tellus (neque enim tolerare uaporem ulterius potuit nec dicere plura) suumque rettulit os in se propioraque manibus antra; at pater omnipotens superos testatus et ipsum, qui dederat currus, nisi opem ferat, omnia fato interitura graui, summam petit arduus arcem, unde solet nubes latis inducere terris, unde mouet tonitrus uibrataque fulmina iactat; sed neque, quas posset terris inducere, nubes tunc habuit nec, quos caelo dimitteret, imbres:

intonat et dextra libratum fulmen ab aure misit in aurigam pariterque animaque rotisque expullit et saeuis compescuit ignibus ignes. Consternantur equi et saltu in contraria facto colla iugo eripiunt abruptaque lora relinquunt. Illic frena iacent, illic temore reuulsus axis, in hac radii fractatum parte rotarum, sparsaque sunt late laceri uestigia currus. Ciceró: Metamorfosis.

a) Fixa’t en els mots subratllats i digues quina és la seva traducció en català. b) Torna’t a llegir el text i digues de quins mots llatins provenen aquests mots catalans: ignifugar • fulminar • testimoni • consternació • vestigis • tolerància • equitació • maniobra

15. Llegeix en veu alta la conversa que l’Astèrix

i l’Obèlix mantenen a les termes romanes. A con· tinuació resol les activitats següents: a) Amb l’ajuda del professor, fes una traducció aproximada del text. Et poden ajudar aquells mots llatins que són semblants al català. b) Fixa’t en les diferents sales on entren l’Astè· rix i l’Obèlix i dedueix quina funció tenien.

UNITAT 2 » llengua llatina » ACTIVITATS

16.

En grup, prepareu la lectura d’aquesta adaptació en llatí del conte de la Caputxeta Vermella. Feu una traducció aproximada del text, repartiu-vos els personatges i escenifiqueu aquest conte tan popular. Tingueu en compte aspectes com la pronúncia i l’entonació.

Rubra Caperula Personatges: mater, Caperula, lupus, duo venatores et avia. Mater: Eheu! Mater mea est infirma et habitat sola in silva. Mitto ad eam cibum et vinum. Sed… ubi est filia mea? Caperula! Caperula! (Entra la Caputxeta.) Caperula: Quid est, mater? Mater: Caperula, mea filia, necesse est te aviam tuam visitare, quod infirma est. Ecce! Cibum et vinum preparavi. Age! Vesti, parva Rubra Caperula. Festina, avia te sperat. Caperula: Vale, mater! (La Caputxeta ha de creuar el bosc per arribar a casa de la seva àvia.) Caperula: Quam fatigata sum! Iter longum est ad villam ubi mea avia habitat. Necesse est sedere. Lupus: O miserum! Nulla pax data est lupis… Venatores in silva sunt, venatores mihi non placent. Sed, quid video? Parvam puellam. Puellae mihi multum placent. Hanc puellam manducare volo. Sed puellam nunc manducare non possum quod venatores proximi sunt. Sed… spectate! (El llop s’adreça a la Caputxeta.) Lupus: Salve puella! Tu fatigata es? Caperula: Ita vero. Longum iter facio… Lupus: Quo ambulas? Caperula: Ad villam ubi mea avia habitat. Cibum et vinum porto quod avia mea infirma est. Lupus: Ubi habitat avia tua? Caperula: In silva habitat, prope fontem. (El llop es gira cap al públic.) Lupus: Ah! Festina lente, mea columba… Tibi indicabo facillimam viam et brevissimam… Vade per medium istius silvae et pervenies velociter ad aviam tuam. Vale! Caperula: Vale! Ecce! Quam pulchri flores sunt. Quam magnae sunt arbores! Quam benignus erat iste lupus!

Venator 1: Salve, parva Caperula Rubra! Caperula: Salvete, amici! Venator 2: Quo ambulas? Caperula: Ad villam ubi mea avia habitat. Cibum et vimum porto quod infirma est avia mea. Et vos, quid facitis? Venator 1: Nos captare volumus lupum qui per silvam currit. Caute procede, parva Caperula Rubra. Vale! Caperula: Valete! (A casa de l’àvia. Truquen a la porta.) Avia: Quis portam pulsat? Lupus: (Amb una veu molt fina.) Ego, Caperula, neptis tua amantíssima, portam pulso! Avia: Intra, intra, Caperula! (Entra el llop i es menja l’àvia. Després, es fica al seu llit. Arriba la Caputxeta.) Caperula: Tocus, tocus, tocus… Lupus: Quis portam pulsat? Caperula: Ego, Caperulla, neptis tua amantíssima, portam pulso! Lupus: Intra, intra, Caperula… Caperula: (S’apropa a l’àvia i la mira detingudament.) O avia mea! Magnas aures habes…! Lupus: Sunt ad audiendam te melius, Caperula! Caperula: O avia mea! Magnos oculos habes…! Lupus: Sunt ad videndam te melius, Caperula…! Caperula: O avia mea, ingentes dentes habes…! Lupus: Sunt ad devorandam te melius! (El llop salta sobre la Caputxeta. Ella crida i arriben els caçadors.) Venator 1: (Mata el llop.) Pestis! Venator 2: Lupus mortuus est, et tu, parva Caperula Rubra, secura es!

del món clàssic a lactualitat « UNITAT 2

» DEL MÓN CLÀSSIC A LACTUALITAT 2. Tots els camins porten a Roma 2.1. Les vies romanes

Via romana, a Pompeia.

Avui dia tothom parla de les vies de comunicació, les autopistes, les autovies i les carreteres. Però cal recordar que els romans van ser la primera civilització que va projectar una extensa xarxa de vies de comunicació. Els romans van tenir la necessitat de construir carreteres en el moment en què es van expandir fora de la ciutat. Així, el desenvolu· pament de la xarxa de vies romanes va tenir lloc al mateix ritme que el creixement de l’Imperi romà. Per tant, les primeres vies es van construir per unir els diversos pobles de la regió del Laci amb Roma, i seguidament, es van ampliar per donar accés a qualsevol punt de la península Itàlica. Quan els romans van colonitzar les diverses províncies de l’Imperi —algunes molt allunyades de Roma, com hem vist en el tema ante· rior—, van fer-hi arribar també unes bones vies que facilitaven, així, el control de tot l’Imperi. Certament, la primera finalitat de la construcció de les vies va ser controlar tots els territoris romans, poder arribar amb certa facilitat a qualsevol punt de l’Imperi per tal de sufocar una possible revolta o conflicte. Evidentment, un cop construïdes, també van servir per faci· litar el comerç i la comunicació entre les ciutats de les províncies. Igual com passa a casa nostra, no totes les carreteres eren iguals. Si bé ara parlem d’autopistes, carreteres comarcals o camins de mun tanya, en l’època romana hi havia també diferents tipus de vies. Desta quem les següents: • Via: camí força ample per a car· ros. • Iter: camí per anar a peu, amb un animal de càrrega o amb llitera. • Actus: camí per a un sol vehicle o animal de càrrega. • Semita: camí petit.

La construcció Avui dia, quan es decideix construir una carretera, un equip d’engi nyers estudia els possibles traçats, els im· pactes socials i ambientals sobre el territori i, finalment, es decideix el lloc més idoni per on ha de passar. És una tasca planificada i estudiada.

UNITAT 2 » del món clàssic a lactualitat Els romans, tot i no tenir el títol universitari d’enginyeria, es van adonar que per construir una via calia buscar el traçat millor i més fàcil. En principi, dibuixaven el recorregut en línia recta —l’opció més senzi· lla—, però aquesta es desviava quan el terreny així ho exigia. Un cop decidit el traçat, ja es podia començar la construcció, que normalment feia l’exèrcit perquè coneixia pam a pam tot el territori romà. Per ferho, se seguien els passos que pots observar en aquest dibuix:

1. Delimitaven l’amplada de la via, fent dos solcs que recobrien amb dues fileres de pedres. 2. Excavaven un canal entre les dues fileres de pedres i hi posa· ven una primera capa de pedres. 3. Hi posaven una altra capa de sorra o de grava. 4. Recobrien aquestes capes amb pedres triturades o bé amb llo· ses de pedra.

4 1

3 2

Construcció d’una via romana.

Totes aquestes capes sumaven un gruix d’aproximadament un me· tre, i aquesta és una de les causes que han fomentat la bona conser· vació d’algunes vies romanes.

Les principals vies de l’Imperi romà La famosa frase «Tots els camins porten a Roma» es deu al fet que la majoria de vies romanes unien un punt qualsevol de l’Imperi romà amb la ciutat de Roma. Així, Roma esdevé el punt zero d’aquesta xar· xa, que va arribar a tenir uns 85.000 quilòmetres. Cada via tenia un nom, que corresponia al del prohom (cònsol, procònsol…) que l’havia fet construir, i aquest nom podia canviar quan la via era reconstruïda al cap d’un temps. Així, la via Appia deu el seu nom a Appius Claudius Caecus; la via Aurèlia a Caius Aurelius Cotta, i així totes les altres. El nom de la via més la distància recorreguda, o bé la que calia recórrer, eren informacions que els viatgers trobaven en els mil·liaris, una mena de monòlits de pedra en forma cilíndrica d’uns 2 metres d’alçada. A Roma hi havia el mil·liari daurat, on hi havia escrites en milles les distàncies que separaven Roma de les principals ciutats del món romà. Els desplaçaments es feien a peu, a cavall o bé en carro; per tant, en distàncies grans es tardava uns quants dies per arribar al lloc de· sitjat. Per aquest motiu, al llarg de les vies es van instal·lar hostatgeries, on es podia menjar i passar la nit. Eren locals bastant senzills, bàsics, on només s’aturaven aquelles persones que no tenien ni parents ni amics en alguna casa propera.

Mil·liari d’una via romana.

Mapa del món romà amb les vies principals.

Una gran via: la via Augusta

S AB I ES Q U E… ? L’itinerari d’Antoní és un dels itineraris romans més famosos. Es van començar a recollir dades cap al segle iii dC, tot i que va patir diverses modificacions al llarg del segle iv. Un itinerarium era un conjunt de descripcions de carreteres i camins de l’Imperi, on figurava la llista de poblacions que s’havien de travessar, la durada del trajecte i els llocs on el viatger es podia aturar i trobar allotjament.

De Roma sortia una via cap al nord anomenada via Aurèlia la qual, en arribar a la Gàl·lia, canviava el seu nom pel de via Domitia, que anava dels Alps fins als Pirineus. Als Pirineus començava la via Augusta, que va ser la calçada romana més llarga d’Hispània, amb una longitud de 1.500 quilòmetres, i que arribava fins a Cadis, vorejant la mar Mediter· rània. D’aquesta manera es podia recórrer la distància de 2.725 quilò· metres que separava Roma i Cadis. Havia rebut el nom de via Hercúlia o via Heràclia, i també camí d’Anníbal, però, finalment, després que l’emperador August va orde· nar la seva reconstrucció, va rebre el nom de via Augusta. Es va convertir així en la principal via d’Hispània, i va anar perdent la seva funció militar per assumir un destacat paper en les relacions comercials entre les principals ciutats de la Mediterrània. L’elecció del traçat de les vies per part dels romans va ser tan encertat que gran part del seu recorregut ha estat utilitzat per les carreteres actuals. Així, la carretera N-340 i l’autopista del Medi terrani (A-7, AP-7, A-70) segueixen gran part del traçat de la via Augusta.

Una via secundària: la via del Capsacosta La via Augusta tenia la funció d’unir de nord a sud la península Ibèrica, passant per algunes de les ciutats més importants d’Hispània. Però hi havia en aquest territori moltes altres ciutats i poblets que calia unir entre ells i amb la via principal, per fer possible el po· blament i el control econòmic i administratiu. Per aquest motiu es va fer necessari l’elevat nombre de vies se· cundàries existents. Una d’aquestes vies és la que surt de Iuncaria (la Jonquera) i passa per Besalú, la vall de Bianya, fins al coll d’Ares; s’anomena via del Capsacosta, ja que el tram entre Sant Salvador de Bianya i Sant Pau de Se· gúries, que s’enfila per la muntanya del Capsacosta, és un dels més ben conservats de la península Ibèrica. A causa del pendent de la muntanya, els enginyers romans van haver de construir un camí serpentejant, amb curts fragments rectes, sostinguts per sòlides plataformes i murs de contenció fets amb grans blocs de pedra. Per quin motiu els romans van construir una via com la del Capsacosta, que, per culpa de les dificultats del terreny, va comportar una gran despesa? Sembla que la funció d’aquesta via no era comunicar establi· ments agrícoles, ja que la configuració de la comarca no era apta per a aquesta activitat. Tampoc no hi ha· via cap motiu militar, ja que no es tractava d’un lloc estratègic. Es creu que l’única funció era la comunica· ció amb unes mines de plata i ferro existents a l’actual Catalunya Nord. Mur de contenció que sosté la calçada. En alguns llocs pot arribar a tenir 4 metres d’alçada.

Tram de la via del Capsacosta o via Ànnia.

Traçat de la via del Capsacosta.

del món clàssic a lactualitat « UNITAT 2 2.2. Els ponts romans Quan els constructors de les vies romanes, que procuraven anar en línia recta, es trobaven amb un riu o un barranc, havien de planificar la construcció d’un pont. Si es tractava d’un rierol, feien un gual amb fusta. Però, si el riu era cabalós, calia una bona construcció de pedra. El primer que feien els enginyers romans era buscar el pas més con· venient per fer-hi el pont. Normalment buscaven el pas de riu més estret, amb menys fondària i amb un terreny més sòlid. Un cop decidit exactament el traçat, es marcava el lloc on anirien els pilars i es començaven a fer els fonaments. Al principi els engi· nyers procuraven no col·locar cap pilar al mig del corrent del riu i preferien la construcció de ponts ben estrets i d’un sol arc. A mesura que es van anar fent avenços amb les tècniques constructives, es va aconseguir situar pilars al mig del riu, la qual cosa va permetre cons· truir els ponts més esvelts i amb diversos arcs. Després de fer els fonaments s’aixecaven els pilars amb grans contraforts. Els fusters feien els arcs que es recobrien de blocs de pedra i així s’acabava de construir el pont.

S AB I E S Q UE …? Per poder construir ponts i altres obres, els romans van haver d’inventar aparells que els ajudessin en la seva tasca. Així trobem que els enginyers i els constructors romans ja coneixien les grues. Solien ser de fusta i funcionaven gràcies a una roda que diversos homes feien girar. D’aquesta manera podien pujar objectes pesants a la part més alta de la construcció. Relleu romà en què es veu l’ús d’una grua.

Dibuix que representa la construcció del pont de Trajà sobre el riu Danubi.

La major part de ponts romans han estat utilitzats al llarg de la història, i molts han estat destruïts, reconstruïts i, moltes vegades, mo· dificats respecte de la seva estructura original. Per aquest motiu no és fàcil trobar un pont romà amb les principals característiques cons· tructives de l’època. Vegem-ne alguns exemples:

El pont romà de Mèrida, sobre el riu Guadiana, és un dels ponts més llargs del món antic, amb 792 me· tres de longitud, gràcies a una illeta que hi ha al mig del riu. Tot i això, té un mateix traçat amb 70 arca· des. Entre els grans arcs n’hi ha de petits per engolir l’aigua en cas que pugi el cabal del riu.

L’anomenat pont del Diable, a Martorell, és una construcció de l’època de l’emperador August sobre el riu Llobregat i donava pas a la via Augusta.

del món clàssic a lactualitat « UNITAT 2 2.3. Altres obres d’enginyeria La societat romana, sobretot la urbana, s’havia acostumat a un seguit de comoditats, com, per exemple, viatjar i comunicar-se fàcilment grà· cies a les vies i als ponts, transportar tant per terra com per mar tot tipus de mercaderies i, també, poder utilitzar l’aigua a les seves ciutats. Van poder gaudir d’aquestes comoditats gràcies als seus invents i coneixements d’enginyeria, que els van permetre la construcció d’aqüe· ductes i fars.

Els aqüeductes Els romans, que consideraven l’aigua com un bé imprescindible per a les seves ciutats, van portar a terme una obra pública que permetia transportar l’aigua des de les fonts on brolla fins a les ciutats. Els aqüeductes consistien en un canal cobert fet de pedra, per on passava l’aigua gràcies a un pendent moderat. Aquest canal podia estar soterrat o bé anar arran de terra, però, quan s’acostava a la ciu· tat, s’enlairava i adquiria l’aspecte que el caracteritzava més: una file· ra d’arcades sobre les quals hi havia el canal per on passava l’aigua.

L’aqüeducte conegut com el pont del Gard, a prop de Nimes, té tres nivells d’arcades i va ser construït l’any 19 aC. El canal d’aigua es troba a la part més enlairada, a uns 50 metres sobre el nivell del riu.

Construït a la segona meitat del segle i i a prin· cipis del segle ii de la nostra era, l’aqüeducte de Segòvia transportava l’aigua del riu Frío a la ciutat de Segòvia. Té 728 metres de llargada i una alçada màxima de 28 metres i mig. Té dos grups d’arca· des: la de sota, que està formada per 119 arcs, i la de sobre, per 44 arcs.

UNITAT 2 » del món clàssic a lactualitat Els fars El transport de grans mercaderies a través dels territoris de l’Imperi se solia fer per mar, ja que era l’únic mitjà per arribar a alguns llocs concrets, era ràpid i els vaixells tenien més capacitat de càrrega que els carruatges. Tot i això, hi havia diversos perills que calia tenir en compte. Per una banda, el temps que feia a l’hivern no era favorable a la navegació en alguns indrets, ni tampoc els vents en la mar Medi· terrània. La seguretat també era un perill per als mariners, sobretot si la mercaderia que transportaven era de valor, ja que els pirates po dien assaltar els vaixells. I, finalment, s’havia d’anar amb compte de no xocar contra caps i esculls de terra, ja que els nàufrags corrien el perill de ser convertits en esclaus per part de qui els recollís, o bé podien morir sense ser enterrats, cosa que atemoria els romans a causa de les seves creences. Per aquest motiu, es van construir fars en punts estratègics del seu territori. Aquests fars assenyalaven als mariners la presència de la costa. Els fars eren edificacions en forma de torre que podia ser de diferents formes, amb un sistema d’il·luminació en el punt més alt. El sistema més habitual era el foc de llenya o bé les llànties d’oli d’oliva. Han existit diversos fars en tota la costa de l’Imperi romà (a Itàlia, Anglaterra, França, Hispània…), però alguns estan totalment destruïts. No obstant això, de tots els fars romans, el més famós és la torre d’Hèrcules, a la Corunya, que encara està en funcionament. Tanmateix, el far més important de l’època romana a Hispània va ser el far de Chipiona, anomenat Turris Caepionis, situat a la desembo· cadura del riu Guadalquivir. Tot i que no en queda cap resta, sembla que era una meravella a l’estil del famós far d’Alexandria.

La torre d’Hèrcules va ser construïda al segle ii dC, i va rebre el nom de Farum Brigantium. És l’únic en tot el món, d’origen i base roma· na, que continua en funcio· nament. Ha estat reconstruït i modificat en diverses oca· sions, però manté l’aspecte originari.

SAB I E S Q UE …? El far d’Alexandria, també anomenat Torre de Faros, és considerat una de les set meravelles del món antic. Va ser construït al segle iii aC i va funcionar fins que dos terratrèmols el van enderrocar al segle xiv. Es creu que mesurava entre 120 i 130 metres d’alçada (equivalent a un edifici d’uns 40 pisos) i, per tant, era una de les construccions més altes aixecades per l’ésser humà en aquell temps.

ACTIVITATS « del món clàssic a lactualitat « UNITAT 2

» ACTIVITATS

20. Argumenta el significat de l’expressió «Tots els

17.

21. Quins

Digues si són vertaderes o falses aquestes afirmacions: a) Els romans obrien un camí per arribar a un lloc concret sense planificar l’accés més fàcil. b) Es construïen molts tipus de camins en funció de les poblacions que unien. c) Les vies romanes tenien una fondària d’un me· tre seccionat en capes. d) La via Augusta era la més important de tot l’Im· peri romà. e) Els noms de les vies els escollien els habitants de les poblacions properes.

18. Fixa’t en la imat·

ge i fes un paral·le lisme amb un dels elements romans que també apareixien en les vies.

camins porten a Roma».

altres noms va rebre la via Augusta? Com justificaries aquests noms?

22. Relaciona el nom de cada via romana amb el nom del personatge que la va fer construir:

Caius Flaminius Nepos

via Augusta •

•

via Domitia •

• Gnaeus Egnatius

via Appia •

•

Marcus Aemilius Scaurus

via Aurelia •

•

Lucius Septimius Severus

via Egnatia •

• Caesar Augustus

via Severiana • via Flaminia • via Aemilia • Scauri

•

Cneus Domitius Ahenobarbus

•

Caius Aurelius Cotta

•

Appius Claudius Caecus

19.

Fixa’t en el bon estat de conservació d’aquest tram de la via Àpia que unia Roma amb el sud d’Itàlia. Explica quins passos seguien els romans a l’hora de construir les seves carreteres. Això, pot explicar el bon estat de conservació en què es troben algunes vies romanes actualment?

UNITAT 2 » del món clàssic a lactualitat » ACTIVITATS

23.  Els antics romans s’orientaven a partir dels

itineraria, que eren un conjunt de descripcions de les carreteres i els camins de l’Imperi amb la informació corresponent a les poblacions que havien de travessar, els allotjaments per descan· sar… Actualment, de quins recursos disposem per poder orientar-nos a l’hora de fer un viatge, per exemple?

25.

Identifica, en aquesta imatge de l’estructu· ra d’una via romana, els elements que la configura· ven i relaciona cada concepte amb el número cor· responent:

24. Digues quina és la resposta correcta: • Quina era la finalitat més important d’una via ro· mana? a) Facilitar el transport de mercaderies. b) Fomentar el turisme. c) Controlar els territoris conquerits. d) Comunicar les ciutats més importants. • Quin nom tenia el camí força ample per a carros? a) Iter. b) Actus. c) Semita. d) Via.

• Normalment, qui s’encarregava de la construcció de les vies? a) L’exèrcit. b) Els enginyers. c) Els esclaus. d) Els voluntaris. • Què era un mil·liari? a) Un conjunt de descripcions de carreteres. b) Un hostal a peu de carretera. c) Un monòlit de pedra amb informació de la via. d) La capa de sorra o grava que es col·locava a sota el paviment d’una via. • Quin d’aquests noms no pot relacionar-se amb la Via Augusta? a) Via Hercúlia. b) Via Àpia. c) Camí d’Anníbal. d) Via Heraclea. • Quina finalitat tenia la via Ànnia o del Capsa costa? a) Comunicar establiments agrícoles. b) Accedir a unes mines de plata i ferro. c) Transportar l’exèrcit. d) Explotar els recursos forestals.

5 4

• Capa de pedres grosses rejuntades amb calç o fang (statumen). • Capa de pedres més petites (rudus). • Capa de sorra o grava per anivellar les llambordes. • Empedrat de lloses desiguals, encaixades entre elles. • Blocs regulars que delimitaven els costats de la via. • Mil·liari que es col·locava cada mil passes amb in· formació de la ruta.

26.

Busca la fotografia de l’aqüeducte de Tarra· gona, enganxa-la en el teu quadern i fes-ne una descripció tenint en compte aquests punts: • Localització. • Data de construcció. • Metres de llarg i d’alçada. • Descripció dels arcs. • Altres noms que rep.

27. Fixa’t en aquest mapa on hi ha uns nombres que correspo· nen a diversos fars romans, molts dels quals han desaparegut. Re· laciona cada nombre amb el nom del far:

a) Far de Marsella (marcava el golf de Lleó). b) Far de Dover (marcava el pas entre la Gàl·lia i Bretanya). c) Torre d’Hèrcules (marcava el nord de la península Ibèrica). d) Far de Capri (marcava l’illa de Capri). e) Far de Cartago (pas entre el nord d’Àfrica i Sicília). f) Far de Chipiona (pas entre Hispània i Àfrica). g) Far de Messina (pas entre Si· cília i Itàlia).

28. El mític i famós far d’Alexandria, avui desapare

gut, va ser una de les set meravelles del món, se· gons els antics. Quines d’aquestes deu propostes eren les altres sis? 1. Acròpolis d’Atenes. 2. Estàtua d’Àrtemis a Efes. 3. Piràmides de Gizeh a Egipte. 4. Jardins penjats de Babilònia. 5. Colosseu de Roma a Itàlia. 6. Colós de Rodes. 7. Estàtua de Zeus a Olímpia. 8. Ciutat de Petra a Jordània. 9. Tomba de Mausol a Halicarnàs. 10. Runes del Machu-Picchu al Perú.

29. El mot aqüeducte, que prové de la paraula lla·

tina aqua (‘aigua’) ha mantingut l’arrel originària. Es tracta d’un cultisme. En canvi, el mot aiguat ens ha arribat del mateix mot llatí, però modificat amb el pas del temps. Es tracta d’un mot patrimonial. Digues quin significat tenen els mots següents i classifica’ls en cultismes o mots patrimonials: aquarel·la • aiguamoll • aigualit • aquàrium aqüicultura • aiguabarreig

30. Si el mot aqüeducte significa ‘conducció d’ai· gua’, què volen dir els mots gasoducte i oleoducte?

31. Quina diferència trobes entre l’aqüeducte del pont del Gard i l’aqüeducte de Segòvia que tens a la pàgina 59?

32. El mot far prové del nom de Pharos, una petita illa davant de la ciutat d’Alexandria, que estava unida a la ciutat mitjançant un dic artificial. A quin país es troba Alexandria? Qui en va ser el fundador d’aquesta illa? Per quin mar està banyada?

33. La torre d’Hèrcules, a la Corunya, encara està

en funcionament, després de gairebé 1.900 anys d’antiguitat. Una de les llegendes sobre l’origen de la torre afirma que va existir un gegant anomenat Orió, rei de Brigantium, que obligava els seus súb· dits a lliurar-li la meitat dels seus béns. Els habi· tants de la contrada, cansats de tants espolis i cada vegada més empobrits, van demanar ajuda a Hèr· cules i aquest… Busca informació sobre aquest heroi de la mitolo· gia clàssica, esbrina quin és el final d’aquesta lle· genda i exposa’l oralment a classe.

UNITAT 2 » Parlem en llatí

» PARLEM EN LLATÍ 3. Topònims d’origen llatí. Gentilicis 3.1. T opònims d’origen llatí a casa nostra La necessitat de designar els llocs concrets amb noms propis sorgeix quan els pobles deixen de ser nòmades i s’estableixen de manera fixa en un lloc. Aquest fet va tenir lloc al neolític i, per tant, la llista de to· pònims o noms geogràfics és llarga i diversa. La ciència que estudia els noms propis de lloc en el sentit més ampli (noms de països, comarques, ciutats, pobles, rius, llacs… ) és la toponímia.

SAB I E S Q UE …? El nom de Tibidabo, donat al cim més alt de la serra de Collserola, a Barcelona, prové del llatí Haec omnia tibi dabo si cadens adoraveris me. ‘Tot això et donaré si et prosternes davant meu’, paraules dites pel dimoni a Jesús en la tercera temptació, segons els Evangelis.

El nom de Mallorca prové del llatí maior, perquè aquesta illa era la ‘major’ de les Balears, mentre que Menorca era la minor; és a dir, la ‘menor’.

Pel que fa als topònims catalans, val a dir que molts provenen del llatí, fruit de la presència romana a casa nostra durant molts segles. Molts d’aquests topònims són descriptius, retraten el paisatge i el nom mateix ja ens donen informació de com és o de com era el lloc. Alguns d’aquests topònims són els següents: • El riu Llobregat. El nom d’aquest riu que neix al Berguedà prové del llatí Rubricatus, pel color roig que les seves aigües tenen a causa d’arrossegar sediments terrosos d’una conca de conreus. En llatí, l’adjectiu rubeus vol dir ‘roig’. (Imatge A).

• El Port de la Selva, a l’Alt Empordà, és un dels pocs ports orien· tat a ponent, en una costa abrupta i amb vegetació forestal. En llatí, el mot silva vol dir precisament ‘selva, forest’. (Imatge B). • Banyoles, al Pla de l’Estany, prové de Baniolas, derivat del llatí balneus, ‘bany’, per l’ús com a balneari que es feia de les aigües de l’estany. (Imatge C). • Caldes de Montbui, municipi del Vallès Oriental, també prové del llatí aquae, ‘aigües’. En aquest poble hi ha unes fonts d’aigües termals que s’utilitzen per a usos domèstics i també medicinals. (Imatge D). • La Jonquera, a l’Alt Empordà, prové de Iuncaria, que significa ‘lloc ple de joncs’. (Imatge E). • Pedraforca, prové del llatí petra, ‘pedra’, i d’un segon mot d’ori· gen descriptiu que fa referència a la forma de forca de la mun· tanya. (Imatge F).

Ruïnes dels banys romans de la vila de Centcelles, en el municipi de Constantí (Tarragona).

Hi ha alguns topònims catalans que deriven d’antropònims llatins (noms de persona), bàsicament de personatges que van influir notablement en el lloc d’on van prendre el nom. Un exemple és el municipi de Constan tí, de Constantinus, probablement amb re· ferència a l’emperador romà que traslladà la capital (fins ara a Roma) a Constantino· ble, a les acaballes de l’Imperi.

3.2. Topònims d’origen llatí a Hispània Els romans, però, no sols van romanitzar Catalunya, sinó que també van conquerir tota la península creant un munt d’assentaments ro· mans a Hispània, molts dels quals porten un nom relacionat amb els governants més rellevants de l’època: Juli Cèsar i Octavi August. Llívia: Iulia Lybica Lugo: Lucus Augusti Saragossa: Caesar Augusta Sevilla: Iulia Romula Hispalis Mèrida: Emerita Augusta Astorga: Asturica Augusta Altres ciutats porten noms de divinitats com Dénia, que prové de Dianium per la deessa Diana. El nom d’altres localitats de la península prové de mots comuns referits a les característiques del paisatge. Per exemple, Finisterre, el nom del cap que es troba a Galícia i que, en consonància amb les seves característiques, prové dels mots llatins Finis terrae.

Llívia és una localitat amb un important jaciment romà.

El cap de Finisterre, a Galícia, és el tram final del camí de sant Jaume. Una bota de bronze, clavada a la roca, assenyala el final d’aquest pelegrinatge.

A continuació et donen alguns noms més dels principals assenta· ments de l’època romana i el nom de la ciutat actual: Illici → Elx Brigantium → la Corunya Legio VII Gemina → Lleó Olisipo → Lisboa Gades → Cadis Corduba → Còrdova Segovia → Segòvia Toletum → Toledo

Pallantia → Palència Malaca → Màlaga Calagurris → Calahorra Lucentum → Alacant Carthago Nova → Cartagena Pompaelo → Pamplona Valentia → València Osca → Osca

Parlem en llatí « UNITAT 2 3.3. Topònims d’origen llatí a Europa En l’època imperial, el territori romà va arribar a la seva màxima exten· sió: els romans eren els amos d’un gran imperi. És fàcil, doncs, trobar topònims d’origen llatí en aquests territoris romanitzats. Recordem que Juli Cèsar va conquerir les Gàl·lies (les actuals França i Bèlgica), que van ser incorporades a Roma com a províncies al segle i aC. En aquests països hi ha assentaments com Arelate (Arles), Nemausus (Nimes) o Lugdunum (Lió). La capital de França, París, es deia Lutetia. Els romans també van conquerir Britània. Hi ha exemples ben cu· riosos de topònims anglesos derivats de ceaster i caester, com Ches· ter, Castor o Caistor, que provenen del llatí castra, que significa ‘cam· pament’. A vegades les colònies esdevenien tan sòlides que tenien una infraestructura molt complexa. És el cas d’Aquae Sulis, l’actual ciutat de Bath, que va ser un assentament romà molt pròsper gràcies a les seves fonts termals. Fins no fa gaire Bath, alimentada encara per conduccions d’època romana, era un centre de salut. Vista dels banys romans de la ciutat de Bath (Regne Unit).

Amfiteatre de Tarraco, que va ser capital de la província Tarraconense en època d’August.

3.4. Els gentilicis Els gentilicis són els noms amb què designem les persones i els ob· jectes amb relació al nom de procedència. Solen formar-se a partir del topònim corresponent. En molts casos tenim gentilicis amb més d’una arrel, una de les quals sovint és culta i procedent del nom del topònim en llatí. La romanització ha deixat empremta també en aquest aspecte. Fixa’t en aquests exemples: Portugal

→

portuguès

— Lusitània →

lusità

Espanya

→

espanyol

— Hispània

→

hispà

Tarragona →

tarragoní

— Tàrraco

→

tarraconense

Lleida

→

lleidatà

— Ilerda

→

ilerdenc

Elx

→

elxà

— Illici

→

il·licità

UNITAT 2 » Parlem en llatí » ACTIVITATS

» ACTIVITATS

38.

34. En quin moment de la història sorgeixen els to· pònims o noms de llocs geogràfics?

35. Explica quins elements es tenien en compte a

l’hora de posar nom a un lloc, ja sigui un riu, una muntanya, una ciutat… Posa exemples que ho jus· tifiquin.

36. Uneix amb fletxes el nom d’aquestes ciutats actuals amb el nom del personatge que s’hi rela· ciona: Albinyana •

• Barbarus • Aculius

Barberà del Vallès • Celrà •

• Severus

Gaià •

• Primillus

Moià •

• Albinius

Siurana •

• Gaius

El Vendrell •

• Celer

Premià de Dalt •

Llegeix aquest text de Plini sobre les illes Canàries i respon a les preguntes que hi ha a continuació: Juba, pel que fa a les Afortunades, va esbrinar el que segueix: que la primera illa l’anomenen Ombrios (Hierro), i que no hi ha vestigis de cap edifici […]. La segona illa es diu Junonia; només hi ha un templet construït amb pedra; després d’aquesta, a les seves proximitats, n’hi ha una altra amb el mateix nom; a continuació hi ha Capraria, plena d’enormes llangardaixos. Afegeix que a la vista d’aquestes illes hi ha Ninguaria (Tenerife), recoberta de núvols, que va rebre aquest nom a causa de les seves neus perpètues. La que hi ha al seu costat s’anomena Canaria (Gran Canària, pel gran nombre de cans d’enormes dimensions que s’hi crien).

• Cornelius

Cornellà de Llobregat •

• Venerellus

Agullana •

• Modilius

37.

Sovint els indrets recullen, en el seu nom, peculiaritats del terreny on s’ubiquen. Relaciona aquests ètims llatins amb el que signifiquen i, des· prés, amb el topònim que han generat: rivi pullentis • triticaria • cannetum • quercus • planetiolles •

• ‘abundant en blat’ • ‘lloc poblat de canyes’ • ‘riu de pollancres’ • ‘pelat (d’arbres)’ • ‘roure’

tonsus •

• ‘petites planes’

equiles •

• ‘estables de cavalls’

a) Traiguera (Baix Maestrat). b) Ripollet (Vallès Occidental). c) Cercs (Berguedà). d) Guils (Cerdanya). e) Toses (Ripollès). f) Canet de Mar (Maresme). g) Planoles (Ripollès).

a) Amb quin nom designa Plini l’arxipèlag de les Canàries? b) Quin és el nom llatí que Juba dona a les illes que cita? c) Té relació el nom de les illes amb les seves ca· racterístiques?

39. Aquests noms llatins fan referència a animals i han donat lloc als topònims catalans següents. Re· laciona’ls i digues a quin animal fan referència: Ètim llatí

Animal

Ciutat

luparia •

…

• Abella de la Conca

caprile •

…

• Cervera

apicula •

…

• Vall de Boí

cervaria •

…

• Cabrils

boves •

…

• Llobera

40. Posa exemples de topònims catalans relacio·

42. Indica

a) portum (port) b) villam (vila) c) montem (muntanya) d) podium (puig, turó) e) fontem (font)

a) egarenc b) tarraconense c) hispà d) il·licità e) lusità

nats amb aquests mots llatins:

a quin topònim corresponen aquests gentilicis cultes: f) ilurenc g) londinenc h) baetulonense i) ausetà j) saguntí

41. Localitza en aquest mapa d’Europa els assentaments romans següents: Illici Olisipo Pallantia Gades Calagurris Italica

Emerita Augusta Hispalis Londinium Lutetia Brigantium Arelate

Toletum Gerunda Barcino Tarraco Ilerda Carthago Nova

UNITAT 2 » de part dels déus

» DE PART DELS DÉUS 4. Històries d’amor Els clàssics van imaginar moltes històries d’amor de tota mena entre els déus i els mortals. N’hi havia que acabaven bé; d’altres, no tant, i al· gunes eren somnis inabastables. Aquí en teniu una petita mostra.

4.1. Píram i Tisbe Píram i Tisbe vivien a Babilònia, en dues cases contigües. Van enamo· rar-se bojament, però els seus pares s’oposaven a aquesta relació. Un dia van decidir trobar-se al sepulcre del rei Ninus, sota un arbre que feia ombra. Primer va arribar Tisbe, però va trobar-se amb una lleona. La noia es va espantar i en la seva fugida va perdre el vel que porta· va i la lleona el va embrutar. Quan va arribar Píram i va veure el vel tacat i les petjades de la lleona, pensant el pitjor, es va treure la vida amb la seva espasa. Llavors va tornar Tisbe i quan va veure el cos sense vida de Píram, també es va llevar la vida. Van segellar, així, el seu amor amb unes morts inoportunes. La morera que feia ombra als cossos va donar, a partir d’aquest moment, fruits negres de dol en record de la sang dels dos amants.

L’obra d’Andreas Nes· selthaler reflecteix el moment en què Tisbe troba el seu estimat sense vida. Ella deci· deix morir també per· què, així, mai més no s’hagin de separar.

Píram i Tisbe, d’Andreas Nesselthaler. Kunsthandel, Londres.

SAB I E S Q UE …? Romeu i Julieta és una tragèdia escrita per William Shakespeare. Explica els amors de Romeu i Julieta, fills de dues famílies enfrontades: els Montesco i els Capuletos, rivals a la ciutat italiana de Verona. Els joves, però, havien jurat estimar-se i van portar el seu jurament fins a la mort.

ALTRE S O B RE S RELACIONADES Mort de Píram i Tisbe, de José María Arango. Museo de Bellas Artes, Sevilla. Tisbe, de John William Waterhouse. Carol Gerten’s Fine Art Collection. Col·lecció privada. Píram i Tisbe, de Nicolas Poussin. Städelsches Kunstinstitut Museum, Frankfurt. Píram i Tisbe, d’Abraham Hondius. Museum Boijmans van Beuningen, Rotterdam.

4.2. Filemó i Baucis

AL T R ES O B R ES R E L A C I O NA D E S Filemó i Baucis donant hospitalitat a Júpiter i Mercuri, de Jean-Bernard Restout. Musée des BeauxArts, Tours (França). Filemó i Baucis, de Rembrandt. National Gallery of Art, Washington D. C.

Júpiter i Mercuri van decidir posar a prova la Humanitat i, vestits de viatgers, van errar per tota la terra buscant hospitalitat. Tothom els tancava les portes, fins que van arribar a Frígia i van trobar una ca· seta molt humil, amb el sostre de palla on vivien l’ancià Filemó i la seva muller, Baucis. La vella parella va oferir als visitants tot el que tenien, que no era gran cosa. Van compartir taula amb ells i estaven, fins i tot, decidits a matar l’última oca que els quedava. Els visitants, molt agraïts, van fer-los saber que en realitat eren déus i els van concedir un desig: aleshores, els dos ancians van dema· nar de poder morir junts i estar l’un al costat de l’altre, tal com havien estat sempre en vida. I així va ser, en el moment de la seva mort, Júpiter els va convertir en una alzina i en un til·ler que van créixer plegats.

Aquesta obra d’Adam Elsheimer immortalitza el moment en què els déus Júpiter i Mercuri reben l’hospi· talitat de Filemó i Baucis, dos vellets que viuen humilment però que comparteixen amb els déus les poques coses que tenen.

Júpiter i Mercuri a casa de Filemó i Baucis, d’Adam Elsheimer. Dresden Gemälde Galerie, Dresden.

4.3. Eco i Narcís Eco era una nimfa que parlava pels descosits. Quan la deessa Juno intentava espiar en secret les aventures amoroses de Júpiter, Eco xerrava i xerrava. Juno, enfurismada, la va fer callar i va disposar que la nimfa no pogués parlar si abans no li dirigien la paraula i que tot el que podria fer seria repetir les síl·labes finals del que havien dit els altres. Passat un temps, Eco es va enamorar de Narcís, que va rebutjar-la perquè la nimfa només sabia repetir les paraules que ell li deia. Desconsolada, es va recloure en una cova i es va anar consu· mint fins a quedar reduïda a una ombra. Només li va quedar la veu que feia eco. Narcís continuava rebutjant l’amor de totes les nimfes fins que un dia va acostar-se a una font d’aigües cristal·lines i es va enamorar d’aquell noi que hi veia. Narcís es va enamorar del noi de les aigües i cada vegada que es· tenia els braços per abraçar-lo, la imatge el corresponia; quan Narcís somreia, la imatge somreia també; però mai no podia tocar-lo. El jove va caure intentant tocar el seu reflex i allà on va morir va néixer una flor que porta el seu nom.

ALTRE S O B RE S RELACIONADES Narcís a la font, de Caravaggio. Galleria Nazionale d’Arte Antica, Roma. Metamorfosi de Narcís, de Salvador Dalí. Tate Modern, Londres.

En aquesta obra de Waterhouse es pot veure com Narcís contempla la seva imatge reflectida a les aigües de la font en presència d’Eco, que no pot deixar de mirar-lo.

Eco i Narcís, de John William Waterhouse. Walker Art Gallery, Liverpool.

de part dels déus « UNITAT 2

AL T R ES O B R ES R E L A C I O NA D E S Apol·lo i Dafne, de John William Waterhouse. Col·lecció privada. Apol·lo i Dafne, d’Antonio Pollaiuolo. National Gallery, Londres. Apol·lo i Dafne, de Gian Lorenzo Bernini. Galleria Borghese, Roma. Apol·lo perseguint Dafne, de Giambattista Tiepolo. National Gallery of Art, Washington D. C.

4.4. Apol·lo i Dafne El déu Apol·lo, tot i ser el símbol de la bellesa masculina, va tenir la dissort de ser rebutjat en assumptes d’amor. Dafne era una nimfa, filla del déu riu Peneu, de la qual el déu Apol·lo es va enamorar. Però no va ser un amor correspost. Sembla que Cupido, molest amb el déu per· què s’havia burlat de les seves fletxes, en va clavar una amb la punta d’or a Apol·lo, que es va enamorar bojament de la nimfa, i una altra a Dafne, amb la punta de plom, que la va tornar insensible a l’amor. Apol·lo desitjava la noia apassionadament i no parava de perse· guir-la, però la nimfa el defugia. Un dia, quan estava a punt d’atra· par-la, Dafne va demanar ajut al seu pare, que la va convertir en llorer. Apol·lo va haver de renunciar-hi, però a partir d’aquell moment sem· pre més va portar una corona de llorer.

En aquesta pintura, Tiepolo representa la metamorfosi de Dafne. Dels dits de la nimfa en neixen fulles de llorer davant la mirada d’Apol·lo, sorprès, perquè no acaba de creure’s el que passa. Hi ha també la personificació del déu riu Pe· neu, pare de Dafne, a qui la nimfa havia demanat ajut. Com a motiu de decoració hi ha un amoret molt a prop de Dafne.

Apol·lo i Dafne, de Giambattista Tiepolo. Musée du Louvre, París.

UNITAT 2 » de part dels déus 4.5. Pigmalió i Galatea Explica la llegenda que Pigmalió era un antic rei de Xipre i també un escultor amb una gran sensibilitat. Superava en habilitat el mateix Dèdal, constructor del laberint de Creta. Mai no va voler casar-se per· què no trobava la dona que encaixés amb el seu ideal de bellesa. Dedicava tot el seu temps a la creació d’estàtues cada vegada més ben treballades. Finalment en va esculpir una de tan perfecta que se’n va enamorar. La va anomenar Galatea i somniava fins i tot que l’estàtua prenia vida. Venus (deessa de l’amor, la bellesa i la fecunditat), compa· dida, la va fer viure i li va concedir el do de la fertilitat, gràcies al qual van tenir una filla.

En aquesta obra de Gérôme podem veure Pigmalió en el seu estudi fent un petó a Galatea, que ja s’ha transformat en una dona real, com es pot percebre pel color dels seus cabells. Al fons hi ha més escultures.

Pigmalió i Galatea, de Jean-León Gérôme. The Smart Museum of Art, University of Chicago, Chicago.

SAB I E S Q UE …? El mite de Pigmalió i Galatea ha donat nom al pigmalionisme, o atracció per les estàtues, i és motiu recurrent per explicar la fascinació dels artistes per les seves muses i les seves obres.

POSA’T A PROVA « UNITAT 2

» POSA’T A PROVA 1.  Què són les llengües romàniques i on es parlen?

2. Indica si són vertaderes o falses aquestes afir· macions:

a) El llatí va desaparèixer totalment en zones europees com Alemanya. b) Una llengua desapareix només quan és subs· tituïda per una altra. c) De vegades les llengües no coincideixen amb un país o un estat concret. d) L’evolució i la «mort» de les llengües es con· sidera un fet natural.

3. Quins alfabets coexisteixen a Europa? Indica quin utilitza cada una d’aquestes llengües:

anglès • serbi • grec • búlgar • noruec txec • rus • romanès

8. Relaciona el topònim actual amb el seu ori· gen llatí:

Llívia •

• Olisipo

Mèrida •

• Banioles

Lisboa •

• Lutetia

Arles •

• Iulia Libica

París •

• Pompaelo

Saragossa •

• Arelate

Londres •

• Caesar Augusta

Banyoles •

• Emerita Augusta

La Jonquera • Pamplona •

• Londinium • Iuncaria

9. Defineix què és la toponímia. 10. Contempla aquesta escultu· ra de Bernini i explica què re· presenta.

4. Quins altres alfabets coneixes? 5. Omple els buits amb la informació correcta: a) La … és la més llarga de tot l’Imperi romà. b) Els … eren construccions que portaven l’aigua a les ciutats. c) Els … eren uns monòlits de pedra que servien per informar els viatgers. d) El pont del Diable de Martorell va ser cons· truït per August per travessar el riu … e) La … és un far encara en funcionament, situat a la Corunya.

6. Quina era la finalitat de la construcció de les vies romanes?

7.  Explica

alguna característica d’aquestes construccions romanes conservades avui dia: pont del Gard • via del Capsacosta pont de Mèrida • torre d’Hèrcules