Christine de Pizan 1r. Filosofia. Batxillerat by Editorial Barcanova

Christine de Pizan

BATXILLERAT

o i S O fia FL Programa

José Vidal González Barredo

PRESENTACIÓ I ESTRUCTURA OBERTURA DE LA UNITAT Guió en què s’indica l’ordre dels continguts de la unitat a partir de les preguntes que es volen respondre.

Activitat inicial per obrir la reflexió sobre el tema i avaluar els coneixements previs de l’alumnat. Té una funció inductiva.

Què volem saber? Breu resum que anticipa els temes que es tractaran en la unitat.

DESENVOLUPAMENT DELS CONTINGUTS Textos d’autors i autores destacats, que ajuden l’alumnat en la comprensió dels conceptes treballats.

APRÈN A PENSAR Apartat en què es posen en pràctica habilitats pròpies del pensament filosòfic a partir d’elements de la vida quotidiana.

Exposició de la teoria en el text central del llibre.

PENSA I RESPON Tres preguntes que acompanyen cada text amb la intenció de millorar la comprensió lectora dels alumnes.

PREN-NE NOTA Apartat en què s’aclareix o s’amplia breument alguna idea.

FES MEMÒRIA Apartat en què s’assenyalen altres parts del llibre relacionades amb el tema tractat.

Treball dels ODS. La filosofia és una eina magnífica per esmolar el sentit crític i la reflexió sobre el món d’avui.

COMUNITAT VIRTUAL D’APRENENTATGE

Fotografies. Les fotografies s’han triat amb cura, de manera que sempre siguin significatives.

Mirar el món amb ulls filosòfics. Mitjançant fotografies que els alumnes han de buscar.

Termes i expressions filosòfics. S’hi recullen els termes tractats en la unitat.

Protagonistes. S’hi apleguen els filòsofs i les filòsofes estudiats en la unitat.

MAPA CONCEPTUAL

Viure la filosofia a través del cinema. S’hi exploren els títols de pel·lícules significatives.

Mapa conceptual en què es resumeixen els conceptes bàsics treballats en la unitat.

PROJECTE DIGITAL UNA RESPOSTA GLOBAL PER A UN ENTORN EDUCATIU DIVERS La proposta digital de Barcanova és EDUDYNAMIC, un projecte digital complet que dona una resposta global a un entorn educatiu divers i dinàmic. A partir d’un entorn senzill i intuïtiu, EDUDYNAMIC és un projecte digital multidispositiu i multisuport que s’adapta i es visualitza a totes les plataformes i a tots els entorns d’aprenentatge virtual (Blink Learning, Moodle, Alexia, Google Classroom, Clickedu, Office 365…). La diversitat i riquesa de recursos, des d’activitats interactives traçables a vídeos, presentacions i ludificació, fa d’EDUDYNAMIC un projecte digital actualitzat i complet pensat per canviar amb tu.

Integració a totes les plataformes i entorns EVA.

Compatibilitat i sincronització amb qualsevol dispositiu.

Gestió en línia de les activitats i tasques assignades als alumnes.

Amb suport paper o sense.

Continguts i eines per treballar on-line i off-line.

LES CLAUS DEL PROJECTE DIGITAL

VERSÀTIL

INTEGRACIÓ I SINCRONITZACIÓ

ON-LINE I OFF-LINE

El projecte,

Els canvis que fa

Són descarregables

adaptat a diferents

l’usuari se sincronitzen

per poder treballar

enfocaments i necessitats,

automàticament en

també sense connexió

es pot utilitzar com a

connectar qualsevol

a la xarxa.

complement del llibre

dels dispositius amb

imprès o bé com a model

què es treballa.

autònom per a les aules més digitalitzades.

ENTORN SENZILL I INTUÏTIU

MULTISUPORT I UNIVERSAL

DIVERSITAT I RIQUESA DE RECURSOS

Des d’on poder

Són responsive

Per millorar la comprensió

accedir i treballar amb

i ajusten el seu contingut

dels continguts: activitats

continguts digitals.

a qualsevol dispositiu:

interactives traçables,

mòbil, tauleta, ordinador...

vídeos, presentacions, imatges interactives,

Tots els projectes digitals

suggeriments didàctics,

de Barcanova s’adapten

enllaços, ludificació i...

i es visualitzen a totes

molt més!

les plataformes i a tots els entorns virtuals d’aprenentatge (EVA).

ÍNDEX BLOC 1.. QUÈ PUC SABER? . . . . . . . . . . . . 8

BLOC 2. QUÈ ÉS SER HUMÀ? . . . . . . . . 84

1. LA FILOSOFIA I ELS ALTRES MODELS DE CONEIXEMENT . . . . . . 10

4. L’ÉSSER HUMÀ: NATURA I CULTURA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 86

1. C om podem respondre al perquè de les coses? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12 1.1. Què és això? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12 1.2. Per què ens fem aquesta pregunta? . . . . . . . . . . . . 13 1.3. Com va sorgir aquesta pregunta? . . . . . . . . . . . . . . . 14 1.4. Com la responen els models mítics? . . . . . . . . . . . . 14 1.5. Com la responen els models racionals? . . . . . . . . . . 17 2. Què és el saber filosòfic? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19 2.1. Com i quan va sorgir el saber racional? . . . . . . . . . 19 2.2. Quin és l’origen de la filosofia? . . . . . . . . . . . . . . . . . 19 2.3. Per què ens cal la filosofia? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21 2.4. Quin és el sentit de la filosofia? . . . . . . . . . . . . . . . . 21 2.5. Quina és l’especificitat del saber filosòfic? . . . . . 25 2.6. Q uines són les preguntes fonamentals de la filosofia? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26

1. Per què som natura? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 88 1.1. Quin és l’origen de l’ésser humà? . . . . . . . . . . . . . . . 88 1.2. Com l’explica el fixisme? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 88 1.3. Com l’explica el creacionisme? . . . . . . . . . . . . . . . . 89 1.4. Com l’explica l’evolucionisme? . . . . . . . . . . . . . . . . . 90 1.5. Com s’explica avui dia? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94 1.6. Què distingeix els humans dels simis? . . . . . . . . . . 95 2. Per què som cultura? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 96 2.1. Com sorgeix la cultura? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 96 2.2. És exclusivament humana? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 97 2.3. Quins elements la integren? . . . . . . . . . . . . . . . . . . 98 2.4. Quin és l’origen de la diversitat cultural? . . . . . . . 99 2.5. Com podem jutjar la diversitat cultural? . . . . . . 100 2.6. C om es poden relacionar les diferents cultures? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103

2. LA CIÈNCIA I LA LÒGICA . . . . . . . . . . 32 1. Què és la ciència? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.1. Què és un paradigma científic? . . . . . . . . . . . . . . . . 1.2. Quins són els trets generals de les ciències? . . . . 1.3. Com es classifiquen les ciències? . . . . . . . . . . . . . . 1.4. En què consisteix el mètode científic? . . . . . . . . . 1.5. Quin és l’abast de les teories científiques? . . . . . . 2. Què és la lògica? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.1. Per què és importar saber raonar? . . . . . . . . . . . . . 2.2. Què és un raonament? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.3. Quan és vàlid un raonament? . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.4. Com jugar net quan raonem? . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.5. Què són les fal·làcies? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.6. Quines són les fal·làcies més habituals? . . . . . . . .

34 34 35 40 40 42 43 43 44 44 47 48 49

3. LA METAFÍSICA I LA TEORIA DEL CONEIXEMENT . . . . . . . . . . . . . . . 60 1. Què és la realitat? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.1. Què és la metafísica? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.2. Què significa realitat? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.3. Què és real? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.4. Hi ha ha un món extramental? . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.5. Com és la realitat? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.6. Quins principis regeixen la realitat? . . . . . . . . . . . . 2. Què és conèixer? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.1. Quins elements intervenen en el coneixement? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.2. Com podem conèixer? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.3. Què podem conèixer? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.4. Quins graus de coneixement hi ha? . . . . . . . . . . . 2.5. Què és la veritat? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

62 62 62 64 65 66 68 69 69 70 72 75 76

5. L’ÉSSER HUMÀ: SOCIETAT I MÓN SIMBÒLIC . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 110 1. Per què som un animal social? . . . . . . . . . . . . . . . . 112 1.1. Com interaccionen natura, cultura i societat? . . . . 112 1.2. Com interacciona l’individu amb la societat? . . . . 112 1.3. Com s’estudia la relació de l’individu amb els grups socials? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 115 1.4. Què és el procés de socialització? . . . . . . . . . . . . . 116 1.5. Quins són els agents de socialització? . . . . . . . . . 118 2. Per què som un ésser simbòlic? . . . . . . . . . . . . . . . 121 2.1. Tot canvia; res no és igual? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121 2.2. Com es poden representar els objectes en la ment? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 122 2.3. Per què els processos simbòlics signifiquen un salt? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 124 2.4. Com potencien el coneixement humà? . . . . . . . . 126 2.5. Quines són les funcions del llenguatge? . . . . . . . 128

6. L’ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA . . 134 1. Què és l’ésser humà? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 136 1.1. El dualisme psicofísic platònic . . . . . . . . . . . . . . . . . 136 1.2. La unitat substancial aristotèlica . . . . . . . . . . . . . . . 138 1.3. El dualisme psicofísic tomista . . . . . . . . . . . . . . . . 140 1.5. El dualisme psicofísic cartesià . . . . . . . . . . . . . . . . . 141 1.5. El monisme materialista . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 142 1.6. L’escepticisme il·lustrat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 144 2. Hi ha una naturalesa humana? . . . . . . . . . . . . . . . 145 2.1. L’ésser humà concret i històric . . . . . . . . . . . . . . . . 146 2.2. La cara oculta de l’ésser humà . . . . . . . . . . . . . . . . 147 2.3. L’ésser on l’existència precedeix l’essència . . . . . 151

BLOC 3. QUÈ HE DE FER? . . . . . . . . . . . 158

BLOC 4. COM VIVIM JUNTS? . . . . . . . 225

7. L’ACCIÓ HUMANA I L’ACCIÓ MORAL . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 160

10. LA POLÍTICA I LA CIUTADANIA . . . 236

1. Què és l’acció humana? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 162 1.1. Quins són els seus trets característics? . . . . . . . . . 162 1.2. Quins tipus d’acció humana distingim? . . . . . . . . . 164 1.3. Què significa «ser lliure»? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 164 1.4. L’ésser humà, és lliure? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 165 1.5. Ho podem demostrar, que és lliure? . . . . . . . . . . . . 166 1.6. Quins són els límits de l’acció humana? . . . . . . . . 167 2. Què és una una acció moral? . . . . . . . . . . . . . . . . 168 2.1. Com la podem estudiar? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 168 2.2. Com la podem definir? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 169 2.3. Quins són els seus trets característics? . . . . . . . . 172 2.4. Quins elements l’estructuren? . . . . . . . . . . . . . . . . . 173 2.5. Com la podem jutjar? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 175

1. Com s’ha d’organitzar i governar la societat? . . . 238 1.1. Per què vivim en societat? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 238 1.2. Quins són els objectius de viure en societat? . . 239 1.3. Què és la política? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 240 1.4. Com ens hem de governar? . . . . . . . . . . . . . . . . . . 244 2. Què és la ciutadania? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 245 2.1. Com la podem definir i caracteritzar? . . . . . . . . . 245 2.2. La ciutadania com a conjunt de drets i obligacions . . 246 2.3. La ciutadania com a identitat i pertinença . . . . . 248 2.4. La ciutadania com a participació . . . . . . . . . . . . . 249 3. Quines són les dimensions de la ciutadania? . . . 250 3.1. La ciutadania política . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 250 3.2. La ciutadania civil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 251 3.3. La ciutadania social . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 253 3.4. La ciutadania diferenciada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 255

2.6. Són el mateix moral i ètica? . . . . . . . . . . . . . . . . . . 177

8. LES NORMES I LA RESPONSABILITAT . . . . . . . . . . 184 1. Què és una norma moral? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 186 1.1. Com la podem definir i caracteritzar? . . . . . . . . . . . 186 1.2. Quin n’és l’origen i el fonament? . . . . . . . . . . . . . . . 187 2. Què és la consciència moral? . . . . . . . . . . . . . . . . 189 2.1. Com la podem definir i caracteritzar? . . . . . . . . . . 189 2.2. Quina n’és la funció? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 192 2.3. Quin n’és l’origen? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 193 2.4. Com es forma? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 194 3. Què és la responsabilitat? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 197 3.1. Què significa ser responsable? . . . . . . . . . . . . . . . . 197 3.2. Quins són els àmbits de responsabilitat? . . . . . . . 199 3.3. Què és l’ètica de la responsabilitat? . . . . . . . . . . 202

9. LES TEORIES ÈTIQUES . . . . . . . . . . . 208 1. Com puc saber com he d’actuar? . . . . . . . . . . . . . 210 1.1. Intel·lectualisme moral . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 210 1.2. Emotivisme moral . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 212 2. Amb qui he d’actuar bé? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 213 2.1. Individualisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 213 2.2. Universalisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 214 3. Per què he d’actuar bé? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 216 3.1. Justificació transcendent . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 216 3.2. Justificació natural . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 217 3.3. Justificació social . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 217 4. En què consisteix actuar bé? . . . . . . . . . . . . . . . . 219 4.1. El bé com a felicitat: eudemonisme . . . . . . . . . . . . 219 4.2. El bé com a plaer: hedonisme . . . . . . . . . . . . . . . 222 4.3. El bé com a justícia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 224

11. EL PODER POLÍTIC, LA DEMOCRÀCIA I L’ESTAT DE DRET . . . . . . . . . . . . . . . . 262 1. Quin és l’origen i la legitimitat del poder polític? . . . 264 1.1. Què és el poder? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 264 1.2. Quins tipus de poder hi ha? . . . . . . . . . . . . . . . . . . 266 1.3. Per què s’ha de legitimar el poder? . . . . . . . . . . . 268 1.4. Com es pot legitimar? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 269 2. Quins són els fonaments filosòfics de la democràcia? . 271 2.1. Què és la democràcia? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 271 2.2. Com s’entén la política? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 271 2.3. Com s’entén el govern? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 272 2.4. Quins principis i valors la fonamenten? . . . . . . . 273 3. Quin és l’origen de l’estat democràtic i de dret? . . . . . . 275 3.1. Com va néixer l’Estat modern? . . . . . . . . . . . . . . . 275 3.2. Què és l’Estat liberal de dret? . . . . . . . . . . . . . . . . 276 3.3. Què és l’estat democràtic i de dret? . . . . . . . . . . 280 3.4. Què és l’Estat social de dret? . . . . . . . . . . . . . . . . . 281

12. ELS REPTES POLÍTICS, SOCIALS I AMBIENTALS . . . . . . . . 288 1. Quins són els reptes de la ciutadania? . . . . . . . . . 290 1.1. Com l’afecta la globalització? . . . . . . . . . . . . . . . . . 290 1.2. C om hem d’articular ciutadania i nacionalitat? . . . 291 1.3. Com hem d’integrar la diversitat cultural? . . . . . 293 1.4. Com hem de conciliar el sentit universal i el particular? . . 296 2. Quins són els problemes en la pràctica democràtica? . . . 299 2.1. Què pot resoldre avui la política? . . . . . . . . . . . . . 299 2.2. Quin és el paper dels mitjans de comunicació? . . 300 3. Quins són els efectes de la nova economia? . . . 303 3.1. Està al servei de la realització humana? . . . . . . . 304 3.2. Ens porta a un món més just i igualitari? . . . . . . . 305 3.3. Garanteix el futur del planeta? . . . . . . . . . . . . . . . 306

bloc

QUE PUC SABER?

SOBRE QUÈ REFLEXIONAREM? licació de

us d’exp UNITAT 1. Qualsevol tipix valor? les coses té el mate

oblema si

re un pr UNITAT 2. Es pot resoldde s fiables i d’un no és a partir de da raonament correcte?

tre la

UNITAT 3. Quina relació hinthaquene en realitat i el coneixeme tenim?

Unitat

la filosofia i els altres models de coneixement QUÈ TROBARÀS EN AQUESTA UNITAT 1. COM PODEM RESPONDRE AL PERQUÈ DE LES COSES?

1.1. Què és això? 1.2. Per què ens fem aquesta pregunta? 1.3. Com va sorgir aquesta pregunta? 1.4. Com la responen els models mítics? 1.5. Com la responen els models racionals?

2. QUÈ ÉS EL SABER FILOSÒFIC?

2.1. Com i quan va sorgir el saber racional? 2.2. Quin és l’origen de la filosofia? 2.3. Per què ens cal la filosofia? 2.4. Quin és el sentit de la filosofia? 2.5. Quina és l’especificitat del saber filosòfic? 2.6. Quines són les preguntes fonamentals de la filosofia?

activitat i nicial Qualsevol tipus d’explicació de les coses té el mateix valor? Com ens expliquem allò que passa? Com ho justifiquem? De quina manera tot això afecta la nostra manera de viure i les nostres decisions? FETS O SITUACIONS A ANALITZAR:

nera d’afrontar-lo i, per acabar, a qui podríem exigir responsabilitats. Recopileu i ordeneu tota aquesta informació en un quadre comparatiu a tall de síntesi.

1. La pobresa laboral. No trobeu res més que feines temporals i precàries que, malgrat que us ocupen a jornada completa, no us garanteixen prou ingressos per cobrir les vostres necessitats bàsiques.

PROCEDIMENT: Formeu grups de quatre i trieu una de les tres opcions que us proposem.

2. L a violència de gènere. En arribar de l’institut a casa descobriu que un veí ha agredit la seva parella.

2. Després, heu de treballar amb els membres del vostre grup. Compartiu i comenteu entre tots el que heu treballat cada un. Aprofiteu els suggeriments i les crítiques dels vostres companys per corregir i millorar la vostra feina.

3. Un fracàs personal. Concreteu un objectiu no assolit després d’haver-hi esmerçat molt de temps, esforços, il·lusions, recursos i autoestima. TASCA A FER: Heu de triar un dels tres supòsits i pensar com s’explicaria la situació des d’una religió (podeu triar la que vulgueu), una mitologia (podeu partir de la idea del destí de la tragèdia d’Èdip Rei), des de la filosofia o des de la ciència (heu de fer referència a les diferents ciències que us servi rien per explicar-la). Heu de descriure, a més, com aquests models d’explicació de la realitat elaboren les seves teo ries, com aquestes teories condicionen la nostra presa de decisions respecte al problema i la ma-

1. Primer, heu de treballar individualment. Abans us heu de posar d’acord per repartir-vos la feina.

3. Per acabar, treballeu amb els membres dels altres grups de la classe. En primer lloc, publiqueu al Moodle de l’assignatura la versió corregida i millorada del vostre treball grupal. En segon lloc, llegiu les aportacions que han fet els altres grups, debateu el seu valor amb el vostre i publiqueu les conclusions a les quals heu arribat en forma de comentari a la intervenció valorada. Finalment, llegiu els comentaris que us hagin fet, comenteu-los amb el vostre grup i doneu-los una resposta raonada.

Què volem saber?: Continguts i objectius Pel que sabem, l’ésser humà és l’únic animal que té la capacitat de preguntar-se pel sentit de les coses i de la seva pròpia vida. Des del moment en què va adquirir consciència del món com una cosa que va més enllà de l’indret on pot satisfer les seves necessitats biològiques, va desenvolupar diferents models d’explicació de la realitat per buscar-ne la resposta. En un primer moment, per trobar-la, va recórrer a la intervenció d’éssers sobrenaturals —d’aquesta manera van sorgir els tipus de sabers mítics (el mite i la religió)—, però, més endavant, els més crítics i inconformistes van idear un nou tipus de saber basat en l’observació de la natura i en l’ús de la raó. Va ser així com van sorgir els sabers racionals: la filosofia i la ciència. En el primer apartat d’aquesta unitat, ens ocupem de descriure com va passar i quines diferències hi ha entre aquests dos models d’explicació de la realitat. En el segon apartat, dedicat al saber filosòfic, descrivim quan, com, per què i amb quina finalitat sorgeix la filosofia. Per comprendre el seu sentit i la seva utilitat, analitzem en què consisteix tenir una actitud filosòfica, què la diferencia del coneixement ordinari i de la ciència i, per acabar, quins són els principals problemes que intenta resoldre.

Unitat

LA FILOSOFIA I ELS ALTRES MODELS DE CONEIXEMENT

1. C om podem respondre al perquè de les coses? 1.1. Què és això? Ara que ja teniu una certa edat en la qual heu acumulat experiència i co neixement sobre les coses, que comenceu a pensar per vosaltres matei xos més enllà del que heu sentit o us han explicat, us deveu haver pregun tat alguna vegada què és això (tot allò que ens envolta), què és això de viure, com heu de viure o què fareu amb la vostra vida.

L’ésser humà està més malalt, és més insegur, més alterable, més indeterminat que cap altre animal; d’això, no hi ha cap dubte, ell és l’animal malalt: ¿d’on procedeix això? És ben cert que també ell ha gosat, ha innovat, ha desafiat, ha afrontat el destí més que la resta d’animals junts: ell, el gran experimentador amb si mateix, l’insatisfet, l’insadollat, el que disputa el domini últim a animals, natura i déus, ell, el sempre invicte encara, l’eternament futur, el que no troba ja cap repòs davant la seva pròpia força assetjant, de manera que el seu futur el rosega implacablement, com un agulló en la carn de tot present: ¿com aquest valent i ric animal no havia de ser també el més exposat al perill, el més durador i profundament malalt entre tots els animals malalts? F. Nietzsche: Genealogia de la moral, III, 13 El filòsof alemany Friedrich Nietzsche (1844-1900) deia que «l’ésser humà és un animal malalt» perquè no en té prou a satisfer les seves neces sitats vitals immediates, sinó que, a més, es pregunta pel sentit de les coses i intenta buscar un sentit a la seva pròpia vida. Aquest desig de saber, aquesta necessitat d’atribuir un sentit a les coses i a la pròpia vida, que en un principi semblen indefinides, té aques tes característiques: 1. « Sembla» mancat de tot valor vital. És en cert sentit un «luxe» o una «anomalia» de la natura, perquè no sabem que hi hagi cap altre animal que s’ho plantegi com nosaltres, i això no els impossibilita el desenvolupament normal de la seva vida. 2. É s problemàtic. Sovint ens trobem en una situació d’angoixa per què no trobem respostes que ens satisfacin o descobrim que les respostes que hem donat per vàlides són errònies. Ni tan sols sa bem si hi ha una resposta única i autèntica. 3. É s inevitable. Ho comporta la mateixa naturalesa humana tal com ara és constituïda. Per més que volgués, l’ésser humà no podria dei xar de pensar i tornar a la pura animalitat. Deia el filòsof Jean-Paul Sartre (1905-1980) que «estem condemnats a ser lliures». El que siguin les coses o quin sentit donem a la nostra vida és sempre, en última instància, allò que nosaltres hem escollit. És una elecció que no podem evitar. Podem escollir delegar en una proposta aliena, la que ens han trans mès els nostres pares, l’escola, la societat o algú que admirem: ara bé, no seria millor intentar construir, per nosaltres mateixos, la nostra pròpia op ció la nostra pròpia opció analitzant críticament totes les possibilitats?

Friedrich Nietzsche.

PENSA I RESPON P1. Per què l’ésser humà és «més indeterminat que cap altre animal»? P2. Per què «el seu futur el rose ga implacablement»? P3. Per què és un animal que pot pensar en el futur?

APRÈN A PENSAR 1.1. Què és això? Autoobservació: Quina és la teva idea del món i de la vida? Reflexió: En quina mesura és re sultat de l’educació i en quina mesura incorpora elements fruit de la teva pròpia experiència i re flexió? Hi ha res d’aquesta edu cació que hagis rebutjat? Per què? Quines situacions o expe riències t’han fet modificar la teva visió de les coses? Argumentació: A partir dels resul tats, elabora un text argumentatiu en el qual justifiquis la teva pro posta de sentit; és a dir, quina és la teva idea del món i de la vida.

Unitat

LA FILOSOFIA I ELS ALTRES MODELS DE CONEIXEMENT

1.2. Per què ens fem aquesta pregunta? Aquesta actitud d’intentar explicar tot allò que ens envolta, la vida matei xa, i donar-li sentit és específicament humana. El seu fonament es troba en el desenvolupament de les facultats cognitives superiors (pensament i llenguatge) que compartim amb els animals més evolucionats però que en nosaltres ha assolit un grau més, qualitativament superior. Però, quines conseqüències implica aquesta diferència? A grans trets podem afirmar que els animals viuen una realitat merament biològica determinada per les seves necessitats vitals de cada mo ment. Per tant, tenen una relació d’immediatesa amb el seu entorn: per als animals, només és significatiu allò que pot cobrir cada necessitat bio lògica que va sorgint: menjar, defensar-se, descansar, etc. Fins i tot en els animals amb una forma de vida més complexa, la majoria dels comporta ments i la relació amb els seus semblants obeeix a pautes bàsicament instintives. Així, doncs, construeixen el seu món interaccionant amb el medi i adaptant-se a les noves condicions que es van produint; però, pel que sabem, no han creat una cultura.

La recerca del sentit és una qüestió problemàtica, però inevitable per a l’ésser humà.

APRÈN A PENSAR 1.2. Com és el món d’una paparra? Reflexió: Els animals tenen consciència del món que els envolta, però, quines diferències hi ha entre ells i nosaltres? El seu món, com el nostre, està cons truït a partir de la seva capacitat de recollir, conservar i elaborar la informa ció del medi, però en ells aquesta capacitat és menor. Per exemple, com els condiciona el fet de no tenir memòria o de tenir-ne poca? Recorda el tòpic que diu que els peixos tenen tan sols tres segons de memòria. Recerca: Busca informació sobre el sistema sensorial d’una paparra i la seva capacitat d’interactuar amb el medi. Argumentació: A partir de la informació obtinguda, tracta de fer una com paració entre el «món» d’aquest animal i el món humà.

L’ésser humà, en canvi, va més enllà de la seva realitat biològica. La causa es troba en el fet que és l’únic animal capaç de pensar abstractament mitjan çant un llenguatge articulat, fet que li permet estructurar simbòlicament la seva experiència per construir el seu món. És a dir, la realitat, el món físic i exterior que ens envolta, i les vivències personals són representades en la ment humana pels símbols del llenguatge, i, d’aquesta manera, es comença a forjar un món simbòlic intern, mental, pròpiament humà, que possibilita l’apa rició d’una nova dimensió en la seva forma de viure: la creació de la cultura.

PENSA I RESPON P1. Per què «gossos i gats viuen en “un món de percepció”»? P3. Per què «nosaltres, en canvi, estem assetjats per la necessitat d’explicar»? P3. Fes un quadre comparatiu dels trets característics del «món animal» i del «món humà».

Som éssers racionals i forma part de la nostra naturalesa el fet de plantejar preguntes. Gossos i gats viuen en «un món de percepció», si fem cas de la frase de Schopenhauer. Per a aquests animals, l’experiència present ho és tot, pensen amb un breu i fràgil pont d’anticipació que els porta d’aquesta experiència a la següent. Nosaltres, en canvi, estem assetjats per la necessitat d’explicar. Enfrontats a una cosa inusual, el nostre pensament no és ¿i ara què ve? sinó ¿per què? Si responem al segon d’aquests interrogants, podem respondre al primer de tots dos. Roger Scruton: Filosofia per a persones intel·ligents, cap. 1

Unitat

LA FILOSOFIA I ELS ALTRES MODELS DE CONEIXEMENT

1.3. Com va sorgir aquesta pregunta?

La creació de cultura, en un primer moment, va tenir com a objectius do minar l’entorn i resoldre problemes imminents (aixoplugar-se en una cova, fer foc, preparar trampes, fabricar eines, etc.), però, un cop resoltes les necessitats més bàsiques, va obrir un nou horitzó. Va passar a interes sar-se per les coses no ja com una resposta a necessitats vitals, sinó com el marc en què es desenvolupa la vida. Així sorgeix en l’ésser humà la necessitat de trobar una explicació als fenòmens naturals que el sorprenen i que se li plantegen com un enigma, pregunta que s’estén progressivament a la seva pròpia vida, la mort, la relació amb els altres, etc. D’aquesta manera, es produeix un canvi qualitatiu: el procés acumula tiu de la cultura va provocar un salt de les preguntes motivades per la necessitat urgent de produir coses útils al pur exercici de la curiositat: és l’origen de la pregunta del perquè de les coses, de la seva naturalesa i del seu sentit. Per respondre a aquestes preguntes, l’ésser humà ha elaborat dife rents models d’explicació de la realitat. Segons l’ordre en què han apare gut al llarg del temps i de la història, tenim els models d’explicació mítica, que inclouen el mite i la religió, i els models d’explicació racional, que són la filosofia i la ciència. Tenen en comú el mateix objectiu, intentar explicar la realitat i la vida humana amb la intenció de trobar-hi un sentit. No obstant això, la diferència entre cadascun d’aquests models reflecteix el següent: 1. Un esquema mental que entén la realitat d’una manera determina da, partint d’uns pressupòsits concrets. 2. Una manera d’elaborar les respostes a les quals assignen un deter minat valor de veritat. 3. Una incidència en la forma de vida de les persones que els utilitzen per donar resposta a les seves recerques de sentit. Analitzem aquests aspectes per poder comprendre’ls, comparar-los i diferenciar-los.

La necessitat de trobar una explicació als fenòmens naturals que ens sorprenen es troba en l’origen de la pregunta general pel sentit de les coses.

APRÈN A PENSAR 1.3. Com va sorgir aquesta pregunta? Eines per facilitar l’estudi: Elabora un mapa conceptual que ordeni i relacioni els continguts de l’apartat 1.3 d’aquesta unitat. Ha de respondre les preguntes següents: a) Quins objectius va tenir la creació de cultura successivament i per què? b) Quins són els models d’explicació de la realitat? c) Què tenen en comú i què els diferencia?

1.4. Com la responen els models mítics? Descrivim, en aquest punt, els models mítics d’explicació de la realitat: el mite i la religió. Durant la major part de la història de l’espècie humana, les explica cions sobre la natura i la societat van tenir un caràcter mític que encara avui perviu en moltes cultures. També els moviments religiosos segueixen aquest model explicatiu. Tenim exemples propers de discurs mític en la mitologia clàssica (grega i romana) i en religions com el cristianisme, l’islam, el judaisme o el budisme.

Unitat

LA FILOSOFIA I ELS ALTRES MODELS DE CONEIXEMENT Model de comprensió i explicació En la seva dimensió teòrica, la clau interpretativa d’aquest model és ex plicar els enigmes que es planteja l’ésser humà a partir de la intervenció d’éssers de caràcter sobrenatural. Aquests poden ser déus, forces natu rals divinitzades o, fins i tot, éssers humans extraordinaris (herois). El mite es recull en un conjunt de narracions que prenen la forma d’un relat fabulós que va tenir lloc en un passat remot i gairebé sempre impre cís. Els mites tant poden tractar d’explicar fenòmens naturals (per exem ple, l’origen i la formació de l’univers) com servir de fonament per explicar l’origen d’una comunitat (per exemple, la fundació d’una ciutat) o d’una habilitat humana (per exemple, la invenció de la tècnica en el mite de Pro meteu).

APRÈN A PENSAR Prometeu portant el foc.

APRÈN A PENSAR 1.5. Els meus mites Reflexió general: Quan som pe tits, s’utilitza amb freqüència el model d’explicació mític per fernos entendre les coses. A mesura que creixem i es desenvolupen les nostres capacitats cognitives, aquest model és substituït pro gressivament pel discurs racional. Quan som adults, podem tornar a fer ús d’un discurs de tipus mític? En quines circumstàncies? Posa’n exemples i intenta trobar una ex plicació a aquest fet. Autoobservació: Busca algun àmbit del teu comportament o saber sobre el món en el qual utilitzis un model d’explicació mític. Reflexió personal: Analitza per què l’utilitzes i pensa si hi hauria cap alternativa possible amb un model d’explica ció racional. Assaig: Elabora un text expositiu amb els resultats.

1.4. Per què hem de treballar? Reflexió: Com donen resposta a aquesta pregunta els models d’explicació mítics? Per comprovar com responen al perquè de les coses d’una manera concreta, partirem d’un parell d’exemples: un de la mitologia grega i l’altre de la religió cristiana. Recerca: Busca informació sobre el mite de Prometeu en l’obra Els treballs i els dies d’Hesíode (paràgraf 45 i següents) i del Pecat ori ginal a la Bíblia (Gènesi 3:6-24). Resumeix l’explicació que donen i analitza els punts en comú i les diferències. Exercici d’aplicació: Justifica de manera rao nada com aquestes explicacions posseeixen, un a un, tots els trets caracterís tics que hem assenyalat. Argumentació: Per acabar, fes-ne una anàlisi crítica intentant respondre a les preguntes següents: Quin sentit té el fet de treballar d’acord amb aquestes explicacions? Ens pot servir actualment? Quina seria l’explicació i el sentit que tu li atorgaries?

En la seva dimensió pràctica, el discurs mític es complementa amb un conjunt de ritus o cerimònies (que són l’expressió de la comunicació amb el que és sobrenatural), prescripcions (que són un conjunt d’obligacions o mandats) i prohibicions morals. De quins pressupòsits parteix? 1. P rotagonisme del que és sobrenatural. En el mite, les forces i els elements naturals (el foc, el vent, etc.) són personificats i divinitzats. El món i el curs dels esdeveniments són entesos com el resultat de la intervenció d’aquests éssers sobrenaturals. 2. M odel antropomòrfic. Interpreta l’acció d’aquestes forces sobrena turals seguint el patró de la conducta humana, és a dir, se les dota de voluntat, necessitats, passions i desitjos similars als dels humans. Així, les relacions o els conflictes entre aquests éssers es troben al darrere de tot el que passa, com a clau explicativa. 3. M odel màgic. Atès que allò que passa en la natura i en el nostre futur és determinat pels desitjos dels déus, que són les forces que condueixen l’univers, és fonamental intentar establir comunicació amb ells per conèixer les seves intencions i aconseguir-ne el favor. Ritus, cerimònies i diverses tècniques d’endevinament són expres sions diferents d’un culte a través del qual la màgia permet incidir sobre la voluntat dels déus, el curs de la natura o la vida d’altres persones.

Unitat

LA FILOSOFIA I ELS ALTRES MODELS DE CONEIXEMENT

Trets característics De quina manera el model mític d’explicació de la realitat elabora les se ves respostes i quin valor els assignen? Identifiquem quins són els seus trets característics. Aquest és un tipus de saber: 1. R evelat. D’on surten les respostes que el mite ofereix? Aquest con junt de narracions se suposa que són fruit de la inspiració del poeta en el mite o de la revelació que Déu fa al profeta en la religió.

Muses de Pièria, vosaltres que amb els vostres cants doneu la glòria, veniu i canteu a Zeus, adreceu un himne de lloança al vostre pare. Ell fa que els homes mortals siguin ignorats o il·lustres, i que per la seva gràcia siguin coneguts o desconeguts. Zeus, que fa tronar en el cel i viu en palaus alterosos, fa fàcilment fort a qui vol i amb la mateixa facilitat doblega el qui és fort. També li és fàcil de fer petit el que és abundant i fer important el que és desconegut, i amb la mateixa senzillesa redreça allò que és tortuós i castiga els cors orgullosos. Escolta’ns tu, que ens veus i tens cura de nosaltres. Redreça amb la teva justícia les lleis. I que jo pugui explicar la veritat a Perses. Hesíode: Els treballs i els dies, 1-10

Hesíode.

PENSA I RESPON P1. Qui són les Muses? P2. Quin paper s’assigna als déus? P3. Com es coneix la veritat de les coses?

2. I rracional i acceptat per la fe. En què ens basem per acceptar-les? El saber mític implica el reconeixement d’aspectes misteriosos i in comprensibles per a l’ésser humà, més enllà de la raó. Aleshores parlem del misteri, del que és màgic, diví. Aquest és el motiu pel qual la seva acceptació no es basa fonamentalment en la raó sinó en la fe, la creença que deriva d’un sentiment o d’una experiència del que és sagrat o diví. Aquesta creença, en el cas de les religions revelades, s’estén als llibres sagrats, les afirmacions dels quals es poden racionalitzar més o menys, però que sempre tenen com a base un sentiment d’acceptació irracional: la fe. 3. D ogmàtic. Quina és la possibilitat de posar-les en qüestió o de dub tar-ne? Cap ni una, atès que es presenten com a veritats absolutes, inqüestionables i indiscutibles que no accepten cap crítica. 4. I ncontrastable. Podem saber d’alguna manera si les afirmacions del saber mític són certes? No; la veracitat de les seves explicacions sobre els fets és impossible de comprovar. 5. S implista. Quin grau de complexitat té? Cap ni un. El discurs mític té un nivell d’explicació molt senzill, ja que la narració acostuma a ser poc detallada i imprecisa. Això el fa especialment atractiu per a mentalitats que volen respostes senzilles.

Per exemple, en la seva obra Els treballs i els dies, Hesíode (s. viii aC) des criu el mite grec de Prometeu i Pandora. Hi narra com Prometeu roba el foc a Zeus i com el déu, enfadat, envia Pandora, la primera dona, als éssers humans per tal de castigar-los. Zeus confia a Pandora una capsa tancada amb clau, però, tot i que li demana que no l’obri, la dona no pot controlar la curiositat i en roba la clau per saber què conté. En obrir-la, en surten tots els mals de la humanitat, que s’escampen pel món.

En el mite de Pandora s’associen l’origen de la dona i dels mals de la humanitat. Es tracta d’una visió masclista present també en altres tradicions mítiques.

Unitat

LA FILOSOFIA I ELS ALTRES MODELS DE CONEIXEMENT

1.5 Com la responen els models racionals? Descrivim, en aquest punt, els models racionals d’explicació de la realitat: la filosofia i la ciència. Els més antics que van elaborar un saber racional sobre la realitat van ser els primers filòsofs. En els seus inicis, la filosofia apareix com una ma nera d’explicar el món contraposada al saber mític, amb el qual és espe cialment crític. El saber filosòfic i el científic, filosofia i ciència, neixen juntes i indiferen ciades i es mantenen així fins a la revolució científica dels segles xvi i xvii. Ara només apuntem els aspectes més generals d’aquest tipus de co neixement, aquells que els diferencien del mític, ja que en l’apartat se güent i en la unitat 2 aprofundirem en aquest tema.

Model de comprensió i explicació En la seva dimensió teòrica, la clau interpretativa d’aquest model és expli car els enigmes que es planteja l’ésser humà a partir de l’elaboració de teories abstractes que interrelacionen diversos conceptes. El seu pressupòsit fonamental és el naturalisme: busca la causa dels fenòmens naturals en la natura sense al·ludir a éssers sobrenaturals o déus.

PENSA I RESPON Anaxímenes va ser un dels primers filòsofs grecs, i aquí te niu el testimoni d’Hipòlit que ens descriu la seva explicació de l’origen de les coses. P1. Quin és, per a Anaxímenes, el principi de totes les coses? P2. Com explica la diversificació de les coses existents? P3. Quin paper tenen els déus en aquesta explicació?

Anaxímenes va dir que el primer principi era aire infinit, del qual neixen les coses que estan arribant a l’ésser, les ja existents i les futures, els déus i les coses divines; les altres neixen dels seus productes (d’ell). La forma de l’aire és la següent: quan és molt igual, és invisible a la vista, però es manifesta pel que és calent, humit i pel moviment. Està en constant moviment, ja que no podrien canviar totes les coses que canvien si no es mogués. Té manifestació diferent segons es densifiqui o es faci més subtil, ja que, quan es dissol en el que és més subtil, es converteix en foc; els vents, en canvi, són aire en període de condensació; d’aire comprimit es forma el núvol, i condensat encara més, sorgeix l’aigua; amb un grau més gran de condensació neix la terra i, amb la màxima condensació possible, les pedres. D’on resulta que els components més importants de la generació són oposats, a saber, el que és calent i el que és fred. Hipòlit: Els filòsofs presocràtics En la seva dimensió pràctica, s’orienta a reflexionar sobre com deu ser la nostra conducta amb els altres (ètica) i com s’ha d’organitzar i gestio nar la nostra vida en societat (política).

L’aire, invisible i sempre en moviment, va ser l’element natural que Anaxímenes va identificar com allò de què estaven formades totes les coses i el principi que explicava tots els seus canvis.

Unitat

LA FILOSOFIA I ELS ALTRES MODELS DE CONEIXEMENT

Trets característics De quina manera el model racional d’explicació de la realitat elabora les seves respostes i quin valor els assignen? Identifiquem quins són els seus trets ca racterístics. El saber racional, a diferència del saber mític, és un saber: 1. R acional. No és resultat de la revelació o la inspiració divina sinó de la indagació racional, és a dir, de la combinació de l’observació de la natura (sentits) i la reflexió racional (raó) a la recerca de regularitats. 2. J ustificat. Davant la fe o la creença, el saber racional busca justificar les seves afirmacions a través de proves empíriques i argumentaci ons raonades. 3. C rític. No és un discurs dogmàtic sinó crític, que es caracteritza perquè revisa i contrasta constantment les seves teories.

APRÈN A PENSAR 1.6. Saber mític o racional? Reflexió: Avalua els avantatges i els inconvenients de buscar una resposta al sentit de les coses des del saber mític i des del saber racional. Per guiar la reflexió, et proposem aquestes preguntes: Quina imatge de les coses, la realitat i la vida, ens proporcionen aquests dos sabers? Com influeixen en la manera de viure de les persones que els segueixen? (En quina mesura responen als canvis socials que es produeixen i s’hi enfronten? Poden afa vorir postures d’intransigència, intolerants o immobilistes? Poden consoli dar prejudicis? Poden ser compartits o fer-se aportacions mútues quan es parteix de visions diferents?) Argumentació i debat: A partir dels resultats, elabora un text argumentatiu que serveixi de base per fer-ne un debat a la classe (posa’n exemples).

El filòsof i el científic, per mitjà de la indagació racional, estableixen teories que hauran de justificar mitjançant arguments i s’hauran de sotmetre a la crítica de tothom.

Unitat

LA FILOSOFIA I ELS ALTRES MODELS DE CONEIXEMENT

2. Què és el saber filosòfic? 2.1. Com i quan va sorgir el saber racional?

Una de les qüestions que els primers filòsofs es van plantejar va ser intentar explicar l’origen de l’univers i el seu funcionament.

Històricament, el naixement de la filosofia a Occident es va produir en el segle vi aC a l’antiga Grècia, a la ciutat de Milet, situada a la costa jònica (actualment Turquia). Els primers filòsofs van criticar el saber mític com a forma d’explicació de la realitat i el van substituir pel sa ber racional. És el que tradicionalment es denomina el pas del mite al logos. De fet es tractava de traslladar l’impuls racionalitzador que havia sorgit de l’intent d’or denar el nou espai polític i social creat entorn de la polis (ciutat estat) a la investigació de la natura (physis). La polis democràtica de Milet havia substituït la força i el llinatge com a eina per prendre decisions sobre els as sumptes públics per l’argumentació i la paraula (logos). Aquests filòsofs, denominats presocràtics, van haver d’enfrontar-se al repte de buscar les primeres explicacions sobre l’origen de l’univers (cosmogonia) i sobre la seva estructura i funcionament (cosmologia) única ment amb l’ajut de la raó i l’observació dels fets que succeïen al seu vol tant. Així, com un únic coneixement indiferenciat, van sorgir la filosofia i la ciència. Teniu un exemple concret d’això en el text que descriu la teoria d’Anaxímenes de Milet en el punt anterior.

2.2. Quin és l’origen de la filosofia? La filosofia va sorgir del mateix desig de buscar un sentit a les coses que va generar el mite, però intentava fer-ho des d’uns pressupòsits racionals. Ja des d’antic, els filòsofs van situar, en l’origen de la filosofia, dos ele ments característics d’aquest tipus de saber, dels filòsofs i dels qui tenen una actitud filosòfica: l’admiració i el reconeixement de la pròpia ignorància.

PENSA I RESPON P1. Per què «qui es planteja un problema o se n’admira, re coneix la seva ignorància»? P2. Són el saber i la utilitat dues coses que poden buscar-se in dependentment? P3. Només podem filosofar quan ja tenim les nostres neces sitats bàsiques cobertes?

Els éssers humans comencen i començaren sempre a filosofar moguts per l’admiració: al principi, admirats pels fenòmens sorprenents més comuns, després, avançant a poc a poc, plantejant-se problemes més grans, com els canvis de la Lluna i els relatius al Sol i als estels, i a la generació de l’univers. Però qui es planteja un problema o se n’admira, reconeix la seva ignorància. De manera que, si filosofaven per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el saber en cerca del coneixement, i no pas per utilitat de cap mena. I així ho testimonia el que va ocórrer, atès que aquesta disciplina començà a buscar-se quan ja existien gairebé totes les coses necessàries i relatives al descans i a l’ornament de la vida. Aristòtil: Metafísica

Unitat

LA FILOSOFIA I ELS ALTRES MODELS DE CONEIXEMENT

Com ja hem indicat anteriorment, la creació de cultura en l’ésser humà té, en un primer moment, una funció merament utilitària: satisfer les seves necessitats vitals urgents. Però, a mesura que domina l’entorn, es creen les condicions necessàries perquè pugui veure la realitat d’una manera nova, no ja com a útil o perillosa sinó amb entitat per si mateixa, i ens presenta el seu ésser com un enigma, com alguna cosa que ens sorprèn. L’ésser humà assedegat veu en l’aigua només allò que li sadolla la set, i en un primer moment intentarà proveir-se’n i assegurar-se que mai no n’hi mancarà. Aquell que ja ha aconseguit això, pot observar-la d’una ma nera nova i admirar-se del seu ésser, que ara adquireix noves significa cions més enllà de les merament utilitàries. Per poder aparèixer, la filosofia necessita aquest temps que propor ciona el fet de tenir les necessitats vitals cobertes. No pot filosofar aquell que viu acuitat per la necessitat immediata, sempre apressat per l’amena ça o la mancança d’alguna cosa.

APRÈN A PENSAR 1.7. L’admiració i l’entreteniment Eines per facilitar l’estudi: Autoobservació: Tracta d’identificar els teus «moments d’admiració», situacions en què, observant al gun aspecte de la realitat, t’hagis preguntat pel sentit de les coses. Reflexió: Analitza quines eren les circumstàncies, si disposaves de temps lliure o si tenies alguna cosa a fer, algun problema que calia resoldre… Ara vivim en una «cultura de l’entreteniment» que ens distreu amb nombrosos estí muls i que ens ocupa, constant ment, en tasques trivials, com ara els jocs. Aquesta cultura, ¿facilita que hi hagi moments d’admiració i de reflexió? Argumentació: A partir dels resultats, elabora un text argumentatiu en el qual justi fiquis la teva resposta a la pre gunta.

L’admiració i la sorpresa que l’ésser humà posseeix envers la realitat sorgeix quan té cobertes les seves necessitats més urgents.

Partint de la contemplació i admiració de les coses més properes i quotidianes, es passa progressivament a qüestions cada cop més generals i llunyanes. Observant el foc, que he dominat i em permet escal far-me en un lloc segur, puc contemplar-lo admirat del seu ésser i les se ves qualitats, i, a recer de la meva cova, puc mirar el cel estelat i preguntar-me sobre aquelles altres llums llunyanes que il·luminen la nit. En aquell moment les preguntes ja no s’encaminen a resoldre les necessi tats, sinó a explicar i a calmar l’admiració, la perplexitat que ens produeix el que ens envolta. Mantenir viva aquesta capacitat d’admirar-se o de sorprendre’s da vant les coses és un tret fonamental de l’actitud filosòfica. Però aquell que s’admira o sorprèn reconeix la seva pròpia ignorància, té consciència que no posseeix el saber. Així, doncs, és el reconeixement de la nostra pròpia ignorància el motor del nostre pensament, el que el porta a trac tar de conèixer, a intentar trobar les respostes. Per tant, el reconeixement de la pròpia ignorància va unit al desig de saber. És una ignorància que es pretén superar, abandonar i, en aquest sentit, es presenta com una possibilitat de coneixement per a qualsevol persona que sigui capaç de sorprendre’s per allò que l’envolta.

APRÈN A PENSAR 1.8. Doncs no ho sé! Autoobservació: Mira de recordar ocasions en què no hagis volgut reconèixer que no sabies una cosa i d’altres en què hagis desco bert que no sabies alguna cosa. Reflexió: Per què no és fàcil reco nèixer davant els altres que no sa bem alguna cosa o que estem equivocats? ¿Pot aprendre res de nou l’ignorant que creu saber-ho tot? ¿És millor mostrar seguretat, fer com que se sap i dir qualsevol cosa abans de reconèixer que no ho sabem? Argumentació: Elabo ra un text argumentatiu sobre els pros i els contres de reconèixer la nostra pròpia ignorància.

Unitat

LA FILOSOFIA I ELS ALTRES MODELS DE CONEIXEMENT

2.3. Per què ens cal la filosofia? Què és important saber? Quin tipus de sabers considerem avui que són els més importants? Actualment, els sabers més valorats són aquells que creiem pràctics i útils, aquells que ens poden facilitar i millorar la vida de manera més immediata. Sembla que així en tindríem prou amb la ciència (que ens proporciona el coneixement general sobre el món i sobre nosaltres mateixos) i la tècnica (que ens dota dels instruments que ens poden fer la vida més fàcil, divertida o duradora). Però, amb aquest tipus de sabers, n’hi ha prou? Hi ha qüestions que ni la tècnica ni la ciència no poden solucionar i que igualment ens preocupen com a éssers humans. Naixem i vivim, però necessitem donar sentit a la nostra vida, definir-nos com a persones, re lacionar-nos amb els altres… Però… quin sentit li hem de donar? Com hem de viure? Com hem de ser? Com hem de tractar els altres? Els antics mites i les religions ens ofereixen respostes a aquestes preguntes basant-se en textos revelats i, per tant, de caràcter irracional, ja que la nostra creença en aquests depèn del sentiment de fe que ens puguin inspirar. El saber filosòfic també respon a la necessitat humana de fer-se aquest tipus de preguntes més generals –que també són fonamentals per al desenvolupament de la nostra vida–, però, en canvi, tracta de buscar-hi una resposta racional construïda a partir de la reflexió i justificada per mitjà de l’argumentació. A més, ens ofereix la possibilitat de millorar-la en el temps mitjançant la discussió crítica i les aportacions dels altres.

2.4. Quin és el sentit de la filosofia? Per a què serveix la filosofia? Quina és la seva funció o el seu sentit?

Desig de saber

És un tret característic de l’actitud filosòfica el desig d’aprendre i saber, d’interrogar-nos i buscar les respostes per donar sentit a les coses i a la nostra vida.

Etimològicament, la paraula grega philosophia prové de phileo (‘amor’) i de sophia (‘saviesa’), de manera que es podria traduir per «amor a la sa viesa», i en gran part recull el sentit de l’actitud pròpia del filòsof. Es diu que els primers filòsofs es van autodenominar així en una actitud d’humi litat que els diferenciés dels sophós, els savis. Si aquests es trobaven en possessió del saber, el philosophos es declarava amant del saber i reco neixia que encara estava en procés d’assolir-lo. Aquesta tendència cap al saber partia del reconeixement de no saber res amb seguretat, i els esfor ços es dirigien a adquirir la saviesa, un anhel que mai no s’atenyia plenament perquè sempre sorgien noves preguntes.

Unitat

LA FILOSOFIA I ELS ALTRES MODELS DE CONEIXEMENT

Crítica del saber comú Una de les primeres virtuts del saber filosòfic és que ens permet passar del coneixement ordinari que és usualment acrític, a un saber crític racio nalment justificat.

No és el mateix «saber de veritat» que limitar-se a repetir el que habitualment es té per sabut. Saber que no se sap és preferible a considerar com a sabut el que no hem pensat a fons nosaltres mateixos. Una vida sense examen, és a dir, la vida de qui no sospesa les respostes que se li ofereixen per a les preguntes essencials ni mira de respondre-les personalment, no val la pena de ser viscuda. […] Una cosa és saber després d’haver pensat i discutit, i una altra cosa molt diferent és adoptar els sabers que ningú no discuteix per tal de no haver de pensar. Abans d’arribar a saber, filosofar és defensar-se dels qui creuen saber i no fan sinó repetir errors aliens. Més important encara que establir coneixements és ser capaç de criticar el que coneixem malament o no coneixem per bé que creiem conèixer-ho: abans de saber per què afirma el que afirma, el filòsof ha de saber almenys per què dubta del que afirmen els altres o per què no es decideix a afirmar-ho al seu torn. I aquesta funció negativa, defensiva, crítica, ja té un valor en si mateixa, malgrat que no anem més enllà i per molt que en el món dels que creuen que saben, el filòsof sigui l’únic que accepta no saber però coneix almenys la seva ignorància. Fernando Savater: Las preguntas de la vida. Ariel Des que naixem, i mitjançant l’educació, aprenem la manera com s’in terpreten i valoren les coses i la pròpia vida. Aquestes idees que s’assimi len com a vertaderes acríticament és el que anomenem saber comú. A mesura que creixem, que tenim experiències i adquirim nous coneixements, ens adonem que moltes de les idees assumides no són vàlides per a nosaltres o no tenen fonament. És així com comencem a dubtar-ne i les sotmetem a la crítica des de la raó. Qüestionar el que hem après, la nostra manera de ser, els valors o la pròpia vida pot ser problemàtic i tam bé pot crear-nos pors i inseguretats, però possibilita que responguem per nosaltres mateixos aquestes preguntes i arribem a una conclusió que ens permeti menar una nova forma d’existència justificada i crítica.

PENSA I RESPON P1. Quin valor té «el que no hem pensat a fons nosaltres ma teixos»? P2. «Una vida sense examen» [...] «no val la pena de ser viscuda»? P3. Recordes algun cop en què t’hagis adonat que «no sabies per què afirmaves el que afirma ves»?

APRÈN A PENSAR 1.9. Els Reis d’Orient. Autoobservació: Identifica idees del saber comú que hagis de fensat i que la teva experiència o nous coneixements hagin deixat al descobert. Reflexió: En quantes idees se guim creient amb la mateixa fe i ingenuïtat com quan crèiem en els Reis d’Orient? Els tòpics i llocs comuns que utilitza la ma joria de la gent per relacionar-se amb les coses o altres persones, tenen cap valor? Quina diferèn cia hi ha entre utilitzar-los o in tentar relacionar-se amb les co ses o les persones des del coneixement? Pensa en els tò pics sobre les dones, els joves, els estrangers, etc. Argumentació: A partir dels re sultats, elabora un text argu mentatiu en el qual justifiquis aquesta qüestió.

Des que som petits, i per manca de coneixements, capacitat crítica i experiència, assimilem acríticament moltes idees errònies que, tot i que siguem adults, mantenim com a veritables.

Unitat

LA FILOSOFIA I ELS ALTRES MODELS DE CONEIXEMENT Les noves idees a les quals arribem tampoc no poden sostreure’s a la crítica, convertir-se en un dogma, o perdre el seu esperit filosòfic. Se n’ha d’acceptar la provisionalitat, fer-ne una revisió constant mentre anem avançant en la nostra experiència i anem adquirint nous coneixements. El saber filosòfic, concebut així, es converteix en una eina que ens pot ajudar a viure intel·lectualment i moralment sense tenir una concepció tancada i dogmàtica del món.

AMB UNA PERSPECTIVA DE GÈNERE

Les dones es troben arreu en aquest estat deplorable, perquè, per preservar la seva innocència –com s’anomena cortesament la ignorància–, se’ls amaga la veritat i se’ls fa assumir un caràcter artificial abans que les seves facultats hagin adquirit força. Com que des de la infantesa se’ls ensenya que la bellesa és el ceptre de la dona, la ment s’adapta al cos i, vagarejant per la seva gàbia daurada, només busca adorar la seva presó. Els homes tenen diverses ocupacions i objectius que centren la seva atenció i donen caràcter a la ment oberta; però les dones, limitades a una i amb els seus pensaments dirigits constantment a la part més insignificant d’elles mateixes, poques vegades amplien les seves consideracions més enllà del triomf d’una hora. Però si el seu enteniment s’emancipés d’una vegada de l’esclavitud a la qual les han subjectat l’orgull i la sensualitat de l’home i el seu desig miop de domini, semblantment al dels tirans, probablement llegiríem respecte a la seva debilitat amb sorpresa. Mary Wollstonecraft: Vindicación de los derechos de la mujer, III

PENSA I RESPON P1. Què amaga la pretesa «in nocència» de les dones? P2. Quines són les diferències que s’assenyalen en el text entre l’educació dels homes i la de les dones? P3. Són més dèbils les dones?

Mary Wollstonecraft (1759-1797) va ser escriptora, filòsofa il·lustrada i activista pels drets de les dones a l’Anglaterra del segle xviii. Va denunciar la desigualtat en l’educació dels homes i les dones, i els estereotips als quals aquestes estaven sotmeses. Aquest text és un exemple de saber crític exercit per una dona en un temps en el qual només una petita minoria tenia accés a una formació similar a la dels homes i, alhora, és una mostra de fins a quin punt les dones quedaven marginades de la possibilitat d’aprendre filosofia i, per tant, poder aprofitar-se de tenir una actitud filosòfica. Com po dien, doncs, alliberar-se del saber comú que les esclavitzava?

Saber justificat, obert i constructiu Un dels trets essencials de la filosofia, com a saber racional, és l’ús de l’argumentació. És la peça clau en l’activitat de sotmetre a prova els sabers comunament acceptats, que acabem d’esmentar, i també en la manera com elabora les seves pròpies teories alternatives. És a dir, justifica raonadament tant les seves crítiques com les seves propostes. L’actitud filosò fica no es conforma amb la simple expressió d’idees (sense fonamentar ni justificar) ni amb les meres creences.

Unitat

LA FILOSOFIA I ELS ALTRES MODELS DE CONEIXEMENT

A més, la construcció del saber filosòfic també es caracteritza per ser un discurs obert a altres opinions i postures davant les quals manté una actitud respectuosa i atenta. L’actitud del filòsof consisteix a escoltar les altres opinions i valorar les raons que s’hi addueixen, i en cas que siguin millors que les seves, acceptar-les com a més ben justificades. No és l’ac titud de qui es creu en possessió de la veritat o qui sempre desitja tenir la raó, sinó la de qui està disposat a escoltar per recollir nous punts de vista i ampliar-ne el coneixement. Es tracta, doncs, de reflexionar en profunditat sobre aquestes qües tions atenent i sospesant les raons dels uns i dels altres, perquè la veritat humana és una construcció social i col·lectiva.

Capacitat per suscitar noves preguntes Per acabar, una altra de les virtuts que s’atribueixen al saber filosòfic és la seva capacitat per formular noves preguntes, per mirar les coses des de nous punts de vista, descobrir nous problemes, nous horitzons en la re cerca del coneixement i l’acció dels éssers humans. La idea de la importància de la capacitat que té la filosofia per formu lar preguntes es reflecteix en el text següent del filòsof i matemàtic anglès Bertrand Russell (1872-1970):

De fet, el valor de la filosofia s’ha de buscar en bona mesura en la seva real incertesa. La persona que no té cap vernís de filosofia va per la vida presonera dels prejudicis que deriven del sentit comú, de les creences habituals en el seu temps i país, i d’aquelles creences que s’han desenvolupat en el seu esperit sense la cooperació ni el consentiment deliberat de la seva raó. Per a aquesta persona, el món tendeix a fer-se precís, definit, obvi, els objectes habituals no susciten cap problema, i les possibilitats no familiars són refusades desdenyosament. En canvi, des del moment en què comencem a filosofar, trobem, [...] que fins i tot els objectes més ordinaris condueixen a problemes als quals només podem donar respostes molt incompletes. La filosofia, per bé que incapaç de dir-nos amb certesa quina és la veritable resposta dels dubtes que suscita, és capaç de suggerir diverses possibilitats que amplien els nostres pensaments i ens alliberen de la tirania del costum. Així, en disminuir el nostre sentiment de certesa sobre el que són les coses, augmenta en alt grau el nostre coneixement del que poden ser; refusa el dogmatisme –segons com arrogant– dels qui mai no s’han introduït en la regió del dubte alliberador i manté viu el nostre sentit de l’admiració, presentant els objectes familiars en un aspecte no familiar. Bertrand Russell: Els problemes de la filosofia De vegades el que és fonamental de la filosofia no són les respostes que els filòsofs puguin haver proposat sobre les diverses qüestions, sinó la capacitat que té per suscitar-nos dubtes i obrir interrogants que facin avançar el coneixement.

APRÈN A PENSAR 1.10. Quin valor té plantejar noves preguntes? Reflexió: La incertesa ens crea in seguretat; és per això que, de ve gades, preferim les certeses. Veu re les coses o veure’ns a nosaltres mateixos des de nous punts de vista pot arribar a ser problemà tic. Però, quins avantatges podria tenir? I en el terreny dels coneixe ments, en general? Recerca: Di gues exemples de preguntes que hagin posat en qüestió el saber establert i que hagin fet avançar el coneixement o la societat.

PENSA I RESPON! P1. Quin és, segons Russell, «el valor de la filosofia»? P2. Què significa ser esclaus de la «tirania del costum»? P3. Per què formular una pre gunta nova pot ser valuós?

Unitat

LA FILOSOFIA I ELS ALTRES MODELS DE CONEIXEMENT

2.5. Quina és l’especificitat del saber filosòfic?

Formular una pregunta equival a reconèixer que hi ha alguna cosa que ignorem i la voluntat de voler esbrinar-ne una resposta.

PREN-NE NOTA Quan fem referència a la modernitat, recorda que parlem del període històric que va de prin cipis del segle xvi fins a finals del segle xviii.

La ciència i la filosofia són un tipus de saber racional. Quines diferències hi ha entre totes dues? Quina és l’especificitat del saber filosòfic? El saber filosòfic, en comptes de centrar-se en una àrea de la realitat com fa el saber científic, vol donar una explicació de tota la realitat. En ci ència, l’enfocament és sempre d’una part de la realitat i des d’una perspec tiva determinada. En filosofia, en canvi, l’enfocament és sempre general. En les ciències, sol haver-hi un model de ciència normal, admès per la comunitat científica, que implica una manera comuna d’entendre el que és científic, uns pressupòsits teòrics i una determinada concepció del mè tode. En canvi, en la filosofia, la manera de concebre-la i el seu mètode varien en el temps i d’uns corrents filosòfics a uns altres. Així, allò que es pot considerar com l’activitat pròpia de la filosofia pot variar segons l’èpo ca o el corrent filosòfic. A grans trets podem dir que, si fins a la modernitat la filosofia es concep com un saber que intenta donar respostes a la pre gunta què és la realitat (oferint diferents alternatives com a solució), a partir d’aleshores es constitueix, sobretot, i sense renunciar a això ante rior, en una crítica del coneixement humà per centrar-se, en l’època con temporània, en una reflexió sobre el llenguatge. És per aquesta raó que alguns corrents actuals de pensament conceben la filosofia com una acti vitat d’anàlisi conceptual, d’aclariment del significat i d’ús dels nostres conceptes i idees, com també de reflexió crítica sobre altres sabers o produccions humanes. Incloem-hi aquí qualsevol saber teòric (com les ideologies, les religions, el mite o la ciència), pràctic (com la moral o la política) o productiu (com la tecnologia o l’art). Aquest acord que existeix en la ciència i que abans comentàvem, li permet un cert consens pel que fa a les respostes que troba mitjançant les seves lleis i teories. Podríem dir que posseeix un conjunt d’afirmacions sobre la realitat que es consideren «provades» i són acceptades per la comunitat científica. En canvi, amb els sistemes filosòfics no succeeix el mateix: es fan propostes alternatives, que en la majoria de casos són ex cloents entre elles, i que poden servir per reflexionar sobre les qüestions fonamentals que es planteja l’ésser humà. Això no obstant, i per acabar, hi ha qüestions que, sent inevitables per a l’ésser humà, són irresolubles per a la ciència: com hem de viure, quin sentit pot tenir la vida, com hem d’actuar en relació amb els altres, etc. Podem respondre aquestes preguntes des de la religió o el mite, però, en tot cas, la filosofia ens ofereix l’alternativa d’un saber racional, crític i fonamentat. Sabem que les seves respostes seran sempre provisionals i es taran obertes a noves idees que ens oferiran noves propostes de sentit.

APRÈN A PENSAR 1.11. Què és important saber? Reflexió: Quin saber és realment útil? Posem per exemple que volem utilitzar un telèfon mòbil. Un primer tipus de saber consistiria a conèixer quines funcions té i què s’ha de fer per utilitzar-les correctament; és a dir, saber-ne fer ús. Un segon tipus de saber estaria relacionat amb fer un bon ús del telèfon mòbil; és a dir, quan i per a què és raonable utilitzar-lo. Argumentació: Elabora un text argumentatiu en el qual justifiquis la teva resposta a aquestes preguntes: Quina diferència hi ha entre aquests dos tipus de saber? Quin dels dos és més important i per què?

Unitat

LA FILOSOFIA I ELS ALTRES MODELS DE CONEIXEMENT

2.6. Quines són les preguntes fonamentals de la filosofia? Hem dit que la filosofia vol explicar la realitat en la seva totalitat partint d’uns pressupòsits racionals. En funció dels objectes sobre els quals cen trem la nostra reflexió, trobem diferents preguntes a les quals responen les diverses disciplines filosòfiques. Comencem pels objectes de reflexió de la filosofia com a racionalitat teòrica. • El primer objecte de reflexió és la realitat. Es tracta de la primera i més general de les preguntes: què és la realitat? (què és?, com és? quins principis la regeixen?...). De respondre’n, se n’ocupa la discipli na filosòfica de la metafísica que Aristòtil (384-322 aC) va denomi nar filosofia primera. Si volem concretar més, sorgeix una nova pre gunta: quins elements la formen i quines característiques tenen? D’aquesta qüestió se n’ocupa una part de la metafísica denominada ontologia. • El segon objecte és el coneixement. La reflexió sobre què és conèixer? –com podem conèixer? (mètode), què podem conèixer? (lí mits), etc.– la portem a terme mitjançant la teoria del coneixement, epistemologia o gnoseologia. Si volem concretar més els tipus de coneixement del qual ens ocupem tenim la lògica (que estudia les lleis del raonament correcte; és a dir, el coneixement elaborat exclu sivament a partir de la raó i prescindint de l’experiència) i la filosofia de la ciència (que estudia el coneixement científic). • El tercer objecte és l’ésser humà. De respondre què és l’ésser humà? (l’anàlisi dels vessants biològic, cultural, social, simbòlic i filosòfic), se n’ocupa l’antropologia. Passem ara als objectes de reflexió de la filosofia com a racionalitat pràctica. Les dues disciplines filosòfiques que veurem a continuació plantegen dues preguntes principals sobre l’ésser humà analitzant-lo en la seva rela ció amb els altres, en la seva vida en societat. • L’ètica té per objecte la moral i tracta de respondre a això: com hem d’actuar en la nostra relació amb els altres? (què és el bé?, per què hem d’actuar bé?, què és la virtut?, com podem assolir la felicitat?, etc.). • La política pren per objecte la societat i reflexiona sobre com s’ha d’organitzar i governar la societat (què és la política?, quines di mensions podem distingir-hi?, quines són les formes de govern?, quina ha de ser la funció de l’estat?, etc.). Quan l’objecte de reflexió és l’acció humana no en la seva dimensió moral sinó en la seva dimensió de producció material, trobem dues disci plines més: • L’estètica, que té per objecte l’art (què es una obra de art?, què és la bellesa, la lletjor, el sublim?) • La filosofia de la tècnica, que té per objecte la tecnologia (quina incidència té i ha tingut en la vida humana i en la societat?). Per acabar, assenyalem que aquestes no són totes les disciplines filosò fiques existents perquè, específicament, la filosofia pot reflexionar sobre els principis de qualsevol altre tipus de saber, activitat o producció huma na, com ara aquestes: la filosofia de la història, la filosofia de la religió, la filosofia de la cultura, la filosofia del llenguatge, la filosofia del dret, etc.

Atena és la deessa grega que simbolitza la saviesa a què aspira el saber filosòfic en totes les seves disciplines.

APRÈN A PENSAR 1.12. Quins són els objectes d’estudi de la filosofia? Eines per facilitar l’estudi: Ela bora un mapa conceptual que ordeni i relacioni els diferents objectes d’estudi de la filosofia com a racionalitat teòrica i com a racionalitat pràctica. Indica breument a) L’objecte del qual s’ocupa. b) El nom de la discipli na filosòfica. c) La pregunta prin cipal que vol respondre.

Unitat

LA FILOSOFIA I ELS ALTRES MODELS DE CONEIXEMENT

Comentari de text I bé, fer filosofia és en certa manera ser prou valent o prou ingenu per acceptar que no hi veiem clar, per acceptar el desconcert i fins i tot el desfici que ens produeix el que no entenem. Sovint se cita, com a frase inaugural de la filosofia aquesta expressió de Sòcrates: «Només sé que no sé res». I és que, efectivament, la filosofia ni sap gaire ni dona quasi res. No dona, per exemple, ni la seguretat que ens ofereix la ciència, ni el gust que produeix l’art, ni el consol que ens pot donar la religió. La filosofia no clou, ni culmina, ni satisfà res; la filosofia és més aviat el corc, el verí, la inquietud, l’eterna recerca del pensament insatisfet, el cul d’en Jaumet de l’esperit. Atrevir-se, doncs, a no veure-hi clar i, en lloc de buscar desesperadament una resposta o un significat per a totes les coses (una explicació, un text, un mot, un concepte per apaivagar la nostra angoixa), acceptar que tot sovint no les entenem, això és una actitud filosòfica. Una actitud que més que buscar respostes, el que fa és burxar en les incerteses i qüestionar les preguntes mateixes. X. Rubert de Ventós: Per què filosofia?

Activitats 1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent parau les) les idees principals del text i com hi apareixen re lacionades.

2. Expliqueu breument (entre cinc i vint en cada cas)

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afir

mació següent: «Tenir una actitud filosòfica en la vida ens pot arribar a fer més infeliços.» Responeu d’una manera raonada.

el significat que tenen en el text els mots següents: a) «filosofia»; b) «religió».

3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Rubert de Ventós, de la frase següent del text: «fer filosofia és en certa manera, ser prou valent o prou ingenu per acceptar que no hi veiem clar».

4. Compareu l’actitud filosòfica que descriu l’autor amb la de la persona que es conforma amb el saber comú.

comunitat virtual d´aprenentatge 28

Termes i expressions filosòfics A partir dels continguts desenvolupats en aquesta unitat, redacteu de manera clara, precisa i concisa, la definició dels conceptes i les expressions filosòfiques següents: explicació mítica filosofia model antropomòrfic incontrastable logos saber comú metafísica filosofia de la ciència estètica

explicació racional ciència saber revelat naturalisme cosmogonia prejudici ontologia antropologia filosofia de la tècnica

mite pressupòsit irracional polis cosmologia creença teoria del coneixement ètica filosofia del llenguatge

religió prescripció dogma physis admiració saber crític lògica política filosofia de la història

Procediment: En grups de tres o quatre alumnes, trieu cinc conceptes per definir. Consensueu-ne la redacció i després pugeu-la al Moodle de l’assignatura. Se us assignarà un altre grup com a grup de control recíproc. Els dos grups haureu de revisar-vos mútuament les definicions i fer-vos els comen taris i les correccions pertinents, i després haureu d’incorporar els comentaris que us hagin fet i en llestir la redacció final. Els resultats definitius han de tenir en compte els comentaris que siguin adients a qualsevol membre de la comunitat d’aprenentatge

Protagonistes Comenceu l’elaboració d’un diccionari que contin gui els filòsofs i les filòsofes que apareixen citats en el llibre de text. De cada filòsof, heu d’indicar el nombre de pàgines del llibre on surt i heu de bus car informació sobre les dades següents: lloc i data de naixement, obres més rellevants, corrent filosòfic al qual pertany, etiquetes de les disciplines filosòfiques sobre les quals ha escrit i dels termes clau sobre els quals parla (indiqueu el nombre de les pàgines del llibre on surten).

Procediment: En grups de tres o quatre alumnes, trieu tres o quatre autors per estudiar. Un cop n’hà giu consensuat les dades i les etiquetes, pugeu-les al Moodle de l’assignatura. Se us assignarà un altre grup com a grup de control recíproc. Els dos grups haureu de revisar-vos mútuament les dades i les etiquetes, fer-vos els comentaris i les correccions pertinents, i després haureu d’incorporar els co mentaris que us hagin fet i enllestir la redacció final. Els resultats definitius han de tenir en comp te els comentaris que siguin adients de qualsevol membre de la comunitat d’aprenentatge.

Bertrand Russell (1872-1970).

Per aquesta unitat us proposem dues sèries de fotografies:

1. M oments d’admiració (il·lustreu aspectes del món o de la vida que us hagin suscitat un moment d’admiració i interrogació) 2. Mites, ritus i cerimònies del món

unitat

Mirar el món amb ulls filosòfics

Procediment: Feu o busqueu una fotografia del tema proposat i afegiu-hi un comentari breu que serveixi de justificació; després pengeu-la al Moodle de l’assignatura. Comenteu les dels vostres companys. L’activitat es pot fer de manera individual o en grup.

Viure la filosofia a través del cinema En grups de tres, mireu una d’aquestes tres pel·lícules i recolliu-ne informació: El laberinto del fauno (Guillermo del Toro, 2006)

Àgora (Alejandro Amenábar, 2009)

Hannah Arendt (Margarethe von Trotta, 2012)

Després de mirar-vos la pel·lícula, cada grup ha de fer una breu sinopsi i l’ha de posar en relació amb els continguts desenvolupats a la classe. Es tracta de fer una activitat de reflexió crítica i posteriorment de síntesi, per tal de poder exposar després els resultats a la classe. Us proposem un possible guió: a) El laberinto del fauno. Feu una comparació, tant en l’aspecte teòric com en el pràctic, entre el model d’explicació mític que utilitza la nena protagonista del film i el que seria una alternativa a través d’un model de saber racional que tractés d’analitzar la situació. Intenteu establir els paral· lelismes corresponents. b) Àgora. Feu una comparació, tant en l’aspecte teòric com en el pràctic, entre l’actitud racional d’Hipàcia d’Alexandria (filòsofa i científica) i la irracional dels seguidors del primer cristianisme (religió). Analitzeu com es qüestiona l’autoritat, el saber i la tasca d’Hipàcia només pel fet de ser una dona. c) Hannah Arendt. Analitzeu la figura d’aquesta filòsofa contemporània i el fet que representi l’acti tud filosòfica com a crítica del saber comunament acceptat i l’adopció de nous punts de vista so bre les coses. Exposeu els resultats al Moodle de l’assignatura i intercanvieu opinions amb els altres grups que hagin vist la mateixa pel·lícula.

1. PREGUNTA PEL SENTIT DE LES COSES

Específicament humana

Animals

Realitat merament biològica

Ésser humà

Món simbòlic (creació de cultura)

Resposta Fonament

Major desenvolupament de les facultats cognitives superiors

Models explicatius de la realitat Mite Mítics

Tipus Religió

Trets característics

mapa conceptual

A continuació teniu un Mapa conceptual en què resumim els conceptes bàsics treballats en la unitat.

Esquema mental (pressupòsits teòrics) Incidència sobre el mode de vida (dimensió pràctica)

Manera d’elaborar les respostes i valor assignat

1. Protagonisme del que és sobrenatural / 2. Model antropomòrfic / 3. Model màgic 1. Conjunt de ritus i cerimònies / 2. Prescripcions i prohibicions morals 1. Revelat / 2. Irracional i acceptat per fe / 3. Dogmàtic / 4. Incontrastable / 5. Simplista

Filosofia Racionals

Tipus

Trets característics

Ciència

Esquema mental (Pressupòsits teòrics) Incidència sobre el mode de vida (dimensió pràctica) Manera d’elaborar les respostes i valor assignat

1. Elaboració de teories abstractes que interrelacionen diversos conceptes / 2. Naturalisme 1. Reflexió ètica / 2. Reflexió política

1. Racional / 2. Justificat / 3. Crític

Origen

- Lloc i data: Antiga Grècia, segle vi aC - Crítica al pensament mític: pas del mite al logos - Admiració → reconeixement ignorància → desig de saber

Sentit (trets característics)

1. Tendència al saber que mai no s’assoleix plenament 2. Crítica del saber comú 3. Saber justificat, obert i constructiu 4. Capacitat de suscitar noves preguntes

Necessitat

1. Necessitat de donar sentit a les coses 2. La ciència i la tècnica no poden respondre 3. Mite i religió donen una resposta irracional 4. La filosofia dona una resposta racional i justificada

Especificitat (diferències amb la ciència)

Problemes i disciplines

Filosofia Explicació de la totalitat Models i mètodes diversos Propostes alternatives Resposta racional i justificada

unitat

2. EL SABER FILOSÒFIC

Ciència - Un aspecte de la realitat - Model de ciència unificat - Teories consensuades - Qüestions irresolubles i inevitables

- Què és la realitat?: Metafísica - Què és conèixer?: Teoria del coneixement - Què és l’ésser humà?: Antropologia - Com he d’actuar amb els altres?: Ètica - Com s’ha d’organitzar i governar la societat?: Política - Què és l’art?: Estètica

Activitat final: Què hem après? Abans de passar a la unitat següent, comparem allò que creiem saber sobre el tema i allò que ara sabem. Què heu de fer?

1. Llegiu una altra vegada l’activitat inicial i les respostes que havíeu elaborat per resoldre-la. 2. Feu una llista amb els encerts i les errades que hi detecteu: quines idees eren correctes i quines eren equivocades.

3. Destaqueu, d’aquesta llista, les idees que van ser millorades gràcies a la col·laboració amb els vos tres companys i companyes (tant del grup, com de la resta de la classe).

4. Destaqueu tres coses que heu après en aquest tema i raoneu breument la importància de cada una. 5. Publiqueu-les al Moodle de l’assignatura. Després, llegiu i comenteu el que han fet els vostres companys.

Unitat 2

, , LA CIENCIA I LA LOGICA QUÈ TROBARÀS EN AQUESTA UNITAT 1. QUÈ ÉS LA CIÈNCIA?

1.1. Què és un paradigma científic? 1.2. Quins són els trets generals de les ciències? 1.3. Com es classifiquen les ciències? 1.4. En què consisteix el mètode científic? 1.5. Quin és l’abast de les teories científiques?

2. QUÈ ÉS LA LÒGICA?

2.1. Per què és important saber raonar? 2.2. Què és un raonament? 2.3. Quan un raonament és vàlid? 2.4. Com jugar net quan raonem? 2.5. Què són les fal·làcies? 2.6. Quines són les fal·làcies més habituals?

activitat i nicial Es pot resoldre un problema si no és a partir de dades fiables i d'un raonament correcte Què significa que una cosa està demostrada científicament? Equival a dir que és certa? Com podem saber si raonem correctament? Sabem detectar els arguments enganyosos quan ens volen manipular? FETS O SITUACIONS A ANALITZAR: Imagineu-vos que aneu al veterinari amb la mascota i us aconsella que l’esterilitzeu perquè si no tindrà més probabilitats de tenir tumors o de patir un càncer. A més, us adverteix que un cop esterilitzada haurà de seguir una dieta especial perquè amb els anys no tingui problemes de sobrepès.

mesura estan construïts a partir de dades objectives, la utilització de valors ètics o d’aspectes purament emocionals. Recopileu i ordeneu tota aquesta informació a tall de síntesi en dos apartats: el primer ha de servir per establir com saber quina dieta seria la millor; el segon, per fer un debat a la classe sobre l’esterilització de les mascotes. PROCEDIMENT: Consulteu aquest mateix apartat en la unitat 1.

TASCA A FER: Heu de treballar les dues qüestions de manera independent: 1. La dieta. Descriviu els passos que hauríeu de seguir per comprovar quina seria la més adequada: informació que necessiteu i on la buscareu, tipus de proves que fareu i amb quina periodicitat, com mesurareu i interpretareu els resultats obtinguts. 2. L’esterilització. Penseu arguments a favor i en contra. Amplieu-los amb altres que pugueu trobar a internet. Analitzeu i identifiqueu en quina

Què volem saber?: Continguts i objectius L’elaboració d’una explicació racional de les coses té dos pilars fonamentals. D’una banda, el coneixement construït a partir de la investigació i l’experimentació científica. De l’altra, l’estudi de les regles de la pròpia racionalitat humana, de la qual cosa s’ocupa la lògica. Aquesta ens garanteix que raonem bé, aquella que ho fem a partir de dades fiables i coneixements contrastats. Totes dues condicions són indispensables per poder elaborar un coneixement que sigui veraç i objectiu. En el primer apartat, dedicat a la ciència, expliquem què és un paradigma científic, quins són els trets característics que fan de la ciència el saber més rigorós i precís, quina és la manera de procedir de la investigació científica i com es classifiquen les ciències. Per acabar, ens preguntem sobre el valor de les lleis i les teories científiques: descriuen el funcionament real de la natura? Són definitives o només provisionals? En el segon apartat, dedicat a la lògica, després de constatar la importància de saber raonar bé, definim què és un raonament i expliquem de què depèn que sigui vàlid o no. A continuació, descrivim quines són les bones i les males pràctiques en l’argumentació. Per acabar, definim què són les fal·làcies i analitzen com funcionen les més emprades amb la finalitat de saber detectar-les i poder-les combatre.

Unitat 2

LA CIÈNCIA I LA LÒGICA

1. Què és la ciència? 1.1. Què és un paradigma científic? Hem afirmat que la ciència, com a model d’explicació racional de la realitat, sorgeix al mateix temps que la filosofia i com un saber indistint. En un primer moment, filosofia i ciència compartien objecte i mètode, però a partir de la revolució científica dels segles xvi-xvii les diverses ciències es van començar a diferenciar progressivament i, com a conseqüència, es van separar de la filosofia. La filosofia de la ciència actual a partir de les teories de Thomas S. Kuhn (1922-1996) estableix que el que ha estat considerat com a coneixement científic ha anat variant amb el temps. Kuhn parla d’un estat inicial de preciència en el qual convivien diversos models de ciència que partien de diferents supòsits i utilitzaven mètodes i instruments diferents; una activitat diversa i desorganitzada que va precedir la formació d’una ciència. En un moment històric determinat, la comunitat científica va estructurar una visió relativament unitària de la ciència, constituint el que s’anomena model de ciència normal o paradigma científic. Aquest model de ciència normal estaria definit per uns supòsits teòrics generals sobre la realitat i per un conjunt de lleis i tècniques que defineixen en aquella comunitat quin coneixement és científic i en què consisteix l’activitat científica. Partint d’aquests pressupòsits i instruments, desenvolupa la seva activitat investigant i tractant d’explicar alguns aspectes importants de la natura o de la societat. El model o paradigma s’anirà desenvolupant en el temps i anirà explicant cada cop més aspectes de la realitat, però hi haurà un moment en què entrarà en crisi perquè hi haurà fets que no serà capaç d’explicar, problemes que, persistentment, seran impossibles de resoldre des d’aquesta manera d’entendre la ciència i aquests pressupòsits.

PREN-NE NOTA! La filosofia de la ciència és la disciplina filosòfica que estudia el coneixement científic. Amb aquest objectiu, analitza els pressupòsits que la ciència té sobre la realitat, el mètode científic i la mateixa evolució de la història de la ciència.

Galileu, un dels protagonistes de la revolució científica dels segles xvi i xvii, mostrant l’ús del telescopi al dux de Venècia.

Unitat 2

LA CIÈNCIA I LA LÒGICA

Els congressos i les revistes científiques són les eines que la comunitat científica fa servir per donar a conèixer els resultats de les seves investigacions.

En aquell moment alguns científics proposaran nous pressupòsits, nous mètodes i, per tant, una nova manera d’entendre la ciència: un nou model de ciència normal. Si aquell nou model és capaç d’explicar tots els fets que explicava el vell i de resoldre els problemes que restaven pendents, si ofereix noves explicacions més precises i noves prediccions, es produeix una revolució científica. La major part de la comunitat científica abandona el vell paradigma, que és substituït pel nou, i es reprèn des de les noves bases el procés d’investigació.

1.2. Quins són els trets generals de les ciències? Veiem, doncs, que intentar definir què és la ciència és complex, atès que el concepte de ciència ha anat variant amb el temps i el coneixement científic és un tipus de saber que implica múltiples aspectes. Com que és difícil trobar una definició que els integri tots, partim d’una noció general que ens permeti introduir-los progressivament. Indicarem a la vegada quins són els trets comuns de les ciències. Podem definir la ciència com:

Una activitat humana que dona lloc a «un cos sistemàtic i organitzat de coneixements que fa ús de lleis o principis generals.» M. W. Wartofsky: Introducción a la filosofía de la ciencia. Alianza Editorial

La ciència com a construcció social El primer aspecte que cal destacar és que aquesta activitat humana és una activitat social complexa desenvolupada als centres d’investigació privats o estatals per la comunitat científica. És important tenir presents els trets sociològics d’aquestes comunitats, ja que les investigacions que faran depenen dels seus interessos i dels de les seves fonts de finançament. Estan condicionades pels valors i creences que tenen (tant científics com extracientífics), i també pel grau de cooperació i per la competència que hi ha entre els diversos centres d’investigació.

Unitat 2

LA CIÈNCIA I LA LÒGICA

La ciència com a cos sistemàtic i organitzat de coneixements El primer que fa cadascuna de les ciències és determinar el seu objecte; és a dir, el tipus de fets que tracta de descriure i explicar. Per fer-ho de manera sistemàtica i organitzada, haurà de definir el tipus de realitats que són els subjectes d’aquests fets descrivint les seves propietats i, per arribar a conèixer-los i a explicar-los, establir les relacions que hi pugui haver entre els fets. Aquest procés es concreta, per a cada una de les ciències, en la definició d’un sistema <A, P, R> on: A →é s un conjunt d’objectes o entitats. Aquest conjunt defineix aquella parcel·la de la realitat que es vol conèixer i explicar. P → és el conjunt de propietats atribuïbles a aquests objectes. R → és el conjunt de relacions que es poden establir entre aquests objectes. Com que cada ciència emprèn l’estudi d’una part de la realitat des d’una determinada perspectiva, és aquesta la que fa rellevant quines són les propietats i relacions que constitueixen el sistema. Per exemple, jo puc tenir com a objecte d’estudi les persones (A = l’ésser humà), però ho puc fer des de perspectives diferents: psicològica, sociològica, històrica, biològica, etc. Cada una d’aquestes perspectives destaca quines són les propietats i relacions que cal tenir en compte. Un exemple de sistema amb el qual treballem habitualment és la taula periòdica dels elements de la química. Allà s’hi reflecteix el conjunt d’entitats que constitueix A (el conjunt dels elements), i per a cada element, les propietats més rellevants P, tal com descrivim una mica més avall pel que fa al cas del ferro. Les relacions R no s’hi descriuen, però són tals com ratllar, dissoldre, etc.

APRÈN A PENSAR 2.1. Per començar a investigar! Exercici d’aplicació: Suposem que volem investigar el rendiment acadèmic de la teva classe. Concreta el model <A, P, R> que caldria per començar la investigació, és a dir, identifica el conjunt d’entitats que són objecte d’estudi, les propietats que se’ls poden atribuir i les relacions que es poden establir entre aquestes entitats. Recorda que allò que fa rellevant les propietats i relacions que constitueixen el sistema és la ciència directament implicada; en aquest cas, la pedagogia (i de manera auxiliar la psicologia). Una vegada concretat el model, enuncia cinc possibles regularitats que hagis pogut observar d’aquest model i que serveixin per explicar els fets que s’hi observen.

Unitat 2

LA CIÈNCIA I LA LÒGICA Ara, centrant-nos en un dels elements, el ferro per exemple veiem: NOM

NOMBRE ATÒMIC

SÍMBOL

PES ATÒMIC

Ferro

55,847

PROPIETATS ELECTRÒNIQUES

PROPIETATS FÍSIQUES

València

2,3

Densitat

7,86

Electronegativitat

1,8

Punt d’ebullició °C

3000

Radi covalent

1,25

Punt de fusió °C

1536

Radi iònic (estat d’oxidació) Radi atòmic

0,64 (+3) 1,26

Estructura atòmica

[Ar]3d63s2

Potencial primer d’ionització

7,94

Després de determinar l’objecte i de definir el sistema, l’objectiu fonamental serà buscar regularitats en les propietats i relacions que hem establert, i investigar-ne altres de noves que ens permetin comprendre millor els fets observats. Així, a més d’obtenir-ne una explicació, podrem, fins i tot, arribar a poder preveure’ls i, d’aquesta manera, adquirir un cert domini sobre la realitat. Per poder buscar aquestes regularitats haurem de recórrer al mètode científic, i les expressarem mitjançant hipòtesis científiques. Aquestes, si són prou generals i importants, s’hauran de sotmetre a contrastació empírica i, si resisteixen les proves, es convertiran després en lleis científiques. Exemple de lleis científiques: Llei de gravitació universal d’Isaac Newton: «Dos cossos qualssevol s’atrauen amb una força proporcional al producte de les seves masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que hi ha entre ells».

Llei de segregació de Gregor Johann Mendel: «Cada característica hereditària ve determinada per dos gens, en rebre cada descendent un gen a l’atzar de cada una de les dues cèl·lules progenitores». Són força coneguts els experiments que Gregor Johann Mendel va desenvolupar amb pesoleres i que van servir de base per elaborar la seva llei de segregació.

Unitat 2

LA CIÈNCIA I LA LÒGICA

Les lleis científiques no són enunciats aïllats i inconnexos, sinó que, amb el desenvolupament de cada ciència, s’organitzen i sistematitzen segons la seva generalitat o subordinació en estructures de més rang, les anomenades teories científiques. D’aquesta manera, al final tenim organitzat i sistematitzat tot el coneixement d’aquesta ciència concreta en el seu grau més general. Exemple de teories científiques són la teoria mecànica de Newton, la teoria de la relativitat general d’Einstein o la teoria genètica de Mendel.

Energia

massa

quadrat

E = mc2 igual

Velocitat de la llum (constant)

La ciència com a model d’explicació i predicció Hi ha dues característiques que volem destacar sobre allò que hem explicat anteriorment, dos elements bàsics de la ciència que fan que sigui un model de saber potent i efectiu: la seva capacitat per explicar i per predir els fets. La ciència pretén fer intel·ligible, per a l’ésser humà, el funcionament de la natura i la societat. La investigació científica té com a objectiu comprendre aquest funcionament i explicar-lo a través de les seves lleis i teories. Però, a més, aquest coneixement científic també ens permet anticipar, preveure fets futurs. Partint de l’observació de la realitat, de fets coneguts, i utilitzant aquestes mateixes lleis i teories, podem fer prediccions: esbrinar quin serà el comportament futur d’aquella part de la realitat.

La ciència en la seva aplicació pràctica És aquesta mateixa capacitat de poder explicar i predir de la ciència, la que ens condueix a la seva dimensió pràctica, ja que els seus coneixements són la base per al desenvolupament de la tècnica i la tecnologia. Així, podem veure que, en la ciència, hi ha també una voluntat de poder operar sobre la realitat natural o social per aconseguir dominar-la.

L’accelerador de partícules és la base per a nombroses aplicacions tècniques, com ara fabricar objectes molt petits, dissenyar fàrmacs o desenvolupar nous materials industrials.

Unitat 2

LA CIÈNCIA I LA LÒGICA La ciència com a coneixement objectiu Un altre dels trets fonamentals del coneixement científic és la seva objectivitat, que es deriva d’aquests fets: 1. Les explicacions científiques són exposades en un llenguatge precís (usualment en termes matemàtics) i d’una manera sistematitzada. 2. S’ocupa d’un tipus de fets que han de ser coneguts mitjançant l’observació o produïts a través d’experiments. 3. Les seves afirmacions es justifiquen mitjançant la comprovació experimental. Llevat de casos excepcionals, es requereix que les observacions o els experiments puguin tornar-se a repetir. Això significa que qualsevol persona convenientment preparada ha de poder tornar a fer aquests experiments i comprovar, per ella mateixa, si coincideixen o no amb els resultats que s’havien donat. Aquesta objectivitat possibilita que les seves afirmacions puguin ser comprovades i debatudes per tothom.

APRÈN A PENSAR 2.2. Demostrat científicament! Reflexió: Sovint, quan es qüestionen algunes teories de caràcter esotèric o religiós, qui les defensen, afirmen que aquestes estan provades científicament. Però, ¿podem dir que, per exemple, l’astrologia o la quiromància ens proporcionen un coneixement objectiu, científic? Recerca: Busca enunciats d’aquestes disciplines i analitza si compleixen les condicions d’objectivitat del coneixement que acabem d’explicar. Argumentació: Elabora un text argumentatiu en el qual, a partir dels resultats de la teva recerca, s’estableixi si aquestes disciplines tenen o no el rang de ciències.

La ciència com a marc conceptual o paradigma Per acabar, quan es diu que la ciència «utilitza lleis o principis generals», en aquestes lleis i principis generals s’inclouen: 1. Aquells que descriuen el funcionament mateix de la ciència. Suposen una determinada manera d’entendre l’activitat científica que es correspon amb el model de ciència normal de l’època i inclouen uns principis metodològics (que ens indiquen el procediment per establir lleis i teories científiques) i les lleis que regeixen l’instrumental científic. 2. Els supòsits teòrics generals referits a la manera d’entendre la realitat i derivats d’aquell mateix model, que serveixen de marc conceptual general per a la investigació científica. 3. El conjunt de lleis i teories científiques pròpiament dites que cada una de les ciències ha anat establint des d’aquell model i que intenten descriure i explicar les diferents parcel·les de la realitat.

APRÈN A PENSAR 2.3. Caos o cosmos? Reflexió: En l’activitat científica, un dels objectius principals és buscar regularitats, però, per buscar regularitats, hem de suposar que aquestes existeixen. Es pot demostrar que el món està subjecte a un cert ordre, de forma que els fets es relacionen entre ells d’una manera determinada i estable? Aquesta idea, que es denomina principi de regularitat de la natura, pot orientar la tasca del científic en la recerca de les lleis i teories científiques, però és indemostrable, de manera que es tracta d’un pressupòsit extracientífic. De fet, en la ciència actual hi ha teories, com la teoria del caos, que parteix de considerar el contrari. Recerca: Busca informació sobre els principis generals d’aquesta teoria i els tipus de fets en els quals s’aplica com a model d’explicació. Assaig: Elabora un text expositiu amb els resultats.

Unitat 2

LA CIÈNCIA I LA LÒGICA

1.3. Com es classifiquen les ciències? La divisió més habitual de les ciències es fa a partir de dos criteris: 1. L a manera com estableixen les seves afirmacions o veritats. Si per fer-ho recorren a l’experiència o no, això depèn a la vegada del criteri següent: 2. L’objecte del qual s’ocupen. Segons que intentin conèixer i explicar objectes abstractes inventats per l’ésser humà, o bé entitats que pertanyen a la realitat física o social. Així es distingeix entre: 1. Ciències formals. Són aquelles en les quals la veritat de les afirma cions pot ser determinada mitjançant l’ús exclusiu del raonament (mètode deductiu) i sense necessitat de recórrer a l’experiència. Això és així perquè operen sobre objectes que són entitats abstractes inventades per l’ésser humà. Es constitueixen en el que s’anomena sistemes formals axiomàtics, en els quals, a partir d’un conjunt de definicions i axiomes, s’estableixen les veritats (proposicions i teoremes) mitjançant la deducció i l’ús exclusiu del principi de no-contradicció. Són exemples de ciències formals les matemàtiques i la lògica. 2. Ciències empíriques. Són aquelles que estableixen la veritat de les afirmacions a partir de les dades recollides a través de l’experiència i que han estat contrastades mitjançant l’experimentació (mètode hipotètic deductiu). Segons l’objecte sobre el qual se centren, es divideixen al seu torn en: a) Ciències naturals. Aquelles que tenen per objecte les entitats de l’àmbit natural, com la física, la química, la biologia, la geologia, l’astronomia, etc. b) Ciències socials o humanes. Aquelles que tenen per objecte l’ésser humà i les entitats de l’àmbit social, com la sociologia, la història, l’economia, la psicologia, la geografia, l’antropologia, la demografia, el dret, etc.

APRÈN A PENSAR 2.4. Classificació de les ciències Eines per facilitar l’estudi: Fes un mapa conceptual amb la classificació de les ciències i els criteris a partir dels quals es fa aquesta classificació.

1.4. En què consisteix el mètode científic? Un dels problemes més complexos de l’activitat científica és el del mètode, en el qual se’ns descriuen els passos que s’han de seguir per poder establir qualsevol llei o teoria científica. Quin és el camí que cal seguir? Com es desenvolupa l’activitat d’investigació científica? Doncs, depèn de si es tracta de ciències empíriques o de ciències formals. Aquí ens centrarem en el mètode hipotètic deductiu, que és l’utilitzat per les ciències empíriques. La tasca d’investigació en les ciències empíriques segueix els passos que ara veurem.

La ciència comença amb problemes Segons Karl R. Popper (1902-1994), la investigació no comença amb la simple observació, com es creia en la concepció més ingènua de la ciència, sinó amb problemes, és a dir, amb fets que criden l’atenció del científic perquè són sorprenents, desconeguts o perquè no poden ser explicats amb les teories de què es disposa.

Karl Popper va ser un dels més destacats filòsofs de la ciència.

Unitat 2

LA CIÈNCIA I LA LÒGICA Formulació d’hipòtesis

Benzè C6H6 El que realment és important per determinar la validesa d’una hipòtesi científica és el context de justificació.

Per intentar trobar una explicació d’aquest fet, el científic proposa una hipòtesi que suposa l’existència d’una relació o regularitat entre determinats fets. Qualsevol hipòtesi, per ser acceptable i ser considerada científica, ha de ser contrastable empíricament, ha d’estar ben formulada i no ha d’incloure ambigüitats ni contradiccions. Entre dues hipòtesis alternatives escollirem la que s’hagi formulat més clarament, sigui més senzilla i més fàcil de sotmetre’s a un procés de comprovació. Les hipòtesis científiques són conjectures sobre les possibles relacions entre els fets, però no se’n deriven directament, sinó que s’inventen per tractar d’explicar-los. És en aquest punt on la creativitat i la imaginació del científic són fonamentals per proposar hipòtesis audaces i innovadores.

PREN-NE NOTA Com s’origina una hipòtesi científica? Hi ha algun mètode general per arribar a formular-la? Això és el que, en la filosofia de la ciència, es denomina el context de descobriment. En la història de la ciència, les maneres com s’han elaborat les hipòtesis científiques han estat molt diverses. Copèrnic, per exemple, va proposar l’heliocentrisme influït per una idea metafísica d’origen pitagòric (El Sol com a font de llum, coneixement i vida), Bohr es va inspirar en el sistema planetari per dissenyar l’estructura de l’àtom (utilitzant una analogia o comparació) i Kekulé va derivar la forma de l’estructura de la molècula del benzè a partir d’un somni. Un cop es proposa una hipòtesi, s’ha de dissenyar un mètode per comprovar-ne la potència explicativa i la validesa. El context de justificació, en la filosofia de la ciència, fa referència a aquest segon aspecte, és a dir, a descriure el conjunt de processos racionals (demostracions, experiments, argumentacions lògiques, etc.) que ens permeten establir la validesa d’aquesta hipòtesi científica.

Comprovació d’hipòtesis Un cop s’ha establert provisionalment una hipòtesi, el pas següent és –per comprovar si és o no una explicació vàlida– contrastar amb l’experiència la sèrie de conseqüències que haurien de succeir en cas que fos certa. Això es duu a terme en dos passos: 1. La predicció: Ens preguntem què hauria de succeir si la hipòtesi fos certa. A tal fi, recorrem a la lògica. Per mitjà del raonament deductiu, partint dels coneixements previs que tenim i de la hipòtesi, en deduïm una conseqüència, és a dir, elaborem una predicció. 2. L’experimentació: Per comprovar si la predicció que hem deduït de la hipòtesi es compleix o no, se’n dissenya un experiment. No es tracta simplement d’observar sinó d’idear una prova en la qual es creïn les circumstàncies que hem suposat i en què la reproducció dels fets es produeixi de manera que en el procés tot estigui controlat. L’investigador hi intervé activament, variant les circumstàncies segons que ho consideri oportú, a fi de poder contrastar la hipòtesi de la millor manera possible. A l’hora de considerar els resultats, és important tenir en compte que l’observació és guiada per la hipòtesi i que no n’és totalment independent, ja que es realitza amb la finalitat de contrastar les conseqüències que n’hem deduït.

Unitat 2

LA CIÈNCIA I LA LÒGICA Si un cop realitzat l’experiment la predicció no es compleix, aleshores la hipòtesi queda refutada; es considera que en queda demostrada la falsedat i, per tant, s’abandona. Però, si la predicció es compleix, aleshores la hipòtesi queda corroborada provisionalment. Diem corroborada, no que sigui certa, atès que res no descarta que noves proves o experiments demostrin que no ho és. I diem provisionalment perquè continuarem sotmetent-la a proves noves i més dures per intentar contrastar-ne la validesa.

APRÈN A PENSAR 2.5. La investigació científica Exercici d’aplicació: Per il·lustrar el procediment del mètode hipotètic deductiu, podem partir d’un exemple trivial. Suposem que dos amics van pel carrer i que, de sobte, comença a ploure. Un vol que corrin i que vagin més de pressa; l’altre diu que no serveix de res, que es mullaran igualment. Aquí el punt de partida, el problema, és determinar quina de les dues opcions és la millor. Tasca a fer: Identifica i formula, en un llenguatge el més precís possible, quines podrien ser les hipòtesis que defensa cada amic. A continuació, descriu el procediment de comprovació de les hipòtesis: assenyala les variables que hi poden intervenir, dedueix-ne una predicció, dissenya un experiment per contrastar-la i comenta el valor de les hipòtesis en virtut dels resultats obtinguts. En cas que la predicció es complís, tracta d’imaginar de quina manera es podria modificar l’experiment per incorporar noves variables, abans no contemplades, i obtenir uns resultats contraris.

Formulació de lleis Com ja hem indicat abans, quan una hipòtesi és suficientment general i important i ha estat sotmesa a diversos processos de comprovació sense que resulti contradita o refutada, es considera com una llei científica. Sempre mantindrà el seu caràcter provisional, tot esperant que fets o descobriments nous puguin posar-la en dubte o sigui substituïda per una altra de millor.

1.5. Quin és l’abast de les teories científiques? Col·loquialment, dir avui dia que alguna cosa està demostrada científicament equival a donar-la com a vertadera; ara bé, les teories científiques descriuen el funcionament real de la natura o de la societat? Per exemple, la llei de gravitació universal, descriu el funcionament real de l’univers o del nostre sistema solar? Hi ha dues maneres d’interpretar l’abast de les lleis i de les teories científiques i, per tant, del coneixement científic: 1. Realisme. Considera que les lleis i teories científiques descriuen el funcionament real de la natura i la societat. Suposa la realitat dotada d’un cert ordre racional que relaciona uns fets amb uns altres d’una manera estable. L’ésser humà seria capaç de descobrir-ho i d’expressar-ho de manera rigorosa i precisa per mitjà de la ciència. Les lleis i teories científiques, un cop contrastades empíricament, passarien a ser confirmades i es considerarien com a vertaderes i definitives.

El disseny correcte de l’experiment i el control de totes les variables són fonamentals per poder donar valor als resultats i interpretar-los correctament.

Unitat 2

LA CIÈNCIA I LA LÒGICA

2. Instrumentalisme. Considera que les teories científiques no pretenen descriure el funcionament real de la natura i la societat, sinó que tan sols són instruments i eines per fer-ne prediccions. És a dir, les teories científiques no són jutjades en termes de veritat o falsedat, sinó que es consideren ficcions, invencions humanes, el valor de les quals es mesura per la utilitat que tenen per operar sobre les coses. Això implica que no direm que les lleis són vertaderes sinó que són útils. Se succeeixen en el temps substituint-se les unes a les altres, en la mesura que se n’inventen altres de noves, més potents, que expliquen més fets o permeten millorar-ne les prediccions. El sistema d’epicicle deferent va ser en la ciència antiga un recurs geomètric que no tenia la intenció de descriure el moviment real dels planetes, sinó tan sols de poder fer bones prediccions.

APRÈN A PENSAR 2.6. Real o útil? Reflexió: Plou, les gotes d’aigua cauen dels núvols. Aquest fet tan simple pot ser explicat des de la teoria del lloc natural d’Aristòtil, la llei de gravitació universal de Newton i la llei de la relativitat general d’Einstein, però cada una suposa un funcionament i una concepció de la natura diferent. Recerca i aplicació: Busca informació sobre com explicaria aquest fet cada una de les teories. Argumentació: ¿Podem dir que alguna d’aquestes teories reflecteix la natura tal com és realment? Raona la resposta.

2. Què és la lògica? 2.1. Per què és important saber raonar? Ens ocupem de la lògica en aquest apartat perquè és clau per al desenvolupament de qualsevol mena de pensament rigorós, com ara la filosofia i la ciència. Se sol definir de la manera següent: La lògica és la ciència del raonament correcte. Si volem expressar bé les nostres idees i fer-les valer, evitar que ens enganyin o manipulin, entendre’ns amb els altres i solucionar els nostres problemes mitjançant el diàleg, és imprescindible saber raonar correctament i saber determinar quan ho fa qui dialoga amb nosaltres. Com passa amb les matemàtiques, la lògica també disposa de llenguatges formals i sistemes de càlcul complexos que no explicarem aquí, on només introduirem alguns conceptes fonamentals i treballarem en l’ús intuïtiu de les seves regles.

APRÈN A PENSAR 2.7. Saber raonar, qüestió de vida o mort? Reflexió: El dia abans de ser executat informen un presoner que ha d’entrar en una habitació en la qual hi ha dues portes. Una el conduirà a la mort; l’altra, a la llibertat. En cada porta hi ha un guardià. Un sempre menteix, mentre que l’altre sempre diu la veritat. El presoner podrà fer una sola pregunta a qualsevol dels dos guardians per saber quina porta el conduirà a la llibertat. Argumentació: Quina pregunta ha de fer per poder alliberar-se de la mort? Raona la resposta.

Unitat 2

LA CIÈNCIA I LA LÒGICA

2.2. Què és un raonament? Un raonament és un procés mental (com ho són, també, la imaginació i el record) que es caracteritza perquè es produeix un pas d’un o més enunciats (les premisses) a un altre de posterior (la conclusió) que se’n deriva necessàriament. Hilari Arnau i Pere Montaner: Teoria i pràctica de la lògica proposicional. Vicens-Vives Per exemple: – Només en cas que estudiï i faci els exercicis aprovaré l’assignatura. – No he fet els exercicis. Per tant, no aprovaré l’assignatura. El raonament, el denominem també inferència o, col·loquialment, argument. Se simbolitza amb una R, amb subíndex si n’hi ha més d’un. Es pot utilitzar per defensar o fonamentar una idea o posició que mantinguem, o per arribar a noves veritats a partir de fets coneguts utilitzant solament la raó. Les premisses d’un raonament estan formades per cada un dels enunciats en els quals basem la nostra argumentació. Se simbolitzen successivament amb P1, P2, P3... Pn. La conclusió és l’enunciat al qual arribem a través de les premisses i per al qual hem construït el raonament. Se simbolitza amb una C.

2.3. Quan és vàlid un raonament? Per poder entendre de què depèn que raonem de manera correcta o incorrecta, hem de saber el següent:

Només l’ús descriptiu del llenguatge té valor probatori El llenguatge que fem servir habitualment té diferents usos. Ens pot servir per mostrar estats d’ànim (llenguatge emotiu), donar ordres (llenguatge imperatiu o prescriptiu), preguntar (llenguatge interrogatiu), expressar desitjos (llenguatge desideratiu) o descriure el món (llenguatge descriptiu o declaratiu).

APRÈN A PENSAR 2.8. Persuadir o provar? Reflexió: ¿Es carrega de raó qui crida, increpa o intimida una altra persona? Què afegeix la seva actitud a les seves raons? Les fa més vàlides? Que desitgi que una cosa sigui d’una determinada manera, farà que això sigui així? Si vol fer pena, inspirar compassió, les seves raons seran més sòlides? Sabem que aquests usos del llenguatge només tenen valor persuasiu, però en quina mesura aquestes actituds poden ser contraproduents en dificultar l’entesa i l’acceptació de les idees dels altres? Argumentació: Elabora un text argumentatiu que doni resposta a aquesta pregunta i il·lustra’l amb exemples.

La força dels arguments i de les nostres idees es debiliten quan tractem d’imposar-les a la força.

Unitat 2

LA CIÈNCIA I LA LÒGICA

Aquests usos presenten utilitats diferents, però, des de la perspectiva de la lògica, cap, excepte l’últim, no té valor probatori. Poden tenir un valor persuasiu, emotiu o intimidador, però no la capacitat de demostrar cap conclusió. Per tant, per establir la correcció d’un raonament només té valor aquella part en la qual s’utilitza el llenguatge descriptiu. La unitat bàsica d’aquest llenguatge és la proposició o enunciat: Proposició o enunciat és una oració simple que té un sentit complet i és susceptible de ser qualificada de certa o falsa. PREN-NE NOTA En la lògica clàssica tota proposició pot tenir dos possibles valors de veritat: ser certa o falsa. Per això es defineix com una lògica bivalent (que només posseeix dos valors).

Es pot comprovar que no té cap sentit plantejar-se si són certes o falses les oracions que pertanyen a altres usos del llenguatge. Per això es diu que no posseeixen valor de veritat.

APRÈN A PENSAR! 2.9. Usos del llenguatge Exercici d’aplicació: Digues quines de les oracions següents pertanyen al llenguatge descriptiu: «L’or és dúctil», «Plou i fa fred», «Tant de bo fos dissabte!», «La Terra és un planeta», «Saps quina hora és?», «Dona’m aquest bolígraf», «El mes de gener té 25 dies», «Quina vida, aquesta!». Aquelles oracions que hi pertanyen, són totes una proposició? A continuació, construeix una oració, a tall d’exemple, per a cada un dels diferents usos del llenguatge.

La validesa depèn de la forma, no del contingut Partim de dos raonaments senzills: R1: P1: Si m’haguessin trucat, aleshores tindria una trucada perduda. A B P2: No tinc una trucada perduda. B C: Per tant, no m’han trucat. A R2:

P1: Si el nostre equip guanya, aleshores la gent llança coets. A B P2: La gent no ha llançat coets. B C: Per tant, el nostre equip no ha guanyat. A

Tinc una trucada perduda!

Observem que tenen un contingut diferent (el primer parla de telefonia, el segon de futbol) però si substituïm les proposicions per lletres majúscules comprovem que tenen la mateixa força lògica: P1: Si A, aleshores B P2: No B C: Per tant, no A

Unitat 2

LA CIÈNCIA I LA LÒGICA

Així doncs, en els raonaments s’ha de distingir entre: 1. F orma. Reflecteix l’estructura lògica del raonament: quin tipus de relacions lògiques existeixen entre les proposicions en les premisses i en la conclusió. Per exemple, en la primera premissa entre A i B hi ha una relació condicional (si succeeix A, aleshores succeeix B). En la segona premissa, B és negada, igual que A ho és en la conclusió. 2. C ontingut. És l’assumpte de què es tracta: el conjunt d’afirmacions que fan del món les premisses i la conclusió (el conjunt de successos que descriuen). L’objectiu de la lògica és dir quin tipus de raonaments són correctes, i això es defineix exclusivament en virtut de la seva estructura formal i prescindint del contingut.

La validesa no depèn de la veritat de les premisses Veritat i validesa no són termes sinònims encara que en el llenguatge col·loquial a vegades els fem servir indistintament: 1. V eritat. És la conformitat del contingut d’una proposició amb el que succeeix en el món –entre allò que afirma la proposició i els fets–. Per exemple, la proposició «Cada dimarts nedo durant una hora» és certa si, de fet, nedo una hora cada dimarts. No correspon a la lògica determinar la veritat o falsedat de les proposicions; d’això, se n’ocupen els científics o els qui les proposin (dependrà de l’àmbit al qual pertanyi el raonament: ètic, polític, estètic...). Tampoc no li importa saber si són certes o falses, es limita a establir quan es pot derivar una determinada conclusió a partir d’unes determinades premisses, siguin certes o no.

Tots els cretencs menteixen.

APRÈN A PENSAR 2.10. El mentider Problema lògic: : «Epimènides és cretenc i afirma que tots els cretencs menteixen.» Menteix Epimènides o diu la veritat? Això és una paradoxa semàntica coneguda com el mentider. Sabries com solucionar-la? Prova de resoldre-la primer per tu mateix i, si no te’n surts, busca la solució a Internet.

2. V alidesa. Està determinada per la forma en què les proposicions estan relacionades lògicament en les premisses i la conclusió en un raonament. Per tant, no depèn de la veritat de les proposicions que componen el raonament, ni té a veure amb el seu contingut.

Com podem determinar la validesa intuïtivament? Un raonament és lògicament vàlid si, i solament si, considerem certes les premisses; aleshores és impossible que la conclusió sigui falsa. De fet, que les premisses siguin certes o falses no afecta la validesa de l’argument.

És cert això que diu aquest cretenc?

Unitat 2

LA CIÈNCIA I LA LÒGICA

2.4. Com jugar net quan raonem? L’ús de l’argumentació té dos àmbits d’aplicació. Un de personal, quan raonem sobre les coses per nosaltres mateixos. En aquest cas, argumentar correctament és important ja que ens permet arribar a idees més ben justificades i a no viure enganyant-nos a nosaltres mateixos. Un altre de social, en el debat i discussió d’idees amb els altres. Saber-se expressar adequadament, el que els grecs anomenaven l’art de la retòrica, és important, però no tot s’hi val. Hi ha un conjunt de bones i males pràctiques en la nostra forma d’argumentar quan debatem amb els altres.

APRÈN A PENSAR 2.11. Tenir la raó o raonar correctament Reflexió: Sovint ens amoïnem més per «tenir la raó» que no pas per raonar correctament malgrat que les conclusions a les quals arribem no ens siguin tan favorables. Què és més positiu per a nosaltres: imposar les nostres idees o descobrir que aquestes són errònies? O bé «tenir la raó» o posar a prova les idees que sostenim? Argumentació: Analitza la qüestió partint d’exemples concrets i expressa, de manera raonada, quina és la teva posició respecte a això.

PREN-NE NOTA Els sofistes van viure a la polis atenesa en els segles v-iv aC. Dominaven totes les àrees del coneixement i eren mestres d’eloqüència i retòrica, uns virtuosos en l’ús del llenguatge. La complexitat i l’enrevessament de les seves argumentacions feia que molt pocs fossin capaços de vèncer-los en el debat públic.

Pel que fa a les bones pràctiques, distingim entre aquelles que fan referència a l’actitud (mostrar respecte pels altres i per les seves idees, saber escoltar, estar disposat a aprendre, canviar d’opinió i rectificar, no mostrar-nos pedant o prepotent, no intentar imposar les idees pròpies) i aquelles que fan referència al discurs propi (la claredat en l’expressió de les idees, la riquesa, el rigor i la precisió del nostre llenguatge, la concisió, la fonamentació de les idees aportant dades objectives, l’evitació dels llocs comuns, els tòpics i els prejudicis). L’eloqüència, una bona oratòria, ens permet una millor comunicació, i fa més agradable el debat. Pel que fa a les males pràctiques podem fixar-nos en certes pautes que ja s’evidenciaven en l’estil d’alguns dels filòsofs sofistes:

El sofista comença els seus discursos amb frases com «jo sé», «conec», «ja fa molt de temps que he observat», «no hi ha res segur per a l’ésser humà». Alguns diuen que el model que van imitar va ser el mateix Pèricles, que dominava l’art de la improvisació; d’altres diuen que va ser Gòrgies, que, quan es presentava al teatre, tenia la gosadia de dir: «Proposeu-me un tema» i ningú no el guanyava a parlar i refutava a tothom. Així doncs, els antics anomenaven sofistes els filòsofs que sabien exposar les seves doctrines amb eloqüència. La ciutat d’Atenes va començar a témer-los perquè guanyaven tots els plets, tant si tenien raó com si no, ja que dominaven l’art de la improvisació per saber defensar el sí i el no d’una mateixa qüestió segons les circumstàncies i les necessitats dels clients. Filòstrat: Vides dels sofistes L’art sofístic cal considerar-lo com una filosofia retòrica.

PENSA I RESPON P1. Per què l’art sofístic es considera una filosofia retòrica? P2. Per què van ser temuts els sofistes? P3. Creien sempre en allò que defensaven?

Unitat 2

LA CIÈNCIA I LA LÒGICA

Veiem com els sofistes ja feien ús d’algunes de les estratègies bàsiques de la persuasió en la seva oratòria. Començar l’argumentació amb frases com «jo sé», «conec», «ja fa molt de temps que he observat», busca presentar com a incontrovertible la posició de l’orador i evitar que el seu interlocutor, davant de tal seguretat, li demani les raons en les quals es basa. És el que es denominen termes asseguradors. Apel·lar al sentit comú, la suposada evidència de les nostres afirmacions, estudis, opinions d’experts o fonts de reconegut prestigi tenen el mateix ús. La idea és transmetre que el que s’afirma és inqüestionable: qui aniria contra el sentit comú, allò que és evident, reconegut pels que més saben...? I si comencem afirmant que «no hi ha res segur per a l’ésser humà», fem servir allò que s’anomena termes protectors. Si no hi ha res segur, immediatament debilito qualsevol argumentació que es vulgui utilitzar en contra meva. En aquest cas, el meu discurs no es presenta tan categòric i inqüestionable com en l’anterior perquè l’estratègia és la contrària. Intento posar-lo fora de l’abast de tota crítica, qüestionant la possibilitat de saber res amb certesa. Altres formes de protegir les nostres argumentacions davant les crítiques serien reduir l’abast de les nostres afirmacions, conferir-los un valor de mera probabilitat –com quan afirmo «Probablement...» o «Pot ser cert que...»–, o relativitzar-les –com quan dic «La majoria de...», «Alguns dels...».

Les possibilitats d’una bona defensa en un judici davant d’un jurat depèn en gran mesura de la capacitat d’oratòria i persuasió de l’advocat.

APRÈN A PENSAR 2.12. Tot per la pasta? Reflexió: Si fossis un magnífic orador i advocat d’un criminal que ha comès un greu delicte, ¿estaries disposat només pels diners a defensar-lo i a persuadir el jurat, tot i saber que el teu client és culpable,? Argumentació: Analitza la qüestió i expressa de manera raonada (i matisada) quina seria la teva opció.

2.5. Què són les fal·làcies? Hi ha arguments que es reconeix clarament que no són correctes i que no enganyen a ningú. Ara bé, d’altres vegades, la persona que escoltem parla amb una gran eloqüència, poder de convicció, i dubtem de si no ens estarà intentant enganyar o manipular. En cas que fos així, estem indefensos? No podem descobrir d’alguna manera si raona de manera correcta o incorrecta? Podríem mostrar-li on és l’error en la seva argumentació per deixar-lo en evidència? Sí, n’hi ha prou de saber amb quines formes es construeixen aquests tipus d’argumentacions, parar una mica d’atenció i tenir una mica de pràctica. Aquestes formes de raonar que són persuasives i convincents, però que, tanmateix, són incorrectes, des d’un punt de vista lògic són el que es denominen fal·làcies. Són una forma de raonament que sembla correcte, per bé que quan s’analitza amb cura, descobrim que no ho és, que és inconsistent. Una persona pot argumentar fal·laçment de forma involuntària, sense adonar-se’n. Les formes fal·laces d’argumentació són freqüents i veiem com sovint són utilitzades per polítics i publicistes en els mitjans de comunicació. Hi ha qui, fins i tot, com que hi està tan acostumat, es pensa que són una forma correcta de raonar. Hauríem d’observar com raonem en diferents circumstàncies i descobriríem que, probablement, les fem servir més sovint que no ens pensem en les nostres discussions amb altres persones.

APRÈN A PENSAR 2.13. Evitar que ens manipulin Reflexió: Quines conseqüències té, per a la ciutadania, no saber reconèixer les argumentacions fal·laces? Quina utilitat pot tenir un debat polític en el qual s’argumenta de manera fal·laç? ¿És fàcil manipular una població que analitza amb cura els raonaments dels polítics i sap detectar quan utilitzen aquest tipus d’arguments? Argumentació: Explica si estàs d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «No n’hi ha prou d’estar ben informat; també cal saber reconèixer els arguments fal·laços». Raona la resposta i il·lustra-la amb exemples.

Unitat 2

LA CIÈNCIA I LA LÒGICA Hi ha qui coneix aquest tipus d’argumentacions, la seva capacitat per poder arribar a manipular i enredar els altres, i les empra conscientment amb aquesta intenció. Quan s’utilitzen amb ànim d’enganyar, sabent-ho, reben el nom de sofismes. PREN-NE NOTA L’origen del terme sofisma està en l’ús continu de fal·làcies per part d’alguns filòsofs sofistes. Aristòtil (384-322 aC) va ser el primer filòsof que, ja aleshores, va fer una recopilació d’aquest tipus d’arguments en la seva obra Sobre les refutacions sofístiques.

2.6. Quines són les fal·làcies més habituals? A continuació descrivim algunes de les fal·làcies més usades i mostrem les estratègies que s’utilitzen per construir-les.

Les fal·làcies de pertinença Tenen com a característica comuna que les seves premisses no són pertinents, és a dir, no són apropiades per poder justificar-ne la conclusió. No obstant això, l’interlocutor tendeix a acceptar-la. Quines són les estratègies que es fan servir? Argumentum ad populum

Quin és el perill de no saber detectar els diferents tipus de fal·làcies en els discursos d’alguns líders de masses?

APRÈN A PENSAR 2.14. Argumentum ad populum Exercici d’aplicació: Intenta detectar una fal·làcia ad populum en la publicitat dels mitjans de comunicació. Analitza un anunci concret que sigui similar al que posem nosaltres, és a dir, que treballi amb més d’una idea. Hauràs de distingir entre allò que serien les qualitats objectives de l’objecte que s’intenta vendre i les fictícies que se li atribueixen per construir la fal·làcia i buscar la complicitat amb el comprador. Argumentació: Raona de manera crítica els resultats.

Si en una discussió amb una altra persona aquesta manifesta que ens vol convèncer o fer canviar d’idea, té la batalla perduda d’entrada. Massa sovint, desgraciadament, la discussió d’idees no s’entén com un intercanvi en el qual dues persones poden aportar-se alguna cosa mútuament, sinó com un intent desesperat de poder demostrar, a l’altra persona, que som nosaltres els qui tenim la raó. Això és així, sobretot, si la discussió es radicalitza. Aleshores un corrent d’hostilitat i desconfiança fa que cada un es tanqui en les seves pròpies posicions. De la mateixa manera que quan algú vol enganyar una altra persona, si el que volem és convèncer-la, el que ha de fer és aconseguir guanyar-se la seva confiança. Amb la «guàrdia» baixa som més receptius i ens mostrem més predisposats a acceptar les idees d’altres persones, sobretot, si tenen l’habilitat de presentar-les com si fossin nostres. En certa manera és aquesta la idea de base de la primera fal·làcia que plantegem. Es pretén crear un corrent d’empatia entre el qui parla i el seu auditori, de tal manera que aquest estigui disposat a acceptar de bon grat les idees que l’orador proposa, encara que no aporti les raons pertinents per a tal fi. No dirigir-se a la raó sinó als sentiments, les emocions, les passions d’aquells que ens escolten. Dir-los el que volen escoltar, el que els agradaria escoltar, dir-los que són el que els encantaria ser. Sempre, és clar, que el nostre discurs no sembli una adulació grollera, de la qual és més fàcil que puguin desconfiar. La fal·làcia ad populum és un intent de guanyar l’aprovació popular per a una conclusió tot despertant les passions i l’entusiasme del públic, sense donar raons pertinents i sense argumentar-la amb proves. És el recurs preferit del publicista i del demagog. També era el preferit d’alguns sofistes.

Unitat 2

LA CIÈNCIA I LA LÒGICA

Un exemple d’anunci de cotxe que utilitzà aquesta fal·làcia tenia el text següent: Les coses que a tu t’agraden, a vegades no els agraden als teus pares. Amb el nou (model del cotxe) et passarà, perquè l’hem fet pensant en el que a tu t’agrada: – Sense problemes d’espai. Gràcies al seu seient de darrere modularment abatible. – 3 o 5 portes. Perquè ja tens edat de saber el que vols. – Perquè arribis on et proposes: motor gasolina de 125 cc., 60 CV i 5 velocitats. – Motllures laterals, perquè cal protegir-se. – Rellotge, per arribar puntual als llocs i sempre tard a casa. – Perquè el sol no et molesti quan claregi, vidres tintats. I colors diferents, vermell, blanc i els metal·litzats blau Miami i verd Màrmara, perquè no tots tenim els mateixos gustos. (model del cotxe) 3 portes PVP: x € La teva mare no sortiria aixÍ. (model del cotxe) El cotxe que els teus pares no es comprarien mai. Ni amb un cotxe com aquest. (marca del cotxe) La gran evasió.

Argumentum ad baculum Tanmateix, no sempre s’aconsegueix aquesta empatia; hi ha altres op cions per obtenir l’acceptació de la conclusió que es proposa. Una opció és anar-se’n a l’altre extrem. És el cas de l’argumentum ad baculum, que significa ’apel·lació al bastó’. Aquesta fal·làcia pot elaborar-se seguint dues estratègies diferents: 1. Amenaça oculta. Consisteix a mostrar de manera subtil a l’altra persona que si no accepta les teves conclusions pots utilitzar en contra seva el poder que tens sobre ella. Aquesta apel·lació a la força o a l’amenaça per provocar l’acceptació d’una conclusió ha de ser subtil, perquè si amenacem directament l’altra persona ho entendrà com una agressió. Aleshores, serà menys receptiva a les nostres idees i pot respondre de la mateixa manera. er exemple, no seria una fal·làcia d’aquest tipus amenaçar dient això: «Si no estudies, no et compraré la P moto». La fal·làcia es podria presentar dient: «Seria bo que estudiessis. Quan estudies i treus bones notes estic contenta, dormo millor i l’endemà tinc forces i tot per fer un parell d’hores extres i poder comprar-te la moto. Però, si no estudies i comences a suspendre, em passaré les nits en vetlla, amoïnada. Si no descanso, l’endemà no tinc esma per fer una hora de més. I ja em diràs d’on sortiran els diners per comprar-la.» 2. Conseqüències catastròfiques. Consisteix a fer derivar conseqüèn cies desastroses o negatives del fet de no acceptar la conclusió que nosaltres proposem. «O jo, o el caos», «O el que dic jo o serà la fi del món». Es deixa anar un devessall de conseqüències tràgiques que es derivarien de no seguir el que es proposa. De nou ens adrecem a la irracionalitat, als sentiments de por i a les inseguretats de les persones. er exemple, «Què vols dir que no podem aprovar el nou pla P urbanístic? És que volem que la misèria s’apoderi de nosaltres? Veurem com l’atur ens assola, els comerciants no tindran clients i s’arruïnaran, les institucions no ens dotaran d’infraestructures. En una situació així, la depressió o, fins i tot el suïcidi, s’aniran apoderant dels nostres veïns.»

APRÈN A PENSAR 2.15. Argumentum ad baculum Exercici d’aplicació: Busca dues fal·làcies ad baculum en les declaracions de personatges públics a Internet, a la premsa, a la ràdio o a la televisió. Argumentació: Analitza-les i raona de manera crítica les possibles intencions de qui les fa servir i les seves implicacions ètiques.

Unitat 2

LA CIÈNCIA I LA LÒGICA Argumentum ad hominem

Significa ’argument adreçat contra la persona’ perquè, com que no disposem d’arguments per rebatre les seves idees, el que fem és intentar restar valor al que diu tot desacreditant-la. L’argumentació pertinent, correcta, consistiria a demostrar que parteix d’idees errònies o que argumenta incorrectament. Aquest tipus de fal·làcia pot formular-se de dues maneres: 1. Argumentum ad hominem ofensiu. Afirmem que el que sosté l’altra persona no és veritat, que el seu argument no és correcte, perquè ella no és fiable. Què ens pot fer pensar que no és fiable? Depèn dels nostres prejudicis i dels del nostre auditori. Que no aixequi un dit, que sigui un capitalista, una «marginada», una dona, un estranger, un delinqüent, etc. Les causes poden ser extremament variades i mai correctes. Sigui qui sigui i sigui com sigui, si volem rebatre les seves idees, hem de fer-ho argumentant correctament. Es pot ser l’ésser més indigne de la terra i estar raonant bé a partir de certes idees.

L’ús de les fal·làcies ad hominem en el debat polític desacrediten qui les utilitza, perquè demostra la seva incapacitat per defensar amb raons vàlides les seves idees.

Per exemple, «Els moviments ocupes afirmen que els habitatges són molt cars i fora de l’abast dels sous de les classes populars. Com podem admetre que diuen la veritat aquests individus que es passen el dia sense fotre brot, bevent, i a més a més que són violents quan els desallotgen?». 2. Argumentum ad hominem circumstancial. Es desacredita l’altra persona quan es considera que té interessos en allò que s’està debatent, que n’és, a la vegada, jutge i part. En aquest cas són les seves circumstàncies el que ens serveix per atacar els seus arguments. Però algú pot trobar-se en aquestes circumstàncies, ser equànime i raonar correctament. Si volem rebatre’l, ho haurem de fer no pas atacant-lo, sinó mitjançant arguments correctes.

Per exemple, «La Generalitat de Catalunya vol limitar la velocitat a 80 quilòmetres per hora en la primera corona de Barcelona a fi de reduir les emissions contaminants. La Federació d’Associacions de Concessionaris de l’Automoció afirma que aquesta mesura podria produir l’efecte contrari perquè augmentaria la congestió viària. Però això no és cert, ja que aquesta associació l’únic que pretén és vendre cotxes de gran cilindrada, que són els que més beneficis els reporten.» Argumentum ad verecundiam Qui no ha escoltat algun cop dir a un nen petit «Doncs el meu pare diu...», intentant donar valor a les seves idees? Aquesta és la mecànica de l’argumentum ad verecundiam, que significa ’apel·lació a l’autoritat’. Sovint ens trobem sense prou raons per argumentar i recorrem al que ha dit algú que per a nosaltres o per al nostre interlocutor, té una certa autoritat. L’autoritat que atorguem a algú depèn dels nostres valors i dels nostres coneixements. A vegades n’hi ha prou que sigui una persona popular, famosa o prestigiosa; d’altres vegades, cal que sigui un expert reconegut en alguna àrea del saber. Per exemple, «És veritat que la Terra es manté immòbil al centre de l’univers, ja que ho va dir Aristòtil, que va ser un dels científics i filòsofs més importants de l’antiguitat.»

Unitat 2

LA CIÈNCIA I LA LÒGICA

¿És fal·laç recórrer a l’opinió d’un expert a l’hora d’intentar dotar de més força els nostres arguments? No necessàriament; el fet que tingui més coneixements pot ser una dada objectiva en l’argumentació. S’incorre en aquesta fal·làcia en aquests casos: 1. Quan l’apel·lació a l’autoritat pretén establir una validesa absoluta de l’argument i hom li dona un valor de veritat inqüestionable. L’ésser humà és fal·lible; fins el més savi es pot equivocar. Aquest ús de l’argument d’autoritat va ser recurrent en la filosofia medieval i ha estat freqüent en els moviments religiosos, dogmàtics i fanàtics. 2. Quan es recorre a l’opinió d’una persona que, encara que tingui un gran prestigi i domini del saber en altres matèries, no és especialista en l’assumpte que s’està tractant. És molt comú trobar això en els anuncis publicitaris en els quals es pretén prestigiar el producte a partir de la recomanació d’un famós (que evidentment no és expert en les seves qualitats, o no ho és més que qualsevol de nosaltres).

APRÈN A PENSAR 2.16. Les fal·làcies d’alguns polítics Exercici d’aplicació: Observa una sessió de control al Govern i intenta detectar quines fal·làcies utilitzen els parlamentaris en les preguntes i en les respostes. Argumentació: Fes-ne una llista amb la valoració crítica corresponent.

Argumentum ad ignorantiam Hi ha algunes coses que es consideren més o menys provades, però també n’hi ha moltes al voltant de les quals hi ha incertesa. ¿Significa això que són falses? No; diríem que no en tenim prou proves. Doncs bé, a vegades argumentem de manera fal·laç basant-nos en la idea que, si una cosa no s’ha pogut demostrar que és certa, aleshores podem afirmar que és falsa. O al revés, fem deducció que alguna cosa és certa perquè ningú no ha pogut demostrar que és falsa. Per exemple, la possible existència de Déu és un assumpte que es presta a aquesta fal·làcia en les seves dues versions: 1. Molts filòsofs, des de l’antiguitat, han inten tat demostrar l’existència de Déu. Anselm de Canterbury, Agustí d’Hipona, Tomàs d’Aquino, Descartes, Hegel... No obstant això, altres filòsofs, com Hume o Kant, han provat la inconsistència de tals demostracions. Si ningú no ha aconseguit demostrar l’existència de Déu, és perquè Déu no existeix. 2. Hi ha molts filòsofs que han argumentat a favor de la no-existència de Déu intentant defensar l’ateisme. Feuerbach, Marx, Nietz sche, Freud..., però no n’hi ha cap que hagi aconseguit demostrar de manera irrefutable que Déu no existeix. Per tant, Déu existeix.

Argumentum Tu quoque Pot semblar extremament cínic que algú t’acusi d’una cosa que ell també ha fet abans. «No estudio tot el que el meu pare considera que caldria que estudiés, però ell va deixar els estudis perquè feia el mateix». ¿Que ell fes el mateix justifica que sigui millor no estudiar? Aquesta és la idea que s’amaga rere la fal·làcia Tu quoque, que significa ’tu també’. Davant d’una acusació o el retret d’una persona envers la nostra conducta, el que fem és recordar-li que ella també ha fet el

Rosassa gòtica que representa Déu i la creació, a la catedral de Lleó.

Unitat 2

LA CIÈNCIA I LA LÒGICA APRÈN A PENSAR 2.17. Argumentant amb fal·làcies Exercici d’aplicació: La teva parella, els teus pares o bé un amic, t’acusen de ser una persona poc endreçada, i ho acabes admetent. Per justificar-te, elabora una argumentació en la qual facis servir almenys cinc tipus diferents de les fal·làcies que hem explicat.

mateix. Quantes vegades hem escoltat alguns polítics dir: «Vostès també feien el mateix». Si el que es fa és correcte, s’hauran d’aportar raons i proves oportunes per justificar-ho. No és excusa que qui ens fa el retret també ho hagués fet, perquè, si està mal fet, ho està en tots dos casos, en el seu i en el nostre. Per exemple, davant l’acusació «Vostès empren la publicitat institu cional per fer propaganda de l’acció del seu partit pagant-la amb els diners de tothom», respondre: «Què poden dir vostès, que van batre tots els rècords en aquest tipus de despesa quan governaven?». L’argumentació correcta seria indicar les quantitats gastades i parlar de les campanyes en concret per poder comprovar si tenien un valor institucional o eren propaganda del partit. Així no et trauràs mai el batxillerat!

I què feies, tu, que tampoc no te’l vas treure?

Altres fal·làcies Per acabar, descrivim altres tipus de fal·làcies que també es fan servir habitualment. Fal·làcia ex populo Tothom vol ser únic i original, però, a la vegada, hi ha qui té «terror» de no fer el que fan la majoria. Aquesta por de sentir-se una rara avis, diferent, juntament amb la idea que si molta gent fa o pensa una determinada cosa «deu ser per alguna raó», és a l’arrel de la fal·làcia ex populo. Per justificar una conducta o la defensa d’una idea, ens basem en el fet que la majoria de la gent ho fan o ho pensen. Però que una cosa la faci o la pensi molta gent o la majoria no vol pas dir que sigui bona o correcta. La majoria també pot equivocar-se.

El fet que molta gent hagi vist una pel·lícula, és sempre garantia que sigui bona?

Per exemple, d’acord amb aquesta forma fal·laç d’argumentar, els millors programes de televisió són els que tenen més audiència. La millor pel·lícula, la més vista. I el millor menjar del món és el preferit pel nombre més gran d’éssers vius: les mosques.

Unitat 2

LA CIÈNCIA I LA LÒGICA

Fal·làcia de les preguntes complexes Es tracta d’acorralar l’altra persona mitjançant preguntes enrevessades en les quals, a més del que es pregunta, s’inclou un conjunt d’afirmacions que es donen per descomptades. Si la persona a la qual s’interpel·la no és capaç de descompondre la pregunta, desmentir d’una a una les afirma cions, s’entendrà que aquestes són admeses. És una fal·làcia fàcil d’utilitzar en un debat àgil en el qual el fet de respondre a vegades s’imposa al fet d’evitar aquest tipus d’argúcies. Per exemple, si preguntem a algú: «Ja has deixat de gratar-te la panxa?», sigui quina sigui la resposta, s’estarà admetent que s’estava sense fer res. O si preguntem: «No et penedeixes d’haver comprat un vestit verd a una dona que és tan mala mare?», es respongui el que respongui, es dona per fet que és una mala mare.

Fal·làcia de la falsa causa Aquesta és una de les denominades fal·làcies de dades insuficients. Partim d’una mera coincidència entre dos fets per establir-hi una relació de causa i efecte. Per exemple, relacionem el fet d’haver fet servir un bolígraf determinat en un examen amb el resultat positiu de l’examen, o bé el fet de portar la roba d’un determinat color i tacar-nos, etc. Moltes conductes «supersticioses» personals de la gent es converteixen en fal·làcies quan hom pretén donar-los un valor argumentatiu.

Per acabar, i a mode de conclusió, hem de dir que aprendre a reconèixer les fal·làcies és instruir-se en una forma de defensa personal, i que evitar d'utilitzar-les en els nostres arguments és una actitud ètica d'honestedat amb els altres.

Tens cap mania o objecte fetitxe a l’hora de fer un examen? Per què? Com va sorgir aquest costum? No ha estat una mena de fal·làcia de falsa causa?

Unitat 2

LA CIÈNCIA I LA LÒGICA

Activitat de síntesi Què és el doble discurs? Alguns dels filòsofs sofistes practicaven el doble discurs com una forma d’exhibir la seva capacitat per a la retòrica i l’eloqüència. De Gòrgies (483-380 aC) es deia que es presentava davant l’auditori d’un teatre i demanava que li proposessin un tema. A continuació, començava a argumentar a favor per tal de convèncer-los a tots (discurs del sí). Un cop convençuts, reprenia el seu discurs per convèncer-los del contrari (discurs del no), amb el mateix poder de seducció. ¿Eren uns ximples, els atenesos que l’escoltaven? No. Gòrgies dominava els temes i sabia expressar-se molt bé.

El doble discurs ELS SOFISTES

ON TOS HÍPIES

Tema per debatre.

ils? Quina utilitat tenen els telèfons mòb

Argumentació a favor La gent com tu, jove, intel·lig ent, amb visió de futur, que s’imposa amb la sev a enlluernadora personalitat, sap que el telèfon mòbil és l’invent més útil de la història. És cert que , al principi, hi va haver estudis que deien que l’ús excessiu podia causar lesions cerebrals en per sones joves, però ningú no ha pogut demostrar-h o; així que el mòbil és del tot innocu. Pensa una mic a i t’adonaràs que, avui dia, qui no té mòbil és nom és una petita minoria. Si tanta gent l’utilitza, és que ha de ser útil. I aquests que afirmen que és car pel servei que ofereix, són uns miserables, gasius que no són capaços de pagar el preu just de les coses. Però, a més, ¿no és cert que un artefact e tan útil està a l’abast de qualsevol butxaca? Finalment, pensa en els perills que corres si no tens mòbil: podries quedar-te tancat en un ascensor, tirat a l’autopista o perdut al bosc, algun familiar teu es moriria i no ho sabries, t’atracarien i no pod ries demanar ajut...

, que s´ha de fer

PROTÀGORES

GÒRGIES

Argumentació en contra però els que Molta gent diu que el mòbil és útil, estupidesa afirmen això són uns rucs: és la seva prescindible. la que demostra que és un invent però un dia És ben cert que jo abans el tenia, ta aquest opis que em vaig quedar penjat a l’aut e bateria! meravellós invent s’havia quedat sens decidir desAixí que des d’aquell moment vaig ment el nefer-me’n. Mai no funciona quan real provocar pot cessites! Però, a més, s’ha dit que s si s’utilitza lesions cerebrals en persones jove que això no molt. Ningú no ha pogut demostrar cervell se’ls és així, de manera que a molts el bombarens que deu estar desfent. ¿No és cert d’aquest t degen contínuament amb la publicita , inculta, que objecte inútil? La gent manipulable aparentar, ca bus és nom no té personalitat i que que tu, crec no sí que es deixa enganyar, però és un que uis que no ets res de tot això, et creg ueixo l’opinió invent útil. En aquest cas, jo seg s, que és abtual l·lec inte dels més prestigiosos nt absurd. inve un solutament incontestable: és

Assenyala les fal·làcies que s’empren en les dues argumentacions i digues en quina línia apareixen.

comunitat virtual d´aprenentatge

Termes i expressions filosòfics Continueu l’elaboració del diccionari de termes filosòfics que heu iniciat en la primera unitat del llibre:

1. Si el terme no ha aparegut abans (consulteu la vostra base de dades), redacteu-ne de manera clara, precisa i concisa la definició a partir dels continguts desenvolupats en aquesta unitat. 2. Si ja ha aparegut però ara té un nou significat, afegiu-hi la nova accepció precedida d’un nombre entre claudàtors ([1] i següents). filosofia de la ciència revolució científica hipòtesi científica coneixement objectiu ciència empírica predicció corroboració lògica premissa proposició forma validesa termes asseguradors sofisma argumentum ad baculum argumentum ad ignorantiam fal·làcia de les preguntes complexes

preciència sistema <A, P, R> llei científica ciència formal mètode hipotètic deductiu experiment realisme raonament conclusió valor de veritat contingut retòrica termes protectors fal·làcies de pertinença argumentum ad hominem argumentum Tu quoque fal·làcia de la falsa causa

Procediment: Consulteu aquest mateix apartat en la unitat 1.

Protagonistes Continueu l’elaboració del diccionari de filòsofs i filòsofes que heu iniciat en la primera unitat del llibre:

1. Si l’autor o autora no ha aparegut abans (consulteu la vostra base de dades), heu d’incorporar-lo amb les següents dades: lloc i data de naixement, obres més rellevants, corrent filosòfic al qual pertany i etiquetes de les disciplines filosòfiques sobre les quals ha escrit i dels termes clau sobre els quals parla (indicant en quines pàgines del llibre surten). 2. Si ja ha aparegut abans, actualitzeu només les dades corresponents a les etiquetes.

Procediment: Consulteu aquest mateix apartat en la unitat 1.

paradigma científic mètode científic teoria científica mètode deductiu conjectura refutació instrumentalisme inferència llenguatge descriptiu lògica bivalent veritat eloqüència fal·làcia argumentum ad populum argumentum ad verecundiam fal·làcia ex populo doble discurs

Galileo Galilei (1564-1642)

En aquesta unitat us proposem dues sèries de fotografies:

1. Moments d’eloqüència (Discursos que han fet història) 2. Grans demagogs (exemples de manipulació i argumentació fal·laç) Procediment: Feu o busqueu una fotografia del tema proposat i afegiu-hi un comentari breu que serveixi de justificació i pengeu-la al Moodle de l’assignatura. Comenteu les dels vostres companys. L’activitat es pot fer de manera individual o en grup.

unitat 2

Mirar el món amb ulls filosòfics

Viure la filosofia a través del cinema: amb una perspectiva de gènere En grups de tres, mireu-vos una d’aquestes tres pel·lícules i recolliu-ne informació: Genius: Einstein (Kenneth Biller, Noah Pink, 2017)

Figures ocultes (Theodore Melfi, 2016)

Una raó brillant (Yvan Attal, 2017)

Després de mirar-vos la pel·lícula, cada grup ha de fer una breu sinopsi i l’ha de posar en relació amb els continguts desenvolupats a la classe. Es tracta de fer una activitat de reflexió crítica i posteriorment de síntesi, per tal de poder exposar, després, els resultats a la classe. Us proposem un possible guió: a) Figures ocultes. Analitzeu com influeixen els prejudicis racials i de gènere en el reconeixement i la visibilitat de la tasca de científiques i enginyeres. Com afecten l’àmbit professional i, fins i tot, el familiar. Identifiqueu i distingiu l’actitud respecte a aquesta qüestió pel que fa als principals personatges de la pel·lícula. b) Genius: Einstein. Analitzeu com funciona el procés d’investigació científica i quina va ser la influència i relació entre Einstein, Mileva Marić i Marie Curie. Busqueu informació sobre l’anomenat efecte Matilda i com va poder afectar les científiques que van col·laborar amb Einstein. c) Una raó brillant. Analitzeu les diferents estratègies que s’expliquen per poder convèncer una audiència o guanyar en un debat. Poden, els prejudicis racials i de gènere, servir per manipular la gent? És més important convèncer que poder arribar a la veritat? Exposeu els resultats al Moodle de l’assignatura i intercanvieu opinions amb els altres grups que hagin vist la mateixa pel·lícula.

mapa conceptual

A continuació teniu un Mapa conceptual en què resumim els conceptes bàsics treballats en la unitat.

1. QUÈ ÉS LA CIÈNCIA? Què és un paradigma científic? Quins són els trets característics de les ciències?

Com es classifiquen les ciències?

En què consisteix el mètode científic?

Quins és l’abast de les teories científiques?

Preciència → ciència normal → desenvolupament → problemes → crisi → revolució científica → nou paradigma 1. Construcció social 2. Cos sistemàtic i organitzat de coneixements 3. Model d’explicació i predicció 4. Aplicació pràctica: tècnica i tecnologia 5. Coneixement objectiu 6. Marc conceptual o paradigma Ciències formals

Entitats abstractes inventades Ús exclusiu de la raó, mètode deductiu

Ciències empíriques

Entitats de la realitat física o social Experiència, mètode hipotètic deductiu

Problemes → formulació d’hipòtesis → comprovació d’hipòtesis → refutació o corroboració → formulació de lleis Reflex del funcionament real: vertaderes

Realisme

Eina útil per fer prediccions : provisionals

Instrumentalisme

2. QUÈ ÉS LA LÒGICA? ÉS LA CIÈNCIA DEL RAONAMENT CORRECTE Què és un raonament?

Procés mental: pas d’un o més enunciats a un altre que se’n deriva necessàriament

Premisses Conclusió

Quan un raonament és vàlid?

Hem de diferenciar entre:

Quins usos del llenguatge tenen probatori?

Contingut

El que s’afirma sobre el món

Forma

Relacions lògiques entre les proposicions

Veritat

Correspondència amb els fets

Validesa

NOMÉS el llenguatge descriptiu

Si considerem les premisses com a certes, aleshores és impossible que la C sigui falsa

Bones pràctiques

En l’actitud: escoltar, disposició a aprendre, canviar d’opinió i rectificar, no pedant o prepotent...

En el propi discurs: claredat de les idees; emprar un llenguatge ric, precís i rigorós; ser concís; aportar dades objectives...

Males pràctiques

Termes asseguradors: Transmetre la idea que el que s’afirma és inqüestionable

Termes protectors: Posar el nostre argument fora de l’abast de tota crítica fent relatiu el saber

Què són les fal·làcies?

unitat 2

Com jugar net quan raonem?

Raonament que malgrat que és persuasiu no és vàlid Rep el nom de sofisma quan s’utilitza amb l’ànim d’enganyar

Ad populum

Apel·lació als sentiments, les emocions i les passions del públic

Amenaça oculta: apel·lació a l’amenaça subtil o la força Fal·làcies de pertinença

Ad baculum Es deriva conseqüències catastròfiques de la no-acceptació Ofensiu: la persona no és fiable i el que afirma, tampoc Ad hominem Circumstancial: la persona és, a la vegada, jutge i part Ad verecundiam

Es recórre a l’argument d’autoritat donant-li un valor absolut

Ad ignorantiam

S’afirma que és fals perquè no s’ha pogut demostrar que és cert (i al revés)

Tu quoque

Altres

Ex populo Pregunta complexa Falsa causa

Davant d’una acusació o un retret, es recorda a la persona que també ha fet el mateix

Es basa en el fet que la major part de la gent també ho fa Perquè inclou una afirmació que es dona per suposada Es funda una relació causal en una mera coincidència de fets

Activitat final: Què hem après? Abans de passar a la unitat següent, comparem allò que creiem saber sobre el tema i allò que ara sabem. Procediment: Consulteu aquest mateix apartat en la unitat 1.