la crisi de l´antic regim ( 788- 833)

Tradici Versus Modernitat

El primer terç del segle xix va suposar el final de l’Antic Règim. Durant aquest període es van produir dos esdeveniments que canviarien de manera definitiva la trajectòria dels últims segles. En primer lloc, Espanya va ser envaïda pels exèrcits de l’emperador Napoleó I, la qual cosa representava la introducció de les idees i els sistemes de govern creats durant la Revolució Francesa. A més d’una llarga guerra, aquest fet va propiciar canvis en la configuració política i social del país. En segon lloc, la liquidació del vast imperi americà. Al llarg d’aquest període les colònies es van independitzar d’Espanya i van ser substituïdes per noves repúbliques.

Qu Trobar S En Aquesta Unitat

1 La crisi de finals del segle xviii

2 La guerra de la independència o «guerra del Francès»

3 Absolutisme i fallida de l’Antic Règim (1814-1833)

Dossier d’història. La fi de l’imperi espanyol

Aprèn a fer: la classificació de les fonts històriques

Activitats

Eines per a l’estudi

Del regnat de Carles IV a la independència de les colònies americanes

El regnat de Carles IV suposa l’inici d’una crisi que va originar grans canvis polítics i socials a l’Espanya del tombant de segle. Napoleó, emperador de França, aconsegueix que Carles IV abdiqui com a rei i ho faci també el seu fill Ferran VII, tot nomenant rei d’Espanya el seu germà Josep. En aquest període (18081813) gran part de la població i les restes de l’exèrcit s’oposen amb les armes a la invasió i el domini francès. Restaurada la dinastia borbònica, torna Ferran VII al tron d’Espanya i amb ell l’absolutisme, el qual perdura fins a la seva mort l’any 1833, amb l’excepció dels tres anys (1820-1823) en què s’aplica la Constitució liberal de 1812. Des de 1808 fins a finals de la dècada de 1820 la majoria de les colònies americanes s’independitzen d’Espanya.

Guerra Gran o de la Convenció (1793-1795)

Pau de Basilea Motí d´Aranjuez i caiguda de Manuel Godoy

Regnat de Josep I Bonaparte (1808-1813)

Corts de Cadis (1810-1811.)

Proclamació de la Constitució

Regnat de Carles IV (1788-1808)

Abdicacions de Baiona

Formació Junta Central Governativa contrària a Josep I

Guerra del Francès o de la independència (1808-1814)

Ferran VII torna a Espanya i deroga la Constitució de 1812

Pronunciament de Rafael Riego

Trienni Lliberal o Constitucional (1820-1823)

Arribada de l’exèrcit francès en suport de l’absolutisme

Dècada absolutista (1823-1833)

Supressió de la Llei Sàlica

Independència de les colònies americanes (1812-1830)

Regnat de Ferran VII (1814-1833)

En els últims anys del segle XVIII, el model polític del reformisme il·lustrat va anar entrant en crisi: ni acabava d’acontentar els nous grups socials, ni va solucionar els problemes bàsics de les classes més pobres, que eren la majoria del país. Tampoc no va aconseguir la confiança dels sectors més conservadors de les classes privilegiades, especialment de la jerarquia eclesiàstica.

1.1. Les reformes del segle xviii

Les reformes efectuades en temps de Carles III (17161788) no havien aconseguit solucionar ni la misèria de la població, ni el retard industrial o científic, i tampoc no havien sotmès l’immens poder de la noblesa i l’alt clergat. La propietat de la terra no havia sofert grans variacions i continuava en mans d’una minoria. La riquesa del país havia millorat, però no prou per cobrir l’increment constant de les despeses de la Corona, ni tampoc per eliminar els continus episodis de fam que sofria la població més pobra. Aquest era el llegat que Carles III deixava al seu fill Carles IV a la seva mort, esdevinguda el 1788.

1.2. El regnat de Carles IV (1788-1808)

El regnat de Carles IV va estar presidit per dificultats externes i internes de tota mena. Entre les dificultats externes en destaquen dues.

La primera va estar constituïda per l’impacte de la Revolució Francesa, just l’any de la seva arribada al tron. Aquesta va provocar un veritable pànic entre els governants il·lustrats, no sols en els espanyols, sinó també en els de la resta d’Europa. Davant dels esdeveniments francesos el govern, al capdavant del qual hi havia un polític il·lustrat —el comte de Floridablanca— va fer marxa enrere en la seva política de reformes, va tancar les fronteres amb França i, respecte del país veí, va construir un veritable mur de silenci, tot prohibint qualsevol tipus de publicació que hi fes referència.

Temor de la Revolució

VOCABULARI

Reformisme il·lustrat. A Espanya es denomina reformisme il·lustrat el conjunt de mesures reformadores realitzades pels governants de la dinastia borbònica, especialment durant el regnat de Carles III. En el terreny cultural es van començar a difondre les idees que estaven triomfant a alguns països europeus i es va intentar reformar, amb poc èxit, l’ensenyament universitari. En el terreny econòmic es va procurar incrementar el sector dels petits propietaris rurals, es van colonitzar noves terres interiors, es van modernitzar alguns cultius, i es van augmentar les terres de regadiu amb la construcció de canals fluvials. El comerç es va veure afavorit amb la liberalització del comerç colonial i la construcció de ports i camins, tant a la Península, com en els virregnats americans. En la indústria es va afavorir la creació d’empreses, sobretot tèxtils, a Catalunya. En l’àmbit polític es va centralitzar el poder de la corona i es va iniciar la creació d’una administració estatal. En l’àmbit social es van afavorir els sectors burgesos, malgrat que la noblesa i l’Església no van perdre mai el control institucional. Il·lustrats. Partidaris de les idees de la Il·lustració, moviment cultural i polític europeu del segle xviii que defensava la raó, la ciència i l’educació com a element de progrés. Els il·lustrats separaven la moral civil de la religiosa i eren partidaris de canviar la societat, ja que qüestionaven les velles tradicions i el poder excessiu de l’aristocràcia i el clergat. A Espanya van destacar com a polítics il·lustrats Jovellanos, els comtes de Campomanes, el de Floridablanca i altres que van ocupar càrrecs durant els regnats de Ferran VI i Carles III. En el terreny del pensament destaca el frare B. J. Feijoo i G. Mayans.

«Prohibida la introducción en estos mi reinos y señoríos de cualesquiera papeles sediciosos y contrarios a la fidelidad y la tranquilidad pública, y en consecuencia mando que cualquier persona que tenga alguna carta papel impreso o manuscrito de esta especie los presente a la respectiva justicia diciendo y nombrando el sujeto que se lo haya entregado (...) no haciéndolo así (...) será procesado y castigado por el crimen de infidelidad debiendo la justicia remitir a mi Consejo los papeles que se les presentaren (...) hago responsables a las mismas justicias de las resultas que hubiere por su omisión o negligencia.»

Ordre de Carles IV (1791)

Cal assenyalar que els vertiginosos canvis i el creixement tant econòmic com demogràfic de les últimes dècades del segle xviii i els consegüents canvis en la societat espanyola i la seva incapacitat econòmica per mantenir aquest creixement poblacional, van desestabilitzar el vell sistema senyorial i expliquen molts dels fets que es van produir en els primers anys del segle xix

La Revolució Francesa, a més, va dividir els il·lustrats. Uns van estrènyer les files al voltant de l’ordre i de la tradició; d’altres es van posar clarament al seu favor; i, finalment, no van ser pocs els qui van mantenir una actitud vacil·lant i de difícil equilibri. Floridablanca va ser finalment substituït per l’aragonès comte d’Aranda i aquest al seu torn per Manuel Godoy, el qual després de sostenir una guerra que França va declarar a Espanya —l’anomenada «Guerra Gran» (1793-1795)— acabava signant el tractat de Sant Ildefons (1796). Per aquest tractat s’establia una aliança de la monarquia espanyola amb la França revolucionària amb la finalitat d’enfrontar-se a la puixant Anglaterra, que el governant espanyol veia com l’autèntica amenaça. Aquesta pugna amb el país anglosaxó tenia l’origen en la disputa pel control de les colònies espanyoles, constantment amenaçades per Anglaterra i el seu expansionisme comercial.

La segona dificultat provenia dels greus problemes interns provocats per les constants crisis alimentàries i les habituals fams entre la població més pobra. Des dels temps de Carles III, els salaris reals dels treballadors havien disminuït. La producció agrària passava per dificultats i la pujada dels preus dels articles de primera necessitat, sobretot del pa, era imparable. La crisi de la Hisenda pública, a més, obligava a un increment de la pressió fiscal sobre els més desafavorits, sobretot els pagesos.

El comerç començava a col·lapsar, i la balança de pagaments amb l’exterior era cada vegada més deficitària. Davant aquesta situació es van produir nombroses revoltes contra les pujades d’impostos i motins populars davant la fam que assetjava les classes populars. Aquesta etapa d’inestabilitat plantejava dues qüestions: en primer lloc, la inviabilitat de l’absolutisme il·lustrat, encaminat en el fons a la salvaguarda de l’Antic Règim, i en segon lloc, el fet que s’estava començant a gestar un enfrontament social cada vegada més imparable que recordava el que s’havia esdevingut anys abans a la veïna França. L’absolutisme havia aconseguit el màxim creixement de l’economia dintre de l’ordenament feudal, però resultava ineficaç per fer els passos polítics i socials que permetessin un constant creixement econòmic. Aquest panorama explica el que pot ser l’inici de la definitiva destrucció de l’Antic Règim.

1.3 Les propostes de canvi

Tal com s’esdevenia en altres països europeus, hi havia sectors intel·lectuals i socials espanyols que propugnaven liberalitzar el mercat de terres (a Espanya les immenses possessions de l’Església no es podien posar a la venda), trencar amb els gremis i afavorir les noves indústries seguint un model capitalista. També postulaven la supressió de les duanes interiors per tal de crear un mercat nacional. A les colònies —cada vegada més amenaçades pels països europeus i pels propis moviments insurreccionals dels criolls descendents dels colons espanyols—, la nova classe burgesa, generalment dedicada al comerç, va proposar canvis que afectaven el sistema polític de la monarquia i el model econòmic de l’Antic Règim, canvis que l’absolutisme no podia efectuar.

En aquest context es va produir un esdeveniment que accelerarà la fallida d’aquest sistema que definim com a Antic Règim: la «guerra, de la Independència», també anomenada «guerra del Francès» contra l’imperi napoleònic. Aquesta guerra que es va produir en tot el territori peninsular, va ser un element que va accelerar vertiginosament els canvis i les tensions que anaven tenint lloc des de les dècades anteriors.

Vocabulari

Absolutisme. Forma política en què la persona que governava, en aquest cas el monarca, no tenia cap limitació de tipus jurídic en l’exercici del poder. Així, podia ordenar el que volgués, redactar lleis i també jutjar.

La guerra va ser una lluita per la independència nacional enfront del poder de Napoleó, que havia situat en el tron espanyol el seu propi germà, Josep Bonaparte. Aquesta situació va produir un buit de poder per la fugida massiva de les autoritats i el no reconeixement de la nova dinastia Bonapartista per part de molts sectors. La guerra, que va durar des de 1808 fins a 1814, va anar convertint-se també en una lluita per al futur ordenament de la societat espanyola. El sistema de l’Antic Règim va ser definitivament qüestionat, encara que la seva agonia seria llarga i sagnant per les grans resistències dels privilegiats.

Josep Bonaparte (17681844), germà de Napoleó Bonaparte. Va ser rei d’Espanya amb el nom de Josep I entre 1808 i 1813, després de l’abdicació forçada de Carles IV i del seu fill Ferran VII. No va tenir mai acceptació popular i va ser incapaç de dominar la situació de govern que es va plantejar durant la guerra de la Independència. Va fugir d’Espanya el 1813.

2.1. L’inici de la guerra

L’any 1807 se signava entre Manuel Godoy, ministre de Carles IV, i Napoleó el tractat de Fontainebleau a fi de repartir-se, entre Espanya i França, la Corona portuguesa. Amb la intenció de la conquesta de Portugal, van començar a entrar a Espanya grans contingents de tropes franceses. El que era, però, un projecte per a l’annexió de Portugal, aviat es convertiria en l’estratègia de Napoleó per ensenyorir-se també d’Espanya. La invasió francesa començà buscant inicialment el control de tres punts bàsics: els ports de Barcelona, Cadis i Lisboa. Davant del caire que anaven prenent els esdeveniments i davant la progressiva pressió que Napoleó exercia sobre el govern espanyol (petició d’obertura de les colònies per a les mercaderies franceses, establiment de la frontera de França en el riu Ebre, etc.) Godoy va creure prudent traslladar la família reial a Sevilla i potser, des d’allí, embarcar-se cap a Amèrica.

Aquest fet, però, va ser immediatament impopular entre els diversos estaments de la societat espanyola. El 17 i 18 de març de 1808 una part del poble de Madrid, instigat per partidaris del príncep Ferran (fill de Carles IV), es va dirigir a Aranjuez per oposar-se al trasllat de la Cort i donar suport a la proclamació de Ferran com a nou rei, cosa que van aconseguir. El Motí d’Aranjuez va ser una mostra clara de la feblesa política de la Monarquia: pare i fill es disputaven la Corona d’Espanya i, per a aconseguir-la, no dubtaven tots dos a buscar el suport de Napoleó.

Davant d’aquesta situació, Napoleó va pensar que havia arribat el moment de procedir a la definitiva invasió de la península. Va cridar els dos aspirants (Carles IV i Ferran VII) a Baiona (França), i els va obligar a abdicar de les seves pretensions tot nomenant el seu germà, Josep Bonaparte, nou rei d’Espanya amb el nom de Josep I. Al mateix temps, una Assemblea de notables espanyols partidaris de les idees revolucionàries aprovava un projecte constitucional presentat pel mateix Napoleó: l’anomenat Estatut de Baiona.

El nou ordenament que nomenava rei Josep I va ser acceptat inicialment per les més altes autoritats de la Corona (el Consell de Castella, per exemple) i secundat per importants personalitats, que van veure-hi una possibilitat de treure el país del marasme en què es trobava, tot aplicant les reformes modernitzadores que proposava el nou rei. Eren homes que, encara que venien de l’absolutisme il·lustrat, d’ara endavant serien coneguts amb el nom d’afrancesats

La presència de les tropes franceses, l’experiència del motí d’Aranjuez i les notícies que arribaven de Baiona sobre l’aparent segrest dels reis, van acabar per amotinar molts sectors populars, inicialment a la ciutat de Madrid. Era el 2 de maig de 1808. Aviat l’alçament es va generalitzar en les diverses parts del territori.

Família de Carles IV. S’hi pot veure el rei i la seva esposa Maria Lluïsa de Savoia. A la part esquerra, el príncep Ferran, i a la seva dreta, el seu germà Carles Maria Isidre que, el 1833 es proclamava rei amb el nom de Carles V, en no acceptar que la seva neboda Isabel II fos l’hereva, i així va iniciar una revolta militar. D’aquesta manera va començar la primera de les tres guerres civils, anomenades Guerres carlines, que van tenir lloc a l’Espanya del segle xix

2.2. El desenvolupament de la guerra

De forma paral·lela, una part de l’exèrcit espanyol es va reorganitzar, i molts oficials que no van poder allistar-se i alguns civils van formar grups guerrillers que atacaven la rereguarda de les columnes militars franceses. S’iniciava així l’anomenada «guerra del Francès», també anomenada «guerra de de la Independència», que va durar fins al 1813, encara que fins a l’any següent no es va aconseguir la pau total amb la derrota de l’Imperi napoleònic a Europa.

En una primera fase, estiu del 1808, es va produir una vigorosa reacció popular. Els generals francesos, sorpresos per l’alçament generalitzat de cossos d’exèrcit i de grups guerrillers, van establir un pla per derrotar la resistència. Per a això van haver de sotmetre ciutats que s’havien fet fortes i que havien proclamat la seva independència i la seva oposició a Josep I, com ara Girona, Saragossa o València.

La revolta de maig a Madrid segons el bàndol francès

Els afusellaments de la Moncloa, per Francisco de Goya. La reacció violenta de les tropes franceses va provocar entre els afrancesats, com és el cas del pintor Francisco de Goya, moltes desercions del projecte ideat per Napoleó d’instaurar una monarquia constitucional amb Josep I.

Soldats: Malaconsellat, el populatxo de Madrid s’ha aixecat i ha comès assassinats; sé molt bé que els espanyols que mereixen aquest qualificatiu han lamentat [el que ha passat] [...] Però la sang francesa vessada clama venjança. Per tant, ordeno el següent:

Art I. Aquesta nit el general Gronchy convocarà la comissió militar.

Art II. Tots aquells que durant la rebel·lió hagin estat empresonats amb armes seran arcabussejats.

Art III. La Junta de Govern ordenarà desarmar els veïns de Madrid. [Fet això, els qui conservin armes] a casa seva sense llicència especial seran arcabussejats.

Art IV. Tot grup que passi de vuit persones [es considerarà] reunió de sediciosos i serà arcabussejat.

Art V. Tota vila o poble on sigui assassinat un francès serà incendiat.

1.2. De què informa el quadre i el text d’aqueta pàgina? Què visualitza el segon respecte al primer?

La segona fase de la guerra, de finals de 1808 i fins el 1812, va suposar el control francès del territori espanyol. Napoleó va acudir aleshores personalment a la península amb un exèrcit de 250.000 homes, va vèncer les tropes espanyoles, i va aconseguir recuperar el control de Madrid (novembre del 1808). Mentrestant, les partides de guerrillers de Castella, Andalusia, Catalunya, València i altres llocs, fustigaven constantment les unitats militars i assestaven atacs continus en els transports de recursos o en les guarnicions que comptaven amb pocs efectius. Durant tres anys l’exèrcit francès va patir una terrible guerra de desgast enfront de la guerrilla. Les tropes napoleòniques van aconseguir controlar les principals ciutats, excepte Cadis, encara que no van aconseguir imposar-se a la major part de les zones rurals.

La tercera fase i final de la guerra va venir marcada per una important ofensiva britànica. El 1812, un exèrcit britànic, dirigit pel general Wellington, va desembarcar a Portugal i va iniciar una llarga guerra contra les tropes franceses, a les quals va vèncer a Arapiles (prop de Salamanca). Va perseguir les unitats que protegien la fugida de Josep I cap a França i les va derrotar.

A finals de 1813 es va firmar el tractat de Valensay, que posava fi a la conflagració. La participació britànica en la guerra va ser decisiva per vèncer les poderoses i organitzades unitats de l’exèrcit napoleònic. Les derrotes davant de l’exèrcit de Wellington i la fustigació continua de les guerrilles en la major part del territori van posar fi a la supremacia militar francesa que, d’altra banda, estava sent també delmada en el front rus i en altres punts d’Europa.

Agustina d’Aragó

Agustina Saragossa Domènech (Barcelona, 1786Ceuta, 1857) coneguda com a Agustina d’Aragó, es va destacar en la defensa de Saragossa quan era atacada per les tropes franceses. Es va casar als 17 anys amb un militar, Joan Roca Vilaseca, que es va destacar en la resistència guerrillera a les muntanyes del Bruc. L’any 1809 el seu marit es va traslladar a Saragossa i ella el va acompanyar. Agustina participava, inicialment, portant queviures a les tropes que defensaven la ciutat. En un moment de ruptura de la línia de defensa, ella va ocupar un lloc en les barricades i es va distingir pel seu coratge i capacitat de resistir els atacs assaltants. Es va integrar en l’exèrcit i se li va concedir el grau de sotstinent, combatent des de 1809 fins a gairebé el final de la guerra. Va rebre una pensió vitalícia per la seva participació en la resistència antifrancesa.

2.3. Els grups polítics durant la guerra

Tres són els corrents ideològics entre els representants que es van enfrontar en el marc de la guerra: absolutistes, liberals i il·lustrats afrancesats

➜ Els absolutistes

Els absolutistes responien en essència a un plantejament relativament simple: atès que el poder era d’origen diví i que el rei era el seu representant, l’Estat existia només en funció del monarca. L’Estat era, doncs, un patrimoni del qual el rei podia disposar lliurement, sense necessitat de consultar amb la nació. Era, doncs, el monarca, l’únic que decidia qui formava govern i com es participava en la vida pública. Proposaven una participació institucional en el govern de la Corona que havia de ser sempre consultiva i que mai no havia de tenir poder decisori. D’aquí ve que el programa dels absolutistes durant la guerra fos de caràcter restaurador: el rei en el seu tron, els francesos a les seves fronteres i l’altar, és a dir, l’Església, en la seva antiga esplendor. Darrera de les seves proclames polítiques hi havia sempre la intenció de defensar els interessos dels sectors privilegiats tradicionals. Una part de les classes populars va combregar amb aquests pressupostos i va admetre sense crítica la constant utilització de les proclames polítiques dels pro absolutistes en contra dels filòsofs als quals s’acusava de destruir la fe cristiana i de voler acabar amb l’esplendor de la Corona espanyola.

➜ Els liberals

Els liberals eren oposats als absolutistes. Defensaven a ultrança l’individualisme i els principis de llibertat, igualtat i propietat com a pilars per a un harmònic sistema de relacions socials. Per als liberals, el comportament humà estava determinat per la cerca de la felicitat, que ells identificaven amb la riquesa, i per tant amb una propietat lliure, individual i absoluta, molt diferent de la propietat feudal i sobretot la que estava en mans de l’Església. La societat havia de jerarquitzar-se, no pas amb un criteri estamental (nobles, eclesiàstics i poble) que no reflectia la capacitat i el treball de cadascú, sinó per l’accés a la propietat.

A partir d’aquestes idees, els liberals proposaran el seu propi sistema polític: l’Estat és la suma del territori i la nació. Per això, ni un monarca ni una dinastia són indispensables. La «nació» està per damunt d’ells. Partint d’aquestes bases es comprèn que, per als liberals, la sobirania residís únicament en tota la comunitat i no en el monarca, i que el sistema constitucional parlamentari fos proposat com a única representació d’aquesta sobirania. La doctrina política del liberalisme serà, doncs, la defensa de la sobirania nacional. La seva gran aspiració serà

Vocabulari

Societat estamental. Terme amb què es coneix la societat del segle xviii, dividida en tres grans grups o estaments: l’eclesiàstic, el nobiliari i el plebeu. Els nobles i el clergat gaudien d’una situació de privilegi, per exemple, no pagaven impostos, tenien poder polític i social, i podien jutjar.

la racionalització, unificació i centralització dels instruments de poder que emanen d’aquesta sobirania i proposen una monarquia sotmesa a un parlament.

➜ Els reformistes o il·lustrats

El tercer grup, més minoritari, és el dels reformistes o il·lustrats que, en adoptar en la seva majoria, una actitud de col·laboració amb el nou rei, Josep I, van ser coneguts com a josefinos o afrancesats. Molts d’ells ho van ser per les circumstàncies, uns altres van jurar fidelitat i van col·laborar amb l’invasor en la sincera creença que era el millor per al país. Aquests afrancesats tenien un programa polític articulat entorn de l’absolutisme il·lustrat i intentaven fer d’aquesta teoria política reformes polítiques i socials progressives que produïssin una transició entre absolutisme i liberalisme. Per això, els afrancesats no van necessitar ser fidels a una dinastia concreta, sinó a un rei il·lustrat que donés suport a les reformes que necessitava el país. Les propostes efectuades per Josep I a Baiona els semblaven suficients. Durant la guerra els afrancesats van tractar de fer de pont entre els absolutistes i els liberals, procurant de conciliar els seus anhels de transformació política amb la defensa dels interessos nacionals, però es va guanyar l’odi de tots dos bàndols. La majoria van ser perseguits i bandejats quan va tornar Ferran VII.

2.4. Les Corts de Cadis

Entre els mesos de maig i agost de 1808 s’havien format a Espanya, de manera més o menys espontània, tretze juntes provincials de defensa. Al mes de setembre, alguns dels seus representants van constituir la Junta Suprema Central Governativa del Regne a Aranjuez, que va assumir la regència fins a la tornada de l’estranger de Ferran VII, a qui tenien per rei legítim, i es van negar a reconèixer Josep I Bonaparte, que consideraven un usurpador al tron espanyol. En aquesta Junta hi participaven també els representants del virregnats colonials americans.

Un absolutista i un liberal que es van posar d’acord: Ramon Llàtzer de Dou i Agustín Argüelles

Ramon Llàtzer de Dou i Bassols (Barcelona 1742Cervera, 1832), jurista, catedràtic i cancelari de la universitat de Cervera, i canonge de la catedral de Tarragona. Va ser diputat per Catalunya en les Corts de Cadis, de les quals va ser elegit primer president. Representa les tendències absolutistes moderades i va acabar acceptant i signant la Constitució. Després de la restauració absolutista de 1814 es va declarar fidel vassall del rei Ferran VII. Va ser confirmat com a rector de la universitat de Cervera, càrrec que va exercir fins a la seva defunció, excepte els anys del Trienni Constitucional quan la universitat va ser traslladada a Barcelona. En els períodes de restauració absolutista, abans i després de 1820-1823, va ser un defensor radical de l’absolutisme, i va depurar els professors que van simpatitzar amb el liberalisme i als quals considerava desviats de la més radical ortodòxia catòlica.

La Junta Central es va proposar com a tasques prioritàries fomentar la creació de noves juntes, dirigir els assumptes públics, combatre els francesos i redactar una constitució per al regne. Després de la formació de la Junta Central, nombroses institucions (ajuntaments, universitats, bisbats, etc.) es van qüestionar si havien d’obeir el nou rei, Josep I i les institucions que l’havien acceptat, o bé declarar la seva obediència als representants de la Junta Central.

Agustín de Argüelles Álvarez (Ribadesella, 1776 - Madrid, 1844), jurista i polític d’ideologia liberal, un dels grans artífexs de la Constitució de 1812. Representa el sector liberal dels polítics del moment. Va defensar elements progressistes en el text constitucional: la llibertat d’impremta, l’educació pública, l’administració de justícia basada en idees liberals, la igualtat de drets, la divisió de poders o l’abolició de la tortura i de l’esclavitud. Empresonat per Ferran VII de 1814 a 1820 a Alcúdia va ser alliberat amb l’adveniment del Trienni Liberal (1820) i nomenat ministre. L’any 1823, després de la caiguda del règim constitucional, va poder fugir de manera clandestina i es va exiliar a la Gran Bretanya. Va retornar a la mort de Ferran VII i va participar en la redacció de la Constitució de 1837. Va ser nomenat president del Congrés dels diputats a principis de la dècada de 1840.

Una decisió transcendental de la Junta Suprema va ser la constitució de les Corts a la ciutat de Cadis (1810-1812), que no havia estat ocupada per l’exèrcit francès. Les Corts se celebraren enmig del fragor de la lluita i amb la ciutat envoltada per les tropes napoleòniques. Convocades, doncs, les Corts Generals a Cadis el 1810, s’hi van reunir 184 diputats d’ideologies polítiques diverses, encara que hi predominaven els que defensaven les posicions il·lustrades o les clarament liberals.

La promulgació de la Constitució de 1812, de Salvador Viniegra (Museu de les Corts de Cadis). En les Corts es van enfrontar absolutistes i liberals, tant en el terreny ideològic, com en el polític. Els liberals estaven decidits a elaborar una constitució democràtica, que seria la primera de la història espanyola. No estaven d’acord amb aquesta idea els absolutistes, els quals defensaven que el sentit de les Corts no era altre que el d’organitzar-se millor per guanyar la guerra, i limitar-se a redactar una carta Magna en la qual les noves Corts mantinguessin una composició estamental (cada estament un vot), com les antigues Corts de l’Antic Règim d’origen medieval. Per als liberals, a més de dirigir la guerra, es tractava d’una bona oportunitat per reformar en profunditat el país en tots els sentits: propietat de la terra, promoció de la indústria i el comerç sense sotmetre’s als reglaments dels antics gremis, llibertats individuals, dret al vot, llibertat d’impremta i per tant d’expressió, abolició de les senyories jurisdiccionals, supressió de la Inquisició i altres qüestions sobre la sobirania popular. En el terreny polític pretenien crear una monarquia parlamentària amb un gran pes de les Corts.

El triomf dels últims es va veure afavorit pel fet que, en estar Cadis militarment assetjat, molts representants de diverses zones presumptament d’idees absolutistes no hi van poder acudir i van anar sent substituïts per homes de la ciutat de Cadis, generalment d’idees liberals, reclutats entre les files de la burgesia. A més, els representants de les colònies americanes reforçaven amb contundència la posició antiabsolutista.

El 19 de març de 1812, després de gairebé dos anys de treball, es va aprovar la Constitució. Els seus 384 articles regulaven amb detall totes les qüestions relacionades amb la vida política i els drets dels ciutadans. Proclamava la sobirania nacional com a font de tot poder polític, la monarquia constitucional com a sistema polític; la funció legisladora quedava en mans de les Corts, amb una sola cambra, triada per sufragi universal masculí mitjançant un complicat sistema indirecte. Per a ser diputat es requeria, no obstant això, ser propietari. Definia Espanya com a Estat unitari i reconeixia drets i llibertats polítiques a tots els ciutadans. Els diputats representaven la nació, dividida en províncies i municipis. Reconeixia també un grau d’autonomia dels virregnats americans. Dissenyava un estat centralitzat políticament i administrativament; es disposava una fiscalitat comuna i s’establia un exèrcit popular, la Milícia Nacional, format pels ciutadans. Establia la creació d’escoles de educació primària en tots els pobles i ciutats i declarava que l’Estat era confessional; reconeixia així únicament l’exercici de la religió catòlica, tot i que permetia altres cultes.

L’obra de les Corts de Cadis

Les Corts de Cadis van promulgar una sèrie de decrets que abolien els fonaments de l’Antic Règim:

• Es va decretar la llibertat d’impremta, que suprimia la censura per als escrits públics, però no per als religiosos (l81 O).

• Van ser abolides les senyories jurisdiccionals, a les quals estaven sotmesos més de la meitat dels espanyols; desapareixien així els conceptes de senyor i vassall (181 l).

• Van ser suprimits els gremis, que impedien la innovació i la lliure iniciativa econòmica, la qual cosa obria el pas a relacions econòmiques capitalistes (181 3).

• Es va decretar la confiscació i venda en pública subhasta de les terres comunals dels municipis, dels

2.5 Catalunya i la guerra del Francès

(1808-1814)

Encara no s’havia esvaït el record de la Guerra Gran a Catalunya, que les tropes franceses van tornar a ocupar el territori català el 1808. A Catalunya, els afrancesats eren pocs, i el període d’ocupació francesa (1808-1814) es va caracteritzar per una resistència militar i civil constant contra l’invasor.

El 28 de maig de 1808 hi va haver un primer aixecament antifrancès a Lleida, on es va crear una Junta presidida pel bisbe. Els dies següents, la rebel·lió es va estendre a Manresa, Igualada, Tortosa, Martorell i Girona. En algunes comarques, com ara al Vallès i l’Empordà, el moviment popular no s’enfrontava només a les tropes franceses, sinó també a les autoritats municipals conformistes i als grans propietaris rurals per, com deien, «posar fi al govern dels rics».

La resistència antifrancesa es va anar organitzant fins a la constitució de la Junta Superior de Catalunya, que va assumir el govern del país, tot i que mai no va poder controlar totalment els nuclis guerrillers més populars. La Junta es va declarar fidel a Ferran VII i, fins i tot, va organitzar una petita Administració que recaptava impostos, encunyava moneda i dirigia la resistència. Tot això passava en un país ocupat per un exèrcit estranger i amb una Administració profrancesa que tenia la seu a Barcelona. Durant l’ocupació francesa, la societat catalana va experimentar transformacions importants. D’una banda, va començar a prendre força entre alguns sectors la idea que, tot i el rebuig a la invasió, havia arribat el moment de dotar-se d’un règim liberal. De l’altra, alguns grups socials, entre els quals hi havia una àmplia representació de ordes militars i dels jesuïtes (181 3) com a mesura desamortitzadora.

• Van ser derogats els privilegis de la Mesta (181 3), i es va reconèixer el dret dels pobles a delimitar les seves terres comunals i les dels veïns sobre les seves propietats l’església, les classes baixes i alguns aristòcrates, consideraven que la lluita contra els francesos havia de defensar la tradició i el retorn de l’absolutisme antireformista. Només una part de la burgesia industrial, com és el cas de les famílies Bonaplata i Rull, i alguns casos particulars, com ara el del polític Tomàs Puig, semblaven acceptar de bon grat la monarquia imposada per Napoleó.

• Es va abolir la Inquisició (181 3), que impedia el normal desenvolupament de la llibertat de pensament i de la ciència.

• Es va proposar una nova divisió territorial amb criteris de racionalitat i no de tradició històrica.

• Es van posar les bases per transformar les colònies en territoris amb autonomia i formes d’autogovern.

• Es va crear un sistema polític de monarquia parlamentària amb sufragi per a la tria dels representants a Corts.

La guerra del Francès també va despertar sentiments patriòtics, en una confusa ambivalència entre espanyolisme i catalanisme. Així, alguns es van plantejar un cert grau d’autonomia, com per exemple els membres de la Junta de Comerç, mentre que d’altres sectors es van decantar per posicions que podríem definir com a regionalistes.

Monument al Timbaler del Bruc. El juny de 1808 es va produir, prop de la collada del Bruc (Anoia), una topada entre les tropes franceses i els resistents catalans, els quals, per bé que tenien menys efectius, van vèncer els francesos. Fou la primera victòria popular en la guerra del Francès. Conta la llegenda que un minyó timbaler, amb l’eco del repic del tambor, va crear la confusió en l’exèrcit francès, que es va creure atacat per forces superiors en nombre.