DOSSIER D ’HISTÒRIA

Va entrar en conflicte amb altres capdavanters independentistes i, després de dimitir els seus càrrecs, embarcà el 1815 cap a l’illa de Jamaica. Durant la seva estada a l’illa va redactar la «Carta de Jamaica», considerada profètica pel que fa al futur polític dels països llatinoamericans. Exiliats veneçolans residents a Haití el van tornar a proclamar capità general i amb un petit exèrcit va desembarcar al continent. Inicià aleshores una llarga campa–nya victoriosa contra les tropes reialistes i contra els seus rivals, que havien propiciat el seu curt exili al Carib. Se li anaren sumant efectius i recuperà la confiança de les elits criolles de les actuals Veneçuela i Colòmbia.

El 1819, després de conquerir tot el nord de Sud-amèrica, es va celebrar el Congrés de Veneçuela, en el qual Bolívar va exposar l’ideal liberal del seu ideari polític, en què rebutjava l’esclavitud i defensava la democràcia. Proclamat president de Veneçuela, va reprendre la conquesta de tot Nova Granada, que comportà la derrota de les tropes espanyoles a Boyacá (1819). Va proclamar la República de Colòmbia, que incloïa gran part dels territoris actuals

Proclames independentistes a Veneçuela

La monarquía se ha disuelto y España está perdida. ¿No estamos nosotros en la situación de hijos que alcanzan la mayoría de edad a la muerte del padre de familia? Cada uno de ellos pasa a disfrutar de sus derechos individuales, crea un nuevo hogar y se gobierna a sí mismo.

, dirigent del moviment revolucionari de Nova Granada, 1810

En el nombre de Dios todopoderoso. Nosotros los representantes de las provincias unidas de Caracas, Cumaná, Margarita, Barcelona, Mérida y Trujillo, que forman la Confederación americana de Venezuela en el continente meridional, y considerando la plena y absoluta posesión de nuestros derechos, que recobramos justa y legítimamente desde el 19 de abril de 1810 en consecuencia de la jornada de Bayona, y la ocupación del trono español por la conquista y sucesión de otra nueva dinastía constituida sin nuestro consentimiento: queremos, antes de usar de los derechos de que nos tuvo privados la fuerza por más de tres siglos, y nos ha restituido el orden político de los acontecimientos humanos, patentizar al Universo las razones, que han emanado de estos acontecimientos, y autorizar el libre uso que vamos a hacer de nuestra soberanía […].

Declaració d’independència de Veneçuela de Veneçuela, Colòmbia i Perú. A Guayaquil (a l’actual Equador) va pactar amb San Martín el repartiment de l’Amèrica del Sud.

Bolívar va morir a Cartagena d’Índies, l’any 1830, apartat de tota activitat política.

José de San Martín

San Martín és considerat el llibertador d’Argentina, Xile i Perú. Va néixer al nord de l’actual Argentina, en una família de funcionaris espanyols destinats al Virregnat de la Plata. Quan tenia pocs anys va venir a Espanya amb els seus pares. A Madrid va rebre una formació humanística, i als onze anys es va iniciar en la carrera militar. Va tenir una brillant carrera en diverses guerres que mantenia la Corona espanyola i, el 1808, va ser ascendit a tinent coronel per la seva heroica actuació contra els francesos a la batalla de Ballin.

Per mitjà de les tropes angleses que combatien a la Península contra l’exèrcit napoleònic, San Martín va entrar en contacte amb lògies maçòniques que conspiraven des de Londres per iniciar la independència de les colònies americanes. Va renunciar als seus graus militars a l’exèrcit i va tornar a Buenos Aires. Allí, davant el buit de poder que s’havia produït per la guerra de la Independència, inicià la creació d’un exèrcit sota la protecció dels principals pròcers argentins que ja havien proclamat la seva separació de la Corona espanyola. Juntament amb el general Belgrano, va derrotar els reialistes al costat del riu Paraná i fou nomenat cap de l’exèrcit del nord.

En aquest moment inicià la seva impressionant gesta militar: creuà la serralada dels Andes i derrotà les tropes reialistes a Maipú (1818), cosa que comportà la independència de Xile. Més tard va prendre Lima i va posar fi a les últimes resistències de les tropes de la Corona espanyola. De retorn a Buenos Aires va ser acusat de traïdor i es va veure embolicat en les lluites pel poder dels primers governants independents d’Argentina. Poc temps després, renuncià als seus càrrecs i marxà amb la seva filla a Europa. Va morir a França el 1850.

L’entrevista de Guayaquil

A l’estiu de 1822 els dos grans llibertadors d’Amèrica del Sud, Simón Bolívar i José de San Martín, s’entrevisten a Guayaquil, ciutat portuària de l’actual República de l’Equador. San Martín havia realitzat una prodigiosa gesta en creuar els Andes i conquerir Xile i Perú. Però era necessari posar-se d’acord amb Bolívar per completar la lluita d’independència de tot el territori americà. Bolívar va rebre amb gran ostentació i pompa l’ascètic San Martín, que ho va viure com una provocació. Ambdós líders es professaven una mútua antipatia. Es van reunir en privat dues vegades, però no van arribar a cap acord. San Martín, convençut de la incompatibilitat amb el seu interlocutor i ja cansat de la llarga guerra, va decidir abandonar la lluita i es va exiliar a Europa. Bolívar i el seu lloctinent, el general Sucre, van completar ells sols la guerra anticolonial.

Els insurgents mexicans

La independència del Virregnat de Nova Espanya, que comprenia Centreamèrica, l’actual Mèxic i gran part dels actuals Estats Units, la van protagonitzar un seguit de personatges criolls que són considerats, actualment, els pares de la pàtria mexicana. El 1810, Manuel Hidalgo, capellà il·lustrat de la ciutat mexicana de Querétaro, protagonitzà un primer alçament independentista que va derivar en un alçament camperol en contra dels propietaris criolls. Les elits blanques de les ciutats mexicanes van formar un exèrcit i van posar fi a la revolta que, inicialment, havien saludat amb simpatia.

El segon capdavanter insurgent va ser José María Morelos. Va néixer a Valladolid (avui Morelia, en el seu honor), i va estudiar al seminari, on es va ordenar sacerdot el 1795. Participà amb Hidalgo en la revolta de 1810 i fou nomenat cap militar de les tropes del sud de Mèxic, encarregat de prendre ciutats importants. Des de 1811, i fins a l’inici del seu declivi militar el 1814, Morelos, ajudat de molts lloctinents, va arribar a conquerir la major part del sud del país i part del centre. Es va convertir en el principal enemic de l’exèrcit reialista. Va ser finalment derrotat el 1814. Morelos havia proclamat, al Congrés de Chilpancingo, la Constitució i la independència mexicanes.

Des de 1815, fins a 1820, la resistència antiespanyola es va convertir en una guerra d’escamots i els independentistes es van dividir en nombroses faccions. Finalment, Agustín de Itúrbide, fill de navarresos i bascos, que havia combatut en l’exèrcit reialista a l’inici de les revoltes, va pactar aliances amb gairebé totes les faccions (incloenthi el govern del virrei) i la independència de Mèxic va ser proclamada el 27 de setembre de 1821. Després de diverses disputes internes entre els llibertadors, les tropes exigiren al nou congrés mexicà que nomenés Itúrbide emperador, amb el nom d’Agustí I. Aquest imperi tan sols va durar uns mesos i Itúrbide va ser afusellat pels mateixos independentistes el 1824. Mèxic va passar a ser una república federal i Centreamèrica es desmembrà i passà a constituir-se en una sèrie de petits estats. Espanya no en va reconèixer formalment la independència fins al desembre de 1836 i de fet va intentar reconquerir Mèxic, sense èxit.

José María Morelos (1765-1815), sacerdot i militar mexicà, va encapçalar la segona etapa de la guerra d’Independència Mexicana. Va ser capturat per les tropes espanyoles, jutjat pel tribunal de la Inquisició i afusellat a San Cristóbal Ecatepec.