3. ABSOLUTISME I FALLIDA DE L’ANTIC RÈGIM (1814-1833)

Quan, el 1814, Napoleó va ser derrotat a Europa, Ferran VII va tornar a Espanya (març del 1814). Tant els liberals com els absolutistes esperaven amb impaciència el retorn del monarca, conegut com «el Desitjat». La primera decisió de Ferran VII (1814-1833) va ser propiciar un cop d’Estat que va derogar la Constitució, la qual cosa va suposar la restauració de l’absolutisme. Va practicar, a continuació, una duríssima repressió sobre els liberals i afrancesats. Va dissoldre les Corts, i va suprimir les diputacions i ajuntaments triats d’acord amb el sentit democràtic de la nova Constitució. Es van restablir els tradicionals consells de govern de la Corona (Índies, Castella etc.), va restaurar la Inquisició i va retornar els béns al clergat. Amb aquestes mesures es pot afirmar que havia fracassat el primer intent de modernització política d’Espanya, reglamentat per la Constitució de 1812.

3.1. Ferran VII i la restauració absolutista (1814-1820)

El restabliment de l’absolutisme va comportar una dura repressió dels liberals i dels partidaris moderats de la Constitució de 1812. Afusellaments, presons i exilis van ser les mesures repressives que el govern del rei, compost per radicals absolutistes, van dur a terme en els sis anys que va durar aquesta fase inicial del regnat. En aquells moments s’estava produint una massiva rebel·lió en les colònies americanes que va originar el procés imparable d’independència dels antics virregnats. No obstant això, el moviment liberal va persistir a les ciutats, on comerciants, industrials i professionals actuaven contra el règim absolutista des de la clandestinitat, tot formant societats secretes que conspiraven per enderrocar-lo.

Durant el primer sexenni del regnat hi va va haver múltiples pronunciaments de caràcter militar per restablir la Constitució, però tots van fracassar. Solament va tenir èxit el protagonitzat pel tinent coronel Rafael Riego, que

El «manifest dels perses»

Un grup de seixanta-nou diputats de les Corts de Cadis d’ideologia absolutista van lliurar al rei un document en què sol·licitaven la restauració de la monarquia absoluta i la derogació de la Constitució del 1812. Aquest document es coneix amb el nom de «Manifest dels Perses», perquè incloïa una frase que feia referència a un suposat costum d’aquest poble de l’antigor. Deia així: «Senyor, era costum en els antics perses passar cinc dies en anarquia després de la defunció del seu rei a fi que els assassinats, robatoris i altres desgràcies els obligués a ser més fidels al seu successor (...)».

es va revoltar a Cabezas de San Juan (gener 1820), població a mig camí entre Cadis i Sevilla. Les tropes de Riego formaven part d’una expedició que anava destinada a sufocar les revoltes de les colònies americanes.

Aviat l’aixecament de Riego va ser recolzat per altres pronunciaments liberals a la Corunya, el Ferrol i Múrcia. Un mes més tard s’hi van sumar també Saragossa, Tarragona, Segòvia, Barcelona i Pamplona. En poques setmanes les tropes pro absolutistes es van rendir.

Davant la gravetat de la situació, Ferran VII va decidir acatar i jurar la Constitució de 1812. Va publicar un manifest en el qual s’incloïa una frase que s’ha fet cèlebre: «Marxem francament per la senda constitucional i jo el primer...». D’aquesta manera es retornava a la legalitat de les Corts de Cadis, trencada pel cop d’Estat de 1814.

3.2 El Trienni Constitucional (1820-1823)

El Trienni Constitucional, també denominat el Trienni Liberal, va suposar el primer assaig de govern constitucional i va aplicar la Carta Magna de 1812. Durant tres anys els liberals van practicar una política de caràcter moderat i van intentar pactar amb les forces dominants de l’Antic Règim.

El govern liberal va restablir la situació anterior al 1814 i va continuar l’obra iniciada per les Corts de Cadis: supressió dels mayorazgos, dels gremis i de les duanes interiors cosa que va donar pas a la llibertat de creació d’indústries. Es va tornar a abolir la Inquisició, es van restablir les llibertats polítiques i també els ajuntaments constitucionals. L’Església, defensora de l’absolutisme en els anys anteriors, va ser apartada dels òrgans de poder de l’Estat. Els jesuïtes van ser expulsats, els ordes monàstics (benedictins, cistercencs, cartoixans, etc.) van ser dissolts i es van expropiar una part de les seves propietats.

VOCABULARI

Mayorazgo: Nom donat a Castella, durant l’edat mitjana, a la institució per la qual un determinat nombre de béns del patrimoni familiar era considerat una unitat inalienable, és a dir, que no podien ni vendre’s ni repartir-se en herència però sí que podia augmentar. El mayorazgo l’heretava el fill gran. D’aquesta manera s’assegurava que els grans patrimonis agraris vinculats a una família no es perdessin.

El règim constitucional va haver d’enfrontar-se amb grans dificultats. Va patir l’oposició dels estats absolutistes d’Europa alhora que el mateix rei conspirava secretament amb sectors de la noblesa i de l’església per restablir l’absolutisme. També es va trobar amb la incomprensió de bona part dels sectors populars, especialment de la pagesia. Davant d’aquestes dificultats, els liberals es van dividir en moderats, que propugnaven una reforma prudent amb el suport de la burgesia i part de la noblesa, i els anomenats exaltats, delerosos d’accelerar les reformes per acabar ràpidament amb tots els elements propis de l’Antic Règim. Els liberals moderats proposaven arribar a un pacte amb els absolutistes i crear un sistema on, a canvi de restringir alguns principis liberals, aquests últims acceptessin les noves regles de joc, és a dir, un sistema constitucional.

Els liberals «exaltats» (dels quals sorgirien els futurs «progressistes»), convençuts que els absolutistes no acceptarien mai una constitució, eren partidaris de radicalitzar les mesures liberals: ampliar el sufragi universal masculí i reduir de manera dràstica el poder de l’església i d’amplis sectors de la noblesa, els principals enemics del liberalisme; així pretenien crear un Estat més centralitzat que garantís la llibertat en tot el país.

Els absolutistes van conspirar des del primer moment per fer fracassar el règim. El mateix Ferran VII va fer costat a agents que s’encarregaven d’organitzar grups armats colpistes i enviava emissaris per sol·licitar ajuda militar als governs antiliberals d’Europa amb la finalitat d’enderrocar el seu propi Govern i poder derogar la Constitució que havia jurat poc temps abans.

Des de 1822 a Catalunya, el País Basc, Galícia, Navarra i València alguns nobles i clergues tenien organitzades partides militars que assetjaven les tropes del govern fidels al constitucionalisme. Aquests grups absolutistes van arribar a controlar àmplies zones de Catalunya i Navarra instal·lant una regència absolutista a la Seu d’Urgell que assumia la representació del monarca el qual, segons ells, era «presoner dels liberals».

A l’acció dels colpistes es va unir la intervenció de les potències europees, la qual es va concretar en l’entrada dels anomenats «Cent Mil Fills de Sant Lluís» (un exèrcit format per 60.000 francesos i uns 35.000 reialistes espanyols). Aquest exèrcit va recórrer el país perseguint el govern liberal que s’havia refugiat a Cadis.

La primera experiència de govern constitucional va acabar l’abril de 1823 a causa de la intervenció de l’exèrcit invasor i, també, per les desavinences entre els propis liberals, que no van saber frenar el nou cop d’Estat afavorit pel rei Ferran VII mateix.

3.3. La segona restauració absolutista (1823-1833)

A la supressió del govern constitucional el 1823 va seguir una dura repressió amb l’afusellament (entre d’altres, el de Rafael Riego), la presó o l’exili dels dirigents liberals. A partir del cop d’Estat es va produir una segona restauració absolutista que va durar fins a la mort del rei (1833).

El retorn de l’absolutisme va suposar l’abolició de totes les llibertats polítiques.

Durant aquesta dècada absolutista l’Església es va convertir de nou en el principal aliat de Ferran VII. Va justificar des de la trona la sagnant repressió, i alguns dels seus membres van arribar a denunciar davant del govern aquells ciutadans que mostraven alguna inclinació per les idees liberals. Aquesta onada repressiva va fer que milers de ciutadans —sobretot militars, professors, escriptors i persones que havien ocupat càrrecs públics durant el Trienni Liberal— haguessin d’exiliar-se a països europeus, sobretot a la Gran Bretanya, o cap a les noves nacions americanes que, en la seva majoria, ja havien aconseguit la independència fonamentant-se precisament en les idees liberals.

Malgrat la duresa repressiva dels tres primers anys, aquesta segona restauració absolutista va ser més moderada que la primera. Ferran VII incorporà al govern alguns ministres il·lustrats que van intentar fer tímides reformes. Van col·laborar en aquesta lleugera obertura i modernització alguns polítics afrancesats que havien estat membres de l’administració de Josep I Bonaparte. Aquestes mesures van aconseguir que el règim de Ferran VII fos contestat no solament pels liberals, sinó també pels sectors més intransigents de l’absolutisme recolzats per sectors de l’església. Aquests van trobar un líder en la persona del germà del rei, Carles Maria Isidre, que era l’hereu del tron ja que fins aleshores, atesa la vigència de la llei sàlica, les dones no podien heretar la Corona. Per tal que l’única filla de Ferran VII pogués esdevenir l’hereva de la Corona, el rei va derogar la llei sàlica i va canviar la llei successòria en favor de la seva filla Isabel.

Durant la segona meitat de la dècada absolutista es van fer alguns canvis destacats en l’organització de l’Estat i es van dur a terme algunes millores en l’Administració. En aquest sentit, es va instituir el Consell de ministres com a govern de la Corona i es va reorganitzar el sistema de la hisenda pública tot prenent com a model el d’altres països europeus que ja havien unificat els comptes de l’Estat i elaboraven, com es continua fent avui, un pressupost per a cada any. L’economia espanyola, després de gairebé dues dècades d’inestabilitat i de guerres (la guerra del Francès i les de l’emancipació de les colònies americanes) va començar a créixer, amb les consegüents repercussions en l’àmbit social i demogràfic.

El procés polític d’aquest període no va ser pacífic. D’una banda, romania la resistència liberal a l’interior (a través

Vocabulari

Llei sàlica. Llei per la qual s’excloïa les dones de la successió a la Corona. Va ser abolida per Ferran VII l’any 1830 per tal de permetre legalment que el succeís Isabel, la seva única filla.

Una expressió popular del més dur absolutisme van ser els «agraviats» o els «malcontents» catalans que es van rebel·lar contra la Corona a àmplies zones de la Catalunya interior (Manresa, Berga, Vic, Olot, Cervera i altres indrets). Van exigir el retorn al règim senyorial absolutista, el restabliment de la Inquisició, abolida durant el Trienni Constitucional, i una defensa a ultrança de la religió catòlica. Constitueix aquesta revolta (1827) un antecedent de les guerres carlines posteriors, la primera de les quals va esclatar una dècada després. Aquesta rebel·lió reaccionària també es va produir, amb poc èxit, a l’Aragó, el País Basc, i a les comarques del Maestrat, a l’actual província de Castelló.

de societats secretes) i a l’exterior (a través de l’acció internacional d’amplis grups d’exiliats); de l’altra, els absolutistes més reaccionaris van respondre davant de les reformes sol·licitant més immobilisme i més repressió A partir del 1825, els sectors de l’absolutisme exigien a Ferran VII la destitució i la persecució dels ministres més liberals dels seu propi govern i un retorn clar al règim senyorial. Eren aquests els qui van redactar el «Manifest dels reialistes purs» que va veure la llum aleshores i són els antecedents dels absolutistes partidaris de la rebel·lió dels carlins —els partidaris de Carles Maria Isidre com a legítim hereu de la Corona—. El pro-absolutistes, amb el lema «Déu, Pàtria i Rei», van crear un moviment anomenat carlisme que va suposar, durant el segle XIX, l’esclat de tres guerres civils, que van enfrontar els partidaris del règim liberal amb els partidaris de tornar a l’Antic Règim.

Per la seva banda, els liberals van continuar conspirant i preparant pronunciaments militars: els casos de Torrijos i Mariana Pineda, executats a Màlaga i Granada, respectivament, representaven molt bé l’aspiració de llibertat que s’expandia en els anys del romanticisme, tot coincidint amb l’onada de revolucions liberals a Europa.

La mort de Ferran VII al 1833 va suposar el final de l’absolutisme. Les mesures dels governs de la dècada de 1830 i començament de la dècada de 1840 suposen el final de l’Antic Règim, moment en el qual es va anar homologant el sistema polític i, més lentament, el social d’acord amb el que passava al estats liberals europeus, controlats per les burgesies nacionals.

3.4. Absolutisme i revolució a Catalunya (1814-1833)

Ferran VII va retornar a Espanya per Catalunya, i Figueres va ser la primera ciutat a rebre’l. Després va anar al monestir de Poblet per retre homenatge als reis de la Corona d’Aragó allí enterrats. Però, malgrat aquests gestos, la derogació de la Constitució de 1812 i el retorn a l’absolutisme no van ser acceptats per la burgesia catalana i alguns sectors populars urbans. El 1817 els generals Luis Roberto de Lacy i Francesc Milans del Bosch, amb el suport d’una part de la burgesia catalana, van encapçalar un cop militar que va ser sufocat pel capità general de Catalunya, el general Francisco Javier Castaños.

L’adveniment del Trienni Liberal va ser molt ben acollit per la major part de la població urbana, i de manera diver- sa, i fins i tot hostil, a les zones rurals. Només algunes institucions s’havien decantat clarament per l’absolutisme, com era el cas de l’única universitat catalana d’aquella època, la de Cervera, o la majoria dels bisbats, van veure amb molta hostilitat la reimplantació de la Constitució de Cadis.

Un dels primers factors que distanciaren l’Església catalana del règim constitucional va ser la llibertat de premsa i opinió. Encara que els bisbes van admetre l’abolició de la Inquisició, volien el monopoli de la censura de llibres i diaris.

Els liberals catalans es van dividir segons dues tendències: una de radical, totalment anticlerical, i una altra de moderada, que buscava contemporitzar amb la jerarquia eclesiàstica i mantenir el suport d’un sector minoritari de clergues que compartien les noves idees.

Mariana Pineda (Granada, 1804-1831) va ser una heroïna espanyola a favor de la causa liberal i contra l’absolutisme. Casada amb un militar retirat del bàndol liberal, va enviudar molt jove i va continuar la seva lluita, sovint clandestina, contra els absolutistes i els partidaris del rei Ferran VII amb tota mena d’activitats subversives. Va ser detinguda l’any 1831 pel delicte d’haver-se trobat a casa seva una bandera revolucionària, a més d’acollir i amagar liberals i revolucionaris contraris al règim absolutista vigent. Va ser executada pel sistema del garrot vil el 26 de maig de 1831. Tenia 26 anys. El 2006, la Unió Europea l’homenatjà i donà el seu nom a l’entrada principal del Parlament Europeu com a símbol de l’aportació espanyola a la lluita pels drets i les llibertats a Europa. També al Congrés dels Diputats, a Madrid, figura el seu nom juntament amb el d’altres defensors de la llibertat.

Però el sector moderat ben aviat va quedar desplaçat arran de les primeres reaccions contràries de la jerarquia eclesiàstica cap al nou règim. Com a conseqüència d’això, la milícia nacional, tropa popular revolucionària, va ocupar la Universitat de Cervera, que va ser traslladada a Barcelona. El govern constitucional va prendre mesures contra l’Església i va ordenar el tancament de convents i la secularització de part del clergat. Es tractava de reduir i afeblir l’Església, que era considerada una institució parasitària per a l’economia del país i que majoritàriament havia apostat per l’absolutisme. Es va iniciar una desamortització de terres pertanyents a l’Església, i el delme que els camperols havien de pagar es va reduir a la meitat. Amb la restauració absolutista es va reprimir tota persona que durant el Trienni Liberal hagués defensat idees liberals. Es van depurar molts funcionaris i es va executar molta gent, i la repressió va ser especialment cruel amb els clergues que havien simpatitzat amb els liberals.

a Cartagena per la revolta de Lacy i Milans del Bosch

No dubtem que us alegreu de saber, amb la certesa amb què podem afirmar-ho, que les disposicions del poble català excedeixen, si és possible, fins i tot allò que el seu nom promet. Morir o assegurar la llibertat constitucional és el vot unànime d’aquell milió d’habitants, i podeu creure que no faltaran a la seva resolució.

1.3. Com veien, els catalans, aquells militars constitucionalistes?

3.5. La independència de les colònies americanes

El procés d’emancipació de les colònies americanes d’Espanya es va desenvolupar en tres etapes:

• La primera etapa, entre el 1810 i el 1816, va coincidir en gran part amb la guerra del Francès a Espanya. Es va caracteritzar per l’esclat de diverses insurreccions capitanejades per personatges que es van fer molt populars, com és el cas del capellà Hidalgo a Mèxic o el de Simón Bolívar a Veneçuela.

• La segona fase va tenir lloc entre 1815 i 1818, coincidint amb la reacció absolutista de Ferran VII. Les autoritats espanyoles van poder sufocar els diveros aixecaments rebels.

1.4. A partir de la informació d’aquest mapa, sistematitza el procés cronològic de la independència de Llatinoamèrica.

Una confederació d’estats americans

Després de quinze anys de sacrificis consagrats a la llibertat d’Amèrica per obtenir el sistema de garanties que, en pau i guerra, sigui l’escut del nostre nou destí, és temps que [...] les relacions que uneixen les repúbliques americanes, abans colònies espanyoles, tinguin una base fonamental que n’eternitzi, si és possible, la durada dels governs. [Cal] una autoritat suprema que dirigeixi la política dels governs [de les repúbliques] [...], la qual només pot existir en una assemblea de plenipotenciaris, nomenats per cadascuna de les repúbliques, reunits sota els auspicis de la victòria assolida per les armes contra el poder espanyol [...]. Sembla que [el lloc ideal per situarhi la capital és] l’istme de Panamà [...], que, per la seva situació en el centre del globus, veu Àsia, per una part, l’Àfrica i Europa, per l’altra [...] L’istme és a igual distància dels extrems; per això, podria ser el lloc [previst per a] la primera ssemblea de confederats.

Carta de Simón Bolívar (1824) als governants dels nous països que havien aconseguit la independència de la Corona espanyola.

• En la tercera fase, que es va iniciar a partir de 1818, les campanyes dels líders americans, els anomenats libertadores (Simón Bolívar a Veneçuela; José de San Martín a l’Argentina, Xile i el Perú o Hidalgo i Morales a Mèxic) van decidir la guerra, sobretot després de la decisiva batalla d’Ayacucho (Perú). La independència dels nous estats d’Amèrica es va anar consolidant durant la dècada de 1820. Els militars espanyols derrotats van tornar a la península molt ressentits, cosa que probablement explica la seva intervenció constant en la política espanyola. L’any 1824 la major part de les colònies s’havien emancipat de la Corona espanyola, que mantenia únicament el domini de Cuba i Puerto Rico, a Amèrica, i el de les Filipines i les illes Mariannes, al Pacífic.

1.5. Quines característiques té el projecte d’independència americà que exposa Bolívar? Com concebia la divisió territorial i política de Llatinoamèrica? Què va passar realment? Quantes nacions es van formar?