Diaris somo 21 pgs

v7

Pantone 5405C + Pantone 5435C

120 PÀGINES / LLOM 1,2cm

15

2. OFRENA DE CAPVESPRE Jordi Llimona 3. CUINA CAPUTXINA Fra Valentí Serra de Manresa 4. CRISTIANS D’ESPARDENYA Fra Jordi Cervera i Valls 5. ELS CAPUTXINS I LES HERBES REMEIERES Fra Valentí Serra de Manresa

Laura de Andrés Creus (Barcelona,

era nou. De la barriada del Somorrostro, ja se'n tenia constància a

1978) és llicenciada en Periodisme per

finals del segle

Però l'augment sobtat de població amb baixos

la Universitat Autònoma de Barcelona.

recursos després de la guerra va fer que s'hi creessin noves construc-

Treballa al Gabinet de Comunicació de

cions, autèntics infrahabitatges els habitants dels quals no tenien

la UGT de Catalunya. Ha col·laborat

xix.

accés a serveis bàsics com l'aigua o l'electricitat, i encara menys a la sanitat o l'educació.

Elaborat a partir dels diaris personals de Guillem Masana i Montserrat Serra, aquest volum descriu l'obra social que Carme Catà, Pilar Bonfill, Vicenç Sánchez Bubi, Xavier Vallory i una colla d'altres joves de vint

6. MIRADA DE PAU. JOAN BOTAM, MEMÒRIES Jordi Puig i Martín

anys, catòlics, laics i compromesos amb l'Església, van dur a terme

7. EL CÀNTIC DE LES CRIATURES DE SANT FRANCESC Fra Jacint Duran i Boada

cop el van descobrir, empesos per un sentiment de justícia, van deci-

8. ELS ANIMALS A LA BÍBLIA Miquel Ylla-Català

excel·lents. Coneixedors de la feina duta a terme per aquest grup

9. HORTALISSES I FLORS REMEIERES Fra Valentí Serra de Manresa 10. ESCRITS DE SANT FRANCESC I SANTA CLARA D’ASSÍS Fra Jacint Duran i fra Francesc Gamissans

en aquella època al Somorrostro. No coneixien aquell barri, però un dir que calia ajudar els seus habitants. I se'n van sortir amb resultats inicial, els caputxins van decidir implicar-se en el projecte, fet que els donava cobertura «institucional» davant els paranys i entrebancs que posava l'Església oficial.

Un document excepcional amb imatges inèdites, en el qual es descriuen

11. JOAQUIM RUYRA I ELS CAPUTXINS Introduccions a càrrec de Jordi Pàmias i Jordi Cervera

amb detall les principals dificultats, les efemèrides, les activitats i, fins

12. LA CAPUTXINADA Clara Fons i Duocastella

van posar els peus al Somorrostro, a les acaballes de l'any 1948, fins a

13. ELS PASTORETS DE FOLCH I TORRES Carme Tierz 14. OFICIS DE CONVENT Hug Llàcer

i tot, les despeses que va generar l'obra social d'aquests joves des que la demolició, l'any 1966, de l'última barraca d'aquell barri oblidat.

al setmanari El Temps i al suplement econòmic «El Cèntim», del diari Avui. És autora dels llibres El preu de la fam.

L’estraperlo a la Catalunya de la postguerra (Ara Llibres, 2010), Barraques.

La lluita dels invisibles (Ara Llibres, 2011) i Vides apuntalades. 25 anys

d’aluminosi al Turó de la Peira (UOC Editorial, 2015).

DIARIS DEL SOMORROSTRO Fotografia de la coberta: processó entre

ISBN: 978-84-9979-589-8

9

15-Somorrostro v7 22-2-18.indd 1

Laura de Andrés Creus

1. ENTRE REIXES Fra Ricard d’Olot

A la Barcelona dels anys quaranta, el fenomen del barraquisme no

DIARIS DEL SOMORROSTRO

COL·LECCIÓ A LA CAPUTXINA

788499

795898

Laura de Andrés Creus

les barraques i la platja del Somorrostro amb el «Crist de les cadenes», Setmana Santa de 1953.

22/2/18 13:14

DIARIS DEL SOMORROSTRO Laura de Andrés Creus

Es permet la reproducció total o parcial d’aquesta obra per part dels propietaris del copyright, sempre que se’n citi la procedència.

Primera edició: febrer de 2018 © del text: Laura de Andrés Creus © de les fotografies: Arxiu personal de Guillem Masana i Montserrat Serra © d'aquesta edició: Editorial Mediterrània, SL Casp, 63, pral. 2a 08010 Barcelona Tel.: 93 218 34 58 Fax: 93 265 65 23 editorial@editorialmediterrania.com www.editorialmediterrania.com Director de la col·lecció: Jordi Cervera i Valls Disseny de la col·lecció i de la coberta: Aina Pongiluppi Maquetació: Ormobook ISBN: 978-84-9979-589-8 DL: B 2259-2018 Impressió: Ormoprint, Barcelona

Als i les protagonistes d’aquest llibre –frares caputxins, ­catequistes, professionals d’un ram o un altre–, que un bon dia van decidir no mirar cap a una altra banda i dignificar la vida d’aquells que habitaren els barris de barraques durant la llarga postguerra.

A la Montserrat Serra, la Núria Subirà, la Pilar Bonfill i la Maria Lluïsa Bernades, per obrir-me les portes de casa seva i dels seus records més preuats. A en Guillem Masana i en Xavier Vallory, en el record, per la sabia decisió de documentar minuciosament tota la feina feta al Somo.

A fra Jordi Cervera, fra Valentí Serra, fra Joan Botam i fra Enric Castells, per obrir-me unes altres portes, les que ­custodien tota la història de l’orde dels caputxins, i difondre la seva tasca. Pau i bé.

A la Montse Costas, per haver-me donat l’oportunitat d’estirar del fil de la presència dels caputxins al barri del Somorrostro.

Als meus, com sempre, pel suport incondicional.

En especial, a la Lua i l’Aran: el futur és vostre.

ÍNDEX

Introducció 7 L’esquena de la ciutat

13

Avinguda del Somorrostro, 104

23

Un frare davant la policia

37

Respondre a les necessitats dels barraquistes

47

Tot comptant les barraques

59

La barraca del padre 69 Els suburbis, de la repressió al debat

79

De safareig de la ciutat a un balcó obert al mar

89

L’hora H del Somorrostro

101

Epíleg 111 Bibliografia 115

INTRODUCCIÓ

PAU I BÉ, Aquesta va ser la frase que, a tall de salutació, vaig sentir quan per primer cop vaig posar els peus al convent dels caputxins de Sarrià. Sincerament, era la primera vegada que la sentia. Però, trobada rere trobada, se’m va fer tan familiar com encertada.

La Montse Costas, de l’Editorial Mediterrània, havia contactat amb mi per proposar-me estirar un dels fils que ja havia tocat per sobre feia uns anys, quan havia realitzat la meva tasca d’investigació periodística sobre el fenomen del barraquisme durant el segle xx, amb especial incidència en els anys de la dictadura. Un d’aquells serrells amb què, malgrat les ganes, et veus obligada a passar de puntetes, ajornar-lo o, en algunes ocasions –poques; reconec que la necessitat de conèixer més i més m’empaita sempre fins al final–, deixar-lo de banda. Em refereixo a les persones que havien donat tot allò que tenien per poder ajudar els barraquistes a fi de dignificar en la mesura que fos possible les condicions en què vivien.

En aquest sentit, la Montse em va parlar de la col·lecció «A la Caputxina» i de la voluntat lloable de la comunitat d’obrir les feixugues portes dels seus convents per donar a conèixer diferents aspectes de la seva història a tothom.

I entre els temes que volien poder explicar en primera persona hi havia la presència dels frares caputxins a la barriada del Somorrostro des del 1951 fins a la fi dels seus dies, al juny de 1966. Se’m pressuposava el coneixement de la matèria, però certament, tot i que era coneixedora que els caputxins havien establert in situ una obra social pròpia per pal·liar les moltíssimes deficiències del barri, poca cosa més en sabia.

9

Quan aquell divendres a la tarda fra Jordi Cervera va obrir-me les portes del convent, el seu Pau i bé, alt i clar, va ressonar al vestíbul. Em va resultar, sens dubte, la benvinguda més acollidora que un desconegut podia rebre. Un Pau i bé que es repetiria en cadascuna de les múltiples trobades que tindríem, dins i fora del convent. I que, a mesura que l’escoltava una vegada rere l’altra, se’m feia més i més adient per intentar definir amb senzillesa el treball complex que van desenvolupar a benefici dels veïns del Somorrostro. Pau i bé. Malgrat que la ciutat els hagués relegat a ciutadans de segona. Pau i bé.

Tot i la lluita constant per dignificar les seves condicions de vida fins que arribava el dia en què poguessin optar a un habitatge digne. Pau i bé. Malgrat que les autoritats franquistes els reprimissin primer i els tractessin amb un paternalisme humiliant. Pau i bé. Aquesta va ser la recepta que els caputxins desplaçats al Somorrostro els van administrar a diari i sense dosi màxima.

Pau i bé.

En aquella primera trobada a Sarrià, fra Jordi em va posar a les mans el que tot periodista consideraria un regal de Reis a l’hora d’encetar una investigació. Estic parlant dels diaris personals de Guillem Masana i Montserrat Serra, dos dels catequistes més presents en aquells anys al Somorrostro, compilats sota l’epígraf «Una història insòlita» i titulat Història de l’Obra Social Catequesi Sant Joan Bosco del Somorrostro. N’existeixen uns quants exemplars editats curosament per Masana, fins i tot enquadernats per ell mateix. Una petita joia, sense embuts. Perquè en aquesta, Masana havia glossat any rere any les principals efemèrides, les activitats, i fins i tot les despeses que aquesta obra social havia generat des que Carme Catà, Pilar Bonfill, Vicenç Sánchez Bubi i Xavier Vallory havien posat els peus en aquell barri de barraques oblidat a les acaballes de l’any 1948.

Havien estat ells, els laics, qui van iniciar aquest projecte gegantí. Eren catòlics, compromesos amb l’Església, gent de bona família que un bon dia va decidir que calia ajudar aquella pobra gent amb urgència. No sabien com fer-ho, simplement eren conscients que calia fer-ho. I ho van fer, amb un resultat excel·lent. Les connexions amb Pompeia, a la Diagonal, van fer la resta.

Assabentats de les dificultats que es vivien al Somorrostro i coneixedors de la feina duta a terme per aquest grup inicial, els caputxins van decidir implicar-se 10

en el ­projecte, i els van donar cobertura institucional davant els paranys i entrebancs que l’Església oficial pogués posar a la seva noble obra.

En primer lloc, els caputxins van enviar el pare navarrès Isidor de Mezquíriz.

El van seguir el pare Ricard d’Olot i el pare Rafel de Barcelona. En total, s’hi van estar quinze anys. Tots tres van aportar el seu espiritualisme, cadascun a la seva manera, però sense oblidar-se mai de combinar-lo amb les necessitats més terrenals que patien diàriament els habitants d’un dels nuclis més pobres de la ciutat. Van treballar braç a braç amb aquell grups de laics que feia un parell d’anys ja havien aixecat l’Obra Social del no res. Majoritàriament de manera harmoniosa, amb unitat. Algunes vegades, però, havent de trobar solucions consensuades a les discrepàncies que sorgien i que solquen les relacions humanes en tots els vessants. Però sempre amb una única finalitat: la pau i el bé per a la gent del Somorrostro.

En el decurs de les converses mantingudes per poder arribar fins aquí, he tingut el privilegi de poder conèixer gent com Montserrat Serra –vídua de Guillem Masana–, Núria Subirà –vídua de Xavier Vallory– i el seu fill, Pilar Bonfill, i Maria Lluïsa Bernades. Quatre grans pilars –femenins, val a dir-ho– de l’Obra Social Catequesi Sant Joan Bosco del Somorrostro. Sempre m’ha cridat l’atenció com en situacions extremes com les que aquí es van viure durant la postguerra algú pot abandonar la seva posició de confort per donar-ho tot als qui més ho necessiten, sense esperar rebre res a canvi. Elles ho van fer.

Cadascuna m’ha explicat com un dia, abans de fer la vintena, havien deixat de banda els seus projectes personals per comprometre’s amb aquells que més patien. Ho havien fet sense adonar-se’n, com es fan les petites grans coses. Un dia van embrancar-se en una història realment insòlita, com diu l’epígraf de les memòries recollides per Masana, empeses per un sentiment de justícia. No coneixien aquell barri, ni tan sols n’havien sentit a parlar. Però un cop hi van baixar no en van marxar mai més. El Somorrostro perduraria en el seu cor un cop la seva vida les hagués dutes lluny d’allà físicament. Fins i tot, quan el Somorrostro fos enderrocat.

S’havien penedit mai d’haver aparcat les seves aspiracions personals per atendre els desemparats del Somorrostro? La pregunta a totes elles era obligada.

11

Però, curiosament, en cap dels quatre casos em va caler fer-la. Sense verbalitzar-la, totes elles han coincidit a explicar-me que els anys que van dedicar a aquella gent van ser el resultat de la millor decisió que havien pogut prendre.

De ben segur que els milers d’habitants d’aquell humil barri de barraques oblidat els agraeixen l’encert de la decisió.

En un món que sovint sembla ensorrar-se, persones com totes elles són la punta de llança per fer la revolució.

Laura de Andrés Creus

12

L’ESQUENA DE LA CIUTAT

Corrien a cor què vols, enfonsant els peus nus en aquell caminoi brut i fangós amb aspiració de carrer principal, franquejat per unes barraquetes pobres amb aspiració d’habitatge. Els nois es van aturar de cop. Mai no havien vist ningú tan ben vestit. Els seus ulls inquiets els van fitar de dalt a avall, atònits. Elles, arreglades. Al bell mig, ell, tocat i posat.

L’estupefacció era mútua. La petita comitiva formada per la Carme, la Pilar i en Bubi se’n feia creus. Quants anys podia tenir aquella canalla? Quatre, cinc anys? Set a tot estirar. La Pilar i la Carme es van mirar colpides aquelles criatures abillades amb americanes d’home pengim-penjam en diferents estats de brutícia. Alguns menuts corrien amb els braços oberts, i la peça voleiava com unes ales darrere dels seus cossets bruts, primets i panxuts. A d’altres, amb prou feines els tapaven els parracs. Ni els uns ni els altres duien cap mena de calçat.

Els tres joves romanien dempeus, immòbils, amb les sabates ancorades –literalment i metafòrica– en aquella realitat de terra gris, fangós o polsós, i aire irrespirable. Era l’octubre de 1948. En Bubi tenia 22 anys. La Carme i la Pilar tot just havien arribat a la vintena, però mai no havien vist res semblant al que van trobar aquella tarda de dissabte al barri de barraques del Somorrostro.

Gairebé setanta anys més tard, a la Pilar l’astorament d’aquella primera vegada encara li recorre el cos i li glaça la sang: «Nosaltres també havíem passat la guerra, i els anys quaranta tampoc no eren cap meravella. Moltes famílies tenien problemes. Però vivíem a l’Eixample. Anar net i polit, i menjar cada dia, amb més o menys exquisideses era, si més no, normal».

Feia pocs dies que un petit grup d’amics s’havien trobat a casa de la Pilar per celebrar la seva onomàstica. En una conversa, ella i la seva amiga Carme 15

Catà havien escoltat esbalaïdes com el cosí de la Pilar, Vicenç Sánchez Alterhoff, conegut com a Bubi, els descrivia la realitat que es vivia en un barri de barraques que s’estenia més enllà de la fàbrica de l’avinguda Icària, on ell treballava. Alguna vegada, els comentava, havia hagut d’endinsar-s’hi, perquè hi vivien treballadors malalts o problemàtics a qui calia visitar. «En diuen el Somorrostro», els va dir. Cap de les dues noies no n’havia sentit mai a parlar. De seguida, però, es van aferrar a una única idea, com si no existís cap altra alternativa: conèixer aquest lloc inhòspit de nom llunyà, gairebé exòtic.

En Bubi els hi va posar l’ocasió amb safata. Si volien, podien aprofitar per acompanyar-lo en un visita que havia de fer a dues noies, obreres de la fàbrica, Paquita i Pilar Mèrida. Una havia caigut malalta i feia dies que no anava a la feina.

Aquella tarda de dissabte, palplantats davant d’aquella insòlita mainada i la seva esfereïdora aparença, tots tres cercaven mentalment referents als quals aferrar-se. Certament, havien conegut algunes barraques a diferents indrets de la ciutat. «Però el Somorrostro era un món a part, una barrera total, com després, més o menys, vam entendre, i hi vam conviure», recorda la Pilar.

L’esquena amb les imperfeccions d’una ciutat que ningú no gosa mirar.

Després de la descoberta, de retorn a casa, els va envair una forta onada d’indignació. «La Carme i jo vam veure ben clar que havíem de fer alguna cosa per aquella gent. Però, què? Com?» El barraquisme, un mal endèmic La realitat del Somorrostro era tant o més cruenta que la de milers i milers de famílies que vivien d’esquena a una ciutat que en els darrers anys no havia parat d’augmentar. El 1945, l’Ajuntament de Barcelona havia ubicat en un plànol de la ciutat un cens on constaven 138 nuclis barraquistes, quatre dels quals ocupaven la platja en terrenys del Ministerio de Marina. Un d’ells, el del Somorrostro, del qual ja es tenia constància a finals del segle xix, quan s’hi van instal·lar pescadors; o quan, anys més tard, va aixoplugar la mà d’obra vinguda de l’interior de Catalunya per treballar en les obres de l’Exposició Universal del 1888 o la construcció de l’Eixample.

16

Vista aèria de la Zona D de la platja del Somorrostro.

Així doncs, el fenomen del barraquisme no era, ni de bon tros, nou. Però sí que ho era la seva virulència. El desenvolupament industrial que la ciutat havia experimentat en el primer terç del segle xx, sobretot arran de l’Exposició Universal del 1929 (el pas del gas a la llum elèctrica en l’enllumenat dels carrers, l’electrificació dels tramvies, la diversificació productiva, la construcció de les grans obres públiques com el metro o la xarxa de tramvies, i les intervencions urbanístiques com l’obertura de la Via Laietana), havia doblat la població de la Ciutat Comtal, que ràpidament va passar dels 500.000 habitants del 1900 al milió d’habitants del 1930. La tradicional manca d’habitatge a bon preu hi va fer la resta. Els diferents nuclis de barraques 17

van engrandir-se amb la necessitat d’allotjament de la població, autòctona o nouvinguda, amb baixos recursos. Es van crear autèntics «caus de misèria» que van ser focus de debat a l’època pels problemes sanitaris, i polítics, que van comportar.

Però la gent no parava de venir i el dèficit d’habitatge, en lloc d’eixugar-se, es multiplicava de manera exponencial. Les iniciatives públiques o semipúbliques de caràcter social d’abans de la guerra, com el cas dels quatre grups de les anomenades cases barates, van ser poc reeixides i no van donar l’abast per donar aixopluc a la gran quantitat de mà d’obra que arribava a la ciutat.

Les barraques van esdevenir una solució ràpida, i es van consolidar com una part importantíssima d’aquest conglomerat d’habitatge precari. Si als anys vint es comptabilitzaven unes 3.850 barraques, habitades per 15.552 persones, abans d’acabar la dècada, poc abans d’iniciar-se l’Exposició Universal del 1929, el cens municipal ja en parlava d’unes 6.400, de les quals 90 al Somorrostro i 27 més a la Barceloneta.

Després de la Guerra Civil, els efectes dels bombardejos van agreujar encara més el mal endèmic de la manca d’habitatge a casa nostra. Lentament, tot i que de manera continuada, la immigració cap a Barcelona es va tornar a reactivar. Les costures dels nuclis de barraques es van esquinçar per admetre els nouvinguts: els nuclis de barraques ja existents es van engrandir i en van aparèixer de nous.

«AQUÍ NO BAJA NI LA POLICÍA» La Carme i la Pilar encara no s’havien pogut desempallegar d’aquell tuf irrespirable que desprenia el carbó que aquella gent cremava als fogons precaris de les barraques del Somorrostro. Era carbó que havien sostret de les vies que els passaven arran. Carbó ferroviari amb un ús domèstic improvisat: escalfar els àpats per als més humils de la ciutat. No se’n desempallegarien durant anys. De fet, quan fa més de cinquanta anys de la desaparició del Somorrostro, encara són capaces de tancar els ulls i sentir que aquella ferum les envaeix.

18

Aquella tarda, de tornada en el metro, aquell tuf els col·lapsava la pituïtària.

Però el seu atordiment anava molt més enllà. Tenien clar que volien ajudar aquella gent, però no sabien què fer ni com fer-ho. Va ser en aquell moment que aquella petita gota de solidaritat es va fer més grossa. La Carme va decidir comentar-ho a un company de catequesi, Xavier Vallory, un noi que sobresortia per ser eixerit i mostrar una gran determinació. De seguida el van engrescar i van decidir que una tarda de dissabte, tot havent dinat, tornarien a baixar al Somorrostro. Al Somo.

La Pilar, que vivia amb els seus tiets, els va anunciar que aquell diumenge tampoc no podria fer-se càrrec dels seus cosins petits, com era habitual.

Quan va explicar el motiu de la seva absència, l’oncle va intentar aturar-la de totes passades, argumentant que aquell no era un lloc segur per a una noieta com ella. «Ja hi he baixat i no m’ha passat pas res. Hi tornaré aquest diumenge», li va respondre amb serenitat la Pilar. «Era molt bleda, jo. Penso que va ser la primera vegada que els de casa es van trobar amb una decisió presa», recorda ara amb un somriure.

«Va ser la nostra segona incursió. Vam començar a caminar tots tres, a poc a poc. La canalla ens seguia. Gairebé tothom anava brut i espellifat. Nosaltres crèiem que anàvem normaletes: sabates, mitges, ben pentinades. En Xavier anava com sempre, amb el coll de la camisa ben planxat, la seva corbata i les sabates netes. Algú ens va preguntar què hi havíem anat a fer allà. Vam respondre que només volíem saber si al barri existia alguna escola on anessin tots aquells nens que ens envoltaven. La resposta va ser impactant: «No, señoritos, de eso solo hay en Barcelona». I algú encara ho va rematar: «De hecho, aquí no baja ni la policía». Aprofitant la resposta, van gosar preguntar si algú estaria interessat a escolaritzar els seus fills, si se’ls oferia la possibilitat. I en Xavier va començar a anotar noms i més noms en uns paperots que duia rebregats a la butxaca de l’americana.

«Aquella tarda vam començar amb diverses persones que sortien al nostre pas. Moltes d’elles eren gitanes. D’altres havien anat a parar al Somorrostro provinents de diferents indrets de l’Estat, sobretot andalusos, i en particular moltes d’elles venien de Cabra, un poblet de Còrdova», rememora la Pilar.

19

Barraques del Somorrostro.

«Vam encetar les converses pel tema de l’escola, perquè ja d’inici havíem decidit que no els parlaríem del catecisme. No sabíem com podien reaccionar. En realitat, no sabíem ni tan sols on ens ficàvem.» La decisió no havia estat aleatòria. Per a la Pilar i la resta era evident que aquella gent tenia moltes altres prioritats a resoldre.

A banda i a banda, al davant i al darrere, s’alçava la cara més visible de l’infrahabitatge, les barraques, que s’aprofitaven del terreny aliè per acollir molt precàriament aquells desemparats, mà d’obra per a aquella ciutat que els relegava a una incòmoda situació d’invisibilitat social i manca absoluta de drets essencials. En certa manera, eren la columna vertebral de la ciutat, que permetia que l’engranatge funcionés però que ningú no gosava mirar-se-la.

Convidats pels amfitrions, la comitiva va entrar en alguns d’aquells habitatges per comprovar-ne in situ la precarietat. Moltes d’aquelles barraques eren simples construccions bastides amb deixalles o materials d’obra diversos, de superfície molt reduïda. La Pilar i la Carme, acompanyades per en Bubi 20

i en Xavier, van poder comprovar com algunes s’havien alçat amb caixes de fusta que abans havien contingut peix. Pel que fa als mínims d’infraestructura, no hi havia serveis d’aigua ni de llum, i ni de bon tros serveis sanitaris.

Només existia una font pública i la cua de gent esperant el seu torn feia feredat. Poc després podrien comprovar com aquella cua durava dia i nit.

I arribar al Somorrostro, com havien pogut comprovar, era una autèntica odissea. Tanmateix, els seus habitants sovint eren sotmesos a l’especulació dels propietaris o d’altres barraquistes que oferien aquestes casetes de paper amb traspassos i lloguers abusius. L’estigmatització dels habitants barraquistes era absoluta.

De nou, al metro, l’estat de xoc i d'excitació, a parts iguals, era col·lectiu.

Mirant-se les sabates i els baixos dels pantalons, plens de fang, Xavier Vallory va tocar-se la butxaca i en va treure aquells papers rebregats. En poca estona havien inscrit 200 possibles alumnes per a una escola inexistent.

Malgrat que encara no sabien com s’ho farien, el compromís era ferm. La promesa del darrer comiat d’aquell indret encara ressonava dins dels seus caps: —¿Volverán?

—¡Claro, el próximo domingo!

21