Petita història de Ramon Casas

303

PETITA HISTÒRIA

PETITES HISTÒRIES

de www.editorialmediterrania.com

COB_PH RAMON CASAS_CAT.indd 4-1

Ramon Casas

17/1/17 14:08

Quan vaig pintar l’autoretrat de la camisa blava, als cinquanta-quatre anys, ja era un pintor apreciat, popular i reconegut. M’havia educat al taller de bons mestres, havia fet viatges d’artista —París, Madrid, Granada, els Estats Units, Cuba, els països de l’Europa Central…—, havia viscut la bohèmia del barri parisenc de Montmartre, havia triomfat als certàmens i als salons d’art, i entre el públic, i era molt sol•licitat com a retratista. Sempre vaig voler sentir-me lliure per ser un artista modern.

INT_PH RAMON CASAS_CAT.indd 1

M’agradava veure’m des del mirall de la meva paleta i els meus pinzells, mirada endintre. Per aquest motiu molt sovint em feia un autoretrat. Me’n vaig pintar desenes, que em mostren de jovenet, quan tenia un aspecte esprimatxat, i com em vaig anar tornant grassonet i rodanxó, sempre amb ulleres, amb les que sovint em caracteritzen pintors i caricaturistes. Fins i tot en Picasso, em va pintar! Però per a mi, la gràcia de cada autoretrat era que, mentrestant, anava recordant tot el que havia viscut.

Recordar és reviure i a mi m’agrada fer-ho perquè la meva vida d’artista va ser lliure i feliç.

19/1/17 12:22

Entre ells, en Pere Romeu i Borràs, que a més de parent era el meu veí; i la llarga amistat que vam mantenir de per vida prové dels dies de la meva infantesa.

Cal dir que jo no era gaire bo per als estudis. El mestre va explicar al meu pare: —No vol estudiar i no fa res més que ninots embrutant papers i fins i tot als mocadors i els tovallons. Faci’l pintor i potser servirà!

Llavors el meu pare em va dir: —Diu que vols ser pintor? Doncs, sigues-ho!

I em va enviar al taller del mestre Joan Vicens. Als quinze anys vaig publicar un dels primers dibuixos: el claustre del monestir romànic de Sant Benet de Bages, que era a prop de la fàbrica on la meva mare tenia accions. Sant Benet, al terme municipal de Sant Fruitós de Bages, va esdevenir un lloc molt important en la meva vida.

Vaig néixer el 1866 al carrer Nou de Sant Francesc, a Barcelona, fill d’una família de la burgesia industrial. El pare, Ramon Casas i Gatell, venia de Torredembarra i havia fet la fortuna a Cuba. Per això, de petit vaig passar temporades a Torredembarra, on vaig dibuixar el castell i la platja. La meva mare, Elisa Carbó i Ferrer, d’orígens penedesencs, havia nascut a Barcelona en el si d’una família amb negocis colonials i industrials. Vaig tenir dues germanes, la Montserrat i l’Elisa. Tota la meva família i parentela van esdevenir els meus primers temes pictòrics i ho van ser durant tota la vida.

INT_PH RAMON CASAS_CAT.indd 2-3

Com que volia fer com els artistes de debò, no vaig parar fins que em van enviar a pintar a París, on vaig viure amb els meus dos cosins, el metge Miquel Carbó i Joaquim Casas Carbó, que més endavant va ser fundador de la revista i l’empresa tipogràfica L’Avenç.

Vaig ser admès al taller del mestre CarolusDurand, que em va introduir en l’admiració del gran Velázquez. Allà vaig fer amics artistes, com Maurice Lobre i Maximilien Luce. A París em vaig acostumar a la vida d’artista, als cafès, als cabarets… i a fumar cigars. Vaig fer-me un autoretrat caracteritzat de flamenc i va tenir prou bona acollida al Saló de París del 1883; jo ja tenia disset anys i el dia de l’obertura m’hi vaig presentar vestit com al quadre.

19/1/17 12:22

Mentre viatjàvem, en Rusiñol, que a més de pintor també era escriptor, explicava les nostres campanyes pictòriques als articles que publicava a La Vanguardia i jo en feia els dibuixos com si fossin instantànies, de manera que durant uns anys vam treballar plegats.

El 1890, durant una estada a Sant Benet de Bages, on jo continuava anant als estius per estar amb la meva família, en Rusiñol i jo ens vam retratar a quatre mans. El quadre es diu Retratant-se, i

és com si en fossin dos, perquè mostra les nostres diferents tendències: jo, més pel retrat, i ell, més per l’entorn, l’ambientació i la llum. El vam penjar a la primera exposició que vaig compartir amb en Rusiñol i l’escultor Clarasó a la Sala Parés de Barcelona. Aquella mostra obria una llarga etapa d’amistat i exposicions conjuntes que vam practicar amb intermitències fins al 1931. El públic i els crítics ja les esperaven, perquè la nostra obra s’identificava de ple amb l’art modern.

El 1890 me’n vaig tornar a París, a passar una temporada a Montmartre amb en Rusiñol.

Vam viure al recinte del Moulin de la Galette, on a més d’un parc d’atraccions i esbarjo hi havia una famosa sala de ball que vaig immortalitzar, com abans havien fet els pintors impressionistes francesos Renoir i Toulouse-Lautrec. Van ser els dies memorables de la bohèmia, quan treballàvem intensament per aconseguir el millor del nostre art en plena llibertat.

A Montmartre vaig retratar els nostres amics i coneguts parisencs, com el músic Erik Satie i la model Madeleine de Boisguillaume, la gent del barri…

La figura del molí, amb les seves aspes desplegades, era un motiu freqüent dels meus quadres i dibuixos.

M’agradaven els entorns grisos i boirosos i plasmar-los a les teles, fins al punt que els crítics de Barcelona deien que de París havíem importat la «pintura en gris».

INT_PH RAMON CASAS_CAT.indd 6-7

19/1/17 12:22