Petita història de Tarraco

155

PETITA HISTÒRIA

PETITES HISTÒRIES

de www.editorialmediterrania.com

Tàrraco

Els assistents van envoltant l’heroi mentre es pregunten quin serà el premi aconseguit. La curiositat desapareix en el mateix moment que s’escolta fins a l’últim racó de l’univers... —Octavi August, com a guanyador del Torneig, podrà fer realitat qualsevol desig que demani.

Totes les mirades apunten cap al protagonista. La gresca dóna pas a un suau i lleu xiuxiueig...

—Qualsevol desig?... —Carai, quina sort!... —S’ho mereix, ha jugat molt bé!... Què demanarà?...

Octavi August, el benefactor Una noia jove pregunta qui és aquell home que tots coneixen i admiren. Li contesta el seu veí de grada, un vell amb barba llarga i canosa. —Octavi August va ser un personatge molt poderós i important que l’any 27 a. de C. es va convertir en el primer emperador de Roma.

—Silenci... silenci... Octavi August ja ha decidit.

Escoltem-lo.

—Jo, Gai Juli Cèsar Octavià demano visitar novament la ciutat de Tàrraco.

Els comentaris van augmentant de to. Els més agosarats es pregunten el perquè d’aquella estranya decisió.

D’entre la multitud s’escolta una veu que els recrimina... —Per què tant de rebombori? No sabeu que Octavi August va tenir molta relació amb aquesta ciutat i que, fins i tot, hi va viure durant uns quants anys?

Va ser un gran impulsor del seu creixement urbanístic i la va convertir en la capital provincial de la Hispània Citerior. Durant el seu mandat, Tàrraco va ser un clar referent del món romà.

Una altra veu, en aquest cas, més infantil, afegeix...

—Els tarragonins sempre l’han considerat com un gran benefactor, fins i tot van demanar-li a Tiberi, el seu successor, permís per construir un temple en el seu honor.

En escoltar aquestes paraules, Octavi August, visiblement emocionat, intenta apropar-se al noi mentre li pregunta: —Qui ets? Com et dius?

—Sóc en Magí de Tarragona, fa poc que he arribat.

—Seu al meu costat. Ajuda’m a recordar els temps passats abans del meu retorn.

D’una manera esporàdica es va formant una tertúlia gegant. La graderia torna a omplir-se de gom a gom. Tothom vol escoltar-los, tothom vol participar en aquell important esdeveniment.

Octavi August, sense adonar-se de la gran expectació que s’havia creat al seu entorn, comença a recordar en veu alta...

El nucli urbà de Tàrraco Tàrraco. Tàrraco... La recordo com la ciutat de l’eterna primavera, tal com ho va deixar escrit el gran poeta Publi Anneu Florus.

«... de totes les ciutats que es poden escollir per descansar és aquesta la més agradable... la seva gent és bona, hospitalària. El clima barreja i confon, d’una manera única, totes les estacions, i l’any sencer sembla una eterna primavera.»

Una de les principals infraestructures sobre les quals es va fonamentar Tàrraco va ser, sense cap mena de dubte, el port, que era a només quatre dies de navegació del port de Roma.

Era una ciutat molt viva. Els carrers gaudien d’una especial activitat. S’hi barrejava gent de totes les classes socials i s’hi obrien tot tipus de negocis.

Era situada en un turó, damunt la desembocadura del riu Francolí, la qual cosa li donava un notable interès estratègic.

La presència d’un barranc natural i l’estructuració dels seus vessants en terrasses va possibilitar la creació d’una important i planificada xarxa viària articulada a partir d’una sèrie de carrers principals als quals anaven a parar els vials secundaris.

Des dels seus inicis va estar dividida en dos grans espais: un, situat a la part alta, vinculat a les necessitats de l’Administració i, l’altre, situat a la part baixa, de caràcter més residencial.

En Magí, diu... —A l’escola em van explicar que aquest barranc seguia el traçat dels actuals carrers Unió i Apodaca i que un tram d’un antic carrer es conserva al Fòrum de la Colònia.

Un dels angelets, que penjava d’un núvol, mostra un interès especial pel tema.

El Fòrum de la Colònia A Octavi August se li il·lumina la cara. Se li nota una predilecció especial per aquell lloc. Lentament i paladejant cada record continua el relat...

El Fòrum de la Colònia era a la part baixa de la ciutat dins l’àrea residencial, a mig camí entre l’espai administratiu provincial i el port.

Va ser el centre neuràlgic de Tàrraco: hi conduïen els carrers principals i s’hi concentrava tota l’activitat social i política, per la qual cosa es va convertir en el punt principal de trobada i de reunió ciutadana.

Era una gran plaça porxada on hi havia els edificis principals, dividits en dues àrees: l’espai de culte i el comercial i administratiu.

L’àrea de culte estava presidida per un temple.

Dos dels edificis més importants d’aquella plaça eren: la Cúria, lloc de reunió del Consell de la ciutat i on se celebraven les votacions per elegir els ma­ gistrats locals, i una preciosa basílica. En els por­­ xos que circumdaven el recinte s’obrien tota mena de botigues.

Magí posa la cullerada i comenta... —Jo he vist una part important de la basílica. És una construcció de planta rectangular dividida en tres naus, separades per columnes d’ordre corinti. Durant les excavacions s’hi van trobar diverses inscripcions, elements de decoració arquitectònica, un petit altar i una sèrie de carreus pertanyents a un arc de triomf que decorava la plaça en l’època del gran August.

El protagonista, amb un cert rubor pels elogis, continuà el seu relat amb veu clara revivint aquells dies tan gloriosos i llunyans.

Molt a prop es pot visitar la Torre dels Escipions, un monument funerari de planta quasi quadrangular que va ser construït al segle i. La pedrera més coneguda de totes les que existien en l’entorn de Tàrraco: és la del Mèdol. D’aquesta pedrera, que té una agulla de setze metres que la fa inconfusible, es van proveir els principals monuments de la ciutat.

Un antic arqueòleg també s’anima a participar-hi i, amb veu tremolosa, explica que a Tarragona s’han localitzat altres sepulcres monumentals de planta rectangular a la necròpolis paleocristiana i als carrers Pere Martell, Eivissa , Jaume I i Camí dels Cossis.

L’Arc de Berà, la Torre dels Escipions i la pedrera del Mèdol —Recordo especialment la Via Augusta que, procedent de Roma, arribava fins a Cadis. Quines rebudes tan entusiastes! Quina sensació de grandiositat quan el nombrós seguici travessava l’Arc de Berà!!

Magí tornà a interrompre... —L’Arc de Berà és un dels monuments que millor s’han conservat. Es troba a vint quilòmetres de la ciutat. És un arc honorífic constituït per un cos central sobre podi i decorat amb falses pilastres acanalades que culminen amb capitells d’estil corinti.

La captació de l’aigua del riu es feia mitjançant un sistema de resclosa. A partit d’aquí, l’aigua era canalitzada a través de trams de conducció que, aprofitant els pendents naturals del terreny, conduïen el líquid des de la resclosa fins a un centre de recepció urbà. En aquests grans dipòsits l’aigua es filtrava i es depurava i després era distribuïda per tot el nucli urbà mitjançant un ampli i complex sistema de conduccions de plom que circulaven per sota les voreres.

Ara, en Magí, no pot reprimir l’emoció. Recorda amb molta enyorança el darrer Dijous Gras quan va anar amb els companys de l’escola a berenar a l’aqüeducte de les Ferreres, més conegut com el Pont del Diable.

Els aqüeductes. El Pont del Diable Des d’aquest moment tothom s’atreveix a dir la seva, fins i tot una dona de mitjana edat situada en una nebulosa tan llunyana que va haver de cridar de debò perquè Octavi August li prestés atenció.

—És cert que vas impulsar la creació de dos grans aqüeductes?

—Sí. És veritat. Tàrraco es va abastir d’aigua a partir de dos grans aqüeductes que la recollien dels dos rius més propers a la ciutat: el Gaià i el Francolí.

En el seu bastiment, hi intervingueren des d’arquitectes fins a enginyers, picapedrers, transportistes i obrers especialitzats. No tot acabava amb la construcció de la conducció, sinó que aquesta s’havia de mantenir. Això feia necessari l’existència d’un equip de treballadors que constantment estaven pendents del seu funcionament i de les possibles reparacions.