PETITA HISTÃ’RIA
dels
Raiers de la Noguera Pallaresa
—D’acord, però primer comencem-nos a vestir! A veure, les noies de raieres i els nois de raiers. —També hi havia raieres? —No, filla. Els hi diem raieres a les dones dels raiers, però aquest era un ofici d’homes. La feina que feien era molt dura i perillosa, i la força física era primordial. Les dones, juntament amb els padrins, es quedaven a cuidar l’hort, la casa, els nens i de moltes altres coses. També era una feina molt dura... potser encara més! —Què ens posem, pare? —Vosaltres, Maria i Blanca, agafeu les faldilles, la brusa i el mocador de coll. Jo vestiré el petit Martí amb els pantalons, la camisa de quadres, la faixa negra i el mocador blanc. —Quins pantalons més estranys! —exclamen totes dues.
—Bé, de fet són calçotets. Els raiers, quan pujaven al rai, es treien els pantalons i es quedaven en calçotets. Eren llargs i fets amb una roba de cotó de ratlles primes, de color blau i blanc. —Es treien els pantalons i es quedaven en calçotets!? —esclata la Maria, i tots riuen, fins i tot el Martí, que és massa petit per entendre el motiu. —Així mateix! Se’ls treien i cadascú se’l posava dins el seu mocador de farcell, ben plegats, juntament amb el ‘fato’, que és com li deien al menjar. El farcell el penjaven de l’estatge, un penja-robes fet de la capçana d’un arbre, clavat al mig del rai. D’aquesta manera, els pantalons no es mullaven i se’ls podien posar quan paraven en algun poble per anar a dormir o a ballar… —Havien d’anar ben guapos! —afegeix la mare. —Però vinga, espavileu! Que arribarem tard! Us ajudaré a cordar-vos les espardenyes vigatanes!
Un cop llestos, marxen corrents cap a la presa de Llania, el lloc on es munten els rais per baixar-los fins al Pont de Claverol. A sobre d’aquests, uns joves raiers, vestits igual que el petit Martí, preparen els últims detalls abans d’iniciar la seva expedició.
—Però pare, estem molt a prop de la Pobla! Els raiers només baixaven aquest bocí de riu? —No, que va! D’aquí baixen des de l’any 1979, el primer any de la Diada. —Què vols dir amb el primer any de la Diada? —Per favor, Blanca! No saps el que és una diada? —li retreu la Maria. —Shhh. No us baralleu! Malgrat que l’ofici s’havia perdut, l’any 1972 alguns dels antics raiers, com Mariano Parramon Moixina, Joan Bernadó Xonan i Cisquet March, eren vius. Per això una sèrie de gent de la Pobla, encapçalats pel Ramon Boixareu i el Pere Dalmau, van organitzar una primera baixada. Més tard, l’any 1979, els Portet, els Parramon, el
Llorenç Cortina i la gent de la comissió de festes de la Pobla van tornar a fer baixar un rai pel riu, i així va començar la Diada. D’aquesta manera van poder salvar el seu record. —Abans, quan encara existia l’ofici, els raiers s’encarregaven de conduir els troncs dels arbres pelats, que anomenaven bigues, des dels boscos d’alta muntanya a les serradores que hi havia vora el riu, o, fins i tot, fins al mar —afegeix la mare. —I els raiers de la Pobla baixaven fins al mar? Però si queda molt lluny!! —exclama la Blanca. —Els de la Pobla i del Pont de Claverol —corregeix el pare— baixaven pel Noguera. Pel Segre baixaven els raiers de Coll de Nargó.
—Tot començava als boscos del Pirineu. L’empresari que comprava la fusta marcava els arbres que s’havien de tallar. Aleshores contractava els picadors, que eren uns homes molt forçuts, que s’encarregaven de tallar-los amb les seves destrals. S’hi podien estar als boscos mesos sencers, vivint en uns cabanes de branques que ells mateixos es construïen. A més de tallar els arbres, també els pelaven, els quadrejaven i hi feien uns forats a les puntes, per estirar-los. A cada punta també hi feien un tall oblic, que anomenaven ‘escauvet’, que impedia que durant el transport s’apuntalessin als rocs i quedessin enganxats. —Aleshores hi anaven els raiers i s’emportaven... —No, encara no. Un cop les bigues estaven preparades, començava la feina dels tiradors, que arrossegaven la fusta amb els seus matxos i mules des del lloc on s’havien tallat els arbres fins al barranc o riu més proper. —I els raiers què feien? —Doncs la seva feina començava un cop els tiradors havien amuntegat totes les bigues a la vora de l’aigua.