Un Mar d'històries Marià Fortuny

Un mar d’històries

Un mar d’històries

www.editorialmediterrania.com

Marià Fortuny

21

9 788499 795720

Un mar d’històries Text

Care Santos Il·lustracions

Roberta Bridda

Marià Fortuny

Un mar d’històries

Marià Fortuny Text Care Santos Il·lustracions Roberta Bridda

L’avi Marià

E

m penso que mai no deu haver exis-

tit un nen a qui no li agradi dibuixar.

A mi m’agradava molt. Vaig començar

abans de fer els sis anys. Dibuixava tot allò que veia: cadires velles, finestres de la casa

qualsevol cosa. També se sabia un munt

d’històries. Ens les explicava, als meus ger-

mans i a mi, per animar-nos quan estàvem tristos. De vegades estàvem tristos perquè trobàvem a faltar els pares, que havien mort quan només érem uns marrecs.

on vaig néixer, les mans de l’avi o les del

L’avi Marià sempre es fixava en tot. Un dia,

des dels arbres, el cel tot ple de núvols, els

nou anys, va murmurar, misteriós:

meu oncle Antoni, els ocells que volaven carrers estrets de la meva ciutat, que es diu Reus i que no queda gaire lluny de Tarrago-

na. També dibuixava les figuretes de cera que el meu avi modelava i que després vestia amb robes de colors, per bastir un mu-

seu en miniatura, que duia pels pobles de Catalunya i de França. El meu avi Marià era

una persona increïble. Fa riure, però a la

meva família trobem divertit repetir el nom.

El meu avi, el meu pare, el meu fill, jo… Tota una col·lecció de Marians Fortuny. Us ima-

gineu quin embolic si algú hagués trucat per telèfon? Per sort el telèfon encara no s’havia inventat.

Us explicava que el meu avi era increïble: mig escultor, mig comerciant, mig nòma-

da, mig mag i mig artista. Era com ser el net

del personatge d’una novel·la. A més, parlava molt bé i sabia convèncer la gent de gairebé

veient-me dibuixar, quan jo només tenia —Això ho ha de veure el senyor Domènec Soberano.

Vaig passar dies pensant qui devia ser aquell senyor Soberano. Tenia un nom mis-

teriós, potser de bruixot o potser de general

de cavalleria, o de príncep d’incògnit, o de titellaire. Per fi ho vaig saber un dia que el meu avi va calçar-se les seves millors espardenyes i em va demanar que em penti-

nés. Vam recórrer els carrers estrets fins a arribar a un taller de pintor, un lloc tot ple de teles, pinzells, quadres i pots de pintura de

tots colors. L’aire feia fortor de dissolvent, de tabac, de caliu del braser i de vi (això úl-

tim em va estranyar una mica). Domènec

Soberano era un senyor amb barba i celles escabellades, que portava una bata de pin-

tor tota plena de llànties. Va donar-me un full de paper i em va dir: —Dibuixa’m!

Vaig mirar d’esmerçar-m’hi al màxim, in-

Així va ser com, gràcies al meu avi, vaig es-

volia dir la bata bruta i aquella celles de

que era allò que més desitjava. Com que, a

tentant de no oblidar ni un detall. I això dimoni d’Els Pastorets.

Abans que acabés de pintar-lo, Domènec Soberano va fer:

—Acceptat! El prenc com a alumne! Pot començar demà mateix!

devenir alumne en una escola de dibuix, més de tot això que us he dit, el meu avi era mig pobre, aquella no era la millor escola del món, però a mi això m’era igual, per-

què per a mi era un lloc meravellós. El lloc on començar a ser allò que tant volia ser.

Un altre Domènech

nèixer pintors i aprendre tècniques noves.

Domènec Soberano era pintor per afició

biüt que fa als retrats, de fet era generós i

sabia de pintura ho havia après per ell

meu amic.

seu pare i als seus nombrosos viatges, en

del primer dia quan va dir-me:

fabricava, i de passada aprofitava per co-

massa bo. Jo ja no et puc ensenyar res més.

No us cregueu la cara d’home seriós i ra-

i fabricant de vins espumosos. Tot el que

rialler. A més del meu mestre, va ser el

mateix. El que sabia de vins li ho devia al

Només havien passat uns quants mesos

els quals venia «xampany de Reus», que ell

—Tu necessites un altre mestre, fillet. Ets