UN PATRIMONI COMÚ QUE ENS FA MÉS POBLE Sovint, els articles o assajos que versen al voltant del Patrimoni Cultural Immaterial solen centrar-se en aspectes institucionals i definitoris sobre allò que entenem per patrimoni immaterial, així com quines són les causes del seu naixement com element de salvaguarda per part de la UNESCO. Fet i fet, l’intangible és una forma de Patrimoni Cultural caracteritzat pels elements no físics de les nostres tradicions populars: les expressions culturals, les músiques, les festes, les tradicions orals, etc. (i d’això a Algemesí en tenim unes quantes), reconegut institucionalment l’any 2003 a la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial. Però si el patrimoni immaterial no és una entitat tangible, i si està relacionat a les tradicions històriques i no físiques, lligades a les maneres de viure i relacionar-nos socialment per les diferents comunitats, entendrem també que són elements vius i canviants al ritme que ho fa la societat, més si cap hui que el capitalisme i la globalització pareix que tot ho ocupa, i on la modernitat líquida¹ sembla ser la nostra manera de viure. I així i tot, el patrimoni immaterial té alguna cosa que ens captiva, que ens lliga i ens identifica, que ens fa sentir-nos partícips d’una cultura i una llengua comuna, que ens fa ser poble. Com pot ser que a una cultura on tot és mesurable, on l’èxit social depèn de xifres, encara quede lloc per a allò que se’ns escapa i sols podem percebre pels sentits? Certament, pareix un miracle que encara queden patrimonis tant vius com els nostres, per això el nostre territori és un dels més actius en les representacions festives i les cultures intangibles, arrelades a una terra i a la seua gent, que tant de temps l’ha habitada i que ha sedimentat uns trets ben definits, que com a poble celebrem en multitud de festivitats, músiques i celebracions, i que tots ells conformen el nostre particular patrimoni immaterial. A més, el territori valencià ha estat pioner en els processos de patrimonialització a l’estat espanyol: des del Misteri d’Elx fins les Falles, tot un recorregut de tradi-
cions, sabors, olors, sons, músiques i paraules, formes de vida planeres que s’han sedimentat a aquesta part del Mediterrani, que ens defineixen i són la nostra senya d’identitat més especial, la que ens fa iguals en la diversitat ideològica i cultural. I aquest aspecte és el més important: el patrimoni és, en essència, aquell que viu, reconeix i reprodueix com a propi la comunitat, més enllà dels reconeixements institucionals externs. Però si som conscients que les formes de vida canvien constantment, i amb elles el nostre patrimoni intangible, com podem protegir-lo? Com conservar-lo? El recent inaugurat Any Europeu del Patrimoni Cultural 2018 ens convida a prendre consciència del patrimoni que atresoren les nostres societats, i saber trobar les vies per fer-los viables, inclusius i respectuosos, oberts i igualitaris. Una senyal d’identitat que ens identifique i se’ns reconega d’acord a la societat que volem arribar a ser. Algemesí té la sort en comptar amb dos dels patrimonis culturals immaterials més significatius al territori valencià: la Festa de la Mare de Déu de la Salut i les Falles. Tant de bo que comencem a valorar aquesta riquesa patrimonial i fem de les nostres unes festes obertes i plurals, amb lloc per a totes i tots, des del respecte i la diversitat, deixant de lloc el masclisme i les disputes partidistes. Que siguen vertader reflex d’una societat, la nostra, més justa, solidària i igualitària, sensibles als problemes que ens envolten des de la nostra privilegiada situació. Fem de les nostres, unes festes amb sentiment i missatge de pau en un món convuls i permanentment canviant, com un far que il·lumina enmig de la tempesta. Que comence la Festa! David Pous Benito Graduat en Història i Màster en Patrimoni Cultural per la Universitat de València
1. Terme encunyat per l’antropòleg Zygmunt Bauman a la seua obra més coneguda BAUMAN, Z., La vida líquida, Bar-
celona, Paidós, 2017 (de l’original Liquid Life del mateix autor, publicat l’any 2005).
23
