José Luis Vañó Pont

25 Anys del canvi de denominació del nostre poble

Vicent Berenguer

Proceso entre Bocairent y Banyeres 1498-1501 (III)

José Luis Vañó Pont

La familia Loaysa

Milagrosa Esperanza Esplugues Megías

Banyeres a través del tiempo

Jn. Carlos Hdez. Teruel

25 ANYS DEL CANVI DE DENOMINACIÓ DEL NOSTRE POBLE

Vicent Berenguer

Han passat vint-i-cinc anys del canvi de denominació del municipi des que el nom Banyeres de Mariola es va adoptar, sense cap vot en contra, per l’acord de la sessió del ple extraordinari de l’Ajuntament de Banyeres el 9 de juny de 1993, atesa la legislació que regulava els canvis en la toponímia. Amb la grata participació de l’escriptora Lliris Picó, el 13 d’octubre del 2018, en una conferència a la Casa de Cultura es va rememorar aquest fet en alguns dels seus contextos. Un quart de segle és un temps significatiu per a escarbar, preguntar i reflexionar un poc més en la història local. Naturalment, no vam aconseguir l’exhaustivitat desitjable, que potser no s’aconsegueix mai, però les aproximacions sempre resulten estimulants, com les noves preguntes que sorgeixen d’un passat que, si més no, hem intentat acostar un poc més a la sensibilitat dels nostres dies.

El fet és que hem deixat darrere Bañeres, un nom que, escrit així, ha marcat una època important, quasi tot el segle XX, del qual ara no podem ocupar-nos, però que ens ocuparà durant molt de temps. Escrit així, aquesta forma buscava corregir un error anterior que ja resultava insostenible, un error que també es repetia en molts altres municipis. Bañeres era la forma que s’adoptava atés el Reial Decret 27-6-1916, del president del Consell de Ministres, Álvaro Figueroa y Torres Mendieta, comte de Romanones (regnat d’Alfons XIII), publicat en la Gaceta de Madrid, de 2-7-1916, pel fet que «de 9.266 pobles d’Espanya, 1.020 tenen el mateix nom, i la Real Sociedad Geográfica «después de hacer un meditado estudio de reforma» va decretar el canvi de noms. Com el cas de Bañeras a «Bañeres», també canvien altres pobles valencians, Muro passa a «Muro del Alcoy», Gata a «Gata de Gorgos»; San Juan a «San Juan de Alicante», etc. Citaré, per haver sigut recentment trista notícia, a les Illes Balears, San Lorenzo passa a «San Lorenzo de Descardazar», actual Sant Llorenç des Cardassar. I així fins al miler. La denominació Bañeras, implantada pel règim dels Borbó, amb la promulgació del Decret de Nova Planta el 1716 va imposar dos segles sencers de castellanització lingüística, entre altres aspectes gens innocents. Ara, en aquesta època de Brèxit, gràcies als Borbó que pel Tractat d’Utrecht (1713) cedeixen Gibraltar a la Gran Bretanya, recordem que aquell penyal en britànic s’anomena The Rock; un fet que ratifica el Tractat de Versalles (1783). Si retrocedint a l’època dels Àustria, durant l’època foral, des de Jaume I, el nom que es repeteix és Banyeres i Bigneres, entre altres variacions arabitzades o llatinitzades. Així, la primera citació coneguda de la història del nostre nom es troba en un document del 13 d’octubre de 1249, pel qual Jofre de Loaisa rep el «castrum et villam de Bigneres, et castrum et villam de Serrella [...] cum furnis et molendis, aquis, erbis, pratis et pascuis, ac terris cultis e incultis». Aquests noms de lloc no apareixen en el Llibre del Repartiment de València ni en les cròniques jaumines, però es sap per diversos testimonis documentals que ambdós són llocs musulmans que van ser colonitzats pels feudals cristians del nord. (Abel Soler, Banyeres y Serrella en época medieval, La Solaneta, 2003).

Tot això ens situa en un territori habitat per musulmans, la llengua dels quals ha influït en tota la toponímia fins als nostres dies, en moltes ocasions fins on no sabem. Seguint la bibliografia, tant d’Abel Soler, com també la de Tomàs Pérez Molina («La Séquia Major de Banyeres de Mariola», Les séquies, Museu Valencià del Paper, 2009) és molt interessant constatar que aquest territori de Serrella i Banyeres en època islàmica es denomina Hammäm Biyär, nom que es podria traduir sense forçar gens per «Les Fonts de Biar». Estan referint-se a tota la zona de l’Horta Vella, l’eixida de totes les fonts del Vinalopó cap al terme de l’actual Beneixama, abans integrat en Biar. Si el Balneum o Balnearius llatí els valencians del segle XIII el van interpretar del Hammäm Biyär, aquell Banyeres, com a fonts (rius, fonts i barrancs

ausades que n’hi ha) per regar la vall islàmica de Biyär pareix que pot tindre un cert sentit, encara que les incògnites, sobretot per a mi, no s’acaben. Hi ha del nom de Biar, probablement també com Abiar, referències documentals que el situen en la taifa de Dénia, no sé quina relació (lingüística i històrica) té o pot tindre l’Abiar del Poble Nou de Benitatxel i el Biar veí de Banyeres, alguna cosa hi pot haver. El cas és que ens trobem tot un tema, o millor un politema, que resta obert i ple de suggeriments apassionants per al demà. A la fi, el tràmit per a l’adopció del nom de Banyeres de Mariola va ser possible pel que regulaven els decrets 58/1992 i 74/1984 del Govern Valencià sobre recuperació dels noms tradicionals valencians dels municipis. Des d’aquells anys s’ha legislat i s’ha actuat per a seguir recuperant tant els noms de lloc major (continents, països, regions, comarques, etc.), com els de lloc menor (camins, rius, tossals, fonts, carrers, etc.). La iniciativa de recuperar el nom del municipi en valencià era una reivindicació compartida per bona part de la població. L’acta del ple extraordinari citat, en la seua síntesi, ho reflecteix clarament, d’una banda, des de l’oposició, el portaveu del Grup Popular, manifesta que: «el seu grup votarà a favor, perquè s’han consultat pràcticament totes les associacions de Banyeres [...] tot i que els membres del seu grup no tenen captiu el vot». D’altra, segueix l’acta: «l’alcalde assenyala que les associacions consultades representen pràcticament a tota la població i, a més, creu convenient singularitzar el nom de la població, atés que hi ha diversos Banyeres en la resta de l’Estat espanyol, més la circumstància que l’afegit ja s’utilitzava de fet. No obstant això, per no tractar-se d’una aprovació definitiva, qualsevol veí en el termini establit pot presentar l’al·legació que estime oportuna». L’alcalde que es menciona és Josep Antoni Esteve Albero, del PSPV-PSOE (fatídicament, va faltar el 8-8-2018), va exercir de primer edil del 22-12-1992 al 16-6-1995; ja havia sigut regidor en les legislatures 1987-1991 i 1979-1983, en l’última de les quals va formular una petició de canvi de noms de carrers; va ocupar l’Alcaldia a partir de la renúncia de Magdalena Puerto Albero, del mateix partit, en el càrrec tan sols del 15-6-1991 al 21-12-1992. La resta d’aquella corporació que representava el municipi estava formada per Pedro Leal Rico, Manuel García Marín, Patrocinio Belda Ferre, Benjamín Francés Luna, del Grup Socialista; Antonio Mataix Blanquer, Francisco Belda Llopis, Francisco Esteve Molina, Gumersindo Gómez Cabrera, Rafael Payá Linares i María Aznar Aznar, del Grup Popular; i Vicente J. Calabuig Alcántara i Agustín R. Sirera Hernández, pel Grup Esquerra Unida.

Conferència realitzada per Lliris Picó i Vicent Berenguer. Foto: Pedro Vilanova, 13 d'octubre de 2018.