Banyeres en el record Armand Beneyto i Albero

BANYERES EN EL RECORD

Armand Beneyto i Albero

Vilafranca del Penedès

Des d’aquell 1926 amb l’arribada a Vilafranca del Penedès dels primers banyerencs o banyeruts al 1934 on feien cap els últims, han passat una muntanya d’anys. En la nostra primera col·laboració al programa de festes de Banyeres fèiem esment de les 22 persones que van emigrar a la recerca d’un horitzó de somnis que a poc a poc es transformaven amb una realitat palpable i segura. Els primers van ser uns anys d’incertesa pels esdeveniments que envoltaven tot el territori, uns aldarulls persistents que involucraven a moltes persones. Molts amics van deixar de ser-ho per qüestions polítiques, crema d’esglésies, persecució de tot allò que feia olor a encens i mirra. Un desgavell total que els nouvinguts miràvem, o miraven, ja que els més petits o xicotets encara no contemplàvem res de tot això, apartats d’aquests fets horribles ja que tota la colla, amb un percentatge gran de familiars, encara desconeixien bona part de l’entorn d’aquesta població catalana que ens havia acollit d’una manera sincera i amable.

A partir del 1936 fins el 1939 ja vam viure intensament tots els fets ocasionats per la guerra, Vilafranca era un lloc estratègic i estava envoltada de tres camps d’aterratge de l’aviació republicana, el més lluny a 4 quilòmetres. L’arribada de les famoses “paves” eren avisades per les sirenes i llavors tothom corria cap els refugis. Part de la família vivíem a uns doscents metres del cementiri, va ser quan el meu pare va dir una frase que sempre he recordat; “El nostre refugi serà el cementiri, allà no tiraran cap bomba perquè ja estan tots morts” I era veritat. En els moments més difícils sempre ens reuníem tots per fer una bona pinya i afrontar aquells moments difícils, que eren molts. Els banyerencs de Vilafranca, com tots els banyerencs, eren espavilats, mai va faltar un tros de pa a la taula. Els grans treballaven, la Carmen Albero va muntar una perruqueria de senyores amb gran èxit, la Claudia i la Pepeta anaven per alguns mercats amb una parada de roba que una bona part confeccionaven elles mateixes, i la Pura ajudant a la perruqueria. Eren les quatre germanes que van tenir una llarga vida. Els més petits, a l’escola, on estava censurada l’ensenyança en català però no el parlar-lo entre els alumnes. D’aquests fets s’han dit muntanyes de mentides actualment per aquells historiadors que tan sols es miren en un mirall on queda reflectida la seva sola i única veritat. D’aquelles 22 persones actualment en quedem dues, el meu cosí Joan (Juanito) Francès Albero, amb 92 anys, i un servidor amb 86. Cada dia anem a caminar uns sis kilòmetres i naturalment algun dia parlem de l’arribada a Vilafranca de tota la família i dels records que s’han anat acumulant al llarg dels anys. El temps s’emporta la gent però no esborra els seu passat ni les seves emprentes o petjades que han deixat pel seu pas per la vida. Quan estic escrivint aquest text acabo d’arribar, junt amb la meva esposa Rosa, de fer l’ofrena i ritual visita al cementiri del dia 1 de novembre, on reposen la major part de tots els emigrants de Banyeres. Allà dins, no poden dir amb el silenci, que no ni ha per la gran quantitat de gent que fan la seva visita als

Les germanes Carmen, Pepeta, Claudia i Pura amb el seu marit Josep.

Casament de Joan Francès Albero, amb tots els banyerencs.

familiars, però sí amb el record i l’enyorança dels primers emigrants en grup a Vilafranca del Penedès. Fills de Banyeres que van saber obrir-se camí amb les dificultats d’aquells temps emboirats, demostrant un encoratjament ple d’abnegacions, esforços i paciència. Els seus continuadors, que ja en són molts, tots ja nascuts en aquesta terra, encara enarboren aquells cognoms tan habituals per la vostra comarca, Beneyto, Albero, Francès, etc. Personalment puc dir-vos que em fou concedida per l’Ajuntament la medalla de plata de Vilafranca per unanimitat de tots els partits. Un trosset d’aquesta medalla pertanyia als meus avantpassats de Banyeres. Amb l’hivern, han arribat a Vilafranca les primeres pluges. Les pluges d'hivernada són immensos cortinatges que vénen a separar-nos corporalment de la canícula. El vent de l’hivern és net, suau i callat. El dia s’escurça, molt aviat arriba la nit, i la gent ja no circula tant pels carrers recollint-se a casa a una hora més prudent. Hi ha moments que el silenci és quasi absolut i claustral, llavors és quan s’escolta amb tota senzillesa aquell esperit de província o de poble i et fa sentir vanitós i sense destorbs que igual que els de Banyeres, vivim en un poble. El meu esperit poètic m’ha florit quasi sense pensar-ho, potser perquè al sortir del cementiri he pensat amb aquella frase tan espiritual que ara no recordo de qui: “Qué solos se quedan los muertos” Avui tot ple de flors, i roses vermelles que aniran a poc a poc marcint-se junt amb la seva flaire. Després el silenci que acompanyarà el crepuscle vespertí. Indiscutiblement la vida és el camí de la mort.

Passarà l’hivern i arribarà aquella primavera que tots esperem, i amb ella les vostres, i nostres, festes de Sant Jordi amb un esclat de joia acompanyada de la solemnitat d’aquells dies que tot l’any prepareu amb l’empeny de poder viure amb intensitat aquells moments que queden pintats dins de la vostra pròpia història. Sé, allò que és viure la festa des de dins, de sentir-te partícip en cada moment de tots els actes que l’envolten. Ho dic perquè des de molt petit he sigut una persona que ha estimat les festes de Vilafranca participant en algun dels seus balls folklòrics. I amb moltes altres coses que envolten aquestes festes. Diuen que amb el pas dels anys, els costums canvien. Fins i tot canvien els costums de les festes que ens semblen més intangibles. La gent que ja ha traspassat la ratlla de la cinquantena, és la més sensibilitzada per a captar aquesta mena de capgirells, per insignificants que siguin. És molt difícil de trobar un sol lloc on la festa no hagi tingut algunes transformacions. Afortunadament els temps van fent la seva via, polint arestes. Llevat de casos excepcionals, les habituds humanes no acostumen a canviar dràsticament, tractant-se de costums populars. Els costums passen, però les festes queden. No sabem si les festes ho aguanten tot, però del que no hi ha el menor dubte és que tothom hi cap amb igualtat de protagonisme. Cadascú amb la càrrega dels seus sentiments personals amb bàsica consciència del goig de la festa en sí mateix. Les festes que les viu el poble no moriran mai perquè és el mateix poble el que les conserva, ja que són els participants de primera fila. La veritat inapel·lable de la història ens diu, una i altra vegada, que aquests canvis alternants formen part de la de la condició mateixa de l’home. Però

també ens recorda que l’home és una criatura que transcendeix, així mateix, amb actes de fe, d’esperança i d’amor. Que no abdica de la recerca de la pau, de la llibertat i la justícia. La imatge de Sant Jordi resta consagrada al culte. Entenent-ho així el poble, depositari d’una saviesa atresorada al llarg dels segles, davant els problemes que els han crispat en determinats moments crítics, Sant Jordi continua sent l’encimbellament dels enfervorits i dels escèptics, dels dreturers i dels esgarriats. Vull creure –crec– que el carisma infòs d’aquesta imatge des del dia de la seva consagració és la font vivificant de tots aquests sentiments.

GERMAN SANZ ESTEVE

No voldria acabar aquesta col·laboració sense fer esment de la figura del meu sogre, que no vaig poder conèixer, fill de Banyeres, mestre d’escola, primer a Alcoi i després a la Font de la Figuera, on va ser detingut, i empresonat a la presó de València, on fou condemnat a mort i afusellat a Paterna, on reposa en una fosa comuna. German Sanz Esteve molt possiblement que sigui un d’aquells banyerencs que ningú recordi, que va donar la vida per una causa i per un govern legalment elegit pel poble, com ell deia en la seva carta d’acomiadament a la família i que va ser publicada per primera vegada en un dels programes de les vostres festes. Hi ha qui sense fer la meitat tenen carrers al seu nom, homenatges, etc., i hi ha qui, com ell, que fins i tot ni un petit recordatori. Aquest 2019 farà doncs 70 anys d’aquell fet horrible que deixava viuda amb 4 fills. La més petita, xicoteta, és des de fa 53 anys la meva esposa, Rosa Sanz Magaña. En ella queda el record del seu pare al que molt poques vegades va poder donar-li una abraçada. Els records de les guerres no s’esborren mai en el temps, i si una d’aquestes guerres és amb gent del mateix país, llavors la ferida és molt més profunda perquè deixa la rancúnia, i quan sembla que s’apaguen les brases un petit bufec d’aire les torna a fer revifar, però això no tornarà la vida a tots aquells, d’un bàndol i de l’altre, que van deixar les seves vides, o els hi van arrancar, com la del German Sanz, sense saber prou bé allò que havia fet malament, però que van quedar capolats pels batzacs i infortunis d’aquesta guerra. Sort que les festes populars, com les de Banyeres, fan oblidar per uns dies totes aquestes coses, els espetecs, les tronades o mascletades, l’olor a pólvora, les batalles entre moros i cristians, tornen a omplir tots els carrers d’aquests fets singulars que escriuen cada any una pàgina més de la seva pròpia història.

SONET A BANYERES

Vaig marxar, pels camins i les rutes més belles, dins del cor no s’esborra, ni del meu pensament, els carrers costeruts, ni el castell, ni la gent, ni aquell cel blau rogent, on fan llum les estrelles.

El teu món i el meu rostre van ser la bandera, vaig deixar-los ben gravats a llunyans horitzons, i he sigut mariner d’una nau d’il·lusions, ets Banyeres per mi una dolça quimera.

Ara és com si obris les finestres a l’alba, a les mans del color entre el rosa i el malva... Ja s’irisen somnis sota l’arc de les selles.

Va tancant-se el camí que acompanya la vida, més aquell bategar dins del cor és la crida, que duré dins de mi al tancar les parpelles.

Grup de banyerencs amb dones, marits i fills.