BANYERES EN EL RECORD Armand Beneyto i Albero Vilafranca del Penedès
D
es d’aquell 1926 amb l’arribada a Vilafranca del Penedès dels primers banyerencs o banyeruts al 1934 on feien cap els últims, han passat una muntanya d’anys. En la nostra primera col·laboració al programa de festes de Banyeres fèiem esment de les 22 persones que van emigrar a la recerca d’un horitzó de somnis que a poc a poc es transformaven amb una realitat palpable i segura. Els primers van ser uns anys d’incertesa pels esdeveniments que envoltaven tot el territori, uns aldarulls persistents que involucraven a moltes persones. Molts amics van deixar de ser-ho per qüestions polítiques, crema d’esglésies, persecució de tot allò que feia olor a encens i mirra. Un desgavell total que els nouvinguts miràvem, o miraven, ja que els més petits o xicotets encara no contemplàvem res de tot això, apartats d’aquests fets horribles ja que tota la colla, amb un percentatge gran de familiars, encara desconeixien bona part de l’entorn d’aquesta població catalana que ens havia acollit d’una manera sincera i amable.
A partir del 1936 fins el 1939 ja vam viure intensament tots els fets ocasionats per la guerra, Vilafranca era un lloc estratègic i estava envoltada de tres camps d’aterratge de l’aviació republicana, el més lluny a 4 quilòmetres. L’arribada de les famoses “paves” eren avisades per les sirenes i llavors tothom corria cap els refugis. Part de la família vivíem a uns doscents metres del cementiri, va ser quan el meu pare va dir una frase que sempre he recordat; “El nostre refugi serà el cementiri, allà no tiraran cap bomba perquè ja estan tots morts” I era veritat. En els moments més difícils sempre ens reuníem tots per fer una bona pinya i afrontar aquells moments difícils, que eren molts. Els banyerencs de Vilafranca, com tots els banyerencs, eren espavilats, mai va faltar un tros de pa a la taula. Els grans treballaven, la Carmen Albero va muntar una perruqueria de senyores amb gran èxit, la Claudia i la Pepeta anaven per alguns mercats amb una parada de roba que una bona part
confeccionaven elles mateixes, i la Pura ajudant a la perruqueria. Eren les quatre germanes que van tenir una llarga vida. Els més petits, a l’escola, on estava censurada l’ensenyança en català però no el parlar-lo entre els alumnes. D’aquests fets s’han dit muntanyes de mentides actualment per aquells historiadors que tan sols es miren en un mirall on queda reflectida la seva sola i única veritat. D’aquelles 22 persones actualment en quedem dues, el meu cosí Joan (Juanito) Francès Albero, amb 92 anys, i un servidor amb 86. Cada dia anem a caminar uns sis kilòmetres i naturalment algun dia parlem de l’arribada a Vilafranca de tota la família i dels records que s’han anat acumulant al llarg dels anys. El temps s’emporta la gent però no esborra els seu passat ni les seves emprentes o petjades que han deixat pel seu pas per la vida. Quan estic escrivint aquest text acabo d’arribar, junt amb la meva esposa Rosa, de fer l’ofrena i ritual visita al cementiri del dia 1 de novembre, on reposen la major part de tots els emigrants de Banyeres. Allà dins, no poden dir amb el silenci, que no ni ha per la gran quantitat de gent que fan la seva visita als
Les germanes Carmen, Pepeta, Claudia i Pura amb el seu marit Josep.
305
13.Altres col·laboracions.indd 305
8/2/19 17:20
