Don Ricardo Vicent Ferre Silvestre

DON RICARDO

Vicent Ferre Silvestre

Ricardo José Díaz de Rábago y Verdeguer. (Cullera, 24/11/1939).

Don Ricardo naix a Cullera però forma part del paisatge, del paisanatge i de l’esperit de Banyeres de Mariola. Ve d’una família de mestres, de metges i de militars. Al seu besavi, natural de Carrión de los Condes (Palencia), se li encarregarà anar a València a l’escola de magisteri. El seu iaio serà mestre a Llutxent i son pare a Cullera. És el xicotet de quatre germans. Sa mare, “Doña Lola”, d’Algemesí, però criada a Llutxent, serà importantíssima en la seua vocació sacerdotal. Als tretze anys entra al Seminari. Allí, en un ambient d’austeritat, quasi de caserna, viurà la seua adolescència i joventut. Rebrà la formació d’importants professors que encara recorda: Rodilla, Rector del Seminari; Don Tomás, banyerut, etc. Ell destacarà, especialment, en el vessant artístic: música, dibuix... S’encarrega de l’attrezzo dels teatres... facetes totes elles que després desenvoluparà d’una o altra manera, perquè té una enorme sensibilitat però també predisposició pel treball.

Junta Directiva de la Confraria de Sant Jordi de Miguel Vicedo Sanjuan abans de la Processó. 30 d’abril de 1977.

Una vegada estrenades i beneïdes les noves andes de la carrossa procesional, la Junta Directiva, en l'estiu de 1986, va voler immortalitzar la carrossa amb una sessió fotogràfica amb Banyeres de Mariola com a fons. 5 de juliol de 1986.

Al Seminari estudiarà filosofia i teologia. Sent seminarista és enviat a Chiva. En esta població valenciana entrarà en contacte en la vida parroquial: comparteix bons moments amb escolans i amb altres joves. Allí, ja té pràcticament decidit que vol ser rector de parròquia, de poble; però també com el seu pare, iaio... vol ser mestre. Acabats els estudis diu la seua primera missa a Cullera, i de seguit, és destinat a Alcoi. Volien un vicari que sabera música i que formara un cor. A sa mare no li va fer molta gràcia perquè ella i son pare ja eren majors i Alcoi quedava molt lluny de Cullera. A més a més, era un canvi important per a Don Ricardo, ja que de caminar per la sorra de la platja, d’observar la blavor del cel i del mar, de sentir els dies de sol intens de l’estiu i d’olorar la fragància de la tarongina se n’havia d’anar a la muntanya. Però ja no tornarà. Es quedarà a la Mariola. Ací conviurà amb les primaveres florides, amb l’olor de les aromàtiques i descobrirà els marrons i grocs que envaeixen el bosc a la tardor; trobarà la neu de l’hivern.

En Alcoi també s’encarregarà dels scouts i amb ells descobrirà els Pirineus. És professor de dibuix a l’Institut. Viu la realitat dels obrers alcoians. Observa de molt a prop la industrialització. Però al cap de deu anys d’estar allí es nomenant rector de Banyeres de Mariola. Accepta i farà la seua entrada un 24 de novembre de 1974. Té 35 anys quan arriba al poble. És jove, està format i coneix la zona. Es quedarà la resta del seu ministeri sacerdotal a Banyeres de Mariola. Dirà no a diferents càrrecs, responsabilitats i honors que se li proposen, per exemple Vicari Episcopal de la diòcesis de València, Abat Mitrat de Xàtiva o Rector de la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats de València. Un també es fa home dient no. Don Ricardo, per distintes circumstàncies familiars, i per voler ser rector de poble, romandrà a Banyeres de Mariola, on es convertirà en un més.

Don Ricardo és d’estatura mitjana, de pell molt blanca, amb el monyo ondulat i pentinat cap arrere. Sempre amb ulleres grans i una vestimenta austera. El rostre més aviat seriós; poc amic de les salutacions perquè és molt introvertit. De caminar pausat, sempre li ha agradat passejar per la Mariola. Amic dels animals, ha tingut gossos, també gats i és un gran amant de la natura. Bon lector, té una nodrida biblioteca. Es delecta amb el teatre i li encanta escoltar música. Gaudeix d’anar a concerts. Li agrada la pintura i no perd ocasió d’anar a museus i a exposicions. Però, a més a més, té un do, el de la paraula. Els feligresos reconeixen que fa brillants homilies. Reflexiona els seus discursos, prepara bé síntesis de les seues prèdiques. Sap què no ha de dir. També, escriu molt. Ha deixat infinitat d’escrits als programes de festes de Sant Jordi i en qualsevol altra col·laboració que se li ha demanat.

La seua personalitat desbordant i compromesa el fan treballar intensament per la parròquia i pel poble. Comença en una època complexa, la fi de la dictadura franquista i els inicis de la transició a la democràcia. En la parròquia desplega una intensa activitat pastoral. Potencia les activitats de catequesi, litúrgiques i de caritat. Visita els malalts. En 1975 funda el Grup Scout Edelweiss, al que es dedicarà amb passió. És una de les seues obres més estimades. Ha tingut cura del Grup, l’ha consentit. Ha estimat els seus membres i els ha transmès l’escoltisme.

No ha perdut mai el seu interès per la formació. Ha estudiat de continu sobre temes litúrgics dels qui és un bon coneixedor. Ha sabut treballar en equip i ha sigut compromès i clar amb ,successivament, els vicaris José Mª Payá, Antonio Mezquida, Juan Antonio Agud, Antonio Sancho, Manuel Llorca i Ricardo Aviñó. També amb els que han ajudat la Parròquia puntualment, Salvador Giménez, hui Bisbe de Lleida, i un bon temps qui va ser rector de Cullera Filiberto Llobregat, al que Don Ricardo l’ajudava d’escolà quan era un xiquet. També ha compartit el ministeri sacerdotal amb nombrosos rectors hispanoamericans: de Colòmbia, de l’Equador, de Cuba. Que ell acollia en Banyeres perquè estaven estudiant en València i d’alguna manera l’ajudaven en els quefers de la Parròquia. Don Ricardo sempre ha sigut acollidor, generós i esplèndid, i ho ha sigut, especialment, amb els seus germans de sacerdoci.

Li ha agradat molt viatjar, conèixer món. Comparar altres realitats a les que ell vivia. Ha animat als banyeruts a viatjar, a conèixer Europa; és molt “orteguià”, pensa que avançar és possible quan es mira lluny; sí, sempre ha lluitat perquè la cultura de Banyeres cresquera de manera compassada a l’econòmica; “més lluny, heu d’anar més lluny...” diu la cançó i ell repeteix tot sovint. Però, sobretot, ha potenciat les peregrinacions de la gent de la parròquia: al Santuari de la Mare de Déu d’Agres, dels joves a Taizé, dels malalts a Lourdes, també a Terra Santa, a la qual ell mateix ha peregrinat algunes vegades. Treballa amb els laics i els escolta, especialment amb el Consell de Pastoral Parroquial, del que han format part membres variats, majors i joves, i als qui ell ha atès els seus suggeriments, ha confiat i els ha mantingut en el temps, no prescindint de ningú. Ara bé, quan n’ha faltat algun, Don Ricardo, ho ha sentit molt, i així, ho ha expressat. Es preocupa per les confraries que hi ha a Banyeres, sempre ha tingut cura de la religiositat popular. Es reuneix amb les successives juntes directives i amb elles proposa i realitzen diferents activitats. Hui, totes elles amb seus pròpies, bé en els locals parroquials, bé en els de la Malena.

El seu treball i projecció de sacerdot fa que el nomenen Arxipreste de la Mariola, que ara es diu

L'alcalde de Banyeres Don José Barceló Sanjuan, el president de la Confraria de Sant Jordi Francisco Belda Llopis i el retor Don Ricardo Díaz durant l’acte de col·locació de la primera pedra de l’Ermita de Sant Jordi. 8 de gener de 1989.

El Excm. Mons. Jacques Perrier, Bisbe de Tarbes-Lourdes, rebent l’agraïment per la seua presència a Banyeres. 23 d’abril de 2001.

Arxiprestat de la Mare de Déu d’Agres. La seua llavor dinamitzadora el farà tindre rellevància en la comarca. També col·labora amb les monges que hi ha en la Fundació Ribera, fundació canònica de la qual ell és president del Patronat. Quan se’n van les paules, després de més de vuitanta anys, es preocupa perquè en vinguen altres. Reconeix, com ho va fer Juan Crisóstomo Ribera, que és important tindre la presència religiosa d’alguna ordre en Banyeres de Mariola. Facilita que vinguen les Germanes de Sant Josep de Tarbes que estaran a Banyeres catorze anys més, fins febrer de 2018.

Se n’adona que Banyeres viu una època de desenvolupament econòmic, observa el creixement continu de les fàbriques, imatge que veu quan passeja pel Sant Crist, i es contagia de l’esperit emprenedor dels banyerins realitzant moltes accions sobre el patrimoni parroquial. Ajudant-se amb gent diversa de la parròquia, sempre ha sabut rodejar-se de les persones adequades, du endavant diferents projectes: construeix els locals parroquials, l’ermita de Sant Jordi; rehabilita les ermites del Sant Crist i la Malena. Erigeix el monument a Sant Jordi. Fa els edificis escolars de la Fundació Ribera. Es dedica en cos i ànima a l’ornamentació del Temple Parroquial, a la reparació del sostre, de la cúpula; de la Capella de la Comunió. Tot realitzat amb un gust refinat.

Però, a banda de la vida pastoral, té una intensa activitat social, en diferents àmbits. Respecte al pla polític viu l’arribada de la Democràcia, que canvia el paper preponderant que tenia l’església en la vida d’Espanya. Ell ho entén. Segueix el que diu el Cardenal Tarancón, el coneix personalment, va a les seues conferències. Sap que la Constitució Espanyola declara que som un estat no confessional. Col·laborarà i serà respectuós amb tots els alcaldes i corporacions municipals que ha tingut Banyeres des de les primeres eleccions municipals democràtiques del 3 d’abril de 1979. Atendrà i donarà parèixer als diferents alcaldes quan li ho han demanat. Per exemple, s’implica en l’agermanament del nostre poble amb el municipi francès de Campan. La seua activitat i suport farà que el nomenen Mariolle d’honor, de la qual cosa sempre s’ha sentit molt satisfet. Però també ha patit problemes i sentides preocupacions com quan es va fer la vaga de “Mataix” pel cinquè torn i els obrers van “ocupar” de manera reivindicativa la Capella.

Ha sigut molt actiu en el món de la festa. L’esperit dels Moros i Cristians entra en ell. Coneix, conversa i treballa per la festa de Moros i Cristians amb el bisbe Rafael Sanus i altres rectors de pobles festers. En Banyeres desfila en moltes Entraetes, ho passa bé veient als capitans. Són moltes les vegades, que ha dit que li haguera agradat ser-ho. Col·labora amb la Comissió de Festes de Sant Jordi i anima i s’entusiasma amb la Confraria de Sant Jordi i les diferents Juntes Directives amb qui ha treballat a fons. Serà un gran dinamitzador dels actes religiosos: de l’Ofre-