Alícia M. Francisca Sempere Crespo

ALÍCIA, NOM PROPI D’ORIGEN GREC QUE SIGNIFICA: VERITAT

M. Francisca Sempere Crespo

Dues dones han omplert d’una manera molt especial la meua vida, una ha sigut ma mare, l’altra, la meua neboda, les dos es diuen ALÍCIA.

ALÍCIA, MA MARE

La recorde al fons del menjador que també el feia servir de taller, asseguda en la seua cadira de boga davant d’un tauler recolzat per dues cadires. En una mà la tela, en l’altra, l’agulla de cosir enfilada, un muscle tot ple de fil d’embastar i agulles de cap enganxades al seu pit. Cosia, creava noves formes amb els patrons fets per ella amb paper de “manila”, ajudada per aquelles tisores grans, el regle, el llapis... i de les seues mans eixien tota mena de peces, abrics, vestits, jaquetes... exigent amb ella mateixa, res conformista, sempre pensant que podia fer-ho millor. Era modista des dels quinze anys, quasi una xiqueta. Per sa casa van passar un nombre molt gran de persones per a que els fera tot tipus de peces, des del més senzill dels vestits fins als de núvia, passant per abrics, vestits de bateig i comunió, en fi, tota mena de roba. Les seues clientes eren com amigues per a ella, a totes les estimava, sent molt amable i delicada en el tracte personal, perquè segons deia: “A totes les estime per igual, són com una segona família”. També recorde totes les aprenentes, xiques molt joves que anaven per aprendre a cosir i formar-se per arribar algun dia a ser modistes, elles portaven l’alegria i les ganes de viure que té la joventut, i com no, a la meua germana, la recorde al costat de la nostra mare ajudant-la a cosir, mare i filla compartint vetllades d’insomni per acabar algun encàrrec; de fons el so d’alguna emissora de ràdio per combatre la son que amenaçava. Aquets records han quedat impresos en la meua memòria i m’han acompanyat tota la meua vida, són els d’una mare treballadora i afectuosa, una dona com moltes del seu temps, dones exemplars, fortes i lluitadores que s’ocupaven de les tasques de la casa i ajudaven com podien a l’economia familiar. Recorde aquella mirada tendra, dolça, que em curava, i les seues llàgrimes tan plenes d’eixa tristesa amagada. Va passar per la meua vida omplint-la de llum, de serenitat, però per damunt de tot d’amor, deixant-me òrfena massa temps, enyorant aquelles mans fetes per acariciar. Sols desitge que la meua mare siga recordada per tots els que la van conèixer, amb un somriure, perquè a banda de ser una bona mare i una perfecta professional, era sobretot una bona persona.

Alícia Crespo, Miss Modista 1932. Alcoi. “Modistes i Estudiants”: era una festa molt popular que es celebrava en Alcoi, on els estudiants triaven una modista. Apareix en la fotografia amb un vestit fet per ella mateixa.

ALÍCIA, LA MEUA NEBODA

Recorde quan va nàixer, li va costar vindre al món, semblava que es trobava molt bé dins el ventre de la seua mare; era menuda i moreneta, un nadó molt tranquil i bonic, sempre ho seria. La primera filla, la primera néta i neboda. Tot un esdeveniment per a la família, portava poques hores entre nosaltres i ja ens havia canviat la vida, ella tan xicoteta, tan fràgil, ens omplia de tendresa, d’alegria i de felicitat. I així va ser, va créixer sent una xiqueta alegre i afectuosa, era fàcil estimar-la, la seua manera de ser tan tendra i natural ajudava molt. Per això, començant pels seus pares, iaios i com no, jo, la seua tia, la volíem d’una forma especial. Sempre la recorde de xicoteta al costat del seu germà jugant al que solen jugar els germans, sempre ben avinguts, la qual cosa no vol dir que com xiquets que eren, no es barallaren alguna vegada. Al cap d’un temps va arribar la seua germaneta, completant la família. Recorde també aquells estius en la caseta dels iaios, estius de sol i jocs, d’anar a la pineda a recollir pinyons, i per a dinar paella, per descomptat feta pel iaio Felipe. Ahí estava la meua neboda volguda, omplint d’alegria la vida de tots, moments que queden impresos en la memòria, records d’instants viscuts molt intensament, un temps ja passat que reconec m’omplen de malenconia. El dia del meu casament, tan bonica, vestida amb aquell abric llarg de vellut blau, fet per la iaia Alícia, portant els anells amb aquella careta tan dolça, sempre somrient, semblava una nina i irradiava llum com un estel.

Els anys van passar i aquella xiqueta es va convertir en una adolescent tan dolça i bonica com sempre. Més endavant es va casar i va tindre als seus fills, ja era una dona. Una dona festera. És mora vella per sentiments i per herència. Des de xicoteta ha tingut eixa emoció i entusiasme que caracteritza al fester que sent la festa de veritat.

Ella ha viscut l’experiència que tot fester vol arribar a tindre, ser capità. Va ser una capitania nombrosa la dels anys 1994-95, tota la seua esquadra, les seues estimades amigues. Capitanes que seran molt recordades per la marxa mora tan coneguda i interpretada que s’anomena “Als Moros Vells”, marxa que elles van dedicar amb molt d’afecte a tots els festers d’aquesta filà. Però després d’anys de felicitat, un núvol negre ens va cobrir: un túnel fosc difícil de creuar se li va posar per davant. Però aquesta dona d’aparença fràgil però valenta i forta com ningú, lluitadora, capaç d’afrontar tots els obstacles que se li presenten, demostrà una fermesa digna d’admirar sent un exemple de determinació i coratge. Sempre dolça i amb un somriure per a tothom, acompanyada d’una llum que l’envolta com si fos un àngel. A dia de hui continua amb la seua lluita personal, recolzada per la seua família i per tots els que la volen. Així són aquestes dues dones que estaran dins del meu cor al llarg de tota la meua existència. Dones de VERITAT. A ma mare i a la meua neboda de nom: ALÍCIA.

Alícia Molina, capitana dels Moros Vells. Anys 1994-95.