7 minute read
Georgia
from Barcelona Zoo nº2
by editorialmic
Geòrgia és un país relativament petit, amb una extensió d’uns 69.000 km², però, un recorregut de nord a sud ens ofereix una gran varietat de biomes, des de l’alta muntanya a la zona del Gran Caucas, amb nombrosos cims de més de 4.000 m i desnivells de 2.500 m en una distància horitzontal inferior als 1.000 m (pendents del 250%).
Conforme anem baixant, tant en altitud com en latitud, s’estén un bosc caducifoli amb carps, faigs, til·lers, salzes, aurons, avellaners i altres espècies que es van rarificant quan ens acostem a Tbilisi, la capital del país. Cap al sud hi trobem estepes i pseudoestepes amb algunes taques humides d’interès.
Advertisement
Per visitar els diferents biomes i observar les espècies que hi viuen és recomanable fer un recorregut de nord a sud, des de la frontera amb la regió russa de Txetxènia; al nord, fins la frontera amb Armènia i l’Azerbaidjan; al sud, passant per Tbilisi; i a l’est, per la conca del riu Iori.
El hotspot de Batumi, al sud, amb forma de coll d’ampolla, i el pas de Jvari (2.370 m), al nord, són dos llocs
estratègics en la ruta migratòria de les aus de l’est d’Europa i l’oest d’Àsia cap als seus quarters africans del Rift.
La serralada Transcaucàsica
Al nord del país, al voltant de la localitat d’Stepantsminda, és factible observar diferents espècies d’aus caucasianes. El millor moment per visitar la zona és entre l’última setmana d’abril i la primera de maig, ja que abans ens podem trobar el pas de Jvari tancat per la neu, i, després, és possible que moltes aus hagin pujat a més altitud, fins a enclavaments inaccessibles. Aquesta zona està presidida pel mont Kazbeg, de 5.033 m, amb geleres a partir dels 3.500 m. Si ens acostem al monestir de St. Semeba, situat per sobre de la localitat de Gergeti (2.170 m) en un idíl·lic paisatge, tindrem moltes oportunitats de fer interessants albiraments.
Als afores d’Stepantsminda s’observen fàcilment les cotxes de Güldenstädt (Phoenicurus erythrogastrus) a les taques de matolls que trobem a les vores del riu Tergi i, a prop d’una petita capella, situada per sobre d’un bosc de pins, podem sentir ben d’hora els reclams dels galls nivals del Caucas (Tetraogallus caucasicus). La incon-
fusible silueta d’un gall nival sobre una roca en els verticals i abruptes vessants del mont Kuro és un espectacle natural de primer ordre.
Als vessants arbustius alternats amb prats costeruts s’observen els galls del Caucas (Lyrurus mlokosiewiczi). Són fascinants els increïbles salts verticals dels mascles en els seus displays nupcials per seduir i atraure les femelles.
En els vessants més baixos de vegetació arbustiva es localitzen els vistosos gafarrons de front vermell (Serinus pusillus) i, en els prats, els pinsans rosats del Caucas (Carpodacus rubicilla), d’espectacular lliurea vermella en els mascles. També s’hi troben els grassets de muntanya (Anthus spinoletta).
En les arbredes vora el riu Tergi es pot observar una altra espècie molt buscada, el mosquiter muntanyenc (Phylloscopus sindianus lorenzii).
La migració transcaucàsica. El pas de Jvari i Batumi
El pas de Jvari (2.370 m) és un punt estratègic en la migració transcaucàsica. En aquesta zona és habitual veure passerells becgrocs presència del trencalòs (Gypaetus barbatus) dona una nota de color a aquestes imponents muntanyes.
És habitual veure grups de rapinyaires guanyant altura per creuar la immensa barrera muntanyosa. En les èpoques clau hi podem veure: l’àguila imperial oriental (Aquila heliaca), l’àguila pomerània (Aquila pomarina), l’àguila cridanera (Aquila clanga), l’àguila de l’estepa (Aquila nipalensis), l’àguila marcenca (Circaetus gallicus), l’àguila calçada (Aquila pennata), l’àguila pescadora (Pandion haliaetus), l’arpella comuna (Circus aeruginosus), l’arpella cendrosa (Circus pygargus), l’arpella pàl·lida russa (Circus macrourus), l’aligot de l’estepa (Buteo buteo vulpinus), l’aligot vesper europeu (Pernis apivorus) i l’oriental (Pernis ptilorhynchus), l’esparver comú (Accipiter nisus) i el grec (Accipeter brevipes), el falcó cama-roig (Falco vespertinus), el xoriguer comú (Falco tinnunculus) i el petit (Falco naumanni).
Els més nombrosos són els aligots vespers europeus, els aligots de l’estepa i els milans negres. També són freqüents les cigonyes negres, molt més abundants que les blanques.
Aquestes aus provenen de la regió paleàrtica occidental i migren cap al Rift o cap a Oman i són comptades i monitoritzades des de l’Estació de Migració de Batumi (Batumi Raptor Count, BRC), al sud del país, des de l’any 2012. Durant la migració postnupcial es varen arribar a comptar 1.349.100 exemplars l’any 2014, molts més dels que creuen passos tradicionals com el de l’estret de Gibraltar o l’Eilat, a Israel, segons dades de la Fundación Migres (Tarifa) i The International Birding & Research Center (Eilat).
Zones humides, boscos entollats i arbredes obertes
El bosc d’Ananuri, prop de l’embassament de Zhinvali, és un lloc idoni per a l’observació de mosquiters verdosos, tallarols xerraires (Sylvia curruca) o pinsans carminats (Carpodacus erythrinus).
Les zones planes semiobertes ofereixen bones oportunitats per observar cotxes fumades de la subespècie samamisicus, bitxacs siberians (Saxicola torquata maurus), tallarols esparverencs (Sylvia nisoria) i trenques (Lanius minor).
Els embassaments, llacs o estanys (Zhinvali, Lisi, Kumisi) al centre i sud del país ofereixen la possibilitat d’observar aus aquàtiques que ens resulten familiars a Occident i també d’altres típiques de l’est, com el becadell gros (Gallinago media), el
(Carduelis flavirostris brevirostris), aloses banyudes (Eremophila alpestris penicillata) i cercavores alpins (Prunella collaris). Sobre la paret de roca també es poden observar pela-roques (Tichodroma muraria) i la fumarell alablanc (Chlidonias leucopterus), el corb marí pigmeu (Phalacrocorax pygmaeus), el gavià d’Armènia (Larus armenicus) i el gavià caspi (Larus cachinnans). Aquests s’alternen amb aus típiques de
canyissar com la boscarla menja-mosquits (Acrocephalus palustris) i aus dels arrossars (Acrocephalus agrícola). A les planes i les pastures són habituals l’estornell rosat (Sturnus roseus), la graula (Corvus frugilegus) i la cornella emmantellada (Corvus cornix).
Les tanques vegetals i les arbredes en els camps agrícoles prop de la localitat de Jandari són uns dels millors llocs per veure petits passeriformes en pas migratori, com el sit capnegre (Emberiza melanocephala), el tallarol xerraire (Sylvia curruca althaea), la busqueta pàl·lida (Iduna pallida), el papamosques menut (Ficedula parva) i el picot garser siríac (Dendrocopos syriacus).
De camí a les estepes frontereres amb Armènia i l’Azerbaidjan
Molts alàudids habituals a les nostres terres formen part dels paisatges de les estepes, com l’alosa comuna, la cogullada comuna, la terrerola eurasiàtica i les calàndries, i d’altres estan de pas a l’època estival, com els abellerols, els gaigs blaus, les tórtores eurasiàtiques i diferents rapinyaires. El bonic còlit de Finsch (Oenanthe finschii), el còlit pàl·lid (Oenanthe isabelina) i el còlit ros (Oenanthe hispanica melanoleuca).
A les petites depressions de les que afloren taques arbustives hi podem trobar el tallarol de Ménétries (Sylvia mistacea mystacea) i, corrent entre els matolls, grups de perdius chukar (Alectoris chukar).
A les llacunes de Shakare, Kapatadze i Jandari podrem observar limícoles orientals de pas, com ara la siseta cendrosa (Xenus cinereus) i el territ becadell (Limicola falcinellus).
Les pastures són el paradís de les cueretes grogues (Motacilla flava), amb una gran varietat de subespècies, i de les cueretes citrines (Motacilla citreola).
La vall de Chachuna alberga les estepes del sud del país, amb vessants parcialment erosionats i amb arbres dispersos; és el terreny del còlit pitnegre (Oenanthe pleschanka).
És interessant la visita al monestir de Davit Gareja, amb els seus característics tallats de gres, on fan el seu peculiar niu els pica-soques roquers occidentals (Sitta neumayer). En aquest enclavament monàstic del segle VI excavat a la roca hi tenen les cel·les els monjos cristians gregorians ortodoxos. Davit Gareja va ser un dels coneguts com Tretze Pares Assiris que van arribar a Geòrgia des de l’Orient Mitjà per difondre el cristianisme. Sorprèn, amb la visió dels segles, que escollís una terra estepària i semidesèrtica, on viure-hi no és gens fàcil, i a més, tan allunyada de la resta de la civilització que venien a evangelitzar.
Un recorregut per les impressionants estepes verdes de l’àrea de Rustavi i Udabno ofereix la possibilitat de veure diferents espècies de còlits, fins i tot híbrids de dues espècies.
