3 minute read
El conte
from Barcelona Zoo nº2
by editorialmic
EL CONTE BUSCA BRUNA, BUSCA !
Trescant per la neu amb pas decidit, la Bruna enfila muntanya amunt mirant la carena. Els seus ulls encisadors de color mel tot ho veuen, tot ho volen saber i... hi ha tant per mirar!!! Sabeu? La Bruna és una lloba que ve de molt lluny, d’Itàlia. Ha caminat durant mesos per arribar a noves terres. S’ajeu una estona, descansa i aprofita per contemplar el meravellós paisatge que s’obre davant els seus ulls: el Puigmal*, imponent com un gegant adormit, amb el cim encara nevat, emmarca un bell prat on la Bruna jeu. Més amunt, un grup d’isards mengen petites herbes i líquens que verdegen el terra. Els contempla panteixant, però atenta. La Bruna pensa:
Advertisement
- Ara, tota sola, em costarà molt d’agafar un animal tan ràpid. Hauré de caçar preses més petites i estar sempre ben a l’aguait.
Però encara no té gana: durant el viatge ha anat caçant i ara el que vol és descansar una mica. Li agradaria saber, però, si hi ha algun llop, algun mascle que pugui ser el seu company i poder formar amb ell una família. Llavors, aixeca el seu musell i udola molt fort: - AUUUuuuuuuuu, AUUUuuuuuuuu... Ho repeteix unes quantes vegades, espera... i espera... No hi ha cap resposta. En aquell prat hi ha grans roques escampades arreu i, com que el vent comença a bufar, es posa entremig d’elles, tot cercant el seu resguard. Rendida pel cansament, dorm tota la nit. Un xivarri de cant d’ocells desperta la Bruna amb alegria: *pinsans, sits negres, còlits grisos i molts més moixons, que saltironen i voletegen alegrement al seu voltant. S’estira mandrosa, però amb ganes de seguir el seu camí. D’un salt s’enfila dalt de la roca i: - Ooooooooh! - diu ella. Serralades i més serralades fins on la vista ja no li arriba
més lluny, i no és poca la seva visió!
Vora seu, una sargantana està prenent el sol. La Bruna en veure-la li diu:
- Bon dia! Tu vius aquí?
– I tant! Em dic Eli, i si et puc ajudar ja m’ho diràs. - Tu qui ets? No t’havia vist mai per aquests indrets...
La Bruna, olorant l’Eli, li explica:
- Soc una lloba i vinc de molt lluny. Busco un lloc nou per viure, on hi hagi pocs humans, animals grans per menjar i més llops per conviure amb ells.
L’Eli, arrufant les celles, diu:
- Animals grans per menjar n’hi ha molts, però em sap greu dir-te que els humans es passegen sovint arreu, i de llops... no en trobaràs pas.
Amoïnada, la Bruna pregunta l’Eli:
- Com és que no hi ha llops?
Ella, amb una mirada tristota, li respon:
- Els humans els van fer fora fa molts anys.
- I per què? - diu la Bruna, i continua:
- Els llops no fem res als humans i, a més, aquí hi ha menjar de sobres per poder viure tots. La Bruna abaixa el cap i una llàgrima li rellisca musell avall.
En veure-la tan trista, l’Eli es posa a terra i mirant-la als ulls li diu:
- No marxis, si us plau. Jo em conec aquestes valls molt bé i la veritat és que si no hi sou vosaltres els llops, els grans animals com els cérvols, els cabirols i els isards, quan emmalalteixen, s’encomanen els uns als altres i tot plegat és un desastre.
I l’Eli segueix tot dient: - El cert és que sembla que s’ha vist algun llop més per aquí, no gaires, i em sembla que
són mascles. Queda’t i juntes anirem a cercar algun d’aquests llops i podràs formar una família.
I així va ser que la Bruna i l’Eli es van fer amigues per sempre i des de llavors volten i volten... Una cosa sí és ben certa: cada dia se sent l’udol profund i encisador de la Bruna. L’ajudeu a udolar?
- AUUUuuuuuuuu, AUUUuuuuuuuu...
Nenes i nens: ningú no sap encara si la Bruna ha trobat algun d’aquests llops errants... Però pel bé de les nostres muntanyes i de tots els que hi viuen desitgem que la Bruna hagi pogut fer la seva família!!!
Isabel Miquel Il·lustració : Ana Suárez
