Metges Sense Fronteres

“El meu país és ple de persones capaces de fer coses increïbles, només necessitem suport”

Patient Muhindo

infermer congolès de Metges Sense Fronteres (MSF) expert en Ebola

L’1 d’agost es declarava la pitjor epidèmia soferta a República Democràtica del Congo (RDC) en l’última dècada. Patient Muhindo Kamavu, infermer congolès expert en Ebola de Metges Sense Fronteres (MSF) va rebre una trucada amb la notícia. En menys de 48 hores, va viatjar per tal de respondre al nou brot d’Ebola fins l’epicentre situat a Mangina, Kivu Nord. El veterà infermer era conscient que actuar ràpid era clau per evitar la propagació d’aquesta virulenta malaltia, per això quan va rebre la trucada d’urgència no s’ho va pensar dues vegades i va ser un dels primers a arribar al centre de tractament.

Quina va ser la situació que us vau trobar en arribar?

El nostre equip de quatre infermers especialistes va arribar a Beni el 4 d’agost, i aquella mateixa tarda vam anar directes a Mangina, al centre de salut local que es trobava en l’epicentre del brot. Sabíem que havíem d’actuar ràpid. Quan vam arribar, vam veure que el centre estava col·lapsat. Estaven fent el seu millor esforç, però tots els pacients es trobaven junts en una sala de l’hospital i no estaven degudament aïllats. El personal i els visitants entraven i sortien. Al centre hi havia contenidors, i equip mèdic en el mateix pis. Alguns membres del personal sanitari estaven malalts i el nombre de pacients augmentava amb cada dia que passava. Això seria dolent en una clínica normal però, en un brot d’Ebola, és molt perillós. Sense una higiene adequada, el personal sanitari pot infectar-se fàcilment i després propagar el virus als pacients que visiten el centre per rebre un altre tipus de tractament.

Davant d’aquestes circumstàncies, com va reaccionar l’equip de MSF?

No podíem simplement esperar que el centre de tractament d’Ebola (CTE) estigués acabat. La clínica estava collapsada i la gent es moria. Per això vam decidir tornar a Beni, amb la intenció de preparar alguns materials, i de seguida vam tornar al centre de salut a Mangina. En arribar no teníem por d’entrar però estàvem una mica nerviosos. Les condicions de treball no eren segures però vam veure que la gent s’estava morint: sabíem que havíem d’ajudar.

Què va ser el primer que vau posar en marxa?

Quan vam arribar el personal local només feia servir equips de protecció lleugera, així que el primer que vam fer va ser donar-los l’equip de protecció adequat i ensenyar-los com usar-lo, com posar-lo i com retirar-lo. A partir d’aquest moment, vam establir de seguida un circuit fix per al personal i els pacients del centre. Comptar amb els processos i mecanismes adequats, i l’afluència de pacients en el seu lloc és una cosa vital quan es tracta l’Ebola. Això ajuda a reduir el risc de contaminació creuada i fa que la feina sigui més segura per a tothom.

Per reduir el risc de contagi del brot cal ser sistemàtics?

Sí, per això vam establir un ordre del dia. Organitzem rondes regulars per a les sales i ens assegurem que hi hagués personal present, tant de dia com de nit. També tres encarregats del triatge a l’entrada de l’hospital, a qui els ensenyem com identificar els pacients possiblement infectats. Els casos sospitosos han de ser aïllats abans d’ingressar a les sales generals per evitar que contagiï el personal o als altres pacients. També intentem documentar totes les persones que han passat pel triatge amb símptomes similars a l’Ebola. Ens assegurem que els formularis amb les seves dades de contacte estiguin complet. Així, els equips que treballen en la comunitat poden supervisar els contactes i entendre la propagació del virus.

En algun moment vau arribar a tenir dades esperançadores?

El dia que ens vam mudar al centre de tractament de l’Ebola vam tenir a 37 pacients i, en els dies següents, molts més. Però la setmana passada hi va haver vuit pacients, fa dos dies cinc, i avui, només dos. Quan veiem que els pacients surten curats, ballem. Simplement estem molt feliços. M’enorgulleix la feina que hem fet. Ha estat difícil però hem aconseguit bons resultats. El meu país és ple de persones capaces de fer coses increïbles, només necessitem suport. Vam començar amb quatre infermers experimentats i ara hem capacitat a 44. Són els fruits del nostre treball i estic molt orgullós d’això.