Editorial

El terme anglosaxó burnout es pot traduir com una alteració emocional que pot anar des del desgast fins a l’esgotament emocional, en funció de la intensitat i duració de les causes que el provoquen. Es tracta d’una reacció negativa davant d’unes condicions de treball adverses que provoquen aquest desajust emocional. Això comporta la despersonalització dels problemes i la falta de motivació en l’acompliment tant de les tasques diàries com dels objectius a mig i llarg termini. Quan aquesta situació afecta els metges, concita un baix nivell professional per la manca d’interès respecte a la sobrecàrrega de treball que han d’atendre dia rere dia.

Segons el metge i professor de l’Escola de Medicina de la Universitat Stanford (Califòrnia), Tait Shanafelt, la prevalença d’aquest problema se situa al voltant del 45% dels metges d’EUA. Metges de Catalunya (MC) va efectuar també una enquesta entre els seus afiliats fa dos anys que revelava una incidència superior al 35%. Al desgast emocional, s’hi ha d’afegir el cansament físic acumulat com a conseqüència de la sobrecàrrega contínua de treball. Aquestes dues condicions adverses sumades tenen repercussions potencialment molt greus, principalment, sobre la població atesa, però també sobre els mateixos metges.

En el cas dels pacients, uns estudis publicats aquest 2018 a les revistes Mayo Clinic

Proceedings i JAMA posen en evidència tant la magnitud del problema com les seves repercussions. Els resultats de la metanàlisi de 47 estudis fets sobre una mostra global de 42.500 metges, a càrrec de la investigadora de l’Àrea d’Atenció Primària de l’Institut de Salut Pública de la Universitat de Manchester, Maria Panagioti, demostra consistentment la relació inversa entre el burnout i els resultats clínics, destacant que aquesta relació és més intensa entre els metges joves –aquells que porten menys de cinc anys d’exercici des de l’acabament de la residència. La traducció en xifres explica que aquest col·lectiu més jove té entre un 60% i un 180% més de probabilitats de cometre errors, quan afirma tenir burnout. De fet, el BMJ va publicar un estudi al 2016, en què es certificava que els errors mèdics als hospitals eren la tercera causa de mort als EUA, només per darrere del càncer i les malalties cardiovasculars, això sense tenir en compte els errors comesos a les consultes privades i als ambulatoris. Tot i que no es pot fer una translació lineal d’aquesta realitat a la situació de Catalunya, les dades no deixen de ser preocupants, atès que el burnout pot haver contribuït de forma significativa en aquesta conjuntura.

Pel que fa als professionals de la medicina, ara fa dos anys que la Confederación

Médica Latinoiberoamericana (CONFEMEL), en l’anomenada “Declaració de Brasília”, va posar en evidència que la taxa de suïcidi mèdic és el doble que la de la població general i ho vinculava als “alts nivells d’exigència i a les condicions laborals adverses”.

Aquestes dades han estat recentment corroborades pel doctor Deepika Tanwar, del

Servei de Psiquiatria del Harlem Hospital Center de Nova York, que també assenyala que la taxa de suïcidis mèdics als EUA dobla la de la població general i que, sorprenentment, és superior a la dels militars amb experiència de combat.

En definitiva, tenim sobre la taula un greu problema que s’ha anat gestant i agreujant de forma alarmant durant els últims 10 anys. És una forma objectiva i dolorosa de comprovar com les retallades sanitàries, en nom de l’austeritat, maten; com la productivitat i l’estalvi sanitari, amb visions purament mercantilistes, maten. I això afecta tant la població com els professionals. Per tant, qui cuida els cuidadors malalts? Qui cuidarà sense cuidadors?

Urgent: cuidar els cuidadors