MC Magazine

Fra Ramon

Alícia al país de les meravelles (1a part)

Alícia és un dels personatges infantils més populars d’arreu del món. Les seves extravagants peripècies, descrites en l’obra més coneguda de Lewis Carroll, Les aventures d’Alícia al país de les meravelles (1865), i en la seva seqüela, A través del mirall i el que Alícia s’hi va trobar (1871), van ser popularitzades a través del cinema, de tal manera que, avui dia, pràcticament tothom coneix aquest conte. No obstant això, la fama de l’obra no es deu només a l’interès que desperta entre el públic infantil. L’atenció que li han dispensat molts adults, cercant-hi dobles lectures, interpretacions críptiques o, fins i tot, esotèriques, ha contribuït a difondre la seva popularitat, fins a esdevenir un mite de la cultura occidental i ser considerada l’avantguarda del surrealisme. El mite, l’autor i la pròpia Alícia, així com les relacions entre ells, tenen una curiosa història darrere que resulta més fascinant que la ficció.

L’autor

Charles Lutwidge Dodgson va ser un diaca anglicà, professor de matemàtiques del prestigiós Christ Church College d’Oxford, pioner mundial de la fotografia artística, acreditat literat de llengua anglesa que signà amb el pseudònim de Lewis Carroll, autor d’un dels mites més internacionals i, sens dubte, la figura més controvertida de la literatura infantil.

Nascut a Daresbury, comtat de Cheshire, el 27 de gener de 1832, era besnet d’un bisbe anglicà, net d’un heroic capità mort en combat contra Napoleó i fill d’un plebà, tots tres anomenats com ell, Charles Dodgson. Fou el tercer -el primer dels nois- d’onze germans, fruit del matrimoni entre Charles Dodgson i la seva cosina Francis Jane Lutwidge.

Als 11 anys va a viure a Croft-on-Tees perquè al seu pare li van assignar aquella parròquia i als 13 ingressa intern a la Rugby School, de la qual guardà un molt mal record, sobretot per la que definí, anys més tard, com a “molèstia nocturna”, en els seus diaris, segons recopila el seu nebot Stuart Dodgson Collingwood a The Life and Letters of Lewis Carroll: “Crec que per res del món tornaria a viure aquells tres anys que vaig passar a la Rugby School. Puc, dir, honestament, que si hagués estat fora de perill de la molèstia nocturna,

la duresa de la vida diürna m’hauria resultat molt més suportable”.

Aquesta “molèstia nocturna” va ser ignorada pels seus primers biògrafs però una perspectiva més actual ens fa sospitar que Dodgson va ser una víctima més de les pràctiques que van abundar fins fa ben poc en aquella mena d’internats, com hem conegut després.

Al gener de 1851, coincidint amb la mort de la seva mare -un fet que, segons els seus biògrafs, el marcà considerablement- ingressa a la Universitat d’Oxford.

El 1857 guanya la plaça com a professor de matemàtiques al Christ Church College i quatre anys més tard s’ordena diaca. De forma simultània, desenvolupa la seva carrera literària, la feina de professor de matemàtiques, l’autoria d’articles i obres de lògica, geometria i aritmètica, i esdevé pioner mundial de la fotografia artística. En canvi, la seva vocació religiosa no progressa mai cap el sacerdoci i queda voluntàriament estroncada, al que potser hi van influir la seva tartamudesa i les possibles dificultats per fer sermons amb l’èmfasi necessari.

En el camp de les ciències exactes publica A Syllabus of Plane Algebraical Geometry i Notes on the First Part of Algebra (ambdós, articles de 1862) i els llibres An Elementary Theory of Determinants (1867) i Euclid and his Modern Rivals (1879), i va ser l’autor de diversos materials sobre criptografia i mètodes de xifrat de textos, d’aritmètica electoral i de problemes de matemàtica recreativa, que utilitzava a classe per amenitzar-ne l’ensenyament.

En l’àmbit de la lògica escriu sobre les paradoxes d’Aquil·les i la tortuga, l’eterna aproximació per meitats i el diagrama de Venn.

En el camp literari, la seva obra és molt minsa. Abans d’Alícia, entre 1854 i 1856, escriu articles satírics i humorístics tant en revistes locals, com Whitby Gazette i Oxford Critic, com nacionals, com The Comic Times i The Train. El seu pseudònim apareix per primera vegada signant un poema romàntic, Solitud, a The Train, el 1856, quan llatinitza el seu nom, Charles Lutwidge Dodgson, per Carolus i Ludovicus, l’ordre del qual després inverteix i redueix, resultant el Lewis Carroll que tots coneixem.

Després d’Alícia, Lewis Carroll publica La caça de l’Snark (The Hunting of the Snark) el 1876 i les dues parts de Sílvia i Bruno (el 1889, la primera, i el 1893, la segona).

La disciplina en què Charles Dodgson es mostrà més polèmic fou en la fotografia artística, de la qual va ser-ne uns dels pioners i un referent de l’època, a parer de molts erudits, com Virginia Woolf i el seu Cercle de Bloomsbury; de fotògrafs, com Julia Margaret Cameron; o de crítics i historiadors de la fotografia, com Helmut Gernsheim.

Dodgson havia aprés la tècnica del seu oncle Skeffington Lutwidge i després la perfecciona a Oxford amb el seu amic Reginald Southey, excel·lint-ne ràpidament. Al principi fotografia de tot, fins i tot paisatges, però després s’especialitza en fotografia d’estudi i retrats, especialment de nenes, a les quals va dedicar la majoria de la seva obra. Va fer-se un estudi a les golfes de casa on hi tenia un bagul ple de vestits, que utilitzava per fer fotografies de les nenes disfressades amb l’ambientació adient, a vegades colorejades a mà per la pintora Anne Lydia Bond, que col·laborava amb ell. Perquè les nenes no es cansessin i mantinguessin les postures estàtiques durant les llargues exposicions que requerien les instantànies de l’època, les entretenia amb contes, endevinalles i acudits.

Va retratar les filles dels amics i companys de la docència o del clergat. La nena que més vegades va fer-li de model fou Alexandra Kitchin («Xie»), la filla del canonge de la Catedral de Winchester, a qui va fotografiar mig centenar de vegades, des dels 4 anys fins els 16.

Després d’un quart de segle de pràctica incansable, el 1880, quan acaba de complir 48 anys i per motius que es desconeixen, abandona de forma sobtada i irreversible la fotografia i mai més agafa una càmera. Estudiosos de la seva obra fotogràfica, com Roger Taylor (Lewis Carroll, Photographer, 2002) han calculat que entre 1856 i 1880 va fer més de 3.000 negatius, dels quals en deuen haver sobreviscut menys d’un terç.

El seu caràcter meticulós va fer que guardés perfectament titulades i classificades les seves fotografies, moltes de les quals van ser víctimes de la destrucció intencionada per part dels seus hereus, seguint les seves pròpies instruccions, dels pares de les nenes o d’ell mateix.

Les fotografies més polèmiques de Dodgson van ser els nus infantils que va guardar en sobre tancat amb la inscripció “cremeu sense obrir”. La instrucció va ser seguida pels seus hereus tan al peu de la lletra que només es conserven 4 d’aquestes fotografies que es troben al Museu Rosenbach de Filadelfia.

Resulta especialment polémica la foto d’Evelyn Hatch (1879) en què li va fer adoptar una postura molt poc natural, ajaguda, amb les mans al cap i mirant a càmera, que s’ha comparat amb la de la Maja desnuda de Goya i que, òbviament, no resulta gens espontània ni infantil. Evelyn Hatch és també l’única model que ha explicat amb detall l’obsessió que sentia per les nenes i la necessitat d’envoltar-se d’amiguetes, les quals, segons Hatch, van sobrepassar el centenar.

Lewis Carroll mor a casa de la seva germana, a Guildford, per una afecció pulmonar, el 14 de gener de 1898. Quan va morir estava treballant en un tractat de lògica del qual ja havia publicat la primera part dos anys abans (Lògica simbòlica, Primera part, elemental).

L’Alícia històrica

Alice Pleasance Liddell, que després de casada es diria Alice Hargreaves fins la seva mort, el 15 de novembre de 1934, neix a Westminster el 4 de maig de 1852, essent la tercera filla de Henry Liddell, degà del College Christ Church d’Oxford, i de la seva muller, Hanna Lorina Liddell.

Charles Dodgson (Lewis Carroll) coneix a Alice Pleasance Liddell quan la nena encara no ha complert quatre anys i ja li causa una gran impressió, segons consta en el seus diaris. La relació entre Alice i Carroll ha estat motiu de gran controvèrsia des de fa un segle i mig, tot i que tenim poques dades precises que puguin sustentar de forma fefaent les diferents teories al respecte malgrat els diaris de Dodgson, la biografia de Liddell i els relats i entrevistes d’altres contemporanis sobre la relació.

Dodgson estableix relació amb la família Liddell el 1855, quan Henry Liddell s’incorpora com a degà al College Christ Church, a la Universitat d’Oxford, on el diaca Lewis Carroll treballa de professor de matemàtiques. Les primeres relacions les estableix amb el pare, el fill gran, Harry, i la major de les tres germanes, Lorina. Quan Harry marxa a estudiar intern, Carroll segueix fent excursions en barca, pícnics, berenars, sortides al camp i trobades per fer fotografies o contar aventures, amb les tres germanes, Lorina, Alice i Edith.

A partir del novembre de 1857, disposem d’anotacions del diari de Dodgson en què constata una hostilitat manifesta i creixent per part de Hanna Lorina Liddell. La destrucció dels volums relatius als dies que van entre el 18 d’abril de 1858 i el 8 de maig de 1862, dificulta conèixer els motius de la ruptura amb exactitud. Sabem, però, que el juny de 1863, la senyora Liddell treu de casa a Carroll i li demana que no es vegi mai més amb cap de les seves filles. Autors que van conèixer els protagonistes de la història han especulat que la senyora Liddell considerava que la relació de Lewis Carroll amb la seva filla Alice, de només onze anys, no li semblava apropiada a causa de les edats d’un i altre.

Els incondicionals de Carroll sostenen que les diferències en el claustre del Christ Church College foren la causa del distanciament entre Henry Liddell i el professor Charles Dodgson, però el cert és que els enfrontaments van començar uns quants anys més tard, a propòsit de les crítiques de Carroll a les reformes arquitectòniques que el degà imposa als centres i que tenim documentades el 1872 en els escrits The New Belfry of Christ Church i The Vision of the Three T’s que, malgrat ser anònims, tothom va atribuir a Dodgson des del primer moment.

La teoria de la incomoditat que la presència de Charles Dodgson produïa a la Senyora Hanna Liddell derivava del rumor que es generalitzà pel campus de que festejava amb la institutriu de la família, que es fonamenta en declaracions i anotacions referides a els fulls arrencats del seu diari, efectuades per la seva germana i per la seva neboda, Menella i Violeta Dodgson, respectivament.

Versions menys implicades creuen, però, que la coneguda fascinació de Dodgson per les nenes i les seves sessions fotogràfiques són la causa més plausible.

Fos quin fos el motiu, no deuria ser gravíssim i insuperable ja que en poc més de mig any es van restablir, si més no formalment, les relacions de Dodgson amb la família Liddell i l’autor els va fer una visita per les festes de Nadal de 1863. Gairebé un any més tard, el novembre de 1864, el pares van consentir que Dodgson obsequiés a Alice amb el manuscrit Les aventures d’Alícia sota terra amb dedicatòria, il·lustracions i un retrat ovalat de la nena al final, fets per ell mateix.

La següent vegada que la va tornar a veure, el novembre de 1865, Alice Liddell ja tenia 12 anys i Carroll va anotar al seu diari: “Alícia sembla notablement canviada i dubto que sigui per a millor. Probablement estigui entrant en la pubertat”.

Tot i que de manera molt esporàdica, la relació entre Alice i Charles Dodgson va continuar, es van veure alguna vegada després que Alice es casés i van mantenir una molt escadussera relació epistolar, que en bona part es conserva. Les referències en el diari de Dodgson a aquestes trobades sempre són molt tristes.

Hanna Lorina, la mare d’Alice, va prohibir explícitament al biògraf del seu marit que fes cap referència a Charles Dodgson. Ni tan sols podia esmentar-lo, de manera que és molt probable que l’autèntica motivació de la ruptura no la coneguem mai, si més no per part dels Liddell.

Alice va tenir dues relacions importants en la seva joventut amb alumnes del Christ Church: el príncep Leopold, duc d’Albany, penúltim fill de la reina Victòria, que apadrinaria el fill d’Alice i amb qui mantindria l’amistat durant tota la vida, i amb Reginald Gervis Hargreaves, fill d’un magnat local, amb qui es casarà el 1880 a l’Abadia de Westminster, entrant de ple en l’alta societat britànica, per viure de forma molt acomodada fins la mort del seu marit.

El seu seu fill gran, Alan Knyveton, i el mitjà, Leopold, apadrinat del duc d’Albany, van morir en combat en la Primera Guerra Mundial, i el petit, Caryl Liddell Hargreaves, la va arruïnar.

Alice Hargreaves, que havia conservat el manuscrit Alice’s Adventures Under Ground, va decidir assegurar-se una bona jubilació i el va vendre a Sotheby’s per 15.400 lliures, el 3 d’abril de 1928.

Alice va morir el 16 de novembre de 1934, havent manifestat estar farta de ser Alícia al país de les meravelles. En les múltiples entrevistes que va concedir, mai fa cap retret a Dodgson, ni dona a entendre res indecorós en la seva la relació.

Als diaris de Dodgson apareixen com a dates especialment marcades -amb una “pedra blanca” segons la seva enigmàtica terminologia- el 25 d’abril de 1856, data en què va conèixer Alice, una setmana abans que complís quatre anys i dia en què va fer la primera sortida amb les tres germanes juntes, i el 4 de juliol de 1862, dia en què va idear la història d’Alícia al país de les meravelles. No obstant, hi ha la possibilitat que el registres al diari es fessin retrospectivament, com afegitons extemporanis, i no en la pròpia data del succés.

Els hereus de Dodgson van fer entrega dels seus diaris al Museu Britànic, tot i que hi falten les fulles que van del 18 d’abril de 1858 al 8 de maig de 1862, i del 27 al 29 de juny de 1863, les quals, òbviament, haguessin portat llum sobre els enigmes de la relació entre l’autor i la seva infantil musa.