Reportatge

Rohingyas a Bangladesh: néixer en l’adversitat

Encara no té nom, però la petita nounada ja lluita per respirar. Els primers 28 dies de vida són crítics per als nadons. Treballem per reduir el risc de morir només néixer

Nitin George, responsable de Comunicació de MSF en els camps de refugiats rohingyas de Bangladesh

Tot d’una, Gaziur deixa a la meitat la conversa i una tassa de te ben merescuda. Amb el telèfon a l’orella, mussita un “ho sento” i surt corrent cap a la sala neonatal de l’Hospital Goyalmara Green Roof de Metges Sense Fronteres (MSF) a Ukhia, Bangladesh. Envoltat de camps d’arròs, senders de fang i cabanes de bambú amb sostres de palla, aquest hospital especialitzat atén mares i nens rohingyas i bangladeshians. En la unitat de cures intensives (UCI) neonatals, un nadó que acaba de néixer lluita per respirar. L’infermer supervisor, Gaziur Rahman, i els seus companys es posen mans a l’obra. Dempeus, els pares del nadó, uns joves rohingyas, miren amb sorpresa. Ni tan sols han tingut l’oportunitat de posar-li nom a la petita. Els membres de l’equip d’infermeria fan torns en les maniobres amb la unitat de ventilació manual: un mètode mitjançant el qual s’administra oxigen al pacient emprant un ressuscitador manual i una mascareta. Un oxímetre de pols digital mostra el ritme cardíac i els nivells d’oxigen en sang del nadó; la lectura, entre 60 i 70% de nivell d’oxigen, no augura res de bo. Un metge observa el procediment i pren notes. Han passat 10 minuts. Gaziur no vol generar falses esperances als pares del nadó. Serà una nit difícil per a l’equip de MSF. Gaziur parla en veu baixa: “El pronòstic no sembla bo”. A 40 quilòmetres de distància, a la ciutat de Cox’s Bazar, la coordinadora mèdica de MSF, Jessica Patti, té el seu propi desafiament. No n’hi ha prou amb obrir un hospital i esperar que arribin els pacients. El personal de MSF està donant a conèixer el centre i els seus serveis mèdics a altres organitzacions humanitàries perquè hi derivin els casos amb complicacions. “Per als nounats, els primers 28 dies són crítics: necessiten atenció mèdica tant preventiva com curativa”, explica Patti. “Desafortunadament, la manca de serveis de salut, tant per als refugiats com per als ciutadans de Bangladesh, pot traduir-se en què els nounats tinguin un risc alt de morir durant el primer mes. Hem obert l’hospital Goyalmara per concentrar-nos en l’atenció neonatal i pediàtrica, i volem que els nounats malalts siguin enviats aquí des d’altres hospitals per rebre atenció especialitzada”.

Derivacions que salven vides

Les derivacions i trasllats són essencials per evitar morts. Una eclàmpsia, una condició en la qual una mare embarassada que pateix de pressió arterial alta presenta convulsions, pot ser mortal tant per a la mare com per al nen. Les dones rohingyas prefereixen donar a llum en els entorns privats de casa, amb l’ajuda de llevadores tradicionals de confiança. El temps que es triga a viatjar des dels espais tancats i estrets dels camps de refugiats rohingyas fins a un lloc de salut bàsic i, d’aquí, a un hospital matern infantil especialitzat, pot significar la diferència entre la vida i la mort. “Si els pacients són transferits directament a Goyalmara des d’altres centres de salut -diu Patti- se salvaran més vides”.

De tornada a la UCI neonatal s’ha produït una millora. El oxímetre mostra nivells més alts d’oxigen en sang, un senyal que l’estat de la nounada pot arribar a estabilitzar-se. Gaziur li frega el pit que amb prou feines té la mida del palmell de la mà. La petita es mou lleugerament, un canvi notable quan fa 15 minuts semblava que estava sense vida. El proper objectiu per al personal mèdic i la família serà que respiri espontàniament i sense ajuda. La mare té els ulls plorosos i el pare passeja nerviós fora de la sala. La finestra de temps per a la supervivència de la petita s’està tancant ràpidament. La ventilació per mitjà d’una màscara amb bossa expansible pot allargar la vida de la nena però, llevat que aquesta pugui respirar sense ajuda, el flux d’oxigen resultant podria causar problemes neurològics i, en última instància, la mort. Si no hi ha mostres de millora, el personal sanitari haurà de posar fi a la reanimació i explicar a la família, amb la major sensibilitat possible, la probable mort de la seva filla. Per a les famílies rohingyas que han experimentat esdeveniments violents i traumàtics en la seva fugida des de Myanmar a Bangladesh, perdre un altre familiar pot tenir un impacte mental inimaginable. La seguretat que ofereixen els camps de refugiats a Bangladesh no és garantia de supervivència per a nombrosos nadons rohingya. Des de la relativa calma del ventre d’una mare fins a néixer en condicions insalubres i massificades en els camps, les possibilitats d’un nadó refugiat depenen que estigui protegit davant les circumstàncies omnipresents en emergències humanitàries d’aquest calibre. Els rohingyas van ser privats de l’atenció sanitària a Myanmar. Fins i tot avui en dia, molts dels refugiats rohingyas a Bangladesh no accedeixen a atenció mèdica adequada fins que és massa tard. Les raons que poden explicar aquest fet van des de l’existència de pràctiques tradicionals en la comunitat, a la manca de confiança en els centres de salut que no coneixen passant per les dificultats per desplaçar-se dins i fora dels camps. A la unitat de neonatologia, el nadó mostra signes de millora. A diferència d’un nen o un adult, un nounat no pot expressar dolor o alleujament. El personal mèdic ha de buscar indicis visuals com el color de la pell, els moviments dels ulls i les mans per determinar si està patint o millorant, i per controlar el dolor. Es respira optimisme a l’UCI. Els braços de la petita es mouen amb els punys tancats, com si estigués preparant-se per una baralla. No obstant això, Gaziur i el seu equip d’infermeres no deixen de bombar la borsa d’oxigen.