7 minute read
Entrevista
Laura Soucek Llicenciada en Biologia i Doctora en Genètica i Biologia molecular per la Universitat La Sapienza de Roma. Cap de Modelització de teràpies antitumorals en ratolins del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO). Professora investigadora de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) i del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Fundadora i directora executiva de Peptomyc, i editora científica de la revista Cancer Discovery.
Advertisement
Què és i com actua Omomyc?
Omomyc és un inhibidor d’una proteïna anomenada Myc, que es troba en totes les cèl·lules del cos, però específicament en les cèl·lules del càncer, a les quals els permet reproduir-se i sobreviure als tractaments. Fa més de 20 anys vaig dissenyar Omomyc per inhibir aquesta proteïna, atacar-la com a estratègia per al tractament del càncer. Em van dir que això no era possible perquè com Myc també està present en cèl·lules no cancerígenes, es creia que, si se l’atacava, provocaria efectes secundaris en les cèl·lules normals. Aquest dogma va
ser suficient per no seguir investigant, però no vaig trobar cap evidència en la literatura científica que demostrés que no es podia fer. Així que vaig dissenyar Omomyc per acostar-me a Myc, que s’amaga dins del nucli de la cèl·lula, i és el que s’anomena una proteïna intrínsecament desordenada. Myc troba una altra proteïna, anomenada Max, i quan ho fa es bloqueja i assumeix una forma de pinça que s’adhereix a l’ADN i regula la transcripció de fins al 20% dels gens que estan dins d’una cèl·lula, és a dir, determina el seu destí . Dona instruccions, per exemple, per al creixement ossi o per cicatritzar una ferida. El problema és que, quan es tracta d’una cèl·lula cancerígena, Myc hi és constantment, al costat de Max, i segueix dient-li a la cèl·lula “és hora de multiplicar-se”, i l’empeny a dividir-se i envair altres teixits. Per inhibir Myc s’han utilitzat les molècules petites, que s’uneixen a les proteïnes i les inactiven, però Myc canvia sempre la seva forma i aquestes molècules no ho reconeixen. El nostre abordatge ha consistit en crear una proteïna molt similar a Max per enganyar Myc, atrapar-la i inactivar-la. Utilitzem una proteïna per atacar una proteïna, substituint a una altra i impedint que Myc s’uneixi a l’ADN.
Només ataca els teixits cancerosos? Com s’aconsegueix?
La bellesa d’aquesta investigació és que hem descobert que no necessitem seleccionar només les cèl·lules malignes. Si Omomyc entra en una cèl·lula normal, alenteix una mica la seva divisió, però pot fer-la, en canvi la cèl·lula del càncer queda bloquejada i mor perquè no sap dividir-se, perquè pateix una crisi energètica i perquè, al llevar-li Max, perd la capa d’invisibilitat que la fa resistent al sistema immunitari, així que és el propi sistema el que ens ajuda a destruir la cèl·lula cancerígena.
En la fase d’assaig animal, contra quins tumors s’ha demostrat eficaç? En quins estadis del càncer?
Ens hem centrat en el càncer de pulmó perquè és un dels més mortífers, però Myc es troba en tots els tipus de càncers humans, per tant, el mateix abordatge es pot aplicar a tots els tipus. Al laboratori hem creat proves per al càncer de mama metastàtic, de pàncrees, de cervell, melanoma, mieloma múltiple o neuroblastoma, que és un càncer pediàtric. La nostra teràpia podria ser la mateixa per a tothom, independentment de les mutacions, perquè ens dirigim al nucli de la cèl·lula, no a la seva superfície, on hi ha molts receptors alternatius. Al nucli, en canvi, aquestes alternatives són limitades. Pel que fa als estadis, hem fet experiments en la fase de metàstasi i també hem vist que la funció de Myc és essencial, des de la migració del tumor primari fins al seu lloc secundari, depèn de Myc. A cada estadi que inhibim a Myc, desactivem una funció fonamental perquè el càncer pugui créixer.
L’assaig clínic està previst per al 2020?
Sí, a la primavera. És un moment apassionant i, alhora, terrorífic. Som optimistes, però també sabem que el que ha funcionat en ratolins de vegades canvia en pacients humans. El fàrmac que hem sintetitzat també té camp de millora i, per descomptat, estem molt il·lusionats.
Si resulta satisfactori, quant de temps pot passar fins que el veiem en forma de fàrmac disponible i administrable als pacients?
Normalment, el recorregut d’un fàrmac des del seu assaig clínic en fase 1 i fins a la seva aprovació per al mercat, és de més o menys cinc anys. En aquest cas, si l’eficàcia és tan extraordinària, les agències reguladores poden escurçar els terminis. Per sort, si tot va bé, a Espanya podria estar disponible abans per als pacients que accedeixin a assaigs clínics, per exemple, al Vall d’Hebron.
A més de la teva investigació, hi ha avenços en la lluita contra el càncer en el camp de l’epigenètica o en els tractaments basats en la immunoteràpia. Creus que estem a prop de trobar la clau de la cura o, almenys, d’aconseguir una cronificació de la malaltia?
Sí, crec en això i és el que em dona la motivació. La cronificació, sens dubte, és una promesa molt bona, tot i que alhora sabem que el cost dels medicaments a llarg termini és una complicació gran per a la societat, per l’elevat preu d’aquests fàrmacs. Si l’objectiu és la cronificació, s’hauran de canviar moltes coses en l’accés als tractaments per reduir els costos. L’esperança que nosaltres tenim és l’erradicació de la malaltia a través d’un fàrmac que no sigui tòxic. El que hem vist fins ara en la teràpia contra Myc és que no hi ha efectes secundaris i això també és molt important, si parlem de cronicitat.
Barcelona és un dels pols mundials en investigació biomèdica i són freqüents els anuncis de descobriments i avenços. Què creus que es fa bé des d’aquí que afavoreix la producció científica?
Vaig arribar aquí fa vuit anys des dels Estats Units, on havia experimentat un tipus concret d’investigació. Quan vaig decidir tornar a Europa, vaig avaluar diferents països i la proposta del VHIO em va semblar única. Oferia la
possibilitat de col·laborar en el mateix equip amb oncòlegs i treballar perquè la investigació fos de veritat translacional, de manera que el que sorgís del laboratori seria testejat aquí mateix, a l’hospital. La força de Barcelona i del VHIO en particular és el compromís que tenen tots els professionals de treballar junts per trobar solucions per als pacients de la manera més ràpida i eficaç possible. Això és una cosa que pot semblar bàsica però que, en el meu cas, no ho havia trobat als EUA. El VHIO va néixer amb l’objectiu que tota investigació tingués el seu impacte en la pràctica clínica i això per a mi és fonamental.
Que es tracti d’un país amb un fort model de sanitat pública influeix?
Per descomptat, la inversió pública en recerca és bàsica. Per anomenar-nos de veritat societat, ens cal tenir cura de la salut de tots, és el que ens fa cívics. I especialment ara, quan l’envelliment saludable és tan important. Per a mi no hi ha inversió més intel·ligent que aquesta.
El teu nom està al costat dels Baselga, Massagué o Esteller. A poc a poc, les investigadores obriu camí i sou més visibles. T’has trobat amb alguna dificultat, obstacle o reticència pel fet de ser dona i liderar equips de recerca?
El canvi s’està produint i és una qüestió de temps que la igualtat sigui real. En el meu cas, mai em vaig imposar límits. Quan vaig venir al VHIO em van dir que estava una mica boja perquè no hi havia investigadores principals dones i menys que no fossin espanyoles. La meva resposta va ser: i què? Algú ha de començar, que no hi hagi precedents no em preocupa. Ara, al VHIO ja som paritaris i la transició ha estat natural. Potser quan vaig començar sí que havia de demostrar el doble del meu valor, en les converses, per exemple, la pressió per dir alguna cosa intel·ligent tot el temps, però, per sort, això està canviant.
Els estudis de Ciències de la Salut compten amb més d’un 70% d’alumnes de sexe femení. Creus que comportarà algun canvi en la medicina o la investigació de les pròximes dècades?
Fa més de 20 anys, quan jo estudiava, també la majoria érem dones. El problema és quantes d’aquestes dones han arribat a ser investigadores principals o ha arribat a ocupar un lloc directiu. L’estadística demostra que molt poques i que segueixen existint els sostres de vidre, tant externs com interns. A vegades les mateixes dones ens imposem alguns sostres i això és una cosa que nosaltres hem de canviar. I després hi ha els sostres externs, que també hem de ser-hi per trencar-los. És una realitat contra la qual encara hem de lluitar i és frustrant que segueixi sent així, però, de nou, crec que ho estem aconseguint.
