3 minute read
Medicina i Catalunya, una mica d’història
Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània
Advertisement
A les acaballes dels anys seixanta, la dictadura franquista malauradament mantenia la seva vigència en tots els àmbits de la societat. No obstant això, l’oposició política i cultural al règim s’havia consolidat amb el pas dels anys i cada cop era més ferma i combativa. Un exemple d’aquesta lluita cap a la democràcia va ser l’aparició d’un grup de metges que van voler recuperar l’essència del desaparegut Sindicat de Metges de Catalunya (SMC).
El llarg procés fins arribar a la creació de l’anhelat sindicat va iniciar-se el 3 d’octubre de 1968 amb una reunió encapçalada pel Sindicato Provincial de Actividades Sanitarias. D’aquesta trobada va constituir-se l’Agrupación Provincial Sindical de Médicos de Barcelona, la qual va ser aprovada pel Delegado Nacional de Sindicatos el 12 de desembre de 1969.
El 20 d’octubre de 1977, l’Agrupación Provincial Sindical de Médicos de Barcelona va aprovar el canvi de nom de l’organització, segons el Reial decret de 22 d’abril de 1977, pel de Sindicato de Médicos Libre de Barcelona y su provincia, fet que va produir-se legalment el 24 de febrer de 1978. Una de les primeres activitats del Sindicato de Médicos Libre va ser la participació al I Congreso de la Federación Estatal de Sindicatos de Médicos Libres que va dur-se a terme a Madrid el 1977. Tanmateix, el sindicat va canviar de nom ràpidament.
El 14 de desembre de 1978 va realitzar-se una assemblea al Casal del Metge per a l’aprovació de la constitució del Sindicato de Médicos de Cataluña, encapçalada per Manuel Ramírez Sánchez, en detriment del Sindicato de Médicos Libre de Barcelona y su provincia. A la reunió, hi va assistir l’exmembre de la junta directiva del SMC durant la dècada dels anys vint, Pere Mas i Oliver. Per als membres del Sindicato de Médicos, la presència d’aquest darrer els legitimava com a continuadors de l’obra realitzada pel desaparegut Sindicat de Metges de Catalunya i Balears. Tot i que el nou Sindicato de Médicos de Cataluña compartia amb el SMC la defensa dels interessos corporatius del metge, el primer no tenia la mateixa finalitat ni el context era equivalent al fundacional. Aquest va existir en un moment en què la medicina era de caire liberal, mentre que a l’altre apareix en un context de medicina intensament col·lectivitzada.
El 17 d’abril de 1979, el nou sindicat va dipositar els seus Estatuts fonamentant-se en l’ampliació del seu àmbit territorial a tot Catalunya, proposta que havia realitzat Mas i Oliver. D’aquesta manera va consolidar el nom de Sindicato de Médicos de Cataluña. Aquell mateix any també va crear-se la Confederación Estatal de Sindicatos Médicos (CESM) on el sindicat i, posteriorment, Metges de Catalunya tingueren un paper rellevant des de la seva creació, ja que han estat la delegació de la CESM a Catalunya durant quatre dècades fins a la seva separació l’octubre de 2017.
A partir de 1981, la Generalitat de Catalunya, presidida per Jordi Pujol i Soley, va començar a rebre les competències exclusives per a l’organització i la gestió del sistema sanitari, fet que va donar grans possibilitats de dissenyar una política d’acord amb la particular situació sanitària catalana.
El 26 de juny de 1984, el Sindicato de Médicos va realitzar una assemblea extraordinària amb 130 metges. L’acte estigué dirigit pel president Manuel Ramírez Sánchez, el vicepresident Patricio Martínez Jiménez, el secretari Josep Maria Sala Xampeny i el president honorari Pere Mas i Oliver. L’organització va tornar a canviar els seus estatuts per tal de catalanitzar el seu nom i, al mateix temps, aconseguir una major eficàcia de l’acció sindical. Aquell mateix any, Sala Xampeny va ser escollit president de la CESM i poc temps després del Sindicat de Metges de Catalunya. A partir de 1987, el president de la CESM va ser el també membre del sindicat, Patricio Martínez. Aquests darrers fets van comportar que el SMC recuperés la seva presència en l’àmbit sanitari espanyol i català.
