Espai Jurídic

August González Ausín advocat de l’Institut Qualitas

Alguns aspectes polèmics sobre el nou decret relatiu a la prescripció infermera

Mitjançant el Decret 180/2019, de 27 d’agost (DOGC núm. 7949, de 29/08/2019), “pel qual es regula el procediment d’acreditació de les infermeres i els infermers per a l’exercici de la indicació, ús i autorització de dispensació de medicaments i productes sanitaris d’ús humà”, es dicten un conjunt de mesures relatives a aquest procediment, algunes de les quals han estat força controvertides per una bona part del col·lectiu mèdic. N’analitzem a continuació els aspectes que han estat més discutits.

En primer lloc, pel que fa als requisits que s’exigeixen per a l’obtenció de l’acreditació (article 3 del decret), se n’ha criticat una potser excessiva flexibilitat, ja que es fa servir una fórmula de requisits alternatius (“complir amb un dels següents requisits”). És a dir, els infermers o infermeres poden acreditar-se complint tan sols un dels requisits següents: 1. En l’àmbit de les cures generals: b. Complir amb un dels requisits següents: - Acreditar una experiència professional mínima d’un any en infermeria. - Superar el curs d’adaptació per a l’acreditació de la capacitació professional infermera per a la indicació, ús i autorització de la dispensació de medicaments i de productes sanitaris d’ús humà en l’àmbit de les cures generals ofert pel departament competent en matèria de salut de manera gratuïta, que es regula a l’article 5.

2. En l’àmbit de les cures especialitzades: c. Complir amb un dels requisits següents: - Acreditar una experiència professional mínima d’un any com a personal d’infermeria especialista. - Superar el curs d’adaptació per a l’acreditació de la capacitació professional infermera per a la indicació, ús i autorització de la dispensació de medicaments i de productes sanitaris d’ús humà en l’àmbit de les cures especialitzades ofert pel departament competent en matèria de salut de manera gratuïta, que es regula a l’article 5. Sobre aquesta qüestió, per part de Metges de Catalunya (MC) es va argumentar en la fase d’al·legacions al projecte de decret que una regulació mínimament rigorosa no podia limitar-se a indicar, com a requisits generals, que únicament caldria acreditar un any d’experiència professional, o bé la superació d’un curs d’adaptació, i que, com a mínim, s’hauria d’exigir que aquests dos requisits fossin successius i acumulatius, és a dir, exigir una experiència professional mínima, la qual, a més, fos completada amb la superació d’un curs d’adaptació. Un altre aspecte destacable del decret és el procediment excepcional que contempla la seva disposició addicional primera, que permet acreditar-se a les infermeres o els infermers que estiguin prestant els seus serveis en el SISCAT i acreditin una experiència mínima d’un any com a personal d’infermeria (cures generals) o com a personal d’infermeria especialista (cures especialitzades) en el mateix centre a la data d’entrada en vigor del decret. En relació amb aquest procediment excepcional, MC n’ha criticat els terminis, tot considerant que, la brevetat del termini previst (quatre mesos des de l’entrada en vigor) per tal que cadascun dels centres del SISCAT comuniqui el llistat d’infermeres i infermers que compleixen el requisit de l’experiència professional d’un any i que hagin manifestat la voluntat d’acreditació, comportarà un allau i acumulació de comunicacions en un període de temps molt breu. Per aquest motiu, hi ha qui considera que es corre el risc que es produeixi una acreditació general, massiva, per silenci administratiu en molts casos, el que generaria molts dubtes sobre una correcta i rigorosa verificació del compliment dels requisits. Finalment, cal destacar la previsió de delegació de l’exercici de l’oferta formativa que preveu la possibilitat de delegar la formació a les organitzacions col·legials d’infermeres i infermers, establint-se així mateix un sistema pel qual aquestes organitzacions col·legials comuniquin al Departament de Salut la llista de professionals que hagin superat els cursos de formació i hagin manifestat la voluntat d’acreditació. El sindicat i altres col·lectius sostenen que això suposa establir un sistema un tant endogàmic d’acreditació, doncs és el propi col·lectiu d’infermeres i infermers el que acaba decidint si les professionals tenen els coneixements necessaris per a l’exercici de la prescripció. En aquest sentit, consideren que hauria estat desitjable la presència del col·lectiu mèdic en l’exercici d’aquesta formació, doncs cal recordar que són els metges els únics professionals sanitaris que, per la seva pròpia titulació (i sense necessitat d’acreditació prèvia), disposen dels coneixements necessaris per a la indicació, ús i autorització de la dispensació de medicaments i productes sanitaris d’ús humà.