Article

Canvi climàtic: causes, efectes i geopolítica global

Josep Maria Puig, secretari general de Metges de Catalunya

L’any 1992, un vaixell mercant que traslladava joguines de bany es va veure atrapat en una tempesta. Els contenidors van caure per la borda i les onades van arrossegar 28.000 aneguets de goma i altres joguines cap al Pacífic nord. Els aneguets es van dispersar per tot el món i els investigadors van aprofitar el recorregut d’aquestes joguines per delimitar amb més precisió els corrents oceànics.

Origen dels corrents

Els corrents oceànics es generen per quatre forces diferents: el vent, les marees, els canvis en la densitat de l’aigua (salinitat) i la rotació de la Terra. En menor grau, també influeixen la topografia del fons oceànic i la línia costanera. En funció d’aquestes variables, els corrents es poden tornar més ràpids, més lents o canviar de direcció. Podem distingir dos tipus de corrents oceànics: els superficials i els profunds. Els primers mouen el 10% de l’aigua dels oceans, mentre que els segons traslladen el 90% restant. Si bé s’originen de diferent manera, els corrents superficials i els profunds s’afecten mútuament en una intricada relació que manté els oceans en moviment. A prop de la costa, els corrents superficials són impulsats pels vents i les marees que fan que l’aigua avanci i retrocedeixi en funció del nivell del mar. A l’oceà obert, en canvi, el vent és el principal motor de les corrents superficials. Quan el vent bufa, mou les capes superiors de l’aigua. Aquestes mobilitzen les capes inferiors, les quals, al seu torn, mouen les que estan més avall. Fins i tot, a 400 metres de profunditat, l’aigua es veu afectada pel vent que bufa a la superfície. Quan des de l’espai s’observen els patrons dels corrents superficials de tot el món, es veu com formen grans bucles, coneguts com a girs, que van en el sentit de les agulles del rellotge a l’hemisferi nord i en el sentit oposat, a l’hemisferi sud. Això es deu a l’efecte de la rotació de la Terra sobre els vents que originen aquests corrents. Si la Terra no girés, l’aire i l’aigua simplement es mourien cap endavant i cap a enrere entre l’equador (on la pressió és baixa) i els pols (on la pressió és alta). Però com que la Terra gira, l’aire que va des de l’equador al pol Nord es desvia cap a l’est, mentre que l’aire que va en la direcció contrària es desvia cap a l’oest. La imatge oposada es veu en l’hemisferi sud, de manera que les principals corrents d’aire formen patrons similars als girs al voltant de les conques oceàniques. Això s’anomena efecte Coriolis.

Conseqüències dels corrents

Com que l’aigua reté més calor que l’aire, aquests corrents contribueixen a la redistribució de la calor a tot el planeta. A diferència dels corrents superficials originats pels vents, els corrents profunds s’originen principalment pels canvis en la temperatura i en la densitat de l’aigua, la qual depèn de la major o menor concentració de sal. Com més a prop del pol Nord, més freda es torna l’aigua fins que comença a formar cristalls de gel (icebergs) que retenen l’aigua, però no la sal. Per tant, l’aigua que no s’arriba a gelar està molt freda i té una major concentració salina, és més densa. Aquesta aigua freda i densa s’enfonsa, mentre que l’aigua més càlida puja, establint-se així un corrent vertical anomenat circulació termohalina (thermo de temperatura i halin de sal). La circulació termohalina de l’aigua profunda cap a l’aigua superficial i els vents es combinen formant un recorregut sinuós anomenat cinta transportadora oceànica. La circulació termohalina constitueix el moviment permanent de l’aigua dels oceans i l’energia que transporta és un dels motors del nostre clima, però, a més, l’aigua que es mou de les profunditats de l’oceà a la superfície trasllada nutrients que serveixen d’aliment als microorganismes, que són la base de les cadenes

alimentàries a l’oceà. La cinta transportadora oceànica és el corrent més llarg del món i abasta tot el planeta.

El canvi climàtic

El que està passant amb l’augment de la temperatura del planeta és que el glaç àrtic es fon, però la temperatura cada vegada més alta del mar està alentint la cinta transportadora. Hi ha models de simulació que mostren com això afecta els sistemes climàtics del món, però avui en dia ningú té la certesa de si la cinta transportadora només s’alentirà o si, fins i tot, pot arribar a aturar-se per complet. Si ho concretem en la nostra àrea geogràfica, a l’Atlàntic, les aigües càlides del Carib són transportades fins a les costes d’Europa Occidental a través del corrent del Golf (el nom prové del Golf de Mèxic, àrea on s’origina aquest corrent). Per la temperatura càlida de les seves aigües, és un corrent superficial calent que disminueix gradualment en profunditat i velocitat, fins a pràcticament desaparèixer a uns 1.000 metres, cota on la influència de l’escalfament pels raigs solars es dissipa. Té una amplada que oscil·la entre els 80 i els 150 km en gran part de la seva llarga trajectòria, el que dona una idea aproximada de l’enorme quantitat d’energia que transporta des de zones tropicals cap a zones mes fredes i de les conseqüències beneficioses de la mateixa. És tot un riu a l’oceà Atlàntic. Els rius continentals més cabalosos resulten insignificants al seu costat. Malgrat que les seves ribes no són de sorra ni de roca, la seva silueta és visible des de l’espai mitjançant imatges infraroges que varien de color en funció dels seus canvis de temperatura. Aquest riu oceànic és una massa d’aigua càlida que discorre del sud al nord de la costa atlàntica nord-americana. La primera descripció de la qual es té notícia va tenir lloc el 27 de març de 1513, als pocs dies de l’arribada del conqueridor espanyol Juan Ponce de León a la península de Florida. Ponce de León i un dels seus navegants més experimentats, Antón d’Alamins, van ser testimonis de l’envergadura del corrent. Per més que bufés el vent i despleguessin totes les veles dels vaixells, no només els resultava impossible avançar, sinó que retrocedien. “El corrent era tan gran que podia més que el vent”, va narrar el cronista Antonio d’Herrera en la coneguda com Dècades (1601), la primera evidència escrita del corrent del Golf. La circulació d’aquest corrent assegura a Europa un clima més càlid del que li correspon per la latitud en què es troba. També determina en bona part la flora i la fauna marina dels llocs pels quals

passa. Per exemple, els artròpodes i cefalòpodes abunden més a les costes de Galícia que a les del País Basc, on la seva influència és menor.

El corrent del Golf

Per què perd velocitat el corrent del Golf? El motiu d’aquesta pèrdua és que a l’oceà hi estan arribant majors quantitats d’aigua dolça. D’una banda, perquè es registren més pluges a l’Atlàntic nord i en zones costaneres, i de l’altra, perquè l’Àrtic s’està fonent, enviant aigua dolça també cap a l’Atlàntic. Cal tenir en compte que els casquets de l’Antàrtida i Groenlàndia contenen més de dos terços de l’aigua dolça del planeta. La fusió de les glaceres a l’Àrtic, causada per l’escalfament global, augmenta la quantitat d’aigua dolça a l’Atlàntic nord, tot disminuint la seva densitat en diluir l’aigua salada. Això impedeix que aquesta aigua s’enfonsi i, per tant, les capes més calentes no pugen, fet que fa que la temperatura a la superfície romangui molt més baixa, posant en perill l’existència del corrent del Golf tal com el coneixem i provocant canvis en els corrents marítims, en disminuir o interrompre la circulació termohalina. Això passa sobretot a les costes de Noruega i Groenlàndia, punt on el corrent refredat del Golf canvia de sentit i baixa cap al tròpic. Al tròpic l’aigua es torna a escalfar, puja a la superfície i torna a dirigir-se cap a l’Àrtic. Aquest corrent càlid que banya les nostres costes serveix de regulador de la temperatura al litoral europeu i és el que ajuda a suavitzar el clima. Així, les costes de les Illes Britàniques, Escandinàvia o el Benelux es veuen no només alliberades del glaç, sinó que tenen les gelades com un fenomen excepcional. Fixem-nos que al voltant dels 60 graus de latitud nord, que correspon a la latitud de les capitals escandinaves, amb prou feines hi ha poblacions importants en altres continents. Ni Islàndia ni les Illes Fèroe, malgrat estar als confins del cercle polar àrtic, no coneixen un clima especialment fred a l’hivern. El corrent del Golf els proporciona climes humits, ventosos i amb poca oscil·lació tèrmica. Aquest corrent influeix molt en les ciutats europees de latituds molt al nord com per exemple Londres, Berlín o Amsterdam. Aquestes latituds correspondrien a les mateixes que algunes zones de Sibèria i països escandinaus, amb extenses àrees quasi despoblades a causa del fred. Hi ha estudis que demostren que la desaparició del corrent del Golf fa uns mil anys va provocar un període de glaciació. Si la circulació termohalina s’interromp, l’hemisferi sud es tornarà més càlid i l’hemisferi nord més fred. Al sud de Groenlàndia el corrent s’està refredant perquè l’aigua no s’enfonsa suficientment i no pot mobilitzar la mateixa quantitat d’aigua calenta. Les

dades demostren que el corrent del Golf s’ha alentit en un 15% els últims 15 anys. Entre les conseqüències probables d’aquest debilitament, hi ha l’augment de la temperatura de l’aire a l’Àrtic Alt, l’est del Canadà i Amèrica Central, així com el seu descens a l’Europa Occidental. Amb un corrent del Golf afeblit, aquest patró pot donar lloc a condicions més extremes a l’hivern amb irrupcions d’aire molt fred a tot el continent europeu. Paradoxalment, doncs, l’escalfament global generarà hiverns extremadament durs a l’Europa Occidental. Ja s’ha pogut constatar que, mentre l’àrea específica a l’Atlàntic Nord s’ha estat refredant, la resta del món s’ha anat escalfant.

Període de glaciació

En resum, totes les observacions convergeixen cap al paper “termoregulador” del corrent del Golf. I si aquest s’atura, què passarà? Doncs, Europa entrarà en una període de glaciació i es pot entreveure que el fenomen migratori europeu serà massiu i els canvis socials fruit d’aquests moviments gegantins de població difícilment imaginables. Però de segur res no serà com ara, al menys a la vella i properament gelada Europa. Avui en dia, ja hi ha més refugiats per causes climàtiques que per les guerres. Segons dades de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), hi ha més de 20 milions de persones desplaçades per desastres ecològics. No podem oblidar, però, que, en molts d’aquests focus d’emigració –per exemple a l’Àfrica– els seus habitants portaven segles vivint en duríssimes condicions climatològiques i les sabien afrontar. Aquests desplaçaments, en molts casos, estan provocats per les polítiques dels seus governs,

“Europa entrarà en un període de glaciació i el fenomen migratori serà massiu”

“Segons l’ONU, hi ha més de 20 milions de persones desplaçades per desastres ecològics”

afavoridores de les grans multinacionals dedicades als monocultius com el de la soja. Acaparen immenses quantitats de terres, però el més dramàtic és l’apropiació desproporcionada de l’aigua, escassa en molts llocs. Tos dos fenòmens, finalment, obliguen que els nadius s’hagin de desplaçar, de manera que milions de camperols es mouen en massa cap a les ciutats, tal com va succeir a Algèria als anys setanta, quan es va posar en marxa una política d’industrialització que va destruir el teixit agrícola del país, provocant una immensa migració cap a les ciutats, però també cap a França. Una mostra més de la importància de la política darrere dels desastres ecològics. Nombrosos grups d’experts al món han estat informant insistentment sobre les causes i conseqüències previsibles del canvi climàtic durant els darrers 10 anys. Tot i les nombroses evidències, encara hi ha qui prefereix negar que el canvi climàtic s’està accelerant pel comportament humà. Prefereixen passar per beneits, però, en realitat, sabent com saben que és cert, hi veuen un immens interès econòmic que justifica la seva actitud, aparentment infantil i negacionista.

El tresor del pol Nord: la batalla del segle XXI

Es calcula que al cercle polar àrtic hi ha la quarta part de totes les reserves de petroli i gas natural que queden per explotar al nostre planeta. L’or, els diamants i les terres rares (grup de metalls que formen part de les matèries primeres estratègiques en l’economia mundial, indispensables en l’electrònica, la indústria armamentista i en especial pels sistemes de comunicació adherits a míssils i a drons) són també poderosos reclams que desperten l’interès de les potències mundials. Al nord de Canadà, més enllà de l’Àrtic, hi ha rics jaciments aurífers i una mina que en dos anys ha omplert les seves arques amb 5.000 quilos de diamantes. El futur pol Nord també serà una mina d’or, però a nivell comercial. S’obrirà una nova ruta marítima entre el Pacífic i l’Atlàntic que ara està bloquejada pels gels, excepte 30 dies a l’any. Aquesta via estalviarà temps i diners als vaixells de càrrega que, actualment, estan obligats a transitar pel Canal de Panamà o el de Suez. Davant l’enorme profit financer, la batalla internacional es reescalfa. “L’Àrtic és nostre”, va dir l’expedicionari rus que va plantar la seva bandera al llit del mar el 2 d’agost del 2007, a 4.300 metres de profunditat. Cinc estats amb territori al cercle polar àrtic –Canadà, Noruega, Rússia, EUA i Dinamarca, a través del seu domini de Groenlàndia– controlen una zona de 320 km al nord de les seves costes i estan intentant demostrar que la serralada Lamonosov, que s’estén sota l’aigua des de Rússia pel pol Nord fins a l’illa canadenca d’Ellesmere i Groenlàndia, és una continuació de les seves plataformes i que, per tant, els pertany. Els EUA se sumen al grup a través d’Alaska. Cal recordar la decisió recent del president nord-americà, Donald Trump, de retirar-se de l’Acord de París signat el 2015 per 195 països, sota els auspicis de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), que estableix mesures per a la reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a partir de 2020. Aquesta retirada ha permès a altres països com Polònia sentir-se més forts a l’hora de negociar a la baixa la descarbonització que li tocava per l’acord. Ha estat la culminació d’un bloqueig sistemàtic començat el 1994, quan es va crear la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. Tampoc no podem oblidar, per molt patètica que ens sembli, l’oferta que ha fet Trump de voler “comprar” Groenlàndia, un fet que s’ha d’interpretar com un moviment més en la carrera geoestratègica per controlar la zona. Poder, ambició, diners i conquestes: la lluita pel control del pol Nord està oberta i ja es dibuixa com una de les grans batalles del segle XXI. Enormes estalvis de cost de transport, un accés fàcil i barat als recursos del petroli, el gas i els minerals i l’obertura de rutes marítimes i comercials, són oportunitats que tindran a la regió del pol Nord com a gran protagonista els propers anys. Sembla, doncs, que el canvi climàtic ens afectarà, però, sobretot i en negatiu als europeus, de manera que es pot començar a entendre la poca pressa dels EUA i d’altres indrets del planeta per aturar el fenomen. Albiren, per a ells, un futur més ric en matèries primeres, més barates i més fàcils d’aconseguir i, alhora, un afebliment d’Europa que augmentarà la seva ja espectacular dependència energètica. Es calcula que la despesa europea per comprar combustibles fòssils l’any 2050 passarà dels 32 bilions d’euros –el producte interior brut (PIB) espanyol és de 1,2 bilions d’euros–, posant més a l’abast dels EUA el seu interès per colonitzar-la econòmicament i militar. Un interès que ve de lluny i que ja es va intentar dur a terme al final de la Segona Guerra Mundial, però que va ser desbaratat a temps pel general Charles de Gaulle en aconseguir el reconeixement i l’acceptació internacional del govern provisional de la República Francesa.