METGES DE CATALUNYA | 18
Espai jurídic Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica AiDE
Contagi per COVID-19 en l’exercici professional
C
om en totes les contingències professionals, podem establir quatre àmbits de responsabilitat empresarial. Els dos primers repercuteixen directament en la compensació a la persona treballadora pels danys provocats. D’una banda, per la via de la indemnització de danys i perjudicis, i per la via del recàrrec de prestacions de la seguretat social, per l’altra. Els dos nivells restants responen a una compensació per a la societat en el seu conjunt: la responsabilitat administrativa i la penal. En aquest article ens referirem només als dos primers àmbits. En el primer nivell, la persona treballadora té dret a una reparació integra del dany patit, ja sigui en relació al dany personal (psíquic o físic) o al dany material. • Dany personal: l’empresa ha de compensar la persona treballadora en relació a les lesions patides, compensant el temps que ha estat en situació d’incapacitat temporal, com les seqüeles psíquiques o físiques que ha patit. • Dany material: l’empresa ha de compensar tots els danys materials patits (despeses de tractaments, desplaçaments a rehabilitacions, trencament de béns, etc.).
Aquesta responsabilitat, que inicialment es configurava per la jurisprudència com una responsabilitat culpable, actualment és una responsabilitat quasi objectiva, és a dir, pel simple fet d’haver patit un accident de treball o una malaltia professional que hagi minvat la salut o patrimoni del treballador, l’empresa ha de respondre com un risc derivat de la seva activitat productiva. Aquesta responsabilitat pot ser assegurada.
En el segon nivell de responsabilitat empresarial, amb repercussions en matèria de prestacions de la Seguretat Social, cal fer prèviament una petita contextualització. Quan una persona treballadora pateix un accident té dret a tota una sèrie de prestacions, les quals tenen un tractament específic i més protector que si fossin derivades d’una malaltia comuna o accident no laboral. Bàsicament són: • Incapacitat temporal • Incapacitat permanent (parcial, total, absoluta o gran invalidesa) • Orfandat i/o viduïtat, en cas de mort de la persona treballadora Una persona pot tenir dret a una o diverses d’aquestes prestacions. Doncs bé, l’empresari pot tenir responsabilitat en relació a aquestes prestacions en cas que l’accident hagi estat causat per una acció o omissió empresarial que incompleixi la normativa en matèria preventiva (principis dels art. 14 y 15 LPRL, reials decrets sobre condicions mínimes en matèria preventiva), com podria ser no haver avaluat els riscos existents o no haver proporcionat els equips de protecció adequats. En aquest cas, l’empresari hauria de fer front a un recàrrec de prestacions derivades de l’accident (art.164, reial decret legislatiu 8/2015). Aquest recàrrec que té una doble naturalesa sancionadora per a l’empresa i de rescabalament per al treballador/a es configura com un percentatge d’entre un 30% i un 50% d’increment sobre les prestacions de la Seguretat Social reconegudes a la persona accidentada. Aquest risc empresarial no pot ser assegurat.
Pel que fa a l’exposició al coronavirus i més enllà d’haver d’acreditar la manca de protecció en cada cas i que l’exposició s’ha produït a la feina, existeix una presumpció legal a favor d’aquesta afirmació que permet formalitzar la reclamació pertinent, tant a nivell de rescabalament de danys i perjudicis com pel que fa al recàrrec de prestacions. Després d’analitzar la normativa, creiem que hi ha argumentari per defensar que les prestacions de la Seguretat Social de les persones treballadores de centre sanitaris i sociosanitaris causades per l’exposició laboral a la COVID-19 han de ser considerades com a derivades de malaltia professional, ja que opera la presumpció iure et de iure regulada a l’article 157 de la LGSS. D’una banda, hi ha normativa comunitària en relació a l’exposició laboral del coronavirus com a agent de caràcter biològic (Directiva 2020/739 de la Comissió de 3 de juny de 2020), i de l’altra banda, es pot interpretar el reial decret 1299/2006 en el sentit que es pot incloure, com a part de la regulació de les malalties infeccioses, la COVID-19. Per això, en els casos en què no es reconegui aquesta contingència, caldrà demanar-la a través del procediment establert i també caldrà iniciar la petició del recàrrec de prestacions. Ambdues gestions es poden iniciar davant l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS) i permetran reclamar, si s’escau, la responsabilitat patrimonial de l’empresa. Al web de Metges de Catalunya (MC) es pot trobar la informació sobre la reclamació i la seva tramitació de la mà de l’Assessoria Jurídica del sindicat.
