METGES DE CATALUNYA | 20
Medicina i Catalunya, una mica d’història La mal anomenada “grip espanyola” Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània
C
om el lector podrà veure al final del text, la mal anomenada “grip espanyola” (1918-1920) va tenir actituds i deficiències polítiques i socials similars a les que estem patint actualment per la COVID-19. Un clar exemple que encara no aprenem dels nostres antecessors. Els estudis han mostrat que la malaltia va notificar-se per primer vegada el 4 de març de 1918 a Fort Riley (Kansas), tot i que a la tardor del 1917 s’havia produït una primera onada a catorze campaments militars. El primer cas de mutació va produir-se el 22 d’agost de 1918, al port francès Brest, on entraven la meitat de les tropes nord-americanes aliades a la Primera Guerra Mundial. No obstant, l’expert de l’Institut Pasteur, Claude Hannoun, l’historiador Mark Humphries i el professor de biologia evolutiva Michael Worobey han demostrat que el virus precursor probablement provenia de milers de xinesos que van treballar darrera les línies franceses i britàniques. Una afirmació que evidentment han desmentit els experts xinesos. Aleshores, per què va anomenar-se “grip espanyola”? Doncs perquè Espanya no va censurar la informació sobre la malaltia com van fer d’altres països. A l’agost de 1918 hi havia un milió i mig de soldats nord-americans a Europa malalts. A partir d’aquí, la malaltia va passar a França, el Regne Unit, Itàlia, Alemanya i Espanya. Els hospitals estaven col·lapsats i, fins i tot, l’exèrcit alemany va suspendre una ofensiva pel nombre d’infectats que tenia a les seves files. Es calcula que al maig de 1918, a Madrid, més de la meitat de la població havia patit la malaltia.
Les xifres de mortalitat varien però es calcula que oscil·len entre 50 i 100 milions de persones. Com ha escrit el genetista Salvador Macip, “això podria significar entre el 2% i el 5% de tot la població el planeta (amb el 50% d’infectats), amb una especial incidència entre la gent de 25 a 45 anys”. Espanya va tenir uns 8 milions de persones infectades i més de 200.000 defuncions. La mortalitat es produïa per pneumònies causades per bacteris, més que no pas pel mateix virus de la grip. En general, la pandèmia va agreujar-se per la mala gestió dels governs, com el dels Estats Units, que van intentar treure importància a la malaltia. No obstant, la realitat era una altra. El gran nombre de defuncions va comportar que la gent no anés a treballar, que fallessin els transports, la distribució del menjar, les botigues, l’assistència mèdica i les comunicacions. A Espanya, la gent va protegir-se tapant-se la cara amb mocadors o mascaretes i tancant-se a casa. Els morts s’enterraven sense cerimònies, en fosses comunes, per la por al contagi. El govern no tenia molt clar quines mesures havia de prendre, com ho demostra el fet que es retardés l’inici del curs escolar per evitar les aglomeracions de les aules però no es prohibissin els espectacles públics. Mentrestant, el món sanitari va intentar trobar remeis, davant la manca de
vacunes, alguns d’ells de caràcter miraculós. Els metges van provar diferents solucions, com l’antic art de provocar sagnies en els pacients, administrar-los oxigen i subministrar grans quantitats d’aspirines. Tanmateix, també van realitzar accions exitoses, com la transfusió de sang de pacients recuperats a noves víctimes, confinaments, cordons sanitaris o quarantenes. La pandèmia va finalitzar el 1920, quan es va desenvolupar una immunitat col·lectiva a la malaltia. Tot i que el virus no va desaparèixer definitivament perquè va seguir mutant i adquirint material genètic d’altres virus. L’elevat nombre de treballadors malalts va provocar que les dones tinguessin un major accés al mercat laboral i una millora econòmica. També s’ha comprovat que els nadons nascuts en aquells anys eren més propensos a desenvolupar afeccions cardíaques, estaven més exposats a la malaltia, tenien menys probabilitats de ser treballadors i accedir a una educació superior. També existeixen estudis que demostren que l’estrès causat per la pandèmia a les dones embarassades podria haver afectat el desenvolupament del fetus. Els estralls de la pandèmia també van estimular l’avanç de la salut pública, la qual va ser impulsada, així com el desenvolupament de la medicina social. Esperem que els estudis que sorgeixin d’aquesta maleïda pandèmia que estem vivint serveixin per al futur sanitari i, sobretot, per a les autoritats polítiques, perquè estiguem més preparats per a les futures pandèmies que segurament es produiran en els propers anys.
