Paris, el meu gos

Alba, Paco i Mati

L’home ha conviscut i conviu amb una gran quantitat d’animals d’espècies i tamanys molt diversos i dels que en trau profit. Uns han servit i encara ho fan per al treball, com el cavall, el bou, el burro o la mula, inclús en altres regions del món l’elefant, el camell o la llama també són animals de càrrega i ajuda en el camp. Altres els fem servir per a consumir la seua carn o els seus productes: la llet de vaques, cabres i ovelles de les que també aprofitem la llana per a fer teixits, o els ous de les gallines i els estruços tan grans que causen admiració. Alguns altres els hem emprat per a les comunicacions com ara els coloms missatgers. Els ratolins servixen en experiments que fan avançar la medicina i els organs interiors dels porcs tenen un prometedor futur com a donants en transplantaments. Alguns pardalets participen en concursos de cant i altres aus en competicions esportives molt tradicionals ací en terres valencianes.

Són innumerables les especies animals que ens acompañen i formen part del nostre ecosistema, ja que nosaltres mateix som també una espècie més dins de l’ampli regne animal. Tan és així que molts d’ells han passat a formar part de la nostra vida diaria com a mascotes: conills, hamsters, teuladins i canaris, peixos de moltes classes, tortugues, siguen d’aigua o de terra, inclús alguns tipus de rèptils viuen amb nosaltres dins de les nostres cases i establim amb ells una relació simbiótica: ells ens donen un servici i nosaltres els procurem atenció i alimentació.

Però si hi ha alguns animals que poden considerar-se veritàblement domèstics, és a dir, pertanyent al “domus”, a la casa, eixos són els gats i els gossos. Els dos són habitants de la casa amb unes prerrogatives que no tenen les altres espècies. Però, pensé que, majoritariament, es considera que un d’ells té en moltíssims casos la consideració de membre de ple dret de la familia: el gos.

El gos va ser el primer animal que l’home va domesticar, convertint una especie salvatge, el llop (canis lupus) en un gos (canis familiaris) que podía viure junt els homens sense representar un perill i a més a més podía ser útil en les labors de la cacera. Va ser fa entre 19.000 i 30.000 anys que en Europa els homens i els gossos iniciaren una relació que aniria teixint uns lligams d’afecte, companyerisme i amistat més enllà de qualsevol dubte. Els gossos ens han acompanyat des d’aleshores en la caça i la protección de la llar i apareixen en pintures rupestres i la literatura mitológica dels albors de la civilització. En la mitologia egipcia o mesoamericana precolombina ja formen part de les deidats. Els grecs i romans tenien al Can Cerbero com a guardià de les portes de l’Hades i d’ahí deriva el substantiu cancerbero referit als porters en els equips de futbol. Argos, el gos d’Odiseo és l’únic que el reconeix quan retorna a Ítaca, mostrant així una de les característiques esencials per les que reconeguem els gossos: la fidelitat.

En l’antiga Grecia o en Roma els gossos tenien el seu lloc en la societat ocupant-se de tarees en la guarda dels ramats, en l’exercit i especialment en la vida domèstica, essent considerats ja com un més de la familia. Eixa convivencia íntima es mostrava, al final de la vida, en sentits epitafis que els seus propietaris escrivien en les tombes a la vora dels camins. Alguns diuen:

«Em brollen les llàgrimes en portar-te a la teva última morada tant com em vaig alegrar en portar-te a casa a les meues pròpies mans fa quinze anys».

«Esta és la tomba del gos Stéfanos, que va morir, pel qual Rodope va vessar llàgrimes i va enterrar com un humà. Jo sóc el gos Estéfanos, i Rodope em va preparar una tomba».

Eixa familiaritat i naturalitat amb que els homens i els gossos formaven un núcli amb lligams indestructibles eren i són el reconeiximent de les grans virtuts que tenen: salven vides localitzant víctimes en desastres naturals, busquen persones perdudes en la neu o la muntanya, ajuden a localitzar explosius o drogues, acompanyen invidents convertint-se en els seus ulls, s’utilitzen en medicina per millorar l’estat d’ànim dels malalts. Interactuar amb gossos fa disminuir els nivells de cortisol, que provoca l’estrés i augmenta l’oxitocina, que és l’hormona associada a la confiança. Són polivalents, ja que hi ha gossos per a totes les edats i condicions dels humans: xicotets per a persones majors, grans per a més jovens i adults; per estar en casa, per acompanyar-te en les eixides al camp i sempre per esperar-te quan tornes. És un company de joc incansable i un guardià fidel dels més desvalguts fins extrems impensables. Tant és així que el seu sobrenom, en totes les cultures i tots els idiomes és: El millor amic de l’home.

Sobre tot destaca en els gossos el sentit de la fidelitat. Qualsevol sap, íntimament, que el seu gos, a poc que el tracte bé, li será fidel tota la vida. Viurà per tú i amb tú, compartint el teu temps, t’acompanya en l’alegria i et consola en la tristor. Quan et mira directament als ulls , és l’únic animal que ho fa, està dient: Estic ací, sempre pots comptar amb mi.

Cervantes, en el seu “Coloquio de los perros” ja resalta eixe carácter de fidelitat fent-li dir al gos Cipión: “Lo que yo he oído alabar y encarecer es nuestra mucha memoria, el agradecimiento y gran fidelidad nuestra; tanto, que nos suelen pintar por símbolo de la amistad; y así, habrás visto (si has mirado en ello) que en las sepulturas de alabastro, donde suelen estar las figuras de los que allí están enterrados, cuando son marido y mujer, ponen entre los dos, a los pies, una figura de perro, en señal que se guardaron en la vida amistad y fidelidad inviolable”

És per tot açò que el gós forma part de la familia com un membre més d’ella, reb en molts casos les mateixes atencions que qualsevol i les seues alegries i les seues penes són compartides amb la mateixa intensitat.

Disortadament el seu cicle vital és més curt que el dels humans amb qui conviu i la seua perdua es convertix en una pena i un pesar comparable al que es sent com si de un humà es tractara.

Però la seua fidelitat, l’amistat, les alegries que dona al llarg de la vida són tan grans que compensen el buit que queda amb la seua partida.

Estic segur que al llarg dels mil.lenis de relació entre els homens i els gossos eixos sentiments de companyerisme i afecte mutu han sigut constants. En les fredes planicies neolítiques o en l’habitació de casa nostra, el caliu és el mateix quan un gos s’acosta i es tomba al teu costat buscant el teu abraç.

Adeu Paris. Adeu gosset Ara te’n vas però tornarem a estar junts. En el cel ens esperaràs Li he encomanat a ma mare que et cuide. Ella ho farà. Pujarem i passejarem pels camps de les estreles. Oloraràs de nou les plantes, totes serán teues. Després dels llargs passejos es sentarem a llegir. Aprendre’m noves coses. I sabràs quant et vullc, per la felicitat que ens has donat. Adeu Paris, gosset meu. Espera’ns al cel. Tornarem a passejar pels camps de les estreles.