Literaris
Paris, el meu gos Alba, Paco i Mati
L
’home ha conviscut i conviu amb una gran quantitat d’animals d’espècies i tamanys molt diversos i dels que en trau profit. Uns han servit i encara ho fan per al treball, com el cavall, el bou, el burro o la mula, inclús en altres regions del món l’elefant, el camell o la llama també són animals de càrrega i ajuda en el camp. Altres els fem servir per a consumir la seua carn o els seus productes: la llet de vaques, cabres i ovelles de les que també aprofitem la llana per a fer teixits, o els ous de les gallines i els estruços tan grans que causen admiració. Alguns altres els hem emprat per a les comunicacions com ara els coloms missatgers. Els ratolins servixen en experiments que fan avançar la medicina i els organs interiors dels porcs tenen un prometedor futur com a donants en transplantaments. Alguns pardalets participen en concursos de cant i altres aus en competicions esportives molt tradicionals ací en terres valencianes. Són innumerables les especies animals que ens acompañen i formen part del nostre ecosistema, ja que nosaltres mateix som també una espècie més dins de l’ampli regne animal.
130
Tan és així que molts d’ells han passat a formar part de la nostra vida diaria com a mascotes: conills, hamsters, teuladins i canaris, peixos de moltes classes, tortugues, siguen d’aigua o de terra, inclús alguns tipus de rèptils viuen amb nosaltres dins de les nostres cases i establim amb ells una relació simbiótica: ells ens donen un servici i nosaltres els procurem atenció i alimentació. Però si hi ha alguns animals que poden considerar-se veritàblement domèstics, és a dir, pertanyent al “domus”, a la casa, eixos són els gats i els gossos. Els dos són habitants de la casa amb unes prerrogatives que no tenen les altres espècies. Però, pensé que, majoritariament, es considera que un d’ells té en moltíssims casos la consideració de membre de ple dret de la familia: el gos. El gos va ser el primer animal que l’home va domesticar, convertint una especie salvatge, el llop (canis lupus) en un gos (canis familiaris) que podía viure junt els homens sense representar un perill i a més a més podía ser útil en les labors de la cacera. Va ser fa entre 19.000 i 30.000 anys que en Europa els homens i els gossos iniciaren una relació que aniria teixint uns lligams d’afecte, companyerisme i amistat més enllà de qualsevol dubte.
Els gossos ens han acompanyat des d’aleshores en la caça i la protección de la llar i apareixen en pintures rupestres i la literatura mitológica dels albors de la civilització. En la mitologia egipcia o mesoamericana precolombina ja formen part de les deidats. Els grecs i romans tenien al Can Cerbero com a guardià de les portes de l’Hades i d’ahí deriva el substantiu cancerbero referit als porters en els equips de futbol. Argos, el gos d’Odiseo és l’únic que el reconeix quan retorna a Ítaca, mostrant així una de les característiques esencials per les que reconeguem els gossos: la fidelitat. En l’antiga Grecia o en Roma els gossos tenien el seu lloc en la societat ocupant-se de tarees en la guarda dels ramats, en l’exercit i especialment en la vida domèstica, essent considerats ja com un més de la familia. Eixa convivencia íntima es mostrava, al final de la vida, en sentits epitafis que els seus propietaris escrivien en les tombes a la vora dels camins. Alguns diuen: «Em brollen les llàgrimes en portar-te a la teva última morada tant com em vaig alegrar en portar-te a casa a les meues pròpies mans fa quinze anys».
Massanassa FE S T E S D E SAN T JOAN 2022
