6 minute read
On es troben els qui falten? Les persones dislèxiques i l’obstacle a superar al llarg de la vida
El divendres, dia 25 de març a l’Auditori Salvador Seguí de Massanassa, es va celebrar una sessió informativa i de sensibilització al voltant de la dislèxia. com a cloenda de l’acte es va inaugurar l’exposició fotogràfica de Jonathan Sendra amb el títol “El valor de lo distinto”, exposició que vam poder-la visitar fins al dijous dia 31 de març.
Com que és un tema poc conegut per la població en general, hem considerat des de l’Associació Trenca-Dis, aportar una visió esclaridora de quines són les circurmstàncies en les quals les persones que són dislèxiques s’hi troben, en particular en l’entorn escolar, però que son permanents al llarg de la vida.
Advertisement
La dislèxia és una Dificultat Específica de l’Aprenentatge (DEA), que es caracteritza per la presència de dificutats per a llegir amb fluïdesa (velocitat i precisió), i que també afecta a les habilitats d’escriptura, Segons Lyon, Shaywitz i Saywitz (2003), estes dificultats es presenten de manera inesperada, ja que d’altres habilitats cognitives es desenvolupen amb normalitat i la instrucció lectora és adequada.
L’atenció a les necessitats específiques de recolzament educatiu (LOE, 2006), inclou l’alumnat que presenta dificultats d’aprenentatge de la lectura (DAL o dislèxia). Increïblement, este tipus de dificultat, que, segons les dades estadístiques d’altres països del nostre entorn més avançats en diagnosticar-lo, afecta a una proporció entre el 5 i el 10 % de l’alumnat Flynn i Rahbar, 1994), sembla ser el mes oblidat en el nostre sistema escolar” (Carrillo et al., 2011).
Segons fonts estadístiques consultades, el nombre d’alumnes que es van presentar a les Proves d’Accés a la Universitat (PAU) en el curs 2018-19 fou de 21.171 en tota la Comu-
nitat Valenciana.
Pel que fa a l’alumnat amb dislèxia, prendrem com a premises de partida les següents evidències:
La prevalència de la dislèxia per a les llengües transparents com l’espanyol, o el valencià, poden prendre valors entre el 3,2 i el 8% (González et al., 2013; Carrillo et al., 2011).
La mes que demostrada evidència científica sobre la no correlació entre Capacitat Intel.lectual (CI) i la Dificultat Específica d’aprenentatge (DEA) a la qual ens referim com a dislèxia habitualment. L’alumnat amb dislèxia té una intel. ligència normal o superior.
Totes les persones amb dislèxia tenen dificultats amb l’ortografia (Artigas-Pallarés, 2002).
Els adolescents amb dislèxia presenten dèficits en consciència fonològica, la qual cosa afecta a l’eficàcia lectora i escriptora. (González et al., 2013).
Poden presentar dificultats en activitats de memoria operativa o de memoria de treball (Furnes i Samuelson, 2011).
És a dir, no cal ser estadístic per comprendre que hauríem de trobar estos percentatges entre el col.lectiu de l’alumnat que finalment es presenta a les PAU. Si apliquem els percentatges, hauríem de trobar un total entre 677 i 1694 d’alumnes que es presenten a la PAU i que, a més, tenen dislèxia. En definitiva, seria una mitjana aproximada de
1058 alumnes.
La pregunta és, ¿quants dels i de les alumnes amb dis-
lèxia han sol.licitat les adaptacions per a les proves PAU en el tres darrers anys a la Comunitat Valenciana?
Segons el darrer informe presentat per les universitats públiques valencianes, el nombre és aproximadament de 52 sol.licitants a l’any. mes específicament, 209 sol.licituds entre 2016-2019 en les 4 universitats públiques.
Esta gran discrepància entre les sol.licituds d’adaptació i la quantitat d’alumnes que presenten dislèxia deuria fernos reflexionar en el context d’una educació que pretén caminar cap a la qualitat, la inclusió i la equitat per a tot l’alumnat.
En altres paraules: ¿On es troben els qui falten? ¿on han anat a parar?
Malgrat estes dades, ens trobem amb un informe motivat pel servei de Recolzament a la Discapacitat i NEAE de les universitats públiques valencianes on s’hi manifesta la preocupació pel “gran augment de sol.licituds d’adaptacions”
En un sistema educatiu rígid, on la majoria dels aprenentatges es realitzen mitjançant la lectura i l’escriptura, l’alumnat amb dislèxia que supera l’etapa de Batxillerat i accedeix a qualsevol prova d’accés, bé les PAU o les proves d’Accés als Cicle Formatius de Formació Professional, han hagut de fer un esforç titànic. Són la lluita personificada, supervivents d’un model d’ensenyament que no els ho posa gens fàcil, o, en el pitjor dels casos, els aboca al fracàs i a l’abandó escolar prematur.
És fonamental “fer conéixer el fet que els problemes de les persones dislèxiques amb la llengua escrita NO són d’origen intel.lectual, afectiu o motivacional, i que cal tractar-los adequadament com més prompte millor per evitar que es transformen en retard escolar, frustració i pèrdua de la confiança en ells mateixos. La dislèxia no tractada adequadament es troba en la base d’un cercle viciós, que fa que un obstacle que inicialment podria limitar-se a l’adquisició de la llengua escrita es transforme progressivament en un problema que envaeix completament la vida sencera del dislèxic (Alegría, 2010, p. 5).
En este context queda ben palés el recolzament del professorat, dels equips d’orientació, dels i de les professionals ajuden i les famílies. I també la posada en pràctica de les adaptacions metodològiques, com ara, proves d’avaluació accessibles, temps extra, etc.
Irònicament, les universitats no reconeixen estos drets fonamentals a estos 52 alumnes. Pot algú explicar esta anomalia?
El Real Decret 310/2016, de 29 de juliol, pel qual es regulen les avaluacions finals d’Educació Secundària Obligatòria i de Batxillerat, en l’article 8.2, Desenvolupament i Aplicació, s’assenyala que “amb l’objectiu d’assegurar la igualtat d’oportunitats, la no discriminació i l’accessibilitat universal de les persones, en cada convocatòria les Administracions educatives aportaran les mesures oportunes per adaptar les condicions de realització de les proves a les necessitats de l’alumnat que presente necessitats especifiques de recolzament educatiu”.
I l’Article 9. Qualificació de les proves, punt 2, afegeix:
“En tot cas, davant l’alumnat amb necessitats especifiques de recolzament educatiu haurà d’assegurar-se el coneixement de les adaptacions d’accés i organitzatives que ha necesitat l’alumne/a, assegurant-ne l’anonimat, per part dels membres dels tribunals o bé els òrgans de qualificació designats.”
Per una altra banda , al DECRET 104/2018, de 27 de juliol, del Consell, pel qual es desenvolupen els princips d’equitat i d’inclusió en el sistema educatiu valencià, al CAPÍTOL V, Inclusio de l’alumnat en els ensenyaments postobligatoris i de transició a la vida adulta. Article 26. Alumnat amb necessitats especifiques de recolzament educatiu al Batxillerat, al punt 1, afirma que:
“Els centres educatius que imparteixen ensenyaments de Batxillerat hauran de realizar les adaptacions pertinents i facilitaran les mesures i els recolzaments necessaris per tal que l’alumnat amb necessitats especifiques de recolzament educatiu puga cursar els estudis corresponents.
A més a més, la Guía de adaptaciones en la universidad de la red Red de Servicios de Apoyo a Personas con Discapacidad en la Universidad (SAPDU), en la pàgina 39 contempla aquestes adaptacions per a l’alumnat amb dislèxia en les avaluacions de la Universitat.
Aleshores, la pregunta seria: per què si es contemplen to-
tes estes adaptacions en l’etapa de Batxillerat i en els estudis universitaris, se’ls neguen en les proves intermèdies per accedir a estudis superiors?
Si sabem que este alumnat precisa adaptacions d’accés per estar en igualtat de condicions que la resta d’alumnes sense aquesta dificultat, per què hi ha tan poques sol.lici-
tuds per part dels departaments d’orientació?
A tall de cloenda, el col.lectiu de persones amb dislèxia que sol.liciten adaptacions d’accés en la PAU suposa un factor 1/20 (un 5%) del que s’espera estadísticament sobre la prevalencia mitjana. Én definitiva, per deixar-ho clar, és un fracàs del sistema educatiu en termes d’in-
