Massanassa, el poble dels sabuts

En el nostre país hi ha molts pobles que tenen proverbi. I el que és més cert encara: els pobles valencians parlen els uns dels altres. De fet, aquest és el títol d’una excellent obra en tres volums del professor Manuel Sanchis Guarner, la qual el va portar, en la seua joventut, a ser un dels capdavanters dels estudis etnogràfics valencians. En aquella exhaustiva recopilació de locucions tòpiques amb base geogràfica, de comprovat interès científic però també d’una gran amenitat literària, trobem, sense anar més lluny –tot i que el llibre és un complet recorregut per la realitat geogràfica del país–: “Catarroja, l’aigua roja, i el molí sense forment; si voleu les xiques guapes heu d’anar a Picassent”. O bé, “Torrent, bon poble i mala gent”, “... com la rica d’Alfafar, que si no treballa no pot menjar”, ... Això són notes psicològiques terriblement indiscretes que tenen un sentit indiscernible i que seria exagerat de prendre al peu de la lletra. Ara, si Massanassa té pocs proverbis, una frase coneguda al nostre rodal defineix la població: Massanassa, el poble dels sabuts.

¿Què vol dir aquesta frase? El seu origen el solem situar de forma indiscutible en una contalla de sobra coneguda, que de tant repetida prompte assolirà l’estatus de llegenda. Ja se sap allò del burro, el campanar, el llicsonet i la cordeta, amb les seues diverses variants i múltiples versions. Fa temps, entre papers vells, vaig trobar una nova versió, en aquest cas rimada, que em feu molta gràcia i que resumeix més o menys la història:

“Hi hagueren uns anys de forta sequera, a Massanassa i a tots els pobles de l’Albufera, que patí molt també aquesta calor forastera. Tant fou així que totes les plantes del poble se secaren i la majoria de bèsties finaren. Un burro només va quedar, i com Massanassa ja tenia campanar, després del de Catarroja aprofitar –i la descoberta anomenar–, dalt de tot una brossa van trobar i al pobre animal, perquè menjara i no morira, amb una corda lligada al coll a dalt del campanar el van pujar. Des d’aleshores a la gent de Massanassa, els sabuts els van anomenar”

La gent de poble projectem sobre els campanars, propis o veïns, la nostra imaginació; potser per això el burro no podia situar-se en cap altre lloc. El més curiós del cas és que en l’obra de Sanchis Guarner adés esmentada, publicada entre 1963 i 1968, aquesta història és referida al poble de Catarroja!; i en una nota al peu s’hi pot llegir: “Aquest conte l’apliquen també a molts altres pobles valencians com l’Alcora, Xàbia, Oliva, Enguera, etc..”. Davant d’açò, el públic com jo, que no sap res de res, no pot fer altra cosa que claudicar i reverir.

Més enllà d’aquestes consideracions, es continua dient Massanassa, el poble del sabuts. ¿Quina significació té la frase dedicada al nostre poble? A dir per la contarella, no sembla que escapem en aquest punt dels altres que (mal)parlen de nosaltres. Però no cerc que el conte haja donat la frase. Al meu parer, l’apel·latiu, o la seua essència, ja hi era. La història que ens han adjudicat simplement el deforma. ¿No és cert que les massanasseres i els massanassers som gent modesta, poc petulant, senzilla, treballadora, assenyada, prudent,.... qualitats que assignaríem a les persones sàvies? ¿No podrien ser aquestes característiques un sinònim de sabut? Això ja tindria potser algun sentit. De tota manera, la interpretació és molt vaga i potser agafada pels cabells.

Allò ben cert és que la frase ens assenyala amb una paraula distingida. Hem de considerar que això és un mal? No ho crec gens. Massanassa ha tingut un terme xicotet i els llauradors del poble han sabut escampar-se pels voltants, quan no per poblacions més allunyades. Molts són els qui encara tenen terres a Albal, Silla, Sollana o Sueca. Hem sabut adaptar-nos a viure en unes condicions adverses. I en la seua essència, Massanassa continua sent el poble de gent llauradora que viu del treball i de l’esforç. Hem sabut viure, aquesta seria la idea. Ja sé que certs “bon vivants” –per a qui el viure és una altra cosa– ens tiren en cara aquest afany que comporta privacions i certa actitud gasiva i interessada. Som agarrats, que hi farem? De tota manera, aquest és un mètode com un altre de passar la vida.

Siga com siga, ningú no sap el que s’ha volgut dir exactament amb la frase que al·ludíem –malgrat la gran quantitat d’interpretacions de què ha estat objecte–. És simplement, potser, una frase, un seguit de paraules lligades com unes altres. Però ja és impossible de tornar enrere, i, per anys que passen, sempre es dirà: Massanassa, el poble dels sabuts.

Vicent Moncholí Pons