En els primers trams de la nostra travessia

Tots tenim multitud d’anècdotes, o desventures, escolars que dormen empolsegades en l’armari de la memòria. Per la meua part intentaré ací desempolsar-ne algunes de les que em varen ocórrer quan era alumne de l’antiga acadèmia Larrodé, en Catarroja. Vaig acudir a aquest col·legi des dels nou anys fins als catorze. De Massanassa, també passaren per allí al llarg d’este temps: Julio Gallart, Vicent Sánchez (Tento), Manolo Olmos, Manolo Gómez, el meu cosí Toni, Vicenta Puchades (que es d’Albal i, en aquell temps, vivia allí)... i segur que alguns més que, a hores d’ara, no recorde.

Don Francisco Larrodé, bona persona i excel·lent professor, de volta en volta i quan les circumstàncies ho exigien, tirava ma d’una persuasiva paleta de fusta a la que havia batejat “la cariñosa”. Eixe convincent recurs, junt a la seua personalitat i la conformitat absoluta dels pares en totes les seues actuacions, eren les úniques armes que disposava per a guardar l’ordre entre aquella colla incontrolable d’insensibles adolescents.

El nostre progrés oficial es jugava els mesos de juny i setembre a l’institut de Xàtiva, on uns professors que no ens coneixien de res decidien el nostre destí guiats per les respostes nervioses a unes quantes preguntes improvisades.

Després de tants anys, malgrat el devastador efecte del temps sobre la memòria i unes mínimes llicències obligades pel relat, encara puc assegurar que les coses varen ocórrer, més o menys, així.

¿TE HAS ENTERADO?

Donya Ángeles Belda, catedràtica d’Història, era la persona més temuda de l’institut de Xàtiva. Tots li dèiem “la Belda”, probablement era la nostra manera de remarcar la seua suposada inflexibilitat i la dificultat d’aprovar amb ella. Jo la vaig conéixer personalment al complir els onze anys; ella pujada en una respectable tarima i jo de peu esperant la seua clemència junt a un company d’altre col·legi a qui no coneixia. L’examen es va desenvolupar aproximadament d’esta manera:

¿Cómo te llamas? José Casany –vaja pregunta més fàcil. La cosa comença bé. Háblame de las Guerras Púnicas. ¿Las Púnicas? –Em mira per dalt de les ulleres. Eso es. Las Guerras Púnicas... Las Guerras Púnicas... ocurrieron hace ya mucho tiempo... entre los griegos y.... Ay! Ay! Ay! –Les seues exclamacions no m’aportaven cap informació de com anaven les coses– ¿Los griegos? ¡Madre mía!– Ara sí. Ara ja coneixia el significat demolidor de les queixes. Em talla i es dirigeix a l’altre: A ver si contigo tengo más suerte.

I el meu acompanyant es llança com una moto explicant eixes guerres amb tanta precisió com si les haguera protagonitzat ell. ¡Que tio! Quan la moto va parar, “la Belda” torna a encarar-se amb mi:

¿Te has enterado? –Jo afirme amb el cap-. Pasemos a las Guerras del Peloponeso. ¿Las del Peloponeso? –Torna a mirar-me per dalt de les ulleres. No sé per a que se les posava. Eso es. Fueron unas guerras que ocurrieron... por la zona del Peloponeso... entre... los... los... romanos y... Ay! Ay! Ay! –Ara ja coneixia que tants gemecs no significaven res bo. Torna a dirigir-se a l’altre: A ver si sigue mi suerte contigo.

I aquell posa de nou la moto en marxa per a desplaçar-se triomfalment per tots els racons del Peloponeso. I “la Belda” que segueix preocupada pel meu aprenentatge.

¿Te has enterado? –Torne a afirmar. Ella, que continua observant-me com acostuma, pareix enfadada–. ¿Que pasa? ¿No has estudiado? Sí, sí que he estudiado. ¿Has estudiado y no te has enterado? ¿Eres tonto? ¡Pues no tienes cara de tonto! ¡No! ¡No! ¡No soy tonto! –¡faltaria més!–. Es que... –ella pensa que ja ha recollit suficient informació i ens despatxa per a concloure el seu previsible veredicte.

La veritat es que va emetre un veredicte que jo vaig considerar absolutament encertat i totalment just. Això si, un poc sorprenent: ¡em va aprovar! Des d’aquell dia, per a mi, “la Belda” deixà de ser “la Belda” per a convertir-se en la molt respectable, justa, imparcial i estimada “Doña Ángeles”.

Dotze anys després ens vàrem retrobar a l’institut Juan de Garay. Ella era la directora i jo estrenava professió. Mai li vaig dir que ja ens coneixíem, tampoc li vaig preguntar per les raons que guiaren la seua misericordiosa sentència.

¿ALGÚN VOLUNTARIO?

Hi ha dies en la vida estudiantil que és millor quedar-se dormint que acudir a classe. Un d’eixos dies, Don Francisco Larrodé va demanar voluntaris per a preguntar-los la lliçó de Física. “El sillero” –efectivament, era de Silla–, donat que coneixia el contingut de cadascú dels llibres amb la mateixa solvència que l’autor, sempre era el primer en alçar el braç –jo crec que ja venia així de casa–; també les xiques acostumaven a mantenir la dignitat de la classe. Jo, que aquell dia, i alguns altres, no sabia la lliçó que anava, em mantenia en un prudent silenci. De repent observe que Selma i Rodrigo –amics de tots, divertits com ningú i espavilats al màxim, però tan interessats per la Física com les anguiles de l’Albufera en cuinar un all i pebre–, també s’ofereixen voluntaris. I pense que don Francisco elegirà a qualsevol d’ells amb absoluta seguretat. Així que se’m presenta una immillorable oportunitat de restablir part del meu deteriorat prestigi presentant també la meua sol·licitud. I així ho faig.

Don Francisco, repassa pausadament els candidats amb la seua mirada; al segon repàs ja comence a inquietar-me. Al tercer, la inquietud va mutant cap a un suau tremolor. I al quart es confirma la meua desgràcia: don Francisco m’elegeix. Dissimuladament pregunte als meus veïns quina lliçó va. El de l’esquerra em mira al·lucinat; >

probablement es pregunta com hi ha gent tan imbècil capaç de presentar-se voluntari amb tan deplorable bagatge de coneixements, ¡i en la classe de Larrodé! El de la dreta es mostra més col·laborador i em passa tota la informació que disposa sobre el tema: “crec que es alguna cosa de Física”. Don Francisco se’n adona de la meua desventura i ataca:

Ven aquí delante y abre el libro por la lección de hoy. Una volta allí, sabedor de que no em queda cap escapatòria, prenc la prudent decisió de rendir-me. Me he equivocado de lección, creia que iba la ley de Ohm. La ley de Ohm me la has dado tú a mí. I me la va tornar. Això sí, acompanyada per un “cariñós” repàs. Aquell dolorós ridícul em va conscienciar de la importància de no fiar-te de la intuïció i d’anar introduint la prudència en la meua vida. Sobre tot en classe de Larrodé.

EL TEOREMA DE GULDIN

De vegades, don Francisco tenia la costum de posar-nos en un semi-corro ordenat per a contestar les seues preguntes. Quan algú encertava allò que els de davant havien fallat, els passava a tots ells.

Estar el primer era una posició privilegiada; a més de poder presumir a casa, t’ubicaves al costat de don Francisco, un parell de pams per darrere d’ell i fora del seu control més immediat. Un dia que estava jo en eixe lloc –segurament “el sillero” estaria malalt–, don Francisco ens diu que anem a aprendre un important teorema: “El Primer Teorema de Guldin”. I passa a la acció:

Repetid conmigo: “el área engendrada por un segmento al girar alrededor de un eje que se encuentra en su mismo plano, es igual a la longitud del segmento multiplicada por el perímetro de la circunferencia que genera su centro de gravedad” –¡Collons, tu! ¡Que castanya! ¡I este era el primer! ¿Com seria el segon?–. Repetimos otra vez: “el área engendrada...” Otra vez: “el área...”

Quan el segment anava per la enèsima volta, aprofite la meua emboscada posició, per a tancar els ulls, deixar la recitació coral i submergir-me en uns agradables records: feia uns dies, tres o quatre companys havíem fet fugina per veure “El Puente sobre el río Kwai” al cine Faus. ¡Quina pel·lícula! ¡Quina música! ¡I que bonic quan els soldats desfilaven xiulant-la!

En eixes gratificants estupideses estava immers quan, de repent, es produeix un estrany silenci. Espavile i em trobe a tots els col·legues mirant-me; i el que és pitjor: també don Francisco. Ell, amb cara de pocs amics, havia enganxat la seua mirada al meu rostre sense cap intenció de desenganxar-la. Al seu costat “la cariñosa” pareixia tan enfadada com ell.

Quan es va cansar de tindre el coll girat, em diu que li enuncie el teorema que estem aprenent. Així ho faig; ¡i amb la mateixa precisió que “el sillero”! Això si, amb menys velocitat que ell. Don Francisco, home just, abandona el seu armament de fusta i, tal volta intentant que deixe de fer idioteses, em regala una oració comparativa entre la meua insignificant persona i el gloriós cos de la Benemèrita: “eres tan vago como el ojal de la chaqueta de un guardia civil”.

Vaig entendre tota la frase. Inclús els possibles corol·laris si se li ocorria posar-la a disposició familiar. ¡Menuda diferència entre la claredat expositiva dels nostres mestres i els enunciats del senyor Guldin!

EL PRINCIPIO DE ARQUÍMEDES.

Altra classe i altre professor amb el mateix nom. Ens assentem junts Manolo Olmos (de Massanassa), Antonio Marí (d’Albal) i jo. Manolo, un poc major que nosaltres, havia tirat d’experiència ubicant-se quasi al costat del mestre, a la seua dreta i paral·lel a ell. Un lloc on, pel simple fet de posar-se la ma a la galta, el seu rostre quedava totalment invisible per al professor de torn. Tot un xollo. Marí ho feia al seu costat i jo a continuació; els dos de cara al professor i, per tant, baix el seu control directe i absolut. Marí dibuixava de meravella i gaudia d’una portentosa imaginació que acompanyava amb un notable sentit de l’humor. Quan li donava per barrejar la imaginació amb el sentit de l’humor i practicar el resultat en classe es transformava en un element molt perillós; sobre tot per als veïns. Havia creat un personatge, Wakabuga, i l’adornava de divertides aventures dibuixades amb una sorprenent habilitat que contava als seus admiradors. Manolo era el primer d’ells i jo el segon.

Un dia, don Francisco volgué ensenyar-nos una de les perles curriculars del curs: El Principio de Arquímedes. Així que, tot animat, ens convida: “Recitad conmigo: “Todo cuerpo sumergido en un líquido experimenta un empuje vertical hacia arriba igual al peso del líquido desalojado”. Repetimos: “Todo cuerpo... ”Otra vez...

En ple èxtasis de recitació grupal, Marí descobreix una important aplicació pràctica dels coneixement arquimedians que li havia passat desapercebuda al propi Arquímedes. I ens murmura: “Wakabuga també tenia un Principio –

espera a que don Francisco mire cap a l’esquerra i continua–: es paregut al de Arquímedes, però més pràctic. El conegueu? Manolo tira de ma a la galta i jo comence a recitar més fort per no escoltar-lo. I Manolo que l’anima: ¿que diu? I jo que deixe la recitació per a mossegar-me el llavi esperant que el dolor col·lapse qualsevol imprudent reacció tan prop dels amenaçadors nassos del professor. I Marí que espera a que don Francisco descuide la vigilància una millèsima de segon per a instruir-nos amb la solemnitat que requereix la ciència i la precaució que imposa la presència de don Francisco: El Principio de Wakabuga diu: “Toda oveja sumergida en un pozal bebe toda el agua que le da la gana”. Ni la ma en la cara de Manolo ni el meu llavi sanguinolent pogueren controlar les aparatoses convulsions que ens produïa la rissa. Marí, en canvi, tan serio com un cudol, mirava a don Francisco amb la ingenuïtat i tendresa suficients per a confondre’l a ell i a tot un grapat de Larrodés simultàniament. Ni Gary Cooper. La cosa va acabar amb el natural i just emprenyament del professor. Després de manifestar, amb un vocabulari variat i adequat a la nostra impertinència, tota la seua decepció, ens va enviar a que visitarem al seu homònim per si creia convenient presentar-nos “la cariñosa”. No sabia que ja la coneixíem.

PD.1. Un dia qualsevol d’un estiu llunyà, a Llucena, va ser l’última volta que vaig veure a don Francisco Larrodé. Ell ja era molt major. Estiguérem raonant una bona estona i, entre les paraules que ens creuarem a l’acomiadament, em va dir una frase que encara em sacseja les neurones: “Me verás el dia de mi entierro. Porque sé que vendrás”. Malauradament, i mira que ho he lamentat, no vaig poder complir el seu desig. No vaig adonar-me’n del seu òbit.

PD. 2. D’aquest senzill relat, cal treure poques conclusions de caràcter didàctic u organitzatiu sobre l’escola d’aquell temps. Qualsevol mirada precipitada cap enrere des de les actuals coordinades temporals, sobre tot per a escodrinyar les mancances i els defectes, es tan injusta com enganyosa. Es cert que ara podem mirar més lluny i amb més coneixements que abans, però es degut a que, com vaig llegir no recorde on: “caminamos subidos a los hombros de aquellos que nos precedieron”. Així que, vull aprofitar esta modesta narració per a dur a terme un afectuós recordatori d’aquelles persones que, amb sacrifici llarg i sou curt, ens varen birbar els perillosos matolls de brossa que sempre creixen en els primers trams de qualsevol travessia de la vida.

PD. 3. Antonio Marí ja no està entre nosaltres. Tal volta, en algun oblidat racó, encara queden rastres d’aquella juvenil màgia amb la que va embastar, en mil pètals de paper, uns somnis que esperaven alçar el vol. Difícil. En aquell temps, les ales dels somnis encara eren d’alabastre. •••

Josep Casany